Les dinàmiques demogràfiques catalana i, sobretot, espanyola es van mantenir assentades en una situació marcada per una certa inèrcia, gràcies, sobretot, a la pròpia estructura per sexe i edat de la població, i perquè els moviments migratoris –més imprevisibles, ja que no depenen pròpiament de la dinàmica demogràfica endògena sinó de factors externs, i principalment de caràcter econòmic– han perdut gran part del protagonisme que havien tingut durant la primera dècada del segle XXI.
En efecte, l’evolució del darrer any, tant en volum com en estructura per edats de la població catalana, va ser la pròpia d’una societat madura que tendeix cap a un cert envelliment de la població, fet, d’altra banda, que comparteix amb bona part de la resta de societats occidentals. En primer lloc, des del punt de vista del volum de població, l’evolució de la xifra d’habitants va semblar confirmar la tímida recuperació iniciada l’any 2015, de manera que durant l’any 2016 la població va augmentar en 28.689 persones, fins a situar-se, a data d’1 de gener de 2017, en els 7.551.285 habitants, valor que és el tercer més elevat després dels màxims assolits els anys 2012 i 2013, amb 7.570.908 i 7.553.650 habitants, respectivament.
Aquesta tendència a l’alça –que, d’altra banda, podem qualificar com a tímida, perquè implica una taxa de creixement de només el 3,8%, lluny del ritme de creixement dels primers anys del segle XXI– contrasta amb el que es va esdevenir en el conjunt de l’Estat espanyol. En efecte, durant el mateix període de temps, la població espanyola va disminuir en 17.982 persones, xifra igualment modesta, però que reflecteix la contraposició de dos models demogràfics coexistents: d’una banda, existeix un gran centre i part del nord peninsular (que comprèn comunitats com ara Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Aragó, Galícia, Cantàbria, Astúries, Extremadura i, fins i tot, Andalusia), caracteritzat per l’envelliment progressiu de la població; una relativa escassetat de dones, producte d’una forta emigració diferencial per sexes, i una immigració de pas, que no ha pogut tancar les pèrdues demogràfiques que afecten aquest territori des de mitjan segle passat; de l’altra, determinades comunitats autònomes (Catalunya, però igualment també la Comunitat de Madrid, el País Basc i, sobretot, les Illes Balears) que experimenten guanys –si bé, tímids– de població, fruit d’una estructura de població més jove, que afavoreix un nombre més alt de naixements en relació amb el de defuncions i amb més dinamisme migratori positiu.
La perspectiva per a aquest interior peninsular no és, ni de bon tros, optimista. Un estudi recent elaborat pel Centre d’Estudis Demogràfics va constatar que, mentre que a principis del segle XX un de cada cinc habitants d’Espanya –un total de 4 milions de persones– residia en municipis que el 2016 tenien menys de 1.001 habitants i la densitat de població superava els 20 h./km2, valor no excessivament inferior a la densitat del conjunt d’Espanya (37 h/km2), un segle després, la població d’aquests municipis s’havia reduït a 1,45 milions –gairebé una tercera part–, i amb prou feines representava el 3,1% del conjunt espanyol, amb una densitat de 7,3 h/km2 enfront dels 92 del conjunt del territori espanyol.
Aquesta situació es deu, no tant a l’emigració del camp a la ciutat –que ha perdut rellevància respecte a èpoques anteriors–, com al fet que han adquirit protagonisme les pèrdues demogràfiques derivades d’una fecunditat molt baixa i una mortalitat més alta. D’altra banda, mentre que les ciutats s’han beneficiat notablement de l’aportació immigratòria, aquesta ha passat de puntetes per la majoria de les àrees rurals espanyoles. En efecte, les estructures demogràfiques dels espais rurals condicionen el seu futur demogràfic. Des de mitjan dècada dels setanta, la natalitat ha experimentat un continu descens i la mortalitat ha seguit un camí de creixement associat a l’envelliment. Els municipis en risc de despoblament irreversible mostren les taxes de natalitat més baixes, les de mortalitat més elevades, menys creixement natural (sempre negatiu), més emigració interna neta i menys atracció de la immigració exterior.
Gràfic de la piràmide d’edats a Catalunya, realitzat amb dades de l’Instituto Nacional de Estadística
Pel que fa a les comunitats que tenen guanys poblacionals, i centrant-nos en el cas català, la dinàmica recent està marcada, almenys de moment, per un creixement natural que, encara, és positiu: el nombre de naixements de l’any 2016 va ser superior, en 5.148 persones, al de defuncions. I si utilitzem l’adverbi encara és pel fet que la tendència recent és que aquest moviment natural tendeixi a ser nul o, en un termini no gaire llunyà, negatiu. D’una banda, la taxa bruta de natalitat tendeix a anar disminuint, fruit de la reducció del nombre de persones en edat fèrtil, com a conseqüència de l’arribada a edats adultes de les generacions poc nombroses nascudes durant l’època de baixa natalitat dels anys noranta del segle passat. Visualment, això es reflecteix en un estrenyiment de la base de la piràmide d’edats. D’altra banda, la xifra absoluta de defuncions segueix augmentant progressivament, no pas perquè hagin empitjorat ni les condicions ni el calendari del fenomen, sinó, simplement, fruit de l’envelliment de la població. Aquesta darrera afirmació es pot corroborar fàcilment amb l’observació de l’evolució de tres indicadors complementaris: en primer lloc, el valor de la taxa de mortalitat, que segueix la seva tendència a la baixa, fins a situar-se en el 8,3‰; en segon lloc, l’esperança de vida, que continua la seva progressiva escalada, assoleix màxims històrics i redueix l’escletxa, encara important, en els valors diferencials entre homes i dones, i, finalment, en tercer lloc, com a reflex de les dues qüestions anteriors, l’eixamplament de la cúspide de la piràmide, amb un percentatge cada vegada més elevat de persones en edats avançades, entre les quals destaca la sobrepresentació de la població femenina.
No obstant això, i com ja s’anuncia des de fa anys –i així ho recull l’Institut d’Estadística de Catalunya en les seves projeccions de població a l’horitzó de l’any 2036–, aquest balanç positiu entre els naixements i les defuncions té els dies comptats, si bé cal indicar que la situació actual és més favorable que l’escenari projectat l’any 2013 (base de la projecció vigent de població), que preveia ja per a l’any 2016 un moviment natural i un creixement absolut de la població de signe negatiu.
El saldo migratori més elevat el registra el Barcelonès, que destaca com la comarca receptora de les migracions de la resta d’Espanya i de l’estranger
© Li Klung
Pel que fa a l’altre component de l’evolució demogràfica, el saldo migratori, cal indicar que, almenys de moment, no s’han complert tampoc les estimacions pessimistes fetes per l’Institut d’Estadística de Catalunya en les projeccions ja comentades: si bé la previsió per a l’any 2016 era d’un balanç negatiu de 19.000 persones, el fet cert és que aquesta dinàmica regressiva no tan sols no s’ha complert, sinó que, fins i tot, respecte de l’any anterior, va augmentar fins a assolir un saldo positiu de 23.541 persones. Per tant, un cop més, s’observa com els moviments migratoris són el principal motor de la dinàmica demogràfica catalana, ja que, per si sols representen el 82% del creixement total.
Malgrat que encara és prematur extreure una conclusió de quines poden ser les causes d’aquest lleuger repunt, és probable que els tímids indicis de recuperació econòmica hagin, d’una banda, incentivat l’arribada de més persones immigrades i, de l’altra, hagin frenat els moviments de sortida de població, sia dels moviments de retorn de les persones arribades en l’època de bonança econòmica, sia de persones que busquen una millor inserció en el mercat laboral a l’estranger.
El saldo migratori net del conjunt de Catalunya amb la resta d’Espanya va ser de signe positiu l’any 2016. Territorialment, el saldo migratori total va ser positiu per a 33 comarques, i cal destacar que no hi havia tantes comarques amb saldo migratori positiu des de l’any 2008. El saldo més elevat el registra el Barcelonès, amb 25.047 moviments, que destaca com la comarca receptora de les migracions de la resta d’Espanya i de l’estranger, alhora que també és la principal emissora dels moviments dins de Catalunya.
Finalment, i per a complementar aquesta visió de la dinàmica recent i futura de la població catalana, cal fer un apunt sobre el que es preveu en les projeccions de llars elaborades per l’Institut d’Estadística de Catalunya. Segons aquest organisme, i malgrat que, com s’ha vist, la població catalana no augmentarà en un futur pròxim, el nombre de llars continuarà augmentant a Catalunya els propers anys fins a assolir una xifra de 3,37 milions l’any 2036, dada que representa unes 406.000 llars més que el 2016. L’estudi conclou, a més, que, d’una banda, s’esdevé un increment de l’heterogeneïtat familiar, amb l’aparició de noves formes de famílies, que representen alternatives al model tradicional de família nuclear, i, de l’altra, la tendència a la formació de llars més petites i d’estructures més simples.
Aquesta dinàmica es deu, principalment, al fet que la mida mitjana de les llars catalanes disminuirà des de les 2,50 persones actuals fins a les 2,32 de l’any 2036, xifra similar a l’observada l’any 2011 en països com Àustria, Bèlgica o el Regne Unit. Segons aquest informe, el principal creixement es farà en les llars unipersonals, que arribaran a ser 958.352 el 2036, és a dir, un augment d’unes 236.000. Les llars de dues persones continuaran sent les més freqüents a Catalunya (1 de cada 3), amb una previsió d’1,16 milions, mentre que les formades per tres persones augmentaran moderadament, si bé cada cop tindran menys pes en el conjunt de les llars. Finalment, les de quatre i més persones disminuiran en unes 68.000 llars, especialment les més grans, amb una estimació d’unes 600.000 l’any 2036.