Cinema nord-americà
Tradicionalment, el cinema del Hollywood clàssic sempre ha estat vinculat a l’estricta divisió en gèneres codificats. I, malgrat el pas dels anys, les revisions autorals i les difuses fronteres entre els esmentats gèneres, aquesta classificació segueix essent la base del cinema nord-americà. En aquest sentit, dos autors personals com el nord-americà Quentin Tarantino i el mexicà Alejandro González Iñárritu van oferir aquest any la seva visió del que es considera el gènere més específicament americà, el western, a The Hateful Eight, una intriga claustrofòbica, i The Revenant, una aventura de supervivència guanyadora de tres Oscar, entre els quals hi ha el de millor director i el de millor actor protagonista. I és que, tot i que les pel·lícules de l’Oest no tenen la presència que havien tingut en l’època daurada i sovint se les considera extingides, aquest any també se’n van estrenar altres exemples, com Bone Tomahawk, de S. Craig Zahler; Jane Got a Gun, de Gavin O’Connor; Hell or Hight Water, de David Mackenzie, o el remake de The Magnificent Seven, d’Antoine Fuqua.
Todd Haynes va adaptar una novel·la de Patricia Highsmith a Carol, una reivindicació de la llibertat sexual amb protagonisme femení per la qual Rooney Mara va guanyar el premi a la millor actriu del Festival de Canes
© Vertigo Films
Todd Haynes, que ja a Far from Heaven (2004) es va inspirar en el melodrama dels anys cinquanta, va adaptar una novel·la de Patricia Highsmith a Carol, una altra rei-vindicació de la llibertat sexual amb protagonisme femení, per la qual Rooney Mara va guanyar el premi a la millor actriu del Festival de Canes. El canadenc Denis Vil-leneuve va estrenar la pel·lícula de ciència-ficció Arrival –seguint la línia de realitzadors com ara Stanley Kubrick i Steven Spielberg– mentre prepara la seva esperada seqüela d’un dels grans clàssics del gènere, Blade Runner. El polèmic Mel Gibson va abordar la violència bèl·lica en una història sobre objecció de consciència ambientada en la Segona Guerra Mundial, Hacksaw Ridge, mentre que Robert Zemeckis va recrear a Allied cert cinema d’espies hitchcockià i l’aire de clàssics com Casablanca. En el cas de Woody Allen i dels germans Joel i Ethan Coen, la mirada al passat de la història del cinema va prendre la forma d’evocació –entre nostàlgica i irònica– del vell Hollywood en les comèdies Café Society i Hail, Caesar!, respectivament.
Woody Allen va evocar el vell Hollywood en la comèdia entre nostàlgica i irònica Café Society
© Gravier Productions INC / Sabrina Lantos / Mongrel Media
La guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula, Spotlight –basada en una investigació periodística al voltant d’un cas d’abusos sexuals a menors–, va ser representativa d’una tendència a retratar aspectes poc complaents de l’estil de vida americà a partir de la recreació de fets reals. Altres films presents en les nominacions als Oscar van ser Joy, de David O. Russell, sobre una popular presentadora d’un programa de telebotiga, i The Big Short, d’Adam McKay, una farsa didàctica sobre diverses persones que van predir la crisi econòmica que va esclatar a Wall Street el 2008.
Oliver Stone va retratar a Snowden el consultor tecnològic que va fer públics documents classificats
© Vertigo Films
En aquest sentit es van estrenar diverses biografies de personalitats més o menys heroiques en diversos àmbits. El fundador d’Apple va tenir el rostre de Michael Fassbender a Steve Jobs, de Danny Boyle, i una altra icona de l’era digital va ser retratada pel sempre crític Oliver Stone a Snowden, sobre el consultor tecnològic que va fer públics documents classificats com a secret d’estat. Trumbo, de Jay Roach, va recordar la foscor del maccarthisme a través del guionista més cèlebre represaliat per la llista negra, Dalton Trumbo, que va haver de signar molts dels seus treballs amb un pseudònim. Free State of Jones, de Gary Ross, va reivindicar la figura d’un granger antiesclavista durant la guerra de Secessió, mentre que el veterà Clint Eastwood va recrear a Sully la gesta d’un pilot d’avió que va aconseguir fer un aterratge d’emergència al riu Hudson i va salvar les vides de tots els passatgers, amb Tom Hanks encarnant un cop més el rostre de l’heroi comú americà.
El cinema nord-americà que més tendeix a l’entreteniment i a l’espectacle acusa des de fa temps la reiteració de les fórmules d’èxit assegurat. Una mostra d’aquesta estandardització és el control per la mateixa Walt Disney d’algunes de les franquícies i línies de producció més importants pel que fa a les superproduccions destinades a triomfar en la taquilla: les noves entregues i spin off de la sèrie Star Wars, creada per George Lucas, com Rogue One: A Star Wars Story, de Gareth Edwards; noves versions de clàssics animats de la productora com The Jungle Book i Pete’s Dragon, i versions dels còmics de superherois de Marvel, com Captain America: Civil War o Doctor Strange. No va ser el cas de la gamberra, malparlada i políticament incorrecta Deadpool, en la qual Disney no es va involucrar per la seva violència i el seu humor negre. Els personatges de l’editorial rival de Marvel, DC Comics, van protagonitzar dues pel·lícules ambicioses, però rebudes amb males crítiques: Batman v. Superman: Dawn of Justice i Suicide Squad, també concebudes amb la intenció d’obrir noves franquícies.
Molts personatges de pel·lícules de dècades passades van tornar a les grans pantalles, com per exemple Ben-Hur
© Paramount Pictures
Moltes pel·lícules van mirar al passat en forma de revisions de personatges ja coneguts per films de dècades enrere, com Creed –en què Sylvester Stallone va tornar a interpretar el boxejador Rocky Balboa, ja plenament crepuscular–, Teenage Mutant Ninja Turtles: Out of the Shadows, Ghost-busters, Star Trek: Beyond, The Legend of Tarzan, Independence Day: Resurgence o Ben-Hur. Altres pel·lícules van apostar per l’èxit a partir del best-seller en què es basen, com el thriller d’intriga The Girl on the Train, basada en la novel·la de Paula Hawkins, o a partir de videojocs originals, com les Warcraft o Assassin’s Creed. Algunes col·leccions fantàstiques d’adolescents van tenir una nova entrega, com Allegiant –de la sèrie iniciada amb Divergent–, o van arrencar com a spin off d’una altra, com Fantastic Beasts and where to Find Them, que perllonga l’univers de Harry Potter a partir també d’una novel·la de J.K. Rowling. The 5th Wave i Nerve van adoptar també la forma de distopia juvenil, i, fins i tot, Tim Burton va semblar voler aspirar a iniciar una nova franquícia amb Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children.
Aquest any va arribar a les pantalles una veritable allau de llargmetratges d’animació, com Kung Fu Panda 3, Finding Dory, Angry Birds: the Movie, Pets, Zootopia, Kubo and the Two Strings, The Little Prince, Storks, Trolls, Ice Age: Collision Course, Moana, Sing i la molt gamberra i salvatge Sausage Party, amb un humor estrictament adult. I diversos títols van corroborar la rendibilitat del cinema de terror, barat de produir i amb bons resultats de taquilla: 10 Cloverfield Lane, The Conjuring 2, Blair Witch, Lights Out, Green Room, The Purge: Election Year o Don’t Breathe. Altres films van explotar el filó de la comèdia amb una certa pàtina d’incorrecció política, com ara Zoolander 2, How to Be Single, Sisters, The Boss, Neighbors 2: Sorority Rising o Bad Moms.
Steven Spielberg va anar a contracorrent amb el conte infantil The Big Friendly Giant, en el qual va adaptar un relat de Roald Dahl
© Festival de Cannes
De tota manera, hi ha directors que van seguir fent un cinema personal al marge de modes i tendències, com Jim Jarmusch amb la poètica Paterson, Richard Linklater amb la comèdia nostàlgica Everybody Wants Some!, i el també dissenyador de moda Tom Ford amb Nocturnal Animals. Fins i tot, Steven Spielberg va anar a contracorrent amb el conte infantil The Big Friendly Giant, en el qual va adaptar un relat de Roald Dahl en el centenari del naixement de l’escriptor. El prestigiós guionista Charlie Kaufman va dirigir juntament amb Duke Johnson una de les rareses més grans del cinema nord-americà recent, Anomalisa, el film d’animació per a adults fet amb la tècnica stop-motion.
Cinema europeu
Ken Loach va guanyar una polèmica Palma d’Or en el Festival de Canes per I, Daniel Blake, un film de denúncia social centrat en la burocràcia administrativa vinculada als ajuts socials
© Mongrel Media
L’academicisme que sovint s’associa amb determinades produccions britàniques amb aspiracions de prestigi va tenir diversos exemples, com The Danish Girl, de Tom Hooper –biografia de la primera persona que es va sotmetre a una operació de canvi de sexe–; The Man who Knew Infinity, de Matt Brown –la vida del matemàtic indi Srinivasa Ramanujan–, o Genius, de Michael Grandage –sobre la relació entre l’editor Max Perkins i l’escriptor Thomas Wolfe. Totes estan basades en fets reals, com també ho van estar les darreres pel·lícules de dos dels cineastes britànics de més prestigi: A Quiet Passion, de Terence Davies, biografia de la poeta Emily Dickinson, i la més lleugera Florence Foster Jenkins, de Stephen Frears, inspirada en la vida de l’excèntrica soprano, que, curiosament, també va donar peu a la francesa Marguerite, de Xavier Giannoli. En una altra línia, Ken Loach va guanyar una polèmica Palma d’Or al Festival de Canes per I, Daniel Blake, un film plenament coherent amb la seva línia de denúncia social, en aquest cas centrat en la burocràcia administrativa vinculada als ajuts socials a partir d’un guió del seu col·laborador habitual Paul Laverty. Més provocador, Ben Wheatley va adaptar una novel·la de l’autor de ciència-ficció J.G. Ballard a High-Rise, una paràbola distòpica de la lluita de classes, i Terry Jones va revifar l’esperit còmic dels Monty Python a Absolutely Anything. Una de les sorpreses de l’any va ser el conte claustrofòbic Room, de l’irlandès Lenny Abrahamson, en què una noia –interpretada per Brie Larson, guanyadora de l’Oscar a la millor actriu protagonista– fa set anys que està segrestada i tancada en una habitació, on ha criat el seu fill. El també irlandès John Carney, que va sorprendre amb Once, la seva opera prima, va seguir conreant el musical urbà amb Sing Street.
El director holandès Paul Verhoeven va rodar una de les pel·lícules més provocatives de l’any, el thrillerElle
© Guy Ferrandis / SBS Productions
El director holandès Paul Verhoeven, provisionalment apartat de la indústria de Hollywood, va rodar a França una de les pel·lícules més provocatives de l’any, el thriller titulat Elle, protagonitzat per una actriu que fa anys que és una de les grans estrelles d’aquest país, Isabelle Huppert. Aquesta també va ser la principal protagonista del drama L’avenir, de Mia Hansen-Løve, parcialment inspirat en la figura de la mare de la cineasta. Arnaud Desplechin (Trois souvenirs de ma jeunesse), Jean-Paul Rappeneau (Belles familles) i André Téchiné (Quand on a 17 ans) van ser altres directors francesos de prestigi que van estrenar. La pluralitat temàtica i estilística de la indústria francesa, de les més potents d’Europa, va donar pel·lícules tan diferents com el drama de denúncia de la indústria farmacèutica La fille de Brest, d’Emmanuelle Bercot, que curiosament va guanyar el premi a la millor actriu en el Festival de Canes per la crònica d’un amor tòxic a Mon roi, de Maïwenn; la biografia La danseuse, de Sté-phanie Di Giusto –sobre la icona del cabaret Loïe Fuller–; cròniques humanistes com Médecin de campagne, de Thomas Lilti, i comèdies de vocació tan comercial com Les visiteurs: la Révolution, de Jean-Marie Poiré; La vache, de Mohamed Hamidi, o Retour chez ma mère, d’Eric Lavaine. El belga Joachim Lafosse va analitzar minuciosament la crisi d’una parella que es divorcia en el drama L’économie du couple.
Fuocoammare, Ós d’Or al Festival de Berlín, és un documental sobre la immigració rodat a l’illa de Lampedusa
© Stemal Entertainment / Doc & Film International
L’italià Gianfranco Rosi va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín amb Fuocoammare, un documental sobre la immigració rodat a l’illa de Lampedusa. Nanni Moretti va tornar a abordar el tema de la mort dins la família a Mia madre, mentre que Paolo Sorrentino i Luca Guadagnino van rodar amb estrelles anglosaxones de prestigi a Youth i A Bigger Splash.
A Hongria, László Nemes va signar un colpidor exercici de memòria històrica a Saul Fia (‘El fill de Saül’), ambientada als camps de concentració nazis; el noruec Nicolas Winding Refn va dividir radicalment les opinions amb The Neon Demon, una perversa però fantàstica paràbola del món de la moda, i el sempre incòmode, polèmic i inquietant Ulrich Seidl es va endinsar en el submón dels fetitxismes sexuals i les parafílies al seu país en el pertorbador documental Im Keller (‘Al soterrani’). A Portugal, Miguel Gomes va dirigir les tres entregues de l’ambiciosa As mil e uma noites, un projecte que estableix paral·lelismes entre el llegendari llibre oriental i l’actualitat.
Cinema internacional
El prestigiós director Park Chan-wook va presentar un drama d’intriga d’ecos cinèfils a Ah-ga-ssi (‘La serventa’)
© Amazon Studios / Magnolia Films
La potència de les produccions de gènere procedents de Corea del Sud va estar present en els festivals internacionals en què es van estrenar, amb directors com el prestigiós Park Chan-wook, que, amb Ah-ga-ssi (‘La serventa’), va signar un drama d’intriga d’ecos cinèfils, i Na Hong-jin, autor del thriller fantàstic Goksung (‘L’estrany’). Amb Umi yori mo mada fukaku (titulada a casa nostra com Després de la tempesta), el japonès Hirokazu Koreeda va tornar a un dels seus temes preferits, les relacions paternofilials, mentre que el xinès Zhang Yimou va mostrar la seva cara més intimista a Gui lai (‘Retorn a casa’). Amb Rak ti khon kaen (‘Cementiri d’esplendor’), el tailandès Apichatpong Weerasethakul va fer una altra exploració fantasmagòrica de la memòria i els records. La directora turca Deniz Gamze Ergüven va denunciar la repressió de la dona a Mustang.
El director xilè Pablo Larraín és un dels realitzadors llatinoamericans que ha fet una carrera més brillant els darrers temps. Mentre s’estrena la seva pel·lícula Jackie, rodada en anglès i protagonitzada per Natalie Portman a partir de la vida de Jackie Kennedy, es va poder veure una altra personal aproximació biogràfica seva, Neruda. De la mateixa generació són els argentins Gastón Duprat i Mariano Cohn, que a El ciudadano ilustre van parlar amb sarcasme de la fama i el desarrelament. D’altra banda, el colombià Ciro Guerra es va acostar a l’aventura antropològica amb El abrazo de la serpiente.
Cinema espanyol
Si el retrat dels universos femenins és un dels senyals més reconeixedors del cinema de Pedro Almodóvar, Julieta es va inscriure amb plena coherència en la filmografia del director manxec tot i inspirar-se en un material literari aliè, en concret tres relats de l’escriptora Alice Munro. La pel·lícula, que va participar en la secció oficial del Festival de Canes, va suposar la reconciliació del realitzador amb la crítica després de la comèdia coral Los amantes pasajeros. Altres directors que van oferir noves mostres de fidelitat a les seves constants van ser Icíar Bollaín, amb la faula social El olivo; Fernando Trueba, que amb La Reina de Españava fer una continuació de la seva pel·lícula d’èxit La niña de tus ojos, i Carlos Saura, amb Jota de Saura, un nou document musical.
La violenta història de venjança de Tarde para la ira va ser el debut rere la càmera de l’actor Raúl Arévalo
© La Canica Films
Un gènere a l’alça en el cinema espanyol dels darrers anys és el cinema criminal. Algunes mostres destacades d’aquesta temporada van ser la violenta història de venjança Tarde para la ira –el debut rere la càmera de l’actor Raúl Arévalo–; la fabulació política El hombre de las mil caras, d’Alberto Rodríguez, i el psychothriller titulat Que Dios nos perdone, de Rodrigo Sorogoyen. També Daniel Calparsoro (Cien años de perdón) i Kike Maíllo (Toro) van signar pel·lícules policíaques.
La comèdia segueix sent un altre dels gèneres més apreciats dins el cinema que es produeix a l’Estat espanyol; algunes de les pel·lícules que es van estrenar van ser Kiki, el amor se hace, de Paco León; Embarazados, de Juana Macías; La noche que mi madre mató a mi padre, d’Inés París; Cuerpo de élite, de Joaquín Mazón; El futuro ya no es lo que era, de Pedro L. Barbero; Villaviciosa de al lado, de Nacho G. Velilla, i Tenemos que hablar, de David Serrano. D’altra banda, títols com 1898. Los últimos de Filipinas, de Salvador Calvo, i Gernika, de Koldo Serra, van reconstruir episodis històrics en clau èpica.
Cinema català
El director català més internacional del moment és, sens dubte, Juan Antonio Bayona. El cineasta, que prepara amb Steven Spielberg la nova entrega de la franquícia Jurassic World, va estrenar una superproducció fantàstica rodada en anglès i amb estrelles com Sigourney Weaver i Liam Neeson, A Monster Calls, basada en la novel·la de Patrick Ness. El film és una producció majoritàriament de Telecinco, tot i que té una bona empremta catalana, perquè l’equip tècnic és en bona part català i els interiors van ser rodats a Catalunya.
Isaki Lacuesta va fer una reflexió intimista sobre la identitat a La propera pell
© La Termina Films
Molt diferent és l’opció estètica d’altres cineastes forjats en una determinada tradició del cinema català d’autor, amb films personals que sovint tenen un recorregut d’èxit en el circuit dels festivals internacionals. Va ser el cas d’Isaki Lacuesta amb La propera pell (codirigida amb Isa Campo), una reflexió intimista sobre la identitat; de José Luis Guerín amb La academia de las musas, un drama assagístic sobre la poesia i la filosofia, i d’Albert Serra amb La mort de Louis XIV, drama històric protagonitzat per l’emblemàtic actor de la Nouvelle Vague Jean-Pierre Léaud, guanyador del premi Jean Vigo a França. Altres pel·lícules artísticament ambicioses tot i la modèstia dels pressupostos van ser El rei borni, comèdia negra en què Marc Crehuet va adaptar la seva pròpia obra de teatre; Les amigues de l’Àgata, un retrat generacional amb el qual les debutants Laia Alabart, Alba Cros, Marta Verheyen i Laura Rius van signar la seva opera prima a vuit mans; El perdido, de Christophe Farnarier, sobre un home que s’endinsa en les muntanyes del Ripollès, o Dead Slow Ahead, de Mauro Herce, un documental enregistrat en les entranyes d’un vaixell de càrrega.
Albert Serra va estrenar La mort de Louis XIV, un drama històric protagonitzat per l’emblemàtic actor de la Nouvelle Vague Jean-Pierre Léaud
© Capricci Films
Un públic més ampli va ser el buscat per altres pel·lícules que van cercar el reconeixement dels gèneres, com les comèdies No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, una nova incursió en el cinema d’humor de Maria Ripoll després de l’èxit d’Ahora o nunca, i Elpregón, de Dani de la Orden, un títol que va recórrer a la popularitat televisiva d’Andreu Buenafuente i Berto Romero; Secuestro, un thriller de Mar Targarona, productora de títols com El orfanato i Los ojos de Julia; el drama 100 metros, en què Marcel Barrena, després de Món petit, va tornar a inspirar-se en un cas real de discapacitat i superació personal, i Zipi y Zape y la isla del Capitán, d’Oskar Santos, una aventura inscrita en la línia d’adaptacions de personatges dels còmics de l’Editorial Bruguera. D’altra banda, Ventura Pons va ser puntual a la seva cita anual amb els espectadors amb la comèdia Oh, quina joia!, en la qual va recuperar Teresa Gimpera com a protagonista.
Premis cinematogràfics 2016
