Música clàssica
El compositor i director d’orquestra francès Pierre Boulez va morir després d’una llarga carrera que l’havia dut a dirigir, entre d’altres, l’Orquestra Simfònica de Xicago o la Cleveland Orquestra (en la foto), i els festivals de Lucerna i Bayreuth
© Roger Mastroianni / Cleveland Orchestra
La desaparició del compositor i director d’orquestra francès Pierre Boulez (Montbrison, 26 de març de 1925 – Baden-Baden, 5 de gener de 2016) va marcar el final d’una etapa crucial per a l’evolució de la música d’avantguarda a Europa liderada per la brillant generació de Darmstadt, nom de la ciutat alemanya on es van formar i van fer els primers passos joves compositors de la postguerra, com Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono, Luciano Berio i el mateix Boulez. La composició, la seva carrera com a director d’orquestra i el seu paper determinant en la creació i la gestió d’institucions musicals, com l’Ensemble Intercontemporain, l’IRCAM, l’Òpera de la Bastille i la Cité de la Musique, formen la personalitat d’un músic, gestor i pensador que el 1955 va renovar els preceptes estètics amb una obra determinant, Le marteau sans maître. Obres com Pli selon pli i Répons figuren en un itinerari a la recerca de la perfecció i l’experimentació sonora. La seva llarga associació amb l’Orquestra Simfònica de Xicago i el Festival de Lucerna, i el seu revolucionari pas pel Festival de Bayreuth, destaquen en una carrera que, en el terreny discogràfic, deixa enregistraments de referència en obres de Gustav Mahler, Igor Stravinsky, Béla Bártok, Claude Debussy i Maurice Ravel.
Un altre gegant de la música i pioner en la interpretació amb instruments d’època i criteris històrics, el director d’orquestra alemany Nikolaus Harnoncourt (Berlín, 6 de desembre de 1929 – Attersee, Àustria, 5 de març de 2016) va morir tres mesos després d’haver anunciat que es retirava en una nota manuscrita inclosa en el programa de mà del seu darrer concert amb el Concentus Musicus Wien, l’orquestra que va formar part de la seva vida des que la va fundar els anys cinquanta i en què va abordar obres del passat respectant l’estil i la pràctica de l’època. Des dels seus mítics enregistraments dels anys setanta de la Passió segons sant Mateu i el cicle de les Cantates, de Johann Sebastian Bach, al costat de Gustav Leonhardt, fins a la Missa Solemnis, de Ludwig van Beethoven, el seu llegat discogràfic, Harnoncourt va explorar obres musicals tan crucials com les simfonies i grans òperes de Wolfgang Amadeus Mozart, Beethoven, Franz Schubert i Robert Schumann. També va dirigir el famós Concert d’Any Nou de la Filharmònica de Viena els anys 2001 i 2003.
Els homenatges a Boulez i Harnoncourt van marcar un curs que també va commemorar la relació de la música amb dos genis de les lletres en complir-se el quart centenari de la mort de William Shakespeare i Miguel de Cervantes. L’Any Shakespeare va tenir més ressò mediàtic, especialment per la recreació de les músiques barroques acompanyades de les seves representacions –amb especial rellevància de Henry Purcell–, i les òperes sobre els seus drames, amb protagonisme de títols de Giuseppe Verdi com Macbeth, Otello i Falstaff, i A Midsummer Night’s Dream, de Benjamin Britten.
Sir Peter Maxwell Davies, conegut per la seva labor com a mestre de música de la reina Isabel II i la seva visibilitat en la defensa dels drets de la comunitat LGTB, va morir víctima de la leucèmia
© University of Stanford Press Office
El degà dels músics britànics, Sir Peter Maxwell Davies (Salford, 8 de setembre de 1934 – Sanday, Orkney, 14 de març de 2016) va morir a causa d’una leucèmia. Les necrològiques oficials van destacar la seva labor com a mestre de música de la reina Isabel II, i la seva defensa dels drets de la comunitat LGTB. Els anys seixanta va ser l’enfant terrible de la música contemporània britànica, amb peces com Eight Songs for a Mad King i l’òpera The Lighthouse.
Una altra figura de la música britànica, molt estimada per la seva simpatia, el director d’orquestra sir Neville Marriner (Lincoln, 15 d’abril de 1924 – Londres, 2 d’octubre de 2016) va morir quan estava a punt de fer una gira amb l’Orquestra de Cadaqués, de la qual va ser director honorari. Va passar a la història pel fet de ser un dels directors que més discos va enregistrar en la seva longeva carrera al capdavant de l’Academy of Saint Martin in the Fields, que va fundar el 1958, i que va dedicar, especialment, a Mozart, Haydn i Bach.
Un dels grans especialistes de l’obra de Béla Bártok, pianista i director d’orquestra de fama internacional, l’hongarès Zoltán Kocsis (Budapest, 30 maig de 1952 – 6 de novembre de 2016) va morir a Budapest, ciutat que va ser el centre de la seva intensa activitat al capdavant de la Filharmònica Nacional Hongaresa.
La polèmica mediàtica va esclatar un any més en el Festival de Bayreuth. Quan faltaven tres setmanes per a l’estrena de Parsifal, el director d’orquestra Andris Nelsons va abandonar el Festspielhaus per "diferències de criteri" amb Christian Thielemann, el director musical del Festival. Va ser substituït, sense gaire èxit, per Hartmut Haenchen. També van abandonar el festival wagnerià Kirill Petrenko i la seva esposa, la soprano Anja Kampe, a causa de la rivalitat d’aquell amb Thielemann per conquerir el podi de la Filharmònica de Berlín. Aquestes baixes van afectar una Tetralogia que finalment va dirigir amb ofici Marek Janowski.
El Festival de Salzburg va presentar una versió de concert de Manon Lescaut, de Giacomo Puccini, amb el ganxo de la gran diva russa Anna Netrebko, acompanyada pel seu marit, el tenor azerbaidjanès Yusif Eyvazov
© Salzburger Festspiele / Marco Borrelli
Any de decepcions, també, en el Festival de Salzburg, on va naufragar estrepitosament la trilogia d’òperes de Mozart amb llibrets de Lorenzo da Ponte, que va dirigir escènicament Sven-Eric Bechtolf amb el concurs de diversos directors musicals. El cicle es va tancar amb un discret Così fan tutte, a la Felsenreitschule, dirigit musicalment per Ottavio Dantone, en el qual va destacar el jove tenor suís Mauro Peter. L’èxit de més impacte popular va ser l’estrena a Salzburg de Manon Lescaut, de Giacomo Puccini, en versió de concert i el reclam en el programa de la gran diva russa Anna Netrebko, acompanyada del seu marit, el tenor azerbaidjanès Yusif Eyvazov, en una versió de concert dirigida per Marco Armiliato.
A la Haus für Mozart es va presentar l’última òpera del compositor britànic Thomas Adès, The Exterminating Angel, dirigida musicalment pel mateix compositor i escènicament per Tom Cairns
© Salzburger Festspiele / Monika Rittershaus
L’èxit artístic més memorable va ser l’estrena mundial, a la Haus für Mozart, de l’última òpera del compositor britànic Thomas Adès, The Exterminating Angel, dirigida musicalment pel mateix compositor i per Tom Cairns a càrrec de l’escena. La crítica va qualificar d’obra mestra la nova òpera a partir de la corrosiva pel·lícula El ángel exterminador, de Luis Buñuel. Adès construeix la seva nova òpera, de poc més de dues hores, a través d’una música intensa, amb un llibret de Cairns fidel al guió original de la pel·lícula, que utilitza les repeticions surrealistes de les seqüències de Buñuel que li confereixen un ritme estrany i poètic.
El director d’orquestra italià Riccardo Chailly va obtenir resultats memorables en el seu cicle sobre Mahler en el Festival de Lucerna amb una grandiosa Vuitena simfonia
© E. Amisano / Luzern Festival
El director d’orquestra italià Riccardo Chailly va obtenir resultats memorables en el seu cicle sobre Mahler en el Festival de Lucerna amb una extraordinària Vuitena simfonia. Un altre gran director, el britànic Antonio Pappano, titular de la Royal Opera House (Covent Garden) de Londres, va refermar el seu mestratge amb vetllades triomfals de títols com Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni i Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo, amb direcció escènica de Damiano Michieletto, Werther, de Jules Massenet, i una nova producció de Norma, de Vincenzo Bellini amb la qual va obtenir un gran èxit el director teatral català Àlex Ollé, de La Fura dels Baus. L’emergent soprano Sonya Yoncheva, el tenor Joseph Calleja i la mezzosoprano Sonia Ganassi van encapçalar el repartiment.
El món líric va rebre amb dolor la sobtada desaparició de dues veus en plena maduresa, la soprano lírica italiana Daniela Dessì (Gènova, 14 de maig de 1957 – Brescia, 20 d’agost de 2016) i el tenor sud-africà, nacionalitzat austríac, Johan Botha (Rustenburg, 19 d’agost de 1965 – Viena, 8 de setembre de 2016). Dessì, de veu expressiva, va centrar la seva carrera en Verdi, Puccini i el verisme, formant parella amb el seu marit, el tenor Fabio Armiliato, mentre que la sòlida veu de líric spinto de Botha li va permetre centrar-se en els grans personatges de Wagner i Strauss.
El 29 de novembre, el manuscrit de la Simfonia núm. 2, Resurrecció, de Gustav Mahler, va ser rècord, pel que fa a una partitura, en superar els 5 milions d’euros en una subhasta de la casa Sotheby’s a Londres. La partitura, formada per 232 folis i escrita a mà per Mahler (1860-1911), és l’obra musical més destacada que ha sortit al mercat a un preu tan alt, segons la casa de subhastes.
Una altra partitura emblemàtica va estar d’actualitat gràcies a les investigacions de la pianista espanyola Isabel Puente, professora del Reial Conservatori Superior de Música de Madrid, en trobar la partitura manuscrita d’una de les obres més famoses de Manuel de Falla, Noches en los jardines de España, que es creia perduda des de feia més d’un segle. La pista que la va conduir a la troballa va ser una carta del mateix Falla en la qual aquest assegurava al mecenes suís Werner Reinhart que volia regalar-li l’esmentada partitura i que ell mateix li lliuraria en mà. La pianista va viatjar a Winterthur i a la biblioteca de Reinhart hi va trobar el preuat manuscrit, datat el 1915, abans del que fins ara es pensava.
Música popular
Memorial de David Bowie a Brixtol (Gran Bretanya)
L’activitat de la música popular es va moure el 2016 entre dos extrems anímics, les obres de maduresa, en alguns casos crepusculars, per part de diverses figures d’alta volada, i la celebració de vitalitat de determinades estrelles pop forjades al segle XXI i amb capacitat de renovar l’star system i convocar el gran públic. De David Bowie a Adele i de Leonard Cohen a Beyoncé, de la foscor a la llum. La creativitat es va manifestar en molts fronts i registres alhora, també, és clar, en el català, amb obres destacades d’artistes com ara Sisa, Manel o Sílvia Pérez Cruz.
Leonard Cohen va morir a 82 anys, després de presentar l’àlbum You Want it Darker
© Rama
L’any va començar amb una sacsejada, la mort de David Bowie (10 de gener), un dels artistes més influents de l’era pop, autor de cançons com Space oddity, Fame i Heroes, símbol de la inquietud i la mutació artístiques. El decés del cantant i compositor londinenc es va produir dos dies després del seu seixanta-novè aniversari i l’endemà de publicar un disc, Blackstar, tèrbol i enigmàtic. El món va descobrir, llavors, que el misteri que alimentava aquesta obra tenia a veure amb la seva malaltia, un càncer terminal del qual ningú no estava al cas més enllà del seu cercle íntim. Així, parlem d’un àlbum en què el músic pressentia el seu final, aspecte que l’emparenta amb el que va publicar Leonard Cohen, You Want it Darker, ple de missatges espirituals i en el qual el cantautor canadenc declarava, en la peça central del disc, "estic llest, Senyor". Aquest treball va sortir a la venda el 21 d’octubre, i el 7 de desembre, l’autor de Hallelujah moria, a 82 anys, després de patir una caiguda nocturna a casa seva. Els obituaris associats amb la música van tenir un protagonisme inusual el 2016, i aquí cal incloure el d’un altre artista icònic, Prince, cantant, guitarrista i autor d’èxits com Purple Rain, creador d’un món plàstic a partir de la fusió del pop, la psicodèlia i els ritmes del soul i el funk. La mort de Prince, a 57 anys, es va produir el 21 d’abril a conseqüència d’una sobredosi de medicament opiaci.
Però en el terreny dels clàssics de la cultura pop hi va haver una altra classe de notícies, més associades amb la seva producció i activitat als escenaris. Els Rolling Stones van debutar a Cuba, dins d’una gira llatinoamericana, i van publicar un disc, Blue & lonesome, amb adaptacions de clàssics del blues. Bob Dylan va ser actualitat, primer, amb Fallen Angels, el seu segon àlbum consagrat al repertori d’estàndards nord-americans un dia interpretats per Frank Sinatra, i després, perquè va ser honorat amb el premi Nobel de literatura, una distinció que no va anar a rebre en persona. Bruce Springsteen va commemorar el trentè aniversari del doble àlbum The River amb una gira que va passar pel Camp Nou i va encarar la tardor amb dos llançaments, el disc antològic Chapter and Verse i el revelador llibre de memòries Born to Run. Un apartat aquest, el de les autobiografies, que va registrar altres novetats importants el 2016 a càrrec d’artistes com Elvis Costello, Brian Wilson, Carly Simon, Chrissie Hynde (The Pretenders) i Morrissey.
Altres veus de referència van mostrar el seu bon estat creatiu, com Paul Simon, antic component del duet Simon & Garfunkel, amb Stranger to Stranger, i Van Morrison, amb Keep me Singing. Neil Young va publicar un enregistrament en directe, Earth; Jackson Browne, cantautor californià amb pis a Barcelona, va fer una profitosa gira amb el músic andalús, fill de la cantant Martirio, Raúl Rodríguez, i l’estrella del folk-rock Lucinda Williams va fer parlar amb The Ghosts of Highway 20. En la música nord-americana d’arrel va despuntar una figura emergent, Angel Olsen, amb My Woman. I en el rock dur, nou disc de Metallica, Hardwired… to self-destruct, el primer en vuit anys, en què van viatjar a les arrels del thrash metal, i dels seus contemporanis d’Anthrax, For all Kings, mentre que Guns n’Roses van ser notícia per la tornada a la formació de dos membres històrics, el guitarrista Slash i el baixista Duff McKagan.
El món del rock va donar fruits de notable impacte mediàtic, com ara els discos de Nick Cave & The Bad Seeds (Skeleton Tree, una obra marcada per la mort accidental del seu fill Arthur, de quinze anys), PJ Harvey (The Hope Six Demolition Project, treball amb càrrega política) i Radiohead (A Moon Shaped Pool, fidel a la seva vocació experimental). Rufus Wainwright i Suzanne Vega es van apropar a la literatura amb, respectivament, els àlbums Take all my Loves: 9 Shakespeare Sonnets i Lover, Beloved: Songs from an Evening with Carson McCullers, i Suede va reaparèixer amb una obra madura, Night Thoughts. Van veure la llum elogiats treballs de referents alternatius com ara Pixies (Head Carrier), The Wedding Present (Going, Going…), Lambchop (Flotus), Teenage Fanclub (Here), Billy Bragg amb Joe Henry (Shine a Light) i The Divine Comedy (Foreverland). En el camp dels creadors sorgits al segle XXI, cal destacar les obres de Bon Iver (22, a Million), Cass McCombs (Mangy Love), Devendra Banhart (Ape in Pink Marble) i Conor Oberst (Ruminations). Més a prop de l’electrònica, cal destacar el retorn de The Avalanches, setze anys després del seu celebrat primer disc, amb Wildflower, i d’Animal Collective, amb Painting with. Antony Hegarty es va reinventar amb un nou nom artístic, Anohni, i un disc, Hopelessness, de sonoritat fosca i ànim crític amb l’estat del món. En una línia més diàfana i ballable cal parlar del triomf popular de Crystal Fighters amb Everything is my Family.
Els ritmes urbans afroamericans, al voltant del R&B, el soul i el hip-hop, van cridar l’atenció amb novetats discogràfiques que van rebre, alhora, una bona rebuda crítica i el favor del gran públic, fet amb el qual van donar a entendre que la música negra s’incorpora al corrent comercial principal a tot el món. Destaca l’àlbum de Beyoncé, Lemonade, amb tractaments electrònics innovadors, que l’excantant de Destiny’s Child va presentar a l’Estadi Olímpic en un espectacle visualment impactant que va incloure missatges en clau política i feminista. També el de la seva germana petita, Solange, A Seat at the Table, en una línia de soul intimista. Hi va haver novetats de tres artistes capaços de marcar tendència, Frank Ocean(Blonde), Kanye West (The Life of Pablo) i Kendrick Lamar (l’àlbum Untitled Unmastered), mentre que el rapsode Saul Williams va publicar el disc conceptual Martyr Loser King. En el hip-hop, dues veus femenines importants, una de ja consagrada, M. I. A., amb Iam, i l’altra de nova, Kate Tempest, autora de Let Them Eat Chaos.
Els concerts a Barcelona dels cantants Bruce Springsteen i Beyoncé van ser els més multitudinaris de l’any als escenaris catalans juntament amb el dos que va oferir Coldplay a l’Estadi Olímpic, tot presentant l’àlbum, editat el 2015, A Head Full of Dreams. Concerts, els de la cantant nord-americana i el grup britànic, únics a l’Estat espanyol, com ho van ser els dos d’Adele al Palau Sant Jordi, en el seu debut al nostre país, dins de la gira del disc 25. Aquest escenari va oferir altres concerts importants, com els de Florence + The Machine, Silvio Rodríguez, Rihanna, Red Hot Chili Peppers, Queen + Adam Lambert, The Cure i Justin Bieber, a més d’estrelles espanyoles com Alejandro Sanz i Malú, i dos espectacles que commemoraven aniversaris: el vintè d’El gusto es nuestro, amb Serrat, Víctor Manuel, Ana Belén i Miguel Ríos, i el quinzè de la primera generació d’Operación Triunfo. Altres concerts destacats van ser els de Johnny Hallyday (debut a Barcelona, al Liceu, després de cinc dècades de carrera), Caetano Veloso amb Gilberto Gil (Liceu), Neil Young (Poble Espanyol), King Crimson (Auditori del Fòrum) i Pixies (Sant Jordi Club), així com els que van acollir els festivals d’estiu, en particular el de Pedralbes (Paolo Conte, Charles Aznavour, Patti Smith, Joan Baez), Cap Roig (The Cranberries, The Corrs, Santana, Status Quo), Porta Ferrada (Pat Metheny, Ara Malikian, Mariza) i Peralada (Diana Krall, Seal, Simply Red). Pel que fa als macrofestivals barcelonins, Primavera Sound va comptar amb Radiohead, PJ Harvey, Brian Wilson i Animal Collective; el Sónar, amb Jean-Michel Jarre, New Order i Anohni, i Cruïlla BCN va programar Robert Plant (excantant de Led Zeppelin), Damien Rice, Crystal Fighters i Cat Power. Una altra mostra, aquesta consagrada al rock dur i el heavy metal, el Rock Fest Barcelona, va comptar amb Iron Maiden, Whitesnake i King Diamond.
Sílvia Pérez Cruz va presentar el seu últim treball, associat amb la pel·lícula Cerca de tu casa, protagonitzada per la mateixa cantant
© Sílvia Pérez Cruz
En el mercat espanyol hi va haver novetats discogràfiques com les de Dani Martín, excantant d’El Canto del Loco (La montaña rusa), Quique González (Me mata si me necesitas), Leiva, exmembre de Pereza (Monstruos), Fangoria (Canciones para robots románticos), Coque Malla, antic cantant de Los Ronaldos (El último hombre en la tierra) i Diego el Cigala (Indestructible), així com les dels catalans Love of Lesbian (El poeta Halley), Sidonie (El peor grupo del mundo), Loquillo (Viento del este), Sílvia Pérez Cruz (Domus, associat amb la pel·lícula Cerca de tu casa, protagonitzada per la cantant empordanesa) i Enric Montefusco, exlíder de Standstill (Meridiana). En aquesta parcel·la més alternativa, obres destacades com les de Sr. Chinarro (El proceso), El Guincho (Hiperasia), Delorean (Muzik), Hermanos Cubero (Arte y orgullo) i Triángulo de Amor Bizarro (Salve discordia). El reunificat grup granadí de culte 091 va publicar un disc en directe, Maniobra de resurrección.
El grup valencià Gener, amb Oh, germanes!, va ser una de les revelacions de l’any
© Belén Segarra / Mésdemil
L’escena en català va acollir els concerts del trentè aniversari de Sopa de Cabra i l’inici de la gira "50 anys d’escenaris", de Maria del Mar Bonet, mentre que Raimon va anunciar els recitals de comiat de la seva carrera, programats al Palau de la Música per al maig del 2017. Sisa va ser aplaudit amb Malalts del cel, el seu primer disc amb cançons d’estrena en vuit anys. Quimi Portet va reaparèixer amb Ós bipolar i es va reu-nir amb Manolo García a la sala Razzmatazz, per primer cop des del 1997, per recrear cançons dels seus antics grups, Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila.
Portada del darrer disc de Gossos, Zenit
© Gossos
Gossos van fondre tots els seus registres, del folk al rock, a Zenit, mentre que Manel va consolidar la seva evolució cap al rock incorporant electrònica i ritmes africans a Jo competeixo. Altres discos que van obtenir ressò són els d’El Petit de Cal Eril (La força), Da Souza (Gran salt endavant) i Joan Colomo (Sistema). Mazoni va recuperar l’anglès a 7 Songs for an Endless Night, llengua també emprada per Maika Makovski (Chinook Wind) i Joana Serrat (Cross the Verge). El grup valencià Gener va ser una de les revelacions de l’any amb Oh, germanes! Entre els aparadors de la música en català hi va haver la tercera edició del Canet Rock, amb Manel, Els Catarres, La Gran Pegatina i Els Pets.
Més enllà dels decessos de Bowie, Cohen i Prince, també van ser notícia les desaparicions d’altres músics rellevants, com ara Glenn Frey (18 de gener, 67 anys), guitarrista, teclista i cantant del grup nord-americà de soft rock Eagles i coautor de l’èxit Hotel California, i Maurice White, l’antic líder del grup funky Earth, Wind & Fire (4 de febrer, 74). El rock progressiu britànic va patir les baixes del teclista Keith Emerson (11 de març, 71) i el cantant, baixista i guitarrista Greg Lake (7 de desembre, 69), tots dos excomponents del grup Emerson, Lake & Palmer. Altres músics que ens van deixar són John Long Hunter, cantant i guitarrista de blues (4 de gener, 84); el cantant de soul i rhythm-and-blues Otis Clay (8 de gener, 73); el músic experimental barceloní Oriol Perucho (16 de gener, 61); Dale Buffin Griffin, bateria de Mott & The Hoople (17 de gener, 67); el guitarrista, exmembre del grup de rock àcid Jefferson Airplane, Paul Kantner (28 de gener, 74); la cantant i ballarina Vanity, excomponent del grup de Prince (15 de febrer, 57); el productor dels Beatles, George Martin (8 de març, 90); el cantant i director d’orquestra Frank Sinatra Jr., fill de Frank Sinatra (16 de març, 72); el raper, membre del grup A Tribe Called Quest, Phife Dawg (22 de març, 45); el saxofonista argentí Gato Barbieri (2 d’abril, 83); el cantautor madrileny Manolo Tena (4 d’abril, 64 anys); el trobador country Merle Haggard (6 d’abril, 79); el cantant i compositor congolès Papa Wemba (24 d’abril, 66); el guitarrista, membre de The Beastie Boys, John Berry (19 de maig, 52); el compositor Rod Temperton, coautor de l’èxit Thriller (Michael Jackson) (data no revelada de final de setembre o principi d’octubre, 66); el component del grup madrileny Los Relámpagos, autor d’èxits per a artistes com Fórmula V (Cuéntame, Eva María) i Nino Bravo (Libre, Un beso y una flor), José Luis Armenteros (11 de juny, 72); el teclista dels grups Funkadelic i Parliament, Bernie Worrell (24 de juny, 72); el guitarrista de rock-and-roll, membre del grup d’Elvis Presley, Scotty Moore (28 de juny, 84); el baixista Rob Wasserman, còmplice de músics com Lou Reed i Marianne Faithfull (29 de juny, 64); el cantant i compositor mexicà Juan Gabriel (28 d’agost, 66); Pete Burns, vocalista del grup pop Dead or Alive (23 d’octubre, 57); el cantant pop Bobby Vee (24 d’octubre, 73); el músic de folk, rock i blues, col·laborador d’artistes com Bob Dylan i Elton John, Leon Russell (13 de novembre, 74); el pianista Mose Allison (15 de novembre, 89); la cantant de soul Sharon Jones (18 de novembre, 60), i el guitarrista Jordi Garrós, membre del grup vallesà Bars i autor de l’èxit Foc al cor (17 de desembre, 56).