Política internacional
Un gir als Estats Units
La victòria del candidat republicà Donald Trump en les eleccions presidencials dels Estats Units va sorprendre gairebé tothom. Les seves proclames van marcar un tombant en la perspectiva internacional dels Estats Units, i molt clarament pel que fa a la d’Obama. Va negar el canvi climàtic i la responsabilitat que hi té l’ésser humà; va atacar la política d’acords i tractats comercials, i fins i tot militars, com les relacions amb l’OTAN. A més, el Tribunal Suprem li va fer costat frenant els plans d’Obama sobre el canvi climàtic i, també, de legalització d’immigrants.
Igualment, el lobby de les armes va obtenir una nova victòria al Senat, contra l’objectiu d’Obama de limitar-ne l’ús. Tot plegat en el context de conflicte entre l’empresa tecnològica Apple i l’FBI pel dret o no a l’accés a les dades dels usuaris, sospitosos de terrorisme en aquest cas, amb l’afegit d’un tiroteig al Capitoli al març i l’assalt a una discoteca d’Orlando al juny. Un debat agreujat per la imparable successió de casos de violència policial racista, al qual es va sumar la reacció armada de franctiradors, al juliol, que van matar cinc policies, a Dallas, i tres més, a Baton Rouge.
Al juny, Hillary Clinton va fer història en ser declarada la primera dona candidata a la presidència dels Estats Units, amb tot el suport del president Obama. Mentrestant, Trump va ser nomenat candidat tot prometent llei i ordre, atacant els pares d’un soldat caigut i les dones musulmanes, suggerint que les eleccions podien ser manipulades per donar la victòria a Clinton i animant Rússia a piratejar els correus de la també candidata, proposant un test ideològic per entrar als Estats Units i afirmant que preferia Putin a Obama, mentre presumia de no haver pagat impostos durant anys. A la fi, la campanya presidencial més sòrdida de la història d’aquest país.
Mentre que Clinton va ser primera en els sondejos, i que va guanyar els debats electorals, segons enquestes i sondejos, finalment les eleccions les va guanyar el candidat republicà, i el president electe va formar un gabinet amb noms de l’ala dura conservadora i del lobby anomenat neocon. Per primera vegada a la història, es van produir manifestacions de rebuig a la victòria d’un candidat, a Nova York i altres ciutats nord-americanes.
L’Orient Mitjà, Turquia protagonista
Quan es van celebrar els cent anys del tractat Sykes-Picot, pel qual França i la Gran Bretanya es van repartir el territori de l’Orient Mitjà amb el beneplàcit de Rússia, Turquia va esdevenir una peça clau i protagonista de l’entrellat actual.
Després de cinc anys de combats, a Síria l’equilibri de forces es va decantar a favor d’Al-Assad, que va recuperar Homs i, al febrer, va anunciar la reconquesta de tot el territori sirià ocupat per les milícies rebels i l’Estat Islàmic, mentre els Estats Units i Rússia van fer rondes de negociacions de pau. Tant a Síria com a l’Iraq, aquest any va ser el del tomb de la guerra contra l’EI, que va anar perdent territori i capacitat. La coalició internacional, promoguda pels EUA i amb participació de diversos països àrabs i europeus, va permetre que l’exèrcit iraquià iniciés l’any recuperant Ramadi i Al-Fal·luja, al juny, i Mossul, posteriorment, malgrat els nombrosos atemptats al país amb centenars de víctimes, especialment contra la població xiïta.
Al març, les tropes d’Al-Assad van començar l’ofensiva sobre Palmira, on al maig l’Orquestra Simfònica de Sant Petersburg va oferir un concert a les famoses ruïnes, amb salutació de Vladímir Putin per videoconferència. L’ofensiva sobre Alep va ratificar la força i la decisió del règim, amb suport rus i iranià. Al setembre, tancs turcs van travessar la frontera i van obrir un altre front al nord de Síria, i al novembre una força kurdoàrab es va llançar contra la considerada capital del califat, Al-Raqqa.
Erdoğan, mentrestant, va instaurar al país un règim autoritari de facto, amb majoria parlamentària, al mateix temps que va utilitzar la posició internacional per a atacar els kurds dins de les fronteres turques (més de 100.000 desplaçats) i a les zones autònomes d’Iraq i Síria. Els nombrosos i sagnants atemptats a Istanbul i Ankara, en una confusió de responsabilitats, el van reforçar. A més, la resposta a l’intent de cop d’estat, al juliol, li va permetre d’extremar la política autoritària. La trama del cop va ser enigmàtica, però li va permetre detenir unes 32.000 persones, entre militars, jutges, mestres, periodistes i dirigents del partit prokurd HDP; va suspendre llibertats i la Convenció Europea de Drets Humans, i va amenaçar de restablir la pena de mort.
Amb la Unió Europea va signar un acord per al control del trànsit dels refugiats (al voltant de cinc milions), i va estrènyer relacions amb l’Aràbia Saudita i les monarquies del Golf, alhora que les va restablir amb Israel, després de sis anys de crisi, i amb Rússia, amb grans acords d’infraestructures i obrint portes a l’acceptació d’una solució amb Al-Assad.
D’altra banda, les eleccions a l’Iran van suposar la confirmació de la línia reformista i la defensa de l’acord nuclear, del qual l’AIEA va certificar el compliment. En el nou Parlament iranià hi ha més dones i joves que clergues, que encara mantenen posicions. Paral·lelament, el president Rouhani era rebut a Europa amb tots els honors.
Euràsia i les noves rutes de la seda
Malgrat la crisi econòmica (caiguda del preu del petroli i sancions internacionals), Putin va assolir índexs de popularitat espectaculars en atiar l’amenaça internacional, i, al setembre, el seu partit va guanyar clarament les eleccions. L’acord amb Ankara, d’altra banda, va alleugerir la pressió al front d’Ucraïna, on el conflicte es va mantenir en una situació d’estancament.
La lluita pels espais econòmics i els territoris es va mantenir constant i intensa entre la Xina i els Estats Units. Tanmateix, al maig, es va celebrar la 8a sessió de diàleg estratègic i econòmic entre els dos països. A l’octubre, el congrés del Partit Comunista va reforçar la posició com a líder màxim de Xi Jinping, i va ratificar la política econòmica i internacional, retirant, però, l’exèrcit de tota activitat empresarial i apuntant a nous horitzons de creixement amb les anomenades noves rutes de la seda, un entrellat de connexions comercials i productives estables que arribarien a Europa, l’Orient Mitjà i l’Àfrica, tota una demostració del desig i la capacitat de la potència xinesa.
Al Japó es va commemorar el 5è aniversari de l’accident de Fukushima amb nombrosos actes pel país. Paral·lelament es va anunciar el judici a tres exdirectius per negligència, alhora que es van posar de manifest les dificultats per a proveir d’ajuda cent mil afectats. Tot i així, la coalició de govern va vèncer en les eleccions del juliol al Senat, tot i incloure en el seu programa polític el retorn de l’activitat militar al país.
El president indi, Narendra Modi, al final del 2015, va iniciar la seva aproximació a Rússia, l’Afganistan i el Pakistan, país amb el qual no hi havia tingut relacions en els darrers tretze anys, a la vegada que va reforçar la relació amb els Estats Units, amb qui va signar un acord a l’abril per a l’ús de bases militars a l’Índia.
A les eleccions parlamentàries del mes d’abril a Corea del Sud, va guanyar l’oposició, i els escàndols de corrupció vinculats a la presidenta Park Geun-hye van portar el Parlament a destituir-la del càrrec al desembre. El país, en col·laboració amb els Estats Units, va realitzar nombroses maniobres militars, mentre que Corea del Nord va mantenir la seva política bel·licista i al gener va anunciar que tenia una bomba H. Pequín va fer un gir històric en relació amb Corea del Nord, i va acceptar endurir les sancions, tal com van proposar els organismes internacionals.
Les Filipines van elegir al maig nou president, Rodrigo Duterte, un candidat outsider que va prometre, i ho va començar a posar en pràctica, mà de ferro i justícia sumaríssima amb la delinqüència i les drogues; amb la qual va justificar l’assassinat de periodistes. Igualment, va anunciar canvis en política exterior, com sortir de l’ONU i fer fora els EUA de les illes en els propers dos anys.
Tot un altre ambient es va respirar a Myanmar, on es va estrenar una nova era amb un Parlament amb majoria absoluta del partit d’Aung San Suu Kyi, la Lliga Nacional per a la Democràcia, encara que limitat constitucionalment –els militars tenen el 25% de diputats i els ministeris de Defensa, Interior i Fronteres–. El primer president civil després de cinquanta-tres anys va ser Htin Kyaw, proper a Suu Kyi, que va ser nomenada ministra d’Exteriors i Presidència.
Àfrica
A mitjan abril, Obama va admetre que el caos a Líbia era el seu "pitjor error com a president". També Hollande va reconèixer la presència militar francesa en aquest país, territori de milícies, que ha esdevingut una via principal de tràfic de persones, mentre l’ONU va continuar intentant formar un govern d’unitat a Trípoli.
A Tunísia va tornar a créixer la protesta social i econòmica, després de l’èxit de la revolta àrab que havia creat partits laics forts, com Ennahda, que va abandonar l’islamisme polític. Per contra, el general egipci Al-Sissí, va seguir demanant temps per donar pas a la democràcia, mentre estrenyia relacions amb l’Aràbia Saudita. Al Marroc, el partit de l’islamista Binkiran va guanyar de nou les eleccions legislatives del mes d’octubre.
Les inversions xineses estan fent de la Xina un soci del continent africà. L’acord amb Zimbàbue per a l’ús de la divisa xinesa com a moneda de curs legal va ser una mostra dels horitzons d’aquesta política. Però el pols dels països subsaharians el va continuar marcant l’ofensiva dels grups gihadistes, a més de la declaració de Gàmbia com a república islàmica. El Govern de Nigèria va negociar l’alliberament de les nenes segrestades per Boko Haram, mentre que aquest grup terrorista va deixar sense escola un milió d’infants a l’Àfrica Occidental i va utilitzar nenes al Camerun i a la mateixa Nigèria per a cometre atemptats suïcides, i va provocar massacres al Txad i Nigèria. Al-Qaida i al-Xabab van reivindicar els atemptats a Burkina Faso, Costa d’Ivori i Somàlia.
El Sudan del Sud va celebrar els cinc anys d’independència, però amb 2,6 milions de desplaçats i, de nou, al llindar de la guerra. Segellar la fi de la violència interètnica i religiosa va ser un dels objectius de les eleccions presidencials a la República Centreafricana, celebrades al febrer. A la República de Sud-àfrica, mentrestant, el CNA va obtenir els pitjors resultats en unes eleccions locals en vint anys, marcades per les denúncies de corrupció contra el president Zuma. Un càstig contra la classe política que apunta també darrere les revoltes i protestes que es van produir a la República Democràtica del Congo i a Etiòpia.
Mor Fidel Castro
La mort de Fidel Castro, el 25 de novembre, va donar una rellevància més gran al gran esdeveniment de l’any: el restabliment de relacions diplomàtiques entre els governs de l’illa i els Estats Units; el 21 de març, Obama va visitar Cuba. Paral·lelament, el país va ser escenari de negociacions i acords tan importants com les de pau per a Colòmbia. L’acord entre el Govern i la guerrilla de les FARC va ser rebutjat en referèndum, i va forçar una breu renegociació, de la qual va sortir un nou acord, signat al novembre i aprovat al Parlament. Per aquest fet, el president Santos va ser guardonat amb el Nobel de la pau.
El chavisme va perdre, al desembre del 2015, les primeres eleccions en disset anys, i l’oposició va quedar a tres parlamentaris de la majoria absoluta. La difícil situació econòmica va portar el president a decretar l’estat d’emergència al gener, i dos mesos després l’exèrcit es va responsabilitzar de controlar l’agricultura, la producció i la distribució. Els tribunals, al mateix temps, van validar 1,3 milions de signatures per al referèndum revocatori del president, que el Govern va endarrerir fins el 2017, per garantir esgotar la legislatura. La intervenció del papa Francesc, a l’octubre, va obrir un espai per a la negociació, i al novembre alguns presos de l’oposició van ser alliberats.
La presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, va ser destituïda pel Senat a l’agost, després d’un llarg procés que inclou un escàndol de corrupció gegantí (amb dirigents del seu partit, el PT, condemnats i amb acusacions, fins i tot, contra Lula da Silva) i una suposada manipulació dels comptes als pressupostos del Govern. Tot va ocórrer en dates properes a la celebració dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro.
El canvi de Govern a l’Argentina va tenir un efecte immediat en el gir de la política exterior, prioritzant de nou les relacions amb els EUA i la UE. A l’abril, però, el president Mauricio Macri es va haver d’enfrontar a la primera gran protesta sindical mentre que el Congrés va aprovar una llei per impedir l’acomiadament de treballadors. Al maig, la justícia va dictar més de vuit anys de presó per als jutjats pels crims de l’operació Cóndor.
La trama de complicitats entre política, economia i crim va qüestionar el suposat èxit de la captura del Chapo, un dels caps del narcotràfic mexicà. En tot cas, no va servir per a donar vots al PRI, partit que va aconseguir un resultat pèssim en les eleccions estatals del juny. D’altra banda, la visita al mes de setembre de l’encara candidat a la presidència nord-americana Donald Trump, defensant la construcció d’un mur pagat per Mèxic, va deixar el president Peña Nieto en una situació vergonyosa davant l’opinió pública.
El Perú va elegir, en segona volta a les presidencials, un candidat de perfil neoliberal, l’economista i empresari Pedro Pablo Kuczynski, que va formar un Govern d’empresaris. A Nicaragua, l’exguerriller Daniel Ortega va revalidar la presidència per quarta vegada, amb la seva esposa Rosario Murillo com a vicepresidenta, liderant una aliança entre sandinistes, patronal i Església, en unes eleccions sense participació de l’oposició.
Unió Europea
L’any 2016 serà recordat per les crisis institucionals del Brexit i el "no" en el referèndum constitucional a Itàlia, la consolidació del populisme d’extrema dreta, els atemptats gihadistes a Bèlgica, França i Alemanya –a menys d’un any de les eleccions generals de les dues potències europees i el dubte de possibles eleccions a curt o mitjà termini a la políticament inestable Itàlia– i la tensió de les relacions europees amb Rússia i Turquia, en el marc d’una crisi humanitària dels milers de refugiats que han pogut escapar dels acarnissats conflictes bèl·lics, polítics i ètnics perllongats al Kurdistan, Síria, Líbia i l’Iraq.
Un escenari de projecció geopolítica encara més incert de cara al 2017 després de la victòria de Donald Trump com a president dels Estats Units, els debats migratoris en un context de desigualtats socials creixents a França i a la majoria de països centreeuropeus, així com les diferents conseqüències derivades de la política interna i exterior liderada per Erdog˘an a Turquia, amb una escalada en la vulneració dels drets humans, civils i polítics en un país clau per a Europa des del punt de vista geoestratègic.
En aquest sentit, la cruesa dels conflictes bèl·lics entre la població civil al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, agreujada per la seva prolongació en el temps, va continuar suposant un èxode massiu en direcció a una Europa que, malgrat les matances, va seguir responent, per norma, amb el tancament de fronteres davant l’allau massiva de persones. Amb contingents d’asils de magnituds pràcticament irrellevants davant la situació real de necessitat humanitària, i sense un consens entre els estats membres de la UE respecte a quotes d’asil i la seva acceptació, la solució es va enfocar cap a un acord d’última hora, al març, entre les institucions europees i Turquia per frenar el flux cap a Europa d’immigrants i refugiats (sobretot sirians), sota la contrapartida de 3.000 milions d’euros per a Turquia i la promesa d’agilitzar els visats per als procediments d’asil. Segons dades oficials, més de 3.800 persones van perdre la vida durant aquest any en els fluxos irregulars d’immigrants cap a Europa, si bé les estimacions reals d’actors independents i no governamentals van apuntar a càlculs que desborden els registres oficials només amb les morts reportades per via marítima.
En aquest context, al maig, es van començar a desallotjar els més de 8.000 refugiats del campament improvisat d’Idomeni (Grècia), a la frontera amb Macedònia. Al seu torn, el primer ministre francès, Manuel Valls, va defensar l’execució del violent desallotjament del principal camp de refugiats a la ciutat de Calais, un camp, actiu des del 1999, en què havien viscut fins a 10.000 refugiats segons dades d’associacions no governamentals. Els primers intents de desallotjament es van produir al març, però va ser al final d’octubre quan un fort dispositiu policial i militar va desballestar el campament amb l’objectiu de dispersar uns 8.000 refugiats en diversos assentaments i allunyar-los de l’estratègic port de Calais.
Si la crisi humanitària d’acollida de refugiats va ser un dels drames dels quals no es pronostica cap resposta eurocomunitària a curt termini, tampoc ho van ser, ni sembla que es redueixin, els atacs gihadistes en terra europea. França i Alemanya es van veure sacsejades pels atemptats de Niça i Berlín en dies assenyalats, de gran càrrega simbòlica i de gran impacte mortal i mediàtic. En ambdós casos amb similar modus operandi: l’atropellament massiu de vianants en grans concentracions amb tràilers o vehicles de gran tonatge. Mentre que a Niça van morir més de 80 persones i 300 van resultar ferides per atropellament en plena celebració de la festa nacional del 14 de juliol, un altre camió de gran tonatge va envair un dels tradicionals mercats nadalencs alemanys i va matar 11 persones i va ferir-ne més de 50. Anteriorment, el 22 de març, l’Estat Islàmic havia tornat a colpejar Bèlgica. En aquesta ocasió amb un doble atemptat a l’aeroport i al metro de Brussel·les, prop del Parlament Europeu. Primer van esclatar dues bombes a l’aeroport, que van provocar la mort de 14 persones, i al cap de pocs minuts en va esclatar una altra al metro en hora punta, en què van morir 21 persones. A més, hi va haver un balanç global de més de 300 ferits.
Al Regne Unit, el debat immigratori, el control fronterer i l’estímul de la por van ser alguns dels eixos de campanya, no l’únic, d’una part favorable a la sortida de la Unió Europea. Tot i els intents, a darrera hora, del primer ministre David Cameron per demanar el vot favorable a la permanència, malgrat que durant tot el seu mandat es va caracteritzar per qüestionar la política comunitària i l’amenaça de sortida, el Brexit es va imposar deixant sota un impacte polític i econòmic de càlculs encara impredictibles el futur de la Unió Europea a mitjà termini. Al seu torn, el resultat del referèndum va esdevenir un referent oportunista per a les forces polítiques d’extrema dreta d’arreu d’Europa, com el partit de Marine Le Pen, que si aconsegueix guanyar les eleccions presidencials franceses de l’any 2017 podria convocar un referèndum similar a França que posaria en escac les institucions europees. En el cas particular de França, la gestió de l’acollida de refugiats de països àrabs en conflicte, conjugat amb els atemptats gihadistes dels dos darrers anys, el debat immigratori, amb el qual Le Pen ha atiat tradicionalment tota la seva agressivitat xenòfoba sota criteris d’oportunisme polític per erigir-se en alternativa de govern, així com la crisi institucional de desafecció europea i l’erosió continuada de la política tradicional del PS i l’UMP en les darreres dècades amb promeses incomplertes de convertir França de nou en un referent internacional de primer ordre, dibuixen un panorama favorable al Front Nacional.
D’altra banda, també en clau política, el Parlament Europeu va ratificar al gener l’Acord d’Associació i Estabilització (AAE) entre la Unió Europea i Kosovo, un acord per a la seva futura integració política i econòmica amb la UE, tot i que cinc estats membres (entre d’altres, l’Estat espanyol) no reconeixen la independència d’aquest estat. A l’abril, els Països Baixos van votar (en un referèndum no vinculant) en contra de l’adhesió d’Ucraïna a la UE.
Des del punt de vista econòmic, si bé la recuperació a la zona euro va donar senyals de consolidar-se, no es van assolir les previsions inicials sobre creixement i ocupació, ni les tenses relacions amb Rússia i les sancions per l’annexió de Crimea van dibuixar un panorama econòmic millor. El creixement anual del PIB de la Unió Europea va ser de l’1,9%. La taxa d’atur va situar-se al voltant del 10%, un punt inferior a la del 2015. La inflació anual va ser del 0,6%, amb els serveis com a component més important (representen el 44,2% de la despesa de consum individual a la zona euro), seguits dels béns industrials no energètics (26,6%), aliments, alcohol i tabac (19,5%) i l’energia (9,7%). Part de la lleugera recuperació a la zona euro va ser conseqüència de la caiguda de preus i la desacceleració econòmica a la Xina. Tanmateix, la situació financera a Grècia va continuar sent crítica i es van estendre els debats sobre l’Europa de dues velocitats, mentre que a Itàlia el nou executiu va optar per intervenir la Banca Monte dei Paschi, descartant a curt termini les opcions d’una recapitalització privada. En clau comercial, les negociacions sobre el tractat de lliure comerç amb els Estats Units (TTIP) van quedar en suspens, sense reeixir. En canvi, sí que van arribar a un acord el Canadà i la Unió Europea, que va donar llum verd als tràmits per signar i ratificar l’acord de lliure comerç (CETA), el primer amb un país del G-7. Un acord polèmic que va provocar fractures polítiques internes entre els 28 països membres de la UE, i la crítica des de nombrosos actors socials que acusaven l’acord de manca de transparència i d’avantposar els interessos de les multinacionals als dels ciutadans i el medi ambient.
En política fiscal, per contra, es van produir canvis substancials en la lluita contra l’evasió fiscal, sobretot de les grans empreses. Així, per exemple, al setembre la UE va sancionar amb 13.000 milions d’euros Apple i Irlanda per la política d’atracció fiscal en matèria de societats multinacionals en aquest país, ja que es tractava d’ajudes encobertes de l’Estat a canvi d’instal·lar seus d’operació. Una pràctica cada cop més emprada políticament que porta a una competència deslleial i a la baixa per a l’atracció de capitals d’empreses com Facebook o Starbucks, entre moltes altres.
Països Catalans
Catalunya
El 10 de gener, el Parlament de Catalunya va investir president Carles Puigdemont, amb un programa orientat per un full de ruta de divuit mesos que tenia com a objectiu prioritari l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió
© Jordi Bedmar / Generalitat de Catalunya
Catalunya va començar l’any amb un escenari de gran inestabilitat política a causa de les greus dificultats per arribar a un pacte d’investidura entre la majoria independentista que conformaven Junts pel Sí i la CUP. Finalment, un acord d’última hora va permetre que el fins aleshores alcalde de Girona, Carles Puigdemont, fos investit president de la Generalitat a canvi de la renúncia d’Artur Mas. D’aquesta manera, el 10 de gener el Parlament de Catalunya va aprofitar les últimes hores de termini legal per nomenar Puigdemont, amb un programa orientat per un full de ruta de divuit mesos que tenia com a objectiu prioritari l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió (de transitorietat jurídica, d’hisenda pública i de seguretat social) que havien de garantir la transició institucional de Catalunya entre una comunitat autònoma de règim comú i un estat independent. El 12 de gener va prendre possessió del càrrec jurant fidelitat al poble català, però no a la Constitució ni al rei d’Espanya, en un acte en el qual va participar l’aleshores diputada –i número 3 de Junts pel Sí– Muriel Casals, una de les últimes ocasions en què se la va veure públicament abans de l’accident del 30 de gener que li va causar la mort.
El nou Govern va desplegar una intensa activitat orientada a la construcció del que es va anomenar estructures d’estat. Però des del primer moment, la Generalitat va topar amb una actitud fortament obstruccionista de l’Estat espanyol, que, d’entrada, ni tan sols no va acceptar la proposta de creació d’un Departament d’Exteriors, que va ser automàticament recorreguda davant el Tribunal Constitucional (TC). Aquesta estratègia va ser aplicada genèricament i, de fet, el TC va continuar pressionant i anullant totes les iniciatives parlamentàries que es van produir, com l’Agència Tributària, i fins i tot va arribar a obrir un procediment penal contra Artur Mas.
De tota manera, la relació entre Junts pel Sí i la CUP va anar empitjorant ràpidament, fins al punt que el 8 de juny el Govern va ser incapaç d’aprovar els pressupostos de la Generalitat, un fet que va obligar Puigdemont a convocar una qüestió de confiança que emplaçava la CUP a triar entre donar suport al Govern o provocar unes eleccions anticipades.
A mitjan 2016 també van saltar a la llum pública les primeres informacions sobre una suposada "Operació Catalunya", destinada a desprestigiar el lideratge dels polítics independentistes. En aquest dossier va cobrar protagonisme l’aleshores ministre de l’Interior espanyol, Jordi Fernández Díaz, que va ser gravat –en conversa privada– amb el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, en una aparent conspiració dirigida a escapçar el procés polític cap a la independència de Catalunya. La gravació va comportar la ràpida destitució de De Alfonso a mans del Parlament, però no la del ministre.
Diverses personalitats del Govern de Catalunya van mostrar el seu suport a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau en la seva compareixença al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en considerar-los responsables de la consulta del 9 de novembre de 2014
© Generalitat de Catalunya
Al llarg del 2016 es va anar complicant la situació processal d’algunes de les cares visibles del procés sobiranista. El 15 de setembre, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va confirmar que s’obriria judici oral contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, als quals considerava responsables de la consulta del 9 de novembre de 2014. El mes següent, el Congrés dels Diputats va aprovar el suplicatori del Tribunal Suprem que permetia jutjar Francesc Homs –en aquell moment líder de l’antiga Convergència a Madrid– per la mateixa causa del 9-N. El 4 de novembre, l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós (CUP), va ser detinguda per desobeir l’ordre judicial de presentar-se a declarar a causa d’haver-se negat a retirar l’estelada del balcó de l’ajuntament en una jornada electoral. El TC també va demanar a la Fiscalia de l’Estat que obrís un procediment penal contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, acusada de desacatament per haver mantingut el debat sobre el full de ruta independentista a la cambra catalana. La pressió va créixer, en l’àmbit institucional, amb la decisió de diversos ajuntaments governats per la CUP –entre els quals hi havia el de Badalona, tercera ciutat del país– d’obrir les portes al públic els dies 12 d’octubre i 6 de desembre, festes estatals de la Hispanitat i la Constitució, respectivament.
Tot aquest context va tenir repercussions en els partits i, sobretot, en els dos que van hegemonitzar la política catalana durant dècades, PSC i CDC. Durant uns dies (del 8 al 10 de juliol), els militants de l’antiga CDC van rebel·lar-se contra les decisions de l’anterior direcció i no van acceptar els noms que se’ls proposaven per tallar, simbòlicament, amb un passat del partit que gran part de les bases van considerar que podia arribar a ser un llast. La solució de consens va ser un Partit Demòcrata Català que va haver de canviar el nom pel de Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) per problemes de registre al Ministeri de l’Interior.
En les eleccions espanyoles del 26 de juny, a Catalunya es va repetir la victòria d’En Comú Podem, tot i una lleugera baixada en percentatge de vots respecte als comicis del desembre del 2015. La resta de partits van repetir el repartiment d’escons excepte el PSC, que va perdre un diputat per la demarcació de Lleida, que va anar a parar al Partit Popular. Arran dels resultats, el PDeCAT també va haver d’afrontar que se’l passés al Grup Mixt al Congrés dels Diputats, després d’una maniobra poc clara de suport discret al PP en la votació a la presidència de la Mesa del Congrés. Tot i així, la gran crisi parlamentària la va haver d’afrontar el PSC en negar-se a col·laborar amb la investidura de Mariano Rajoy, una decisió que va trencar la disciplina de partit i que va ser molt mal rebuda per la direcció del PSOE, fins el punt que els responsables federals del partit van reclamar la revisió del pacte que unia el PSC i el PSOE des del 1977.
En l’àmbit civil, les entitats van tornar a aconseguir un èxit de participació en la Diada del 2016, tot i que la xifra de manifestants va ser considerablement més baixa que en anys anteriors. En aquest cas, l’Onze de Setembre va ser descentralitzat, amb manifestacions a Barcelona, Tarragona, Lleida, Salt i Berga.
En l’àmbit institucional, el 2016 va ser un any de normalització de les relacions entre el Govern català i els de les Illes Balears i el País Valencià. Carles Puigdemont i Francina Armengol van escenificar dues trobades –al maig, a Palma, i al desembre, a Barcelona– amb un fort contingut simbòlic, reforçat pel fet que la presidenta balear va presidir, a la capital catalana, una reunió de l’Institut Ramon Llull, solemnitzant d’aquesta manera el retorn dels polítics balears a una institució que havia estat rebutjada per l’anterior executiu de Josep Ramon Bauzà. La represa de relacions institucionals entre Catalunya i el País Valencià també es va traduir en dues trobades: la primera, al mes de maig a València i, la segona, a Barcelona, al mes de setembre. Aquestes dues reunions bilaterals van trencar amb un buit institucional de set anys. Per contra, les relacions entre els governs català i aragonès van continuar condicionades pel contenciós de la reclamació de les obres d’art del monestir de Sixena que es conserven al MNAC i al Museu de Lleida.
L’any es va acabar amb una cimera dels partits favorables al referèndum, convocada pel president Puigdemont per avaluar la possibilitat d’una acció unitària donada la negativa del Govern espanyol a participar en cap mena de negociació en aquest sentit. En la trobada, convocada al Parlament, va destacar la participació de l’alcaldessa de Barcelona i en va resultar una demanda unitària dels sobiranistes per a l’obertura de negociacions amb el Govern espanyol de cara a la convocatòria d’un referèndum acordat. Un gest polític que va ser rebutjat, aquell mateix dia, pel delegat del Govern espanyol a Catalunya.
País Valencià
Rita Barberà va morir sobtadament, justament l’any que es jutjava la seva implicació en casos de corrupció al País Valencià
© PPCV
Políticament, al País Valencià l’any 2016 va estar marcat per l’itinerari judicial de diversos casos de corrupció, amb especial protagonisme de Rita Barberà. L’exalcaldessa de València –amb vint-i-quatre anys de mandat– es va veure obligada a abandonar la militància del PP a causa de la seva implicació en el sumari pel "cas Taula", una trama de suposat blanqueig de capitals orientada a finançar el PP de manera irregular. Barberà va estripar el carnet del partit al setembre, però va conservar l’escó de senadora autonòmica que li havia proporcionat el PP, un càrrec que li garantia la condició d’aforada i el salari corresponent. La mort sobtada de l’exalcaldessa en un hotel de Madrid, el 23 de novembre, va originar un intens debat, dins i fora del Partit Popular, sobre les responsabilitats polítiques dels partits i els seus càrrecs institucionals quan es veuen implicats en casos de corrupció sobre els quals encara no s’ha dictat sentència.
Nou dels deu regidors del PP a l’Ajuntament de València, tots ells investigats igualment per possibles delictes de blanqueig de capitals a l’entorn del partit, van tenir un recorregut judicial paral·lel. En aquest cas, els regidors també van mantenir el càrrec per la via d’abandonar la militància, tot i continuar en el mateix grup municipal com a independents. De fet, l’any va començar, al gener, amb una operació de gran envergadura en la qual van ser detinguts diversos alts càrrecs del PP valencià, com Alfonso Rus, expresident de la Diputació de València i exalcalde de Xàtiva, i María José Alcón, exregidora a l’Ajuntament de València i molt pròxima a Rita Barberà. Tots ells, suposadament implicats en el cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions públiques.
En l’àmbit institucional, l’executiu de Ximo Puig va apostar per un fort impuls a la reclamació d’un nou model de finançament per al País Valencià i fins i tot la reforma de l’Estatut valencià, considerat insuficient pel Govern d’esquerra i valencianista. En aquest sentit, al gener va ser derogada a les Corts Valencianes la polèmica Llei de senyes d’identitat que el PP havia aprovat l’any anterior amb la intenció de promoure entitats contràries a la unitat de la llengua. El Govern de Ximo Puig també va donar rellevància política a una cimera bilateral entre els governs valencià i català que es va produir al setembre amb la reclamació conjunta d’un millor tracte fiscal des de l’Estat i, en especial, la reivindicació del Corredor Mediterrani. El 2016 va ser, també, l’any en què es van establir les bases per a una immediata reobertura de la radiotelevisió pública valenciana, tancada per l’anterior exe-cutiu del PP.
Amb tot, al País Valencià les eleccions espanyoles del 26 de juny van atorgar una victòria incontestable al PP valencià, que va aconseguir el 35,49% dels vots, sumant 2 diputats més als 11 que havia obtingut anteriorment. Va ser l’únic partit que va incrementar representació, deixant en segon lloc la coalició valenciana entre Podem, Compromís i Esquerra Unida, que, tot i no perdre representació, va notar un descens electoral de més del 16%. El PSOE va mantenir-se en tercer lloc, conservant percentatge de vots i escons, i Ciutadans, tot i perdre un punt, va situar-se a l’entorn del 15%, amb la vista posada en una hipotètica majoria futura en coalició amb el PP.
Illes Balears
El 10 de gener de 2016 es va obrir la primera sessió del judici pel "cas Nóos", en el qual estaven implicats la Infanta Cristina de Borbó, el seu espòs, Iñaki Urdangarin, i setze acusats més, tots ells suposadament responsables del desviament de grans quantitats de fons públics cap a un entramat d’empreses que organitzaven esdeveniments esportius. En aquesta activitat s’aplicaven grans sobrepreus que, segons les acusacions, eren acceptats per les institucions per la via de la influència política de la Casa Reial.
Aquesta percepció es va veure reforçada per la confessió de Jaume Matas, expresident del Govern Balear, que en la sessió de l’11 de febrer va assumir la seva culpabilitat en l’assignació de recursos públics als negocis d’Iñaki Urdangarin perquè, segons va assegurar davant el tribunal, "ens interessava estar bé amb la família reial". El judici, de gran projecció mediàtica, va ser la primera ocasió en què un membre de la casa reial espanyola –Cristina de Borbó, filla de Joan Carles I i germana de Felip VI– declarava com a acusat davant d’un tribunal penal. La causa va quedar vista per a sentència el 22 de juny, tot i que la decisió de la jutgessa no s’esperava fins al final del mes de març del 2017.
Però la confessió de Jaume Matas no va ser l’única d’un dels grans protagonistes de la política balear durant l’anterior etapa política. S’hi va afegir la de Maria Antònia Munar, expresidenta del Consell Insular de Mallorca i de l’extinta Unió Mallorquina (UM), i dos alts càrrecs de la seva confiança, que van descriure el circuit de suborns i diners opacs que va generar l’anomenat "cas Domenge", una operació que va desviar dos milions d’euros en comissions que es van repartir entre els dirigents d’UM i les finances del propi partit. L’ombra de la corrupció va continuar present en la nova etapa institucional quan, al novembre, la presidenta del Parlament balear, Xelo Huertas, va ser expulsada de Podem, el seu partit, per sospites fundades d’haver afavorit l’empresa d’un dels seus companys en la direcció de Podem a les Balears.
D’esquerra a dreta, la consellera balear de Cultura, Ruth Mateu, la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francisca Armengol, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, i el conseller de Cultura català, Santi Vila, durant la signatura de l’acord de reincorporació de les Illes a l’Institut Ramon Llull
© CAIB / Govern de les Illes Balears
Políticament, l’any 2016 va ser el del desglaç definitiu de les relacions entre els governs balear i català, així com l’inici d’una estratègia de confrontació amb el Govern de Madrid, al qual l’executiu de Palma va responsabilitzar d’un finançament considerat injust i insuficient. La presidenta, Francina Armengol, va iniciar un acostament entre el seu Govern i els de València i Barcelona per afrontar la reivindicació comuna dels recursos que provenen de l’Estat, així com del Corredor Mediterrani i els llaços culturals de l’àrea lingüística de la llengua catalana. Fruit d’aquesta voluntat va ser la cimera del 20 de maig, a Palma, entre la presidenta Francina Armengol i Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, quan es va formalitzar l’acord de reingrés de les Illes Balears a l’Institut Ramon Llull.
El Govern de progrés del PSIB i els sobiranistes de Més, amb el suport parlamentari de Podem, també va recuperar la condició de requisit per a la llengua catalana per a l’accés a la funció pública, revertint així una de les decisions emblemàtiques de l’anterior executiu de Josep Ramon Bauzà.
Les eleccions del 26 de juny van confirmar el PP com a primer partit a les Illes Balears, amb el 35,07% dels vots, sis punts per sobre del percentatge obtingut el 2015. Podem i el PSIB van repetir resultats, amb dos diputats cadascun, i Ciutadans va conservar l’escó amb uns resultats lleugerament a la baixa. Els dos diputats socialistes, Pere Joan Pons i Sofia Hernanz, van rebel·lar-se contra la direcció del PSOE votant negativament en la investidura de Mariano Rajoy, en una decisió col·lectiva del socialisme balear que va mostrar-se més pròxim a les tesis del PSC que no pas a les ordres de la gestora del PSOE que encapçala Javier Fernández, amb el suport de la potent federació andalusa.
Andorra
Andorra va començar, l’any 2016, a resoldre una part de les conseqüències de la intervenció de la Banca Privada d’Andorra (BPA) per part de les autoritats del Principat, a causa de les acusacions del Departament Antifrau del Tresor dels Estats Units, que considerava que aquest banc hauria blanquejat capitals sota control de les màfies russa i xinesa a Espanya, del càrtel mexicà de Sinaloa i d’una important trama corrupta amb origen a Veneçuela. La BPA també havia adquirit rellevància política en ser l’entitat que hauria ocultat diverses operacions de la família Pujol-Ferrusola investigades per les autoritats espanyoles. Al febrer, les autoritats financeres nord-americanes van retirar les acusacions de blanqueig en considerar que la intervenció de la BPA per l’Estat andorrà generava prou garanties contra el rentat de diners del crim organitzat internacional. Això va fer que el procés de venda dels actius sans de l’antiga BPA –ara sota el nom de Vall Banc– continués en un clima de confiança financera fins a l’adjudicació al fons nord-americà JC Flowers per una xifra, gairebé simbòlica, de 29 milions d’euros.
Precisament, els dubtes sobre l’activitat bancària andorrana van ser motiu de conflicte entre el Govern andorrà i el Parlament de Catalunya al novembre del 2016. En aquest sentit, una resolució parlamentària es comprometia a prohibir els guardons i les mencions honorífiques a catalans que tinguessin el domicili fiscal al Principat o en altres paradisos financers, així com la limitació de concessions a les empreses beneficiàries de licitacions públiques que fessin circular capitals per la banca de països com Andorra o Mònaco. Aquesta resolució va ser motiu de queixa diplomàtica andorrana a les autoritats espanyoles, que oficialment no consideren el principat pirenaic un paradís fiscal. De fet, les autoritats andorranes es van comprometre a intercanviar informació fiscal, de manera automàtica, amb tots els estats de la Unió Europea a partir d’un calendari progressiu que hauria d’estar completament implementat a mitjan 2019.
Al marge del conflicte financer, Andorra també va encapçalar l’actualitat informativa per ser l’origen d’una intoxicació massiva que va afectar 4.100 persones de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona a causa de la distribució d’aigua embotellada de la font d’Arinsal. Les ampolles en mal estat van causar un brot de gastroenteritis que va ser motiu de polèmica entre les autoritats catalanes i les andorranes, que l’atribuïen a causes diverses. Andorra la Vella també va ser notícia per la inauguració del nou World Champions by 99, un museu dedicat a les grans cilindrades motociclistes i a la fórmula 1, patrocinat per Jorge Lorenzo, que exposa un centenar de peces de col·leccionista d’aquestes modalitats esportives.
D’altra banda, la justícia andorrana va obrir, a l’agost, una investigació sobre possibles pressions del Govern espanyol contra la família Cierco, antics propietaris de la BPA, que van denunciar que se’ls havia amenaçat explícitament si no facilitaven informació relativa als comptes de la família Pujol. El Govern català va donar crèdit a aquestes denúncies i les va relacionar amb l’assetjament de l’Estat espanyol contra el procés d’independència a Catalunya.
Catalunya del Nord
Políticament, el fenomen més destacat de l’any a la Catalunya del Nord va ser l’extensió d’un conflicte identitari que, tot i venir de lluny, per primera vegada va obtenir i demostrar un ampli suport social al carrer. L’espurna que fa fer esclatar la protesta va ser la reordenació, decidida pel Govern socialista de París, de les entitats administratives supramunicipals, un fet que va donar lloc a la creació d’una macroregió que englobava les anteriors Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus. El resultat va integrar dotze departaments occitans i un únic departament català, amb un 8% de la població total.
El procés per a assignar una denominació a la nova entitat administrativa va generar una mobilització creixent, orientada a la inclusió del terme Catalunya/País Català dins del nom. Tota la protesta social es va iniciar a partir de grups i partits de tradició catalanista –com la federació nord-catalana de CDC o la plataforma Sem–, però ràpidament va desbordar aquest àmbit polític per integrar nombroses entitats socials i la pràctica totalitat de l’esquerra, incloent-hi les agrupacions locals de socialistes, comunistes i esquerra antisistema. Tot plegat, amb l’única oposició explícita del Front Nacional, que va arribar a acusar alguns dels impulsors del moviment d’estar al servei del Govern català. La culminació d’aquest moviment transversal va cristal·litzar en la manifestació del 10 de setembre a Perpinyà, en què van participar unes 10.000 persones, entre les quals hi havia un centenar de càrrecs electes nord-catalans que van desfilar sota el lema "Sí al País Català".
Malgrat la força del moviment, el Govern de París –prèvia consulta al Consell d’Estat de la República– va optar pel terme Occitanie al final del setembre, decisió que els partits catalanistes van atribuir a una actitud de precaució de l’Estat francès de cara al procés sobiranista de Catalunya. En aquest sentit, al novembre la diplomàcia francesa va elevar una queixa a Madrid per una resolució del Parlament de Catalunya que acordava que "el conjunt dels territoris dels Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació", mencionant explícitament la Catalunya sota administració francesa.
En l’àmbit social, el 26 de maig es van produir importants mobilitzacions sindicals contra la reforma laboral a la Catalunya del Nord, amb talls de carreteres, bloqueig del trànsit aeri de l’aeroport de Perpinyà i, fins i tot, interrupció de la línia fèrria de gran velocitat entre París i Madrid.
Franja de Ponent
Al gener del 2016, les Corts aragoneses van recuperar les denominacions català i aragonès per a les llengües que es parlen a diverses comarques administrativament aragoneses
© Cortes de Aragón
Al gener, les Corts aragoneses van recuperar les denominacions català i aragonès per a les llengües que es parlen a diverses comarques administrativament aragoneses. Aquesta decisió, aprovada per la nova majoria d’esquerra (PSOE, Podem, Esquerra Unida i la Chunta Aragonesista), va bandejar els noms LAPAO i LAPAPYP, acrònims que havien fet fortuna als mitjans de comunicació, tot ridiculitzant la Llei de llengües que havia impulsat, l’any 2013, l’anterior Govern del PP i els regionalistes del PAR. En aquest sentit, la Diputació General d’Aragó també va crear una –inèdita– Direcció General de Política Lingüística que va decidir incloure les llengües catalana i aragonesa com a opció en el currículum educatiu dels alumnes que ho desitgessin, mesura que va ser criticada per massa tímida des de l’esquerra i el catalanisme cultural, però que va ser fortament combatuda per la dreta regional, que l’any 2016 encara no reconeixia el català com a llengua parlada per una part significativa dels ciutadans aragonesos.
Aquesta oscil·lació política es va veure reforçada, al març, per una sentència del Tribunal Constitucional (TC) que avalava la recuperació dels noms aragonès i català per a les llengües que es parlen –a part del castellà– a Aragó. El TC, a més, va reconèixer la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, una instància internacional que sempre s’ha referit al català com a llengua pròpia dels parlants de la Franja de Ponent.
Electoralment, per contra, les eleccions espanyoles del 26 de juny van reforçar el paper del PP com a referència principal dels electors de la Franja. La dreta espanyola va aconseguir imposar-se als principals municipis del territori de manera clara. A Fraga, el PP va guanyar amb el 39,68% dels vots, per sobre del PSOE, que es va situar com a segona força amb el 22,55%; a Benasc, el PP també va imposar-se amb el 33,15% dels sufragis, en aquest cas per sobre del 26% de Podem; a Vall-de-roures, el Partit Popular va aconseguir el primer lloc amb el 35,64% dels sufragis, amb el PSOE en segon lloc amb el 23,18%. Mequinensa va ser l’únic municipi important on l’esquerra es va emportar la victòria amb un ajustat 32,12% del PSOE, amb el PP en segon lloc (28,09%).
La Franja de Ponent també va ser l’escenari, el 2016, de la continuació d’un llarg conflicte institucional sobre la propietat de diverses peces d’art sacre que es conserven a Catalunya que el Vaticà va considerar que pertanyien al bisbat de Barbastre des de la incorporació de 111 parròquies que històricament havien estat adscrites al bisbat de Lleida. Al gener, un jutjat d’Osca va ordenar el retorn a Aragó de les pintures del monestir de Sixena que es conserven al MNAC, tot i les advertències dels experts que un trasllat d’aquest tipus posaria en perill la conservació de les obres. Al juliol, un total de 53 peces van ser enviades al bisbat de Barbastre, però 44 obres més que es conserven al Museu de Lleida van continuar al seu lloc perquè la Generalitat va considerar que formen part d’un catàleg que n’impedeix la devolució. El jutjat d’Osca que n’havia ordenat el trasllat va amenaçar el conseller de Cultura català amb possibles conseqüències penals per aquesta decisió, i al novembre els jutges van arribar a advertir de l’enviament de la policia a confiscar les obres que es conserven al museu lleidatà.