Introducció
Any rere any, les excavacions arqueològiques ens proveeixen d’un degotall difícilment quantificable de troballes d’envergadura i rellevància desigual, fet pel qual la nostra riquesa arqueològica no para de créixer. Aquestes troballes podran incorporar-se aviat al Geoportal del Patrimoni Cultural, una eina de creació recent que georeferencia més de 25.000 monuments i 12.000 jaciments arqueològics.
Prehistòria
Imatge de les troballes fetes a la Cova Bonica (Vallirana), on es van trobar materials que es creu que formen part d’un aixovar d’enterrament: ceràmica cardial, un punxó d’os, una làmina de jaspi, dues laminetes de cristall de roca i dues cargolines marineres perforades del gènere Columbella rustica
© Oms, Daura, Sanz, Mendiela, Pedro i Rodríguez
A Catalunya, les campanyes a la Cova Gran de Santa Linya (Noguera) van treure a la llum els gravats paleolítics més antics del país, amb una datació que els situa el 12000 aC, tot i que podrien ser més antics, atesa la llarga durada del poblament a la cova, que s’estableix entre el 50000 aC i el 3000 aC. Un altre jaciment que va proporcionar dades inèdites i de relleu va ser la cova de les Teixoneres (Moianès), on es va trobar la dent d’un neandertal adult.
A la resta de l’Estat espanyol, les notícies més sorprenents provenen d’Atapuerca, on es va documentar la presència de neandertals amb una cronologia entre 40.000 i 100.000 anys; i de Tamajón (Guadalajara) i de la cova d’Ardales (Màlaga), on van aparèixer restes molt antigues d’homo sapiens (amb una antiguitat d’entre 80.000 i 60.000 anys). També cal destacar el descobriment de pintures rupestres en quatre coves càntabres (El Rejo, Las Graciosas, Los Murciélagos y Solviejo), datades de fa entre 28.000 i 22.000 anys, i, per tant, més antigues que les d’Altamira (d’ara fa 16.000 anys), i els gravats paleolítics sobre parets d’argila de les coves d’Aitzbitarte (Guipúscoa), i que representen una quinzena d’animals (bisons, cavalls i cèrvids), que serien posteriors (12.000 aC).
En l’àmbit internacional, un estudi de la Universitat de Lund va considerar que el bressol de l’homo sapiens no era Àfrica, tal com es pensava, sinó que caldria buscar-lo a Àsia i Europa. També cal destacar els descobriments arqueològics a Sumatra, que han proporcionat una major antiguitat a l’arribada dels humans a l’illa, procedents d’Àfrica, ara fa 70.000 anys, i la troballa d’un crani d’una nova espècie de primat (Nyanzapithecus alesi) mort a l’àrea de Napudet (Kenya), ara fa 13.000.000 d’anys, durant l’erupció d’un volcà, quan tenia un any i mig.
Pel que fa a les restes d’època neolítica i de l’edat dels metalls, al jaciment de la Cova Bonica (Vallirana, Baix Llobregat) es van trobar restes humanes amb una antiguitat entorn dels 7.400 anys. Altrament, als jaciments de Gadachrili i Shulaveri (Geòrgia), van aparèixer les evidències més antigues sobre la producció de vi, d’ara fa 8.000 anys. D’una antiguitat semblant són les restes de 10.000 grans d’arròs carbonitzats en unes coves de la zona de Nanshan (Xina). Altres troballes importants van ser els tres cranis amb marques rituals de Göbekli Tepe (8.000 aC), que documenten les pràctiques religioses d’aquest santuari; i l’ostentós tresor d’una princesa celta, d’uns 35 anys, excavat a Heuneburg (Alemanya, segle VI aC) i integrat per nombroses joies d’or i bronze.
Arqueologia del Pròxim Orient, bíblica i protohistòrica
Imatge aèria de la piràmide de Kheops feta en 3D amb la representació de les dues cavitats situades sobre la gran galeria
© Scan Pyramid Mission
Les excavacions als grans centres de la cultura mesopotàmica i egípcia van continuar desvetllant aspectes molt interessants de la vida al tercer i segon millenni aC. Pel que fa a les civilitzacions mesopotàmiques, l’anàlisi de 12.000 tauletes d’argila procedents de Kaniš (Turquia) va permetre identificar on es trobaven vint-i-sis noves colònies assíries a Àsia Menor. Altres descobriments interessants van ser la detecció, a Tall Khaiber (Iraq), d’un palau dels reis del País de la Mar (segle XV aC), amb una superfície de 4.400 m2, i l’excavació, a Erbil (Iraq), d’una tomba d’època assíria que conté els cossos de deu aristòcrates locals.
Jardí funerari descobert per l’equip d’investigació del CSIC dins del projecte Djehuty
© CSIC Comunicación
Pel que fa a Egipte, la notícia més notable va ser l’escaneig de la piràmide de Kheops, que ha evidenciat dues cavitats, d’uns 30 m de llarg, ocultes sobre la gran galeria, d’utilitat desconeguda. Altres descobriments dignes d’esment els va proporcionar l’equip del Projecte Djehuty (CSIC) a la necròpoli de Dra Abu el-Naga (Luxor), on s’ha excavat un jardí funerari egipci de 4 3 m que encara conserva les llavors de les plantes allà conreades; la troballa d’un temple de Ramsès II a Abusir (segle XIII aC), o els gairebé 2.000 fragments de l’estàtua gegantina de quarsita de Psammètic I a Heliòpolis que devia fer més de 18 m d’alçària (segle VII aC). Finalment, també cal destacar les disset mòmies aparegudes en una tomba a Al-Minya (260 km al sud del Caire), del període grecoromà (segles IV aC – IV dC).
Amb referència a l’arqueologia de Terra Santa, el fet més rellevant va ser l’excavació a Maqueront (Jordània) d’un gran bany ritual on, suposadament, Herodes va decapitar Joan Baptista (segle I dC).
Pel que fa a les troballes d’època protohistòrica, cal esmentar el descobriment, a Jaen, d’una làmina de plom ibera que constitueix el testimoni escrit peninsular més antic (segle III aC). Amb referència també al món ibèric, cal destacar l’excavació d’un nou espai artesanal del segle III aC al recinte fortificat del coll del Moro (Gandesa, Terra Alta), i el descobriment de la muralla i fossat del poblat ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre), del final del segle V aC. Pel que fa a la cultura tartèssica, al temple de Turuñuelo (Badajoz), descobert ara fa dos anys, s’hi van exhumar les restes d’un conjunt d’animals sacrificats ritualment (cavalls, braus i un porc). Finalment, a l’Escorial, la coneguda com cadira de Felip II va ser reinterpretada com un altar de sacrificis dels vetons (segle V aC), una de les tribus celtes preromanes de la Meseta.
Arqueologia clàssica i paleocristiana
Cisterna del fortí romà de la Costa de la Serra (la Secuita, Tarragonès)
© ICAC / Jordi López
El 2017, l’arqueologia clàssica catalana es va enriquir amb la identificació de nous jaciments, com ara el punt de guaita romà que controlava el coll de Cabra (Alt Camp, segle III aC), a més de 1.000 m d’altitud; o l’embarcador romà que servia per a comercialitzar els blocs de la pedrera del Mèdol (Tarragonès), de 50 m de llarg i 5 m d’amplada i dotat amb grues de càrrega. A la Iesso romana (Guissona, Segarra), s’hi van trobar unes termes romanes i, també, restes de material orgànic abocades en un pou fora muralla: principalment objectes de fusta (plats, estris de cuina i una galleda), una sola de sabata de cuir i restes de fauna (segles II-III dC). Al fortí romà de la Secuita (Tarragonès), hi va veure la llum una gran torre de planta quadrangular, tres cisternes recobertes d’opus signinum i un pany de la muralla oriental (segle I aC). Molt interessant resulta, també, el cap d’una escultura de marbre que va ser trobat a les termes de Caldes de Montbui, pendent d’estudi.
Amb relació a l’arqueologia romana peninsular, a Driebes (Guadalajara), es va localitzar la ciutat de Caraca, gràcies a la riquesa de material arqueològic a la zona; i nous estudis van confirmar que la muralla d’Àvila és d’origen romà i data del segle I dC, enfront de la datació tradicional dels segles IV-V, que correspondria a una fase de refecció. Per altra banda, a El Cincho i a La Cabaña (Cantàbria), s’hi van identificar dos campaments romans utilitzats a la campanya d’August contra els àsturs (segle I aC). Per acabar, les excavacions a Munigua (Sevilla) van permetre identificar una de les mines de coure i ferro que els romans van arrabassar a Anníbal.
Imatge enregistrada per un dron de l’excavació duta a terme a l’illa d’Eubea (Grècia), on es va trobar el temple d’Àrtemis Amarísia (s. VI-II aC)
© Swiss School of Archaeology in Greece
En l’àmbit internacional, hi va haver troballes interessants en el camp de l’arqueologia grega i d’època hel·lenística, com ara el temple d’Àrtemis Amarísia, el més important de l’illa d’Eubea (segles VI-II aC), o la identificació de noves ciutats perdudes, cas de Vlokhós (Tessàlia, Grècia; segle VI aC) o de Qalata Darband (Iraq, segle IV aC), una de les ciutats fundades per Alexandre el Gran, dedicada al comerç del vi. En un àmbit més particular, resulta interessant l’aparició, a Levàdia (Grècia), d’una cambra sepulcral de 42 m2, precedida d’un corredor de 20 m, on ara fa 3.500 anys es va enterrar un guerrer micènic d’uns 45 anys amb joies i tot el seu aixovar militar.
A Roma es van continuar trobant noves restes de l’època romana, a conseqüència de l’excavació d’una nova línia de metro. Especialment destacades van ser les d’una gran casa aristocràtica al turó Celi (segle II dC) i un tram de 45 m corresponent a un brancal de la via Àpia (segle II aC) pràcticament a les portes de la ciutat, amb tres esquelets humans sepultats a les voreres. A Pompeia, a més de documentar-se l’estrat corresponent a la fundació etrusca de la ciutat, també va aparèixer una monumental tomba de marbre d’un prohom local que va pagar jocs en què van participar 208 parelles de gladiadors. A Jerusalem, es va trobar un petit odèon romà sota el Mur de les Lamentacions, amb capacitat per a 200 persones (segle II dC), i a Aquincum (Budapest, Hongria) es va identificar una tomba amb un carro de parada militar i els cossos de dos cavalls. També van aparèixer vil·les romanes d’un gran valor historicocultural a Sainte-Colombe (Viena, França, segle II dC), a Ptolemais (Líbia, segle IV) i a Tisbury (Regne Unit, segles II-III).
Pel que fa a l’arqueologia paleocristiana, les troballes més interessants es van produir a Sanisera (Menorca), a la zona ocupada per un campament romà de l’època de Quint Cecili Metel (123 aC), on el Sanisera Archaeology Institute ha excavat una basílica paleocristiana de tres naus i capçalera tripartida envoltada per una extensa necròpoli (segles V-VII dC). En l’àmbit internacional, es va donar molta publicitat a la recuperació d’unes pintures a les catacumbes de Domitil·la, gràcies a la tècnica del làser.
Arqueologia de l’Amèrica precolombina
El 2017, la notícia més interessant va ser la identificació d’un seguit de coves emprades per als rituals maies a la regió de Yucatán, amb restes de cranis humans i d’un altar (segles X-XIII) molt ben conservat. Per altra banda, també va desvetllar un gran interès el descobriment, a la ciutat de Mèxic, d’un temple del segle XIV dedicat al déu del vent (de 30 m de llarg) i d’una pista per a jugar a pilota (de 50 m de llarg). La troballa es va completar amb l’aparició, a la zona del Temple Major, de les restes d’un llop sacrificat ritualment i cobert de vint-i-dues peces d’or i amb un cinturó de petxines (segle XV). També cal destacar el poblat de caçadors recol·lectors, amb una antiguitat d’ara fa 15.000 anys i una alimentació principalment de productes marins, descobert a Huaca Prieta (Perú). Per acabar, a la catedral de Santo Domingo (República Dominicana), es va constatar l’existència d’una cripta on es va sepultar Gonzalo Fernández de Oviedo, el primer cronista de les Índies (segle XVI).
Arqueologia medieval i postmedieval
L’arqueologia medieval als Països Catalans va documentar un poblat visigòtic del segle VII a les excavacions de la Parreta de Morella (Castelló), organitzat entorn d’un edifici de 12 m d’alçària i 400 m2 de superfície, probablement, una església. A la resta del territori peninsular, la notícia més destacada va ser la troballa d’un important aixovar visigòtic, en una tomba doble, a Argandenes (Astúries), integrat per 300 objectes, entre els quals hi ha una espasa de ferro, una creu de bronze, sivelles banyades en plata, boletes de collaret de vidre i plaques d’or. A més, també van sortir a la llum les restes d’una mesquita rural a Lanteira (Granada), construïda entre els segles VIII i XII, amb capacitat per a una vintena de fidels; i es van recuperar les restes humanes, sense cap mena d’identificació, d’alguns dels soldats republicans caiguts a l’ofensiva de l’Alt Tajuña (Guadalajara, març-abril del 1938), una batalla molt poc estudiada de la Guerra Civil Espanyola.
En l’àmbit internacional, a Sibèria, dins una capa de permafrost, va aparèixer la mòmia d’una dona d’una civilització desconeguda (segle XII) que conserva una dentadura perfecta, les pestanyes i els cabells llargs i posseeix objectes de procedència persa. A Hørning (Dinamarca), es van excavar les restes d’una necròpolis vikinga del segle X integrada per diverses tombes de càmera per a l’enterrament de la dinastia de cabdills local; i a Angkor Thom (Cambodja) es va trobar l’estàtua d’un dels guardians divins de l’hospital reial, de 2 m d’alçària i 200 kg de pes (segles XII-XIII). De caràcter més anecdòtic és un anell trobat en una tomba vikinga a Suècia, amb una inscripció en àrab esmentant Al·là, que demostra el llarg recorregut de les incursions vikingues a la Mediterrània.
Arqueologia submarina
Al jaciment subaquàtic del Bou Ferrer (Vila Joiosa, Alacant), es va descobrir un lingot de plom de Serra de la Bruna amb destinació a Roma
© José A. Moya
Una de les notícies més interessants va ser la descoberta, al jaciment subaquàtic del Bou Ferrer (Vila Joiosa, Alacant), de dues monedes, un sesterci i un dupondi, tots dos de l’emperador Neró, la qual cosa situa la data del naufragi del vaixell entre el 64 i el 68 dC. També es va trobar un lingot de plom amb l’acrònim IMP GER AVG (Imperator Germanicus Augustus) i la contramarca NER CA (Neronis Curator Aquarum). Aquestes dades van confirmar que el Bou Ferrer transportava un encàrrec de Neró a Roma. També cal destacar la recuperació de dos canons renaixentistes del vaixell Nuestra Señora de las Mercedes (segle XVI) –enfonsat a la badia de Cadis, a 1.130 m de profunditat–, amb un pes cadascun de dues tones.
Igualment interessant va ser la localització d’un vaixell a Cabrera (a 70 m), dels segles III-IV dC. Finalment, també cal esmentar la detecció d’una ciutat submergida al fons del llac Van (Turquia) d’època uràrtia (segle VIII aC) i del barri del port de la romana Neàpolis (Nabeul, Tunísia), enfonsat per un tsunami (365 dC).
Numismàtica, epigrafia i paleografia
Imatge dels 21 dirhams procedents d’Al-Andalus i del Marroc trobats dins del tresoret de 2.200 monedes d’or i plata del segle XII descobert a l’abadia de Cluny (França)
© Université Lumière Lyon2 / Alexis Grattier
La troballa numismàtica més interessant a la península Ibèrica va ser el mig centenar de monedes de plata i or desenterrades a les mines romanes de Riotinto (Huelva), emeses en el període comprès entre Neró i Trajà (segles I-II dC). En l’àmbit internacional, cal destacar el tresoret de 2.200 monedes d’or i plata del segle XII, que van ser trobades a l’abadia de Cluny (França), on hi ha 21 dirhams procedents d’Al-Andalus i del Marroc. Altres notícies numismàtiques de l’any van ser la moneda romana del segle V apareguda en una illa al SE de Suècia i el tresor de monedes de 600 denaris romans d’època republicana i imperial (segles I aC – I dC) de Bridport (Regne Unit), un important port a l’època romana.
En l’àmbit epigràfic, les excavacions a Dianium (Dénia, Alacant) van treure a la llum la inscripció que la cúria local va dedicar a Quint Sulpici Cratus, un important magistrat del segle II dC. També cal destacar la dedicatòria a una divinitat indígena, la Senyora Salut Salvadora, que els romans van continuar adorant a les fonts termals de Torreparedones (Còrdova, segle I aC).
Pel que fa a la troballa de manuscrits, va resultar molt reveladora la descoberta d’un papir d’ara fa 4.500 anys, que proporciona detalls sobre la construcció de la piràmide de Kheops (Gizeh, Egipte). Igualment interessant va ser la troballa de tauletes romanes escrites pels soldats del campament de Vindolanda, al mur d’Adrià (Regne Unit, segle II dC).