El terrorisme gihadista a Europa
El 7 de gener de 2015 un grup gihadista va atemptar al centre de París contra la seu del setmanari satíric Charlie Hebdo, que havia publicat unes caricatures de Mahoma. L'atac va ser reivindicat per l'Estat Islàmic i va provocar 12 morts i 4 ferits greus. Al cap de dos dies uns terroristes de la mateixa organització van atacar un supermercat jueu, on van morir 4 persones.
Malgrat l'estat d'alerta màxima, el 13 de novembre, París va patir una segona onada d'atemptats perpetrats de manera simultània i coordinada per diversos escamots suïcides que van provocar la mort de 132 persones i més de 350 ferits. El seu objectiu va ser atacar ciutadans que gaudien del seu temps d'oci i instaurar el terror i la inseguretat.
Els atemptats van ser considerats pel Govern francès un acte de guerra comès per una organització terrorista i gihadista contra França, i, en conseqüència, el president francès François Hollande va declarar la guerra contra l'Estat Islàmic i va ordenar un atac imminent de l'aviació francesa sobre la zona d'Al-Raqqa, al nord de Síria. Els atemptats van palesar un greu dèficit de la seguretat en els països occidentals i van fer evident el perill que representa l'emergència de l'Estat Islàmic. Els precedents més importants dels atacs a París van ser els atemptats terroristes a les Torres Bessones de Nova York de l'11 de setembre de 2001, on van morir gairebé 3.000 persones, i els atemptats de l'11 de març de 2004 a Madrid --els més greus esdevinguts a Europa després de la Segona Guerra Mundial--, que van causar 191 morts i prop de 1.700 ferits. Finalment, cal esmentar els atemptats al metro de Londres del 7 de juliol de 2005 que van fer 56 morts (comptant els 4 terroristes immolats) i 700 ferits. En aquest cas, els atemptats van ser perpetrats per ciutadans britànics (de famílies d'origen musulmà) vinculats a Al-Qaida.
El terrorisme s'ha incrementat significativament els darrers anys. Segons l'Índex de Terrorisme Global, que compila l'Institut per a l'Economia i la Pau (IEP), l'any 2014 es van produir un total de 13.370 atacs terroristes al món que van provocar 32.658 víctimes mortals. Això equival a una mitjana de trenta-set atacs diaris, amb un balanç quotidià d'uns 90 morts. Tanmateix, ni Europa ni Occident, però, no són l'epicentre dels atacs. La major part dels atemptats es produeixen en zones de conflicte armat al Pròxim Orient i a l'Àfrica. El 78% de les morts provocades pels atacs terroristes el 2014 es van produir en cinc països (per aquest ordre): l'Iraq, l'Afganistan, Nigèria, el Pakistan i Síria.
La irrupció de l'Estat Islàmic
Els atemptats de París van constituir un moment àlgid en l'escalada d'una violència terrorista global i creixent. Es tracta d'un conflicte molt complex i d'origen llunyà, que té en les seves arrels, entre d'altres, la invasió soviètica a l'Afganistan de l'any 1979, i per l'ocupació de l'Iraq per part dels Estats Units i els seus aliats, el 2003. El conflicte es va veure agreujat amb l'inici de la guerra civil de Síria, el 2011, i, sobretot, amb la irrupció de l'anomenat Estat Islàmic, al juny del 2014, després que els seus dirigents fessin efectiva la ruptura amb l'organització terrorista Al-Qaida.
Les causes del conflicte estan relacionades amb les ferides obertes que el procés de descolonització posterior a la Segona Guerra Mundial va deixar al Pròxim Orient. En el cor del conflicte apareixen, també, els enfrontaments sectaris entre diferents confessions de l'islam, en què els sunnites i els xiïtes són enemics declarats. Segons l'estudiós Jaume Flaquer, s'ha desencadenat una veritable guerra civil dins de l'islamisme, i els atemptats gihadistes periòdics que pateix Europa representen la importació d'un conflicte intern de l'islam com a conseqüència del desplaçament de població provinent de països de majoria musulmana i de l'actual presència occidental en països que van ser antigues colònies.
Al-Qaida i l'Estat Islàmic són dues faccions que rivalitzen acarnissadament. L'Estat Islàmic --que ja ocupa el nord de Síria i part del territori iraquià-- ha irromput amb molta força i ha eclipsat Al-Qaida. És una organització que disposa d'un arsenal d'armes molt important, s'autoproclama califat i pretén estendre els seus dominis en el món àrab. A més, ha format un cibercalifat a la xarxa que esdevé un poderós instrument de propaganda i un eficaç sistema de captació de joves mujahidins arreu del món. El califat reclama l'autoritat religiosa sobre tots els musulmans del món i té com a objectiu declarat unir, encara que sigui mitjançant l'ús de la violència, totes les regions habitades per musulmans sota el seu control, començant per l'Iraq i la regió del llevant mediterrani, que cobreix aproximadament els actuals estats de Síria, Jordània, Israel, Palestina, Líban, Xipre i part del sud de Turquia. I en aquest context, cal recordar que la majoria de les víctimes del gihadisme que s'han produït en nom de l'islam són musulmanes.
L'exèrcit de l'Estat Islàmic ha esdevingut una formació internacional formada per més de 30.000 homes, amb combatents originaris de gairebé noranta països diferents. S'estima que prop de 4.000 europeus, homes i dones, s'han deixat seduir per la propaganda gihadista, s'han allistat a l'organització i s'han traslladat a Síria, l'Iraq o l'Afganistan per rebre formació, entrenar-se i combatre.
L'Estat Islàmic disposa d'una important font d'ingressos anuals que superen els 2.000 milions de dòlars, i alhora controla el 60% de les reserves petrolieres de Síria així com les reserves de gas i petroli de l'Iraq. També rep el suport directe (o indirecte) de les monarquies del Golf, com ara l'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, que donen suport al salafisme. El salafisme és un tipus de fonamentalisme religiós que defensa un retorn als orígens de l'islam i propugna una interpretació literal i rigorista dels seus textos sagrats. No es pot identificar salafisme amb terrorisme, però el salafisme ha esdevingut un caldo de cultiu del gihadisme atès que legitima l'ús de la violència.
L'arribada dels refugiats a Europa
Una gran quantitat de refugiats van arribar a Europa, fet que va provocar una crisi per gestionar l’entrada d’aquesta allau de persones
© European Union / Yorgos Karahalis / AFP-Services / EC-Audiovisual Service
La situació de conflicte perpetu en aquestes zones crítiques del Pròxim Orient i el centre d'Àsia, i particularment la guerra de Síria, és el que explica l'èxode massiu de refugiats que es va produir durant el 2015. La majoria de persones desplaçades durant aquests anys de guerra, prop de 4 milions, es van instal·lar en els camps de refugiats que hi ha a Jordània i al Líban en unes condicions molt precàries. I és aquest mateix any que molts van decidir fer el salt cap a Europa.
Una part significativa dels refugiats es van dirigir cap als països del nord d'Europa --com, per exemple, Suècia, que ha mantingut una important tradició en polítiques d'acollida--, però es van veure desbordats pel nombre. El mateix va passar a la Unió Europea, que, encara que disposa d'un sistema de normes i procediments que permeten una gestió pragmàtica per a atendre les demandes d'asil en condicions normals, no va estar preparada per a atendre una situació d'emergència com aquesta. A més, aquest èxode es va produir en un context de crisi econòmica i de forta crisi institucional de la Unió Europea, la qual cosa va fer que els vint-i-vuit membres fossin incapaços d'afrontar aquest repte i d'adoptar solucions de consens.
Alemanya finalment va acollir prop d'un milió de refugiats durant el 2015, xifra que va quadruplicar la de l'any 2014, dels quals uns 500.000 provenien de Síria --la resta eren originaris de l'Afganistan, l'Iraq, Albània i Kosovo--. Així, la principal potència econòmica d'Europa va optar aquesta vegada per la generositat, tot acceptant aquest repte moral, alhora que confiava que l'arribada massiva de refugiats pogués representar un impuls per a l'economia alemanya i permetés corregir l'envelliment de la població que afecta especialment els països de la vella Europa.
La crisi dels refugiats
La foto d'Alan Kurdî, un nen de tres anys mort en una platja turca, va despertar l'atenció pública a l'agost sobre la crisi migratòria sense precedents protagonitzada per persones que fugien de l'Orient Mitjà i l'Àfrica per a arribar a les costes europees. La Mediterrània sempre ha estat una via secundària per als immigrants que volen entrar a la Unió Europea. Els darrers anys, però, aquesta dinàmica s'ha vist modificada per la situació de guerra a molts països, especialment a Síria, ja que no es tracta d'immigrants econòmics sinó de persones que fugen de la violència i busquen protecció internacional. Es tracta, doncs, d'una crisi de refugiats de dimensions que no s'havien conegut des de la Segona Guerra Mundial.
Aquesta crisi va començar l'any 2011 quan els primers refugiats sirians van arribar al Líban, a Turquia, a Jordània i al Kurdistan iraquià, on poc després es van obrir els primers camps de refugiats, com el de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) d'Al-Zatarí, Jordània, on l'any 2012 ja hi havia més de 120.000 persones. Aquesta agència de l'ONU havia denunciat el 2013 que el nombre de refugiats sirians era de més de dos milions i s'havia convertit en l'èxode de refugiats més gran des del genocidi de Ruanda. A mesura que l'Estat Islàmic (EI) va anar conquerint territori a Síria i l'Iraq, l'èxode es va anant incrementant. El col·lapse de les capacitats per a allotjar refugiats dels països propers al conflicte --a Turquia hi ha més de dos milions de refugiats, un milió més al Líban i més de mig milió a Jordània, en camps de refugiats saturats, on les condicions de vida i higiene són molt precàries-- va generar la migració cap a Europa.
A mitjan novembre del 2015 ja s'havien produït més de 800.000 arriba des per mar, segons dades de l'ACNUR, concentrades majoritàriament en dos països europeus: Grècia, amb més de 600.000, i Itàlia, amb 142.000. Segons l'Eurostat, fins al novembre del 2015 més de 800.000 persones havien demanat asil als països de la UE, la majoria a Alemanya i Hongria. El 52% procedien de Síria i un 19% de l'Afganistan, però també hi havia iraquians, eritreus, nigerians i kosovars, entre altres nacionalitats.
Aquells que creuen el mar per a arribar a Europa són famílies senceres, amb menors, que arrisquen la vida per a fer aquesta travessia. Segons l'Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors (FRONTEX), hi ha dues rutes importants per a arribar a Europa per mar: la Mediterrània central, des de Líbia fins a Itàlia, que és la travessia més llarga i difícil, i la Mediterrània oriental, creuant des de Turquia fins a qualsevol de les illes gregues més properes --Kos, Quios, Lesbos, Samos-- per després continuar el viatge cap als països de la UE creuant els Balcans occidentals. Dels 3.400 morts comptabilitzats l'any 2015 (fins a l'octubre), més de 2.800 van perdre la vida en la ruta central.
Europa va respondre tard i d'una manera insuficient a aquesta crisi humanitària. La Comissió Europea va presentar al mes de maig una proposta al Consell de la Unió Europea per a distribuir entre els països membres 40.000 persones que ja es trobaven en el territori de la UE. No obstant això, el Consell no va acceptar la proposta. Al setembre, quan l'arribada de refugiats ja havia desbordat les capacitats de Grècia i Itàlia, els mitjans de comunicació van mostrar a l'opinió pública europea el drama dels refugiats que arribaven per mar o que creuaven a peu les fronteres d'alguns països europeus, com Hongria, i que alguns estats (Bulgària, Eslovènia, Àustria, Hongria) havien tancat fronteres. Llavors la Comissió Europea va fer una nova proposta per a distribuir entre els membres de la UE 120.000 refugiats segons un sistema de quotes obligatòries. Només la pressió d'Alemanya va fer possible que al final del setembre s'acceptés el repartiment de refugiats entre 23 dels 28 països de la UE, però sobre una base voluntària i no obligatòria, i contra l'opinió d'Hongria, la República Txeca, Eslovàquia i Polònia, que havien rebutjat el sistema de quotes. Fora de l'acord van quedar els dos països que ja estaven acollint els refugiats (Grècia i Itàlia) i el Regne Unit, Dinamarca i Irlanda, que no estan obligatòriament vinculats a les polítiques de justícia i interior de la UE. Igualment, es van posar en marxa mesures per tal de contenir l'onada de refugiats. D'una banda, es van donar ajudes als països veïns de Síria (1.000 milions d'euros amb caràcter immediat per a Turquia, Jordània i el Líban); de l'altra, es van reforçar les fronteres exteriors de la UE i es va estendre l'"operació Tritó", dissenyada per a ajudar les autoritats italianes al rescat de persones al mar.
Tanmateix, els atemptats del 13 de novembre a París van posar en perill l'acolliment dels refugiats.
Les causes interiors del terrorisme a Europa
Els atemptats de París van deixar la societat francesa i el món occidental en estat de xoc, entre altres raons perquè la majoria dels terroristes suïcides eren joves francesos nascuts, criats i educats a França, o, en el seu defecte, en algun altre país europeu veí. Tanmateix, aquests joves pertanyen, generalment, als barris més pobres de les grans ciutats on regnen l'atur i la falta d'oportunitats laborals.
Val a dir, però, que el discurs convencional centrat en els problemes econòmics i en la marginació social no són suficients per a explicar la "radicalització" d'una part mínima, però significativa, de la joventut francesa. Els problemes més importants que els afecten són d'identitat i de reconeixement social, perquè part d'aquests joves procedents de famílies immigrades se senten francesos (la seva llengua i cultura són les franceses), però a la vegada senten que no poden participar --en igualtat de condicions-- en la vida social i econòmica del país. El problema d'identitat afecta particularment els fills dels immigrants de segona o tercera generació que estan desarrelats. Són francesos, han estat educats amb els valors de la cultura francesa (allunyada de la cultura tradicional dels seus pares i avis), però que no poden exercir plenament com a ciutadans de la república ni se senten veritablement acceptats per la societat que els envolta.
Segons Ulrich Beck, l’existència d’un exèrcit de ni-nis és l’origen del ressorgiment del feixisme a la vella Europa i de la irrupció del terrorisme global de signe gihadista
© Fototeca.cat / Vvvstep / Dreamstime.com
D'altra banda, el racisme i la islamofòbia han enverinat les relacions humanes en la societat francesa. La intolerància d'amplis sectors de França es veu reforçada pel "racisme d'Estat" que apliquen alguns organismes públics envers la població francesa d'origen àrab. És per això que molts d'aquests joves no se senten ben acceptats al seu país, a la vegada que consideren que Occident és el responsable dels conflictes i les injustícies que pateix la ciutadania als seus països d'origen (sovint són règims corruptes i sanguinaris), fet que els genera una doble font de ressentiment.
La situació demostra que el model d'integració francès, basat en la cultura i la llengua franceses, ha fracassat. Es tracta d'un model monocultural i monolingüístic que intenta assimilar tots els nouvinguts, sigui quina sigui la seva procedència, i convertir-los en ciutadans de la república. França, però, no és una societat ètnicament i culturalment homogènia. L'islam, en concret, és la segona religió a França amb prop de 5 milions de seguidors. Una de les causes del fracàs de la integració de la població procedent de països musulmans ha estat que el Govern francès generalment ha tractat aquestes persones no com a ciutadans sinó com a membres d'una "comunitat estrangera" i ha prioritzat la relació amb aquests col·lectius mitjançant els seus representants religiosos (figures molt conservadores), contribuint a eixamplar la fractura social. La proliferació de mesquites i centres salafistes a Europa, que promouen el rebuig frontal als valors europeus, ha traslladat la religió de l'àmbit privat a un islamisme militant públic, fet que n'ha agreujat el problema.
El ressorgiment del feixisme a Europa
El feixisme latent en la societat francesa s'expressa mitjançant la força i la implantació creixent del Front Nacional (FN) de Marine Le Pen, que va ser la força més votada en les eleccions europees del 25 de maig de 2014 i que també va guanyar en la primera volta de les regionals del 6 de desembre de 2015.
L'èxit electoral del Front Nacional francès, i d'altres partits d'extrema dreta a Europa, reflecteix el profund malestar d'amplis sectors de la societat que no se senten reconeguts pels partits polítics tradicionals. L'auge de l'FN mostra el descrèdit de les elits dirigents, que s'han mostrat distants i insensibles als problemes de la gent. L'assumpció per part del Partit Socialista de les tesis econòmiques neoliberals permet a l'extrema dreta equiparar els partits tradicionals d'esquerra i dreta. El partit socialista, en el poder, s'ha mostrat incapaç de plantejar una alternativa a les polítiques d'austeritat que va propugnar el directori europeu.
L'extrema dreta europea ha acceptat les regles del joc democràtic i ha moderat el seu discurs (sense deixar de ser antiestablishment), cosa que ha afavorit l'acceptació social i una ampliació de la seva base electoral. Els votants d'extrema dreta tendeixen a ser homes, joves o d'edat avançada, amb un nivell educatiu baix i procedeixen de la classe treballadora i la petita burgesia.
L'extrema dreta ha explotat hàbilment la situació de crisi econòmica i les seqüeles de les polítiques d'austeritat, que incideixen negativament en les condicions de vida de la classe treballadora i de les capes mitjanes de la societat. La dràstica retallada de la despesa pública en educació, sanitat, habitatge i protecció social ha facilitat que arrelés el discurs de l'extrema dreta contra els immigrants (que, paradoxalment, són els ciutadans més castigats per la crisi), ja que presentar-los com a rivals evita assenyalar els culpables reals de la crisi. L'extrema dreta també ha explotat l'islamofòbia creixent en la societat europea, i la combinació entre la por al terrorisme gihadista i la invasió dels refugiats que fugen de les zones del terror ha despertat un feixisme latent a Europa.
Seria erroni, però, analitzar les causes del terrorisme només en clau francesa. Això que passa a França també pot passar a Catalunya o a altres països del nostre entorn. Segons Ulrich Beck, a l'ombra de la globalització econòmica, i en la major part de les ciutats del món, cada vegada més persones es troben en una situació de desesperació (i sense sortida) la característica principal de la qual és que senzillament ja no són necessaris: són sobrers. Ja no formen un "exèrcit industrial de reserva" (tal com assenyalava Marx). L'economia funciona sense la seva contribució i els polítics poden guanyar les eleccions sense els seus vots. Els joves "superflus" (com els anomena el sociòleg alemany) són ciutadans sobre el paper, però en realitat són no-ciutadans. Que el seu passaport digui que són ciutadans de nacionalitat francesa, espanyola, belga o alemanya no deixa de ser anecdòtic.
L'existència d'un exèrcit de ni-nis (persones que ni treballen ni estudien i que s'han quedat mancats d'esperances) es troba en l'origen del ressorgiment del feixisme a la vella Europa i en la irrupció del terrorisme global de signe gihadista.