Àsia
Als afores de Hangzhou (Xina), dins el Parc dels Aiguamolls de Xixi, David Chipperfield va dissenyar unes cases sobre les plataformes d'un jardí aquàtic. Els volums de pedra grisa d'aquests dúplexs, envoltats de llacs, estanys i pantans, s'integren en el paisatge i evoquen la tradició de la vida en els assentaments d'aigua. A la mateixa ciutat, Kengo Kuma va acabar el museu de l'Acadèmia Xinesa de les Arts, un conjunt de 5.000 m2, amb set sales d'exposicions i tallers artístics. Situat en el terreny d'una antiga plantació de te, el museu desplega la composició escalonada de les seves cobertes grisenques i sembla un poblet, amb les fileres de cases en ziga-zaga. Els plànols verticals estan coberts de malles d'acer inoxidable, amb teules incrustades que fan de gelosies i aporten ombra als espais interiors, que es connecten per mitjà d'unes rampes adaptades a la topografia del lloc.
Pròxim Orient
Amb la intenció de regenerar la imatge del país i captar inversió estrangera, Egipte va presentar el projecte d'una nova capital, que s'haurà d'alçar al bell mig del desert, entre el Caire i la mar Roja. La ciutat té unes dades desorbitades: 490 km2 de superfície, un aeroport més gran que el de Heathrow i un pressupost que sobrepassa els 40.000 milions d'euros. Una megalomania que contrasta amb l'escenari de devastació humana i material que deixen rere seu els conflictes que pateix la zona: a més de la crisi dels refugiats, el 2015 va ser l'any de la destrucció d'una part molt important del patrimoni arqueològic de Síria i l'Iraq.
Amèrica
Andrés Jaque i l’Oficina per a la Innovació Política van guanyar el Young Architects Program (YAP), convocat pel MoMA PS1, amb una instal·lació temporal que evoca un jardí suspès
© Miguel de Guzmán / MOMA
A Manhattan, davant del Central Park, Christian de Portzamparc va acabar el que es considera el gratacel residencial més alt de l'illa. La fragmentada torre One 57 --amb 306 m d'alçària, 75 plantes, 135 habitatges i un hotel de 210 habitacions--, cerca integrar-se a l'entorn amb els reflexos de les façanes que té, fetes amb diferents tipus de vidre: a la façana sud, els vidres es distribueixen en franges verticals, i a les altres, emulen el joc dels píxels digitals. A la mateixa ciutat, dos joves arquitectes madrilenys van poder deixar petjada després de guanyar cadascun el seu concurs. Izaskun Chinchilla va guanyar la City of Dreams Pavilion, convocatòria adreçada a crear un espai públic a Governors Island, davant Manhattan. La proposta imaginativa de l'arquitecta, el pavelló Organic Growth, és una espècie d'object trouvé que funciona com a punt de trobada cívica i festiva i que adopta la imatge d'un gran ram de flors fet amb rodes de bicicleta, paraigües de colors i trípodes reciclats. Per la seva banda, Andrés Jaque i l'Oficina per a la Innovació Política van guanyar el Young Architects Program (YAP), convocat pel MoMA PS1 per a crear instal·lacions temporals innovadores i socialment responsables. El projecte COSMO, inaugurat al juny, és un artefacte sobre rodes, construït amb fragments d'estructures d'irrigació, tubs transparents i de colors, tancs d'aigua i plantes, que filtra i purifica uns 11.400 litres d'aigua cada quatre dies. Es tracta d'una màquina amb vocació poètica i social i d'espai de reunió ciutadana, amb un jardí suspès que va apaivagar el sufocant estiu novaiorquès. En presentar una aplicació mòbil perquè COSMO es pugui reproduir a qualsevol lloc i a qualsevol escala, Jaque va qualificar el projecte com a arquitectura "transmediàtica". Sense deixar Nova York, al maig es va inaugurar el Museu Whitney, renovat per Renzo Piano, el qual va haver d'assumir el difícil repte de reformar la icònica obra original de Marcel Breuer. Piano va millorar el contacte entre el búnquer de granit i l'entorn urbà mitjançant la inclusió d'un nou cos fragmentat, revestit de planxes d'acer clar, que aboca uns grans finestrals i terrasses vers el riu Hudson, plantejant una relació més oberta amb el carrer. A més de fer més permeable el museu, Piano va augmentar els espais expositius, i va arribar fins els 5.800 m2, d'entre els quals cal destacar els 1.675 m2 de la sala diàfana destinada a grans instal·lacions artístiques. Los Angeles també va inaugurar un museu dedicat a l'art contemporani, The Broad, signat per Diller-Scofidio + Renfro.
Amb una estructura d'acer, que serveix per a alliberar un gran espai sense pilars, l'edifici exhibeix l'embolcall de la façana, amb una gelosia de niu d'abella --feta amb 2.500 peces de formigó i fibra de vidre--, que deixa passar la llum i que alhora atorga un enigmàtic aspecte al conjunt. A l'interior, les sinuoses sales distribuïdes en tres plantes evoquen els espais d'una cova, feta de guix i formigó. I a New Canaan (Connecticut), l'equip japonès SANAA va presentar The River, la seu de la Fundació Grace Farms, que lluita contra l'abús infantil i promou la recuperació de la relació humana amb l'entorn natural: enmig d'arbres i turons, l'edifici serpenteja subtilment sobre la topografia amb la seva coberta ondulada que sosté uns pilars metàl·lics de delicada i impecable factura.
A Mèxic, el col·lectiu espanyol Boa Mistura --format per joves artistes del grafit, arquitectes i dissenyadors que transformen els espais degradats de les ciutats-- va intervenir a la localitat de Cuemanco, pintant de colors els murs d'un conjunt d'habitatges molt malmès. Boa Mistura, que el 2014 ja havia actuat amb èxit a la colònia Las Américas (Querétaro), va ser convidat per l'Instituto de la Vivienda dins el programa "Millorant la unitat". El compromís de l'arquitectura amb la societat també va fer acte de presència a la Biennal d'Arquitectura de Xicago, quan l'arquitecta mexicana Tatiana Bilbao va presentar el seu prototip d'habitatge de baix cost --6.000 euros--, que té 63,35 m2 i supera en un 46% la superfície mínima autoritzada a Mèxic (43 m2). La casa té dues habitacions, un bany, una cuina i una sala menjador i respon a la urgència d'allotjar milions de persones d'aquell país; té una estructura modular, pensada per a adaptar-se als canvis; les parets estan fetes amb palets de fusta; està pintada amb colors vius i és un exemple de versatilitat constructiva, ja que l'usuari participa directament en el projecte i, a més, pot triar els materials, com l'adob o panell-w (poliestirè amb armadura d'acer).
A La Chimba (Santiago de Xile) es va inaugurar el Campus Creatiu de la Universitat Andrés Bello, projectat per l’estudi d’arquitectura Schmidt sobre el terreny d’una fàbrica abandonada
© Schmidt Arquitectos Asociados
A La Chimba (Santiago de Xile), s'hi va inaugurar el Campus Creatiu de la Universitat Andrés Bello, projectat per Horacio Schmidt C., Horacio Schmidt R. i Martín Schmidt R. sobre el terreny d'una fàbrica abandonada. El conjunt té quatre parts: la fàbrica, que inclou els tallers de creació, mantenint els murs de l'edifici anterior, però amb una nova coberta; dos antics habitatges, dels quals s'ha aprofitat l'estructura original de fusta revestida de fang, i que s'han transformat en oficines i sales d'exposició; una nova construcció, més hermètica i austera, que allotja aules, una biblioteca i una cafeteria, i, finalment, un espai multifuncional sorgit en el buit que generen els diferents volums. D'altra banda, a Veneçuela, la greu crisi econòmica no va aturar la dèria del president Nicolás Maduro per l'arquitectura de luxe: mentre el britànic Richard Rogers va rebre l'encàrrec de dissenyar els nous estadis de futbol i beisbol del gran parc Hugo Chávez de Caracas, el canadenc Frank Gehry va assumir el projecte del nou Centre Nacional d'Acció Social per a la Música, situat a la ciutat de Barquisimeto. Aquest mateix arquitecte va presentar a Panamà el nou Museu de la Biodiversitat, un edifici de formigó i acer que representa l'essència tropical del país, amb les habituals geometries complexes de Gehry, però ara adobades amb l'esclat d'una paleta cromàtica exultant.
Europa
Al gener, va obrir al públic la nova Philharmonie de París, de Jean Nouvel, el qual no va assistir a la inauguració a causa d'una encesa polèmica sobre el seu cost final --molt superior a l'inicial-- i sobre la pressa de l'administració a l'hora de programar concerts en una obra que ni de bon tros estava acabada. Més enllà de la polèmica, destaquen la façana formada per 340.000 peces metàl·liques que representen el vol d'una bandada d'ocells, i, a l'interior, la sala de concerts, que té un paviment ondulat i unes llotges que floten sobre l'espai central que acull fins a 3.600 espectadors.
Rem Koolhaas va projectar la nova icona arquitectònica de Rotterdam, una ciutat vertical formada per tres torres de gran alçària
© Ossip van Duivandobe / De Rotterdam
Al març, Rotterdam va presentar la seva nova icona arquitectònica, la ciutat vertical, de Rem Koolhaas. Situada al Wilhelmina Pier, de Rotterdam, imposa la seva aclaparadora presència a les arquitectures del voltant, amb la insolència de les tres torres transparents i unes xifres de vertigen: 150 m d'alçària i 150 m d'amplària, 240 apartaments i 285 habitacions d'hotel, 9.500 m2 d'espais destinats a l'oci i la restauració i 60.000 m2 d'oficines. Com a contrapunt, el conjunt exhibeix totes les garanties de sostenibilitat, des de la prioritat de la llum natural fins al control climàtic o l'economia constructiva. Koolhaas també va culminar a Milà la Fondazione Prada, situada en una antiga destil·leria del principi del segle XX. El complex, amb una superfície de 19.000 m2, és una "genuïna col·lecció" de solucions tipològiques i espacials, el joc agosarat de la combinació de materials oposats i la reivindicació de la nova urbanitat d'un sector de la ciutat que no té cap interès en especial. Al maig, la mateixa ciutat va celebrar l'Exposició Universal 2015, dedicada als problemes de l'alimentació al món sota el lema "Alimentar el planeta, energia per a la vida" i plantejada inicialment sense pavellons nacionals, segons una idea de Jacques Herzog, Stefano Boeri, Ricky Burdett, William McDonough i el fundador del moviment Slow Food, Carlo Petrini. Finalment, no va ser possible, tot i que la mostra va deixar bons exemples d'arquitectura intencionalment continguda, socialment responsable i respectuosa amb el medi ambient. Entre d'altres, la subtil lleugeresa del pavelló britànic, l'evocació a la gastronomia popular de les naus bessones de l'espanyol, el bosc artificial de l'austríac, els murs ondulats que simulen les dunes dels Emirats Àrabs o l'essencialitat de les tres cabanes de fusta dedicades a l'Slow Food.
La Serpentine Gallery va presentar per primera vegada un nom espanyol: l’estudi Selgas-Cano, que va aixecar una instal·lació multicolor feta de tubs d’un plàstic que varia en funció de la llum solar
© NAARO / Serpentine Gallery
A l'estiu, a Londres, la Serpentine Gallery va presentar per primera vegada un nom espanyol, l'estudi Selgas-Cano, el qual va aixecar als jardins de Kensington una instal·lació multicolor, entre laberint i eruga gegant, feta de tubs del plàstic EFTE que fa que variïn en funció de la llum solar; un edifici escultura, d'esperit psicodèlic i lúdic, que estimula la interacció del públic. També té cognom espanyol l'intercanviador de transports de Birmingham, de l'estudi AZPML --Alejandro Zaera-Polo i Maider Llaguno--, nascut amb la intenció de ser el nou símbol de la ciutat. El leitmotiv del projecte, la fluïdesa i la velocitat dels trens, s'expressa en les seves formes dinàmiques: des de l'embolcall d'acer inoxidable de l'exterior fins a l'espectacular volta de l'atri principal folrada de plaques d'EFTE.
Estat espanyol
El nou palau de congressos i exposicions Vegas Altas (Villanueva de la Serena, Badajoz), de Pancorbo Arquitectos, és un objecte singular en un entorn híbrid, mig urbà, mig perifèric. Els autors han volgut ressaltar aquesta complexitat en el cos exempt que sembla flotar sobre el terreny com una gran bala de fenc i que no dissimula el xoc de volumetries confrontades: la que s'alça sobre un anell pla semienterrat en el terreny --afavorint una plaça en rampa i un jardí públic--, i el cub rotund que fa d'umbracle i oculta una part de l'auditori.
A Madrid, els suïssos Herzog i De Meuron van enllestir la seu del banc BBVA, un edifici de 19 plantes ja conegut popularment com la Vela
© BBVA
A Madrid, els suïssos Jacques Herzog i Pierre de Meuron van enllestir la seu del banc BBVA, un edifici de dinou plantes, situat al barri de Las Tablas de Fuencarral -- El Pardo, i ja conegut popularment com la Vela. Els autors insisteixen en els valors d'una proposta que vol estimular la creació d'un nou barri i apel·len al pas del temps per a reconèixer la qualitat integradora de la seva aportació; mentrestant, reivindiquen els nous ambients laborals, la llum natural i l'eficiència energètica del conjunt, amb el reciclatge de les aigües de pluja i residuals o el rendiment tèrmic i acústic de la façana. Al juliol, es va inaugurar a Granada el Centro Federico García Lorca, segons projecte de l'estudi MX_SI, establert a Barcelona. L'edifici expressa la seva vocació urbana en estendre el llindar vers la plaça de la Romanilla. Segons els seus autors, l'estratègia ha estat la d'esculpir el buit del solar per a generar una gran porta d'accés a través d'un passatge cobert amb bigues i ponts que generen un joc de llums i de penombres i sorprenents perspectives espacials. Construït amb formigó in situ, el centre s'estructura en dos volums de 4.700 m2 i es desplega en una successió d'espais que responen a les diferents exigències funcionals. Entre altres serveis, hi ha un teatre per a 410 espectadors, una biblioteca amb dos àmbits de diferent alçària i una sala d'exposicions situada al soterrani. Al final d'any va arribar la notícia que aquest mateix estudi d'arquitectes, junt amb l'equip Guadalajara SPRB, havia guanyat el concurs per a construir a Mèxic DF el Museu del Nen. Com en el cas anterior, es tracta d'una proposta adreçada a fer ciutat, i per això el museu obrirà la seva planta baixa a una gran plaça que n'esdevindrà l'accés principal.
Països Catalans
La Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona és la més gran de Catalunya, d’ençà que es va inaugurar a les acaballes del 2014
© Generalitat de Catalunya
Inaugurada a les acaballes del 2014, la Biblioteca Pública Carles Rahola (Girona) és actualment la més gran de Catalunya. L'obra, dels arquitectes M. Corea, Ll. Morán i S. Guerrico, és un exemple d'abstracció essencial: ho és el seu volum cúbic principal, discret, rigorós, i embolcallat amb U-glass de vidres transparents. La imatge contrasta amb la vitalitat dels interiors: dividida en planta en cinc franges --tres de color blanc, destinades a sales de lectura, auditoris i aules, i dues, pintades de negre, per a serveis--, la biblioteca té l'accés sota un sostre baix vers una escala monumental que secciona les tres plantes i obre generosos espais de doble i triple alçària. Tres grans patis formen jardins verticals i terrasses i il·luminen els interiors creant pous de llum. A Llinars del Vallès i després de gairebé sis anys, l'arquitecte Gustau Gili va finalitzar el centre de salut, un edifici construït amb elements prefabricats de baix cost, com la dinàmica façana, amb una gelosia de formigó per a les parts translúcides i panells de GRC per a les opaques. Amb les consultes al voltant, destaca el pati central, que absorbeix la llum natural i afavoreix la ventilació creuada.
A Barcelona, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) va millorar el contacte amb l'entorn urbà encarregant als arquitectes Iván Pomés i Max Llamazares la reubicació del seu accés principal, que actualment es troba a la plaça i que està directament connectat amb l'atri; a l'anterior entrada, s'hi ha instal·lat la nova botiga, un interessant exercici d'interiorisme. La ciutat de Barcelona va ser escenari d'algunes inicia-tives de regeneració urbana i social, com el Pla de Buits, un programa municipal destinat a recuperar espais en desús i a revitalitzar llocs de convivència i activitats compartides, com ara horts urbans, iniciatives de reinserció social o instal·lacions artístiques i dinàmiques esportives. Al maig es va inaugurar el parc esportiu Via Favència a Nou Barris, un conjunt de pistes de skateboard que completa els altres dos equipaments similars que l'Ajuntament va impulsar al Poblenou i a les Corts. Dissenyades per l'estudi SCOB, les pistes de formigó polit formen part del paisatge urbà i, a més, constitueixen un nou espai de relació social. Després d'un llarg procés, la ciutat de Santa Coloma de Gramenet va culminar l'edifici multifuncional del Fondo, una obra de Pich-Aguilera i Batlle, que allotja un mercat, un supermercat, una llar d'infants i una biblioteca. Es tracta d'un volum híbrid, en què contrasta la relació entre la base i un cos superior que els autors anomenen núvol. A la part inferior, hi domina la transparència del mercat i la relació amb l'entorn mitjançant un parament vidrat. Sobre la primera planta, revestida de ceràmica de colors terrossos, hi flota el núvol penjat de cintres, amb la seva geometria irregular de xapa metàl·lica i el deployé que afavoreix el joc de reflexos lumínics a l'interior. En aquesta ocasió els arquitectes van apostar per la prefabricació, les instal·lacions vistes i els acabats senzills.
Cada vegada són més habituals les mobilitzacions ciutadanes que lluiten per salvaguardar el patrimoni més vulnerable de les nostres ciutats. Després d'una intensa campanya per a recollir signatures i suports, finalment el 2015 es va col·locar una placa commemorativa en homenatge als habitants del barri de barraques del Camp de la Bota. Les transformacions urbanístiques del Fòrum Universal de les Cultures del 2004 havien esborrat els rastres del barri i, per aquest motiu, la placa es va col·locar davant de l'edifici del Fòrum, on s'alçava el castell dit de les Quatre Torres, un gest simbòlic per a preservar la memòria del que fou el paisatge quotidià de molts barcelonins al llarg de la seva vida. També formen part de l'entorn familiar dels ciutadans les Tres Xemeneies de l'antiga central elèctrica i, per aquesta raó, Sant Adrià de Besòs lluita per evitar l'enderrocament que en promou ENDESA. A més de demanar la implicació de les altres administracions, l'Ajuntament de la ciutat va tramitar la declaració de l'equipament en desús com a BCIL (bé cultural d'interès local).
Premis i esdeveniments culturals
El creador de l’espectacular estadi olímpic de Munic (1972), Frei Otto, va ser guardonat amb el premi Pritzker just abans de morir
© Olympia Park München
El 2015 serà recordat en la història dels premis Pritzker perquè el guardó gairebé es va atorgar pòstumament; el jurat va haver d'avançar el veredicte perquè l'alemany Frei Otto (1925-2015) el rebés abans de morir. El reconeixement a Otto es deu a la vigència d'una obra agosarada i precursora de problemes tan actuals com ara l'ecologia o l'experimentació amb materials constructius respectuosos amb el medi ambient. Després de la Segona Guerra Mundial, Otto va estudiar arquitectura a Berlín i posteriorment va continuar amb la sociologia, l'urbanisme i l'enginyeria; un arquitecte irrepetible com també ho és la seva arquitectura transparent i les estructures tensades del pavelló alemany de l'exposició de Mont-real (1967) o l'espectacular hipèrbole de l'estadi olímpic de Munic (1972). En l'apartat de reconeixements del 2015, cal esmentar dues dones guardonades: la catalana Carme Pinós, que va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i l'angloiraquiana Zaha Hadid, premiada amb la Medalla d'Or del Royal Institute of British Architects (RIBA). Al maig, l'estudi barceloní Barozzi-Veiga va guanyar el XIV premi Mies van der Rohe per la Filharmònica de Szczecin (Polònia), un equipament que té una sala per a 1.000 persones, una altra de música de cambra per a 200 espectadors i un espai multifuncional. El premi Arquitecte Emergent va recaure en el jove equip d'Arquitectura-G i en la rehabilitació de la casa Luz, a Cilleros (Càceres), un projecte valorat pel jurat per la simplicitat, la claredat dels espais i la qualitat ambiental. A Barcelona, la Biblioteca Sant Gervasi -- Joan Maragall, de Baena-Casamor, va rebre el premi de l'Ajuntament d'Arquitectura i Urbanisme.
Al nostre país, ja fa uns quants anys que els premis FAD anuncien un gir cap a propostes de caràcter social, o reformes i rehabilitacions, i el 2015 no en va ser una excepció. El premi principal va recaure, ex aequo, a la Casa Bastida de Sa Riera (Begur), de R. Bosch i B. Capdeferro, i a l'hotel Ozadi Tavira, de Pedro Campos Costa, situat a l'Algarve portuguès. Dues intervencions sensibles amb el lloc, conscients dels valors de la preexistència i obstinats per la seva reintegració. El FAD internacional es va atorgar als habitatges socials d'Ivry-sur-Seine, de l'estudi Archikubik; el d'Interiorisme va anar a parar a la Biblioteca de São Paulo d'Apelaçao (Portugal), de Site Specific Arquitectura, una acurada renovació d'un edifici dels anys seixanta; el de Ciutat i Paisatge va reconèixer els nous accessos del centre històric de Vitòria, de l'equip format per F. Tabuenca, J. Leache i A. Pérez i, finalment, el d'Intervencions Efímeres va premiar la instal·lació d'aigua i llum Les llàgrimes de Santa Eulàlia, de M. Benedito i M. Sanz i un grup d'estudiants de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona de
la UPC.
Enmig de 1.715 propostes de 77 països, l'estudi francès Moreau-Kusunoki va guanyar el concurs del futur museu Guggenheim de Hèlsinki, dedicat al disseny, l'arquitectura i la tecnologia. El projecte, una espècie de campus fragmentat, format per nou pavellons connectats i una torre de fusta i vidre, s'emplaçarà al port sud de la capital finlandesa; el jurat va reconèixer el seu respecte a l'entorn així com el rebuig de tota jerarquia entre els diferents elements compositius. Al final d'any va arribar la bona notícia que el prestigiós i alhora polèmic premi Turner d'arts plàstiques s'atorgava al col·lectiu britànic de joves arquitectes Assemble i a les seves intervencions de regenera-ció urbana i social. Treballant conjuntament amb els veïns per a evitar la demolició dels seus habitatges, Assemble va transformar el deteriorat conjunt de Granby Four Streets (Liverpool) en un nou barri amb espais verds, mercat i altres serveis.
Obituari
L’arquitecte Michael Graves va morir a 80 anys deixant obres tan emblemàtiques com l’edifici de serveis públics de Portland (1982)
© Steve Morgan
Al març va morir a 80 anys l'arquitecte nord-americà Michael Graves, representant del postmodernisme que va envair la dècada dels vuitanta i noranta del segle passat. Junt amb Peter Eisenman, Charles Gwathmey, John Hejduk i Ri-chard Meier, Graves va formar part del mític grup Five Architects i de la seva relectura de la modernitat dels anys vint i trenta. Més tard, es va centrar en la recuperació de les referències i els elements de l'arquitectura clàssica, especialment en obres com l'edifici de serveis públics de Portland (1982), un gran cub de tons rosats, construït amb materials diversos i puntejat amb nombroses finestres. Graves serà recordat especialment per la faceta de dissenyador dins el grup Memphis i per peces tan característiques com la seva tetera. Al juny, Antonio Jiménez Torrecillas va morir a 53 anys. Jiménez va ser l'autor del centre José Guerrero de Granada, una obra inconformista i austera que va millorar l'entorn històric de la catedral; també va reconstruir la muralla nassarita de la mateixa ciutat, on va proposar un mur mirador, foradat estratègicament per a contemplar Granada des de l'Albaicín alt. El mateix mes va morir a 84 anys l'arquitecte d'origen indi Charles Correa. Entre les seves obres, cal esmentar la representació de l'Índia a l'ONU, la seu de la companyia nacional d'assegurances, el British Council de Delhi o el centre cultural Cidade de Goa. Correa va lluitar per millorar i descongestionar Bombai, amb la planificació d'una nova ciutat a l'altre costat de la badia que mai es va realitzar. També a Bombai va fundar l'Urban Design Research Institute, fet que va impulsar la regeneració dels barris industrials i la creació d'habitatges socials i espais públics.