Els licaons voten, i ho fan esternudant
Zoòlegs experts van descriure com els licaons decideixen quan han de sortir de cacera participant en una mena de votació per mitjà de l’esternut
© Derek Keats
Un estudi dut a terme per zoòlegs de les universitats de Swansea, a Gal·les, New South Wales, a Austràlia, i Brown, als Estats Units, sota la coordinació de la Botswana Predator Conservation Trust, va descriure com els licaons, també coneguts com gossos salvatges africans, decideixen quan han de sortir de cacera participant en una mena de votació mitjançant l’esternut. La quantitat d’esternuts que fan determina si el grup surt a caçar o no. Les preses preferides dels licaons són les gaseles, una presa difícil de caçar, malgrat que aquests gossos salvatges poden assolir velocitats punta de fins a 70 km/h; per això és tan important sortir de caça quan tots els components del grup hi estan d’acord.
Després d’analitzar 68 reunions d’una població de licaons en què els esternuts protagonitzaven la comunicació, es va arribar a la conclusió que la quantitat d’esternuts estava directament relacionada amb la capacitat de canviar d’activitat per a anar a caçar. L’estudi va mostrar, amb precisió, el funcionament d’aquesta votació entre aquests gossos salvatges, que viuen en grups d’uns deu individus, tot i que n’hi ha grups més nombrosos, que poden arribar a reunir fins a quaranta exemplars. Quan el grup de licaons està reunit amb la parella dominant, només dos o tres esternuts per cap són suficients per a donar el vistiplau a l’inici de la cacera. Per contra, si no hi ha la parella dominant, aleshores fan falta una mitjana de deu esternuts per cada licaó per a donar el tret de sortida. D’altra banda, aquesta conducta relaciona diverses variables d’aquesta manera: com més esternuts, més cohesió de grup i més rapidesa a l’hora de decidir.
Aquestes reunions del grup de licaons estudiat acabaven en autèntics quòrums quan un nombre mínim de licaons presents en l’agrupació (que podem considerar una autèntica assemblea) validaven l’acord pres (anar a caçar o no). És per això que es pot associar l’hàbit d’esternudar quan estan en grup amb el de votar.
Si bé ja se sabia que hi ha grans primats, com per exemple els goril·les, i altres mamífers, com els suricates, que prenen decisions en grup, fins ara no s’havia sospitat que els esternuts dels licaons podien tenir res a veure amb el fet d’assolir un quòrum per a decidir alguna cosa en grup. De fet, la repetició d’esternuts en grup s’associava amb una mena d’hàbit per a netejar-se les vies aèries i poder respirar millor durant les estones, sovint molt llargues, de cacera.
Un bacteri letal per als ximpanzés
Una nova soca bacteriana és la culpable d’una malaltia letal que està provocant la mort de ximpanzés del Parc Nacional de Taï, a la Costa d’Ivori
© Fototeca2 / Joe Stone / Fotolia.com
Aquest 2017 es va descriure una nova soca bacteriana, culpable d’una malaltia letal semblant a l’àntrax o carboncle, que està provocant la mort de ximpanzés i altres espècies del Parc Nacional de Taï, una selva verge de Costa d’Ivori catalogada el 1977 com a Reserva de la Biosfera i el 1982 com a Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. El patogen, identificat l’any 2004, és responsable de quasi el 40% de les morts animals estudiades en aquesta zona en les últimes tres dècades. En el cas de les poblacions de ximpanzés de l’Àfrica occidental, el percentatge supera el 56% del nombre d’individus total, segons l’estudi encapçalat per l’investigador alemany Fabian Leendertz, especialista en pestes com l’ebola, i es calcula que, seguint aquest ritme, aquesta subespècie de primat pot desaparèixer del Parc Nacional de Taï en un període de temps no superior als 150 anys. En l’actualitat, només en queden 35.000 exemplars en una àrea de distribució que es redueix cada dia a causa de l’expansió dels camps de monocultius de canya de sucre i de palma.
El nou patogen, Bacillus cereus biovar an-thracis, és més que una seriosa amenaça per a la vida salvatge en aquesta zona, perquè és molt més letal que en altres zones africanes, com les selves del Camerun i de la República Centreafricana, on també ha provocat la mort de ximpanzés, elefants i goril·les, però en menor nombre. D’altra banda, es tem que aquesta soca que afecta la Costa d’Ivori pugui acabar afectant l’espècie humana per inhalació, i produir crisis respiratòries que provoquin la mort. Com a conseqüència de tot això, s’està fent un seguiment acurat dels efectes del patogen en les poblacions animals, i en països fronterers amb Costa d’Ivori s’estan prenent mesures preventives i de control de les poblacions de ximpanzés per a estudiar la possible propagació de la malaltia.
Noves descobertes sobre els tardígrads
La identificació dels gens que permeten als tardígrads reviure després de ser dessecats fa possible que es trobin aplicacions beneficioses per a l’espècie humana
© ESA / Dr. Ralph O. Schill / NASA
L’any 2017 va ser, igual com l’anterior, un any en què el grup dels tardígrads va seguir acaparant una atenció especial a causa d’uns descobriments que sorprenen la comunitat científica. Si l’any passat la notícia va ser la seva capacitat extraordinària de supervivència en tot tipus de condicions (radiacions, pressions altes i baixes, temperatures extremes i deshidratació), aquest any van ser notícia les raons d’aquesta capacitat, sobretot pel que fa a la resistència a la deshidratació.
Si bé ja s’havia comprovat que hi ha tardígrads que reviuen després de ser dessecats, en descodificar el genoma de dues espècies de tardígrads es van identificar els gens que ho permeten. Els estudis van demostrar que aquests gens determinen la fabricació d’unes proteïnes que estan especialitzades a substituir les molècules d’aigua que es perden en cada cèl·lula durant els períodes de sequera, i quan hi torna a haver aigua disponible, aquesta omple les cèl·lules i en dissol les proteïnes.
A aquest descobriment, els investigadors hi veuen beneficis importants per a l’espècie humana, sempre que s’arribi a poder manipular aquests gens o les mateixes proteïnes. Per exemple, dins del món de les vacunes amb microorganismes vius, seria més fàcil tenir-ne de dessecades, de manera que no caldria guardar-les refrigerades. Això en facilitaria el manteniment i el magatzematge a qualsevol lloc del món. De la mateixa manera, l’estudi en profunditat d’aquestes proteïnes pot representar la clau d’una nova tècnica de deshidratació d’aliments que pugui tenir avantatges respecte de les existents actualment i fer-les, per exemple, encara més segures o d’efectes de més llarga durada.
De l’estudi del genoma dels tardígrads es va concloure també que estan més a prop filogenèticament dels cucs que no pas dels insectes o dels aràcnids, amb els quals comparteixen, per exemple, extremitats. Una de les proves d’aquesta relació més propera amb els cucs és que els tardígrads tenen cinc gens del tipus HOX, com la majoria dels cucs, que controlen el desenvolupament embrionari del cap i la cua dels animals i la posició de les extremitats en les espècies que en tenen. Per contra, la majoria d’animals d’altres espècies en tenen el doble: deu gens del tipus HOX.
El paper ecològic de les vespes
Les vespes tenen un alt valor ecològic pel fet que són depredadores d’altres insectes
© Robert Goossens
Hi ha milers d’espècies de vespes, uns insectes que en general no agraden gens i que generen rebuig. El fet que puguin picar i que no aportin cap material valuós, com per exemple la mel que fabriquen les abelles, les fa poc estimades. Tanmateix, s’ha de canviar la visió que tenim de les vespes i veure-les com unes aliades molt valuoses i uns insectes sense els quals molts ecosistemes tal com els coneixem ara canviarien significativament.
Les vespes tenen un alt valor ecològic, pel fet que són depredadores d’altres insectes. Si no ho fossin, la població de moltes espècies d’insectes augmentaria considerablement, fins i tot exponencialment, fet que suposaria un efecte negatiu per a l’espècie humana, perquè hauria de conviure amb molts més insectes que en l’actualitat, a la vegada que molts cultius d’hortalisses i fruites es veurien afectats de manera perjudicial pels insectes i les plagues que es produïssin. Més enllà de les activitats agrícoles humanes, el control de la població d’insectes d’arreu del món és fonamental per al manteniment de l’equilibri en els ecosistemes, ja que evita descontrols ecològics que poden produir canvis desconeguts en les relacions tròfiques, tant en cadenes com en xarxes d’alimentació, els quals poden acabar tenint repercussions tràgiques com, fins i tot, l’extinció d’alguna espècie. D’altra banda, les vespes també busquen i consumeixen sucres en diferents tipus de flors, de manera que tenen un pes especial en la pol·linització de moltes espècies vegetals, tot i que el protagonisme indiscutible en aquest camp de la reproducció de les plantes és per a les diferents espècies d’abelles.
Per tot plegat, no s’ha de menysprear la feina que fan les vespes i el seu paper cabdal en els ecosistemes.
L’estatus de la pantera de les neus
Els experts consideren que la pantera, o lleopard, de les neus, hauria de continuar essent considerada una espècie “en perill” per no afavorir una relaxació en les polítiques de protecció de l’espècie
© Bernard Landgraf
Durant l’any 2017 es van produir diverses trobades al Kirguizistan entre experts en grans felins de dotze països asiàtics (el mateix Kirguizistan, l’Afganistan, el Pakistan, l’Índia, el Nepal, Bhutan, la Xina, el Kazakhstan, el Tadjikistan, l’Uzbekistan, Mongòlia i Rússia) per parlar de la situació de perill de l’espècie Panthera uncia, la pantera, o lleopard, de les neus, en els seus territoris. Mentre alguns d’aquests especialistes van descriure l’estabilització i, fins i tot, l’increment de les poblacions d’aquests felins asiàtics, d’altres van demanar el manteniment intacte de tots els programes de protecció.
La Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) és la llista més rigorosa que hi ha de les espècies animals amenaçades. L’any 2017 va ser polèmic el canvi de catalogació del nivell d’amenaça per al lleopard de les neus. En concret, va passar de la categoria d’espècies "en perill" a la de "vulnerable", que és menys greu, una categoria que indica que l’espècie en qüestió està menys amenaçada. Actualment els responsables de la UICN cataloguen una espècie en la classe "en perill" segons una disposició que està condicionada pel compliment d’un d’aquests dos fets: a) n’hi ha d’haver menys de 2.500 individus, b) la població total ha d’haver disminuït un 20% durant un període màxim de 16 anys. Tenint en compte que cap dels dos fets es correspon amb la realitat de la població total de les panteres de les neus, la UICN va argumentar la seva decisió de canvi en la catalogació.
Aquest canvi d’estatus va preocupar una bona part dels científics que treballen en l’àmbit de la protecció de les espècies animals, perquè temen que hi haurà una relaxació en les polítiques i els programes de protecció d’aquesta espècie a partir d’ara.
La pantera de les neus ha estat sempre una espècie molt perseguida per aconseguir-ne el pelatge, que és molt apreciat per la indústria clandestina pelletera. Per això, la caça furtiva va acostar l’espècie molt a prop de l’extinció durant el segle XX, però els programes de protecció duts a terme en molts dels països que tenen poblacions d’aquesta espècie de felí els últims anys han estat reeixits i sembla que s’ha evidenciat una estabilització d’aquestes poblacions.
Els experts en grans felins estimen que la població total es troba entre els 7.400 i els 8.000 individus, unes xifres extrapolades de l’estudi d’un 2% dels 2.000.000 km2 que ocupa el territori on viuen les panteres de les neus. Per a fer aquests estudis poblacionals es van utilitzar càmeres i anàlisis genètiques de restes orgàniques, unes tècniques avançades que han donat resultats molt fiables i que són defensades pels científics, que asseguren que els resultats obtinguts són vàlids per a demostrar que la població global d’aquests felins ha augmentat respecte a la que hi havia vint anys enrere, quan les xifres més optimistes en fixaven un màxim de 7.000 exemplars.
Tanmateix, les dificultats existents per a estudiar aquests felins, de difícil observació visual, entre altres motius, perquè viuen en ecosistemes d’alta muntanya, compliquen molt les conclusions rigoroses i fiables d’aquests estudis i són un bon argument per als defensors de mantenir l’espècie en la categoria "en perill". A més, la variabilitat pel que fa al nombre d’individus segons els territoris estudiats –en zones muntanyoses del Nepal i el Pakistan, per exemple, l’anàlisi de femtes va donar com a resultat la detecció de menys individus dels esperats, mentre que en d’altres es van obtenir resultats més optimistes– també va ser un argument per als que consideren que extrapolar els resultats de les àrees estudiades a tota l’àrea de distribució de l’espècie de felí és poc rigorós.
Temporada de cria desastrosa per a una colònia de pingüins d’Adèlia
La temporada de cria de l’any 2017 va ser desastrosa per a una de les colònies orientals de l’espècie de pingüins d’Adèlia, Pygoscelis adeliae. Tot i que aquesta espècie gaudeix d’un bon estat de conservació, els científics francesos que en fan el seguiment de les poblacions des del 2010 es van alarmar en descobrir que en una d’aquestes poblacions només van sobreviure dues cries. La dificultat per a trobar krill i les quantitats inusualment elevades de gel a les nits, que obliga els adults a recórrer distàncies més grans de les habituals per a aconseguir aliments, van ser les causes dels greus problemes que va tenir aquesta colònia per a reproduir-se.
Diferents grups de conservació de la vida salvatge, liderats per la WWF, van demanar la creació urgent d’una nova àrea de protecció marina a l’Antàrtida oriental per a protegir aquesta colònia, formada per uns 36.000 exemplars. Aquesta àrea de protecció ha de garantir la prohibició de la pesca de krill a la zona per a eliminar la competència per a aconseguir l’aliment i assegurar la supervivència de les espècies animals que viuen a l’Antàrtida.