La Ciutadella. De l’Exposició al Zoo
Víctor Balaguer va ser l’iniciador d’una campanya que es va dur a terme a través de les publicacions periòdiques del moment amb la finalitat d’aconseguir l’enderrocament de la Ciutadella de Barcelona, una fortalesa situada al barri de la Rivera, que s’havia construït en època de Felip V per tal de frenar qualsevol iniciativa de rebel·lió de la ciutat. La fi de la Revolució de Setembre del 1868 va suposar l’entrega a Barcelona de la superfície ocupada per la construcció per part del general Prim; en aquest emplaçament, s’hi pretenia fer el parc de la Ciutadella, el recinte que s’havia destinat a aixecar les instal·lacions per celebrar l’Exposició Universal del 1888. Va ser el primer gran impuls urbanístic de la Barcelona moderna.
Els nous jardins públics van ser dissenyats per Josep Fontserè i Mestre, a partir del 1875. Es tractava de jardins amb camins per passejar-hi decorats amb escultures que ocupaven l’antic espai de la plaça d’armes. La resta de terreny va destinar-se a les instal·lacions que acollirien l’Exposició, i es va conservar la capella, el palau del governador i l’arsenal adaptant-los als nous usos. Elies Rogent, amb la col·laboració d’August Font i Antoni M. Gallissà, es va encarregar de la direcció arquitectònica de la mostra, creant les obres primerenques del que seria el Modernisme.
El parc de la Ciutadella té dues portes monumentals, una d’oberta cap al passeig del Marquès de l’Argentera, amb grans estàtues al·lusives a la Marina i a l’Agricultura, fetes per Venanci Vallmitjana, mentre que les del Comerç i la Indústria de l’entrada encarada a l’Arc del Triomf són del seu germà Agapit. Van ser instal·lades el 1885, quan ja feia uns anys que s’havien construït les reixes de ferro executades amb el projecte de Fontserè i que a vegades s’han atribuït a la joventut d’Antoni Gaudí. Avui aquest espai de la Ciutadella, a més d’incloure el Zoo, acull alguns museus, com el de Zoologia, en un edifici projectat per Domènech i Montaner anomenat pel seu aspecte exterior «El Castell dels Tres Dragons», realitzat per ser la seu del Cafè-Restaurant de l’Exposició del 1888, funció que no va complir perquè no es va acabar a temps. Domènech també havia projectat el Gran Hotel Internacional, al passeig de Colom, que va ser enderrocat després de l’esdeveniment.
El Museu de Zoologia va succeir el Museu de Música creat el 1885. Avui en fase d’actualització, aquest important museu va acollir el 1917 les col·leccions de zoologia i botànica Martorell. A l’exterior, un fris format per escuts de ceràmica presenta dibuixos fets per Alexandre de Riquer, Dionís Baixeras i Joan Llimona. El Palau de Belles Arts que va construir August Font per a l’Exposició va ser enderrocat l’any 1940. A l’edifici de l’antic Arsenal de la Ciutadella, alçat entre el 1717 i el 1727, es troba el Museu d’Art Modern del MNAC, reformat per Pere Falqués, primer com a residència reial (1889-1995) i després com a museu (1904-15). Els anys 1932 i 1980 va ser novament modificat per instal·lar-hi el Parlament de Catalunya. L’escultura és molt present a la Ciutadella. Hi ha monuments en diversos punts: el del general Prim, de Lluís Puigjaner, que va refer més tard Frederic Mares; el que Clara va executar en honor als catalans que van participar en la Primera Guerra Mundial; la molt cèlebre Senyoreta del paraigua, dins el parc zoològic, obra de Joan Roig i Solé (1885), i el Desconsol, de Josep Llimona, esculpida en marbre el 1917 a partir d’una primera versió del 1903. Cal recordar la gran font monumental construïda segons projecte de Fontserè (1875-81), amb qui col·laborava l’aleshores estudiant Antoni Gaudí, amb el cèlebre grup escultòric del Naixement de Venus, obra dels germans Vallmitjana i la Quadriga d’Apol·lo, de Rossend Nobas.
Amb l’Exposició Universal, Barcelona va guanyar tot un espai d’art que va servir per urbanitzar la zona i que va donar peu a altres edificis, com per exemple, l’Arc de Triomf de Josep Vilaseca, l’Hivernacle, de Josep Amargós, o el monument a Colom, ara símbol de la ciutat, dut a terme per Gaietà Buïgas juntament amb l’escultor Atché.
Però la Ciutadella no és només això. Per a molts la Ciutadella és sobretot el zoològic, una institució que és molt més que una reserva d’animals exòtics. És un museu vivent, un lloc d’esbarjo, però també història de Barcelona, dels seus ciutadans, de les seves joies i dels seus plaers quotidians. Creat el 1892, el Zoo conserva moltes instal·lacions històriques, però també cal recórrer als llibres que se li han dedicat. Escriptors cèlebres han sabut glossar els encants d’aquest parc. Postals, films, fotografies, tot immortalitza un lloc tan popular, el seu art i els artistes, però també les escultures i el paisatgisme. El Zoo és una institució catalana tan significativa com ho pot ser el mateix Institut d’Estudis Catalans, l’Orfeó Català o el Barca. No debades des de la seva obertura la col·lecció zoològica del Parc de la Ciutadella depenia de la Comissió Municipal de Biblioteques, Museus i Exposicions Artístiques, una història apassionant que ens porta a les anècdotes de Floquet de Neu avui en dia. Per això el Zoo és part de tots i cada ciutadà el considera una mica seu. Cada animal té la seva història i la història del Zoo és una mica la de cadascú.
Bibliografia
- «Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental, Vallès Oriental», dins Guia del patrimoni monumental i artístic de Catalunya, vol. I, Editorial Pòrtic, Barcelona, 2000.
- Exposició Universal de Barcelona. Llibre del centenari (1888-1988), L’Avenç, Barcelona, 1988.
- Hernández-Cross, J. E. ; Mora, G. ; Pouplana, X.: Guía de arquitectura de Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1988.
- Pons, E.: El Parc Zoològic de Barcelona. Cent anys d’història, Edicions 62, Barcelona, 1999.
El Gran Teatre del Liceu. El foc regenerador
A Catalunya, en ple Romanticisme, va tenir lloc una febre per la construcció o l’adaptació d’edifics en teatres. Barcelona ja disposava d’un de grans dimensions, el de la Santa Creu, però a partir d’aquell moment ja no va ser l’únic. La construcció del Liceu va anar acompanyada de fortes polèmiques: estava situat al lloc que havia ocupat el convent dels trinitaris a la Rambla, i va representar la construcció per excel·lència de l’arquitectura catalana del segle XIX. L’Ajuntament va cedir el terreny del convent a la societat Liceu Filharmònic. Uns es queixaven perquè creien que era un projecte innecessari i que generava massa costos, i uns altres, perquè afectava immobles propers. Joaquim de Gispert va ser el que va dur a terme la gestió del nou teatre, i va ser l’arquitecte Miquel Garriga i Roca l’encarregat del projecte, a partir del 1845. Va resultar un edifici amb cinc nivells, on cabien fins a 4000 persones. A més de la sala de concerts es van construir salons de descans i una zona dedicada a les tasques d’administració i al Cercle del Liceu, una entitat privada independent. El Cercle és encara avui un lloc esplèndid de l’art per les seves pintures, escultures i mobiliari. Hi ha obres de Casas, Rusiñol, Urgell, Francesc Masriera, Josep Cusachs, Francesc Miralles, Brull i Cusi.
El conjunt més significatiu del Cercle són els dotze plafons modernistes de Ramon Casas que integren l’estada coneguda com La Rotonda, i que es refereixen al món de la música: un perfecte mirall de la bona societat de començament del segle XX. El 4 d’abril de 1847 es va inaugurar oficialment el Liceu amb una peça de concert, un gran ball, la representació teatral de Don Fernando el de Antequera, de Ventura de la Vega, i una cantata de Marià Obiols. El nou teatre va convertir-se tot seguit en el lloc de reunió per excel·lència de la burgesia catalana del moment. A més de gaudir-hi de la música, també s’hi establien relacions, s’hi feien negocis i, per descomptat, s’hi demostrava la posició social de què es gaudia. Pel seu emplaçament, molt a prop del Teatre Principal, l’antic Teatre de la Santa Creu, es va establir una gran rivalitat entre tots dos i el públic es va dividir en dos bàndols: els conservadors i els d’esquerres.
El 9 d’abril de 1861 el Teatre del Liceu va ser destruït per un incendi i va ser reconstruït en un any per Josep Oriol Mestres. A partir de la nova inauguració, la programació es va centrar en òperes, ballets i concerts. En plena esplendor del Modernisme es van introduir a Catalunya noves tendències musicals, sobretot l’òpera de Wagner, amb què es van identificar de seguida els catalans. La imatgeria wagneriana va ser cabdal en l’estètica modernista i molts edificis la van integrar en l’ornamentació. El Liceu va ser sempre generador d’art. Molts artistes hi van treballar. Cal destacar la decoració de la sala principal, sota la direcció de Josep Mirabent, amb unes obres que decoraven el sostre i que representaven temes musicals realitzades per Antoni Caba, Agustí Rigalt i Ramon Martí Alsina. Aquestes obres van ser destruïdes pel darrer incendi. També destaca en la decoració la sala dels miralls pel gran espai introductori al teatre pròpiament dit. Com a símbol històric, cal recordar la data del 7 de novembre de 1893, quan es va produir un atac anarquista que va fer vint morts entre la burgesia catalana de l’època.
El 31 de gener de 1994 un nou incendi va destruir l’edifici, del qual tan sols es van conservar la façana, la sala dels miralls i el Cercle del Liceu. La nova reconstrucció del Teatre s’ha dut a terme entre els anys 1995 i 1999, segons el projecte d’Ignasi de Solà-Morales, que ha combinat la preservació dels elements decoratius més característics amb la modernització dels elements tècnics. Ha estat una reconstrucció molt polèmica. En primer lloc, perquè eren molts els partidaris que el Liceu es traslladés a un nou espai, lluny del centre, on es pogués desenvolupar sense límits. I, en segon lloc, per si havia de ser tal com era abans de l’incendi o si, en canvi, havia d’optar per un disseny radicalment contemporani. Finalment, s’ha reconstruït allà on era i tal com era, excepte en alguns elements decoratius com ara el teló de l’escenari, d’Antoni Miró, o el sostre, de Perejaume.
Els incendis no són rars en la història de l’art, ben al contrari. Sempre, des de l’Edat Mitjana, han contribuït a regenerar l’art i han permès construccions d’un estil nou allà on hi havia hagut les antigues. Només al voltant del moment en què es va cremar el Liceu cal recordar els incendis del Castell de Windsor i els de les òperes de Viena, Sant Petersburg, el Parlament de Rennes, la Biblioteca de Sarajevo, i quan només faltaven dos dies per celebrar el segon trist aniversari del foc que va destruir el Liceu, també es va cremar la Fenice de Venècia. Limitem-nos simplement a insistir que el foc ha estat sempre regenerador de la creació artística.
Bibliografia
- Alier i Aixalà, R.: L’òpera a Barcelona. Orígens, desenvolupament i consolidació de l’òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII, IEC, Barcelona, 1990.
- Fontbona, F. ; Alier, R. ; Bassegoda, J. ; Escartín, E. ; Ribera, J. ; Mannet, R.: El cercle del Liceu. Història, art, cultura, Edicions Catalanes, Cercle del Liceu, Barcelona, 1991.
- Òpera al Liceu. Cent cinquanta anys d’història. Una exposició en cinc actes, Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 1997-1998.
El Palau de la Música. Símbol d’un poble
L’any 1904, l’Orfeó Català, una institució fundada el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives amb l’objectiu de fomentar el cant coral, decidí la construcció del Palau de la Música com a seu pròpia i com a auditori. L’arquitecte escollit va ser Lluís Domènech i Montaner, que el va aixecar entre el 1905 i el 1908 al solar que fins al 1835 ocupaven els claustres renaixentistes del convent dels Mínims de Sant Francesc de Paula. Entre els anys 1982 i 1990 va ser objecte d’una reforma i ampliació dirigides per Óscar Tusquets, destinades a facilitar els accessos i a modernitzar les zones de serveis. També avui està en curs d’ampliació. El Palau de la Música Catalana és el projecte més important de l’arquitecte Domènech i un dels més representatius del Modernisme a Catalunya. Amb aquesta obra l’arquitecte va guanyar el premi de l’Ajuntament de Barcelona al millor edifici del 1908. El Palau de la Música Catalana és avui encara la principal sala de concerts del Principat després del Liceu de Barcelona. L’obra s’acosta a les construccions medievals per les quals Domènech i Montaner tant es va interessar: «Aprenem les arts de totes les generacions passades, apliquem obertament les formes que les noves experiències i necessitats ens imposen, enriquint-les i donant-los expressió amb els tresors ornamentals que els monuments de totes les èpoques i la naturalesa ens ofereixen. En una paraula, venerem i estudiem assíduament lo passat, busquem amb ferma convicció lo que avui devem fer i tinguem fe i valor per dur-lo a cap», escrivia Domènech el 1878 en una mena de manifest del que seria l’arquitectura catalana del seu temps.
El teatre consta de platea i dos pisos, en els quals caben més de dos mil espectadors. El seu interior presenta molts elements ornamentals: hi ha bustos de Beethoven i d’Anselm Clavé, l’homenatge a les Valquíries de Wagner de Pau Gargallo, i les divuit muses amb els instruments musicals d’Eusebi Arnau; al segon pis, envoltats per una corona de llorer hi ha noms de músics universals. L’escenari, en forma de semicercle, està decorat amb mosaics de Lluís Bru, que va ser el creador de la majoria de mosaics de l’edifici, on també va intervenir Mario Maragliano, el vitraller Granell i el pintor Massot. A la part central de l’escenari veiem el gran orgue i un mosaic que representa l’escut de Catalunya. En tot l’interior destaquen els forts colors dels mosaics que cobreixen moltes de les parets. Domina la sala la llum tamisada que travessa el magnífic vitrall de Rigalt i Granell amb les seves formes suggeridores, ondulades, que en fan un dels elements més significatius. A l’exterior, combinant amb la façana de maó vist que tant interessava Domènech, la decoració és molt rica. Destaquen els busts de quatre músics de la part superior de la façana d’Eusebi Arnau i el conjunt escultòric La cançó popular, de Miquel Blay, situat a l’angle que formen les dues façanes. La seva part inferior forma part de la balconada i presenta l’escut de la ciutat de Barcelona, del qual surten un grup d’ocells per cada banda. Al centre del balcó, una noia representa l’al·legoria de la cançó i darrere seu es veuen persones del poble, relacionant la cançó amb allò popular. Damunt de tot aquest conjunt hi ha Sant Jordi, el patró amb una bandera a la mà esquerra i una espasa a la dreta. Blay va ser un escultor del Modernisme català, celebrat darrerament, i aquesta la seva última obra d’aquest estil, ja que poc després va inclinar-se cap a una escultura més monumental i menys decorativa. L’encàrrec li va arribar el 1907 i l’escultura es va col·locar dos anys després, durant els quals va treballar-la en el seu taller de Madrid, on era des de l’any anterior i on s’estaria fins al 1926. Tant en la decoració interior com en l’exterior del Palau van participar-hi artistes de tota mena, sobretot pel que fa als oficis artesanals, com vidriers, ceramistes o ferrers. Recordem, per exemple, Orriols, Dídac Massana, Josep Sunyer, Antoni Villar o Cosme Toda.
El Palau de la Música és un edifici plenament modernista que integra moltes arts i que fa palesa la reutilització de les tècniques artesanals que propugnava el moviment. És considerat avui encara un símbol de la societat catalana de començament del segle XX, i més encara potser avui és considerat tant aquí com a fora un símbol de tota la societat catalana i de Catalunya, una mena d’emblema del país acceptat molt millor col·lectivament, fins i tot molt més enllà que la Sagrada Família. El Palau de la Música és el principal exemple a Catalunya de la integració de les arts, de l’ideari modernista que consistia a associar estretament arts i oficis amb l’arquitectura i amb l’ofici d’arquitecte. Domènech i Montaner va ser al Palau de la Música el veritable mestre que va saber donar aquesta traducció monumental al sentiment de tot un poble; a vegades s’ha dit que en aquest cas Domènech va ser realment un autèntic director d’orquestra.
Bibliografia
- Albet, M. ; Isern, J.: Història de la música catalana, Caixa de Barcelona, 1985.
- Artís i Benach, P. ; Millet i Loras, Ll.: Orfeó Català, 1891-1991. Llibre del Centenari, Fundació Orfeó Català, Editorial Barcino, 1992.
- Domènech i Girbau, Ll.: Llimargas i Casas, M.: El Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner, Fundació Orfeó Català, Universitat Politècnica de Catalunya, Lunwerg editors, Barcelona, 2000.
- Lluís Domènech i Montaner (catàleg d’exposició), Olimpíada Cultural, Barcelona, 1989.
Generació 92. Joventut de Barcelona
Hi ha una frase que s’ha sentit tres vegades en boca de tothom a Barcelona: «Barcelona ja no serà mai més com abans.» S’ha repetit el 1888, el 1929 i el 1992. Ja veurem si es torna a repetir. Déu ho faci! La renovació arquitectònica radical, també d’imatge i de prestigi, que va viure Barcelona el 1992 no va ser només centrada en alguns edificis. Va afectar tota la ciutat i els ànims de tothom. Es pot parlar d’una Generació 92.
La renovació es veu mirant qualsevol barri de Barcelona i fins i tot un sol monument. Oriol Bohigas ha centrat una de les seves reflexions al voltant de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. És doncs com una transformació simbòlica. Una construcció amb una implantació paisatgística molt curiosa, el cim d’una muntanya amb una disposició molt oberta però amb un espai còncau a l’interior, com si fos un amfiteatre clàssic. Una façana de claríssima voluntat urbana, com si s’hagués volgut monumentalitzar la muntanya de Montjuïc. Per sobre d’aquestes consideracions de forma i d’estil, hi ha també un fet històric que és la relació entre la construcció del vell Estadi i la petició de celebrar a Barcelona uns Jocs, que es van retardar fins que Berlín obtingués l’adjudicació gràcies al pes de Hitler el 1935. L’Estadi, malgrat tot, es va anar integrant al perfil de la ciutat i s’ha de dir que va ser un encert, en comptes de construir-ne un de nou, rehabilitar aquest. Així es lligava el passat amb el present i el futur: la història no s’atura.
Al costat d’aquest tipus de lligams, els Jocs també van trencar radicalment amb sistemes caducs i amb evolucions lentes de l’art. L’acollida dels Jocs al final del segle XX significà per a Barcelona un pas importantíssim cap a la modernització i cap a la situació de la ciutat en el mapa del món contemporani. No tothom ho va entendre així i una de les polèmiques, potser menors, però que il·lustren molt bé les tibantors dels anys preolímpics va ser la que va aixecar la mascota, el Cobi (1988-92), que va acomplir amb escreix les funcions d’una mascota, és a dir, ser capaç d’adequar-se a les múltiples aplicacions que requereixen els símbols d’uns Jocs. El procés va ser complex i molt intens. Va caldre augmentar amb plasticitat els primers dibuixos de Cobi, però el procés de remodelació de la mascota va anar guanyant rodonesa fins a esdevenir un símbol quotidià. Després ja només va caldre afegir-hi, per als Paralímpics, Petra, també de Mariscal.
L’any 1992 marca un punt mitjà en la transformació monumental de Barcelona, ja que realment el camí s’havia iniciat gairebé deu anys abans i va encara prolongar-se alguns més. Un aspecte decisiu va ser el pas d’una ciutat sense places a una urbs que ha esdevingut un museu d’escultures a l’aire lliure. Començant per la de Miró al parc de l’Escorxador, Dona i ocell, i fins a les més recents, els artistes d’aquí i de fora han obtingut una presència quotidiana a la ciutat que només té comparació amb les campanyes d’escultures públiques –gairebé sempre aleshores commemoratives– que omplien carrers i places durant la segona meitat del segle XIX. Parlem, entre moltes altres, del poema visual de Brossa del Velòdrom, del Chillida del parc de la Creueta del Coll, del Corberó de la plaça Sóller, de l’Homenatge a Picasso de Tàpies, del Chillida de la plaça del Rei, del Pladevall de la plaça Pestana, del Fenosa de l’avinguda Gaudí, del Riera i Aragó del Túnel de la Rovira i de totes les escultures de la Vila Olímpica; fins i tot la reconstrucció del Pavelló Alemany de l’Exposició del 1929 de Mies Van der Rohe és una veritable escultura.
Barcelona, que portava un retard considerable en l’urbanisme i l’arquitectura esportiva, va transformar-se radicalment a través de les quatre àrees olímpiques: la Vall d’Hebron, la Diagonal, Montjuïc i la Nova Icària. No hi ha hagut cap barri de Barcelona que hagi quedat al marge del procés: parcs com el de la Creueta del Coll, places com la dels Països Catalans i espais com el Fossar de les Moreres, hotels, la remodelació de l’aeroport (Bofill), les obres d’enginyeria derivades de les noves vies de comunicació (pont de Bach de Roda, de Calatrava), la torre de telecomunicacions de Foster, pura escultura, i la de Calatrava a Montjuïc; l’arquitectura esportiva, a més de la remodelació de l’Estadi Olímpic de Correa, Milà, Buixadé, Margarit i Gregotti, inclou el Palau Sant Jordi, d’Isozaki, l’Institut Nacional d’Educació Física, de Bofill, i el Pavelló Esportiu de la Vall d’Hebron, de Garcés i Sòria. La façana marítima inclou el Moll de la Fusta, de Manuel de Solà-Morales, i la Vila Olímpica de l’equip d’arquitectes MBM, que tant han transformat la relació de la ciutat amb el mar, ampliada després amb les instal·lacions del Port Vell.
La transformació de les antigues àrees industrials del Poblenou que estaven separades de la ciutat i no tenien accés al mar a causa de la via fèrria, va ser radical, i ara la Vila Olímpica, que correspon a un projecte general d’urbanització senyalitzat per les dues torres de 44 plantes, és una fita de la ciutat. Hi ha obres de molts arquitectes, d’aquí i de fora, que no podríem llistar. Resumim-ho en el peix de Frank O. Gehry, el creador del Guggenheim de Bilbao. No és gaire difícil de recordar la transformació que ha viscut Barcelona. És veritat, res no serà com abans. Hi ha realment una Generació 92 i, com va dir Narcís Serra el 1979, «els Jocs Olímpics serien una ocasió fantàstica per resoldre la política urbanística de Barcelona». I ho van ser.
Bibliografia
- Bohigas, O. ; Buchanan, T. ; Lampugnani, V. M.: Barcelona arquitectura i ciudad, 1980-1992, Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1990.
- Martorell, Bohigas, Mackay, Puigdomènec: La villa Olímpica. Barcelona, 1992. Arquitectura. Parques. Puerto Deportivo, Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1991.
- Permanyer, Ll. ; Levick, M.: Barcelona, un museu d’escultures a l’aire lliure, Edicions Polígrafa, Barcelona, 1991.