El nou proteccionisme nord-americà
Una de les principals incerteses econòmiques del 2017 va ser l’ascens del risc de proteccionisme des de l’arribada, al gener, de Donald Trump a la Casa Blanca, als Estats Units, amb la seva filosofia d’"America first". Aquest fet va quedar ben palès en el Fòrum Econòmic Mundial, que es va celebrar a la ciutat suïssa de Davos, on es reuneixen anualment les elits del món.
De fet, els Estats Units i la Xina s’hi van intercanviar els papers, i el president xinès Xi Jinping va exercir de defensor del lliure mercat i del comerç sense barreres davant l’actitud de la nova administració de Washington. Aquesta estratègia va quedar totalment ratificada amb la retirada de l’Acord d’Associació Transpacífic (TPP, per les seves sigles en anglès) per part de Trump o en les negociacions per a redissenyar el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) amb el Canadà i Mèxic.
La nova administració dels Estats Units al final d’any va aconseguir aprovar una reforma fiscal, valorada en 1,5 bilions de dòlars al llarg de 10 anys, de la qual es beneficiaran especialment les empreses. Aquesta modificació, la més important del sistema tributari de la potència nord-americana en trenta anys, va provocar l’alerta de la Unió Europea (UE), que va considerar aquesta mesura una amenaça per al comerç i les inversions internacionals, i va advertir que podria violar algunes normes de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Brussel·les va témer, especialment, algunes deduccions destinades a les multinacionals dels Estats Units per alguns dels seus ingressos a l’exterior i la possible discriminació envers les empreses europees en les mesures dirigides a combatre l’elusió fiscal.
Ascens del bitcoin
La criptomoneda bitcoin va marcar cotitzacions rècord, tot i el risc de ser una nova bombolla financera o un niu per als diners procedents del crim
© BTC Keychain
En aquest context, als mercats financers va guanyar protagonisme una criptomoneda, el bitcoin, que va marcar cotitzacions rècord, tot i que va pujar i baixar en poc temps en percentatges de dos dígits. Tot i el risc de ser una nova bombolla financera o un niu per als diners procedents del crim pel seu anonimat, la moneda virtual va començar a cotitzar al mercat de futurs de Xicago (CBOE) al principi del mes de desembre.
El bitcoin és una critpomoneda descentralitzada, nascuda el 2009, que es basa en la tecnologia blockchain. No té cap govern ni banc central al darrere ni està acceptada com a moneda de curs legal, encara que s’accepta com a mitjà de pagament en determinades webs i botigues físiques.
Per la seva banda, la Reserva Federal dels Estats Units –de la qual Janet Yellen deixarà de ser la presidenta per cedir el testimoni a Jerome Powell al gener del 2018, l’escollit per Trump per rellevar-la– va consolidar la política de pujada dels tipus d’interès, en aprovar-ne tres durant l’exercici. La darrera va ser al desembre, amb una alça d’un quart de punt, fins a una franja situada entre l’1% i l’1,25%, un nivell similar al de l’octubre del 2008. Aquest procés de retirada d’estímuls monetaris va començar al desembre del 2015, amb un primer increment, del 0,25% al 0,50%, i un segon un any després, fins al 0,75%. Els altres tres van tenir lloc ja al març, juny i desembre del 2017. La Reserva Federal va anunciar tres noves pujades previstes al llarg del 2018.
El Banc Central Europeu (BCE) va mantenir els tipus d’interès en el 0%, tot i revisar a l’alça les previsions de creixement per a la zona de l’euro a la seva darrera reunió del 2017. Com que els nivells d’inflació no van generar satisfacció per part de les autoritats monetàries, els analistes van descartar pujades dels tipus d’interès a la zona de l’euro fins al final del 2018 o, fins i tot, fins el 2019, l’exercici en què finalitzarà el mandat de Mario Draghi al front del BCE.
En tot cas, l’entitat va continuar amb el seu programa d’adquisició de deute públic i privat, tot i reduint-ne l’import mensual fins a la meitat a partir del gener del 2018, és a dir, uns 30.000 milions d’euros. El programa estava previst de mantenir-lo fins al setembre del 2018 o bé fins a una data posterior si es considerés necessari per a arribar a l’objectiu d’inflació.
Creixement ralentit el 2018
El 2017 es va tancar amb un ritme de creixement alcista a la zona de l’euro. El BCE va estimar l’alça del producte interior brut (PIB) en el 2,4%, el 2017, davant el 2,2% estimat inicialment; i del 2,3%, el 2018, davant l’1,8% previst a les estimacions del setembre. La Comissió Europea, per la seva banda, va preveure el 2,2% a la zona de l’euro, el 2017, davant l’1,7% estimat a la primavera, i del 2,1%, el 2018.
Al capdavant de l’Eurogrup, nom que reben les cimeres que congreguen els ministres d’Economia i Finances de la zona de l’euro, s’hi va produir el relleu a la presidència, a la qual havia aspirat amb anterioritat el ministre d’Economia espanyol, Luis de Guindos. El substitut de l’holandès Jeroen Dijsselbloem va ser finalment el portuguès Mário Centeno. Amb aquest nomenament es van compensar les presidències de les autoritats europees, ja que Centeno procedeix del partit socialista, mentre que la majoria dels altres càrrecs corresponen al partit popular continental.
L’economia espanyola també va tancar l’exercici amb un elevat ritme de creixement. Segons la Comissió Europea, la taxa d’increment del 2017 va ser del 3,1%, per baixar al 2,5%, el 2018, i el 2,1%, el 2019. El Govern espanyol va mantenir la previsió per al 2017, però va reduir l’estimació per al 2018 en tres dècimes, fins al 2,3% com a conseqüència de la incertesa per la situació política de Catalunya, així com l’absència de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2018 abans d’acabar el 2017, com a conseqüència de la manca de suports suficients al Partit Popular (PP). També el Banc d’Espanya va revisar a la baixa en una dècima les previsions de creixement de l’economia espanyola per al 2018 i el 2019, amb el 2,4% i el 2,1%, respectivament.
Però l’impacte més important en les estimacions econòmiques va ser per a Catalunya, que, segons el Banc d’Espanya, podria ser d’entre tres dècimes i 2,5 punts inferior, en funció de la seva intensitat i durada, a causa de l’efecte de les tensions polítiques.
Altrament, les revisions fetes per altres organismes es van limitar a calcular ralentitzacions de cara al 2018, que serien menys intenses en funció de la tornada a la normalitat institucional a Catalunya, com és el cas de la Cambra de Comerç. Tanmateix, segons dades de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), l’economia catalana va créixer fins al 0,7% en el darrer trimestre de l’any, i ho faria fins al 0,8% durant el primer trimestre del 2018.
Una de les conseqüències de la tensió política a Catalunya va ser el trasllat del domicili social d’empreses, que es va accelerar arran d’un canvi normatiu del Govern central del PP a la Llei de societats de capital del 2015, que va obrir la porta a fer el trasllat sense necessitat de consultar-ho amb la junta d’accionistes, encara que els estatuts de l’empresa ho establissin així.
Empreses com Amazon van manifestar que no canviarien la seva política d’implantació a Catalunya arran dels esdeveniments polítics
© Amazon
Els canvis de seu el van iniciar els dos grans bancs, el Sabadell, que va traslladar el domicili social a Alacant, i CaixaBank, que va fer el mateix, però a València. A més, aquesta segona entitat va portar la seu social de la Fundació, principal accionista del banc i de la seva societat de participacions industrials, CriteriaCaixa, a Palma de Mallorca. Finalment, sis de les set empreses de l’Ibex-35 que tenien la seu a Catalunya la van traslladar. Van ser, a més de CaixaBank i el Banc Sabadell, Gas Natural, Colonial, Abertis i Cellnex. En canvi, empreses multinacionals, com ara Amazon, van manifestar que no la canviarien.
El Banc Popular, intervingut i absorbit
El sector bancari va viure una veritable convulsió al juny amb el Banc Popular. Després de moltes setmanes d’especulacions i caigudes a la borsa, les autoritats bancàries de la Unió Europea (UE) van decidir intervenir-lo, destituir-ne la cúpula, encapçalada per Emilio Saracho, i vendre’l posteriorment al Banc Santander per un euro. Va ser la primera vegada des de la creació de la Unió Bancària en què les autoritats comunitàries, a través de la Junta Única de Resolució (JUR), van protagonitzar una operació d’aquesta mena en lloc de fer-ho les autoritats nacionals, amb una entitat que havia arribat a una situació d’il·liquiditat com a conseqüència d’una fugida de dipòsits. El Banc Santander, per la seva part, va llançar una ampliació de capital per valor de 7.072 milions d’euros, per tal de reforçar els recursos propis de l’entitat adquirida, la sisena en dimensió del mercat bancari espanyol, fundada 91 anys enrere i històricament lligada a l’Opus Dei.
La crisi de les caixes d’estalvis va portar als tribunals l’antiga cúpula de l’alacantina Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM), que en el seu dia es va quedar el Banc Sabadell. L’Audiència Nacional va condemnar quatre exdirectius per falsejar els comptes de l’entitat i camuflar la seva veritable situació de fallida. Els condemnats van ser els dos ex-directors generals de la CAM, Roberto López Abad i María Dolores Amorós (a tres anys de presó); l’ex-director general de Planificació i Control, Teófilo Sogorb (a quatres anys de presó), i l’ex-director general d’Inversions i Riscos, Francisco José Martínez (a dos anys, nou mesos i un dia). Modesto Crespo, Vicente Soriano, Juan Luis Sabater i Salvador Ochoa van ser absolts.
Un altre cas va ser el que va provocar que l’Audiència Nacional enviés a presó la cúpula de l’antiga NovaCaixaGalicia, resultant de la fusió de Caixa Galicia i Caixa Nova, per les indemnitzacions multimilionàries que es van atorgar els seus directius. Tot i que el Tribunal Suprem no n’era partidari, l’Audiència Nacional va mantenir la pena de dos anys de presó, però, al cap de set mesos, el mateix Tribunal va deixar sortir l’expresident de l’entitat, Julio Fernández Gayoso, per motius d’edat.
I no va ser l’únic escàndol financer que va portar exdirectius als tribunals. L’Audiència Nacional va condemnar Miguel Blesa, l’expresident de Caja Madrid, a sis anys de presó, i Rodrigo Rato, exvicepresident del Govern i exresponsable de Bankia, a quatre anys i mig per un delicte continuat d’apropiació indeguda entre el 2003 i el 2012 per les targetes anomenades black, amb les quals ells i seixanta-tres altres exdirectius van gastar-se 12,5 milions d’euros sense cap mena de justificació.
Miguel Blesa se suïcida
Miguel Blesa, que tenia pendents altres casos, va ser trobat mort d’un tret al pit en una finca de la província de Còrdova, on havia participat en moltes ocasions en caceres amb amics, en un acte que, des d’un principi, es va tractar com un suïcidi. Blesa, que va presidir Caja Madrid del 1996 al 2009, tenia llicència d’armes. A més de la condemna per les targetes black, que estava pendent de revisió per part del Tribunal Suprem, l’exbanquer, que estava a punt de complir 70 anys, tenia pendent la causa sobre els sobresous a l’antiga caixa madrilenya. El 2013 va arribar a ingressar a la presó dos cops per la causa oberta pel jutge Elpidio José Silva sobre la compra del City National de Florida el 2008. Posteriorment, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) va condemnar el jutge a 17 anys i mig d’inhabilitació per la seva actuació en la instrucció del cas Blesa. El Tribunal va entendre que el jutge havia enviat l’exbanquer a la presó per "motivacions insòlites" i en va arxivar la causa.
Per la seva banda, els germans Ruiz-Mateos, fills de l’empresari José María Ruiz-Mateos, fundador de Rumasa, van aconseguir evitar la presó després que la secció primera de l’Audiència Provincial de Palma de Mallorca desestimés la petició de la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears i els mantingués en llibertat fins que el Tribunal Suprem resolgués els recursos presentats contra la sentència del Tribunal balear que els condemnava a penes de cinc i sis anys de presó per estafa agreujada en la compra de dos hotels. La sala va mantenir les mesures cautelars de retirada dels passaports i compareixences periòdiques als jutjats, imposades des del 2012.
El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), a instàncies del Govern espanyol, va decidir iniciar la fusió de Bankia i el Banc Mare Nostrum (BMN) –entitat sorgida de la integració de les antigues caixes de Múrcia, Penedès, Granada i Sa Nostra–, les dues entitats nacionalitzades, que va ser ratificada per les juntes d’accionistes. Inicialment, l’Estat n’és l’accionista majoritari. Abans d’acabar l’any, l’Estat va reprendre el procés de privatització de Bankia col·locant al mercat el 7% del capital, d’un total del 67% del qual era propietari.
Les entitats financeres catalanes van continuar la seva expansió i les seves operacions per a reforçar-se com a bancs. Així, CaixaBank va passar a controlar del 45,5% al 84,51% del portuguès BPI a través d’una oferta pública d’adquisició d’accions (OPA). El Banc Sabadell, per la seva banda, es va desprendre d’alguns actius, entre els quals hi ha la seva filial de Miami, el Sabadell United Bank, que va vendre al grup nord-americà Iberiabank per 967 milions d’euros.
Mor Salvador Gabarró
Una de les grans companyies energètiques, Gas Natural, va viure un 2017 amb moltes novetats, una de les quals va ser la mort del seu anterior president, Salvador Gabarró, que seguia com a president d’honor i a qui va rellevar Isidre Fainé el setembre del 2016. Gabarró va ser-ne president des del 2004, dos anys després d’haver-se jubilat com a gerent de Roca Radiadors, fins el 2016, i va ser un dels artífexs del creixement de l’empresa i de la seva expansió internacional. Entre les grans operacions que va protagonitzar, es troben la integració de l’elèctrica Unión Fenosa el 2008, després de l’intent fracassat de fer-se amb el control d’Endesa, l’OPA sobre la qual va retirar el 2007, dos anys després d’haver-ne iniciat la batalla; i la compra de la xilena CGE el 2014.
A més de fer vendes com ara el 20% del negoci de la distribució de gas a Espanya per 1.500 milions a un consorci encapçalat per Allianz Capital Partners i un fons canadenc, o la del negoci italià per 1.020 milions, Gas Natural va mantenir el seu pols amb Colòmbia per l’expropiació de la seva filial en aquell país, Electricaribe, a la qual va reclamar 1.000 milions d’euros de compensació.
Una de les grans operacions corporatives de l’any la va protagonitzar el grup francès PSA, fabricant de marques com ara Peugeot o Citroën, en tancar la compra de la nord-americana General Motors, propietària de les marques Opel i Vauxhall per uns 1.300 milions d’euros. Amb aquesta operació, el grup francès esperava obtenir uns ingressos d’entre 1.500 i 2.000 milions d’euros. Amb tot, la transacció va topar amb alguns problemes que van fer que PSA reclamés entre 600 i 800 milions per haver amagat informació d’Opel sobre les exigències d’emissions que van entrar en vigor a Europa el 2021.
L’empresa alemanya Siemens (Joe Kaeser) i la francesa Alston (Henri Poupart-Lafarge) van acordar la seva fusió per a crear un gegant mundial del sector del ferrocarril i fer front a la creixent competència internacional
© Siemens
També l’empresa francesa Alstom, fabricant del tren d’alta velocitat francès (TGV), i l’alemanya Siemens van acordar fusionar-se per crear un gegant mundial del sector del ferrocarril i fer front a la creixent competència internacional, especialment la de la Xina. El volum de negoci conjunt era de 15.300 milions d’euros.
Batalla pel control d’Abertis
Una de les grans companyies d’origen català, Abertis, va ser objecte d’una batalla d’ofertes entre la italiana Atlantia i la filial alemanya de l’ACS Hochtief
© Abertis
Una altra de les grans companyies d’origen català, Abertis, va ser objecte d’una batalla d’ofertes. La primera la va llançar la italiana Atlantia, el principal accionista de la qual és la família Benetton, que valorava la companyia en 16.431 milions d’euros. Aquesta oferta va topar amb una de Hochtief, la filial alemanya de l’ACS presidida per Florentino Pérez, que situava la valoració d’Abertis en 18.600 milions d’euros, al voltant del 14% per sobre de la d’Atlantia. Però els italians no van llançar la tovallola i, tot i considerar que no havien de demanar permís al Govern espanyol per a proposar una nova oferta, finalment ho van fer. L’Executiu espanyol considerava que calia aquesta autorització prèvia en ser Abertis una concessionària d’autopistes. A més, Abertis té el control de la companyia de satèl·lits Hispasat, en la qual el Govern té una participació minoritària, però amb capacitat de veto, ja que es tracta d’una empresa considerada estratègica. Abertis es va reforçar aquest mateix any a Hispasat, on té el 90,74% del capital.
I Acciona, controlada per la família Entrecanales, va arribar finalment a un acord per la venda de Trasmediterránea a la naviliera familiar canària Grupo Armas per 260,4 milions d’euros. La transacció també incloïa el repagament del deute de Trasmediterránea per un import de 127,3 milions.
Els "Papers del Paradís"
Després dels Papers de Panamà, a escala internacional va tornar a esclatar un escàndol sobre ocultació de fons per part de personalitats rellevants, que es va anomenar "Papers del Paradís". Aquesta filtració va ser obtinguda pel diari alemany Süddeutscher Zeitung, que la va compartir amb el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ, per les seves sigles en anglès). En total, hi van participar uns 400 periodistes de 67 països que van analitzar 1,4 terabytes d’informació. Entre els noms que van aparèixer vinculats amb societats en paradisos fiscals o territoris de baixa tributació, hi figuraven polítics, famosos i artistes de tot el món. Pel que fa a Espanya, hi apareixien 1.200 societats, 558 accionistes, 166 intermediaris i 89 beneficiaris amb direcció postal a l’Estat. Amb els "Papers de Panamà", les autoritas tributàries espanyoles van iniciar 131 expedients a 125 contribuents.
A Espanya, el Tribunal Constitucional va provocar dos importants ensurts relacionats amb les normes tributàries. El més important, tot i que amb efectes limitats en tractar-se d’un procés que feia cinc anys que s’havia produït, va ser considerar inconstitucional l’amnistia fiscal. La sentència va determinar que el decret llei mitjançant el qual el Govern del PP va aprovar el procés de regularització fiscal extraordinària el 2012 no era el vehicle legislatiu apropiat. De totes maneres, va avalar les declaracions que van presentar més de 31.000 contribuents dins d’aquest procés per a legalitzar diners i actius evadits d’Hisenda. El dictamen del Tribunal Constitucional va ser més un advertiment polític que no pas una sentència amb efectes pràctics.
Un altre dels ensurts va ser el que va consolidar una tendència que havien marcat nombrosos tribunals inferiors en rang, i que afectava l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), més conegut com l’impost de plusvàlues, mitjançant el qual els ajuntaments de tot l’Estat recapten uns 2.000 milions d’euros l’any. El Tribunal Constitucional va considerar que aquest gravamen no es podia exigir, al contrari del que feien els municipis, en aquells casos en què la diferència entre el valor de venda i el de compra era negatiu, és a dir, en aquells casos en què no hi havia una plusvàlua real.
La Generalitat amb les finances intervingudes
Al setembre, el ministre d’Hisenda i Funció Pública, Cristóbal Montoro, va anunciar la intervenció dels comptes de la Generalitat de Catalunya
© Pool Moncloa / José María Cuadrado
A Catalunya, es va posar en marxa l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), que va signar convenis amb el Servei Català de Trànsit o l’Ajuntament de Barcelona per a fer tasques d’embargament de deutes, i a partir de setembre també va assumir la liquidació de tributs com ara el de successions. L’ATC va passar de 350 empleats (al gener del 2016) a més de 700 (al final del 2017) i va obrir una nova xarxa d’oficines pròpies. Un cop intervinguda la Generalitat, el Govern central va decidir anul·lar la norma mitjançant la qual els organismes i empreses públiques de la Generalitat pagaven els seus impostos, inclosos els estatals, com ara les retencions de l’IRPF o l’IVA, a través de l’ATC.
La Generalitat, abans de ser intervinguda a través de l’article 155 de la Constitució, va veure com el Ministeri d’Hisenda i Funció Pública va passar a controlar els seus comptes, des del setembre, per evitar que es dediquessin recursos a la celebració del referèndum previst per a l’1 d’octubre (1-O) o per crear estructures d’estat. Al novembre, Hisenda també va intervenir els comptes de l’Ajuntament de Madrid, després que aquest organisme va rebutjar per tercera vegada el pla econòmic i financier del consistori madrileny, i, al desembre, va intervenir de facto els comptes de la Generalitat Valenciana a canvi de rebre més ajuda financera del FLA.
A llarg de la legislatura, el Tribunal Constitucional, a instàncies del Govern central, va suspendre, anul·lar o provocar disfuncions en cinc nous impostos aprovats pel Parlament de Catalunya. Van ser suspesos el d’actius particulars inclosos en societats i el que grava el diòxid de carboni que emeten els vehicles, que havia d’entrar en vigor l’1 de gener del 2018 per als cotxes. El Tribunal Constitucional va declarar finalment inconstitucionals el gravamen sobre l’electricitat d’origen nuclear i el que recau en les operadores d’internet, ambdós creats el 2014. L’impost sobre els pisos buits, aprovat el 2015, també va ser suspès, però després el mateix tribunal va aixecar aquesta decisió, que posteriorment va ser impugnada en alguns aspectes. Un dels impostos que es va lliurar de la impugnació de l’Estat davant el Tribunal Constitucional va ser el que recau sobre les begudes ensucrades, que va entrar en vigor un mes més tard del que estava previst, l’1 de maig.
A Comissions Obreres (CCOO) es van produir relleus a les seves cúpules, tant de Catalunya com d’Espanya. A Catalunya, Javier Pacheco va ser elegit secretari general del sindicat per un període de quatre anys, amb el 91,45% dels vots, en susbtitució de Joan Carles Gallego. Pacheco es va iniciar en el món sindical en el comitè d’empresa de la fàbrica de Nissan a Barcelona. Abans d’accedir al càrrec, el nou secretari general de CCOO a Catalunya va haver de fer front a dures negociacions amb el ram del metall, que van afectar empreses com ara Delphi o Valeo, per a buscar alternatives a les reestructuraciones previstes i evitar el tancament de les factories.
Pel que fa a CCOO a escala estatal, Unai Sordo va ser l’elegit en substitució d’Ignacio Fernández Toxo. Sordo, que era el líder de la central sindical al País Basc, va presentar l’única candidatura a la secretaria general. No hi va haver oposició ni al seu càrrec ni a la llista per a l’executiva confederal.
Protestes dels estibadors
El sector dels estibadors va protagonitzar diverses jornades de vaga, que van paralitzar els principals ports, com a protesta contra el decret de liberalització del sector que va aplicar el Govern espanyol. L’executiu tenia pendent de compliment una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 2014, que el condemnava per incomplir la normativa comunitària en matèria de llibertat d’establiment i de contractació.
El Govern espanyol, després d’anys de paralització, va convocar dues subhastes de més de 8.000 MW d’energies renovables, que van guanyar companyies d’energia eòlica
© Fototeca2 / Fanuweb / Dreamstime.com
El Govern espanyol va decidir posar finalment la directa en matèria d’energies renovables, després d’anys de paralització, i va convocar dues subhastes en què es van adjudicar més de 8.000 megawats (MW) de potència. La primera, amb un total de 3.000 MW, la van guanyar essencialment companyies d’energia eòlica, que es van emportar el 99,3% del concurs. La segona, en canvi, després que les empreses del ram solar es consideressin perjudicades, va acabar amb 5.036 MW adjudicats, el 66% més dels previstos, dels quals 3.909 van ser per a energia fotovoltaica i 1.127 per a energia eòlica.
El Tribunal Constitucional va anul·lar la indemnització aprovada per a compen-sar la paral·lització del magatzem de gas Castor, propietat de la societat Escal, participada majoritàriament per ACS. La compensació era de 1.350,7 milios d’euros, però havia de superar els 4.000 milions sumant-hi els interessos i els costos inclosos al llarg de 30 anys, a pagar a través del rebut del gas per part dels particulars i les empreses.
En el món empresarial català, hi va haver alguns canvis de propietat, com ara la de Pronovias. Alberto Palatchi va decidir vendre el 90% del capital de la companyia a BC Partners, que va valorar l’empresa de moda nupcial en 550 milions d’euros. Palatchi havia negociat una operació d’aquesta mena amb diversos fons, però finalment va arribar a un acord amb BC Partners. L’operació es va estructurar en dues fases: una primera en què la compradora es va fer amb el 100% del capital, i una segona en què Palatchi va adquirir el 10% del capital de la firma que va fundar el 1964.
D’altra banda, Ontario Teacher’s Pension Plan, el fons de pensions professional més important del Canadà, va comprar més del 90% de la funerària Mémora al grup britànic 3i, un grup de fons que la gestionava per uns 500 milions d’euros. El comprador és el principal accionista d’OGF, el primer grup funerari francès. Un dels grans actius de Mémora a l’Estat espanyol és Serveis Funeraris de Barcelona (SFB), en el qual té el 85% del capital. L’altre 15% és propietat de l’Ajuntament de Barcelona, partidari de la venda d’aquest paquet i de la creació d’una funerària municipal. Hi havia entrat a Mémora el 2008, després de comprar les participacions que aleshores tenien Acciona i l’antiga Caja Madrid.
Barceló vol la fusió amb NH
El grup Barceló va proposar a la cadena NH fusionar-se per tal de consolidar-se com la primera companyia hotelera espanyola
© Teresa Cañas
Hi va haver altres operacions empresarials en marxa, com l’oferta del grup Barceló, que va proposar a la cadena NH una integració, per la qual va oferir 2.480 milions d’euros, per tal de consolidar-se com la primera companyia hotelera espanyola. NH tenia previst donar resposta a l’oferta al gener del 2018.
Per la seva banda, Colonial va llançar una OPA sobre Axiare per tal d’obtenir el 71% del capital que encara no controlava. L’import de l’operació va ascendir a 1.032,7 milions d’euros.
Una de les dones més riques del món, Lilianne Bettencourt, hereva de l’imperi L’Oréal, va morir als 94 anys. La difunta i la seva família controlaven el 33,05% del capital del gegant de la cosmètica i comparteixen poder al consell d’administració amb la suïssa Nestlé, que en té el 23,12%.
També va ser un exercici complicat per a Uber, la plataforma de lloguer de cotxes amb conductor. No solament es va quedar sense la llicència a Londres, sinó que, al desembre, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va donar la raó als taxistes espanyols, defensats per la barcelonina Élite Taxi, en considerar que la companyia no era solament una intermediària sinó un servei de transports, per la qual cosa estava subjecte als mateixos deures i obligacions que la resta d’empreses d’aquest àmbit de l’economia. Més enllà de com afectaria a la mateixa Uber, el dictamen del tribunal europeu podia tenir ramificacions cap a altres activitats poc regulades fins ara com les dels apartaments turístics, el principal exponent de les quals és Airbnb.
De fet, la precarització laboral i els nous treballs lligats a empreses de l’economia col·laborativa van portar a la UE a treballar en una directiva que estableix uns mínims drets laborals. Des de Brussel·les, es va defensar la flexibilitat laboral, però combinada amb certa seguretat i estabilitat al lloc de treball. A l’Estat espanyol, hi va haver denúncies davant la Inspecció de Treball per la vinculació laboral dels repartidors de companyies com ara Deliveroo o Glovo.