Palma. La llum de Miró
«Jo em sento com un vegetal. Per això visc a Palma. Aquí tinc arrels. La família de la meva mare era d’aquí. Tinc arrels en aquesta terra». Són paraules de Joan Miró que expliquen les raons contundents de la seva estada a Mallorca i el presenten com a part de l’illa i de l’ambient per voluntat pròpia. Des de ben petit visitava Mallorca, residència de la família materna. Allà va establir llaços d’amistat i d’amor arran del seu propi casament. Els paisatges i monuments mallorquins són representats als quaderns d’infantesa i adolescència, i les referències a l’illa són constants en la seva obra. El 1905 ja dibuixava la llotja, el castell, paisatges de Sóller, i d’altres. El seu matrimoni amb Pilar Juncosa data del 1929, i el 1940 començava la sèrie de les Constel·lacions, quan la invasió alemanya el feu deixar França per anar a viure a Palma. Aleshores residia en una casa llogada del carrer de les Minyones. El 1941, inspirat per la catedral de Palma, produí obres notables, com Ballarines sentint tocar l’orgue en una catedral gòtica.
Del 1956 data la seva instal·lació definitiva a Mallorca. En aquell any Miró va decidir de vendre la seva casa del passatge del Crèdit de Barcelona i va ocupar Son Abrines, als afores de la ciutat, en un turó que domina la cala Major. Al costat de casa seva, Sert va projectar un estudi lluminós somniat des de sempre per Miró, mediterrani. El 1959 aquest espai mironià va ser ampliat amb la compra de Son Boder, una casa pairal del segle XVII que es va convertir en taller d’escultura i gravat, reservant així l’estudi de Sert exclusivament per a la pintura. De tots aquells anys i pràcticament de bona part de la vida de Miró, n’han quedat les fotografies de Joaquim Gomis, que durant quatre dècades el va seguir, i que han estat l’objecte d’una exposició recent.
Va ser precisament l’any 1981 quan es va instituir la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca amb la donació dels quatre tallers de l’artista i tot el que havia estat el seu entorn creatiu, avui objecte molt preuat de visita turística. Miró es va adreçar a Sert per dissenyar el seu taller. Ell sempre havia tingut una idea molt precisa de com havia de ser: «Tingues en compte que la mida prevista per a la superfície de treball s’ha de basar en les dimensions del mural de Cincinnati, 132 x 3 metres. Aquesta gran superfície, com també la meva manera de treballar, desplaçant-me contínuament, encara que treballi en dimensions més normals, crec que ens ha de fer pensar que, cobrint aquesta superfície de rajoles de la Bisbal, que són magnífiques, si no es pren la precaució de posar un aïllant molt eficaç correríem el risc de tenir els peus freds, cosa molt desagradable.» Aquestes instruccions de Sert del 1955 són precises a més d’anecdòtiques. Sert va voler fer el taller del seu amic de manera molt personal entre el 1954 i el 1956. Miró hi anava constantment, i Sert volia entendre la mediterraneïtat de Miró i traduir-la d’una manera monumental en un espai que fos també per a ell mateix una gran obra d’arquitectura. Un petit pati al cel obert concebut com un espai més del taller dóna també molta personalitat al conjunt. El volum té un espai principal de doble alçada destinat a taller i un segon espai que divideix l’alçada en dos, i reserva la planta superior per a estudi. Avui el taller de Miró és com la mateixa Fundació de Barcelona, important tant per Miró com per Sert. El pintor es va entusiasmar i escrivia a Sert el 9 de novembre de 1956: «El taller està completament acabat i és extraordinàriament magnífic.» Ambdós havien realitzat un somni personal. S’ha d’entendre, per apreciar el taller, com treballava Miró. Ell mateix ho explica: «Passejo per aquí. Miro les teles espargides per l’estudi. M’aturo a pensar. Camino. Des d’aquí tinc una panoràmica magnífica sobre l’obra. És un lloc d’observació, de meditació. Treballo en un quadre, i, si en tinc d’altres al meu voltant, trobo suggeriments, idees, en les teles llestes, que m’ajuden a resoldre les noves. I a la inversa: una solució que se m’acut mentre pinto em pot fer rectificar un punt que no em satisfeia d’una vella tela.»
Bibliografia
- Els tallers de Miró (catàleg d’exposició), Palau Robert, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1989.
- En Miró de Mallorca (catàleg d’exposició), Casal Solleric, Ajuntament de Palma, 1992.
- Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Guia, Electa Espanya, 1992.
- Giralt-Miracle, D.: Joaquim Gomis, Joan Miró, fotografías 1941-1981. Retrato de un universo, Gomis Watson Studios, Barcelona, 1994.
La Garriga. Quietud i deliri
La Garriga és un d’aquests llocs inesperats de l’art de Catalunya que lliura al visitant tradició i modernitat alhora. Amb els banys i els balnearis, amb la seva arquitectura modernista, amb el seu paisatge i l’aïllament de la natura, la Garriga ha estat un lloc d’estiueig i de vida particularment característic de la creació contemporània catalana. Però de la creació tranquil·la. El procés d’expansió urbana va tenir lloc cap al 1875 amb l’arribada del ferrocarril i la construcció de dues vies significatives, tant des del punt de vista urbanístic com arquitectònic: la ronda del Carril i el Passeig (1876-78). En aquests dos carrers paral·lels s’arrenglera un destacat i únic conjunt representatiu de l’arquitectura del final del segle XIX i de la primeria del XX. Després la vila s’amplià, tot just acabat el primer tram del Passeig, cap a ponent, aproximant-se a la Doma.
Fent un recorregut pel carrer gran, o Major, començant pel capdavall del carrer dels Banys, davant mateix de la cruïlla amb la carretera de l’Ametlla, es veu la gran mola del Balneari Blancafort. D’estil eclèctic i construït en bona part durant la segona meitat del segle passat, el balneari va iniciar la seva activitat el 1840, presència bàsica per al desenvolupament de la Garriga moderna i lloc de reunió de la societat catalana de final del segle XIX i de començament del XX. Allà van fer estada personatges destacats de l’època, de les lletres, la política, les arts, l’aristocràcia i la burgesia, com Cambó, Jacint Verdaguer, Jaume Balmes, el bisbe Torras i Bages, el canonge Collell, Eugeni d’Ors, Mompou, Santiago Rusiñol, i d’altres.
El Modernisme ha estat la manifestació artística que ha trobat a la Garriga un conjunt de circumstàncies favorables al seu esclat. En ser vila-balneari d’estiueig, s’hi van construir moltes grans cases i torres d’estils diversos, algunes de senyorials de pagès, envoltades d’horta, d’altres més pròximes a la torre de l’alta burgesia d’època modernista. L’any 1902, Puig i Cadafalch hi construí la Casa Agustí Furriol (carrer Carrerada). On es troba, però, sense gaire esforç una mostra ben característica de l’arquitectura modernista és al Passeig, amb diverses construccions de l’arquitecte Manuel J. Raspall i Mayol (1877-1937). Obert el 1878, de quasi un quilòmetre de llargada i vint metres d’amplada, amb plàtans a banda i banda, va ser projectat com a zona residencial. A l’inici hi ha l’anomenada mansana Raspall, conjunt de quatre edificis construïts entre el 1910 i el 1912 (cases Barbey, 1910; Torre Iris, 1910; La Bombonera, 1910, i Barraquer, 1912). D’altres són d’arquitectes cèlebres també, com Turull, Guàrdia i Duran i Reynals (autor de la casa, al carrer del Centre 31, de Lluís Plandiura, el 1928, cèlebre col·leccionista i mecenes del Museu Nacional d’Art de Catalunya, casa decorada el 1934-36 pel pintor Xavier Nogués). Als números 1, 3, 5, 7, 9, 11, 17, 48, 39 i 38 trobareu mostres de l’arquitectura més característica de la Garriga, la de l’arquitecte Raspall, que va barrejar la tradició constructiva amb la incorporació d’arts aplicades com ceràmica, estucs, esgrafiats, ferro o vitralls.
La Garriga ha rebut un gran nombre de garriguencs d’adopció, com el canonge Cullell, l’arquitecte Raspall, el pintor Galwey, Adrià Gual, el poeta Carner o encara l’historiador de l’art Josep Gudiol. Quantes vegades la seva filla, la pintora Montserrat Gudiol, ha estat vista a la Garriga pintant aquells quadres tan característics que han fet la seva reputació? Entre aquests personatges, a més dels músics Sancho (1879-1960) o Manuel Blancafort (1897-1988), cal recordar el notari i historiador Josep Mauri i Serra (1912-1967), que en el seu llegat testamentari va deixar a la Garriga el museu-biblioteca Fundació Mauri, a la seva casa natal, on s’exposen les col·leccions d’art, principalment religiós, i una exquisida biblioteca i fons fotogràfic. Un altre pintor, en aquest cas un matrimoni de pintors, és va instal·lar a la Garriga: Francesc Fornells Pla, nascut a Barcelona, que vivia a la Garriga des dels anys setanta i que morí el 1999 poc després de la seva muller, Conxa Sisquella. Ambdós hi van deixar una fundació que fou inaugurada el 1993.
Fornells Pla ha estat un pintor conegut en diversos moments de la seva vida, ja que després de tenir una beca de l’Institut Francès i d’anar-se’n a París i a Itàlia el 1945, el 1947 va ser fundador dels Salons d’Octubre; el 1948, esdevingué pintor abstracte, i als anys setanta partidari del neoinformalisme. La seva reputació, però, també li ve de la integració del vitrall i el mosaic en l’arquitectura, ja que va ser un dels primers artistes a treballar aquests aspectes des dels anys seixanta. A la Garriga hom coneix els seus vitralls mòbils. «Faig escultures que consisteixen en formes mòbils, fetes a base de ferro i vidres. Són estructures que s’alcen mantigudes per un espàrrec de ferro. Uns coixinets o golfos fan que l’aire mogui la part superior de l’escultura. L’efecte cromàtic és mutable.» L’escultura que Fornells Pla va deixar el 1992 a la Vila Olímpica de Barcelona és com una mirada cap a la Garriga. Es diu Raspall del vent, com si d’aquesta manera volgués recordar aquell arquitecte que ha donat a les seves passejades l’embolcall del paisatge garrigueny d’avui dia, entre Modernisme i quietud.
Bibliografia
- Blancafort de Rosselló, P.: La Garriga. El balneari i jo. Cròniques. Personatges. Anècdotes, Editorial Ariel, La Garriga, 1976.
- Cuspinera, Ll.: Manifestacions de l’art modernista a la Garriga (1900-1912 i 1913-1926), Editorial Rourich, Sant Cugat del Vallès, 1988.
- Cuspinera, Ll.: La Garriga. Crònica d’una destrucció, Editorial Rourich, Sant Cugat del Vallès, 2000.
- Fornells Pla (catàleg d’exposició), Palau Robert Barcelona, 1994.
Tarragona. Lluny del mar
Tarragona és paisatge, paisatge antic i paisatge natural, en què, entre el mar i el camp de Tarragona, s’ha anat formant la ciutat contemporània. Un text oblidat del crític d’art, poeta i escriptor Juan Eduardo Cirlot, introductor d’una monografia sobre Tarragona en la col·lecció Los Monumentos Cardinales de España, publicada a la postguerra, descrivia millor que ningú el marc natural i monumental de la creació artística:
«La belleza de Tarragona dimana de una cualidad profunda y realmente rara: su integración de contrastes e incluso de contrarios en la unidad. Estilos y épocas que en otros ambientes surgen como adversarios, en una pugna a la vez formal e ideológica, aquí se funden y rebelan como mutuo complemento. La visión panorámica de la parte alta de la ciudad, de la antigua acrópolis, ya expresa esta situación de espiritual convergencia, pues vemos todas las estructuras góticas de la catedral orgánicamente conjugadas con la poderosa linea de la muralla erigida por Roma. Otra síntesis que se impone al contemplador desde el primer instante es la de la condición estrictamente rigurosa de orden que da a la arquitectura, tanto en lo medieval como en lo clásico, con la sensualidad intensa que emana de las piedras prodigiosas de esta ciudad, de matices y calidades que corresponden a registros insondables. Esta impresión esencial de la materia es una de las más fuertes que se experimentan, tanto al recorrer el paseo Arqueológico, como al aproximarse al ábside de la catedral, o al encontrar, cual súbitas apariciones, cipos, lápidas, fragmentos de muros, que emergen entre la masa neutra de las edificaciones sin grandeza».
En aquest marc concret tan imponent cap creació artística contemporània no pot ser neutra. Diversos experimentadors del segle XX s’han identificat amb l’austeritat i la nuesa del Camp de Tarragona. Entre ells, potser els principals van ser Picasso a Horta de Sant Joan; Joaquim Mir, que va esdevenir veí de l’Aleixar i de Maspujols i allà es va desenvolupar molt més lliure, poèticament i expressivament; Jaume Mercader, que era fill de Valls i que es va identificar amb el paisatge donant-li una dimensió tàctil que el va fer precursor de l’informalisme; i, finalment, Joan Miró, per qui entendre Tarragona era part de la seva pròpia personalitat. Un temps abans de la guerra, es va crear el taller-escola de pintura i escultura de Tarragona, impulsat per la Generalitat. El primer curs va ser el del 1935. Els seus directors eren els pintors Ignasi Mallol i l’escultor Joan Rebull, fill de Reus, i va ser patrocinat tant per la Generalitat com per l’Ajuntament de Tarragona. S’impartien cursos que van tenir molta transcendència tant de pintura com d’escultura, d’història de la cultura i de l’art, de gravat i d’altres tècniques sota el mestratge de noms molt coneguts, a més dels dels dos directors, Josep Maria Capdevila, Rafael Benet, Enric C. Ricart, arrelat a Vilanova i la Geltrú, i Salvador Martorell. Amb aquesta escola, més que fer una revolució artística, es va voler vivificar a través de l’art el que ja hi havia a recer del món clàssic del país tarragoní.
Molts artistes han passat per Tarragona i molts més encara han sojornat al Camp de Tarragona. No sé si és aquí el lloc, perquè ja en parlarem més endavant de la instal·lació al Vendrell d’Apel·les Fenosa, però sí que cal insistir en el breu pas, entre el 1958 i el 1964, de Pascual Fort i Mercè Barberà. Fort va ser un gravador molt reconegut que després va instal·lar tota una tradició a Cadaqués. A Tarragona, a la casa número 3 de la Rambla Nova, hi va obrir un comerç d’antiguitats i de l’art de l’argenteria, però aviat el taller d’esmaltar va guanyar el lloc de la botiga i es va obrir la Galeria Fort, una sala d’exposicions que va comptar amb els més grans noms de l’art, els comentaris dels crítics més cèlebres del moment i un efecte d’impuls de la creació artística a Tarragona que va portar a l’obertura de noves sales d’art: la llibreria Guàrdias, a la Rambla; l’Hotel Làuria, després Galeria Crecelius, el 1964; la Galeria de la Llibreria de la Rambla, el 1968, etcètera.
Des dels anys quaranta, i durant els darrers decennis molt particularment, la Diputació de Tarragona, a través del Museu d’Art Modern, ha canalitzat la creació artística local i regional en una sèrie d’exposicions monogràfiques, però també a través de les biennals d’art en record de dos il·lustres artistes: Tapiró per a la pintura i Julio Antonio (1889-1919) per a l’escultura. D’aquest darrer, se’n poden veure monuments en la ciutat actual. Les biennals d’art del Museu d’Art Modern han permès el seguiment, l’ajut i la promoció de l’art actual, a més de les exposades al Museu d’Art Modern, per exemple, el Monument als herois de la Independència (1916).
Aquest lligam que he suggerit entre la Tarragona antiga, el paisatge de la ciutat i del camp i la creació actual, ha portat recentment al Museu Nacional Arqueològic algunes exposicions que volien emfasitzar el pes del passat en el present. Molt recentment Aigua i pols de Tàrraco ha volgut fer tota una reflexió sobre el passat de Tarragona, però utilitzant dos elements molt concrets, l’aigua i la terra, generadors i transmissors alhora d’història local. Ha estat també a través de la ceràmica que emmarca aquests dos elements una proposta avantguardista en relació amb l’art. Tarragona és, doncs, potser un dels llocs més inesperats pel que fa a l’art català contemporani. És del tot imprescindible anar-hi per veure la vitalitat, la diversitat i la joventut tant física com intel·lectual de la creació actual.
Bibliografia
- Aigua i pols de Tàrraco, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Tarragona, 1998.
- Catàlegs de les biennals d’art i dels premis Tapiró de pintura i Julio Antonio d’escultura, Diputació de Tarragona, Museu d’Art Modern.
- Col·lecció Tamarit (diversos volums), Diputació de Tarragona, Museu d’Art Modern, Columna.
- Pascual Fort. Esmalts. Gravats. Relleus, Museu d’Art Modern, Tarragona, 1997.
Montserrat. Art i religió
Els monestirs són el tipus de construcció religiosa potser més viu i més sotmès als canvis al llarg del temps. La seva funcionalitat com a estructura d’habitació i de treball, a més del recolliment espiritual, és el que origina la majoria de les transformacions constants que pateix un monestir. Montserrat n’és un bon exemple, ja que d’origen medieval ha anat sofrint modificacions en profunditat al llarg de la seva història. Potser ha estat el seu caràcter simbòlic, sobretot a partir dels segles XV i XVI, cosa que ha afavorit el progrés de l’art en aquest lloc. És un conjunt molt variat i heterogeni, un lloc inesperat de la creació artística contemporània, al qual es referia Alexandre Cirici: «El Montserrat de l’abat Marcet i de l’abat Escarré pot aspirar a assumir un paper paral·lel al de la Roma de Juli II.»
Entre el 1876 i el 1884, sota l’abat Muntadas, es va reformar la capçalera de la basílica, del segle XVI, i es van afegir tres falsos absis neoromànics de grans dimensions a la capçalera plana, obres dirigides per l’arquitecte Francisco de Paula del Villar (1828-1903). A l’interior de l’absis destaquen encara avui els plafons d’Alexandre de Riquer (1896-97). El pintor Josep Llimona (1864-1934) va decorar la volta i va executar diversos mosaics. Ornaments i mobiliaris posaven de manifest aleshores el component neogòtic i els elements neoromànics i modernistes. En aquell moment, es construí el cambril per a la imatge de la Mare de Déu, del 1876 al 1885, amb una decoració interior escultòrica i de vitralls realitzada pels escultors Ferreri i Pagès i el vitraller Rigalt. Va ser per una donació que Llimona va poder executar les pintures de la cúpula amb la representació de la devoció de tot Catalunya a la Verge de Montserrat i a la Mare de Déu, a partir de dues processons de personatges il·lustres, una de sants i eclesiàstics, i una altra de laics. I van provocar prou debats en el moment de la inauguració.
L’any 1925 es feia una nova intervenció al monestir, dirigida per Josep Puig i Cadafalch, amb la construcció d’un nou claustre en el mateix emplaçament del del segle XIV que comunicava directament amb el refetor del segle XVII, també reformat per Puig. Però les reformes més importants de l’època moderna es van fer a partir dels anys quaranta del segle XX; es tracta de la façana del monestir i la Torre, del 1946, sota la direcció de Francesc Folguera: una grandesa i una monumentalitat que coincideixen amb les formes arquitectòniques de la primera postguerra. Després, Montserrat ha estat sempre lloc d’acollida per a l’art: des dels pintors de tradició noucentista, com Josep Obiols, fins als escultors, mosaistes i especialistes d’altres tècniques, molts artistes han trobat aixopluc en el monestir i han intentat resoldre el problema de l’art religiós. L’última obra abans de la restauració que recentment hi ha dut a terme el servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya va ser la construcció per Josep Maria Subirachs de la capella del santíssim el 1977: un altar de formigó, una planxa vertical amb una clara al·lusió a la mort de Crist: els buits de la planxa corresponen al rostre, les mans i els peus de Jesucrist.
Caldria parlar encara del Camí del Via Crucis i del Camí de la Cova, llocs on van intervenir arquitectes i escultors importants, com el mateix Puig i Cadafalch, Gaudí, Llimona i els germans Vallmitjana, entre d’altres. Però potser és més important de referir-nos a les recerques recents que han mostrat que el color de l’estàtua de la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, una Verge amb el Nen de fusta, daurada i policromada, tan venerada, potser no correspon al color de l’estàtua original. No es tracta de posar en dubte l’autenticitat i l’antiguitat del culte de la Verge Negra present en diversos llocs d’Europa al llarg dels segles i que correspon al cèlebre fragment del Càntic dels càntics: «Sóc negra, però bonica.» Es tracta, simplement, de saber en quin moment aquestes imatges han començat a esdevenir negres o fosques, i aquesta data en general no és pas anterior al segle XIV com, per altra banda, es va mostrar a Montserrat mateix arran d’una exposició que oferia la il·lustració més antiga de la Mare de Déu de Montserrat, la del Llibre Vermell, de la biblioteca del monestir, i que no és anterior a la darreria del segle XIV.
Montserrat és també important per la presència del seu museu, un museu il·lustre en obres de pintura medieval i moderna, en col·leccions bíbliques orientals i ara per la nova exposició de la pintura moderna catalana i internacional. L’art, doncs, en aquest lloc depassa la religió i entra plenament en el nostre temps.
Bibliografia
- Altès i Aguiló, F. X.: L’església nova de Montserrat (1560-1592-1992), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.
- Laplana, J. de C.: Diverses publicacions i catàlegs sobre el Museu de Montserrat.
- Massot i Muntaner, J.: Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979.
- Nigra sum. Iconografia de Santa Maria de Montserrat (catàleg d’exposició), Museu de Montserrat, 1995.
Horta. Renovar la perifèria de Barcelona
Horta no ha estat pas sempre una perifèria menor de la ciutat de Barcelona i encara conserva avui personalitat i originalitat suficient per ser més que un barri. Nosaltres l’hem escollit com a lloc d’art inesperat, no perquè sigui simplement una destinació turística, que no ho és, sinó perquè amaga prou elements perquè ho pugui esdevenir. Des de les masies, algunes d’elles prou ben conservades i voltades de jardins, que demostren tot el passat rural de la zona, com Can Fargas (passeig de Maragall, 383-389), o Can Carabassa (carrer de Peris Mencheta, 26-46), o el famós laberint amb el seu parc, un conjunt format per la torre i els jardins del marquès d’Alfarràs i que inclouen un laberint, al passeig de la Vall d’Hebron, encara amb prou elements del final del segle XVIII. Avui dia la modernitat és la del Velòdrom d’Horta, construït el 1984 pels arquitectes Bonell i Rius, que presenta en el seu accés principal una gran escalinata i l’entrada presidida per l’escultura de Brossa Poema visual, una gran lletra «A» seguida d’una segona de trencada i diversos signes de puntuació per terra. A l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron es poden veure diversos esforços monumentals des del mateix pavelló fins a la reconstrucció del de la República Espanyola i l’escultura Els mistos del suec Oldenburg (1992). A Horta, el malaguanyat Enric Miralles ha deixat una realització que farà història, i que ja ha rebut premis de rehabilitació i d’interiorisme: la Casa de la Clota.
Hi ha a Horta, però, un conjunt fruit de l’art que no mirem gaire sovint. Es tracta del complex de les Llars Mundet (passeig de la Vall d’Hebron, 209), patrocinades per l’industrial Artur Mundet com a residència per a gent gran i orfes, un conjunt residencial i assistencial iniciat el 1954, segons un projecte de l’arquitecte Manuel Baldrich, que té com a edifici més interessant l’església construïda entre els anys 1954 i 1957. En aquests terrenys, la Diputació de Barcelona havia d’iniciar l’any 1927 un edifici projectat per l’arquitecte Rubió i Bellver que havia de substituir les dependències de la Casa de Caritat del Raval. Interrompudes aquestes obres, l’any 1953 hom va pensar en un conjunt residencial en el qual, entre els serveis comuns, hi havia d’haver una església. La veritat és que fou un període en què els plantejaments sobre l’art religiós estaven en plena mutació. Hom buscava un tipus de construccions que, a més de servir per a la litúrgia i per crear un ambient de recolliment, pogués superar l’arquitectura religiosa tradicional, és a dir, fer entrar en l’art religiós les innovacions arquitectòniques dels anys cinquanta. A Horta, l’arquitecte Baldrich es va inspirar en models nòrdics, sobretot d’Alvar Aalto, no tan sols en els aspectes constructius, sinó també en el disseny dels elements complementaris del mobiliari. El resultat és una planta clàssica molt senzilla amb una nova formulació, però aconseguida sobretot en les cobertures laterals fins a terra, regulars i sistemàtiques, que permeten la inclusió de vidrieres, d’entre les més primerenques a Catalunya pel que fa a la utilització de formes abstractes no figuratives. Allà van treballar una colla d’artistes ben actuals en aquell moment: les escultures, de Josep Maria Subirachs i Eudald Serra, les pintures de Joan Josep Tharrats, Planas Durà, Mompou i Pruna, i les vidrieres de Jordi Domènech, Joan Vilagrau i Will Faber. Fou un moment de renovació de la pintura mural a Barcelona. El conjunt s’acompanya davant l’entrada de les Llars Mundet d’una escultura que es titula Forma 212, de Subirachs (1958), la primera escultura abstracta que es va instal·lar a Barcelona. Em vénen a la memòria les frases de José Maria Valverde, del 1959: «A l’església el fidel no es pot entretenir regirant incògnites plàstiques», va dir instantàniament, «aquí no hi ha res per desxifrar, és un pur joc de llums o és sant Josep.»
De les petites cases d’Horta, aquells habitatges tradicionals arrenglerats en el carrer i amb hortet al darrere, en destaca una, prop de l’església parroquial, perquè encara avui és la casa del pintor Xavier Valls, nascut a Horta el 1923. Aquest pintor és un exponent de l’art català del segle XX que va poder anar a París amb una beca de l’Institut Francès el 1949 i que ha esdevingut un dels catalans més cèlebres de la capital francesa. Avui cada any ve encara a passar l’estiu a la seva caseta d’Horta i és allà on se’l pot trobar per recórrer amb ell i la seva dona les vivències de tot un segle. És el pintor de la intimitat transcendida, de la nostàlgia, dels objectes i les figures, del misteri i la poesia. Un d’aquells pintors que considerem exiliats, que a vegades s’han oblidat, però que en canvi continuen fidels al seu país, en aquest cas als jardins d’Horta.
Bibliografia
- Arquitectura religiosa dels segles XIX i XX, col·lecció Art de Catalunya, vol.5, Edicions L’Isard, Barcelona, 1999.
- Joan Pau II: Carta del Papa als artistes, Roma, 4 d’abril de 1999.
- Valverde, J. M.: Cartas a un cura escéptico en materia de arte moderno, Barcelona, 1959.
- Xavier Valls. Exposició restrospectiva, Museu d’Art Modern, Barcelona, 1985.
Reus. Les sorpreses del circ
Hi ha ciutats inesperades a Catalunya. Reus n’és una, sorprenent per l’art però també per l’espectacle. D’allà van sortir personatges tan il·lustres com Joan Prim, el militar i polític (1814-1870); Marià Fortuny (1838-1874); el mateix arquitecte Antoni Gaudí, i l’escultor Joan Rebull (1899-1981), per esmentar-ne només alguns. Rebull deia, ja de jove, que «un fragment d’escultura actual és un tros de pedra», o bé «una escultura és un forat en l’espai» o, encara, «l’escultura és com un arbre ple de forats». Rebull va ser important. El 1917 ja celebrava la segona exposició individual al Centre de Lectura de Reus, el 1931 era elegit diputat pel districte de Vilanova i la Geltrú al Parlament de Catalunya, el 1935 dirigia la nova escola-taller de pintura i escultura de Tarragona i el 1940 se n’anava a París. Va ser cèlebre fins a la seva mort, i encara el 1975 feia l’important monument a Pau Casals al camí de Sant Miquel de la muntanya de Montserrat.
Reus és una ciutat de museus: el Salvador Vilaseca, l’institut municipal d’acció cultural que gestiona l’àrea d’art i de creació donant suport a l’art contemporani, o el mateix Centre de Lectura, instal·lat en un edifici eclecticista de l’arquitecte Josep Simó i Bofarull, construït entre el 1919 i el 1921, que avui és un centre cultural de primer ordre per a tot Catalunya, amb una biblioteca de més de 70 000 volums. Allà hi ha la Sala Marià Fortuny, també oberta a l’art contemporani.
Reus és ciutat de Modernisme, no solament com a pàtria d’Antoni Gaudí, sinó per la presència de construccions importants. Entre elles sobresurt, per damunt de totes, la Casa Navàs, que fou construïda del 1902 al 1907 per Lluís Domènech i Montaner. Joaquim Navàs i Padró va ser company de jocs d’Eduard Toda, un altre reusenc il·lustre, també com a historiador, i d’Antoni Gaudí, amb qui va visitar les ruïnes de Poblet cap al 1857 quan tenien molt pocs anys, segons es diu. La Casa Navàs és cèlebre per la seva façana sobre la plaça del Mercadal que desborda riquesa, exposa el nou tarannà dels enriquits de començament de segle i meravella els qui passen pel seu decorativisme. No en va hi van treballar els més il·lustres vitrallers i mosaistes, però també moblistes com Gaspar Homar, un dels de més anomenada del Modernisme català. Aquesta casa té la particularitat d’haver conservat el seu interior millor potser que cap altra de les cases modernistes de Catalunya.
Però Reus avui dia destaca per altres raons: les arts de l’espectacle i més concretament la fira del circ Trapezi, que s’ha convertit, després de quatre anys d’omplir carrers i places, en un punt de trobada per a tots els amants de les arts circenses. Ja ho deia Sebastià Gasch, quan descrivia la veritat del circ com a art de l’espectacle i com a gran creació artística:
«El circo es el imperio de la verdad. Su gran fuerza, el secreto de su éxito, estriban en esa verdad. El circo, en efecto, es el único espectáculo que establece un íntimo contacto entre el público y los artistas. No cuenta con el telón y las bambalinas que separan el artista del espectador. En el teatro, arte de ficciones, arte de mentiras, las candilejas ponen al comediante fuera de la proximidad del público. El hombre que actúa en un escenario deja de pertenecer a la humanidad común para transformarse en un ser irreal. El hombre que trabaja en una pista, por el contrario, es nuestro semejante, es un hombre mezclado con la multitud.»
Els inicis de Trapezi es remunten a l’any 1996 entre responsables de Reus i Vilanova i la Geltrú. Volien obrir el món cultural d’aquestes poblacions cap a altres àmbits de l’espectacle i van decidir de crear un festival o fira de circ que tingués importància molt més enllà de les nostres fronteres. Ho han aconseguit també gràcies a la companyia Escarlata Circus. Avui, la fira del 2001 ho ha demostrat. El públic ha va envair la ciutat de Reus del 9 al 13 de maig passat, participant en aquesta plataforma de trobada entre artistes i públic que han generat un discurs molt original i uns objectius que ara obliguen la ciutat a continuar i a anar més lluny. Ha estat un èxit considerable, un projecte que s’ha consolidat dignificant el món del circ a Catalunya, cosa que mancava terriblement. El circ és un gran art: a Reus ha sabut baixar al carrer i fer que l’essència mateixa de l’espectacle entri a les cases i que el públic hi participi directament i vivament. Ara les companyies que hi actuen vénen de diversos països. El primer cicle d’aquesta fira del circ s’ha imposat definitivament i actualment el nombre de les companyies ha augmentat de tal manera que s’ha d’anar a la ciutat Reus per saber què passa en el món del circ a Europa i, molt més enllà encara, qui vulgui divertir-se haurà de conèixer com si fos seu l’ara ja cèlebre i en qualsevol cas popular elefant de Trapezi.
Bibliografia
- Buqueras i Bach, J. M.: Arquitectura de Reus, vol. I, Tom de Ravals, Reus, 1985.
- Corredor Mateos, J.: L’escultura de Joan Rebull, Àmbit Serveis Editorials, Barcelona, 1991.
- DDAA: «Circ i utopia», dins Revista del Centre de Lectura, núm 3, Reus, 2n. trimestre del 2002.
- Jané, J. ; Minguet, J. M. ; Gasch, S.: El gust pel circ (antologia de textos), Edicions El Mèdol, Tarragona, 1998.
- Pi de Cabanyes, O. ; Catany, A.: Cases modernistes de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1992.