L’Antropocè, nova època geològica
Els residus radioactius del plutoni de les bombes nuclears són un dels elements característics de la marca estratigràfica associada amb l’Antropocè
© CTBTO
L’Antropocè, o l’edat de l’home, va ser admesa com una nova època geològica a l’agost del 2016 en el 35è Congrés Internacional de Geologia, celebrat a Ciutat del Cap (República de Sud-àfrica). Correspon a la tercera època (o sèrie) del període Quaternari, dins l’era del Cenozoic, i és posterior a l’Holocè. L’inici de l’Antropocè s’ha fixat en el 16 de juliol de 1945 i arriba fins al moment actual. Una comissió internacional de trenta-cinc científics, anomenada 35-strong Working Group, va debatre durant els darrers set anys la idoneïtat de definir una nova època geològica d’acord amb els grans canvis que l’activitat humana ha provocat sobre el medi natural. Finalment, i de manera unànime, es va aprovar de sol·licitar-ne el registre. El terme Antropocè va ser proposat per primera vegada el 2002 per Paul Crutzen, premi Nobel de química.
La "gran acceleració" amb què s’han produït una sèrie de canvis químics i socioeconòmics des del 1945, provocada per l’home, és el que defineix, segons els científics, el nou període geològic. Les emissions de gasos a causa de l’activitat humana, les concentracions en l’aire de diòxid de carboni, el metà i l’ozó estratosfèric, la contaminació per plàstics, l’augment de les temperatures de la superfície de l’oceà, la sobreexplotació dels peixos marins, l’acidificació dels oceans, els residus industrials, la pèrdua dels boscos tropicals, la pèrdua massiva de biodiversitat, així com el creixement de la població, la construcció de grans preses, el turisme internacional i els residus radioactius del plutoni de les bombes nuclears constituirien els elements característics de la marca estratigràfica associada amb l’Antropocè.
L’estructura rocosa més antiga
L’any 2016, uns científics van datar en 4.020 milions d’anys l’edat de l’estructura rocosa (unitat litostratigràfica) més antiga del planeta. La troballa, fruit d’una investigació impulsada des de la Universitat d’Alberta (Canadà), suggereix que el tipus de superfície que predominava a la Terra durant la seva infància era bastant semblant a l’escorça oceànica tal com la coneixem.
Només hi ha tres ubicacions a tot el món que posseeixin roques o minerals més antics de 4.000 milions d’anys. Una al nord del Quebec, uns fragments de mineral a l’Austràlia Occidental i l’estructura rocosa dels territoris del nord-oest al Canadà, on es van localitzar les mostres minerals de zircó, que van permetre determinar amb certesa l’època en què es va formar la Terra. La troballa, a més, proporciona informació important sobre com es van formar els primers continents, i és un punt de referència per deduir què estava passant a la Terra.
L’escorça oceànica més antiga del planeta és la de la Mediterrània
Las escorces oceàniques es renoven en el mantell de la Terra amb relativa rapidesa en les zones de subducció per la seva alta densitat i, per tant, tenen menys de 200 milions d’anys. Tanmateix, el 2016 es va publicar en la revista Nature Geoscience un estudi de Roi Granot, del Departament de Geologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Ben-Gurion del Negev (Israel), que assenyalava que l’escorça oceànica més antiga del planeta té 340 milions d’anys i es troba a l’est de la mar Mediterrània, concretament a la conca d’Heròdot, situada entre el delta del Nil i Xipre.
Els investigadors van utilitzar dades magnètiques per a analitzar la naturalesa en l’escorça d’aquesta conca i datar les roques de l’escorça oceànica mediterrània i demostrar, així, que és la més antiga del planeta i que podria ser una resta de l’antic oceà Tetis.
La vida a la Terra és 220 milions d’anys més antiga
Científics australians van detectar l’existència de fòssils que daten d’almenys 3.700 milions d’anys. Es tracta de petites estructures, d’origen biològic, anomenades estromatòlits que van ser trobades a Grenlàndia i que van emergir a la superfície després del desglaç d’una placa al massís d’Isua, al sud-oest d’aquesta gran illa. Aquests estromatòlits fan d’1 a 4 centímetres i demostren que la vida va sorgir poc després que es formés la Terra (fa 4.500 milions d’anys). El descobriment suposa un nou punt de referència sobre la prova de vida més antiga a la Terra.
Aquest descobriment pot ajudar a orientar la recerca de formes de vida molt bàsiques a Mart. Estudis recents apunten que, fa 3.700 milions d’anys, Mart era probablement encara humit, i que, fins i tot, tenia oceans. Aquest fet fa pensar que si a la Terra s’han trobat aquestes antigues formes de vida que es van crear tan ràpidament després de formar-se el planeta, seria possible detectar senyals de vida a Mart associades amb les antigues masses d’aigua.
Terratrèmols que cada any sacsegen la Terra
El 25 de gener de 2016, un sisme de 6,3 graus de magnitud en l’escala de Richter va afectar tota la costa andalusa de Màlaga i Granada, així com Sevilla, Jaén i Melilla. L’epicentre es va localitzar al mar d’Alboran, a 20 km d’Alhucemas i a 100 km de Melilla, dins d’una franja de molta activitat sísmica, ja que hi conflueixen diverses falles.
Itàlia és un dels països europeus amb risc sísmic més alt a causa de la seva posició en la convergència de les plaques africana i eurasiàtica. El passat 24 d’agost, un terratrèmol de 6,2 graus en l’escala de Richter va sacsejar les localitats d’Amatrice i Accumoli, dins de la regió del Laci, a la zona central d’Itàlia, i va causar 300 morts i molts danys materials a les zones poblades d’una àrea de fins a 160 km al voltant.
En l’àmbit mundial, el moviment sísmic més devastador de l’any 2016, el dia 16 d’abril, va ser el que va tenir lloc a l’Equador, de magnitud 7,8 i que va provocar 673 víctimes mortals. El Japó, Birmània i Taiwan també van partir diverses crisis sísmiques, la darrera de les quals, amb una intensitat de 6,4 graus en l’escala de Richter, va ser la que més víctimes va provocar, en concret, 117 morts. Al novembre, un sisme de magnitud 7,8 va afectar la localitat de Kaikoura, al NE de l’Illa del Sud, i la capital, Wellington, a l’Illa del Nord, a Nova Zelanda. Gairebé 400 rèpliques van seguir el terratrèmol, que va causar importants danys materials. Al desembre, un sisme de 6,5 graus va afectar la província indonèsia d’Aceh, al nord de l’illa de Sumatra, i va provocar més de 50 morts i centenars de ferits.
Noves descobertes a la zona volcànica de la Garrotxa
En aquesta colada de lava del Boscarró i el Molí Fondo (la Garrotxa) s'han trobat tossols, unes formacions volcàniques úniques a la península Ibèrica
© Generalitat de Catalunya
L’estudi de la zona volcànica de la Garrotxa al llarg del 2016 va permetre localitzar a Sant Joan les Fonts unes formacions volcàniques úniques a la península Ibèrica, anomenades tossols, que són petites bombolles o protuberàncies provocades per la pressió de la lava quan fluïa per la zona en el moment en què els volcans estaven actius, fa uns 150.000 anys. Aquests tossols estan localitzats en una de les tres colades de lava que hi ha dipositades en les zones conegudes com del Boscarró i el Molí Fondo. Fins al moment no s’havia localitzat cap estructura volcànica com aquesta dins l’àmbit peninsular i només es podien veure a Lanzarote, i també en llocs com Irlanda i les illes Hawaii.
Identificades les petjades més antigues de Catalunya
Segons les restes trobades aquest 2016, les petjades més antigues de Catalunya pertanyen a diferents grups de tetràpodes, els primers vertebrats que van abandonar l’aigua i que van trepitjar terra ferma, que daten de fa entre 280 i 290 milions d’anys (en el període Permià). Les troballes es van descobrir a la vall de Manyanet, al terme municipal de Sarroca (Pallars Jussà). Les empremtes pertanyen a diferents espècies d’amfibis i rèptils primitius, entre els quals figuren els sinàpsids, el grup que, posteriorment, fa uns 220 milions d’anys, donaria lloc als mamífers en el Triàsic.
Un d’aquests sinàpsids que va deixar el seu rastre és l’espectacular pelicosaure dimetrodont, de fins a quatre metres i una cresta al llom. Les empremtes fossilitzades (icnites) a la vall de Manyanet es troben en dues zones que corresponen a ambients diferents: una zona fluvial de meandres i una altra d’aigües no confinades. Allà vivien, durant el Permià, els diferents tetràpodes, que van desenvolupar pulmons i que van transformar les aletes en potes. Al final del Permià (entre 300 i 250 milions d’anys), es va produir l’extinció més gran que ha patit la Terra, amb la desaparició del 90% de les espècies, superior, fins i tot, a l’extinció del final del Cretaci que va acabar amb els dinosaures.
Els rastres d’aquests animals anteriors als dinosaures van ser identificats per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i l’Institut de Ciències de la Terrra Jaume Almera del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). La troballa es va publicar en la revista Geological Magazine.
Una esllavissada destrueix una part de les empremtes de dinosaure de Fumanya
La paret vertical del jaciment paleontològic de Fumanya sud (Fígols, Berguedà) va patir una important esllavissada, al mes de maig, a conseqüència de les pluges, la qual va malmetre part de les petjades fòssils que apareixen en una de les parets de l’antiga mina de carbó a cel obert.
Aquest espai, descobert el 1985 pel naturalista berguedà Lluís Viladrich, és considerat un dels jaciments paleontològics de petjades fòssils de titanosaure més importants d’Europa. El jaciment paleontològic de Fumanya, que pertany al Cretaci superior, de fa 65 milions d’anys, està format per quatre espais que sumen 35.000 m2 de superfície i on s’han comptabilitzat més de 3.500 petjades fòssils de titanosaures, més de 2.200 de les quals es concentren en el de Fumanya.