Cinema nord-americà
L’Oscar a la millor pel·lícula va ser per a Moonlight, que narra la vida d’un adolescent negre homosexual i que procedeix d’un entorn socialment conflictiu
© Lionsgate Home Entertainment / A24
L’edició dels Oscar del 2017, en la qual la pel·lícula de Barry Jenkins, Moonlight –que narra la vida d’un adolescent negre homosexual que procedeix d’un entorn socialment conflictiu–, es va endur el premi a la millor pel·lícula, va ser representativa per dues qüestions. D’una banda, pel protagonisme en les nominacions de les històries de temàtica afroamericana, després que l’any anterior hi hagués hagut crítiques en aquest sentit. Així, en aquesta edició, hi van estar presents títols com Loving, de Jeff Nichols; Hidden figures, de Theodore Melfi, o Fences, de Denzel Washington. De l’altra, pel fet que, des que les superproduccions de Hollywood se centren, sobretot, en grans espectacles en forma de franquícia o remake, les històries més adultes cal buscar-les en el cinema independent. És el cas de Moonlight –primer Oscar a la millor pel·lícula per a un film de temàtica gai–, però també de Manchester by the Sea, de Kenneth Lonergan, o de Jackie, de Pablo Larraín.
Un dels fenòmens de la temporada va ser La La Land, una evocació del cinema musical de l’edat daurada de Hollywood
© Lionsgate Publicity / Dale Robinette
Un dels fenòmens de la temporada va ser La La Land, de Damien Chazelle, erròniament proclamada durant uns quants minuts guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula per culpa d’una equivocació que passarà a la història de l’anecdotari de la cerimònia. La La Land, evocació del cinema musical de l’edat daurada de Hollywood, és una pel·lícula que no deixa de mirar al passat de la història del cinema, tot i ser una història original.
No es pot dir el mateix de bona part de les estrenes del cinema nord-americà, especialment del que té grans pressupostos i que vol conquistar grans públics internacionals, que des de fa temps se centra en continuacions o noves versions de films anteriors. És significatiu que algunes de les pel·lícules més esperades fossin Star Wars: The Last Jedi, de Rian Johnson ¬–episodi vuitè de la llegendària franquícia galàctica creada per George Lucas–, o Blade Runner 2049, tardana seqüela d’un dels grans clàssics de la ciència-ficció. En aquest cas, Ridley Scott va cedir la cadira de realitzador al canadenc Denis Villeneuve, però, en canvi, va dirigir personalment Alien: Covenant, una preqüela d’un altre dels seus grans títols.
Les adaptacions dels còmics de superherois de les editorials Marvel o DC van continuar estrenant-se amb sistemàtica regularitat, amb títols com Guardians of the Galaxy vol. 2, Spider-Man: Homecoming, Thor: Ragnarok, Logan, Wonder Woman o Justice League. La pel·lícula War for the Planet of the Apes va tancar la trilogia que va fer de reboot (reinici) d’un conegut imaginari fantàstic, i també Kong: Skull Island va recollir una mitologia ja coneguda.
El musical Beauty and the Beast va ser una nova entrega de la tendència a convertir en cinema d’imatge relativament real alguns dels clàssics animats de Walt Disney. D’altra banda, The Mummy va obrir una nova línia de recuperació dels vells personatges del cinema de terror de la productora Universal.
Però no tan sols es van estrenar seqüeles de pel·lícules d’acció, com Fast & Furious 8 o Transformers: the Last Knight, sinó també de pel·lícules eròtiques com Fifty Shades Darker –basada en la trilogia, esdevinguda best-seller, d’E.L. James–. Fins i tot –amb alguna celebrada excepció, com Coco, l’última faula de la companyia filial de The Walt Disney, Pixar– el cinema d’animació va recórrer en gran part a les col·leccions: The LEGO Batman Movie, The LEGO Ninjago Movie, Despicable me 3 o Cars 3. Altres films van trobar la font d’inspiració en orígens tan diversos com el manga –Ghost in the Shell– o les sèries de televisió –Baywatch.
Premis cinematogràfics 2017
Altres pel·lícules, però, van mantenir el llistó de l’exigència artística i van estar marcades per la potent personalitat dels seus directors. Les preocupacions religioses de Martin Scorsese van estar presents a Silence, materialització d’un vell projecte acariciat durant molt temps. James Gray es va endinsar en l’aventura obsessiva amb The Lost City of Z, una història amb ecos del cinema de Werner Herzog, i M. Night Shyamalan, que sembla haver anat recuperant el favor del públic i de la crítica en les seves darreres pel·lícules, va estrenar la terrorífica Split, un psychothriller sobre personalitat múltiple. D’altra banda, Christopher Nolan va fer una incursió immersiva en el gènere bèl·lic a Dunkirk, ambientada en la Segona Guerra Mundial.
A la claustrofòbica The Beguiled, Sofia Coppola va adaptar una novel·la de Thomas P. Cullinan, la qual anys enrere ja havia portat al cinema Don Siegel amb Clint Eastwood com a protagonista. I una altra realitzadora, Kathryn Bigelow, va fer gala del seu vigor narratiu i de les seves preocupacions pels aspectes més conflictius del seu país a Detroit, contundent reconstrucció d’uns disturbis racials que van tenir lloc en aquesta ciutat el 1967.
Darren Aronofsky va provocar una sonada divisió d’opinions amb la claustrofòbica i obsessiva Mother!, mentre que l’independent David Lowery va signar un poètic exercici sobre l’oblit i el pas del temps a A Ghost Story. D’altra banda, Lynne Ramsay es va endinsar dins la ment d’un personatge esquinçat –interpretat pel sempre intens Joaquin Phoenix– a You Were Never Really Here. George Clooney es va inspirar en un guió dels germans Coen a Suburbicon, una barreja de thriller i comèdia negra en la qual mostra la cara més fosca de l’american way of life i viatja al passat per a projectar ecos del país que va acabar fent president Donald Trump, i un altre actor passat a l’altra banda de la càmera, James Franco, va guanyar la Concha d’Or en el Festival de Sant Sebastià amb The Disaster Artist, una comèdia sobre la cara menys glamurosa de Hollywood. Sempre hàbil en el retrat de personatges femenins, Woody Allen va comptar amb Kate Winslet com a protagonista per al melodrama Wonder Wheel; Alexander Payne va recórrer a la fantasia com a excusa per a la sàtira social a Downsizing, i el sempre insubornable Terrence Malick va dirigir una reflexió personal sobre l’amor i la música a Song to Song.
En l’àmbit extracinematogràfic, Hollywood es va veure fortament colpit per un escàndol de conseqüències i dimensions encara imprevisibles. Les múltiples acusacions per assetjament sexual de les quals va ser objecte el productor Harvey Weinstein van despertar la capsa dels trons, i també es van veure acusats de fets similars els actors Kevin Spacey –el qual, a conseqüència de les denúncies, va ser substituït per Christopher Plummer en les seves escenes a All the Money in the World, de Ridley Scott, i ja no va participar en la sèrie House of Cards– i Dustin Hoffman, i els directors Brett Ratner i James Toback.
Cinema europeu
La interessant pel·lícula alemanya Toni Erdmann, de Maren Ade, va mostrar una sàtira de la globalització
© Sandra Huller / Peter Simonischek
Algunes de les pel·lícules europees més interessants i provocatives de la temporada van qüestionar les contradiccions de l’estat del benestar del continent. Alguns exemples són Toni Erdmann, de l’alemanya Maren Ade, una sàtira de la globalització que va despertar l’interès de Hollywood per a fer-ne un remake, o la guanyadora de la Palma d’Or de Canes, The Square, en la qual el suec Ruben Östlund va ironitzar amb acidesa sobre la hipocresia de determinat progressisme. Amb Toivon tuolla puolen (‘A l’altra banda de l’esperança’), el finès Aki Kaurismäki va signar una altra de les seves faules humanistes, en aquest cas a propòsit del drama dels refugiats. Els germans belgues Luc i Jean-Pierre Dardenne van parlar de la immigració a La fille inconnue, una pel·lícula sota la forma d’investigació detectivesca, i l’austríac Ulrich Seidl va fer amb Safari un dels seus revulsius documentals.
La guanyadora de la Palma d’Or de Canes, The Square, ironitza amb acidesa sobre la hipocresia de determinat progressisme
© Terry Notary
Amb alguna excepció, com la inquietant i pertorbadora Lady Macbeth, de William Oldroyd, bona part del cinema britànic de l’any es va basar en la reconstrucció històrica pulcra i preciosista d’alguns episodis del passat del país. Va ser el cas, per exemple, de Their Finest, dirigida per la danesa Lone Scherfig i ambientada en el món del cinema durant la Segona Guerra Mundial; Viceroy’s House, de Gurinder Chadha, sobre Lord Mountbatten; Churchill, de Jonathan Teplitzky, sobre Winston Churchill en les hores prèvies al desembarcament de Normandia, i Victoria and Abdul, de l’abans més càustic Stephen Frears, sobre l’amistat entre la reina Victòria i un servent indi. Altres directors formats en un cinema més trepidant van dirigir seqüeles d’anteriors èxits seus o films d’acció amb un toc irònic: Danny Boyle (T2 Trainspotting), Edgar Wright (Baby Driver) i Matthew Vaughn (Kingsman: The Golden Circle).
El francès Olivier Assayas va portar a les pantalles la intriga sobrenatural a Personal Shopper
© mk2films
Sempre amb la mirada posada en la taquilla internacional, el francès Luc Besson va signar la superproducció més cara del cinema europeu, la space operaValérian and the City of a Thousand Planets, basada en un clàssic del còmic francobelga de ciència-ficció, de Pierre Christin i Jean-Claude Mézières. Altres directors francesos de prestigi van entregar títols més personals, com Bruno Dumont i la farsa Ma loute, Olivier Assayas i la intriga sobrenatural Personal Shopper, i François Ozon i el thriller hitchcockià L’amant double. Dins un estil de cinema amb un ull en la dignitat artística i un altre en la recerca d’un públic ampli es van estrenar pel·lícules com el biopicCézanne et moi, de Danièle Thompson; el drama familiar Ce qui nous lie, de Cédric Klapisch, i la comèdia Aurore, de Blandine Lenoir, una reflexió sobre la dona en l’edat madura protagonitzada per Agnès Jaoui. I van proliferar les comèdies al servei de populars humoristes, com Radin!, amb Dany Boon; Demain tout commence, amb Omar Sy, i À bras ouverts, amb Christian Clavier.
Alguns dels directors més veterans del cinema italià van seguir en actiu, com Marco Bellocchio (Fai bei sogni) o els germans Paolo i Vittorio Taviani (Maraviglioso Boccaccio). I l’actriu italiana Monica Bellucci va protagonitzar la nova pel·lícula del director serbi Emir Kusturica, On the Milky Road.
El director Volker Schlondörff, que havia estat un dels noms més representatius del nou cinema alemany, va estrenar Rückkehr nach Montauk (‘Retorn a Montauk’), i un altre autor acostumat a voltar pel món, el rus Andrei Kontxalovski, va dirigir Rai (‘Paradís’) al seu país. Sense modificar el seu esperit revulsiu, el grec i sempre provocador Iorgos Lànthimos va dirigir dues estrelles internacionals: Colin Farrell i Nicole Kidman a The Killing of a Sacred Deer. I pel·lícules com Sieranevada, de Cristi Puiu; Ana, mon amour, de Ca˘lin Peter Netzer, o Pororoca, de Constantin Popescu, van donar testimoni del bon moment de la cinematografia romanesa.
Altres cinematografies
El director japonès Hirozaku Kore-eda va canviar de registre amb el thriller Sandome no satsujin (’El tercer assassinat’)
© GAGA Corporation
La cinematografia japonesa, que històricament sempre ha gaudit de prestigi, acumula diversos autors de renom internacional, com ara el d’Hirozaku Kore-eda, que va canviar de registre amb el thrillerSandome no satsujin (‘El tercer assassinat’). Igualment prestigiosa és Naomi Kawase, que, amb Hikari (‘Cap a la llum’), va fer una reflexió sobre el cinema i la imatge en forma de drama romàntic. Yoji Yamada va dirigir la seqüela d’una de les seves pel·lícules a Kazoku wa tsuraiyo (‘Meravellosa família de Tòquio’). I, si el cinema d’animació japonès és un fenomen mundial de cultura popular, Kimi no na wa (‘El teu nom’), de Makoto Shinkai, es va convertir en un dels grans èxits de públic i crítica dels darrers anys.
Un dels noms més coneguts del cinema xinès, Zhang Yimou, va dirigir una estrella del cinema nord-americà –Matt Damon– a la fantasia d’arts marcials The Great Wall. Ben lluny d’aquest tema, el sud-coreà Hong Sang-soo va oferir una nova mostra del seu cinema quotidià i intimista a Bamui haebyunaeseo honja (‘A la platja sola de nit’).
A Mèxic, dos dels realitzadors més inquiets d’aquest país, Amat Escalante i Michel Franco, van dirigir les incòmodes La región salvaje i Las hijas de Abril. I, si la indústria cinematogràfica argentina és una de les més potents de l’Amèrica del Sud, Ricardo Darín n’és una de les estrelles: aquest any l’actor va estrenar Nieve negra, de Martín Hodara, i La cordillera, de Santiago Mitre. I el xilè Sebastián Leilo, que en el seu dia va sorprendre amb Gloria, va ser l’autor d’un altre poderós retrat femení a contracorrent, Una mujer fantástica, un drama sobre la transsexualitat.
Cinema espanyol
En El bar, un dels dos films d’Álex de la Iglesia estrenats el 2017, el director va fer una combinació del seu reconegut registre castís i fantàstic
© Nadie es perfecto / Pokeepsie Films
El cinema espanyol va tenir un any mancat de grans èxits, tot i que alguns directors que gaudeixen d’un notable predicament van estrenar pel·lícula. D’Álex de la Iglesia es van poder veure dues comèdies negres, El bar –dins el seu registre de purisme i fantasia que li resulta tan afí– i Perfectos desconocidos –basada en una pel·lícula italiana–. En un univers relativament pròxim es va situar la sàtira màgica Abracadabra, de Pablo Berger, director de Blancanieves. I un altre cineasta amant del món fantàstic, Nacho Vigalondo, va estrenar Colossal, un original còctel de cinema de monstres i comèdia rodat en anglès, al Canadà, amb l’estrella nord-americana Anne Hathaway com a protagonista. D’altra banda, el basc Borja Cobeaga –que en el seu dia va ser guionista del programa d’humor Vaya semanita– es va atrevir a fer humor a partir del terrorisme a Fe de etarras, un llargmetratge estrenat primer a la plataforma en línia Netflix, la campanya publicitària del qual no va estar mancada de polèmica. Agustín Díaz Yanes va tornar a l’univers de l’escriptor Arturo Pérez-Reverte amb la històrica Oro i Manuel Martín Cuenca va adaptar un altre novel·lista de prestigi, Javier Cercas, a El autor.
El cinema de gènere pensat per a fer taquilla entre el gran públic –i estimulat per la participació de les televisions en la producció– va veure com proliferaven els thrillers, com ara Contratiempo, d’Oriol Paulo; Plan de fuga, d’Iñaki Dorronsoro; El guardián invisible, de Fernando González Molina, i La niebla y la doncella, d’Andrés Koppel, les dues últimes, basades en els best-sellers de Dolores Redondo i de Lorenzo Silva, respectivament. També va abundar un tipus de comèdia popular i costumista –i més aviat populista– amb títols com Es por tu bien, de Carlos Therón, o Señor, dame paciencia, d’Álvaro Díaz Lorenzo.
El jove Eduardo Casanova va estrenar la modesta, però artísticament ambiciosa i arriscada, Pieles
© Pokeepsie Films
En contrapartida, també es van estrenar obres de directors joves, més modestes pel que fa al nivell de producció, però artísticament ambicioses i arriscades, com Pieles, d’Eduardo Casanova; Selfie, de Víctor García León, o La llamada, de Javier Calvo i Javier Ambrossi, un musical basat en un fenomen teatral. Una altra rara avis va ser el film Handia, de Jon Garaño i Aitor Arregi, una recreació històrica parlada en basc, feta pel mateix equip que ja va fer la lloada Loreak.
Cinema català
L’ambiciosa Incerta glòria, d’Agustí Villaronga –basada en la novel·la de Joan Sales–, va ser una de les produccions catalanes destacades de la temporada
© Lucia Faraig
Aquest any, l’ambiciosa Incerta glòria, d’Agustí Villaronga –basada en la novel·la de Joan Sales–, va apuntar a ser la gran producció catalana de la temporada, en una operació destinada a repetir l’èxit que en el seu dia va obtenir el director amb Pa negre.
La debutant Carla Simón va presentar Estiu 1993, pel·lícula inspirada en els records de la seva pròpia infantesa, quan va morir la seva mare i es va haver d’adaptar a una nova família
© Lucia Faraig
L’èxit, però, el va obtenir una pel·lícula dirigida per una debutant, Carla Simón, que a Estiu 1993 es va inspirar en els records de la seva pròpia infantesa, quan va morir la seva mare i es va haver d’adaptar a una nova família. Parlada en català, Estiu 1993 va anar recollint elogis en festivals de tot el món, començant per la Berlinale, i va ser preseleccionada per a representar l’Acadèmia del Cinema Espanyol als Oscar de Hollywood.
Una altra debutant que va obtenir reconeixements i molt bona acollida va ser la jove Elena Martín amb la seva opera prima –també parcialment autobiogràfica– Júlia Ist. Si Martín va protagonitzar Les amigues de l’Àgata, un debut a vuit mans plantejat com un treball de final de carrera, ella es va estrenar a partir dels records de quan va anar d’Erasmus a Berlín.
També sorgit del terreny d’una certa independència, Carlos Marqués-Marcet –revelat amb el seu primer llargmetratge, 10.000 km– va rodar a Londres i en anglès la comèdia Anchor and Hope, en la qual repeteix amb la mateixa parella protagonista, David Verdaguer i Natalia Tena.
Amb un plantejament de producció més costós, també va rodar en anglès Isabel Coixet, que a The Bookshop va adaptar la novel·la de Penelope Fitzgerald amb actors britànics i nord-americans. Una altra realitzadora, Roser Aguilar, va tornar al cinema anys després de Lo mejor de mí amb Brava, un drama sobre els abusos sexuals protagonitzat per Laia Marull.
Des de fa uns quants anys, un grup de realitzadors han apostat pel conreu d’un gènere fantàstic que ha aconseguit transcendir fronteres. Un dels més destacats és Jaume Balagueró, que va estrenar Muse, a partir de la novel·la de José Carlos Somoza La dama número trece. D’altra banda, el seu amic i soci Paco Plaza va estrenar la terrorífica Verónica. J.A. Bayona va estar darrere la producció d’El secreto de Marrowbone, el debut com a director del seu guionista habitual Sergio G. Sánchez. La novel·la d’Albert Sánchez Piñol La pell freda es va adaptar en una coproducció dirigida pel francès Xavier Gens.
Com a rara avis, va destacar la sorprenent comèdia metalingüística Algo muy gordo, dirigida per Carlo Padial i amb l’humorista Berto Romero interpretant-se a si mateix. I pel que fa al cinema d’animació, es va estrenar la seqüela Tadeu Jones 2: el secret del rei Mides.
Les reivindicacions del sempre precari sector cinematogràfic català van anar orientades a protestar contra la derogació, a càrrec del Tribunal Constitucional, de la taxa audiovisual cobrada als operadors d’internet, la qual suposava uns ingressos que, en desaparèixer, han repercutit en la producció.