Música clàssica
La inauguració de la Philharmonie de París va evidenciar l’admirable perfecció acústica d’aquesta nova sala
© Philarmonie de Paris / William Beaucardet
La inauguració de la Philharmonie de París, obra de l'arquitecte Jean Nouvel, va ser un dels grans esdeveniments de l'escena musical internacional de l'any. Des de la jornada inaugural, que va tenir lloc el 14 de gener, l'acústica perfecta va situar la nova infraestructura musical de la capital francesa entre els millors auditoris del món. Amb 93.000 m2 de superfície total, la monumental Philharmonie sorprèn per l'harmonia de les seves formes i perquè les seves rampes permeten aconseguir un privilegiat observatori de la ciutat des de 37 metres d'altura. A l'atractiu turístic s'uneix la fantasia i la flexibilitat de la Gran Sala, amb una capacitat de 2.400 localitats i una concepció arquitectònica envoltant i modulable que permet reconfigurar l'espai i, retirant els seients de la platea, arribar als 3.650 espectadors.
El més admirable és la perfecció acústica, amb una sèrie de reflectors suspesos que afavoreixen la projecció natural del so en tots els espais; l'orquestra, sobre un escenari de 283 m2, està encerclada pel públic, que es distribueix en grans llotges de formes sinuoses i suspeses que escurcen les distàncies entre els músics i els espectadors. La nova sala és la seu de l'Orquestra de París, que viu un gran moment amb Paavo Järvi com a director titular, i del famós Ensemble Intercontemporaine, creat el 1976 per Pierre Boulez. L'activitat de la sala es multiplica amb la vinculació, com a formacions associades, de l'orquestra barroca Les Arts Florissants, dirigida per Wil-liam Christie, l'Orquestra de Cambra de París i la Nacional d'Île-de-France.
La formació que marca el rumb en els nous temps que viu la música clàssica és l'Orquestra Filharmònica de Berlín. Després de la creació de la plataforma Digital Concert Hall i del seu segell discogràfic propi –Berliner Philharmoniker Recordings–, la llegendària formació alemanya va sorprendre amb el nomenament, al juny, del jove director rus Kirill Petrenko (Omsk, 1972) com a nou director titular, fet que va posar fi a mesos d'especulacions entorn d'un dels càrrecs més desitjats del món clàssic. Petrenko, actual director musical de l'Òpera Estatal de Baviera, succeirà el britànic Sir Simon Rattle, que deixarà el càrrec el 2018 per a dirigir l'Orquestra Simfònica de Londres.
Entre els candidats a la successió hi havia els noms de dues joves batutes, Andris Nelsons i Gustavo Dudamel, i de dos mestres consagrats, Christian Thielemann i Daniel Barenboim. Els 124 músics de l'orquestra es van reunir a porta tancada, enmig d'una enorme expectativa mediàtica, per triar el successor de Rattle, però el procés de selecció va acabar sense resultat en una primera votació. En la segona assemblea es va escollir per una àmplia majoria Petrenko. D'altra banda, el letó Andris Nelsons, titular de la Simfònica de Bòston, va ser designat successor de Riccardo Chailly, actual director musical de la Scala de Milà, al capdavant de l'Orquestra de la Gewandhaus de Leipzig.
Simon Rattle i la Filharmònica de Berlín van abordar la interpretació de les nou simfonies de Ludwig van Beethoven en cinc dies, un repte fascinant –el cicle de Beethoven és la pedra angular del repertori clàssic– que van oferir en dues ocasions a la seva seu, la Filharmònica de Berlín, i després, al novembre, va formar part d'una gira per tres grans auditoris d'Europa i dels Estats Units: la Sala Daurada del Musikverein de Viena, ben coneguda per les retransmissions del Concert de Cap d'Any –que aquest any va estar dirigit per Zubin Mehta–; el Carnegie Hall de Nova York, i la Philharmonie de París, on els berlinesos i Rattle van debutar al febrer amb la Segona simfonia de Gustav Mahler.
La imponent actuació de la mezzosoprano romana Cecilia Bartoli en el paper belcantista per excel·lència, a Norma, de Vincenzo Bellini, va animar la nova edició del Festival de Salzburg
© Salzburger Festspiele / Hans Jörg Michel
La imponent actuació de la mezzosoprano romana Cecilia Bartoli en el paper belcantista per excel·lència, a Norma, de Vincenzo Bellini, va animar la nova edició del Festival de Salzburg en una producció de Patrice Caurier i Moshe Leiser ambientada en la França ocupada pels alemanys, estrenada el 2013 i que va tornar a Salzburg, a la Haus für Mozart, sota la direcció de Giovanni Antonini. Com a gran aposta pel repertori contemporani, el festival salzburguès va recuperar Die Eroberung von Mexico ('La conquesta de Mèxic'), òpera de Wolfgang Rihm que es va poder veure al Felsenreitschule sota la direcció musical d'Ingo Metz-macher i l'escènica de Peter Konwitschny, i la soprano Angela Denoke i el baríton Bo Skovhus com a protagonistes.
Una notable producció de l'obra mestra de Richard Strauss Der Rosenkavalier ('El cavaller de la rosa'), amb Krassimira Stoyanova, sota la direcció musical de Franz Welser-Möst i l'escènica de Harry Kupfer, va destacar en una edició que va tenir entre els seus al·licients una versió concertant d'Ernani, de Giuseppe Verdi, sota la batuta de Riccardo Muti i el retorn del tenor Jonas Kaufmann com a protagonista de Fidelio, de Beethoven.
El director d'orquestra alemany Christian Thielemann va protagonitzar un any més el Festival de Bayreuth amb la producció commemorativa del 150è aniversari de l'estrena de Tristan und Isolde ('Tristany i Isolda'), dirigida escènicament per Katharina Wagner, directora artística del festival consagrat a l'obra del seu besavi Richard. La soprano Evelyn Herlitzius i el tenor Stephen Gould en van ser els protagonistes vocals. L'èxit del tenor Klaus Florian Vogt com a protagonista de Lohengrin va animar una edició marcada per tercer any consecutiu per la producció de Der Ring des Nibelungen ('L'anell del Nibelung') amb la signatura escènica de Frank Castorf i musical de Kirill Petrenko, gran triomfador amb la seva apassionada direcció musical.
El món musical va lamentar la mort de dos artistes de marcada personalitat: la del gran tenor canadenc Jon Vickers (Prince Albert, 9 d'octubre de 1926 – Ontario, 10 de juliol de 2015), un referent com a cantant i actor que va destacar en el repertori més dramàtic, especialment en papers com Otel·lo, Tristany, Samsó, Canio i Don José, i la del pianista italià Aldo Ciccolini (Nàpols, 15 d'agost de 1915 – Asnières-sur-Seine, França, 1 de febrer de 2015), un dels artistes del teclat més complets i refinats de la segona meitat del segle XX.
Kirill Petrenko va ser nomenat nou director titular de l’Orquestra Filharmònica de Berlín
© Berliner Philharmoniker / Wilfried Hösl
En el capítol de les noves creacions, l'òpera contemporània es va enriquir amb una extensa llista d'estrenes a tot el món. El Teatro Real de Madrid va estrenar la nova obra de Mauricio Sotelo basada en l'obra de Federico García Lorca El público, amb direcció musical de l'emergent Pablo Heras-Casado. D'altra banda, el Théâtre des Champs-Élysées de París va apostar per l'òpera de Dai Fujikura, Solaris, dirigida per Erik Nielsen, i el Festival d'Aldeburgh es va apuntar un gran èxit amb l'estrena mundial de The Cure, òpera de cambra de Harrison Birtwistle. La llista també va incloure estrenes com Two Women (La ciociara), de Marco Tutino, encàrrec de l'Òpera de San Francisco, amb Anna Caterina Antonacci com a protagonista en el paper que va fer guanyar un Oscar a Sofia Loren; el triomf, primer a Porto i després al Teatro Valli de Reggio Emilia, de Giordano Bruno, de Francesco Filidei; l'òpera de Hans Gefors, Notorious, estrenada a l'Òpera de Göteborg amb Nina Stemme en el paper principal, i l'estrena de la cinquena òpera del compositor català Hèctor Parra, Wilde, en el Festival de Schwetzingen (Alemanya), en un muntatge amb direcció escènica de Calixto Bieito i musical de Peter Runder.
L’òpera de Hans Gefors, Notorius, va ser estrenada a l’Òpera de Göteborg amb Nina Stemma fent el paper principal, acompanyada de John Lundgren
© Göteborgs Operan / Mats Bäcker
Dos tenors, l'alemany Jonas Kaufmann i el peruà Juan Diego Flórez, van liderar l'escena operística internacional, en un any que un altre gran tenor, el veterà Gregory Kunde, va collir rutilants èxits. Kunde i Flórez van compartir escenari en la producció de l'Otello, de Gioachino Rossini, a la Scala de Milà. Flórez, que va protagonitzar un gran recital a Salzburg amb el pianista Vincenzo Scalera, va centrar la seva atenció discogràfica en un repertori més popular: la cançó italiana, especialment, les cèlebres napolitanes, en el seu àlbum Italia. D'altra banda, Kaufmann va centrar el seu interès en Giacomo Puccini amb un àlbum d'àries i un muntatge de Manon Lescaut filmat a la Royal Opera House de Londres, tots dos sota la direcció d'Antonio Pappano, que també va ser el responsable de la nova versió d'Aida, de Verdi, gravada pel tenor alemany a Roma al costat de la soprano Anja Harteros.
Com a indiscutible diva mediàtica del moment, la soprano russa Anna Netrebko va fer notables enregistraments de Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart, amb Bryn Terfel, Peter Mattei i sota la direcció de Daniel Barenboim; i de Macbeth, de Verdi, amb Željko Lučić i Joseph Calleja i sota la direcció de Fabio Luisi, filmades respectivament a la Scala de Milà i la Metropolitan Opera House de Nova York. També Cecilia Bartoli va sorprendre els melòmans amb el seu últim treball discogràfic, titulat Sant Petersburg, en el qual, després d'explorar l'arxiu del Teatre Mariïnski, va recuperar un bon grapat d'àries que il·lustren el repertori d'òperes barroques dels compositors que van treballar per a la cort imperial russa durant el regnat de les grans tsarines, Isabel I i Caterina la Gran. Amb aquest repertori va fer una gira europea que va acabar al Palau de la Música Catalana. El nou disc del pianista xinès Lang Lang, amb obres de Chopin i Txaikovski, els concerts per a piano de Johannes Brahms a càrrec de Barenboim i Dudamel i els cicles simfònics de Mozart i Brahms, dirigits respectivament per Nikolaus Harnoncourt i Riccardo Chailly, també van destacar en la discografia de l'any.
Els 90 anys del compositor, director d'orquestra i gestor francès Pierre Boulez van tenir reflex tant en la interpretació de les seves partitures més significatives en nombrosos auditoris de tot el planeta com en la reedició del seu monumental llegat discogràfic en tres edicions especials de Sony (67 discos), Erato (14) i Deutsche Grammophon (13). La política de les reedicions va marcar una temporada discogràfica amb macroedicions de Sony consagrades al pianista canadenc Glenn Gould, al violinista israelià Itzhak Perlman i al compositor rus Ígor Stravinski.
Música popular
Llançaments discogràfics de figures globals de llarg recorregut, com ara Madonna, Bob Dylan o Björk, van atreure les mirades al llarg del 2015 alimentant un cop més el culte a les figures carismàtiques de l'era pop, un camp on costa que s'introdueixin creadors de nova planta, tot i que cal esmentar figures en alça tan diverses com Kendrick Lamar, Nicki Minaj o Joanna Newsom. En un espai propi situat entre aquesta lliga internacional i l'star system hispà, amb protagonistes com Alejandro Sanz, Pablo Alborán o Estopa, l'escenari en català va mostrar nous senyals de vitalitat a través d'una nova generació d'artistes i de treballs de noms reconeguts com Sopa de Cabra, Adrià Puntí i Roger Mas.
Les distàncies entre les figures majúscules i les minúscules, les estrelles i els artistes emergents, es van continuar eixamplant i un dels indicadors més notoris d'aquesta tendència va ser l'activitat de la música en directe, en què el circuit de sales va perdre pes en relació amb l'efecte del gran esdeveniment, és a dir, els festivals de marca estable i els recitals singulars o de grans recintes. El progressiu augment d'escala d'alguns festivals va fer que les programacions de les sales se'n ressentissin, ja que molts artistes del pop i el rock internacionals es decanten cada cop més per aquests grans aparadors.
Pel que fa als discos, físics o virtuals, es van mantenir com a unitat de mesura de la creativitat i com a punt de partida, precisament, de les gires. En l'àmbit digital, l'auge de l'streaming, que permet l'audició immediata de música sense descarregar arxius, va fer possible que els ingressos de la indústria espanyola experimentessin un simptomàtic punt d'inflexió i augmentessin per primer cop en dotze anys, tot passant de 63,6 a 70,6 milions d'euros. L'aposta per aquest tipus de servei de la plataforma iTunes, que fins el 2015 només oferia descàrregues, va ser un indicador més d'aquesta tendència, que se suma a l'activitat de marques com Spotify, Deezer i YouTube.
Entre la bateria de discos que van causar un impacte més gran cal destacar el de Bob Dylan, Shadows in the Night, un treball sorprenent que ofereix un recull d'estàndards de la música nord-americana associats al repertori de Frank Sinatra. Altres veterans del pop i el rock anglosaxó van reaparèixer, com ara Don Henley, membre dels Eagles (Cass County), Rod Stewart (Another Country), Tom Jones (Long Lost Suitcase), el músic electrònic francès Jean-Michel Jarre (Electronica 1: The Time Machine) i dos guitarristes carismàtics, Keith Richards, dels Rolling Stones (Crosseyed Heart), i David Gilmour, excomponent de Pink Floyd (Rattle That Lock). Per la seva banda, Madonna va tornar a apostar pel pop amb cor electrònic i ritmes ballables a Rebel Heart, amb còmplices com Diplo i Avicii. Entre les novetats de noms significatius del pop-rock internacional cal esmentar Bryan Adams (Get Up!, produït per Jeff Lynne, el líder de l'ELO), l'exlíder de The Jam i The Style Council, Paul Weller (Saturn's Pattern) i dos supervivents del pop britànic dels vuitanta, New Order (Music Complete) i Duran Duran (Paper Gods).
Sopa de Cabra, quatre anys després del seu retorn fugaç als escenaris, va publicar un disc amb cançons noves, Cercles, el primer des del 2001
© Promo Arts Music / Sopa de Cabra
Dos protagonistes del britpop de la dècada següent, els noranta, van reaparèixer: Blur amb The Magic Whip, el seu primer treball en dotze anys, i Noel Gallagher, l'exguitarrista d'Oasis, amb el segon disc, en què s'acompanya del grup High Flying Birds, Chasing Yesterday. Músics de la mateixa generació que la cantant islandesa Björk, que va publicar Vulnicura, un treball de clima introspectiu, marcat per la seva separació matrimonial, i The Chemical Brothers, herois de la música electrònica més explosiva, de nou en ruta amb l'àlbum Born in the Echoes. Una altra banda consolidada, tot i que més jove, Coldplay, va tancar l'any amb A Head Full of Dreams, mentre que Muse va llançar Drones. En l'àrea alternativa van destacar els treballs dels cantautors exploradors Sufjan Stevens (Carrie & Lowell) i Joanna Newsom (Divers), i els llançaments d'artistes com la banda de rock nord-americana Sleater-Kinney, el cantautor indie suec, d'arrels argentines, José González, el grup de pop somiador Beach House, de Baltimore, la formació psicodèlica australiana Tame Impala, el trobador folk-rock Iron & Wine, el cantant i guitarrista francès Dominique A i la irlandesa Róisín Murphy. Van despertar interès els treballs de creadors emergents com la cantautora pop Julia Holter, el grup de rock Algiers i el músic electrònic Jamie XX, del grup The XX.
El 2015 va veure el creixement, tant en l'àmbit popular com de la crítica especialitzada, d'un nom propi del hip-hop nord-americà, Kendrick Lamar, amb el seu tercer àlbum, To Pimp a Butterfly, mentre que Nicki Minaj va treballar amb èxit en la frontera d'aquest gènere i el pop a The Pinkprint. En aquesta parcel·la més comercial va tenir ressò el cinquè disc (segon de la seva vida adulta) de Miley Cyrus, un treball amb intencions experimentals titulat Miley Cyrus & Her Dead Petz. Registre, el d'aquesta cantant de Tennessee crescuda a l'empara de Disney, ben diferent del de les propostes de dues veus sofisticades com són Adele, que va publicar el seu esperat quart disc, 25, i Melody Gardot, amb Currency of Man.
Quimi Portet i Manolo García, amb el seu antic grup El Último de la Fila, es van retrobar per enregistrar peces del grup
© Quimi Portet
En el mercat espanyol i en llengua castellana, va aparèixer un nou treball d'Alejandro Sanz, Sirope, decantat aquesta vegada cap al soul i el funk sense perdre de vista l'emotivitat romàntica, així com del duet català Estopa, Rumba a lo desconocido, amb influències rockeres i punks. Les dues veus més universals de la cançó lleugera ibèrica, Julio Iglesias i Raphael, van llançar, respectivament, México i Sinphónico, mentre que altres figures comercials van treure nous treballs, com ara Amaral i Bebe, que van conviure amb les novetats de figures llatines com les mexicanes Julieta Venegas i Lila Downs. Una de les sorpreses la van oferir Manolo García i Quimi Portet, antics components d'El Último de la Fila, que es van retrobar per enregistrar de nou peces antigues d'aquell grup i de les bandes que van compartir en altres temps, Los Rápidos i Los Burros. En el terreny més alternatiu, van ser rellevants nous treballs de Los Planetas, Christina Rosenvinge, La Bien Querida, Joe Crepúsculo i La Maravillosa Orquesta del Alcohol, mentre que va generar debat l'aparició del jove grup PXXR GVNG amb l'estil trap i la fusió de rap i reggaeton. Va ser destacable l'entrada en escena de noves veus del flamenc, les d'El Niño de Elche, Rocío Márquez i Soleá Morente, filla petita del malaguanyat cantaor Enrique Morente. Dues veus carismàtiques en llengua basca, Jabier Muguruza i Anari, van reaparèixer amb nous treballs.
Molts d'aquests artistes es van prodigar als escenaris el 2015, un any en què no es va celebrar cap concert al Camp Nou i només un a l'Estadi Olímpic, el de la banda australiana AC/DC, institució del hard rock, dins de la gira Rock or bust i en commemoració del seu quarantè aniversari de carrera. El Palau Sant Jordi, en canvi, va ser molt més transitat, i se'n va endur la palma U2 amb els quatre concerts de l'Innocence + Experience tour, el rècord històric d'actuacions d'un mateix artista en aquest espai, amb un espectacle que va combinar l'alta tecnologia i l'emotivitat. Aquestes actuacions del grup irlandès van ser úniques a l'Estat espanyol, com d'altres que van tenir lloc al mateix recinte: les dues de Madonna, amb el Rebel Heart Tour, i les que van oferir Foo Fighters (el grup de Dave Grohl, exbateria de Nirvana) i les estrelles pop nord-americanes Katy Perry i Ariana Grande. La gran capacitat del Sant Jordi i la situació geogràfica de Barcelona, factors sumats a la crisi derivada de l'elevat IVA cultural, que força les promotores a afinar el tret, han afavorit que la capital catalana hagi arraconat Madrid com a escala estatal única d'artistes internacionals. El 2015 va ser també el cas, en altres escenaris, dels concerts exclusius de Björk (Poble Espanyol), Kraftwerk (Liceu), Joanna Newsom (Barts) i Diana Krall (Auditori).
Altres figures que van passar pel Palau Sant Jordi van ser Robbie Williams, Kiss (gira del quarantè aniversari), el grup mexicà Maná i els espanyols Pablo Alborán (tres nits), Alejandro Sanz, Miguel Bosé, Fito & Fitipaldis, Hombres G, El Barrio i Estopa. Figures venerables com Van Morrison, James Taylor i el tàndem brasiler integrat per Caetano Veloso i Gilberto Gil (cinquanta anys de Tropicália) van actuar al Gran Teatre del Liceu, mentre que el Palau de la Música va acollir la icònica cantautora Joan Baez; l'Auditori del Fòrum, l'australià Nick Cave, i el Poble Espanyol, l'exlíder dels Dire Straits, Mark Knopfler. Concerts, alguns dels quals integrats en programacions com la del Festival del Mil·lenni o el debutant Suite Festival, que prioritzen els concerts singulars en marcs de prestigi. Un principi que va acompanyar també el programa del Festival Jardins de Pedralbes, per on van passar artistes com Bob Dylan, Pet Shop Boys i Paul Weller. Entrat l'estiu, aquest tipus de propostes es va desplaçar al circuit de la Costa Brava, als festivals de Cap Roig (Sting, Tony Bennett & Lady Gaga), Peralada (Tom Jones, Roger Hodgson) i Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols (Ludovico Einaudi, Spandau Ballet).
Patti Smith va ser una de les protagonistes del Primavera Sound
© Primavera Sound Barcelona / Eric Pamies
Les convocatòries de més èxit van correspondre, però, als grans festivals barcelonins, que concentren la seva proposta en un cap de setmana. El Primavera Sound va atreure 175.000 persones, sumant les diferents jornades, amb un cartell integrat per artistes associats al rock i el pop de signe alternatiu, com Patti Smith, The Strokes, Antony and the Johnsons, Tori Amos (debut a l'Estat espanyol) i James Blake, mentre que per a l'electrònic Sónar hi van passar 118.500 persones per veure figures com Duran Duran, The Chemical Brothers i Skrillex. A aquestes dues cites cal afegir Cruïlla BCN, amb el cartell més poderós del seu historial (Kendrick Lamar, Lauryn Hill, la trobada de Franz Ferdinand amb Sparks), i una nova marca, Hard Rock Rising, que va oferir actuacions de Robbie Williams, Lenny Kravitz i Kings of Leon.
En l'escena musical catalanoparlant, cal fer esment de Sopa de Cabra, que quatre anys després del seu retorn fugaç als escenaris va publicar un disc amb cançons noves, Cercles, el primer des del 2001. Un treball on va matisar la seva noció de rock a través de mitjos temps melancòlics i textos de caràcter existencial. També va trencar un llarg silenci Adrià Puntí, el qui va ser líder del grup Umpah-pah, amb La clau de girar el taller, tretze anys després del seu darrer disc d'estudi, Maria.
Adrià Puntí va trencar el seu silenci després de tretze anys amb La clau de girar el taller
© Adrià Puntí
El músic gironí va publicar alhora un disc llibre amb textos i il·lustracions fetes per ell, Enclusa i un cop de mall. Joan Miquel Oliver, l'exguitarrista i compositor de la formació mallorquina Antònia Font, va reprendre el seu rumb com a creador pop fantasiós amb Pegasus i el cantautor solsoní Roger Mas va apostar per un audaç format de cantautor nu, amb veu i guitarra, a Irredempt. Llançaments que van causar impacte en els mitjans de comunicació i que van coincidir amb d'altres com els dels grups Blaumut i Ix! i les cantautores Bikimel i Gemma Humet. En aquest terreny de la cançó d'autor, cal destacar els nous treballs de dues veus amb trajectòria, Quico Pi de la Serra (Dues tasses) i Marina Rossell (Cançons de resistència). Les propostes que van arribar amb més força al públic juvenil van ser les dels grups vinculats a la festa major, amb ritmes mestissos i extravertits, com les de La Pegatina (Revulsiu), Els Catarres (Big Bang) i el grup valencià Aspencat (Tot és ara). Aquesta escena, on es van fer notar també les gires de Txarango i Oques Grasses, va acollir grups emergents com Ebri Knight, Zoo i Itaca Band. El festival Canet Rock, que va celebrar la segona edició de la seva nova era, va esdevenir el gran aparador de l'escena en el seu conjunt, des del pop i la cançó fins a la música de revetlla, mentre que, en canvi, el 2015 van desaparèixer dues cites més associades al pop-rock, Pop-Arb i Pròxims.
Els Catarres van treure el seu últim disc, Big Bang
© Els Catarres / Èxits Produccions
El 2015 ens van deixar artistes influents, com el guitarrista B.B. King (14 de maig, 89 anys) i el músic de jazz Ornette Coleman (11 de juny, 85), tots dos a causa d'aturades cardíaques, així com el cantautor madrileny Javier Krahe (12 de juliol, 71), a causa d'un infart. Altres decessos van ser els del cantant grec Demis Roussos (25 de gener, 68), Sergio Blanco, del duet Sergio y Estíbaliz (15 de febrer, 66), el músic britànic de rock progressiu Daevid Allen, dels grups Soft Machine i Gong (13 de març, 77), el guitarrista de folk i música barroca John Renbourn (26 de marc, 70), el músic electrònic japonès Susumu Yokota (27 de març, 54), el cantant francès de pop Richard An-thony (19 d'abril, 77), els vocalistes de soul Percy Sledge (14 d'abril, 74) i Ben E. King (30 d'abril, 76), Manuel Molina, integrant del duet flamenc Lole y Manuel (19 de maig, 66), Chris Squire, baixista del grup de rock progressiu Yes (27 de juny, 67), el català Paco Albiol, trompetista del grup Pepet i Marieta (7 de juliol, 42), el músic experimental alemany, exmembre de la formació Cluster, Dieter Moebius (20 de juliol, 71), Daniel Rabinovich, del grup argentí Les Luthiers (21 d'agost, 71), la cantant i activista sahrauí Mariem Hassan (22 d'agost, 57), el saxofonista, membre de The Stooges, Steve Mackay (10 de octubre, 66), la teclista de Camera Obscura, Carey Lander (11 d'octubre, 33), la cantant i compositora Gloria Van Aerssen, del duet madrileny Vainica Doble (22 d'octubre, 83), i el pianista de jazz i blues Allen Toussaint (10 de novembre, 77).