Àsia
La ciutat xinesa de Taichung va inaugurar el nou Teatre Nacional, dissenyat pel japonès Toyo Ito. Amb una superfície de 34.067 m2, l’equipament s’articula mitjançant una singular estructura espacial que emula una successió de grutes naturals dins les quals s’allotgen les tres sales principals: el Grand Theater, la Playhouse i la Black Box. Aquest sistema de cavitats, que Ito anomena "caverna sonora", es desenvolupa seguint la lògica de les fractals per a crear continuïtat espacial i dissoldre els límits entre artistes i públic, entre espais de representació i connexió i, especialment, entre l’interior i l’entorn urbà. És interessant com Ito resol la relació amb el teixit urbà, transcendint la interioritat de l’edifici envers un parc que li respon recíprocament i creant una coberta enjardinada que restitueix la superfície que ocupa el teatre.
Coop Himmelb(l)au va finalitzar el MOCAPE al districte de Futian de Shenzhen, un edifici en què dos cossos irregulars sobre podi i separats per un atri es connecten a través de rampes i escales mecàniques
© Duccio Malagamba / COOP HIMMELB(L)AU
Sense deixar la Xina, al districte de Futian, a Shenzhen, Coop Himmelb(l)au va finalitzar el MOCAPE (Museum of Contemporary Art & Planning Exhibition). El projecte es desenvolupa en dos cossos irregulars sobre podi, separats per un atri; un vestíbul distribueix el públic envers la planta principal, connectada a través de rampes i escales mecàniques, amb una plaça que condueix a la sala multifuncional, als auditoris i a la biblioteca. És en aquesta plaça on retrobem un element molt familiar de l’arquitectura de l’estudi austríac, el núvol, amb l’espectacular estructura d’acer inoxidable que allotja la cafeteria i botigues.
Amèrica
A Berkeley (Califòrnia), l’estudi novaiorquès Diller-Scofidio+Renfro va finalitzar el complex cultural BAMPFA (Berkeley Art Museum i Pacific Film Archive), tot rehabilitant uns edificis industrials dels anys trenta amb l’addició d’un cos metàl·lic i un gran voladís projectat sobre les edificacions preexistents. A San Francisco es va inaugurar una altra ampliació, la del Museu d’Art Modern, signada pels noruecs Snøhetta, que van renovar l’edifici original del 1995 de Mario Botta. Si fa vint-i-un anys el museu va suposar la transformació radical del districte de South of Market en barri cultural, la intervenció actual continua la línia regeneradora i recupera les connexions amb la ciutat, tot creant nous espais públics que representen la voluntat cívica del conjunt. No en va el principal argument ha estat reforçar la permeabilitat de l’equipament, com així ho confirma el volum que recula intencionadament, tot alliberant espais de vianants i emmarcant les diferents perspectives amb terrasses exteriors i els panys vidrats de la façana. La reforma aporta deu nivells d’alçària en un total de 25.000 m2, entre els quals destaca a la tercera planta el gran jardí vertical des del qual els visitants poden contemplar la col·lecció d’escultures del museu.
El nou Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, de David Adjaye, va inaugurar-se a Washington amb un cos esglaonat en tres nivells, que s’inspira en la imatge d’una cariàtide ioruba, l’escultura tradicional de fusta de Nigèria i Benín
© Douglas Remley / Smithsonian Institution / National Museum of African American History & Culture
Al campus de Iowa City, Steven Holl va presentar el Visual Arts Building, un nou centre cultural amb 11.705 m2 distribuïts en quatre plantes dins un volum de formigó gris embolcallat de zinc i acer inoxidable, i set grans cavitats a través de les quals arriba l’aire i la llum natural, a més d’establir connexions horitzontals i verticals entre les diferents dependències al voltant d’un atri. El mateix arquitecte va acabar a Long Island (Nova York) la Biblioteca Comunitària de Hunters Point, un espai nascut amb la intenció de ser la nova icona de l’East River, a Manhattan. Una presència que s’expressa en la seva estructura de formigó vist, pintada amb alumini, que li atorga singularitat respecte als edificis residencials de l’entorn, i també en el volum principal de vidre que obre espectaculars panoràmiques de la ciutat.
Sense abandonar Nova York, OMA, l’estudi liderat per Rem Koolhaas, va finalitzar la seva primera torre d’habitatges a la ciutat, a l’encreuament de dos barris contraposats: el trepidant sector proper a Madison Square i la tranquil·la zona residencial de Gramercy Park. Una dicotomia que justifica la cantonada prismàtica de vidre de la façana més visible, que emmarca les vistes, en contrast amb les altres façanes, més discretes. OMA també va presentar a Miami el Faena Forum, format per un centre d’art, un mercat i un aparcament, i distribuït en dos volums: un cilíndric, al voltant del qual es crea l’espai de relació cívica, i l’altre cúbic, amb hotel i centre de convencions, units a la tercera planta gràcies al saló d’actes. Cal destacar la geometria extremista de la façana de formigó blanc i panells de vidre que, més enllà de respondre a necessitats estructurals, serveix també per a enquadrar les vistes.
Amb una intensa càrrega simbòlica, finalment al setembre es va inaugurar el nou Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana de Washington, de David Adjaye. Situat al National Mall, al costat dels principals museus de la ciutat, es tracta d’un cos singular, esglaonat en tres nivells, que s’inspira en la imatge d’una cariàtide ioruba del segle XIX, l’escultura tradicional de fusta de Nigèria i Benín que simbolitza la fe i l’esperança de la comunitat afroamericana. Destaca especialment la façana de 3.500 panells perforats de color bronze –al·lusió a les ferramentes dels esclaus– que es modula segons la intensitat de la llum. Des del soterrani fins als pisos superiors, les col·leccions es distribueixen en direcció ascendent i construeixen el relat de la fosca història de l’esclavitud, l’opressió, la discriminació i la lluita pels drets civils, fins a arribar a l’espai que explica la influència de la cultura afroamericana als EUA i la resta del món.
Europa
Sens dubte, el principal esdeveniment arquitectònic de l’any 2016 va ser l’obertura de la nova Tate Modern de Londres el 17 de juny, just una setmana abans de l’anunci del Brexit. L’obra, dels suïssos Jacques Herzog i Pierre de Meuron, augmenta la superfície original en un 70%, amb la icònica torsió de la piràmide de totxo de deu plantes, emplaçada darrere l’edifici original. Un dels principals valors del projecte ha estat la recuperació dels tancs de combustible de la vella central tèrmica, transformats en noves sales per a instal·lacions i performances i connectats amb la piràmide; i la creació d’un nou accés al sud, que estableix una relació inèdita amb un entorn urbà que la institució havia oblidat. La connexió amb l’anterior edifici es produeix mitjançant una enorme espiral de formigó; a dins, les quatre primeres plantes allotgen sales d’exhibició, mentre que els altres quatre nivells superiors contenen estudis, aules i restaurants. A dalt de tot s’obre una terrassa des de la qual es contempla el paisatge londinenc. Menció a part mereix l’embolcall de la piràmide, la pell de totxo que manté el diàleg amb l’edifici anterior: de cada dues peces de totxo, se n’ha extret una a fi que la llum natural arribi a l’interior; el resultat és una façana porosa i més lleugera que l’original, qualitat que s’intensifica amb les llargues finestres retallades sobre la pell i els buits interns que, en algun cas, arriben fins a quatre plantes d’alçària, on els forjats s’apropen a la façana.
A l’estiu, la capital anglesa va presentar el pavelló de la Serpentine Gallery, del danès BIG (Bjarke Ingels Group), un espectacular mur de 13 m d’alçària, fet amb caixes i tubs de fibra de vidre, que va canviant a mesura que l’espectador es desplaça al seu voltant, prenent l’aparença d’una estructura lliure, una escultura, un parament opac, transparent, sòlid o evanescent, un rectangle i fins i tot una corba. Al novembre, Londres va obrir les portes del Museu del Disseny, resultat de la col·laboració entre OMA, l’equip local Allies & Morrison i la participació de John Pawson als interiors. Conservant la coberta de l’edifici original, la proposta allibera l’interior i crea un gran atri central fins al sostre hiperbòlic paraboloide original que articula la resta de dependències.
El pavelló de la Serpentine Gallery va ser projectat pel danès BIG (Bjarke Ingels Group), un espectacular mur de 13 m d’alçària, fet amb caixes i tubs de fibra de vidre, que va canviant a mesura que l’espectador es desplaça al seu voltant
© Iwan Baan / Serpentine Gallery
Malgrat que la inauguració oficial està prevista per al mes de gener del 2017, al final del 2016 es va presentar la nova Filharmònica de l’Elba (Hamburg), de Herzog i de Meuron, un projecte que recupera el Kaispeicher, l’antic magatzem del segle XIX del port de la ciutat, que ha estat buidat. Dins el conjunt, destaca la coberta estructural, formada per una seqüència d’ones de color blanc, i la doble epidermis de totxo i vidre de les façanes que canvia amb les variacions lumíniques, i recull els reflexos del cel, l’aigua i l’entorn urbà. Al bell mig de l’edifici, entre la sala de concerts i l’antic magatzem, s’obre una gran plaça mirador amb vistes espectaculars sobre el riu i la ciutat.
Als Països Baixos, KAAN Architecten va acabar la nova seu de la Cort Suprema de la Haia, un edifici situat al centre històric i organitzat en tres nivells superposats que combina la part pública i la judicial, segons una dualitat funcional que es percep en els materials emprats, en la confrontació entre els paraments de pedra i el gran basament vidrat. Un carrer penetra metafòricament fins al vestíbul gràcies a la façana que allibera obstacles estructurals i es tanca amb superfícies de vidre que arriben fins als 6 m d’alçària. Mentre que els espais de treball es distribueixen en el perímetre, les zones de relació es localitzen en una àrea interna que rep la llum zenital de diferents atris.
La ciutat danesa de Roskilde, a prop de Copenhaguen, és coneguda per acollir des del 1971 un dels festivals de música més importants d’Europa. L’any 2016 va inaugurar el Ragnarock, un museu dedicat a la cultura pop i al rock-and-roll, dissenyat conjuntament per l’equip holandès MVRDV i l’estudi danès COBE. L’edifici –amb galeries, biblioteca, auditori, estudis de gravació i un espai a l’aire lliure per a concerts– té quatre plantes, un voladís de 20 m de llargada i una façana embolcallada amb panells daurats d’alumini anoditzat. El conjunt és part del nou barri de ROCKmagneten –en el lloc d’una antiga fàbrica de ciment– i es completarà amb un institut d’ensenyament i la nova seu del Festival.
A Roma, Massimiliano Fuksas va culminar el projecte més gran de la ciutat dels darrers cinquanta anys, un nou centre de congressos de 55.000 m2, plantejat a partir del contrast entre el perfil sinuós del volum principal, el "núvol" –amb un auditori per a 1.850 persones– i la rígida geometria d’un cos prismàtic d’acer i vidre, de 30 m d’alçària.
El 2016 va deixar exemples significatius de la projecció de l’arquitectura catalana i espanyola al món, com el cas de l’equip barceloní Barozzi Veiga que va ampliar el Museu Bündner de Chur (Suïssa). L’edifici, integrat en la trama urbana, inverteix l’ordre habitual dels programes museístics: així, les sales d’exposicions no es troben a la rasant, sinó que són subterrànies, i deixen que el volum cúbic, folrat amb una malla de peces de formigó armat, emergeixi a l’exterior només amb els espais d’accés; aquesta solució permet reduir l’ocupació del solar i donar continuïtat al jardí preexistent. Un altre cas va ser el museu Shkodra (Albània), de l’estudi espanyol radicat a Rotterdam Casanova-Hernández. Dedicat al pioner de la fotografia albanesa, l’italià Pietro Marubi, el projecte recupera un edifici històric, al qual s’ha afegit un nou volum de dues plantes amb la interessant solució d’unes façanes geomètriques de vidre, realitzades amb perfils d’alumini blanc, que emmarquen panells vidrats, transparents i translúcids; aquest patró s’inspira en l’obertura del diafragma d’una càmera i es repeteix al mobiliari i a les sales d’exposicions.
L’estudi madrileny d’Emilio Tuñón i l’equip Marceline Ruckstuhl van presentar el pavelló menjador mirador de l’Escola Politècnica Federal de Zuric (ETH), un prisma integrat en el paisatge que destaca per la seva estructura desmuntable de pòrtics seriats de fusta i grans finestrals. L’arquitecte canari Fernando Menis també va finalitzar l’Auditori Multifuncional Jordanki, a Toruń (Polònia), una construcció respectuosa amb la preexistència urbana, a través del diàleg entre materials, entre un interior dins el qual domina el totxo vermell –com a les façanes del centre històric–, i el formigó de color clar i perforat, a l’exterior. És interessant l’aplicació d’un sistema d’acústica variable, aconseguit amb peces de formigó que descendeixen de la part superior i creen un joc de volums que s’adapta als diferents temps de reverberació de les peces musicals.
Després de deu anys, Rudy Ricciotti i l’equip Passelac-Roques van presentar el Memorial del Camp de Ribesaltes (Rosselló) en una antiga base militar que durant la Guerra Civil Espanyola va funcionar com a camp de refugiats i més tard com a camp de jueus i gitanos. La contundència simbòlica de l’edifici sorgeix d’una peça allargada de 240 m de longitud de formigó de color terròs i enterrada parcialment al terreny; a l’interior s’hi accedeix a través d’una rampa que condueix vers les sales d’exposicions, aularis i altres dependències distribuïdes al voltant de tres patis.
Estat espanyol
GAZ Arkitektoak va dissenyar el nou Centre Superior de Música del País Basc (Musikene), a Donostia, un edifici gairebé escultòric amb una estructura facetada i tallada amb tres grans incisions que assenyalen el contrast entre les façanes i la pell metàl·lica de plaques perforades d’alumini –lacades de color negre i daurat–, que evoca les superfícies dels instruments musicals
© GAZ Arkitektoak
GAZ Arkitektoak és l’estudi de Bilbao que va dissenyar el nou Centre Superior de Música del País Basc (Musikene), a Donostia, un edifici singular, gairebé escultòric, gràcies a la seva estructura facetada i tallada amb tres grans incisions que assenyalen el contrast entre les façanes i la pell metàl·lica de plaques perforades d’alumini –lacades de color negre i daurat–, que evoca les superfícies dels instruments musicals. D’altra banda, l’equip Paredes-Pedrosa va presentar l’Auditori de Lugo, un volum allargat de dos nivells –un més urbà i un altre, superior, enjardinat– que aprofita la topografia de la muralla preexistent per a minimitzar l’alçària de la torre escènica. Cal destacar la coberta d’alumini, plegada com un embolcall dels diferents espais, i la seva façana de vidre serigrafiat. I, a Madrid, es va resoldre el concurs d’ampliació del Museu del Prado, atorgat a Norman Foster, en col·laboració amb l’estudi Rubio Arquitectura. La intenció és transformar el Saló de Regnes, afegir-hi més de 2.500 m2, obrir un gran atri d’accés a la façana sud de l’edifici i potenciar l’eix parc del Retiro-passeig del Prado pel carrer Felip VI com a accés de vianants.
Països Catalans
Dins un programa que inclourà un parc, equipaments públics i habitatges de protecció oficial, Álvaro Siza va finalitzar el nou teatre auditori de Llinars del Vallès, una successió de volums de totxo, sobre una topografia lleugerament inclinada, disposada esgraonadament a l’entorn del prisma principal de la sala de concerts. La imatge abstracta i escultòrica del conjunt s’accentua amb l’absència de forats als alçats principals, el perfil de les arestes i la uniformitat de la pell de totxo.
D’altra banda, els equips barcelonins H-Arquitectes i DATAAE, van inaugurar l’ICTA-ICP, el centre de recerca de ciències ambientals i paleontologia del campus de la UAB. Ideat amb criteris de sostenibilitat ambiental, aquest equipament, flexible i adaptable, és una obra viva que, segons els seus autors, reacciona i s’adapta constantment. L’estructura de formigó, de gran inèrcia tèrmica, està protegida per una pell bioclimàtica exterior que regula la llum i l’aire, tot adaptant els sistemes prefabricats dels hivernacles agrícoles. Els quatre patis verticals fan una funció anàloga, bo i reduint el consum de la llum artificial i controlant amb la vegetació la humitat ambiental.
L’estudi Archicubik va rehabilitar un vell dipòsit d’aigües del segle XIX al barri de Sant Gervasi de Barcelona com a equipament cultural respectant l’estructura original de pilars i voltes ceràmiques
© Adrià Goula / Archicubik
A Barcelona, al barri de Sant Gervasi, l’estudi Archicubik va rehabilitar un vell dipòsit d’aigües del segle XIX com a equipament cultural: l’obra respecta l’estructura original de pilars i arcs de 3,5 m, les voltes ceràmiques i incorpora la petjada del temps, amb les restes visibles de l’aigua i la calç.
Premis i esdeveniments culturals
El premi Pritzker 2016 va recaure en l’arquitecte xilè Alejandro Aravena (Santiago, Xile, 1967), a qui el jurat va reconèixer el compromís social, la voluntat de mitigar els efectes dels desastres naturals, de reduir el consum d’energia i proporcionar espais públics acollidors; i, especialment, la seva obra innovadora i inspiradora que demostra com l’arquitectura pot millorar la vida de la gent. Aquest 2016, Aravena va ser protagonista per partida doble: també va comissariar la XV Biennal de Venècia, dedicada a la recerca de solucions per als problemes endèmics de les perifèries, a la des-igualtat, les migracions, la criminalitat, el dèficit d’habitatges, la contaminació ambiental, els desastres naturals i la col·laboració comunitària, entre altres qüestions. Alguna cosa hauran assolit en aquesta direcció els arquitectes catalans i espanyols, ja que el pavelló de l’Estat espanyol va rebre el Lleó d’Or: Unfinished va ser el títol de la instal·lació, plantejada al voltant de la idea d’una arquitectura en contínua transformació i la necessitat d’estimular la recerca de solucions als problemes humans. Cal destacar l’aclaparadora presència dels professionals catalans, amb un 40% de projectes respecte a la totalitat de propostes; i, a més, l’èxit del pavelló català, amb la mostra "Aftermath Catalonia in Venice. Architecture beyond Architects", centrada en "l’arquitectura viscuda, quan els arquitectes ja no són presents i els usuaris perllonguen l’experiència arquitectònica dia a dia". La Biennal va atorgar el Lleó d’Or a la trajectòria professional d’un arquitecte inconformista, el brasiler Paulo Mendes da Rocha, autor d’una obra que el jurat va qualificar de "física i estèticament fora del temps".
El premi FAD d’Arquitectura va recaure en Arquipélago, el centre d’art contemporani de l’illa de Saõ Miguel (Açores), de Mendes Ribeiro-Guedes-Vieira de Campos (Menos e Mais Arquitectos), una obra delicada i austera que combina uns contundents volums de formigó amb les antigues instal·lacions d’una fàbrica de tabac del segle XIX
© Jose Campos / CCCB
Un altre inconformista, l’arquitecte madrileny Andrés Jaque, va rebre el premi Frederick Kiesler d’arquitectura i art, atorgat per la ciutat de Viena als professionals innovadors que transcendeixen els límits entre ambdues disciplines. A l’Estat espanyol, Guillermo Vázquez Consuegra i Víctor López Cotelo van ser reconeguts amb la Medalla d’Or de l’Arquitectura que atorga el Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes. A Barcelona, el premi FAD d’Arquitectura va recaure en Arquipélago, el centre d’art contemporani de l’illa de Saõ Miguel (Açores), de Mendes Ribeiro-Guedes-Vieira de Campos (Menos e Mais Arquitectos), una obra delicada i austera que combina uns contundents volums de formigó amb les antigues instal·lacions d’una fàbrica de tabac del segle XIX. El FAD d’Interiorisme va distingir tres estacions de la nova línia 9 del metro barceloní, Mercabarna, Parc Logístic i Europa-Fira, de Garcés-De Seta-Bonet; la categoria de Ciutat i Paisatge va reconèixer el Mirador de Pedra da Rá, a Riveira (A Coruña), de Carlos Seoane; el d’Intervencions Efímeres va anar a parar a la mostra "Especies de Espacios" del MACBA; el premi que distingeix l’activitat dels catalans a l’estranger va recaure en l’equip Cadaval-Solà-Morales per "Córdoba Reurbano", un projecte de conversió d’edificis històrics de Mèxic DF en habitatges. El FAD de Pensament i Crítica es va atorgar ex aequo a Josep Llinàs i la revista Fábrica de bloques; finalment, el nou director de la Càtedra Gaudí de la UPC, Juan José Lahuerta, va rebre el premi FAD de reconeixement a la seva trajectòria. El IX Premi Europeu d’Espai Públic es va atorgar ex aequo a la reurbanització de les Hortes de Baix, de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), de Cíclica i Cavaa, pel restabliment d’un sistema de reg agrícola abandonat, la recuperació dels horts i la creació d’un parc; i a la intervenció de l’estudi KWK a la plaça Solidarnos´c´ de la ciutat polonesa de Szczecin, un homenatge als treballadors que van ser assassinats el 1970 quan es manifestaren contra el règim; el premi també va reconèixer la ciutat de Copenhaguen i les seves polítiques de millora urbana. Dins la IX Biennal Internacional de Paisatge, que es va presentar amb el lema "Paisatges de demà. Arquitectes del món", el premi Rosa Barba va anar a parar al Queen Elizabeth Olympic Park de Londres, de Hargreaves Ass., els quals van recuperar els marges del riu Lea i un paisatge industrial que es trobava abandonat abans dels Jocs del 2012.
Obituari
El IXè Premi Europeu d’Espai Públic es va atorgar ex aequo a la reurbanització de les Hortes de Baix de Caldes de Montbui, de Cíclica i Cavaa, pel restabliment d’un sistema de reg agrícola abandonat, la recuperació dels horts i la creació d’un parc
© Adrià Goula / CCCB
Al febrer, va morir a 93 anys l’arquitecte francès Claude Parent, responsable, juntament amb el filòsof i urbanista Paul Virilio, de la formulació de la "funció obliqua", amb la defensa de noves formes d’apropiació de l’espai basades en la inestabilitat i el desequilibri; les seves teories tingueren un gran impacte dins la reflexió utopista dels anys seixanta, especialment pel seu caràcter radical i desestabilitzador. També molt allunyada de tota convenció va ser la trajectòria de l’arquitecta angloiraquiana Zaha Hadid, desapareguda sobtadament a 65 anys. Hadid, que va ser la primera dona que va rebre el premi Pritzker (2004), tot assolint un reconeixement equivalent al dels seus col·legues masculins, va haver de superar els esculls de la seva condició, des dels primers projectes neoconstructivistes no construïts fins que li va arribar l’oportunitat de construir la petita estació de bombers de la fàbrica Vitra, a Alemanya. A partir d’aquest moment, Hadid es va dedicar a trencar tots els límits de l’arquitectura, en una intensa carrera d’obstacles i resistències que ha deixat obres sorprenents, com el museu MAXXI (Roma), el teatre de l’òpera de Guangzhou (Xina), el centre cultural Heydar Aliyev (Bakú, Azerbaidjan) o, més a prop, el pavelló pont de l’Exposició Internacional de Saragossa del 2008. I, a Mèxic DF, va morir a 90 anys Teodoro González de León, darrer representant de la modernitat arquitectònica del país. Deixeble de Le Corbusier, amb qui va col·laborar en la construcció de l’Unité d’Habitation de Marsella, González de León va ser l’autor de l’Auditori Nacional i el Museu Tamayo, entre altres obres mexicanes.