Política 2015

Política internacional

Mare Mortum

L'elecció, al final del 2014, de Béji Caïd Essebsi com a primer ministre de Tunísia, que ja havia estat ministre en governs de la dictadura, va tancar una transició de quatre anys a l'únic país del Magrib on les llavors de la dita Primavera Àrab han fructificat en un règim democràtic, amb participació política i social. A l'octubre, el Quartet per al Diàleg Nacional va rebre el Nobel de la Pau com a reconeixement al procés, que es desenvolupa malgrat els atemptats terroristes, que tenen com a objectiu principal el turisme (Museu del Bardo, al març, i platges de Susa, al juny) i directament l'Estat (atemptat a Tunis, al novembre, que va provocar la mort de 12 agents de policia). Es tracta d'un terrorisme organitzat en bona part a la veïna Líbia per l'Estat Islàmic (EI), organisme que va declarar la guerra a Tunis al mes de març.

Líbia, amb l'Estat i les estructures socials i de poder desfets, té a Trípoli i Tòbruk dos centres forts de senyors de la guerra, enfrontats i que van negociar al final d'any amb l'ONU la formació d'un Govern d'unitat. En aquesta situació, el país va continuar sent territori franc per al trànsit dels fluxos migratoris, on organitzacions criminals van actuar sense traves.

Els militars es van enfortir a Egipte i van reprimir sense treva els rebels de Tahrir (15 persones van morir durant la commemoració del quart aniversari) i els Germans Musulmans. A més, l'expresident Mursí va veure confirmada la sentència de mort al juny, i també de 200 islamistes més durant tot l'any. No va ser el cas de Mubàrak, que al maig va ser condemnat a tres anys de presó per corrupció, esperant un nou judici per la repressió del 2011. Mentrestant, es va inaugurar l'ampliació del canal de Suez, però també es van produir accions de grups gihadistes, com ara la bomba a un avió comercial rus, al final d'octubre, sobre la península del Sinaí.

El gran Orient Mitjà, ull del tifó

L’atemptat contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo va ser un senyal de la nova dimensió geogràfica del conflicte viscut a Síria

La coalició internacional de països contra l'Estat Islàmic impulsada pels Estats Units va fer bombardejos aeris, i tot i la incorporació de l'Iran com a soci, no va aconseguir frenar l'avenç territorial d'aquesta organització. La notícia més positiva es va produir al gener, quan milícies kurdes, amb el suport de l'aviació dels EUA, van alliberar la ciutat siriana de Kobane, a la frontera amb Turquia. Aquest fet va ocórrer pocs dies després de l'atemptat contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo, un senyal de la nova dimensió geogràfica del conflicte, que els atemptats indiscriminats a París, al novembre, van confirmar.

La guerra de Síria, molt semblant a la continuació o extensió de la de l'Iraq, va esdevenir centre d'una complicada xarxa de conflictes i aliances, amb conseqüències que van arribar a milers de quilòmetres. La més evident va ser l'èxode de refugiats, que ja en són milions, i als quals els països veïns, el Líban (que al gener va començar a demanar visat als sirians) i Turquia, no aconsegueixen donar més acollida. Aquesta onada humana es va dirigir enguany cap a la Unió Europea i es va sumar al també nodrit corrent de migrants que es mou fa anys des de l'Àfrica.

Una guerra, moltes guerres

El primer ministre Netanyahu va ser reelegit en el càrrec radicalitzant el discurs, aproximant-se als sectors més ortodoxos i fent campanya contra l'acord nuclear amb finalitats pacífiques de l'Iran i els EUA, fins i tot al Congrés nord-americà, on va ser convidat pels republicans, disposats a torpedinar l'acord promogut pel president Obama. L'acord, però, va ser assolit al juliol, i va tenir com a efecte immediat l'inici de la retirada de les sancions econòmiques. Arran de l'acord, l'aliança entre els EUA i Israel no va tenir esquerdes greus, però va animar els israelians a buscar la relació amb els països àrabs enemics de l'Iran.

No hi va haver cap avenç, però, en el conflicte entre Israel i Palestina. El líder israelià va afirmar durant la campanya que no hi hauria Estat palestí si guanyava les eleccions. Tot i desdir-se'n després, els palestins van afirmar que els acords d'Oslo del 1993 eren paper mullat, i van passar a l'acció demanant l'ingrés al Tribunal Penal Internacional (TPI) per denunciar Israel per crims de guerra.

Al principi de juny, a París, la coalició anti-EI va fer un balanç negatiu de la campanya militar, perquè les més de 4.100 operacions aèries en 10 mesos no havien donat prou resultats. Al mateix temps, pel que fa estrictament al futur de Síria, es van mantenir les dues coalicions enfrontades: Rússia amb l'Iran i grups xiïtes, alineats amb el president sirià Al-Assad, d'una banda, i els EUA amb l'Aràbia Saudita i els sunnites, de l'altra. Es tracta d'un enfrontament que, sense Rússia, es va produir també amb bombes i tropes al Iemen, país al límit de la devastació.

A Viena, les negociacions sobre Síria, fonamentalment entre els EUA i Rússia, van ser una expressió d'aquest conflicte, centrat en el futur del president sirià Al-Assad; tot i que al final d'any, com a efecte dels atemptats de París, es va obrir una possibilitat d'acord, en oferir al règim un paper, almenys a mitjà termini.

Els kurds construeixen estructures d'Estat, malgrat Ankara

Els kurds, tot i la divisió en comunitats a Turquia, Síria i l'Iraq, van enfortir la seva administració local a la regió de Rojava, una zona al nord de Síria, on es viu, d'acord amb les cròniques, de manera autogestionària i igualitària, mentre que el conflicte d'estat amb Turquia va seguir viu.

D'altra banda, el Govern d'Ankara es va mantenir molt sòlid. L'existència d'un ampli teixit social laic i occidentalitzant, així com d'un partit i organitzacions kurdes amb presència parlamentària i social, no va impedir que Erdoğan obtingués majoria a les eleccions del novembre per mantenir el seu projecte de república islàmica.

A l'Afganistan, els talibans van recuperar força i el conflicte va revifar. L'assalt al Parlament i, sobretot, la conquesta de la important ciutat de Qonduz, on un avió dels Estats Units va bombardejar un hospital de Metges sense Fronteres (MSF) i va causar 19 morts, van demostrar que no hi ha expectatives de pau i més quan, a mitjan octubre, el mateix Obama va anunciar que les tropes es mantindrien al país fins el 2017.

El gihadisme s'estén per l'Àfrica

L'evidència més sagnant de la creixent influència del gihadisme al continent africà van ser les actuacions del grup Boko Haram a Nigèria i els països veïns, com el Camerun, el Níger i el Txad. Al mateix temps que a Somàlia, Kenya i Mali, els grups d'Al-Xabab i Al-Qaida van marcar cada vegada més l'agenda política.

La Unió Africana va decidir, al gener, crear una força militar de xoc integrada per 7.500 soldats per a fer-hi front. França, mentrestant, al final de novembre va elaborar un pla de desplegament, amb la participació d'altres països europeus, per a reforçar i ampliar la presència actual, amb milers de soldats en territoris de tots els països al sud del Sàhara.

Putin marca terreny

Moscou va defensar el Govern d'Al-Assad pels vincles històrics i com a fre a les forces gihadistes, per evitar que poguessin expandir-se per la mateixa Rússia i les repúbliques veïnes. Rússia va intervenir en la guerra siriana a l'octubre, amb una política pròpia no grata a l'altre bloc. L'abatiment d'un caça aeri rus per foc turc, al final de novembre, va ser una mostra de les diferències i la fragilitat dels equilibris. La necessitat d'una solució urgent que van provocar les bombes a París, tanmateix, van enfortir la posició russa i d'Al-Assad.

A Ucraïna, la lluita entre els rebels prorussos i l'exèrcit va restar en una situació de punt mort i esgotament, sense acords substancials i amb enfrontaments esporàdics. Les sancions de la UE i els EUA contra Rússia es van mantenir, de la mateixa manera que es van mantenir i es van desenvolupar les polítiques de reforçament militar de les dues bandes: l'OTAN, amb la seva força de reacció a Europa, formada per 40.000 soldats, i els EUA van anunciar, al juny, l'enviament de 250 tancs a zones frontereres, i Putin va anunciar la fabricació de 40 míssils nuclears i maniobres a la Mediterrània en col·laboració amb tropes xineses.

Obama enfila bé la fi del mandat

El llegat de l'esclavitud i la seva fractura social i racial és un problema molt greu, va afirmar Barack Obama. De fet, als EUA es creu que hi ha més joves negres de 20 anys a la presó que treballant, a la vegada que la policia mata dues persones per dia, amb un percentatge de víctimes negres clarament superior. Els conflictes que se'n deriven van marcar novament l'any a nombroses ciutats.

Després que el Tribunal Suprem va avalar la reforma sanitària, considerada el llegat històric del president, aquest es va animar a complir amb el programa original. Així, va cercar compromisos sobre emissions de gasos, a la vegada que va vetar la construcció del megaoleoducte de Keystone. Va ser el primer president a visitar una presó, declarant que cal trencar el cercle viciós dels empresonaments als EUA, el país amb més població reclusa del món. Tanmateix, davant l'informe del Senat que afirmava que la CIA va torturar, va assassinar i va mentir després de l'11-S, no va gosar acusar cap torturador i, a més, va defensar l'agència d'espionatge.

Seguint l'empremta del president, la candidata demòcrata Hillary Clinton es va presentar com a defensora de les classes mitjanes i es va afirmar com a presidenciable demòcrata; el Partit Republicà no va trobar un nom amb carisma, tot i el munt de candidats.

Al Canadà, va guanyar les eleccions el liberal Justin Trudeau, amb propostes de més despesa pública en l'àmbit social, un anunci de retirada de la participació canadenca en l'ofensiva aèria i més acollida de refugiats. En la formació del Govern, el primer ministre va optar per la paritat de gènere i la diversitat etnicocultural.

L'Amèrica Llatina, canvi de cicle

Mauricio Macri va ser elegit president de l’Argentina i va posar fi a dotze anys de kirchnerisme

Mauricio Macri va ser elegit president de l'Argentina al novembre, cosa que va posar fi a l'anomenat kirchnerisme, és a dir, a dotze anys de polítiques alineades amb el bloc format per països de l'Aliança Bolivariana per les Amèriques (ALBA) com Veneçuela, el Brasil i l'Uruguai, que, amb èxit divers, en alguns casos van provar d'allunyar-se dels models i la tutela de l'FMI i el Banc Mundial, mentre que en d'altres s'hi van enfrontar directament.

La crisi econòmica i política del Brasil va marcar la fi del període iniciat per Lula da Silva el 2003, mentre que el setge judicial a la presidenta Dilma Rousseff, el Partit dels Treballadors i els aliats es va tancar. La presidenta xilena, la socialista Michelle Bachelet, no va aconseguir formar un govern estable ni trobar un rumb cert. A Veneçuela, la caiguda del preu del petroli va abocar l'economia a una greu crisi que va aprofundir el conflicte polític i social. Intentant trobar legitimitat per a continuar, Maduro va convocar eleccions al Parlament; la campanya, però, es va iniciar amb un candidat opositor mort i el qüestionament sobre la legitimitat del procés.

L'Uruguai, que va escollir com a president Tabaré Vázquez, va donar un nou impuls al projecte del Front Ampli, mentre que Bolívia, sense cap projecte d'oposició sòlid, es va consolidar com a "democràcia multiètnica" i també va guanyar un notable suport internacional. Aquesta no va ser la situació de Correa a l'Equador, que es va enfrontar a l'esquerra i als moviments indígenes, socials i ecologistes que li havien donat suport.

Mèxic va elegir un Parlament de continuïtat, tot i el retrocés del Partit Revolucionari Institucional (PRI) governant i en un escenari dominat per la corrupció i la violència en tots els àmbits i nivells, on l'assassinat de periodistes i activistes socials és moneda corrent, i la relació de les institucions polítiques, el poder econòmic i el crim és cada vegada més estreta.

L'encaixada de mans entre Obama i Raúl Castro va suposar el restabliment de relacions diplomàtiques plenes entre els dos països. Al mateix temps, l'acord de pau negociat i assolit entre el Govern colombià i les FARC, precisament a Cuba i amb la mediació d'aquest país, va tancar una època.

La Xina vol canviar

La "fàbrica del món" va anunciar un període amb menys creixement, conseqüència de l'estancament i els excessos del model de producció massiva per a l'exportació. Al mateix temps, la contaminació ha esdevingut un problema gravíssim d'estat, com va posar en evidència, al març, un documental sobre el tema, i també es va fer evident el de la seguretat de la indústria, especialment arran d'una explosió en un complex industrial de Tientsin, a l'agost, amb més de cent morts i que va obligar a evacuar la població en un radi de 3 km. Finalment, es va posar punt final a la política de fill únic, expressió i resposta dels canvis socials del país.

La Xina i Taiwan es van retrobar, per primera vegada des de l'any 1949, pocs dies després d'una altra cimera entre Pequín, el Japó i Corea del Sud, per a recuperar un diàleg i una cooperació molt debilitats. Paral·lelament, la Xina va aprovar, al març, apujar un 10% la despesa militar. D'altra banda, el Japó, al gener, va fer la despesa més gran en defensa de la seva història, a la vegada que va signar, al juny, un acord militar amb les Filipines i va aprovar, al juliol, la possibilitat d'enviar tropes a l'estranger; així mateix, al cap de quatre anys de l'accident de Fukushima, va tornar a l'energia nuclear.

Un terratrèmol, que va causar milers de morts i danys avaluats en un 30% del PIB, va devastar el Nepal. Tot un altre panorama es va obrir a Myanmar, on el partit de la premi Nobel Aung San Suu Kyi va aconseguir la majoria absoluta al Parlament, tot i que els militars van mantenir els mecanismes institucionalitzats de control i poder.

El primer ministre indi, Narendra Modi, amb el seu programa basat en la liberalització de l'economia i a fer-la més atractiva a les inversions internacionals, va aconseguir que l'Índia fos l'únic país emergent que va millorar. Igualment va tenir un èxit polític, a l'agost, quan va aconseguir signar un acord polític amb la insurgència més antiga del país, la dels independentistes de Nagaland.

Unió Europea

El Govern grec, amb Alexis Tsipras al capdavant, va lluitar en contra de les retallades imposades per la UE, tot i que finalment va acabar acceptant un acord per no sortir de l’euro

La crisi del deute i la situació política a Grècia van marcar bona part del 2015 en l'àmbit comunitari, un any que va començar amb l'atzucac econòmic i polític arrossegat pel fracàs acumulat els darrers anys amb la gestió de la crisi grega, però en què les crisis migratòries i els atacs terroristes derivats dels conflictes a l'Orient Mitjà van convertir-se en el fenomen més gran a escala europea, i en un altre desafiament, al llarg de l'any.

D'una banda, la victòria de Syriza en les eleccions gregues al final de gener, amb la crítica frontal a la troica com a protagonista electoral i el qüestionament del programa de rescat i les polítiques d'austeritat, va sacsejar políticament l'agenda comunitària. Malgrat les pressions públiques i els missatges de risc fets des de les institucions comunitàries i els principals líders europeus –en especial, des d'Alemanya–, Syriza va aconseguir la victòria a Grècia amb un missatge crític clar dirigit a la política econòmica comunitària i a l'austeritat com a via de recuperació econòmica i gestió de la crisi. La por d'un contagi de les posicions gregues en altres països europeus afectats per la crisi i un qüestionament global de la mateixa política econòmica va provocar un llarg estira-i-arronsa entre els principals líders comunitaris i el Govern grec. Una pugna que va adquirir una dimensió mediàtica internacional i que es va perllongar durant més de vuit mesos entorn del programa de rescat i l'amenaça de la sortida de Grècia de la zona euro –coneguda com Grexit–. La renegociació del deute, així com les condicions de les retallades imposades per la troica, conjuntament amb l'estratègia seguida durant les negociacions pel president Alexis Tsipras i el llavors ministre Iannis Varufakis, van convertir aquests darrers en protagonistes a escala europea com a capdavanters contra les polítiques d'austeritat arreu de la zona euro.

Les negociacions van convertir-se en un fenomen mediàtic que va tenir el seu punt àlgid quan el Govern grec va aplicar restriccions bancàries durant tres setmanes al final de juny per a evitar fugues de capital i de liquiditat, i va sotmetre a referèndum els termes del pla de rescat de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional com a mecanisme de força i legitimitat democràtica. La victòria del no, tot i els continus missatges que alertaven de les conseqüències des de les institucions comunitàries, va posar a prova els principals líders polítics europeus i la mateixa unió monetària en una crisi sense precedents. Això no obstant, més enllà del qüestionament democràtic i l'impacte simbòlic a escala europea, la utilització del referèndum com a mecanisme de pressió no va acabar tenint els efectes esperats pel Govern grec i no va comportar un reposicionament o redirecció radical de les posicions comunitàries. Així, finalment, Tsipras, ja sense el dimitit Varufakis, va acabar donant el braç a tòrcer com a conseqüència de les pressions i l'amenaça de sortida de la zona euro. El moviment antiausteritat que es va produir en alguns estats membres afectats per la crisi del deute no va ser prou fort per imposar-se a les tesis de l'anomenada troica.

D'altra banda, els conflictes bèl·lics al Pròxim Orient i la seva crua expansió a Síria amb la virulència de l'Estat Islàmic van incrementar l'èxode massiu cap a Europa dels darrers anys. Només al mes de juliol, s'estima que més de cent mil persones van creuar la Mediterrània. A les fronteres dels Balcans es van decretar estats d'emergència, s'hi van instal·lar camps de refugiats –una imatge que va donar la volta al món– i l'onada de refugiats procedents de l'Àfrica i l'Orient Mitjà es va estimar com a mínim en més d'un milió de persones arribades a Europa en un sol any. Un èxode sense precedents des de la Segona Guerra Mundial, amb Grècia com una de les principals portes d'entrada, però que no va obtenir una resposta comunitària comuna a l'altura de la magnitud del repte. Malgrat la dimensió de la tragèdia humanitària, pràcticament només Alemanya i els països nòrdics van projectar-se com els principals receptors de peticions d'asil. Tot i així, finalment, les 800.000 peticions a què es va comprometre el país germànic a assumir no es van fer efectives en la seva totalitat, i també a Suècia –un país tradicionalment receptiu a l'asil– es van prendre mesures restrictives amb el tancament de fronteres. En el cas d'Alemanya, al seu torn, la tensió per l'arribada massiva de refugiats va provocar incidents i un creixement de les manifestacions xenòfobes. La resta de països de la Unió Europea van aprovar un acord de mínims –amb l'objecció d'Hongria, Txèquia, Eslovàquia i Romania– per a reubicar uns 120.000 refugiats els propers dos anys als diferents estats de la comunitat mitjançant un sistema de quotes.

Relacionat amb el fenomen migratori i la guerra a Síria, també es van multiplicar el nombre d'atacs terroristes d'origen islamista en territori europeu, amb un balanç de més de 160 morts. Els atemptats a París, tant al principi del 2015 en la revista satírica Charlie Hebdo com els que hi va haver gairebé de manera simultània al novembre, van sacsejar Europa pel volum de morts i ferits, i l'impacte de la successió de diversos atacs en poques hores i la seva naturalesa indiscriminada, que van amplificar encara més la dimensió emocional i l'estat d'alerta de la societat europea.

L'atac, tanmateix, va deixar de nou paleses les tensions entre països europeus en matèria de seguretat i política exterior, així com les dificultats per a afrontar el desafiament internacional, polític i militar de l'Estat Islàmic i la capacitat de donar-hi una resposta comuna i coordinada. Bèlgica, en aquest sentit, va tornar a ser un dels focus d'atenció, ja que és un dels paï-sos amb més nombre de població de la nacionalitat que s'estima vinculada a l'afiliació amb l'Estat Islàmic i altres grups gihadistes entrenats a l'Orient Mitjà, com també pel fet que en els atemptats de París la majoria dels membres de la cèl·lula terrorista tenien precisament nacionalitat belga i procedien d'un país veí en què s'han produït atemptats els darrers anys.

També a París, al cap d'unes setmanes dels atemptats, es va celebrar un altre dels esdeveniments de caràcter internacional més rellevants amb la cimera sobre el canvi climàtic i l'emissió de gasos d'efecte hivernacle. La cimera del COP 21 va acabar amb un acord de reduir l'escalfament global en un grau centígrad i mig per al final de segle, si bé el desenvolupament de l'acord, així com les mesures més restrictives, en van quedar pendents, i l'ajuda als països més pobres per a reduir la dependència d'alguns combustibles, com el carbó, no es va aconseguir fixar per a abans del 2020. El fet de posar la política energètica a l'epicentre de la política mediambiental va ser un dels principals avenços de la cimera, tot i que no es va poder concretar de nou un mecanisme que limiti amb garanties la capacitat dels estats de continuar desenvolupant polítiques energètiques agressives climàticament i en forci una producció industrial alternativa.

Països Catalans

Catalunya

Les discrepàncies a l'entorn del procés participatiu del 9 de novembre de 2014 van marcar l'inici del 2015, amb una forta tensió estratègica entre CiU i ERC. Les entitats civils, amb l'ANC al capdavant, havien pressionat Artur Mas amb la idea d'un avançament electoral al mes de març, però el 14 de gener es va anunciar un acord que situava els comicis el 27 de setembre, inicialment amb llistes separades. Aquesta data va permetre un desglaç progressiu de les relacions entre els dos partits independentistes, que, tot i així, van encarar les eleccions municipals del 24 de maig de manera obertament competitiva.

En conjunt, els comicis locals van resultar favorables per a les forces independentistes. CiU va quedar en primer lloc, ja que va aconseguir un total de 3.333 regidors, i ERC va desbancar el PSC de la segona posició, amb 2.384 i 1.278 regidors, respectivament. Però les eleccions municipals van ser el punt de partida d'un nou fenomen polític a l'entorn d'Ada Colau, al capdavant de Barcelona en Comú, que va ser la més votada a la ciutat de Barcelona gràcies a un conglomerat polític que incloïa ICV i nombrosos col·lectius polítics, socials i veïnals al voltant d'una candidatura de perfil nítidament esquerrà i amb el suport de Podem. Colau va aconseguir l'alcaldia, com a cap de la llista més votada, amb només 11 regidors, un més que la candidatura de CIU, que va encapçalar Xavier Trias, l'alcalde sortint. Arran d'un pacte d'esquerres, un altre fet destacat va ser la pèrdua pel PP de les dues alcaldies –Badalona i Castelldefels– que, quatre anys abans, havien passat a les seves mans.

Les municipals del mes de maig van ser les últimes eleccions a les quals va concórrer Convergència i Unió, una coalició amb trenta-set anys d'història electoral. El 14 de juny, una consulta interna sobre el full de ruta que calia seguir en el procés sobiranista de Catalunya dins d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va deixar palesa la fractura del vell partit catalanista, amb un resultat en què la direcció oficial es va imposar per un ajustadíssim 50,9%. A partir d'aquí, els perdedors, encapçalats per Antoni Castellà, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i Joan Rigol, d'adscripció obertament independentista, van escindir-se i van crear Demòcrates de Catalunya. Aquesta consulta interna també va condicionar el Govern de la Generalitat, la vicepresidenta del qual, Joana Ortega, i els consellers d'Interior, Ramon Espadaler, i d'Agricultura, Josep M. Pelegrí, militants d'UDC, van dimitir. El 22 de juny va quedar format el nou Govern, amb Neus Munté com a vicepresidenta i portaveu –en substitució de Francesc Homs–, a més del càrrec de consellera de Benestar; Meritxell Borràs, com a consellera de Governació; Jordi Jané, com a conseller d'Interior, i Jordi Ciuraneta, com a conseller d'Agricultura.

Les eleccions a Catalunya van donar la victòria a Junts pel Sí, però el candidat a president, Artur Mas, no va aconseguir el suport parlamentari necessari per a ser investit

El 20 de juny, Artur Mas va recuperar la idea d'una candidatura de confluència independentista des d'una conferència a Molins de Rei, amb l'argument que es tractava de donar un caràcter plebiscitari al que, tècnicament, només eren unes eleccions autonòmiques més. Inicialment, aquesta proposta va rebre el suport de les entitats independentistes (ANC, Òmnium Cultural, etc.) i de la CUP, que se'n va retirar quan la resta dels partits van renunciar a la confecció d'una llista integrada exclusivament per personalitats independents. Per contra, el sector escindit d'UDC s'hi va afegir, així com nombrosos independents de rellevància social com Lluís Llach, Germà Bel, Carme Forcadell i Muriel Casals. Raül Romeva, independent i exeurodiputat d'ICV, va encapçalar la llista de Junts pel Sí a Barcelona, tot i que l'acord preveia que, en cas de victòria electoral, la presidència de la Generalitat recauria en Artur Mas.

Paral·lelament, ICV va convergir amb Podem i diversos col·lectius pròxims per formar Catalunya Sí que es Pot, amb Lluís Rabell –líder veïnal barceloní– com a cap de llista. Albert Rivera va renunciar a encapçalar la llista de Ciutadans en favor d'Inés Arrimadas. El PP va forçar un canvi de candidatura i Alícia Sánchez-Camacho va deixar pas a Xavier García Albiol, exalcalde de Badalona, com a cap de llista. La CUP també va estrenar cap de llista, amb l'independent Antonio Baños, i el PSC va presentar Miquel Iceta, primer secretari dels socialistes catalans, al capdavant de la formació.

L'inici de la campanya electoral va coincidir amb la celebració de l'Onze de Setembre, que, en aquesta ocasió, va consistir en una macromanifestació que havien organitzat les entitats de la societat civil –la quarta consecutiva– a l'avinguda Meridiana de Barcelona i que va omplir de gom a gom els 5,2 km d'aquesta artèria urbana, a la vegada que un punter sota el lema "Via lliure cap a la independència" la va recórrer.

El resultat de les eleccions, amb una participació històrica del 77,46%, va atorgar la primera posició a Junts pel Sí, amb 62 diputats, seguida de Ciutadans (25), el PSC (16), Catalunya Sí que es Pot (11), el PP (11) i la CUP (10). UDC es va quedar fora del Parlament, una circumstància que es va repetir al cap de tres mesos a les eleccions espanyoles del 20 de desembre.

El Parlament va escollir Carme Forcadell, diputada de la formació Junts pel Sí, presidenta de la Cambra. Pel que fa a la interpretació plebiscitària, el vot explícitament independentista (Junts pel Sí i la CUP) va arribar al 47,8%, lleugerament per sota de la meitat dels electors. Un percentatge que va moure la CUP a interpretar que una declaració unilateral d'independència no havia rebut el suport suficient per a ser prevista com a opció legítima, almenys en la XI legislatura que començava.

La victòria dels independentistes, en qualsevol cas, va quedar subordinada a un acord de govern entre la primera llista, Junts pel Sí, i l'última, la CUP. La negociació va generar un primer acord parlamentari, el 9 de novembre, amb una declaració que iniciava formalment un "procés de desconnexió", que no reconeixia com a legítim el Tribunal Constitucional (TC) de Madrid, el mateix que havia anul·lat gran part del text de l'Estatut que havia estat aprovat per referèndum popular pels electors catalans. El TC va fer decaure la declaració parlamentària amb una decisió –inusualment ràpida– que es va fer pública poc abans de l'inici de la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 20 de desembre, en les quals CDC va adoptar, per primera vegada, la marca electoral de Democràcia i Llibertat (gràcies a la coalició amb Demòcrates de Catalunya i Reagrupament). Finalment, però, va ser En Comú Podem, formació avalada per Ada Colau, qui va guanyar les eleccions a Catalunya –on hi va haver una participació del 70,98%, amb 12 escons, seguida d'ERC (9), PSC (8), Democràcia i Llibertat (8), Ciutadans (5) i PP (5).

Paral·lelament, les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP van continuar en un marc de tensió creixent, a causa de la manca d'avenços clars. El 29 de novembre, la CUP va convocar una assemblea nacional a Manresa, de la qual van sortir reforçats els partidaris d'impedir la investidura d'Artur Mas, organitzats a través de diversos territoris i col·lectius. Al límit dels terminis, el 27 de desembre, una nova assemblea –a Sabadell– va deixar un resultat insòlit, amb 1.515 vots favorables a la investidura i 1.515 més de contraris. Tot plegat va deixar la política catalana en una situació de paràlisi, de resolució molt incerta, amb símptomes de descomposició del bloc independentista. Entitats com l'ANC i Òmnium Cultural van pressionar intensament els partits per arribar a un acord i fins i tot van participar en diverses sessions de negociació. Finalment l'acord es va produir els primers dies de gener. Artur Mas va renunciar a ser investit de nou president a canvi que la CUP garantís el seu suport durant la legislatura. Carles Puigdemont, de Convergència Democràtica de Catalunya, fou investit nou president de la Generalitat de Catalunya.

Judicialment, l'any 2015 va tenir com a fet destacat la declaració, com a investigats, del president de la Generalitat, Artur Mas; l'exvicepresidenta, Joana Ortega, i la consellera d'Educació, Irene Rigau, que van haver de comparèixer al Palau de Justícia de Barcelona acusats de diversos delictes relacionats amb la convocatòria i l'organització del procés participatiu del 9 de novembre de 2014. La declaració va congregar dues mil persones –entre les quals hi havia 400 alcaldes i regidors independentistes– que van donar suport a Mas, Rigau i Ortega des del carrer. Mas va assumir la "responsabilitat política" del 9-N, tot i que va defensar-ne la legalitat.

Al final d'any, el 30 de desembre, es va conèixer la citació de Jordi Pujol i la seva esposa, Marta Ferrusola, per l'Audiència Nacional acusats d'un possible delicte de blanqueig de capitals. Els casos de corrupció vinculats a Convergència van tenir una presència continuada al llarg de l'any, fins al punt que al final d'agost, just abans que comencés la campanya electoral del 27 de setembre, la Guàrdia Civil va escorcollar la seu de CDC del carrer de Còrsega i la de la fundació CatDem, vinculada al partit, una acció judicial que es va repetir al final d'octubre, amb diverses detencions. Tots aquests fets van ser interpretats per CDC com una forma de deslegitimació política i social orquestrada des dels aparells de l'Estat.

País Valencià

El PSPV-PSOE, liderat per Ximo Puig, va formar govern a les Corts Valencianes amb el suport de Compromís

El País Valencià va capgirar la seva orientació política, institucional i, fins i tot, cultural al llarg del 2015. La majoria de la iconografia se'n va veure afectada, més enllà de les institucions. De fet, l'any va començar, el 20 de gener, amb l'escorcoll del Palau de les Arts –obra de l'arquitecte valencià Santiago Calatrava, inaugurat el 2006 sota la presidència de Francesc Camps– i la detenció de la intendent, Helga Schmidt, i l'exgerent, Ernesto Moreno, ambdós acusats d'irregularitats i frau. Aquesta acció judicial, vinculada a l'obra més emblemàtica dels anys d'expansió immobiliària a València, va afegir-se als nombrosos casos de corrupció dels vint anys de mandats ininterromputs del PP valencià a la Generalitat, les tres diputacions i els principals ajuntaments del país.

En aquest context es van afrontar les eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig, amb totes les institucions del País Valencià en joc. El resultat encara va donar com a guanyador el PP, amb 31 diputats, però la pèrdua de 24 escons va deixar els conservadors valencians molt lluny de la majoria absoluta (50 diputats), inabastable fins i tot amb la suma de Ciutadans (13). El PSPV-PSOE, liderat per Ximo Puig –exalcalde de Morella (els Ports)–, va obtenir 23 diputats, deu menys que en les últimes eleccions, però amb la possibilitat de formar una majoria amb Compromís (19), que va ser la gran sorpresa dels comicis, amb un increment de sis diputats. Podem també va irrompre amb força a les Corts, amb 13 escons.

A partir d'aquí, es va obrir una negociació molt complicada, perquè la cap de llista de Compromís, Mònica Oltra, també aspirava a la presidència de la Generalitat. Finalment, Oltra va acceptar la vicepresidència dins d'un Govern bipartit, al qual Podem es va comprometre a donar suport parlamentari extern.

L'11 de juny es va signar l'anomenat pacte del Botànic, amb un programa de govern que incloïa punts altament simbòlics, com l'obertura d'una comissió parlamentària sobre l'accident del metro de València, el 3 de juliol de 2006, en què van morir 43 persones. Així, nou anys després, el 3 de juliol de 2015, Beatriz Garrote –portaveu de les víctimes– va poder adreçar-se als diputats des del faristol de les Corts, en una intervenció històrica.

El Govern de Puig també va impulsar els treballs previs per a la reobertura de la radiotelevisió pública valenciana, alhora que va emprendre un discurs de reivindicació pública d'un nou sistema de finançament que resolgués el dèficit fiscal valencià.

El canvi també va arribar a l'àmbit municipal. Joan Ribó, cap de llista de Compromís, va assumir l'alcaldia de València amb el suport del PSPV i València en Comú, i va substituir en el càrrec Rita Barberà després de vint-i-quatre anys de mandat. Ribó va aturar projectes urbanístics de gran envergadura, com el del barri del Cabanyal, i va donar per acabada l'època dels grans esdeveniments com a motor de creixement urbà i econòmic.

En l'àmbit cultural, el nou context polític també va significar el reconeixement de diverses personalitats artístiques fins aleshores ignorades o, fins i tot, bandejades des de les institucions governades pel PP. L'acte més simbòlic es va produir el 9 d'octubre, quan Raimon va rebre l'Alta Distinció de la Generalitat de mans del nou president enmig dels actes oficials de commemoració de la diada del País Valencià. Poc després, el 12 de novembre, aquest reconeixement es va veure completat pel nomenament del cantant com a Fill Predilecte de Xàtiva, la seva ciutat natal, de mans del nou alcalde, Roger Cerdà (PSPV), que va substituir en el càrrec Alfons Rus, un dels dirigents del PP més esquitxats per les trames de corrupció institucional.

Illes Balears

La presidenta socialista del Govern balear, Francina Armengol, va encapçalar un govern bipartit amb els sobiranistes de MÉS

El 16 de setembre de 2015, el titular del jutjat d'instrucció número 3 de Palma, José Castro, va citar a declarar l'expresident Jaume Matas pel cas de l'adjudicació de l'hospital de Son Espases. Matas es va negar a declarar, tot i que era assenyalat directament pel testimoni de l'exconsellera Ana Castillo, membre del Govern que ell mateix havia presidit. L'expresident balear va encapçalar la llista de 26 polítics illencs que, fins aquell moment, havien passat per la presó per diversos delictes relacionats amb la corrupció política i institucional. Tot plegat, amb el "cas Nóos" com a principal referència mediàtica. L'11 de juny, Cristina de Borbó va veure com el seu germà, Felip VI, li revocava el títol de duquessa de Palma a causa de la seva implicació en aquest sumari de corrupció.

Aquest context polític i social va ser a la base del capgirament polític que es va produir a partir de les eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig. El PP va mantenir-se com a primera força política, amb 20 diputats, però en va perdre 15 i es va situar 10 per sota del llindar de la majoria absoluta. El segon lloc va ser per al PSIB-PSOE, amb 14 diputats, que, tot i que va obtenir els pitjors resultats de la seva història, va aconseguir formar una majoria parlamentària amb els sobiranistes de MÉS –els grans guanyadors de la nit electoral, amb 9 escons– i els 10 diputats de Podem. També van obtenir representació els regionalistes de Proposta per les Illes (PI), encapçalats per Jaume Font, amb tres escons, així com Ciutadans (2) i Gent per Formentera (1).

Els resultats electorals van trasbalsar significativament les institucions més importants de les Illes, començant pel Govern balear. La presidenta socialista, Francina Armengol, va encapçalar un govern bipartit amb el sobiranista Biel Barceló com a vicepresident i el suport extern de Podem, que, com a contrapartida, va obtenir la presidència del Parlament. Les majories progressistes també van arribar a la totalitat dels consells insulars i al municipi de Palma.

El nou Govern va derogar el polèmic tractament integrat de llengües (TIL), impulsat pel PP, que havia causat importants mobilitzacions socials a les Illes pel tractament secundari que atorgava a la llengua catalana. Aquesta política del nou Govern també va implicar l'eliminació de la Llei de símbols, que propugnava la retirada de la senyera quadribarrada dels espais públics. El català va tornar a considerar-se un requisit per a la funció pública i les Illes Balears van reingressar a l'Institut Ramon Llull, del qual s'havien retirat l'any 2012 com a protesta pel procés sobiranista català.

El Govern de Francina Armengol també va aplicar una moratòria comercial, va retornar les targetes sanitàries als immigrants sense papers i va recuperar l'antiga ecotaxa, tot i l'oposició frontal del sector hoteler.

Franja de Ponent

L'any 2015 va quedar marcat pel reflux polític del PP, que va perdre el Govern d'Aragó a les mans d'una coalició entre el PSOE i la Chunta Aragonesista. Això va implicar el compromís immediat de derogació de la Llei de llengües que havia aprovat el Govern de Luisa Fernanda Rudi l'any 2013. Aquella normativa va causar una forta polèmica perquè retirava qualsevol mena de reconeixement tant al català com a l'aragonès, substituint-ne els noms pels de llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental –popularment coneguda com LAPAO– i llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca –esmentada com a LAPAPYP–. Aquesta decisió va ser confirmada formalment pel nou president del Govern aragonès, Javier Lambán, en una visita oficial a Fraga l'11 de desembre.

La davallada electoral del PP també es va veure reflectida en l'àmbit municipal en les eleccions del mes de maig. A la capital del Baix Cinca, Fraga, es va produir un tomb polític que va desplaçar el PP com a llista més votada en benefici del PSOE, que va aconseguir que el seu candidat, Miquel Lluís Lapeña, accedís a l'alcaldia de la ciutat. El municipi fragatí, a més, va ser el més plural políticament, amb sis forces polítiques dins del plenari municipal: PSOE (7), PP (6), Ciutadans (1), Compromís per Fraga (1), Aragó-Fraga Sí que es Pot (1) i PAR (1).

Les grans línies d'aquest mapa electoral es van estendre a la totalitat de la Franja, amb una reculada general del PP, que només va obtenir la majoria de les alcaldies a la comarca del Matarranya. A la Ribagorça es van imposar els regionalistes del PAR, per nombre d'alcaldies. I a la Llitera i el Baix Cinca les llistes socialistes van ser les més votades a la majoria dels municipis.

La Chunta Aragonesista va obtenir un suport notable al Matarranya, on va obtenir representació als municipis de Cretes (1), la Torre del Comte (1) i Vall-de-roures (3).

La diada de Sant Esteve va prendre possessió de l'arquebisbat de Barcelona Joan Josep Omella, natural de Cretes (Matarranya), un nomenament que va causar una certa polèmica perquè el prelat s'havia mostrat partidari de cedir les obres d'art de les parròquies de la Franja al bisbat de Barbastre, com a reconeixement de les noves fronteres eclesiàstiques (1998) que ajustaven les delimitacions històriques en el mapa autonòmic espanyol.

Catalunya del Nord

A la Catalunya del Nord, el 2015 va ser un any de transició, amb la incògnita de la nova estructura territorial que impulsa el Govern de Manuel Valls, que encara no té un repartiment competencial clar. La nova definició, prevista per al 2016, preveu l'eliminació de la regió del Llenguadoc-Rosselló i la fusió amb la de Migdia-Pirineus, un canvi que pot fer perdre molta capacitat de decisió a les comarques nord-catalanes.

De tota manera, el 2015 políticament va ser l'any de la irrupció del Front Nacional com a primer partit del territori. El 23 de març, en la primera volta de les eleccions departamentals, el partit ultradretà va aconseguir la primera posició en 7 cantons dels 17 existents, amb especial preeminència als municipis de la costa i a la capital, Perpinyà. En qualsevol cas, tot i que els candidats del Front Nacional van passar a la segona volta en 16 demarcacions electorals de les 17 que hi ha, el sistema electoral majoritari va impedir que, finalment, cap en resultés elegit.

El principal damnificat polític d'aquestes eleccions va ser l'alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol. Els candidats del seu partit, la dretana UMP, es van presentar en coalició amb diversos partits catalanistes, però només van aconseguir la victòria en primera volta en 4 demarcacions electorals de les 17 que té el departament.

Andorra

Tot i que l'any 2015 va tenir una alta dinàmica política i social, amb unes eleccions generals al mes de març i unes de comunals al mes de desembre, el país va rebre un impacte fortíssim el 10 de març. La intervenció, primer, i la posterior liquidació de la Banca Privada d'Andorra per possible blanqueig de capitals, a instàncies de les autoritats nord-americanes, va qüestionar d'arrel el sistema bancari andorrà, una de les fonts d'ingressos principals del país. L'any 2015, el 22% del PIB andorrà es va basar en el sistema financer, que gestionava actius que multiplicaven per 17 el valor afegit que creava el país en un any. Això va fer que les principals agències de qualificació del món expressessin dubtes seriosos sobre la solvència d'Andorra, fins al punt de qüestionar la viabilitat del sistema institucional.

El Govern d'Antoni Martí, sorgit de les eleccions generals de l'1 de març, va aprofitar la nova majoria absoluta de Demòcrates per Andorra (centredreta) per a donar una imatge de fortalesa institucional. El primer ministre francès, Manuel Valls, i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, van visitar Andorra per oferir suport internacional i signar diversos convenis de col·laboració, com el que elimina la doble imposició amb Espanya.

Aquesta acció institucional va permetre a Demòcrates per Andorra avançar electoralment a la majoria de les parròquies en les eleccions municipals del mes de desembre, en què va aconseguir la victòria als municipis més importants, inclosa la capital, Andorra la Vella.