Les aportacions dels darrers trenta anys a la història de la pintura, l’escultura i l’arquitectura catalanes del període medieval donen lloc a una suma molt complexa d’inquietuds, projectes, parèntesis, dualitats i polèmiques, certeses i hipòtesis, que només de vegades s’han concretat en publicacions. Es tracta d’una suma en què les matemàtiques deixen de ser una ciència exacta. Les trobades i les discordances obliguen sovint a prendre partit, a valorar el substancial o a donar suport a una determinada idea en perjudici d’una altra. Tanmateix, el criteri que voldríem aplicar aquí apunta, més que no pas al debat sobre una sèrie inacabable d’aspectes concrets, a la visió temperada de la realitat global d’una disciplina en la qual no han faltat ni l’entusiasme ni l’experiència. Potser algun cop s’han barrat els camins per conduir a bon port els resultats obtinguts, o bé han mancat les vies metodològiques adequades per avançar amb el rigor adient, però, en definitiva, hi ha una singularíssima suma final que resulta positiva en qualsevol assaig de balanç. No hem volgut oferir una perspectiva entusiasta, o massa acomodada i elogiosa, del que ha estat el passat més recent dels estudis sobre l’art medieval a Catalunya, però tampoc no podem sintonitzar amb una visió hipercrítica que desvetlli en cada nou judici auguris de signe negatiu.
Les etapes prèvies. El llegat anterior al 1970
Com manifesta l’encapçalament general, el propòsit d’aquest text no és rastrejar la història de les contribucions fetes a l’art català medieval amb anterioritat a la dècada del 1970. De tota manera, seria injust i probablement incongruent amb el que vindrà després passar per alt la complexiitat i l’amplitud dels estudis que faran possibles les investigacions posteriors. És per això que cal tenir-los en compte, encara que només sigui de forma orientativa i un cop superada l’ambició de ser exhaustius. Durant l’etapa prèvia al 1970 és evident que no tots el temes han rebut la mateixa atenció i també és de bona lògica acceptar la desigualtat dels resultats. Això no ha de ser obstacle per definir unes bases comunes sobre les quals es comencen a definir els estudis de l’art català i, en particular, els de l’art català medieval.
Sobre els fonaments relativament febles que havia construït la historiografia del segle XIX, els investigadors dels segle XX endegaran una tasca minuciosa de catalogacions que són vàlides encara en molts aspectes. En el terreny de les arts figuratives cal posar ordre a la gran quantitat d’obra que emergeix del col·leccionisme privat i que, en algunes afortunades ocasions, passa a enriquir ja a la primera meitat del segle els fons públics, contribuint a la formació i consolidació dels principals museus catalans. Es tracta, doncs, de parar esment a les grans aportacions que estructuren la matèria i que, amb errors del tot comprensibles, posen els fonaments i les guies per al coneixement general d’un període artístic o d’una determinada tècnica. Des de l’inici constatem una certa tendència a l’especialització, però sense que per això calgui fer compartiments massa tancats, ja que alguns autors adoptaren una òptica plural que afavoria la seva penetració en els diferents camps de l’art.
De l’etapa anterior a la Guerra Civil, en què es defineix el paper de la Junta Municipal de Museus, creada el 1902, de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), amb la publicació del seu Anuari o del Centre Excursionista de Catalunya (Butlletí, 1891-1938) podem extreure les visions generals que parteixen de la recerca de dades i d’obres disperses i que enllacen amb el procés d’ordenació consegüent. És el període de les grans troballes, de les grans constatacions i decisions. S’arrenquen les pintures romàniques i es traslladen als museus (Barcelona, Vic Solsona...) en diferents campanyes anteriors a la Guerra (1919, 1923, 1924, 1926). Es realitzen excavacions arqueològiques, es restauren edificis medievals i es revisen els criteris aplicats en la reconstrucció de Santa Maria de Ripoll. Interessen els esquemes generals, la formalització i descripció de les grans etapes de l’art català i de les seves fronteres, però també s’observa la preocupació d’alguns estudiosos per qüestions tipològiques i funcionals i per les relacions entre les diverses arts, la pintura i l’orfebreria per exemple. No manca erudició i cal precisar també que la tasca essencial d’alguns mossens, com Josep Gudiol i Cunill i Manuel Trens, fa que ni la litúrgia ni les qüestions temàtiques (iconogràfiques) passin desapercebudes.
La pintura romànica, i també la gòtica, van atreure ben aviat un bon grapat d’estudiosos, captivats per l’interès d’un art expressiu, determinat pel color i que en certa manera s’acostava a les iniciatives artístiques de la centúria, però també l’escultura i l’arquitectura medievals van gaudir d’espais importants en les publicacions i troballes anteriors a la Guerra Civil espanyola. La recerca d’uns orígens nacionals que arrelaven en l’etapa medieval va motivar moltes recerques i va inspirar algunes troballes no mancades de romanticisme. Entre els nascuts al segle XIX, hi ha homes que finalitzaren la seva carrera poc després del 1900, com Salvador Sanpere Miquel; alguns visqueren encara algunes de les seves millors etapes d’investigadors al segle XX, com Lluís Domènech i Montaner o Bonaventura Bassegoda i Amigó, mentre que, alguns altres, tot just començaven a crear-se un perfil ben definit. Resseguir les seves biografies no és ara una tasca possible. Mn. Josep Gudiol i Cunill, Joaquim Folch i Torres, Alexandre Soler i March, Cèsar Martinell, Adolf Florensa, Josep Pijoan, Josep Puig i Cadafalch, Mn. Manuel Trens o Agustí Duran i Sanpere treballaren en paral·lel a altres investigadors estrangers encuriosits o captivats per les obres de l’art català medieval. En un degoteig que acabà sent una decidida participació en l’anàlisi de l’art català, van començar a arribar les publicacions d’É. Bertaux, J. A. Brutails, A. Mayer, W. Neüss, G. Richert, B. I. Gilman, G. Gallard, G. Goddard King, H. E. Whetey, D. C. Miller, W. W. S. Cook o Ch. R. Post, B. Rowland, P. Lavedan, A. K. Porter, H. Focillon, W. Goldschmidt, M. Salmi, J. Baltrusaitis, E. L. Muls, W. M. Whitehill, F. Wormald o G. Rouchès. Les relacions amb altres països es posaren de manifest el 1931 amb un cicle de conferències sobre la pintura catalana a la fi de l’Edat Mitjana que publicaria la llibreria Ernest Leroux de París el 1933, amb el suport de la Universitat de París i altres institucions. Aquesta relació culminaria amb la importantíssima exposició de l’any 1937 (L’Art Catalan a Paris) on s’aplegaren obres dels segles X al XV que va presentar J. Folch i Torres.
A tots aquests noms, ben coneguts, probablement calgui afegir-n’hi alguns altres d’importància semblant, però fóra necessari anotar també les aportacions puntuals d’autors locals que van fer la seva contribució específica sense sortir d’un nucli singular (LI. Roca i Florejachs, P. Pujol i Tubau, J. Bergós, Sanç Capdevila, Bofarull i Sans, J. Sarret i Arbós, J. Serra i Vilaró, M. Herrera i Ges, J. Matamoros...), o les d’aquells que solament de forma eventual van enriquir el panorama, sovint des del seu treball en altres disciplines. Tanmateix, refer aquests itineraris no és la tasca que ens imposem ara, atès que la cronologia a revisar ens convida a partir de l’any 1970.
Molt abans d’aquest any, a cavall de la guerra i la postguerra, sorgí una nova generació d’estudiosos quan encara no havia desaparegut l’anterior. Agustí Duran i Sanpere podria fer de pont entre els peoners i aquells altres que, nascuts a les primeres dècades del segle XX, iniciaven les seves carreres i la seva dedicació a l’estudi de l’art català. Recordem Eduard Junyent, Josep Gudiol i Ricart, Alexandre Cirici, Joan Ainaud de Lasarte, Frederic Pau Verrié o Pere de Palol. Duran havia publicat ja el 1932-34 Els retaules de pedra, dins una col·lecció fonamental: Monumenta Cataloniae, en la qual l’editorial Alpha aplegaria altres treballs essencials per a l’anàlisi de l’art català, com el de Puig i Cadafalch sobre l’escultura romànica (1949), el de Pijoan i Gudiol Ricart sobre els murals romànics, el de Manuel Trens sobre les Majestats catalanes o el de Joaquim Folch i Torres sobre la pintura romànica sobre fusta. Els retaules de pedra són, però, una de les obres més citades pels investigadors més recents i una obra imprescindible que posa les bases per a l’estudi de l’escultura catalana gòtica. Amb perfils, i també amb estils diferents, tots aquests autors contribuïren decididament a l’exploració de l’art de les etapes medievals en innombrables articles i treballs que en alguns casos podem celebrar que no hagin tingut encara un punt i final.
A començament dels anys quaranta, l’americà Millard Meiss també es capbussà per un moment en el terreny de la pintura trescentista italianitzant catalana, introduint noves idees sobre la seva evolució i una atractiva aproximació al món del manuscrit gòtic del segle XIV. De tota manera, caldrà esperar les contribucions de Pere Bohigas perquè l’anàlisi del llibre il·lustrat català es defineixi com un tot estructurat i quasi exhaustiu. Cal dir que al marge de les grans obres generals que s’especialitzaren en una determinada matèria, com les endegades per Post (1930-66) i per Mn. Gudiol en el camp de la pintura, en la majoria de les contribucions els períodes romànic i gòtic són abordats de forma dissociada o estudiats per autors diversos que col·laboren en capítols específics d’obres generals i que centren el seu esforç en un o altre camp. Un cas peculiar i engrescador fou la col·laboració entre Ainaud, Gudiol i Verrié en el Catálogo Monumental de España. El tema que els va unir en una tasca comuna fou la ciutat de Barcelona, que concentra els esforços dels tres historiadors de l’art amb un magnífic resultat que va veure la llum el 1947.
Poc després es creà la col·lecció Ars Hispaniae, que omplí els anys cinquanta i seixanta, en la qual s’aplegaren les aportacions d’alguns dels millors especialistes del moment. A més d’alguns ja esmentats, com Gudiol o Cook, centrats en l’anàlisi de la pintura romànica i gòtica, es poden comentar intervencions com la de Domínguez Bordona, que signaria la part dedicada a il·lustració de manuscrits, obra per a la qual va comptar també amb els textos de Joan Ainaud i que va aparèixer l’any 1962. Ainaud ja havia exercit un paper fonamental en altres volums, com el de l’escultura, signat amb Agustí Duran i Sanpere o el dedicat a la ceràmica i el vidre (1952). De l’arquitectura romànica se n’ocuparia J. A. Gaya Nuño el 1948, mentre que de la gòtica ho faria Leopoldo Torres Balbás (1952), que destacava els casos de Lleida i Tarragona per analitzar després el segle XIV com a moment de plenitud de l’activitat constructora catalana del període. Pel que fa als historiadors de l’art del món hispànic, cal no oblidar tampoc els precedents representats per Gómez Moreno, gran estudiós de l’etapa mossàrab revisada com a preromànica per Puig i Cadafalch, o el de V. Lampérez Romea, amb la seva visió de l’arquitectura civil (1922) tema que el 1955 ocuparia a Adolf Florensa en uns llibres de què parlarem tot seguit.
Del 1955 al 1957, Joaquim Folch i Torres dirigiria l’aparició en fascicles d’una sèrie de treballs que conformarien els dos volums de L’Art català de l’editorial Aymà. El primer recull visions de conjunt de les diferents arts catalanes de l’Edat Mitjana amb intervencions molt destacades que, com la de Florensa, malgrat el seu caràcter sintètic, han estat un referent global únic per als investigadors posteriors. Les seves pàgines deixen una intensa petjada que fa lamentar la concentració de tota aquella basta matèria i saber en un sol volum, fet que alhora es pot regirar com a virtut d’un text capaç d’arribar a tothom.
Sense abandonar els anys cinquanta, trobem les primeres monografies consagrades a alguns dels pintors més destacats del període, una situació que ha progressat de forma molt lenta i que aleshores comptava amb un precedent de gran importància: l’estudi de Manuel Trens sobre Ferrer Bassa i les pintures de Pedralbes, que es remunta al 1936. Encara que Verrié havia publicat una monografia sobre l’església de Sant Just i Pastor el 1944 i era ben conegut el treball de Bonaventura Bassegoda i Amigó sobre Santa Maria del Mar (1925-27), l’afany per proveir de monografies concretes la historiografia de l’art català medieval no es va estendre a l’escultura, l’orfebreria o l’arquitectura, almenys des d’una òptica global que no arriben a salvar algunes afortunades excepcions. Celebrem doncs les iniciatives dels anys cinquanta: el Borrassà de Josep Gudiol i Ricart (1953), precedit d’un estudi més sintètic del 1936 i de la monografia de Mn. Gudiol del 1925, o el Bernardo Martorell del 1959 de J. Gudiol Ricard, publicat per l’Instituto Diego Velázquez, a Madrid. La figura de Jaume Huguet que s’havia començat a definir, a partir del 1905, amb les troballes documentals de Josep Soler i Palet sobre el retaule de sant Abdó i sant Senén de Terrassa i que havia estat objecte de l’anàlisi global de Benjamín Rowland el 1932, seria el tema del qual Josep Gudiol Ricard i Joan Ainaud s’ocuparien el 1948. Ainaud retornà el 1955 a l’estudi del pintor. El 1942, aquest i F. P. Verrié havien analitzat els retaules de la catedral de Barcelona en un text important, però encara inèdit. Paral·lelament, i des del 1930, Ch. R. Post escrivia veritables monografies integrades en la seva obra capital: A History of Spanish Painting amb àmplies visions del panorama i els mestres de la Corona d’Aragó. El 1961 se sumaria l’aportació de J. Camón Aznar sobre pintura medieval espanyola apareguda dins la col·lecció Summa Artis, amb nombroses consideracions sobre les obres i els mestres catalans. Una mica més tard, Judit Sobre Berg enllestiria la seva tesi sobre Bartolomé Bermejo (1969). Puntuals, però força importants en el seu conjunt, van ser les contribucions de Carlos Cid i Priego, que analitzava les portades del segle XIII de l’escola de Lleida (1954) i també dels Beats conservats a Catalunya, entre altres temes, com les pintures murals de Sant Domènec de Puigcerdà.
El 1958 José Antonio Gaya Nuño feu un primer esforç de recuperació del patrimoni exiliat en la seva Pintura española fuera de España que inclou nombroses referències de pintures catalanes. Aquesta opció d’estudi trobà continuïtat en altres publicacions especialitzades i també, ja als anys noranta, en un projecte més global que dut a terme a la Universitat de Barcelona es troba encara en curs i que pretén catalogar i ordenar totes aquelles peces dispersades per biblioteques, museus i col·leccions de l’estranger i que formen part del patrimoni medieval català.
Més enllà de Barcelona, als anys quaranta i cinquanta, Tarragona comptava amb les aportacions de Pere Batlle i Huguet; Tortosa amb les d’Enric Bayerri i Bertomeu; Lleida amb les de Josep Lladonosa i Pujol, i Girona amb les de Lamberto Font, Jaume Marquès i Casanovas, Joaquim Pla i Cargol, Joan Subias i Gaiter o Joan Sutrà i Viñas, i així es podrien anar revisant també els casos d’altres localitats. Alguns d’aquests autors defineixen un llarg itinerari que ens porta almenys fins als anys vuitanta del segle XX amb aportacions força constants. Des d’una perspectiva més global que integraria totes les manifestacions artístiques d’un període en una demarcació geogràfica complexa, Marcel Durliat publicava el 1962 el seu estudi sobre L’art al Regne de Mallorca dedicat a la memòria d’Elie Lambert, autor d’un text fonamental sobre l’art gòtic hispànic dels segles XII i XIII (París, 1931). Durliat havia destacat ja abans amb altres aproximacions innovadores a l’escultura i a la pintura medievals catalanes, sense menystenir tampoc les seves aproximacions a l’escultura romànica peninsular.
Publicacions periòdiques com els Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad o el Butlletí del Museus de Barcelona eren una bona base per difondre algunes de les recerques més importants del moment. En alguns casos aquestes publicacions van assumir l’edició de llibres sencers. Seria el cas de Sílvia Llonch Pausas, estudiosa de l’escultura gòtica, que s’implicava aleshores amb un tema difícil, però molt atractiu, la pintura italogòtica a València (1968), editat pel Butlletí dels Museus de Barcelona (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona).
Però si bona part d’això comença a ser possible, i si cal esperar que treballs semblants sorgeixin més endavant, és en bona mesura gràcies a les tasques d’arxiu desenvolupades per Josep Madureu i Marimon (1893-1983), qui va dur a terme una recerca documental sense equivalent. Aquesta es veurà traduïda en diverses publicacions, en què destaquen les dels Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona (1945, 1946, 1949-52), i en fitxers inèdits consultats pels investigadors a l’Arxiu Notarial de Barcelona; en conjunt fan que la seva sigui una contribució cabdal i indiscutible al nostre coneixement de l’art català medieval. Josep Puiggarí o Bernard Alart amb les seves troballes inaugurals, Manuel Mas amb el seu ampli coneixement de la catedral de Barcelona, o Antoni Rubió i Lluch, amb els seus documents sobre la cultura medieval catalana, havien fet tasques essencials completades per altres estudiosos des d’àmbits diversos, com Mn. Segura a Santa Coloma de Queralt o Mn. Capdevila a Tarragona. A d’altres es poden atribuir aportacions més puntuals, però definitives, sobre diferents matèries (Trens i els Bassa, Verrié i Destorrents...), però fou amb les publicacions i recerques de Madureu que l’art medieval català es convertí en un dels millor documentats del món hispànic i europeu i en un camp adobat per a estudis de tota mena. A les pàgines de Madureu molts troben, i trobem, respostes que només esperen ser contrastades des d’òptiques diverses. És evident que la pintura fou la tècnica més premiada i amb un major nombre de documents imprescindibles, però no cal oblidar tampoc les seves aportacions a l’estudi de l’escultura i l’arquitectura, algunes d’elles recollides a Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, o d’altres sobre la il·lustració de manuscrits i els miniaturistes a Scrinium i altres publicacions periòdiques. A les seves troballes caldrà afegir-hi les d’Amada López Meneses, Martí de Barcelona, J. Hernando, G. Llompart o les de Manuel Trench, entre les de molts altres investigadors, però el panorama general havia quedat força ben dibuixat.
Encara que més orfes des del punt de vista documental, a poc a poc s’anà aconseguint que les obres catalanes del període romànic tinguessin capítols propis en obres generals de pintura europea. Walter W. S. Cook amb els seus estudis dels anys vint sobre els frontals catalans al The Art Bulletin i Charles I. Kuhn amb Romanesque mural painting of Catalonia, publicada per la Universitat de Cambrige el 1930 havien posat uns fonaments sòlids. Seguiren els estudis d’Anthony (1951), Michel (1961), Marette (1961), Fritz (1962), Bucci (1965), Pichard (1966) o Demus (1968/1970). El 1961 l’exposició internacional del Romànic, que havia obert les seves portes al Palau Nacional de Montjuïc, havia de ser una plataforma immillorable per reforçar la integració de la cultura medieval catalana en l’òptica europea. La creació del MAC, format a partir de les col·leccions aplegades al Palau de la Ciutadella i arribades el 1934 al Palau Nacional de Montjuïc, es consolidà sobre els fonaments de la seva pintura romànica. Però no solament cal parar esment en el romànic i els moments previs. Als anys seixanta historiadors de l’art com M. Laclotte i D. Thiebaut, A. Bosque, Ferdinando Bologna, Miklos Boskovits o Enrico Castenuovo prengueren en consideració la pintura catalana del segle XIV. Temps abans (1952), i potser per ser una obra conservada a París, Jean Porcher havia analitzat breument Le Breviaire du roi Martin d’Aragón de la Biblioteca Nacional, en una petita monografia de cita encara obligada.
Davant aquest panorama ple d’experiències satisfactòries, de publicacions fetes amb molta cura, des del punt de vista gràfic i del contingut, el repte dels anys posteriors no seria petit. Cal no oblidar tampoc la continuïtat de les contribucions de molts dels que van omplir les dures etapes de la postguerra i el període dictatorial, però també cal adonar-se del gruix que havia d’assolir la disciplina quan el nombre d’historiadors de l’art s’incrementés i es definissin els primers Departaments universitaris catalans dedicats a l’estudi de la Història de l’Art. Els fills dels precursors es convertiren en mestres de les noves generacions i es fomentà l’estudi puntual de les obres, els artífexs i els subperíodes a què aquestes i aquests pertanyen.
Inèrcies i transformacions dels estudis a partir del 1970
Com hem advertit, arribats els anys setanta no podem fer tabula rasa i oblidar ni els autors de les dècades anteriors ni les línies de treball ja definides a l’entorn de l’art medieval català. Les publicacions de Madureu continuaren sent la base per a moltes investigacions que encara avui es van realitzant o, fins i tot, d’aquelles que encara es troben a faltar. Les grans línies de treball que ja havien emergit i les grans propostes generals acumularen idees i hipòtesis que també descrigueren els camps d’estudi en què calia aprofundir. En aquest moment es començà a percebre la necessitat de replantejar alguns dels models fixats anteriorment. Sembla convenient interrogar-se sobre l’acoblament de les dues fases estilístiques millor dibuixades del període medieval, el romànic i el gòtic, sense oblidar el període previ descrit com a preromànic. Es constatà l’inici del debat sobre la fi i l’inici dels respectius moments. Es feren algunes propostes per matisar les antigues catalogacions i es buscaren nomenclatures que permetessin la mediació entre les diverses fases estilístiques de cada període (art tardoromànic, art protogòtic, estil 1200...) amb resultats que no sempre resultaren del tot convincents, però que introduïren noves expectatives d’anàlisi. Del 1974 és el llibre de Jose María Azcarate sobre El protogótico hispánico, on es tenen en compte algunes produccions catalanes. El segle XIII es perfilà ja com un moment difícil, però ineludible. El debat es mantingué encara algunes dècades a cavall de la tendència a sobrevalorar les etapes romàniques i l’interès per una part de la historiografia a desvetllar els inicis i les millors aportacions de la cultura gòtica.
El 1974 aparegué el primer volum dedicat a Catalunya de la col·lecció Tierras de España editada per la Fundació Joan March, amb els capítols artístics redactats per Josep Gudiol. L’obra, malgrat l’interès puntual de les síntesis realitzades pels diferents autors, no acabà d’omplir el buit d’una moderna història de l’art català medieval que, un cop superats estadis com el que havia representat l’Art Català de l’editorial Aymà, requeria ja en aquell temps un projecte de major ambició, no supeditat al format divulgatiu.
En el detall cal observar la continuïtat dels treballs de Joan Ainaud, Frederic Pau Verrié, Agustí Duran i Sanpere, Josep Gudiol, Eduard Junyent o Alexandre Cirici. El 1975-77 Curial publicaria els tres volums de Barcelona i la seva història, recull de molts diversos treballs d’Agustí Duran i Sanpere i contribució reiteradament citada en els estudis posteriors. Aquests i altres estudis deixen també espais per a les primeres publicacions d’Eduard Carbonell amb visions d’ordre general sobre l’art romànic català del segle XII en uns atractius i renovadors llibres d’Edicions 62 (1974-75). El text de Carbonell anava precedit del volum dedicat al romànic del segle XI (1973), traducció d’un text clàssic redactat per W. W. Whitehill el 1941. A més, com es sabut, la col·lecció, sempre amb un aparell fotogràfic de primer ordre, es completà amb els volums dedicats al preromànic i al gòtic. La Catalogne romane que Eduard Junyent va escriure per a la Zodiaque era potser el precedent més immediat (1960-61); s’hi havia plantejat una visió detallada dels monuments principals i una síntesi sobre molts altres aspectes, tal com deixava establert l’esquema de la famosa col·lecció francesa. Marcel Durliat hauria de completar els aspectes que afectaven el Rosselló en diferents publicacions i revisions.
El 1973 tingué lloc el Congrés Internacional de Historia del Arte de Granada, on també es trobà representat l’art català en algunes comunicacions degudes a investigadors de nacionalitats diverses (Actes del 1976). E. Carbonell analitzava les petjades del món clàssic en la pintura romànica. M. Frinta feia les seves vistoses aproximacions a l’anàlisi dels punxons, mentre que Manuel Mundó donava a conèixer el seu punt de vista sobre les grans bíblies catalanes de Rodes i Ripoll. Pere Freixas es referia a l’activitat d’Antoni Canet a la catedral de Girona, Antoni José Pitarch a Valentí Montoliu, A. Cirici a l’arquitectura gòtica i Emília Tarraco a Ripoll. El mateix 1973 Joan Ainaud publicava la seva Guia del romànic del Museu d’Art de Catalunya, fonamental per conèixer la seva visió d’aquelles obres que durant un llarg període havia tingut més a l’abast com a director del Museu. La Guia resumeix entre altres qüestions la seva preocupació per la pintura romànica a la qual havia dedicat ja anteriorment diversos treballs (1957, 1962, 1964, 1965 o 1966). Pocs anys abans, el 1971, criden l’atenció els estudis de Wettstein, qui elaborà un assaig d’integració dins el marc de la pintura europea dels murals de Sant Climent de Taüll, amb una segona part del 1978 en què abordà la projecció de la pintura mural de Poitiers, Tours i Limoges en el món hispànic. En aquesta etapa també s’aprofundí el paper del mestre i del taller en temps del romànic. Els estudis de J. Dols sobre el grup d’Osormort (1972) perfilen aquesta preocupació que es desenvolupà més endavant en algunes de les contribucions de J. Yarza. Preocupa la itinerància dels tallers i, en funció d’aquesta, també les relacions entre els escriptoris i els obradors dedicats a la pintura mural i sobre taula. Joan Sureda donà a conèixer les seves primeres recerques sobre la pintura romànica en un volum luxós de l’editorial Juventut que, amb fotografies a color, inaugurà la col·lecció Vulpellac el 1976. Aquest treball fou revisat per l’autor el 1981 en editar un nou estudi sobre la pintura romànica amb el suport d’Alianza editorial a Madrid i amb voluntat d’inventari i classificació exhautius.
Els estudis monogràfics dedicats al període romànic –i no és difícil apreciar que es troba a faltar quelcom semblant per al gòtic– tingueren un important altaveu en l’Editorial Artestudi dirigida per Jordi Vigué, preàmbul força directe del projecte monumental que constituí uns anys més tard la Catalunya Romànica, que pertany ja a la història dels anys vuitanta. Es pot fer notar que a Artestudi col·laboraren alguns dels autors que també es convertirien en puntals d’aquest nou projecte: Antoni Pladevall, Xavier Barral, Rafael Bastardes, Eduard Carbonell, Albert Adell en foren, entre d’altres, alguns del principals autors entre els qual no oblidem el mateix Jordi Vigué, promotor de diverses col·leccions. Cal parar esment també a una monografia molt singular i ambiciosa construïda per Antoni Pladevall sobre els grans monestirs catalans. S’hi aplega bona part de la història dels principals ordes i fundacions però també el coneixement i l’interès pel seu art i arquitectura (1971). No és un fet trivial que als anys setanta es pugui circumscriure la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, on les veus dedicades a la història de l’art català medieval són necessàriament molt nombroses. De forma paral·lela cal advertir la tasca d’altres esperits sistemàtics, que no defalliren davant les dificultats d’accés a les obres: estudiosos com J. M. Gavín, que a partir del 1977 portà a terme un complet i extens inventari d’esglésies, o com V. Burón, que confeccionà la seva guia d’arquitectura romànica (1977).
D’altres preferiren una opció distinta, que els convertí en especialistes indiscutibles sobre un tema. Agustí Altisent treballa la història de Poblet des de tots els punts de vista. El seu llibre, editat el 1974, compta amb parts molt destacades sobre la dimensió artística del monestir cistercenc. El món de les monografies enriquí el seu bagatge un any més tard amb dues obres de caire molt diferent. Per una costat Junyent s’ocupà del monestir de Santa Maria de Ripoll, mentre que Young s’acostà als enigmes que envolten la creació de Bartolomé Bermejo. L’any següent Junyent publicà el seu treball sobre el monestir de Sant Joan de les Abadesses i L. Zahn les seves propostes sobre Sant Pere de Rodes, incloses més tard als Quaderns d’Estudis Medievals. Els mateixos anys destaquen les investigacions sobre arquitectura civil catalana de J. -F. Cabestany presentades a diversos congressos nacionals i internacionals, com el de Palerm i Erice del 1974 sobre Arqueologia Medieval (Actes del 1976). Ja el 1978 sobresurt l’estudi d’A. M. Adroer sobre el Palau Reial Major de Barcelona precedit d’algunes anàlisis fetes per Joan Ainaud al Congrés Archéologique de France del 1959.
Dins la col·lecció Coneguem Catalunya s’apleguen també publicacions vinculades a l’art medieval que pretenen donar a conèixer allò fonamental sobre alguns temes d’una manera ben raonada, per bé que no necessàriament exhaustiva. Del 1979 fou l’estudi de la pintura sobre taula d’Anna Maria Blasco que s’introduí en un camp al qual ja havien dedicat esforços Folch i Torres, Mn. Gudiol, Cook o Gudiol i Ricart. En un altre marc, J. Badia i Homs publicava l’Arquitectura medieval de l’Empordà (1977) mentre Sitjes i Molins analitzava les esglésies preromàniques del Bages i F. Lara Peinado feia diverses aproximacions a la Seu Vella de Lleida juntament amb les aportacions de Jacques Lacoste al coneixement de la seva escultura arquitectònica (1975 i 1979). Xavier Barral publicà el 1978 un llibre sobre els mosaics de la regió Laietana seguit més tard per un volum sobre els mosaics de paviment medievals de Catalunya que edità Artestudi el 1979. Cal advertir que el 1979 s’enllestia també una ambiciosa publicació que s’havia iniciat el 1967 i que era dedicada als castells catalans fruit de la col·laboració d’autors com J. de Serra-Ràfols, J. de Camps, R. Tasis, P. Català i Roca, A. de Fluvià o M. Brasió. El seu precedent més immediat era el text de L. Monreal i M. de Riquer sobre els castells medievals de Catalunya (1958-69). Sobre el mateix tema i pel mateix any 1979 han estat destacats també els estudis deguts a Ph. Araguas reflectits en part al Bulletin Monumental. L’aplec de dades històriques que van oferir aquests treballs continua sent útil als historiadors de l’art i les converteix en obres de referència.
En conjunt semblen guanyar terreny les iniciatives abocades a l’estudi del romànic, però aquesta tendència anà canviant a mesura que avancem en el temps i arribem als anys noranta. Tot i la inexistència d’una col·lecció dedicada als estudis específics sobre l’art gòtic català, comencen a aparèixer algunes obres importants tant per les seves dimensions com, en altres casos, per obrir camins a l’estudi de materials encara poc explorats. Edicions 62 presentà, el 1974, L’art gòtic català. Segles XIII i XIV d’Alexandre Cirici que, sempre amb especial atenció a l’arquitectura, completà la seva aproximació al tema en un segon volum del 1979 sobre els segles XV i XVI. Recordem que l’editorial Lumen havia publicat un primer text del mateix autor sobre l’arquitectura gòtica el 1968. Com en el cas del romànic, les fotografies d’Edicions 62, a càrrec de Jordi Gumí, van ser un dels aspectes destacats. Del 1970 fou la monografia sobre Guillem Sagrera i l’arquitectura gòtica del segle XV de Gabriel Alomar. Amb una perspectiva general P. Heliot feia les seves observacions sobre l’arquitectura gòtica meridional a l’Anuario d’Estudios Medievales (1972-73). A més dels estudis generats a l’entorn de l’arquitectura, cal tenir en compte els tres volums d’A. Melnikas sobre els manuscrits decorats del Decretum Gratiani, apareguts a Roma el 1975. En l’obra es recullen les imatges de diversos manuscrits catalans, però no hi ha estudis concrets sobre aquests. Del 1977 una monografia facsimilar sobre el Missal de Santa Eulàlia de Rafael Destorrents, deguda a A. Fàbrega i Grau i Pere Bohigas, ens introdueix en el món de la millor miniatura gòtica catalana, el mateix any en què l’Editorial Càtedra emprenia la reedició de l’estudi d’Elie Lambert dedicat a l’art gòtic a Espanya (segles XII-XIII) (1977) i a Mallorca apareixia la tesi doctoral de Gabriel Llompart en quatre imprescindibles volums per al coneixement de la pintura gòtica a l’illa, però també per a molts aspectes de l’estudi de la pintura catalana. El 1977 fou també l’any d’un estudi global sobre la pintura dels segles XIII i XIV de Joan Sureda que dóna continuïtat a l’estudi sobre el romànic amb què havia inaugurat la col·lecció Vulpellac. Malauradament les aspiracions de la col·lecció que deixa entreveure la composició dels títols dels volums publicats (per exemple: El gòtic català. Pintura) es van veure truncades i no s’editaren nous volums dedicats a l’arquitectura o a les altres arts figuratives. L’orfebreria, de la qual no ens ocuparem directament, es veuria compensada en part amb la publicació el 1979 d’un estudi global de Núria de Dalmases.
Concebudes. com a monografies d’ordre diferent, no exclusivament artístiques, E. Junyent elaborà La ciutat de Vic i la seva història (1975) i Agustí Duran i Sanpere el seu Llibre de Cervera (1977) integrat per estudis diversos que tenen en comú les investigacions sobre la capital de la Segarra i que constitueixen encara el text ineludible per al seu coneixement.
Les grans catedrals catalanes requerien de monografies per al gran públic. El 1979 Josep Calzada Oliveras treballava sobre la catedral de Girona. Emma Liano redactaria el text sobre la catedral de Barcelona; però malgrat aquestes i altres publicacions similars es troben a faltar obres especialitzades que completin la investigació dels grans conjunts arquitectònics. De fet, molt poques catedrals i edificis d’importància similar gaudeixen d’estudis monogràfics plenament satisfactoris que contemplin tant la tasca científica adequada com l’aparell visual pertinent. Això no treu que alguns dels edificis hagin estat objecte d’aproximacions que cal tenir en compte. Per a la catedral de Barcelona no hem d’oblidar l’antiga monografia d’Agustí Duran i Sanpere o la revisió de Joan Bassegoda Nonell feta amb ocasió d’una restauració (1973), entre altres estudis que desvetllen també els problemes i les interpretacions sobre els seus precedents alt medievals i romànics. Del gòtic a Tarragona s’ocuparia amb treballs d’arquitectura i escultura Emma Liano (1976) que més tard dedicava també un estudi a les esglésies gòtiques de Santa Coloma de Queralt (1980). Al 1978 respon la completa monografia de Mn. Josep M. Gasol sobre Santa Maria de l’Aurora de Manresa. Mereixen també esment els treballs de Lladonosa i Pujol com els de Sant Llorenç i la Suda de Lleida (1973 i 1979), mentre que al final de la dècada disposarem, a més, dels primers estudis de Vidal Vüaseca sobre el romànic que, en part, s’editaren ja en la següent.
Entre les aportacions documentals més notables que cal ressenyar per als anys setanta es troben les de Gabriel Alonso García sobre els mestres de la Seu Vella de Lleida (1976), base per a revisions i troballes posteriors a l’arxiu de la gran catedral de Ponent. Madureu continuà les seves tasques, i el 1970 publicava L’art antic al Maresme, celebrat amb la concessió del Premi Iluro de monografia històrica. També els historiadors aporten dades imprescindibles al coneixement de l’art i en alguns dels seus articles i estudis es troben notícies que l’historiador de l’art haurà de recollir. Recordem alguns treballs de Maria Mercè Costa, Regina Sainz de la Maza, J. F. Cabestany, Carme Batlle o M. Dolors Farré.
Diverses publicacions periòdiques comencen a donar cabuda a estudis puntuals de caire iconogràfic i estilístic. Sense oblidar la importància de publicacions anteriors com els Études Roussillonnaises, on s’apleguen nombrosos treballs d’interès des del 1951, observarem com comencen a prendre força als anys setanta els cursos que tenen lloc a Sant Miquel de Cuixa i que convertiren aquest centre en un dels més actius i receptius del moment, amb una premeditada opció per la dimensió internacional de les reunions, que queda reflectida amb puntualitat en l’edició dels coneguts Cahiers del monestir. Al-Hamdani, Marcel Durliat, Pere Bohigas, Yves Christe, Franz Deuchler, Serafín Moralejo, Peter Klein, Xavier Barral, Mireille Mentre, Pierre Ponsich, T. W. Lyman, Yvette Carbonell-Lamothe, Marie-Louise Thèrel i Jacques Bousquet es donaren cita en els primers cursos de Cuixa com a professors convidats i alguns d’ells participaren regularment en aquestes interessants trobades estiuenques centrades en els segles IX-XIII i que s’han mantingut actives fins a l’actualitat, per bé que amb una renovació de la majoria dels participants. En els primers temps, encara que no faltaven les anàlisis estilístiques van sovintejar els treballs de tipus iconogràfic dedicats al romànic que també havia gaudit d’estudis com els d’H. Toubert (1969) o M. L. Therel (1971).
L’any 1972 el Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona començà a publicar la revista D’Art. S’hi integraren alguns articles dedicats a l’art medieval català, fruit de les investigacions que duien a terme els professors d’aquest departament o alguns dels investigadors vinculats. Entre els primers, sobresurten els de J. Dols, S. Sebastiàn, A. José Pitarch, C. Pérez, Teresa Vicens o M. Rosa Terés. La revista deixava constància també de la lectura de les tesis de llicenciatura sobre temes de l’art medieval català com la de M. Rosa Terés sobre Pere Sanglada o la de Joan Sureda sobre el claustre de Santa Maria de l’Estany, ambdues del 1975 o, del 1977, la de Teresa Vicens sobre el cicle de la mort i glorificació de la Verge a la plàstica catalana. Sense la continuïtat desitjable i com a volum únic no oblidem tampoc el número 1 de Dedalus. Estudis d’Art i Cultura (1979) amb col·laboracions de Xavier Barral (Un cap romànic procedent de Ripoll), Jaume Barrachina (restes d’un claustre empordanès del cercle del Mestre Bartomeu) o M. Rosa Manote (Un relleu català del Museu del Louvre).
Un cop d’ull als anys vuitanta
Els anys vuitanta defineixen una etapa amb una ramificació acusada de les iniciatives, en la qual s’acumulen els treballs i estudis de generacions molt diverses. Les empreses editorials i expositives també resulten especialment atractives en aquest moment. Els treballs de caire general tornen a ser actualitat i es posen els fonaments acadèmics que donaran peu a seriosos treballs d’investigació. Un cop superats els estadis de classificació i ordenació més bàsics és possible plantejar teories o desenvolupar noves tesis. La interpretació i la reinterpretació de les dades disponibles continua sent un dels reptes més importants. No n’hi ha prou amb constatar els fets o a fer anàlisis lineals i descriptives, cal assimilar i jerarquitzar les informacions dins una visió històrica del fenomen artístic que, en bona part gràcies als estudis precedents, resulta cada cop més integrada i complexa. Les dues dècades finals del segle XX serviran per omplir alguns buits fonamentals. Progressen els estudis de caire general, però sobretot es multipliquen les iniciatives per analitzar obres, conjunts i mestres concrets d’una manera molt específica.
Les aportacions que es poden classificar tenint en compte aquests paràmetres també donaran relleu a les trobades, en què s’intenten debatre alguns temes polèmics. La personalització de les idees dificulta sovint els treballs d’equip i la posada en comú de les recerques, però malgrat tot es percep el debat i la comunicació entre els diferents investigadors. El 1980 se celebrà el col·loqui sobre terminologia del romànic i el 1982 un sobre Sant Pere de Rodes a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans i amb organització dels Amics de l’Art Romànic. Aquestes primeres iniciatives anaren seguides d’altres que ampliaren el radi d’acció a temes de la cultura medieval, incloent-hi també el gòtic que fins aleshores havia quedat a segon terme.
El 1980 Yarza publicà la primera edició del seu manual sobre l’Edat Mitjana dins la Historia del Arte Hispánico que dirigia Rogelio Buendía. S’hi tendeix a integrar els apartats dedicats a l’art medieval català amb les anàlisis d’altres centres del món peninsular. La limitació de les notes i les il·lustracions com també la densitat i amplitud dels temes tractats el converteixen en un dels textos més àrids de l’autor. Tanmateix, cal situar aquest treball entre les obres de referència al costat del seu precedent més immediat. Ens referim a un text més àgil que havia publicat l’Editorial Càtedra el 1979, però en què el període gòtic quedava exclòs. Poc després s’afegiren noves dades documentals a l’estudi de les obres i problemes del període. En el cas de Girona, Pere Freixas i Camps aportava nova documentació i el 1983 veuria editada la seva tesi doctoral L’art gòtic a Girona, segles XIII-XV. Emma Liano s’ocupava de l’inventari artístic de Tarragona i M. Carmen Lacarra aprofundia en els seus estudis dels primitius catalans a l’Aragó i en les relacions entre artistes i comitents. També cal recordar la seva dedicació a mestres aragonesos que tingueren una etapa important de treball a Catalunya, com Pere Garcia de Benavarri o, a l’inrevés, el seu estudi de pintors que, com Pasqual Ortoneda, arribaren a l’Aragó des de terres catalanes. L’excepcionalitat de Dalmau de Mur com a promotor la portà més endavant a analitzar la figura d’aquest arquebisbe sense oblidar l’estudi dels artistes que van treballar per a ell. El 1982 es va poder celebrar l’aparició d’un estudi fonamental per a les recerques en el terreny de la miniatura peninsular i catalana. Es tracta dels Manuscrits enluminées de la Péninsule Ibérique, que aplegava els treballs de F. Avril, J. P. Aniel, M. Mentre, A. Saulnier, i Y. Zaluska i que constituïa el primer catàleg modern d’aquest fons de la Bibliothéque Nationale de París, ara Biblioteca Nacional de França. Tampoc no cal oblidar la integració d’alguns capítols dedicats a l’art català en la prestigiosa col·lecció L’Univers des Formes fundada per André Malraux i que, malgrat el retall de les traduccions a altres idiomes, sobreviuria en la seva edició francesa de Gallimard, on s’editaren els llibres dedicats als móns romànic i gòtic (1982-88).
El 1983 es preparà ja el Congrés del CEHA a Barcelona, que tingué lloc a final del 1984. A més de les comunicacions presentades, recollides a les Actes, deriven del congrés altres iniciatives a destacar, com l’edició de L’Art català. Estat de la qüestió que, amb escasses excepcions, és una eina útil per definir les línies mestres del que fou el desenvolupament de la disciplina a Catalunya fins al 1984. El tema no era abordat des d’una perspectiva global, ja que es configurava a partir d’aportacions molt diverses que generaren capítols ben diferenciats per a l’arquitectura i les diferents tècniques artístiques. Quasi en paral·lel al Congrés de Barcelona, Eduard Carbonell sintetitzava la seva visió de la pintura mural romànica (1984) que havia estat precedida de la realització de la seva tesi doctoral (1974) i de l’edició el 1981 d’una part d’aquest treball, que se centrava en l’estudi de l’ornamentació en la pintura del romànic.
El 1982 va donar la monografia de J. Marqués i Casanovas sobre Santa Maria de Castelló d’Empúries i l’any següent la de J. Calzada i Oliveres sobre Sant Pere de Galligants, important per un exhaustiu i útil recull fotogràfic dels capitells del monument. L’interès pels aspectes constructius es reflectia en alguns estudis sobre les marques de picapedrers. Per exemple J. Tous va dedicar atenció a les de Bellpuig (1975) i més tard (1983) a les del monestir de Poblet i el seu entorn, en un llibre editat a Tàrrega, sense oblidar tampoc els monuments de Cervera. Per aquests anys la portada d’Agramunt fou un dels temes que donaria a conèixer F. Fité i Llevot, però val a dir que la seva activitat sobre l’art romànic i gòtic a terres de Ponent va tenir Àger com a centre privilegiat (1985, 1986). A començament de la dècada, Josep M. Martí Bonet donava la sortida a l’edició del catàleg monumental de l’arquebisbat de Barcelona amb els volums dedicats al Vallès Oriental.
També al llarg dels anys vuitanta hem de tenir presents les primeres iniciatives de la Universitat d’Estiu a Prada i els cursets i trobades que promogueren els Amics de l’Art Romànic, com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans. De tota manera, una de les empreses de més èxit editorial i més gran envergadura s’inicià amb la col·lecció Catalunya Romànica, publicada per Enciclopèdia Catalana i que apareixia per primer cop el 1984 amb un volum dedicat a la comarca del Bages. Era només l’arrencada d’una vasta obra que acabà tenint vint-i-sis volums, el darrer dels quals aparegué el 1997, seguit però d’un darrer volum, fora de numeració, que aplegava estudis sobre les etapes prèvies al romànic. La direcció de Vigué i, més tard, la d’Antoni Pladevall, aplegaren en aquesta vasta empresa, qui sap si irrepetible, la majoria de firmes en actiu i d’altres que quasi naixeren a redós del projecte i de la seva magnitud. No oblidem tampoc la utilitat, encara que va ser feta des d’uns altres plantejaments, de la Gran geografia comarcal de Catalunya, editada a partir del 1982.
Com en el cas de la Catalunya Romànica, també pertany al 1984 el primer volum dedicat al món medieval de la Història de l’Art Català que havia dissenyat Edicions 62. Aquest fou el dedicat al gòtic que signaren Núria de Dalmases i Antoni José Pitarch. Els mateixos autors es farien càrrec a més del volum del romànic (1986) i d’un tercer volum dedicat al segle XIII (1985) que posava de manifest la importància i les incògnites obertes sobre aquesta complicada centúria. En aquesta ocasió es trencaria la tradició que havia compost les anteriors històries de l’art català com a conglomerats de treballs d’autors diversos, especialitzats cadascun en el seu camp. Ara, malgrat que els autors d’Edicions 62 no manquessin d’especialitat, s’obria la possibilitat de donar una visió integrada de tots els camps artístics, i només eren les grans etapes històriques les que creaven fronteres d’autoria i no així les diverses tècniques artístiques, incloent-hi l’arquitectura. A aquesta novetat s’afegia un segon aspecte interessant que es configurava com a aparell de notes adherit al text. En lloc de les bibliografies finals que podien caracteritzar altres opcions, es va preferir associar el text a un aparell científic que no interferís gaire en la lectura i que tampoc no suposés una despesa excessiva d’espai. En aquest sentit es podia recollir l’estructura d’alguns manuals publicats per Càtedra, però dins un perfil de llibre completament diferent, ja que Edicions 62 oferia un producte amb grans fotografies a color, esquemes, plantes i un aparell gràfic molt abundós que exiigia també un format de llibre molt més gran. L’estat de la qüestió del 1984 es completaria doncs amb les notes dels tres volums d’aquesta col·lecció.
Si el 1984 havia estat un any dens en esdeveniments, també ho foren alguns dels que seguiren. A final del 1985 s’inaugurà al Palau Macaya l’exposició Thesaurus, excel·lentment comissariada per Jaume Barrachina. Aquesta exposició inaugurava a Catalunya el terreny de l’exposició moderna dedicada de forma exclusiva a l’obra d’art. No era ni pretenia ser una exposició temàtica sinó una oportunitat per aplegar i revisar el més destacat i el més desconegut del fons de les catedrals i dels museus diocesans de Catalunya. L’exposició es construïa agrupant peces poc conegudes i de qualitat o peces d’interès inqüestionable, fet que va contribuir a donar cohesió i solidesa a la mostra. En el catàleg que fou doble s’adoptaren esquemes difosos a nivell internacional, però innovadors en el context més immediat. Als articles introductoris s’afegien, en un segon volum, els estudis de totes les obres exposades. El que moltes vegades s’havia resolt amb una simple fitxa o petit comentari, derivava ara en un estudi de dimensions raonables en què els autors podien desenvolupar amb prou amplitud les seves idees i hipòtesis. Aquest fet i la sistematització d’una nodrida bibliografia a la qual remetien els textos, van fer d’aquesta publicació un referent per a moltes altres de tipus similar que s’editaren en moments posteriors. Tot i que en alguns casos es percebé la voluntat de canviar alguns dels mecanismes bibliogràfics que s’utilitzaren al catàleg aparegut el 1986, amb uns resultats que no sempre resultaren òptims, molts dels catàlegs d’altres exposicions, però també en algun cas relacionat amb catalogacions de les peces de museus, donaren continuïtat al model que Thesaurus havia introduït per primer cop. El gel s’havia trencat, però malgrat tot el grup més important d’exposicions en què l’art medieval va tenir un paper essencial es feia esperar encara una mica i no fou fins al final de la dècada i començament de la següent que s’adverteix una veritable cadena d’esdeveniments d’aquest tipus. En aquest moment també veié la llum el Catàleg del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona amb una llarga preparació i una acurada edició que van dirigir J. Calderer i J. M. Trullén (1990).
Val a dir que, des de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, feia temps que Josep Gudiol i Ricart i Santiago Alcolea i Blanch treballaven en l’edició d’un estudi global sobre la pintura gòtica catalana, un estudi molt esperat que havia de superar i completar les diferents aproximacions al tema fetes anteriorment pel mateix Gudiol. Finalment, el 1986 apareixeria el llibre La pintura gótica catalana, de l’editorial Polígrafa, i l’any següent la seva edició catalana. Les característiques de la publicació en feren un llibre imprescindible amb aspectes molt positius per a l’avenç dels estudis sobre la qüestió. Els autors es proposaren una catalogació exhaustiva de les obres i els documents disponibles, amb un ampli aparell gràfic que es fonamentava en els molt importants fons de l’Arxiu Mas de fotografia. L’ordenació estricta dels materials i la fàcil utilització del volum l’han convertit en un punt de referència obligat, tot i que, com succeí també en altres obres fonamentals, com la de Post, les revisions foren inevitables i, com és obvi, també necessàries.
Des de la seva càtedra a la Universitat de Rennes, Xavier Barral va organitzar un Congrés internacional que va gaudir d’un important ressò a Catalunya. Els resultats d’aquesta reunió es van donar a conèixer en les preactes i més tard en dos volums, Artistes, artisans et production artistique au Moyen Age, publicats el 1986 i el 1989. La renovació de l’activitat universitària afavorí que els anys vuitanta esdevinguessin un bon moment per a la realització de tesis de llicenciatura i de doctorat. La dècada aplegà alguns treballs d’interès inqüestionable que, malgrat tot, encara no han gaudit en molts casos d’una publicació íntegra dels seus resultats, si no és sota el format no sempre prou còmode i convincent dels resums o de les microfitxes. No va ser el cas de la tesi de llicenciatura de Josep Bracons, que el 1983 la veia aparèixer com a catàleg de l’escultura gòtica del Museu Episcopal de Vic. Malgrat la modèstia de la primera edició, calia aplaudir l’existència d’una eina com aquesta, fonamental per a la consulta i valoració dels materials disponibles en els fons de qualsevol museu. El mateix any també s’editava el treball de M. Pagès i Paretas relatiu a les esglésies preromàniques de la comarca del Baix Llobregat, presentat també abans com a tesi de llicenciatura. Al llarg dels anys vuitanta es llegirien nombroses tesis dedicades a l’art medieval en l’àmbit definit per la Corona d’Aragó. Adscrites a la Universitat de Barcelona podem recordar les d’Antoni José i Pitarch, Núria de Dalmases, M. Rosa Terès, M. Eugènia Ibarburu, Francesca Español, Rosa Alcoy, i, a més de les ja esmentades, les tesis de llicenciatura de Jordi Camps, Marisol Jové, Imma Lorés o Pere Beseran. Els embigats amb pintures van ser l’objecte dels estudis doctorals d’Isabel Company i Núria Montardit que el 1983 aplegaven algunes de les seves conclusions en una monografia sobre els enteixinats de Tarragona.
Antoni José i Pitarch s’havia ocupat de la pintura gòtica a València amb les evidents relacions amb les escoles més pròximes, i Núria de Dalmases havia analitzat l’orfebreria del gòtic català; per tant, els seus estudis ultrapassen el marc que ens hem proposat de definir aquí en un espai força limitat. En termes generals, és clar que l’arquitectura no va tenir un paper prioritari en els estudis d’aleshores. Una dinàmica que, en part, encara s’arrossega actualment. Una excepció fou la tesi de llicenciatura de Francesca Español, dedicada a la catalogació de l’arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i la Segarra tarragonina, que no es publicaria, però, fins al 1991. Els punts més immediats per al suport dels estudis d’arquitectura s’hauran de buscar abans en els volums de la Història de l’Art Català d’Edicions 62, als quals ja hem fet referència, i a la mateixa Catalunya Romànica i, per lògica, en les grans aportacions de temps molts anteriors. En aquesta etapa, per bé que es fessin aportacions esporàdiques des de l’estudi de l’escultura o d’altres arts, o per més que s’haguessin estudiat alguns fons documentals, la dimensió creativa del fenomen arquitectònic sembla poc explorada en relació amb la importància que cal concedir a molts dels edificis conservats.
En un àmbit molt diferent, la il·lustració de manuscrits, Maria Eugènia Ibarburu Asurmendi havia presentat una tesi doctoral sobre els scriptoria de Vic i Ripoll (1986) i s’ocupà en aquests temps i fins a la seva mort de coordinar els estudis que sobre el tema s’anirien publicant a Catalunya Romànica. Els seus principals treballs sobre el món del llibre il·luminat van ser recollits a De capitibus litteriarum et de aliis figuris, Universitat de Barcelona, 1999. M. Rosa Terés havia dedicat els seus principals esforços a revisar la història de l’escultura en el període internacional, especialment en el context barceloní. A més de nombrosos articles específics, Terés publicà l’any 1987 una monografia completa sobre Pere Sanglada i la introducció del gòtic internacional a Catalunya, on queda reflectida una part de la seva tesi doctoral (1985). També en el decurs dels anys vuitanta Francesca Español iniciava els seus estudis sobre l’escultura gòtica funerària, especialment en el capítol que afectava les grans famílies de la noblesa catalana i que havia de definir com a tema de la seva tesi doctoral (1987). També abastà altres estudis sobre l’escultura romànica i gòtica mostrant particular interès per algunes qüestions iconogràfiques com el vol d’Alexandre o assumptes com els «Tres vius i tres morts» i la temàtica macabra. Abandonant alguns estudis inicials sobre l’arquitectura del segle XIX i l’art funerari d’arquitectes i escultors del Modernisme, Rosa Alcoy centrà les investigacions en la pintura italianitzant. La seva tesi doctoral sobre els Bassa i la introducció de l’italianisme postgiottesc a Catalunya (1988) anà precedida d’algunes primeres aproximacions a la iconografia amb estudis sobre la resurrecció de Crist, l’Epifania del donant, les Mares dels innocents i la història de la Passió o el Descensus ad inferos de Santa Margarida, i de diversos articles sobre la pintura romànica mural i sobre taula (Avià, Sant Pau de Casserres, Sant Martí del Brull i Santa Margarida Sescorts).
El 1984 Joaquín Yarza havia recollit els treballs dels seus alumnes de doctorat en una edició insòlita de la qual, malauradament, encara no coneixem cap seqüela. Em refereixo a Estudios de Iconografía Medieval Española, publicats per la Universitat Autònoma en un format casolà, però digne, prova de la seva preocupació per donar una empenta als estudis basats en el mètode iconogràfic. De fet, ens introduïm en una etapa en què proliferen els estudis concrets sobre les obres i els conjunts i en què es detecten les primeres revisions sobre algunes de les premisses acceptades a l’entorn de la formació dels mestres catalans i de les seves relacions internacionals. En molts casos fou necessària una configuració bàsica de catàlegs amb la clarificació del que realment corresponia a determinats autors. En altres es revisaren cronologies i en altres encara es posarien les bases per a la identificació de noves personalitats. Pel que fa al període gòtic i a la pintura, s’enriquí la visió dels Bassa amb la revisió o definició d’alguns anònims, com el Mestre català de Baltimore o el Mestre de l’Escrivà de Lleida (Alcoy, 1988, 1990). Al final del romànic i en el terreny de l’escultura destacà la configuració del Mestre de Santa Tecla (Español, 1988).
Al mateix temps es revisaren les relacions internacionals d’alguns tallers del romànic, en especial les obres del cercle d’Avià en contacte amb la cultura anglesa que té una excel·lent projecció en el terreny del llibre il·lustrat i derivacions importants en la pintura mural i els vitralls (Alcoy, 1987). També interessà el grup de pintures d’Andorra la Vella per la seva proximat a l’art del Tirol i de les Valls de l’Adige i es preparen noves anàlisis de les obres de Baltarga, Orella o del grup del Lluçanès. En la mateixa línia es va mantenir l’interès pels darrers moments de l’etapa romànica que va portar a la celebració d’un col·loqui sobre l’art 1200 (1988), amb resultats reflectits a la revista Lambard. A partir d’aquí el segle XIII continuà sent sovint el moment de prolongació de l’activitat romànica. Jordi Camps dedicà els seus esforços a l’estudi del claustre de la catedral de Tarragona (1988) mentre que Imma Lorés tingué en el punt de mira l’escultura romànica dels claustres de Sant Cugat del Vallès i Girona. A la fi del romànic cap autor no es pot oblidar, però, dels problemes dels inicis del gòtic. Lorés i Camps ampliaren la seva visió a altres temes de l’escultura romànica dels segles XII i XIII (Mestre de Cabestany, Sant Pere de Rodes, Sant Feliu de Girona...) als quals també es dedicaren autors de generacions anteriors com Joaquín Yarza, Xavier Barral o Jaume Barrachina. Després vingueren les contribucions al romànic de Pere Beseran que, en els seus primers anys d’investigació, dedicà atenció preferent a l’escultura gòtica de Jordi de Déu, tema de la seva tesi de llicenciatura (1986).
Encara que editat a Saragossa, no és negligible el paper del Boletín del Museo e Instituto «Camón Aznar», ja que en les seves pàgines s’han aplegat amb certa freqüència contribucions a la història de l’art català. La publicació aragonesa acollí, per exemple, un primer article sobre el Llibre d’Hores de Maria de Navarra i els seus mestres (1988), tema que havia donat a conèixer Avril el 1983 i que A. Saulnier Pinsard havia analitzat al II Congreso di Storia della Miniatura Italiana, celebrat a Cortona el 1982 (les Actes s’editarien a Florència el 1985). El retrobament general amb el manuscrit afavoria la revisió completa de la cronologia acceptada per a la miniatura del segle XIV catalana i, de retruc, de la pintura i del paper que havien exercit els Bassa en el marc de la introducció de l’italianisme. La consolidació del Boletín del Museo e Instituto «Camón Aznar» ha estat un fet molt positiu, ja que cal tenir en compte que els anys vuitanta veieren el naixement, i també la mort, algunes revistes dedicades a l’art medieval. Quaderns d’Estudis Medievals, lligada al projecte d’Artestudi, fou una de les destinades a desaparèixer en aquest temps, després de l’edició retardada del volum que s’havia preparat a l’entorn del 1985 amb ocasió de l’exposició Thesaurus i que no aparegué fins al 1988. En temps anteriors la revista havia recollit nombrosos estudis importants, com el de J. Yarza sobre l’escultura romànica de Covet (1982) i, també aleshores, aplegava treballs renovadors que ajudarien a completar o a definir de bell nou alguns temes i personalitats artístiques. Amb la desaparició de Quaderns d’Estudis Medievals el 1988 coincidia el naixement a Vic de Studia Vicensia, revista limitada, malauradament, a l’edició del seu número 1.
Sabem que no és possible en aquest balanç fer una anàlisi justa i equilibrada de l’onada d’articles en publicacions periòdiques catalanes, hispàniques i internacionals que s’aniran aplegant fins arribar al 2000. De voler-ho així ens hauríem de limitar a bastir una llarga llista d’aportacions sense recavar en el sentit precís o en les troballes reals de cadascuna d’elles. Amb tot, no eludirem la possibilitat de resseguir alguns dels camins essencials que s’obren i es tanquen al llarg del nostre itinerari. Hem parlat abans del llibre de M. R. Terès sobre Sanglada, que va suposar l’edició d’una monografia que hauria pogut ser l’inici d’una nova col·lecció dedicada als artífexs del gòtic, o a qüestions monogràfiques d’art medieval, però la col·lecció va gaudir de poca vida i, malgrat l’aparició d’altres títols interessants com el dedicat al Tapís de la Creació de Pere de Palol, va deixar d’editar-se. En aquesta ocasió també es pot parlar de la generació d’un buit lamentable. Aquestes i altres mancances obliguen amb certa freqüència a citar l’existència de tesis inèdites, i per tant de difícil accés, com la de B. Rosenman dedicada a les tombes reials del monestir de Santes Creus i llegida a Minnesota el 1983. Al marge de la valoració més o menys positiva que es pugui fer d’una investigació i que justifiqui la seva edició, observarem que també són molt escasses en el panorama català les traduccions d’obres que han estat cabdals i que podem qualificar de punts de referència clàssics de la nostra historiografia sobre determinats temes. Entre els treballs publicats en anglès als anys vuitanta esmentarem la tesi de Mary Mitchell Grizzard sobre Bernardo Martorell Fifteenth Century Catalan Artist (1984), que va veure la llum a Nova York.
El 1987 va tenir lloc a Barcelona el col·loqui internacional Hug Capet que portaria associada l’edició d’unes Actes sobre Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil el 1991, on es pot constatar la participació d’alguns historiadors de l’art. Poc després, el 1988, se celebraria a Girona un simposi internacional dedicat a l’estudi de l’arquitectura dels segles IX, X i primera meitat de l’XI, que dirigí Eduard Carbonell i on es congregaren alguns dels més destacats especialistes del tema. Les Actes apareixerien temps després, el 1994, i inclourien tant les ponències com les consideracions finals d’aquests i d’altres participants molt destacats, com Serafín Moralejo. El 1989 portà les celebracions sobre l’època de Pere el Cerimoniós i es publicaren diversos estudis dedicats al tema (CSIC, Barcelona). L’any anterior s’havia inaugurat l’exposició La Corona de Aragón en el Mediterráneo. Un legado común para España e Italia, 1282-1492, a Barcelona. Potser marcava l’inici de la revifalla d’exposicions d’envergadura, en què els fons artístics de diferents museus tingueren un paper brillant. En aquesta direcció cal subratllar algunes iniciatives eclesiàstiques (Millenum, Pallium, Pulchra...), encara que no oblidem tampoc l’esforç de la Generalitat en la impulsió de mostres que, des d’uns o altres plantejaments, permetien contemplar realitzacions artístiques. En aquests temps es promouria l’exposició Tirant lo Blanch. Imatges i objectes, en què no es va menystenir en cap moment el paper del text literari però tampoc el que podien exercir les imatges i les obres d’art. Joan Sureda, aleshores director del MAC, presentaria L’època de les catedrals, exposició molt notable que va viatjar a Girona i a València, per bé que acompanyada d’un catàleg que es limitava a configurar un corpus de fotografies acompanyades de les fitxes tècniques de les obres. Les renovacions d’alguns museus havien propiciat també l’elaboració de catàlegs i nous estudis. En el cas del Museu Episcopal de Vic, amb Mn. Gros al davant, s’editaren alguns llibres sobre els fons de la col·lecció ja abans d’iniciada l’actual etapa de renovació. Hem recordat el cas de Solsona, però també caldria parar esment al Museu Mares i a molts altres museus que es trobaven aleshores en plena renovació, com a mínim dels seus plantejaments, quan no es podia progressar tampoc en altres terrenys. És d’esperar que el nou museu de Vic, amb la seva flamant museografia de l’any 2002, afavoreixi encara més les tasques d’investigació i la seva adequada difusió. En alguns casos, com el del Museu d’Art de Girona, encara es troben a faltar publicacions exhaustives i raonades dels seus importants fons medievals.
Els historiadors catalans no eren tampoc en aquest moment els únics a interessar-se per l’art del país. Nombroses aportacions fetes des de la Península, com les d’Ángela Franco Mata, M. Carmen Lacarra o Isidro Bango, enriquiren la visió d’obres escultòriques, pictòriques i arquitectòniques catalanes de primer ordre. S. Janke treballà sobre Pere Joan (1981) i sobre l’obra de Gil Morlanes el Viejo (1989). També caldria comptar amb el progrés dels estudis en aquelles illes que havien mantingut estretes relacions amb Catalunya i amb l’art de la Corona d’Aragó. Ja hem recordat els treballs de Llompart a Mallorca, però també cal al·ludir als de Renata Serra i Roberto Coroneo a Sardenya, precedits per estudiosos com C. Aru o Raffaello Delogu a la mateixa illa o per G. Agnello en temes sicilians que, en termes més globals, acosten la implantació de l’arquitectura catalana a Itàlia. Ja al final de la dècada arriben les contribucions que van tenir un caràcter general, com la de Judit Berg Sobre sobre l’evolució del retaule a Espanya entre el 1350 i el 1500 (1989).
Amb aquest repàs dels anys vuitanta no voldríem deixar oblidats alguns catàlegs i estudis que han sorgit associats a la tasca de restauració del patrimoni català amb especial incidència en les obres d’art medieval. El primer i essencial per a la renovació del panorama fou el publicat el 1980 amb el títol Barcelona restaura, una edició modesta però acompanyada d’amplis estudis de les obres. El seguiren ja més tard edicions més ben il·lustrades en què les tasques dels restauradors es converteixen en l’ingredient més valorat (1988 i 1997). Paral·lelament, i en el terreny del Patrimoni arquitectònic, han estat importants les tasques conduïdes per diferents organismes públics, no sempre prou reflectides en publicacions rigoroses. El 1987 l’Ajuntament de Barcelona publicava el seu Catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Històrico-artístic de la Ciutat de Barcelona, amb exhaustives revisions historiogràfiques dels edificis i conjunts protegits, incloent-hi, és clar, els d’època medieval. També les catalogacions d’edificis i béns mobles endegades pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya trobaren ressò en publicacions generals, especialment en el Catàleg de monuments i conjunts historicoartístics de Catalunya (1990), a més d’altres de més específiques relacionades amb les campanyes de restauració que van tenir com a objectiu monuments diversos. En particular caldrà parar atenció al cas de Sant Pere de Rodes, amb troballes importants al llarg de la dècada dels anys noranta fruit de les excavacions i estudis endegats per Joan Albert Adell i Eduard Riu i Barrera. Les seves conclusions i el seu polèmic enquadrament cronològic de l’edifici han estat avançats ja a través de Catalunya Romànica i d’articles específics (Revista de Catalunya, 1996). Mentrestant, també continuaven les activitats a la Seu Vella de Lleida, encara avui en procés de restauració, i on les anàlisis arqueològiques han ofert noves dades sobre el monument (Lambard, vol. VIII, 1996). Tampoc no podem oblidar la tasca constant del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona que, amb Antoni Gonzalez Moreno-Navarro i Raquel Lacuesta al davant d’un ampli equip de col·laboradors, han dut a terme en la seva especialitat la tasca més sostinguda i que millor ha donat a conèixer els seus resultats pluridisciplinaris a través de la publicació des del 1984 dels volums de les seves Memòries, on es reflecteixen els estudis i les actuacions damunt edificis medievals tan significatius com, per exemple, Sant Quirze de Pedret.
La dècada de l’Olimpíada i la perspectiva oberta sobre el segle XXI
La dècada més propera tal vegada sigui la de més difícil avaluació, en especial a mesura que arribem als temps actuals. Manca encara una perspectiva suficient sobre el conjunt de les aportacions, per bé que puguem intentar dibuixar els trets generals d’aquesta nova etapa. En aquest període es dóna continuïtat a moltes de les iniciatives dels anys vuitanta i es manté l’interès per les trobades d’investigadors i les exposicions. Es gesten nous projectes i se’n concreten d’altres. Als estudiosos ja coneguts se’ls uneixen també els de les noves generacions. Al 1991 es remunta el Congrés sobre la Seu Vella de Lleida, acompanyat també d’una mostra sobre l’art i mobiliari de l’antiga catedral. A continuació, i al llarg de la dècada, apareixeran els estudis miscel·lanis sobre la Barcelona medieval (1994), sobre les catedrals catalanes (1997-98) o, més tard encara, sobre les edificacions i l’art de les canòniques augustinianes (1999-2000), tots ells sorgits de la sèrie de col·loquis que organitzaren regularment els Amics de l’Art Romànic a l’Institut d’Estudis Catalans. Els resultats dels Col·loquis dels Amics de l’Art Romànic es donaren a conèixer a la revista Lambard. Estudis d’art medieval. El 1993 D’Art publicava també un dens i significatiu monogràfic sobre la catedral de Barcelona mentre que, des de Narbona, es preparen també diversos col·loquis internacionals en els quals els estudiosos catalans van participar activament. S’hi van celebrar trobades per a l’anàlisi de l’escultura, els vitralls, l’arquitectura i també les arts del color en general, però malauradament manquen les actes d’aquesta darrera trobada (1994). Aquest interès per l’organització de sessions d’estudi i debat també es concreta en nous estudis sobre la Seu d’Ègara publicats en forma d’Actes el 1992. El simposi internacional celebrat l’any anterior portaria a revisar i a debatre sobre l’art i arquitectura anterior al romànic, que en el cas de Terrassa havia gaudit ja d’estudis importants de Puig i Cadafalch, Joan Ainaud, Pere de Palol, Eduard Junyent o Xavier Barral. Fent gala de la seva versatilitat i capacitat per tractar temes de caire diferent, Joan Ainaud de Lasarte s’ocuparia en aquell mateix moment de les arts dins Els catalans a Sicilià (1992) afegint una nova aportació a l’estudi de les extensions insulars de l’art català que va tenir també la seva versió dedicada a la Sardenya (1984).
En el temps preolímpic, Eduard Carbonell planificà una gran exposició consagrada a la Catalunya Medieval, presentada en tres espais barcelonins: la Pia Almoina, el Saló del Tinell i l’església de Santa Anna. Una mica abans també havia tingut cura de les celebracions del centenari d’Huguet (Jaume Huguet 500 anys). En ambdós casos el Departament de Cultura de la Generalitat va editar els catàlegs amb reculls de nombrosos estudis d’interès. Un altre vessant destacat pel que fa a les exposicions s’inaugurà amb la renovació del MNAC. El Palau Nacional, seu de la gran exposició barcelonina del 1929 i de l’exposició del romànic del 1961, es convertí el 1992 en l’escenari de la Prefiguració, sota la direcció de Xavier Barral. Paral·lelament es preparava a Nova York una ambiciosa exposició sobre l’art hispànic medieval, però hem d’advertir que l’existència del catàleg The Art of Medieval Spain Ad.500-1200, The Metropolitan Museum of Art, New York, 1993, no és una prova en aquest cas de la celebració de l’esdeveniment, ja que el projecte es va veure truncat i hem de parlar d’un catàleg sense exposició. Advertirem que els materials aplegats donen una dimensió internacional a les arts hispàniques que no manca d’interès però també constatem en alguns dels estudis un desconeixem massa acusat de l’estat de la qüestió i de les aportacions més recents realitzades en el marc català i peninsular. Més tard, ja amb Eduard Carbonell a la direcció del MNAC, es promogueren algunes exposicions plantejades per anar fora de Catalunya però en les quals l’art català medieval era protagonista: entre les principals Cathalonia a Madrid i Bagliori del Medioevo a Roma. Aquests esdeveniments van anar precedits de l’obertura de les sales del romànic (1995) i el gòtic (1997) i foren acompanyats per la publicació de les guies dels fons principals del Museu, redactades pels seus conservadors. A aquesta intensa activitat s’afegeix la mostra Catalunya a l’època carolíngia (1999-2000) i també l’edició de diverses monografies que, com la de la Façana gòtica del Palau de la Generalitat de Catalunya, apleguen tant estudis historicoartístics (M. R. Manote) com les anàlisis pròpies dels restauradors (A. Obiol, A. Morer i Joan Pey) a més d’un important aplec de gràfics i fotografies. Organitzada des del Museu d’Història de Catalunya i l’Institut Català de la Mediterrània, l’exposició L’Islam i Catalunya (1998) va anar acompanyada de dos interessants volums en què es descriuen amb cura les manifestacions artístiques del període medieval derivades de la presència islàmica en el món peninsular. A aquesta mostra han seguit altres iniciatives en què l’art medieval ha estat un ingredient fonamental d’estudi i exposició, algunes d’elles promogudes pel mateix Museu d’Història de Catalunya, com Temps de monestirs (1999), o per altres entitats, com el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i el Museu Monestir de Pedralbes (Petras Albas, 2000). Resseguint les tasques dels museus, i com a fet molt recent, al·ludirem a la presentació al Museu Frederic Mares (2002) d’una atractiva exposició d’escultura medieval procedent de les col·leccions privades de tot Catalunya, exemple d’una dinàmica molt viva que té com a precedent tant la publicació del catàleg dels fons del Museu com altres activitats expositives i científiques.
Un altre tema que ha cridat l’atenció d’autors diversos al llarg de la dècada ha estat el Mestre de Cabestany, definit per Gudiol el 1944 amb un article sobre el mestre i la portada d’Errondo. Aquest anònim, de personalitat molt accentuada dins una etapa en què l’escultura sembla definida majoritàriament per l’aportació de grans tallers amb una manifesta indefinició de les individualitats principals, va ser tema de debat intens als anys seixanta, i d’articles importants, a més d’una monografia recent. Cal advertir al lector, però, que aquesta última no és el treball unitari d’un únic estudiós, sinó que es configura sobre la base de variades col·laboracions d’investigadors que també han dedicat altres articles al tema. Als estudis dels anys seixanta i setanta deguts a Durliat, Junyent, Barral, Zarnecki, Ainaud, Nougaret, Gardelles, Pressuyre o Crozet, s’afegeixen ara els treballs de Jordi Camps i Imma Lorès, Olivier Poisson, Géraldine Mallet o Marco Burrini, alguns recollits en la monografia de Zodiaque. En un temps anterior cal tenir en compte també les aportacions de Jaume Barrachina sobre la portada de Sant Pere de Rodes (organització, temàtica i cronologia) i les de Pere Beseran sobre Sant Pere de Galligants. Al marge o no de les exposicions, el segle XIII ens situa a poc a poc sota el signe del gòtic. Atrau l’estudi de la penetració del gòtic a Catalunya i de la dinàmica dels tallers. Interessen els corrents d’inserció i creació de noves formes. Al final de la dècada cal fer notar el descobriment de noves obres de pintura mural com les de Cardona o les de Barcelona, al carrer Lledó (MNAC) o al carrer Basea (Museu d’Història de la Ciutat). Aquestes s’afegeixen a les descobertes dels anys seixanta i donen una visió més completa de l’art del segle XIII abans de la irrupció dels Mestres del Segon Lineal i de l’italianisme. El Museu d’Història donà a conèixer les troballes del carrer de Basea amb un catàleg i una exposició sobre la Barcelona gòtica (1999). També en aquest període i en el terreny de l’arquitectura sobresurten les troballes fetes en les excavacions al solar del Mercat de Santa Caterina on se situava l’església de Santa Caterina, donades a conèixer per l’equip que dirigia Ferran Puig en la XXVIII Setmana Internacional d’Estudis Medievals celebrada al monestir de Pedralbes sobre Cultura urbana, art gòtic i devoció mendicant. Els resultats oferts obliguen a reformular antigues teories sobre la introducció de l’arquitectura gòtica a Catalunya a través de l’arquitectura mendicant, tema del qual també s’havia ocupat Ernest Ortoll (1996).
Com hem pogut observar, els debats monogràfics i les monografies han tingut un abast considerable al llarg de la dècada. Ja als anys vuitanta s’havia començat a perfilar un debat encès entorn de la figura de Jaume Cascalls, un debat que es confirma als anys noranta i que encara avui no ha tingut conclusió definitiva. Sense oblidar les contribucions dels anys setanta (M. A. Franco, M. Alarcia i S. Llonch, C. Pérez) i vuitanta (E. Liano), ens ocuparem sobretot de les darreres aportacions al debat. Francesca Español intenta fer créixer la figura de Bartomeu Robió, a qui dedica una monografia el 1994, i per fer-ho creu necessari posar en dubte la repercussió de Cascalls sobre l’Escola de Lleida. La definició de Bartomeu Robió com a figura independent de Jaume Cascalls és aleshores un dels principals neguits que la porten també a buscar orígens diferenciats per als treballs d’ambdós. Mentre que Robió hauria tingut com a model els Pisano, Cascalls s’hauria inspirat en l’art del Mestre de Rieux, a la repercussió del qual l’autora dedicarà també estudis d’interès. Malgrat tot, és clar que no tothom comparteix les mateixes tesis i que l’art de Cascalls s’embranca, segons altres autors, amb els italianismes locals i internacionals que cal estudiar sense crear fractures excessives entre l’art d’Occitània i el de la Itàlia toscana (Alcoy i Beseran, 1990). A aquest camí respon el desenvolupament artístic de l’escultor i també pintor (Alcoy, 1990). Cascalls va tenir un pes en l’Escola de Lleida, fet que ja havia observat Agustí Duran i Sanpere, però no per això cal deduir que minva l’interès o el protagonisme de Bartomeu de Robió dins d’aquesta, ja que és ben sabut que aquest darrer és el seu principal representant. El diàleg entre Cascalls i Robió i les seves expectatives diferenciades enfront de la cultura trescentista són un camp de debat obert que encara demana ser aprofundit sense decantar-se de forma massa apassionada ni per l’un ni per l’altre. En el marc de debats amplis com aquest, no s’oblida el paper de Mestre Aloi de Monbray i d’altres artistes i familiars que s’apleguen a l’entorn de Mestre Cascalls. El seu coneixement de la cultura dels mestres pisans del sepulcre de Santa Eulàlia, identificats amb els membres del taller de Lupo di Francesco (Bracons, 1993) no exclou altres ingredients. La suma de les seves aportacions, completada per la d’altres artífexs actius a Girona, ajuda a renovar les expectatives de l’escultura catalana de la primera meitat del segle XIV (Alcoy-Beseran, 1990). El pas de Cascalls per Lleida no podia deixar indiferència per més que Robió gaudís d’una posició cada cop més pronunciada com a cap de l’escola de Ponent.
La varietat de les anàlisis sobre l’art i l’escultura del segle XIV no fa fàcil fer-ne un resum. En els darrers anys s’han acumulat molts estudis sobre aquest moment en què, partint de l’obra i l’escola del Mestre d’Anglesola i els treballs funeraris de Santes Creus i de Bellpuig de les Avellanes, sense oblidar les iniciatives dels Montcada a la Seu Vella de Lleida, es desvetllen una gran quantitat de problemes atribucionístics i de classificació. L’activitat de Pere de Bonull i Francesc de Monflorit formen part del debat sobre l’escultura de les primeres dècades del segle. En aquest punt, caldrà tenir en compte l’antic treball de Rorimer sobre el conjunt de sepulcres de les Avellanes (1931) que fou traduït a la revista Ilerda el 1984. Més enllà, la creació d’una nova personalitat com la de Pere Seguer, que intenta resoldre el que no pot resoldre per si sol Guillem Seguer (Español, 1994), no acaba amb totes les incògnites. De fet el catàleg atribuït a Guillem Seguer el 1994 ja és molt ampli per se i inclou molt probablement obres de mestres i tallers diferents. El catàleg creat al seu entorn permet parlar de diverses autories, a més del ressò immediat de Seguer o del seu taller. La riquesa de Montblanc i Tarragona, afegida a les iniciatives lleidatanes, fa de la primera meitat del segle XIV una etapa fonamental i summament atractiva sobretot per als treballs de pintura i escultura que, d’altra banda, semblen ramificar-se també a altres camps com la vitralleria. La presència de figures secundàries, com el Mestre dels Cervelló d’Alemany definit per Español (1995), són altres peces del trencaclosques. Des de Barcelona, Girona i Tarragona també s’acumulen els problemes que giren sobre Pere de Guines i la tomba d’Elisenda de Montcada a Pedralbes (Beseran, 1994), però una de les figures més grans i alhora més enigmàtiques continua sent la del Mestre de la tomba de Joan d’Aragó a Tarragona (Franco Mata, 1983, 1984; Previtali, 1991). La seva petjada es deixa percebre en l’escultura tarragonina i lleidatana però no sembla tenir cap deixeble veritable que se li pugui equiparar realment. És a dir, cap dels seus imitadors o seguidors ha elaborat un llenguatge de qualitats similars o que pugui fer ombra al mestre d’aquell magnífic monument funerari.
Els diversos estudis sobre l’arquitectura i l’escultura de Lleida i la tasca de classificació i revisió dels materials duta a terme per Montserrat Macià i altres investigadors (1994, 1996) ha d’ajudar a aclarir en un futur la conjuntura artística d’una etapa densa en què la quantitat de vestigis i restes és molt important.
L’edició del catàleg dels fons del Museu Diocesà de Lleida i de l’exposició Pulchra va ser un pas necessari en aquest sentit (1993) que ha estat refermat en els anys següents per diverses activitats que en els últims temps han permès la visita dels principals fons del Museu Diocesà, de la Seu Vella i també d’exposicions temporals de petit format però d’acurada presentació i alt interès.
Encara que el romànic continua sent un territori per a l’especulació més que no pas per a la constatació de determinats fets de caire sociològic, gràcies a la important documentació aplegada sobre l’art del període gòtic, i en particular per als segles XIV i XV, els estudis sobre la dinàmica econòmica dels tallers i la situació social dels mestres ha pogut donar passes endavant que han estat àmpliament desenvolupades per als tallers de pintura. Interessen els diferents tipus d’obrador, les jerarquies en què s’estructura, el paper i l’entitat dels col·laboradors, els pactes entre els caps de taller, la situació econòmica dels mestres i la valoració que els seus contemporanis poden fer de la seva obra. Aquest coneixement més profund dels sistemes de treball i de l’entorn social i econòmic dels mestres pot ajudar a definir cada vegada millor les personalitats artístiques, alhora que ens acosta a la realitat del període.
El devessall d’informacions permetrà també fer emergir noves personalitats. Entre elles es troben algunes de totalment desconegudes o a les quals no s’havia atribuït cap obra de forma raonada. Destaquem, doncs, les troballes sobre Joan Avesta (Español, 1993), Pere de Guines (Beseran, 1994), Pere de Valldebriga i Pere Rovira (Alcoy, 1990 i 1998), Llorenç Reixac (Terés, 1987, Manote, 2001, Vidal, 2002) o Francesc Marata (Verdés, Terés i Beseran). Altres anàlisis s’aixequen de forma més segura sobre una base preexistent i són fruit de la revisió general d’un problema que pot afectar qüestions d’atribució, cronologia, estructura o tipologia o valoracions sobre la formació dels mestres i el seu catàleg (Ferrer i Arnau Bassa, els primers Serra, Ramon Destorrents, Joan de Tournai, Jaume Cascalls, Bartomeu de Robió, Jordi de Déu, Berenguer Ferrer, Guillem Seguer, Ramon Destorrents, Guillem Morey, Lluís Dalmau, Jaume Huguet, els Vergós...). El cas de Bernat Despuig, probablement submergit en l’obrador de Lluis Borrassà fins al 1425, dóna peu a la identificació de l’anònim Mestre de Badalona (R. Alcoy i F. Ruiz) mentre que també s’aprofundeix la hipòtesi d’identificació de Pere Lembrí com a Mestre de Cinctorres (Ídem, 2000).
Pere Moragues, estudiat per A. M. Albareda en un important article del 1936, ha gaudit de revisions diverses en els darrers temps. Als capítols de les tesis doctorals de M. Rosa Terés i de Núria de Dalmases cal afegir estudis més recents de Pere Beseran (1998). Des del 1994 cal comptar també amb la tesi de M. Rosa Manote sobre Pere Joan i Guillem Sagrera com a completa aproximació a dos dels més grans mestres del gòtic internacional, dues figures veritablement clau que acaben de perfilar la història artística d’un període, l’internacional, que ha generat al final del segle XX nombrosos estudis en el terreny de la pintura i l’escultura. Fem notar el de J. L. Hernando sobre els artistes forans arribats a Barcelona a l’entorn del 1400 (1994). D’altra banda l’existència d’alguns treballs en curs com el de Joan Valero sobre Pere Oller es concreta en alguns articles que fan esperar la seva visió completa del tema. Més enllà de les obres del canvi de segle, a cavall del canvi de mil·lenni, hi ha hagut temps per a les generacions successives i per a l’etapa flamenquitzant. A banda de l’efemèride que va portat a la revisió de l’obra de Jaume Huguet als cinc-cents anys de la seva mort, i a la qual el 1994 s’afegia una monografia de Joan Sureda, altres treballs han obert fronts molt atractius que incideixen en un millor coneixement dels sistemes de representació espacial que utilitzaren els mestres del segle XV (J. Garriga). També son novedosos els enfocaments sobre produccions lleidatanes i sobre l’activitat a la Seu Vella de Lleida, on destaquen la visió de personalitats com la de Jordi i Marc Safont o Bertran de la Borda. L’edició des de Saragossa d’una monografia sobre el retaule major de la catedral de San Salvador, deguda a M. Carmen Lacarra, que va comptar amb la col·laboració de Rafael Conde i Javier Delgado, és també una fita de record obligat. L’estudi ha gaudit de dues edicions amb una acurada il·lustració i inclou troballes fonamentals sobre els autors i el procés d’elaboració d’un conjunt excepcional en què intervenen, a més de Pere Joan i altres escultors com Francí Gomar o Gil Morlanes el Viejo, pintors de primer ordre, entre els quals Bartolomé Bermejo (2000). No es poden menystenir tampoc, encara que no sigui possible refer ara totes les cites concretes, les nombroses intervencions al coneixement de les arts figuratives catalanes que ens arriben dels museus que conserven, fora de Catalunya, fons molt representatius del patrimoni artístic català. Normalment aquestes peces són analitzades en catàlegs de caire més global. Entre aquestes destacarem la publicació que Ana Galilea Anton va dedicar a la pintura gòtica del Museo de Bellas Artes de Bilbao (1995). Sabem també que Claudie Ressort, consagrada a l’estudi de l’art hispànic i autora d’importants troballes per a la pintura de la Corona d’Aragó, té enllestit el catàleg dels mestres espanyols del Museu del Louvre.
En definitiva, podem afirmar que han progressat els estudis sobre algunes de les figures més importants de la pintura, l’escultura i l’arquitectura del gòtic, al mateix temps que es clarifica el seu entorn i les relacions amb els seus principals ajudants i col·laboradors. S’intenta revalorar l’art d’artistes de primer ordre, com Bartomeu de Robió, Pere Moragues, Guerau Gener o Joan Antigó, mentre s’insisteix en l’anàlisi dels tallers dels Bassa, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, Pere Joan o Jaume Huguet; però malgrat tot són encara escasses, o millor dit, insuficients, les monografies modernes publicades sobre els mestres del gòtic. El 1998 Rosa Alcoy i Monserrat Miret omplen un buit amb el treball Joan Mates pintor del gòtic internacional, pintor al qual mai havia estat dedicada cap monografia, però falten encara treballs específics de molts altres mestres del període. Darrerament Lluís Borrassà ha gaudit de la dedicació intensa i apassionada de Francesc Ruiz, que en la seva tesi doctoral i en nombrosos articles ha abordat els principals problemes que el tema plantejava, resolent alguns interrogants i introduint algunes hipòtesis de treball. Especialment atractiu és el reconeixement del catàleg de Lluc Borrassà en contacte des de molt aviat amb el Mestre Lluís, o les novetats sobre la conformació i perspectives de continuïtat del seu taller en la seva etapa final. Entre els estudis inèdits d’interès recordem la tesi de S. Angenard sobre la pintura gòtica del Rosselló, concretament a la diòcesi d’Elna als segles XV i XVI, llegida a Montpeller el 1998 i dirigida per F. Robin, autora que ha treballat en distintes ocasions sobre els retaules i l’arquitectura de la zona.
A les publicacions periòdiques s’afegeix des del 1995 Locus Amoenus, revista del Departament d’Història de l’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha continuat apareixent fins a l’actualitat i en la qual s’integren alguns del estudis a què hem fet al·lusió. També D’Art, renovada i convertida en la revista Matèria a partir del 2001, ha publicat al llarg de la dècada dels anys noranta contribucions diverses destinades a l’anàlisi de l’art medieval català. Sense poder fer constar aquí les nombroses aportacions puntuals d’uns i altres, cal no oblidar algunes troballes fetes per historiadors com Carme Batlle (la casa i l’obrador de Pere Sanglada), Jill R. Webster (documentació sobre Jaume Serra), Anna Castellano i Tresserra (Pedralbes), Caterina Argilés (Seu Vella de Lleida), i Pere Verdes (principals conjunts monumentals de Cervera), que citem només com a exemples significatius. No és ociós insistir en la importància que té donar a conèixer aquestes troballes que podrien passar altrament desapercebudes llarg temps ja que, en moltes ocasions, resultaran fonamentals per a les anàlisis de l’historiador de l’art. Encara que no sovintegen grans regests com els dels primers temps, l’aportació esporàdica de nova documentació continua sent una tasca que enriqueix l’anàlisi de les obres des de diferents fronts. En aquest punt hem de celebrar les recerques del malaguanyat Josep Trenchs per la seva entitat de conjunt, encara que pendents d’una publicació completa, mentre que en altres ocasions l’aplec puntual de documentació també configura un panorama molt interessant. Les premisses de renovació es funden en ocasions en troballes documentals com les realitzades per Josep Clara i Mn. Pujol per a l’art de les comarques gironines, Gabriel Llompart a Mallorca o Llovet i Portella a la Segarra. També ha estat d’una gran importància la recuperació dels treballs documentals de Martí de Barcelona per a la cultura catalana en temps de Jaume II, recollits a Estudios franciscanos (1990 i 1991) gràcies la tasca de Valentí Serra. En un apartat diferent, constatem l’interès per integrar capítols específics dedicats a l’art en obres consagrades a l’estudi de la història o la cultura catalanes, com per exemple la Història de Barcelona, dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó.
Pel que fa als estudis sobre la miniatura, correspon als anys noranta la publicació de dues tesis doctorals de caràcter molt diferent. D’una banda, el llibre que recull els estudis de Gaspar Coll sobre els manuscrits jurídics catalans del segle XIV, presentada el 1992 i editada per Curial i l’Abadia de Montserrat (1995), i de l’altra el treball que Josefina Planas dedica a la miniatura del gòtic internacional i que sobre la base del seu tema de tesi doctoral va publicar l’Estudi General de Lleida (1998). De fet, entre les primeres tesis publicades a la dècada dels anys noranta destaca de nou un estudi sobre el romànic en què l’arquitectura té el paper principal. Es tracta de l’obra de Montserrat Pagès i Paretas, Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat presentada el 1990 i editada el 1992 per l’Abadia de Montserrat. Amb un enfocament completament diferent, convida a la lectura l’estudi de Joan Molina titulat Arte, devoción y poder en la pintura tardogótica catalana, presentat el 1996 i editat per la Universitat de Múrcia el 1999. Malauradament, no tots els treballs d’aquest període –tampoc els dels anteriors– han estat donats a conèixer i en alguns casos la seva publicació resulta incompleta. Tot i així, podem esmentar amb satisfacció que les aportacions de Géraldine Mallet a l’anàlisi dels claustres del Rosselló dels segles XIII al XIV, que van constituir el tema de la seva tesi doctoral presentada el 1992 a Tolosa, hagin vist la llum, després d’una completa revisió, l’any 2000, en un llibre editat pels Arxius comunals de Perpinyà. Remetem a aquest estudi per a una visió detallada de l’estat de la qüestió i per al seguiment de la bibliografia pertinent a què no hem pogut fer referència aquí amb detall suficient.
Encara que depassa el marc geogràfic que ordena aquesta revisió, val la pena tenir en compte per la seva directa implicació en els afers de l’arquitectura catalana gòtica la tesi doctoral de Joan Domenge sobre la catedral de Mallorca, publicada el 1997 i objecte d’una reedició recent. Altres tesis del període corresponen a Teresa Vicens, que estudià la iconografia de la Marededéu i el seu cicle de glorificació, i a Pere Beseran, que es va fer càrrec de Jordi de Déu i de la cultura italianitzant en l’escultura catalana (1996), en curs d’edició als serveis de la Diputació de Tarragona (2002). Anna Orriols, autora de diversos articles sobre la qüestió i d’alguns notables treballs d’iconografia, ha dedicat la seva tesi a l’estudi de la miniatura catalana romànica. D’altra banda, disposem ara de la tesi d’Isidro Puig sobre la discutida pintura lleidatana del gòtic internacional, gràcies al text que es va incloure en les publicacions que els Amics de la Seu Vella (1998) elaboren amb regularitat amb motiu de la seva diada. Encara que com un deute contret molts anys enrere (1991-92) i associat a l’extensió d’algunes de les recerques doctorals dels anys vuitanta, citaré també aquí, pel fet de ser una edició d’Olaneta de l’any 2000, un treball sobre els mestres del retaule de Santa Anna del castell reial de Mallorca, on analitzo tant l’atribució com les dependències i context creatiu dels Bassa i Ramon Destorrents, pintors que van intervenir en l’obra mallorquina.
Els anys vuitanta i noranta han viscut una renovació evident dels estudis sobre el vitrall i els vitrallers medievals. Sílvia Canelles va fer passes molt notables amb la revisió dels documents i les obres conservades de la catedral de Barcelona a la seva tesi doctoral (1993). Tanmateix, la visió de conjunt sobre el món del vitrall català ens remet als diversos volums del Corpus Vitrearum Medii Aevi, on s’apleguen els aparells gràfics indispensables i els estudis de Joan Ainaud, Assumpta Escudero, Joan Vila-Grau i Antoni Vila Delclòs, a més de les aportacions documentals de Sílvia Canelles i Carme Domínguez i les col·laboracions més eventuals d’altres autors coneixedors dels diferents monuments estudiats (J. Marquès, Gabriel Roura, Josep M. Marquès, Joanna Virgili i Isabel Companys). El volum dedicat a la catedral de Barcelona i el monestir de Pedralbes apareixia el 1997 i ha estat el darrer dels publicats. Com indica Anscàri M. Mundó en el seu pròleg, calia dedicar el volum a la memòria de Joan Ainaud, desaparegut el 1995, i que des de molt aviat havia estat el promotor principal dels estudis sobre el vitralls catalans medievals. Una visió més sintètica sobre la matèria la dóna Xavier Barral als Vitralls medievals de Catalunya, on es complementa l’aparell fotogràfic del Corpus amb excel·lents reproduccions de la majoria dels vitralls (2000). Al mateix autor es deuen dues obres anteriors de síntesi, la primera sobre les catedrals catalanes i la segona sobre els tresors artístics de Catalunya (1994). Retornant a l’edició del Corpus, val a dir que es troba ara en la seva darrera fase, dirigit per M. A. Mundó i Xavier Barral, a l’espera d’un cinquè volum sobre els vitralls medievals en què es recolliran les obres i documents encara no publicats i també la presentació i introduccions generals als volums anteriors. En aquest volum final em correspon el capítol sobre l’evolució estilística i relació del món del vitrall amb altres arts figuratives, un tema al qual em vaig acostar per primer cop en el volum 8 d’aquesta col·lecció (1998). Darrerament, els vitralls i els vitrallers també han estat tema monogràfic de la revista Seu Vella (2000).
Hem deixat quasi per al final algunes referències a l’arquitectura gòtica que, com havíem observat, semblava trobar-se en un estadi més precari que altres manifestacions artístiques de l’època medieval, sobretot pel que fa a la dedicació dels historiadors de l’art. Aquesta tendència comença a rectificar-se amb aportacions més sovintejades a l’anàlisi dels edificis i les seves problemàtiques. Per bé que no tinguin el caire d’obres definitives, la monografia de Victòria Almuni sobre la catedral de Tortosa (1991) i la de Tomàs Vergés sobre Santa Maria del Pi (1992) –precedida de l’estudi d’A. López Rodríguez que recollia Acta Medievalia (1984-85)– podrien ser indicis d’aquesta renovació. El mateix es pot predicar dels treballs que ja des dels anys vuitanta M. Montserrat Miret ha dedicat als edificis gòtics de Vilafranca del Penedès (l’església de Santa Maria i la capella de Sant Joan). Tanmateix, caldrà observar de la vora altres estudis que penetren ja en el segle XXI i que ens anuncien tesis en curs, com la d’Albert Cubeles sobre l’urbanisme i les muralles de la ciutat de Barcelona, precedida per la seva tesi de llicenciatura (1993) o les noves recerques d’Almuni sobre Tortosa. En dates molt recents hem de fer notar també que Antoni Conejo ha llegit una documentada tesi sobre l’arquitectura hospitalària catalana (2002). Als estudis dels historiadors de l’art encara relativament escassos caldrà afegir a més els que fan paral·lelament arqueòlegs, historiadors i arquitectes. Per exemple recordarem les recerques de J. R. Webster sobre els menorets al regne d’Aragó (1993) o l’aportació d’Eduard Riu a l’anàlisi de la capella reial de Santa Àgata (1999), sense oblidar la continuada dedicació d’Albert Adell a les qüestions edilícies, amb preferència per la fase romànica. Tornant a aquesta, hem d’assenyalar que Adell, conjuntament amb Pere Beseran, Albert Sierra i Albert Villaró, ha participat en la confecció d’una extensa monografia dedicada al continent i el contingut d’un dels edificis més importants del romànic català: la catedral de la Seu d’Urgell (2000). L’Editorial Angle amb seu a Manresa es va fer càrrec de l’edició quan ja havia donat signes d’un gran interès per l’edició de llibres d’art amb formats grans i ben il·lustrats. Com a part de la mateixa iniciativa editorial, cal situar l’aportació de Francesca Español a l’estudi del monestir de Sant Benet de Bages (1995) i a la comitència reial a Catalunya (2001).
Finalment podem advertir la revifalla de l’interès per l’art i l’arquitectura dels cistercencs. El volum sobre el segle XIII d’Edicions 62 (1985) havia estat ja una prova de l’atracció d’alguns autors per aquella arquitectura austera, però de gran qualitat, amb valors funcionals i estètics ben coneguts. Els anys noranta donen continuïtat a les recerques. Santes Creus i Poblet, però també Vallbona de les Monges, seran els principals centres analitzats i adaptats a la visita dels nombrosos interessats en el tema. El 1990 es publicà El món cistercenc d’E. Altarriba i J. Baluja al qual també dedicaren atenció J. Fuguet i Sans, especialitzat en l’arquitectura dels templers a Catalunya (1995), i C. Plaza i Arqué. Centrats en l’etapa romànica hem d’afegir a més els estudis d’I. Company i M. J. Virgili sobre l’església del Pla de Santa Maria i el de J. M. Marqués i Planagumà sobre Vilabertran, ambdues monografies del 1993.
Les investigacions que actualment es porten a terme sobre alguns monuments del gòtic civil barceloní també vesteixen aspectes que caldrà avaluar en el seu moment. D’altra banda, cal considerar molt positivament el projecte que dirigit per Antoni Pladevall ha de construir la col·lecció L’art gòtic a Catalunya en el marc d’Enciclopèdia Catalana i en el qual els primers volums d’arquitectura semblen trobar-se en un estadi molt avançat que permet anunciar una imminent aparició. Les notícies que ens arriben ens fan suposar que, en aquests nous llibres, s’aplegaran i sintetitzaran en un format que pretén arribar a tothom moltes de les investigacions que actualment duen a terme els més actius investigadors de les matèries del gòtic català.
Ja en la seva darrera fase d’edició, els anys noranta han donat també una obra de caire global que enclourà aquestes línies. Es tracta d’una àmplia col·lecció que reprèn, amb canvis que farem notar després, l’estructura d’obres anteriors en què són els especialistes en diverses matèries els que es fan càrrec dels temes. Sota la direcció general de Xavier Barral i Altet, Art de Catalunya, d’Edicions L’isard, ens ha ofert ja el volum on s’inclou l’escultura medieval, a càrrec del mateix X. Barral (fase preromànica i romànic) i de M. Rosa Terés sobre el gòtic (1997), el d’arquitectura civil, amb la participació de Núria de Dalmases (1998), el que integra la pintura medieval amb les aportacions de Xavier Barral per al preromànic i el romànic i de Rosa Alcoy per al gòtic (1998), i el dedicat al llibre amb una nova col·laboració d’Alcoy per als manuscrits il·luminats medievals (2000). Finalment recordarem els dedicats a l’urbanisme (1998) amb intervenció de X. Barral i el dedicat a l’arquitectura religiosa medieval analitzada per Josep Bracons en la seva fase gòtica i per X. Barral en els temps precedents (1999). L’obra, que compta per a les fotografies amb la col·laboració essencial de Ramon Manent, té una envergadura considerable i fa l’elecció de la tècnica com a via per fer una lectura diacrònica que permet recórrer els diversos períodes històrics des dels inicis fins a l’actualitat, amb les subdivisions que genera l’extensió de la matèria. En aquest sentit, la història s’adapta a les visions especialitzades i desconcentra en els diversos volums publicats el que en altres ocasions havien estat capítols específics d’estudis que abastaven paral·lelament l’arquitectura i les arts figuratives. Els textos, acompanyats sovint d’extenses bibliografies, permeten completar les dades sobre els diferents temes sense menystenir la seva voluntat de ser una obra destinada a un públic molt ampli.
Potser el pas que caldrà donar en un futur serà la visió integrada de l’evolució artística de períodes relativament curts, potser marcats pels quarts de segle en l’etapa medieval o per les dècades a mesura que avancem en el temps i el coneixement de la documentació i de les obres ens ho permetin. El repte és sobre la taula i trenca probablement amb els costums i tradicions historiogràfics més arrelats, però sens dubte, a termini mitjà, una visió integrada dels estils en les arts figuratives és ben possible i fins i tot ho és una elaboració del tema de conjunt que no exclogui l’arquitectura.
També al llarg d’aquesta dècada dels anys noranta i ja en els inicis del nou mil·lenni han estat editades diverses miscel·lànies en honor d’investigadors rellevants o de persones que han tingut un paper notable com a suport dels estudis d’història de l’art. Podríem recordar les de Pere Ponsich (1987), Agustí Altisent (1991), Jesús Tarragona (1996), Joan Ainaud (1998-99), o la dedicada a Joaquín Yarza (2001), al mateix temps que en trobem a faltar d’altres que probablement també tindria sentit de promoure. Totes les esmentades tenen un precedent molt notable en la Miscel·lània Puig i Cadafalch de la qual hem de lamentar que només fos editat el primer volum (1947-51). En totes elles s’apleguen nombrosos articles que, encara que no sempre amb el mateix valor científic, tenen el mèrit d’haver estat concebuts per dignificar i honorar la tasca no sempre prou considerada d’un amic o d’un company de professió.
Un balanç provisional a la ratlla del 2003
En un balanç que fem ja en el tram final de l’any 2002, creiem que la importància dels estudis i publicacions sobre l’art medieval català no pot ser avaluada de forma negativa. Sabem que la qualitat i transcendència dels estudis ressenyats no és sempre la mateixa i que les conclusions tindran una vigència desigual. Tanmateix, no hem volgut convertir aquesta revisió en un lloc on enfilar simplement els principals problemes de la historiografia catalana. Hem cregut més encertat evitar els punts de mira més crítics, sobretot quan no disposàvem de marge per exposar de forma detallada les nostres opinions, ni per donar una visió equilibrada o justa de cadascuna de les aportacions. En qualsevol cas no creiem que calgui fer la guerra a un determinat enfocament metodològic amb la finalitat de fer brillar aportacions d’altres menes que només en algunes comptades ocasions arriben a assolir les fites anhelades. Les diverses metodologies en joc poden ser aplicades d’una manera perfectament coherent i efectiva o acabar en un foc d’encenalls que no arriba enlloc, però es evident que tant els estudis estrictament formalistes, en què es discuteixen les catalogacions i autories, com les més sofisticades anàlisis iconogràfiques i sociològiques, formen part d’un mateix castell de cartes que cal construir amb molta cura. No hem d’oblidar que les argumentacions i anàlisis demostratives són necessàries tant per aventurar idees sobre la mentalitat dels comitents i la seva incidència en les arts d’un període com per saber veure el que un artista ha pogut realitzar sense negligir les complicades interaccions dels tallers i escoles que els envolten. El que no val ara, ni creiem que sigui vàlid en un futur, és l’aplicació de models fixos o inamovibles que intentin explicar amb unes mateixes fórmules la riquesa i la multiplicitat de situacions que ens amaguen la realitat i la vida artística d’un determinat període. Aproximar-se a les obres i conjunts conservats amb esquemes apriorístics, amb fixacions excessives o amb conviccions absolutes sobre el que és l’art medieval, i diríem el mateix per a l’art d’altres èpoques, ha estat sempre un perill a defugir.
Potser hauríem de ser més ambiciosos i esperar un major nombre de publicacions específiques en què es vegin renovades les antigues monografies o es plantegin temes encara pràcticament inèdits. Potser caldrà esperar del futur menys estudis generals o de divulgació i una perspectiva reforçada per a les obres de referència amb els aparells científics imprescindibles i les il·lustracions que requereixin realment, però és evident que les necessitats i punts de vista editorials i els dels investigadors no sempre s’acoblen a la perfecció. No seria en aquest cas un problema editorial, però trobem a faltar una teoria i una voluntat més assagística sobre l’art medieval català i els seus problemes. No voldríem ser acusats per això de no tenir consciència de la necessitat de construir noves columnes sobre la base de les recerques històriques i documentals. És clar que algunes futures troballes poden ajudar a resoldre algunes de les incògnites i interrogants que s’arrosseguen des de l’inici del segle XX. Amb períodes coberts parcialment, algunes àrees com la il·lustració de manuscrits exiigeixen encara aquell tipus d’estudi infraestructural que faciliti una nítida localització i una fidel descripció de les obres conservades. Algunes tesis doctorals en curs poden ser importants en aquest sentit, tot i que esperem que també puguin ser associades al món de les idees. Cal dir que els estudis sobre el segle XIII i el gòtic lineal han avançat, i que la visió de la cultura plàstica i arquitectònica de l’entorn del 1300 és també més completa, però no per això hem de deduir que es troben respostes per a totes les preguntes. En alguns casos s’arriba a dubtar sobre els orígens de determinades obres, sobretot quan es tracta de llibres il·lustrats, un camp del qual sabem encara molt poc sobre l’emplaçament i dinàmica dels obradors i escriptoris. Els tallers locals es defineixen sovint a partir de les recerques documentals, però en molts casos manquen les anàlisis específiques que configurin un disseny clar i estructurat sobre el seu pes efectiu en un espai més global. També caldrà insistir en les anàlisis que porten la cultura catalana medieval al món insular mediterrani i en els lligams que emmarquen les arts de la Corona catalanoaragonesa.
En alguns casos potser els nous estudis hauran de desmentir algunes de les afirmacions que es fan des d’Italia i que identifiquen com a obres d’ascendència catalana produccions que caldria explicar en un context més pròxim. La falta de qualitat no pot ser avaluada com un indici, més aviat és sempre una mancança que aflebleix l’estil i que cal acceptar com a tal. En aquest sentit algunes produccions napolitanes, sicilianes o sardes responen més a un món bizantinitzant que sobreviu en la península italiana que no pas a l’activitat de mestres procedents de Catalunya on el bizantinisme va resistir molt rarament als temps de plenitud del gòtic. Malgrat aquestes i altres precisions i retrets que es puguin fer pesar sobre les tasques portades a terme pels medievalistes de l’art català, podem insistir i creure en la decidida empenta que s’ha donat als estudis sobre la temàtica tant al llarg del segle XX com, molt particularment, en els darrers trenta anys d’activitat que hem revisat aquí potser amb massa celeritat.
Per acabar, observarem que el nostre enfocament d’aquesta densa matèria no ha estat plantejat com una revisió detallada de cadascun dels terrenys en què habitualment s’organitzen els estudis d’història de l’art. Ni l’abast ni les pretensions d’aquest balanç ens ho permetien. Per tant, hem assajat una via alternativa. La nostra pretensió no va gaire més enllà de la voluntat de donar una visió general dels principals arguments, emmarcant aquelles fites historiogràfiques que es concreten en funció d’una determinada cronologia. Aquesta visió ens impedeix d’esquematitzar l’estat de la qüestió sobre cadascun dels molt nombrosos aspectes tractats de l’art català medieval, en els vessants que pertoquen a la pintura, l’escultura i l’arquitectura, però ens permet sintetitzar millor les orientacions i punts d’inflexió temporals, les polèmiques, les línies de treball i els temes més valorats al llarg dels diferents períodes. Consegüentment, hem evitat també les visions biogràfiques o massa personalitzades que per tal de explicar la tasca i mèrits d’uns determinats autors ens impedissin aproximar-nos a una òptica global més neutra i potser també més objectiva.