Els petits indicis de recuperació que des de fa ja alguns anys permeten albirar el final de l’actual crisi econòmica semblen tenir, almenys de moment, una repercussió molt petita en la dinàmica de la població espanyola, en general, i catalana, en particular.
Síntesi d'indicadors demogràfics. Països Catalans, 2015-2016
Així, i encara que el terme estancament a què es feia referència en els articles dels darrers anys continua sent la millor paraula per a definir la manca de dinamisme demogràfic del nostre país, s’observa un canvi en la tendència demogràfica catalana, que els darrers anys havia vist com la població disminuïa. Per primera vegada des de l’any 2011, i segons les dades provisionals del Padró Municipal d’Habitants amb data 1 de gener de 2016, Catalunya va augmentar la seva població en 6.888 persones durant l’any 2015, fins a situar-se en els 7.403.879 habitants. Com es pot deduir, es tracta d’una xifra molt modesta, ja que en termes percentuals només representa un augment del 0,09% i que se situa molt lluny dels grans creixements experimentats durant la primera meitat de la primera dècada del segle XXI (amb augments superiors als 100.000 residents nous cada any), però que, en tot cas, és remarcable pel fet de mostrar una evolució positiva, a diferència del que va esdevenir al conjunt de l’Estat espanyol, on durant el mateix període la disminució de la població va ser d’11.142 persones, fet que va situar la població en 46.438.442 habitants.
De fet, Catalunya va ser una de les poques comunitats autònomes que va experimentar un guany de població, juntament amb les Illes Balears (+0,86%), Madrid (+0,75%), les illes Canàries (+0,35%), Múrcia (+0,10%), Navarra (+0,09%) i Andalusia (+0,03%). A l’extrem contrari es van situar Astúries i Castella i Lleó, amb pèrdues de població de prop de l’1%, mentre que el País Valencià va disminuir la seva població en el 0,14%. Aquest comportament desigual de les comunitats autònomes es deu, sobretot, a una estructura per edats diferent: allà on la població és més envellida (a bona part de l’interior del país, però també a Galícia) les pèrdues de població són més importants, mentre que a la zona mediterrània, més jove i dinàmica, i també a Madrid, les pèrdues són molt menors i, com s’ha dit, fins i tot s’hi experimenten petits augments de població.
Aquesta afirmació es corrobora si s’observa quin és el comportament dels dos factors que determinen la dinàmica demogràfica de qualsevol regió: d’una banda, el moviment natural (la diferència entre el nombre de naixements i el de defuncions), i, de l’altra, el saldo migratori (el balanç entre les immigracions i les emigracions).
Catalunya va experimentar un augment de població, entre altres motius, perquè els darrers anys la xifra de naixements ha superat la de defuncions
© Fototeca2 / Sergey Lavrentev / Fotolia.com
Si se centra l’atenció en el primer, s’observa com el saldo a Catalunya va ser positiu, en tant que la xifra de naixements (69.902) va superar en 5.092 la xifra de defuncions (64.810). No obstant això, cal pensar que es tracta d’un fet conjuntural i que en un futur proper –tal com indiquen les projeccions de població– la situació serà la inversa, ja que des de l’any 2010 el nombre de naixements tendeix a disminuir mentre que el de defuncions augmenta progressivament, tal com passa a la pràctica totalitat del territori espanyol. Aquest fet es deu, en relació amb la natalitat, a l’arribada a les edats de màxima fecunditat de les generacions menys nombroses nascudes durant la primera meitat dels anys vuitanta, mentre que l’augment del nombre absolut de defuncions es deu simplement a un major envelliment de la població. Per tant, a un nombre potencial menor de pares i mares li correspon un nombre menor de fills o filles (sempre que la fecunditat, tal com passa actualment, es mantingui estable), mentre que un major nombre de persones de més edat dóna lloc, inevitablement, a un nombre més elevat de defuncions, sense que això entri en contradicció amb l’augment continuat de l’esperança de vida, tal com s’esdevé actualment.
Per aquest motiu, mentre que a les comunitats autònomes més joves i dinàmiques el moviment natural encara va ser positiu, en aquelles on la població ja és més envellida, el saldo ja va ser clarament negatiu. De fet, aquest saldo natural positiu, a part de Catalunya, tan sols es reprodueix a Madrid (+17.912), Andalusia (+8.546), Múrcia (+4.817), les Illes Balears (+2.174), les illes Canàries (+1.067), Melilla (+995), Ceuta (+597) i Navarra (+338), mentre que a la resta de territoris va ser negatiu, fins i tot al País Valencià (–1.009). Aquest fet determina que, en el conjunt de l’Estat espanyol, la pèrdua global de població per aquest motiu va ser de 2.793 persones.
Catalunya atreu població de la resta de l’Estat, però al mateix temps, població jove catalana emigra cap a un país estranger
© Bart E. Howard
No obstant això, i tal com va succeint habitualment els darrers anys, ja sigui en un sentit o en un altre, el factor que més determina la dinàmica demogràfica actual són les migracions. Així, al conjunt de l’Estat espanyol, durant l’any 2015 es va registrar un saldo migratori negatiu de 8.389 persones. Encara que es tracta d’una xifra negativa, la pèrdua de població per aquest motiu va ser molt inferior que en anys anteriors, com a resultat d’un augment del 12,5% de la immigració i d’un descens gairebé similar (12,1%) de l’emigració respecte del 2014. Però el que més destaca va ser el comportament migratori diferencial de la població segons la seva nacionalitat: mentre que el saldo migratori de les persones de nacionalitat espanyola va ser clarament negatiu (–46.707), va passar tot el contrari entre la població de nacionalitat estrangera, amb un saldo positiu, per primera vegada des de l’any 2010, de 38.317 persones. Si bé encara és molt d’hora per treure’n conclusions definitives i caldrà esperar a veure si aquesta tendència es confirma, aquesta pauta observada l’any 2015 podria fer pensar que, per primer cop des de l’esclat de la crisi econòmica, l’Estat espanyol torna a ser atractiu per a la població estrangera, tot i que caldrà veure si aquesta propensió més pronunciada a la sortida cap a l’estranger de població espanyola té a veure amb la cerca per part de joves autòctons de noves oportunitats laborals en tercers països o bé si majoritàriament està protagonitzada per ciutadans estrangers que, un cop adquirida la nacionalitat espanyola, ja poden moure’s per l’espai europeu de lliure circulació.
Si es para atenció en el cas català, s’observa com el saldo migratori total va ser clarament positiu. Per la diferència entre immigracions i emigracions, l’any 2015 Catalunya va guanyar 1.797 persones. Tanmateix, si es desglossa aquesta xifra entre la migració interior dins de l’Estat espanyol i l’exterior (amb origen o destinació a l’estranger) s’observa com, clarament, la primera va ser positiva (+3.927) mentre que la segona va ser negativa (–2.130). Dit d’una altra manera, Catalunya va guanyar població respecte de la resta d’Espanya, però en va perdre en relació amb l’estranger. Novament, la recerca de noves oportunitats laborals n’és l’explicació més probable: l’economia catalana atrau població de la resta de l’Estat, però al mateix temps, població jove catalana emigra cap a un país estranger en cerca d’unes condicions laborals millors.
Per la seva banda, les Illes Balears van tenir un saldo migratori tant exterior com interior positiu, amb un guany total per aquest motiu de 7.510 persones, mentre que el País Valencià va comptabilitzar un saldo interior gairebé nul i un d’exterior clarament negatiu, amb un balanç total de –5.760 persones.
Aquesta dinàmica recent és present en les últimes projeccions de població que va elaborar l’Instituto Nacional de Estadística (INE) amb l’horitzó temporal de l’any 2066. Així, i tenint en compte el grau d’error que poden presentar unes projeccions a tan llarg termini, aquest exercici teòric mostra com, en cas de mantenir-se les tendències actuals, la població espanyola perdria poc més de mig milió d’habitants els pròxims quinze anys i gairebé cinc milions i mig a cinquanta anys vista, fins a situar-se en els 41,1 milions d’habitants, xifra molt similar a la de l’any 2002. L’envelliment de la població –amb unes taxes de natalitat cada cop més baixes i una de mortalitat clarament a l’alça–, no compensat per l’arribada d’un nombre important d’immigrants, n’és la causa principal, i això malgrat el progressiu augment de l’esperança de vida, que de cara a l’any 2066 se situaria en els 88,6 anys entre els homes i en els 91,64 entre les dones, amb uns guanys de 9 i 6 anys respectivament respecte a la situació actual.
Segons aquestes mateixes projeccions, les úniques comunitats autònomes que guanyarien població els pròxims quinze anys serien Madrid, les illes Canàries, les Illes Balears, Múrcia i Catalunya. En el cas català en concret, es preveu un creixement entre els anys 2016 i 2031 d’unes setze mil persones, amb un gran protagonisme del saldo migratori positiu enfront un creixement natural que es preveu negatiu ja a partir del 2018.
Aquest creixement previst s’esdevindrà de manera paral·lela al creixement del nombre de llars existent (3.038.876 l’any 2031 enfront els 2.949.709 actuals); no obstant això, com que el creixement de les llars serà molt més gran (3,0%) que el del nombre d’habitants (0,2%), es preveu que la grandària mitjana d’aquestes disminueixi dels 2,48 membres actuals als 2,41 i que el percentatge de llars unipersonals se situï en el 26,9% del total (enfront del 24,9% actual), majoritàriament formades per persones d’edat avançada.
En tot cas, però, el compliment d’aquestes previsions queda en mans, com es comenta habitualment, de la situació econòmica estatal i mundial: mentre que la natalitat i la mortalitat vénen força determinades per l’estructura per edats, la migració internacional per motius econòmics, tal com ha passat durant la primera dècada del segle XXI, són de més difícil predicció i més en un horitzó temporal a tan llarg termini com l’emprat per l’INE.