Cap a un clima més extrem
Els valors de les temperatures màximes baten rècords “històrics” any rere any a causa de l’increment de la temperatura global de la Terra
© Fototeca2 / Juniperphotography / Dreamstime.com
El 23 de març de 2016 es va celebrar el Dia Meteorològic Mundial sota el lema "Més càlid, més sec, més humit: afrontem el futur", amb el qual l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) va voler alertar-nos que el clima està evolucionant per tornar-se cada vegada més extrem.
La causa principal de la tendència a un clima més extrem és l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, amb el consegüent escalfament global ja observat, el qual, al seu torn, repercuteix en la resta de variables que caracteritzen el clima. Diverses raons físiques fonamenten el sentit d’aquesta afirmació.
D’una banda, el marc actual de l’inequívoc escalfament global observat, amb un increment de la temperatura mitjana de la Terra en superfície, es tradueix, també, en un augment de la freqüència i la intensitat de les onades de calor i dels valors de les temperatures màximes, que any rere any baten rècords "històrics" en les sèries de dades termomètriques dels observatoris meteorològics. L’increment global de la temperatura fa minvar també les onades de fred i els dies de gelades de manera general.
En aquest sentit, segons l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units, dels 137 registres meteorològics anuals existents les temperatures actuals són les més altes. El mes de juliol del 2016, amb una temperatura mitjana global de 16,67 °C, va ser el mes més càlid enregistrat mai, ultrapassant el rècord absolut del 2015. És el 40è mes de juliol consecutiu amb la temperatura per sobre de la mitjana del segle XX. El 19 de maig de 2016 la temperatura va arribar als 51 °C a Phalodi (estat de Rajasthan, l’Índia), un valor que no s’havia assolit mai al món.
A Catalunya, la temperatura mitjana també ha augmentat 1,55 °C des del 1950, segons va informar el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). El Butlletí anual d’indicadors climàtics revela que l’estiu és l’estació de l’any que proporciona una variació més marcada durant els darrers 66 anys. A la zona de l’Estartit, la temperatura de l’aigua del mar en els primers 50 m de fondària ha augmentat a un ritme de 0,3 °C/decenni (1974-2015) i l’augment del nivell del mar, una conseqüència de la dilatació tèrmica de l’aigua, arriba als 3,6 cm/decenni.
Una altra de les raons és que l’augment de temperatura afavoreix l’evapotranspiració, ja que fa baixar significativament la humitat relativa de l’aire. La conseqüència directa és una tendència a l’augment de l’aridesa dels terrenys si l’escalfament no va acompanyat d’una pluviositat més freqüent. Els models climàtics mostren, però, pluges cada vegada més escasses a grans zones del planeta i sequeres, que fa anys que duren, a extenses regions del nord-est del Brasil, l’oest de l’Amèrica del Nord, Alaska, l’Amèrica Central, el Carib i el sud de l’Àfrica. És particularment important l’efecte a l’àrea mediterrània, sobretot a l’estiu, amb un notable impacte en l’aridesa d’aquestes zones, que cada cop s’assemblen més a zones desèrtiques.
A Catalunya, segons l’SMC, l’estiu del 2016 va ser un dels més secs dels darrers anys. La precipitació recollida a gairebé tot el territori va quedar clarament per sota de la mitjana climàtica. En les dues sèries centenàries de les quals es disposa a Catalunya (Observatori de l’Ebre, amb dades des de l’any 1905, i Observatori Fabra, des del 1914) l’estiu del 2016 va ser el quart més sec a l’Observatori de l’Ebre, mentre que a l’Observatori Fabra va estar entre els 20 estius més secs. A Lleida, amb una sèrie de dades des del 1950, l’estiu del 2016 va ser el més sec.
Finalment, en les últimes dècades s’ha observat un increment de latitud en les trajectòries de les depressions frontals d’ambdós hemisferis. Les projeccions indiquen que el forçament antròpic del clima incrementarà aquesta tendència. Però sobretot preocupa la tendència a l’augment de la intensitat de les precipitacions. S’observa que els episodis de pluja intensa van augmentant i que cada cop hi ha més casos en què el volum total de pluja en 24 hores supera els valors mitjans climàtics de l’indret determinat. Tot fa indicar que les pluges extremes és probable que siguin cada cop més intenses. A més, gairebé tots els treballs sobre extrems climàtics, particularment els referits a precipitacions extremes, tempestes greus, huracans, tornados, etc., exposen la "raó termodinàmica" –l’increment de la capacitat de l’aire per contenir vapor d’aigua a causa de l’augment de la temperatura, expressat matemàticament amb l’equació de Clausius-Clapeyron, que mostra la relació entre la pressió de vapor saturant i la temperatura– en les seves conclusions sobre els motius dels canvis observats i les projeccions futures.
El terme sovint emprat higrolabilitat ens indica que la humitat de l’aire és font d’energia en els processos atmosfèrics i que qualsevol fenomen que es produeixi amb aire molt humit sol tenir més virulència perquè es posa en joc més quantitat d’energia en l’alliberament de la calor latent de condensació. Un clima més càlid pot propiciar més contingut de vapor d’aigua i, per tant, que s’alliberi més calor latent, fet que incrementa l’energia dels processos atmosfèrics. Vents, tempestes, ciclons tropicals, etc., poden ser més violents si tenen més energia cinètica procedent de la calor latent. Per tant, les precipitacions seran més extremes, fenomen que ja s’observa en la majoria d’indrets, fint i tot en zones on el valor total no ha variat significativament o en regions on es preveu una disminució de la precipitació total, com el sud de l’Àfrica o l’oest de l’Àsia.
Tenim més exemples que el clima és cada cop més extrem en l’augment de la intensitat dels huracans i tifons, a causa que hi ha més quantitat de vapor sobre les aigües oceàniques, cada vegada més càlides. L’huracà Matthew, format sobre el Carib al principi d’octubre del 2016, va adquirir categoria 4, amb pluges superiors als 1.000 mm diaris en alguns punts i vents superiors als 200 km/h, i va provocar més de 1.000 morts a Haití i danys enormes a Florida i Carolina del Sud (Estats Units). Pocs dies després, el supertifó Haima, format sobre unes aigües amb temperatures d’uns 30 °C (superiors en uns 3 °C a les normals), també va adquirir categoria 4 amb vents superiors a 220 km/h, que van assolar el nord de les Filipines i van produir també víctimes mortals.
Catalunya: l’episodi de pluja del 12 d’octubre
També van ser observats valors extrems d’intensitat de pluja a Catalunya. Pluges molt intenses, en alguns llocs torrencials, van caure en zones del Maresme el 12 d’octubre de 2016. A Cabrils, la pluja en un dia va arribar als 220 mm. D’aquesta quantitat, 85 mm van caure en 30 minuts, una intensitat extraordinària, amb un període de retorn de 300 anys. Una nota publicada pel Servei Meteorològic de Catalunya va descriure el marc meteorològic en què es va produir aquest episodi com de vents molt humits i càlids del sud-est, que, en xocar amb la Serralada Litoral, van produir grans núvols de tempesta, afavorits per l’alta temperatura del mar, encara superior als 20 °C en plena tardor.
L’imparable augment del diòxid de carboni
Segons va informar l’OMM, la concentració de CO2 és de 400 ppm (parts per milió), com a mitjana mundial, una xifra que ja s’havia assolit en alguns observatoris. Les causes, a més de l’incessant flux d’emissions per la crema de combustibles fòssils, s’atribueixen als efectes del fenomen quasi cíclic d’El Niño-Oscil·lació del Sud (ENSO). El Niño determina sequeres en àmplies zones, com Indonèsia, habitualment amb molta vegetació que pot absorbir molt CO2 de l’aire, però que amb aquest fenomen disminueix l’absorció. El comunicat de l’OMM també ens recorda que aquest gas roman a l’atmosfera centenars o milers d’anys, i que les seves conseqüències ja les estem patint amb l’escalfament global i el canvi de la resta de variables climàtiques. Per tant, la lluita contra el canvi climàtic passa necessàriament per la lluita contra el CO2. Episodis gairebé cíclics com El Niño poden accelerar transitòriament el creixement de les concentracions de CO2, però, un cop finalitzats, com va passar en l’últim, les concentracions romanen a l’aire i continuen augmentant, com s’ha observat en les darreres dècades.
Acaba el fenomen d’El Niño 2014-16
L’anomalia climàtica d’El Niño-Oscil·lació del Sud (ENSO) 2014-16, un dels més acusats, que supera el del 1997 –que ja es considerava el més fort del segle XX i que ha afectat nombroses zones del planeta–, va finalitzar. Les anomalies positives de temperatura a l’àrea del Pacífic oriental van desaparèixer i es va observar que poden invertir-se, és a dir, que a aquest fenomen el succeirà La Niña, un reforçament dels alisis i una disminució de temperatura en aquelles aigües amb efectes climàtics oposats als d’El Niño; és a dir, disminucions de precipitació en nombroses àrees de Sud-amèrica i augments a gran distància com Indonèsia. Segons la NOAA, la probabilitat d’instauració de La Niña durant la tardor de 2016-17 és del 70% i durant l’hivern, del 55%.