Més signes d’un clima cada cop més extrem
L’any 2017 va continuar mostrant els signes inequívocs d’un clima cada cop més extrem, fet que l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) va alertant de manera insistent amb els seus missatges de crida a la reducció de les emissions de gasos hivernacle a l’atmosfera.
La manifestació més evident de l’escalfament global és, a més de la constatació de l’augment de la temperatura mitjana al nostre planeta, la significativa pujada del nombre i la intensitat de les onades de calor. De nou, l’estiu del 2017 va ser el més càlid des que es tenen registres meteorològics i, concretament, el mes de juliol va ser el més càlid d’aquests últims 137 anys, segons va publicar la NASA.
A Catalunya, com és habitual a l’estiu, hi va haver una invasió d’una massa d’aire càlid de procedència nord-africana i al principi d’agost la temperatura va superar els 40 °C en diverses poblacions del Bages i de la Ribera d’Ebre; en general, a més del 90% de les estacions meteorològiques es va superar el llindar de perill per calor. Més extremes van ser les diverses onades de calor que van afectar el sud de la península Ibèrica, amb valors històrics com els 45,7 °C enregistrats a Granada el 12 de juliol o els 47,3 °C de Montoro (Còrdova) el dia 13, probablement la temperatura més alta mai observada a Espanya.
Tanmateix, les altes temperatures no van ser exclusives de l’estiu, ja que la tardor va ser excepcionalment càlida, sobretot durant el mes d’octubre.
Una altra evidència del canvi climàtic és la sequera extrema. En aquest sentit, la major part de la península Ibèrica aquest 2017 va patir un any hidrològic (1 de setembre – 31 d’agost) extremament sec, amb els embassaments sota mínims, en alguns casos gairebé secs del tot, com no es veien en les tres últimes dècades. Aquesta sequera va ser la causa directa de la propagació i extensió dels incendis forestals a Galícia i Portugal a mitjan octubre, afavorits, a més, pels vents forts i secs de l’huracà Ophelia, que es dirigia cap a les illes Britàniques.
A Catalunya, per bé que la sequera no va ser considerada extrema, el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) va qualificar l’any pluviomètric 2016-17 d’any sec. A gai-rebé un 70% del territori, el percentatge de la precipitació recollida en aquest període va ser d’entre un 70% i un 90% amb relació a la precipitació mitjana climàtica corresponent al període 1961-90.
Finalment, un altre tret característic d’un clima més extrem són les pluges puntualment més intenses que també van tenir lloc durant el 2017. Tempestes i xàfecs amb una intensitat extraordinària, encara que sovint de curta durada, van ser observats en moltes àrees del nostre territori. Aquests flash floods (‘rierades sobtades’), com es denominen en literatura hidrològica especialitzada, en qüestió de minuts poden inundar una zona amb problemes de drenatge, com va passar en diverses àrees urbanes durant la tardor. N’és un exemple la forta tromba d’aigua caiguda la matinada de l’1 de setembre a Cambrils i Salou, amb carrers inundats, cotxes atrapats i la caiguda d’un mur d’un hotel.
Els devastadors huracans Harvey i Irma
L’huracà Irma, de categoria 5, enfilant cap a Florida amb vents sostinguts de 280 km/h
© ISS / Expedition 53 / NASA
La tendència observada de pluges cada cop més intenses degudes a l’incessant augment de la temperatura va quedar palesa amb les catastròfiques inundacions que els huracans Harvey i Irma van produir en extenses zones del Carib i del sud dels Estats Units. Harvey, un huracà de categoria 4, procedent del golf de Mèxic, es va aproximar al final d’agost a Texas, s’hi va quedar seguint un recorregut estacionari, i hi va produir les pluges més abundants mai observades als Estats Units amb inundacions catastròfiques en extenses àrees costaneres del sud, sobretot a la ciutat de Houston. En poques hores les precipitacions van superar els 1.500 l/m2, acompanyades de forts vents.
Al principi de setembre, l’huracà Irma va entrar al Carib, va passar per Puerto Rico i la República Dominicana i va enfilar cap a Florida quan arribava a la categoria 5 (la màxima en l’escala Safir-Simpson) amb vents sostinguts de 280 km/h. Alguns experts van classificar l’huracà com de categoria 6 (inexistent encara), ja que el van considerar com el més potent de l’Atlàntic des que se’n tenen registres. La devastació que l’Irma va produir va ser enorme, encara que l’evacuació massiva de ciutats com Miami i d’altres del sud de Florida va limitar la xifra total de víctimes a 60.
Els diferents informes i opinions dels experts van establir que la causa de l’extrema virulència dels huracans i tifons observada en aquests últims anys és l’augment de la temperatura de les aigües oceàniques on es formen i circulen aquests huracans i tifons. Segons la "raó termodinàmica", l’augment gairebé exponencial de la capacitat de l’aire per contenir vapor d’aigua en funció de la temperatura en podria ser la causa principal. Tot i que l’escalfament global potser té poca influència en l’inici de les tempestes tropicals, sí que en té l’augment de la seva intensitat i el fet que hi hagi hagut ciclons de categoria màxima circulant per sobre d’oceans cada cop més càlids. L’anomenat calor latent, que se cedeix a l’aire en els processos de condensació, augmenta molt com més gran és el vapor d’aigua de l’aire sobre aquestes superfícies oceàniques i es transforma en l’energia cinètica dels corrents verticals i vents que conformen els huracans. Al Pacífic, també alguns tifons van ser extremament virulents durant la temporada 2017, com el Noru, el Hato o el Lan.
A més dels ciclons tropicals, hi ha signes cada vegada més evidents que la tendència és que el clima esdevingui més extrem, també a prop de casa nostra, amb l’augment de la freqüència de temporals violents, ventades huracanades, fortes tempestes, tornados en zones gens habituals, etc. Al principi d’octubre, la tempesta Xavier va causar 9 morts i enormes danys a Alemanya i Polònia, fenòmens que es van repetir a les mateixes zones poques setmanes després amb la tempesta Herwart, amb vents que es van apropar als 150 km/h.
Trenta anys del Protocol de Mont-real
El 16 de setembre es va celebrar, amb el suport de l’ONU, el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó, que va coincidir amb el 30è aniversari de la promulgació del Protocol de Mont-real. Aquest protocol limitava l’emissió dels gasos CFC (sobretot dels freons i halons, molt utilitzats als circuits de refrigeració i també als polvoritzadors de líquids), que deterioren la capa d’ozó de l’atmosfera, segons van descobrir els investigadors Franklin Sherwood Rowland, Paul Jozef Crutzen i Mario José Molina, guardonats amb el premi Nobel de química l’any 1985 per aquest descobriment.
La capa d’ozó, situada a la baixa estratosfera (15-30 km d’altitud), envolta el planeta i el protegeix de les radiacions ultraviolades solars, la més perjudicial de les quals és la UV-B entre els 280 nm i els 320 nm de longitud d’ona, que causa l’efecte eritema (cremada) per l’exposició al sol i, a llarg termini, el càncer cutani.
Una de les manifestacions més evidents de la disminució de l’ozó estratosfèric el constitueix el forat d’ozó de l’Antàrtida (àrea on pràcticament no hi ha ozó), el qual es forma cada any a la primavera austral i es contreu, sobretot, a mitjan setembre. Gràcies al Protocol de Mont-real (1987), derivat de la Convenció de Viena (1985) i altres addendes, s’ha aconseguit minvar significativament la concentració dels gasos CFC i d’uns altres cent productes que deterioren la capa d’ozó de l’atmosfera. El resultat és que el forat d’ozó es va reduint de mica en mica i, si se segueix aquest ritme, cap a mitjan segle XXI s’espera que desaparegui i que les concentracions d’ozó retornin als valors normals.
Declaració Internacional sobre el Clima Global
El 22 d’abril, amb motiu del Dia de la Terra, una trentena d’institucions mundials en l’àmbit de la meteorologia i la climatologia, entre les quals hi ha el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) i l’Associació Catalana de Meteorologia (ACAM), van signar la Declaració Internacional sobre el Clima Global, que reconeix l’aclaparadora evidència de l’escalfament global de l’atmosfera causada pels gasos d’efecte hivernacle, a la vegada que demana una ràpida actuació per evitar els impactes del canvi climàtic en l’activitat humana. En aquesta declaració s’estableix que les actuacions passen per l’aplicació urgent dels compromisos de l’Acord de París del 2015, pels quals es limitava l’ascens de la temperatura global a valors inferiors als 2 °C en relació amb els valors de l’era preindustrial. L’objectiu per a la segona meitat del segle XXI és l’absència d’emissions dels gasos que causen el canvi climàtic antropogènic.
Molt lluny d’aquest objectiu es troben els valors rècord actuals enregistrats, amb una concentració de CO2 a l’atmosfera de 403,3 parts per milió (ppm). A més, l’augment anual de 3,3 ppm també va ser una xifra rècord, atribuïda a la influència del fenomen del Niño de l’any 2016.