Arquitectura i urbanisme prehistòrics de Catalunya

De les coves a les cases

Els primers homes que habitaren el territori que actualment és Catalunya eren caçadors i recol·lectors nòmades que, sempre a la recerca de nous recursos, canviaven periòdicament d’hàbitat al llarg de l’any. Ocupaven els abrics rocosos i les coves que reunien millors condicions, i també espais oberts a l’aire lliure, sobretot les platges prop dels rius i del mar. L’espai on s’instal·laven s’estructurava en zones de pas, d’esquarterament d’animals, de talla d’eines de pedra, per jeure-hi, per llençar-hi els rebutjos. Ara fa uns 300.000 anys l’home dominà el foc, i la llar es convertí en el centre de l’hàbitat, ja sigui en coves o en cabanes aïllades o agrupades en els primers poblats, fetes de troncs i brossa o de pells aguantades amb pals.

Amb l’arribada de la primera agricultura els hàbitats començaren a ésser sedentaris, en poblats de cabanes arrodonides o rectangulars, de vegades semisubterrànies.

Durant l’últim mil·lenni abans de Crist, en l’edat del ferro, i sobretot en època ibèrica, les coses canviaren, segurament a causa de la influència dels pobles colonitzadors, fenicis i grecs. Arreu de l’actual territori català es van construir cases rectangulars, de pedra i terra. Aquestes cases s’ordenaven en carrers pavimentats, que portaven a espais públics.

Els orígens

L’arquitectura és tan vella com la humanitat i els seus orígens es perden en la foscor de la prehistòria. Els antecedents de l’adaptació o construcció d’un espai per desenvolupar-hi determinades activitats caldria anar a buscar-los en el món dels insectes o els ocells. Però les seves són solucions codificades genèticament, que tenen poc a veure amb el que serà una activitat cultural, típicament humana, apresa de generació en generació.

S’ha de posar una mica més d’atenció en els primats superiors, els parents més pròxims de l’home. Els ximpanzés construeixen amb branques i fulles nius als arbres. Així es protegeixen durant la nit dels enemics i de caure, adormits, de l’arbre. Aquesta i altres activitats són apreses i transmeses, i per això aquests animals presenten els inicis de la cultura.

Els primers homínids, els australopitecs, dels quals es tenen evidències des de fa cinc milions d’anys, també degueren construir refugis. Uns éssers que ja no vivien als arbres, de gran resistència en la cursa però poc ràpids, desproveïts d’ullals i d’urpes i que desconeixien el foc, per més que usessin pedres i fossin solidaris, no haurien sobreviscut si no haguessin sabut protegir-se durant la nit en refugis segurs.

La primera superfície estructurada de què es té notícia és el lloc KBS al llac Turkana (Kenya), d’una edat de 2.500.000 anys. Se’n coneixen d’altres d’entre 2.000.000 i 1.500.000 d’anys a Olduwai (Tanzània), simples acumulacions de pedres i ossos que no es deuen pas a l’atzar. Aquestes estructures es poden atribuir a l’Homo habitis, el primer home.

Hi ha molts llocs d’ocupació a Etiòpia que tenen entre 1.700.000 i 400.000 anys, on a les acumulacions de pedres, que devien ser el sosteniment de branques, s’hi sumen fosses i forats de pal que podien haver sostingut cobertes. A Melka Konturé hi ha un sòl pavimentat amb lloses, que conté pedres que servien de seient. Totes aquestes ocupacions són obra de l’Homo erectus, que uns dos milions d’anys abans de Crist substituí l’Homo habitis i poblà Àsia i Europa.

Les primeres restes humanes segures d’Europa són les de la Gran Dolina d’Atapuerca (Burgos), de més de 780.000 anys. Però hi ha multitud de llocs que poden ser tan antics o més. Les estructures d’hàbitat, quan se’n tenen evidències, són sempre molt simples. Un dels nivells d’ocupació més antics és el de Soleilhac, prop de Puèi de Velai (Alvèrnia), on hi ha una mena de paravent de blocs alineats al costat d’un llac. Molt més ben conegut és el d’Isèrnia (Molise), de més de 700.000 anys, on pedres molts grosses acumulades al costat d’ossos de grans animals fan pensar en l’existència d’un paviment.

Les primeres ocupacions a Catalunya

A Catalunya hi ha llocs que ja foren ocupats en aquestes èpoques tan remotes. Els humans portaven una forma de vida caçadora i recol·lectora, nòmada, agrupats en bandes de pocs individus. Només en les èpoques de l’any més favorables devien agrupar-se en bandes més grans i portar una vida més social. Com arreu, és significativa una preferència per les coves i les vores dels rius i del mar.

Moltes ocupacions estaven situades en el que a l’època eren platges de sorra i còdols. Eren llocs sense vegetació, amb aigua a tocar, ben drenats, pavimentats de forma natural i amb abundància de matèries primeres per fabricar eines. S’han conservat en part en forma de terrasses marines i fluvials. Se’n coneixen a les vores de la Tet, el Ter i el Llobregat.

Les coves naturals atreien també les bandes prehistòriques. Oferien un refugi més segur que no els establiments a l’aire lliure. Les preferides eren les coves grans, seques, ben orientades. Eren idònies les que presentaven una gran obertura que permetia l’entrada de la llum natural. També ocupaven els simples abrics rocosos. A Catalunya se’n tenen bons exemples: el Cau del Duc de Torroella de Montgrí (Baix Empordà), la cova de Mollet (Serinyà, Pla de l’Estany) o l’abric Romaní (Capellades, Anoia).

Una de les més ben conegudes és la cauna de l’Aragó (Talteüll, Rosselló). Es tracta d’una vasta cavitat de 35 m de llargada i d’entre 9 i 12 m d’amplada. Els homes prehistòrics hi anaren per a simples parades o per a acampades de durada més llarga. Així, el sòl L, datat al 550000 aC, és el d’una parada de caçadors de rens; durant la seva estada en van abatre 42.

En altres ocasions l’estada era més llarga. L’acumulació de restes culinàries, d’eines de pedra i fins i tot de restes humanes, generalment dents de llet, delaten la naturalesa d’aquestes ocupacions. El sòl G, del 450000 aC, n’és una. Hi ha restes de més de 300 grans herbívors. Certes zones on s’amunteguen els ossos i les pedres podrien correspondre a àmbits de trossejament, amb roques que feien d’enclusa per estellar-hi els ossos. Hi ha llocs d’acumulació de deixalles, i altres són de pas. En alguna ocasió van empedrar el terra. No s’hi ha pogut demostrar cap estructura precisa d’hàbitat. No hi ha cap carbó de fusta, cap os cremat, ni tampoc cendra. Els homes de la cauna de l’Aragó no utilitzaven el foc. Els carbons només apareixen en els nivells més alts i posteriors al 300000 aC.

Si bé a Catalunya el foc es dominà tard, a l’Àfrica el seus orígens deuen ser molt antics. La llar es convertí en un dels eixos de la vida prehistòrica. Els focs es devien conservar sense apagar-los, però ben segur que es van desenvolupar tècniques per a la conservació i el trasllat de les brases, i les llars es van diversificar. Llar ha passat a ser sinònim de casa, i al voltant d’una llar s’han organitzat durant mil·lennis activitats culinàries, socials i cultuals. El foc facilità el consum de molts aliments, va permetre la conquesta de nous territoris i una protecció més eficaç contra les feres. De mica en mica els hàbitats, escalfats pel foc, eren més complexos i acollidors.

Els homes moderns o de Cromanyó (Homo sapiens sapiens), arribats a Catalunya fa 40.000 anys, dominaven millor totes les possibilitats del foc. Van convertir l’interior fosc de les cavitats en els seus santuaris i hi deixaren la major part de les pintures i gravats que han arribat fins ara. Per accedir-hi i per treballar-hi, doncs, els calgué il·luminació artificial. S’han conservat testimonis de focs d’il·luminació, de torxes i d’altres estris d’il·luminació, de torxes i llànties.

Aquests grans caçadors s’aventuraren pràcticament per tots els territoris del Vell Món i al final de l’època glacial poblaren Amèrica. El fet de saber-se protegir dels elements amb vestits i habitatges adequats ho féu possible. La diversitat d’ocupacions adaptades al medi era infinita: cabanes rodones de matèries vegetals, o de pals que suportaven pells, o cabanes semisubterrànies. Extraordinàries són, en les estepes de l’Europa oriental, com a Molodova (Ucraïna) ara fa 40.000 anys, les grans cabanes de pells sostingudes per ossos de mamut, que servien també com a paviment per aïllar-se de la humitat. Als llocs on el subsòl es mantenia permanentment glaçat, tenien fosses que conservaven la carn. L’últim exemple d’adaptació extrema d’uns caçadors l’han donat els inuit, que fa pocs mil·lennis i en poc temps colonitzaren l’Àrtic des de la península dels Txuktxi fins a Groenlàndia. Les seves construccions d’hivern, iglús i cabanes semisubterrànies, i llànties de greix de balena ho feren possible.

A Catalunya, com arreu, es van habitar els abrics rocosos i les coves, segurament amb més intensitat que mai. En són exemples les coves de Serinyà i les de Capellades.

Els caçadors de grans herbívors van ocupar periòdicament la cova de l’Arbreda (Serinyà) del 40000 al 16000 aC, adaptats a l’espai que hi havia disponible en cada moment. Aquest s’organitzava al voltant de les llars. Les d’ara fa 28.000 anys són ben conegudes. Eren construïdes amb una solera de lloses de gres. Aquesta roca refractària, inexistent en els terrenys travertínics on s’obren les coves, l’anaven a buscar als terrenys eocènics de l’altre costat del torrent de Serinyà. Al costat de les llars obertes, una tenia una funció especialitzada: era una petita cubeta recoberta de plaques de gres, i podia haver funcionat com un forn. A la mateixa cova, fa 18.000 anys, els caçadors solutrians usaven còdols de calcària, que s’han trobat esquerdats i cremats, per fer bullir aigua dins d’una pell.

Al costat de l’ocupació d’abrics i cavernes es coneixen campaments a l’aire lliure. Les construccions no s’han conservat, i només es poden imaginar a partir de les reconstruccions que han permès certs jaciments on les evidències s’han conservat bé, com a Pincevent (Seine-et-Marne), on les periòdiques i tranquil·les inundacions del Sena les cobrien periòdicament de fang. Allí, a la vora del gran riu, vivien en cabanes de pells, sostingudes per pals i centrades al voltant de les llars, amb àrees especialitzades d’esquarterament d’animals, de fabricació d’utillatge i de focs per a tasques particulars. No podien ser gaire diferents els campaments magdalenians de Sant Benet a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), o el de la Teulera a Talteüll (Rosselló).

Els primers habitatges de poblacions sedentàries

Aquesta forma de viure adaptada al medi geològic i climàtic, amb una gran diversitat d’ocupacions i de construccions, no va canviar de manera sobtada amb la difusió de la primera agricultura després del 6000 aC, malgrat que les ocupacions començaven a ser estables. A les zones càrstiques es continuava ocupant les coves, que també eren utilitzades com a magatzems. Una mica arreu es vivia en cabanes que eren generalment de forma circular o rectangular de vores arrodonides, sovint en part excavades en el terreny o retallades a la roca per millorar-ne l’aïllament, i construïdes de materials orgànics que no s’han conservat. Aquestes cabanes, agrupades en poblats o aïllades, aixecades als llocs més fèrtils, representen la forma d’ocupació majoritària al neolític i a l’edat del bronze, fins a l’edat del ferro, ja ben entrat l’últim mil·lenni abans de Crist.

L’evidència arqueològica que en queda són els anomenats fons de cabanes: les estructures excavades, restes de llars i cendra, les fosses o sitges d’emmagatzematge i els forats deixats pels pals que sostenien l’estructura. El poblat neolític de la Draga, a Banyoles (Pla de l’Estany), és un exemple extraordinari de bona conservació gràcies al fet que la pujada de les aigües de l’estany de Banyoles va submergir i ha conservat els pals i en general la matèria orgànica de les cases. Aquesta circumstància, habitual als llacs al voltant dels Alps i que ha permès estudiar en bones condicions molts dels poblats construïts en època neolítica, les famoses i mal anomenades «cabanes palafítiques», és excepcional a Catalunya.

A l’edat del bronze final, després del 1200 aC, i a la primera edat del ferro, la situació canvià. Si bé a bona part de Catalunya seguí el mateix tipus d’ocupació, a les terres de ponent i a la vall de l’Ebre es començaren a aixecar cases rectangulars amb parets de pedra i de terra, agrupades en poblats amb un urbanisme incipient, protegits per muralles de pedra. En són bons exemples el poblat de Genó (Aitona, Segrià) i el dels Vilars (Arbeca, les Garrigues). En una primera fase d’ocupació d’aquest últim lloc, pels volts del 600 aC, hi ha cases adossades entre elles i recolzades a la muralla per la part posterior. A l’exterior, davant de la muralla, hi havia pedres clavades dretes per dificultar l’aproximació de la cavalleria. Algunes innovacions podien ser locals i d’altres, degudes a influències del món colonial.

L’habitació i l’urbanisme en època ibèrica

En la segona edat del ferro, amb la civilització ibèrica, que es pot considerar constituïda a partir del 550 aC, ja no es viu més en coves, les cabanes desapareixen i donen pas a construccions de materials duradors. Encara que no són desconegudes les explotacions agrícoles aïllades, la població viu en poblats emmurallats de magnitud molt variable. Alguns, com Puig Castellet, de Lloret de Mar (la Selva), semblen tenir la defensa com a tasca primordial. D’altres, com el Puig de Sant Andreu d’Ullastret (Baix Empordà), eren agrupacions d’uns quants centenars de persones. Generalment estaven ubicats en elevacions fàcils de defensar, i es protegien amb una muralla de pedra de més d’un metre de gruix i d’alguns d’altura. La primera muralla d’Ullastret, del segle VI, tenia torres circulars cada poc menys de 30 m, a les quals s’accedia per una escala helicoïdal interior. Va ser remodelada i ampliada cap al 400 aC, amb la construcció d’un nou mur que recobria o que s’assentava sobre l’anterior i amb torres quadrades d’accés exterior. Dotada de portes complexes i ben protegides, tancava el poblat ibèric més gran de Catalunya. Més endavant, ja en conflicte amb els romans, aquesta muralla encara seria remodelada en part.

Era freqüent que la part posterior de les cases, mitgeres, recolzés en la part posterior en la muralla i mirés cap a un espai públic interior. En els grans poblats també s’ordenaven en carrers, pavimentats irregularment amb còdols i que seguien la topografia del lloc. Les cases eren en general rectangulars, d’una superfície entre 20 i 30 m², repartida, en la primera època, en una o dues estances. Més endavant les divisions de l’espai serien més nombroses. Solien tenir al davant, passada la porta, una part oberta, com un porxo, amb una coberta que en ocasions podia ser sostinguda per dues columnes.

S’edificaven en una superfície plana. Sovint calia retallar la roca i aleshores les parets s’alçaven a sobre directament. Si la roca no era a la vista s’obria una rasa de fonamentació, que es procurava que hi arribés. Les parets exteriors o mitgeres, d’uns 30 cm d’amplada, estaven formades per un sòcol de poc menys d’un metre d’alçada de pedres escollides i escairades que formaven la base del mur, posades en sec o agafades amb fang. La part superior es feia de terra, posada en forma de tàpia o bé de toves.

Els paviments eren de terra piconada i es renovaven periòdicament. Només alguns sectors destinats a funcions especials eren pavimentats de lloses de pedra planes. Les llars, d’argila compactada sobre una solera de còdols o ceràmica trossejada, eren lleugerament enfonsades o sobrealçades, i podien estar limitades per una vora d’argila o de pedres. Generalment eren rodones, de cosa d’un metre de diàmetre, o quadrades. Però n’hi ha de molts altres tipus, perquè les funcions podien ser molt variades. Es col·locaven al mig de la casa, al fons o al costat d’una paret. La manca d’evidències de xemeneies ha fet pensar que moltes eren fogons de brases, i que el foc viu era fet a l’exterior.

La coberta de les cases devia ser de bigues de fusta que anaven de paret a paret i suportaven un teulat d’entrelligats de canya o brucs, recobert tot de terra. En habitacions més grans hi havia columnes que suportaven una jàssera. Les cobertes planes devien ser les més corrents.

Algunes cases que han proporcionat quantitats exagerades d’enderroc o que tenen un començament d’escales podrien haver tingut un segon pis, cosa ben demostrada en poblats del País Valencià. Més probable sembla l’existència generalitzada de sostremorts que servien de magatzem d’eines i de queviures.

Al costat de la paret hi havia sovint una banqueta per seure-hi o per dipositar-hi objectes. Les banquetes cantoneres se solen relacionar amb molins i paviments enllosats.

Els forns, de solera de terra i volta de terra i pedres, eren de dimensions variades. Podien ser col·lectius, ja que no n’hi ha a totes les cases. Cosa semblant passa amb els telers, ja que els pesos de teler apareixen concentrats en pocs llocs. EXIstien cisternes, també al servei de tota la comunitat. Solien ser de forma el·líptica, excavades a la roca o construïdes de carreus, i arrebossades amb una coberta impermeable. Les més ben conservades són les del Puig de Sant Andreu (Ullastret) i les del castell de la Fosca (Palamós, Baix Empordà).

Si bé cada casa devia tenir les seves reserves alimentàries, és freqüent l’existència fora de les cases, en espais sense construccions i no inundables, d’agrupacions de dipòsits subterranis d’una capacitat que solia superar els mil litres, arrodonits, de boca estreta que permetia tapar-los hermèticament amb fang, i que servien per conservar-hi el gra, generalment ordi, durant un o més anys, gràcies al fet que la fermentació de la grana de les vores produïa un ambient anaerobi que inhibia el desenvolupament de bacteris. Aquesta tècnica, que s’originà al neolític, va tenir una gran tradició a les comarques costaneres del nord de Catalunya, on la relacionen amb el comerç de gra a gran escala a través dels ports dels actuals Roses i Empúries. Al final de l’època ibèrica les sitges eren molt abundants, per desaparèixer amb la plena romanització. En altres comarques de l’actual Catalunya es desconeixien, i els cereals es devien guardar en graneres de fusta o de teixit vegetal.

El poblat d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès), excavat en gran part i ben estudiat, ha estat reconstruït i presenta al públic les activitats quotidianes i la forma de viure en època ibèrica. El Puig de Sant Andreu d’Ullastret té un important museu i està condicionat com a parc arqueològic i es poden visitar altres hàbitats ibèrics.

La conquesta romana i tot seguit la progressiva romanització van provocar canvis importants en l’arquitectura i l’urbanisme. Durant el segle II aC la política romana de pacificació va comportar la desaparició dels antics poblats fortificats, situats a les altures, i la creació de nous establiments on les cases començaven a ser de tipus romà, amb pati, cobertes de teules i amb els paviments que ja no eren només de terra. El camp s’explotaria en l’àmbit de les vil·les, que emmagatzemaven la grana en gerres grans i no en sitges.

Bibliografia

• Belarte Franco, M. C.: Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya protohistòrica, Arqueomediterrània, I, 1997, Treballs de l’Àrea d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona, 1997.
• Blasco, M. ; Rafel, N.: «El taller tèxtil del Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta)», dins Tribuna d’Arqueologia 1993-1994, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1995, pàg.37-50.
• Burillo, F. (ed. ): Coloquio sobre el microespacio, 2: Del bronze final a época ibérica. Arqueologia Espacial, 9, Terol: Colegio Universitario de Teruel, 1986.
• Canal, J. ; Carbonell, E.: Catalunya Paleolítica, Girona: Patronat Francesc Eiximenis, 1989.
• Chazelles-Gazzal, C. -A.: Les maisons en terre de la Gaule méridionale, Monographies Instrumentum, 2, Montagnac: Éd. Monique Mergoil, 1997.
• D’anna, A. ; Gutherz, X. , (dir. ): «Enceintes, habitats ceinturés, sites perchés du Néolithique au Bronze ancien dans le sud de la France et régions voisines», dins Mémoires de la Société Languedocienne de Préhistoire, 2, Ed. du CNRS, Montpeller, 1989.
• DDAA: Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple (segles IV-III aC), Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica, Manresa, 6-9 de desembre de 1990, Manresa: Centre d’Estudis del Bages, Societat Catalana d’Arqueologia, 1991.
• DDAA: El poblament ibèric a Catalunya, Laietania, 8, Mataró: Estudis d’Història i d’Arqueologia del Maresme, Museu Comarcal del Maresme, Secció Arqueològica, 1993.
• DDAA: Habitats et structures domestiques en Méditerranée occidental durant la Protohistoire. Pays valencien, Catalogne, Midi de la France, Côte italienne, Ligurie. Colloque International, Arles-sur-Rhône, 19-21 oct.1989.
• DDAA: Hàbitat i habitació a la protohistòria de la Mediterrània nord-occidental. Cota Zero, 10, Vic, 1994.
• Desbrosse, R. ; Kozlowski, J.: Les habitats préhistoriques. Des Australopithèques aux premiers agriculteurs, Comitè des Travaux Historiques et Scientifiques et Université Jagellon, Cracòvia i París, 1994.
• Font, G. ; Mateu, J. ; Pujades, S. ; Rueda, J. M. ; Tura, J.: «El mas ibèric de Can Pons (Arbúcies)», dins Tribuna d’Arqueologia 1994-1995, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1996, pàg.93-103.
• Garcés, I. ; Junyent, E.: «El poblat dels camps d’urnes i ibèric de Vilars (Arbeca, les Garrigues)», dins Tribuna d’Arqueologia, 1987-1988, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1988, pàg.103-114.
• Garcés, I. ; Junyent, E.: «Fortificación y defensa en la I Edad del Hierro. Piedras hincadas en els Vilars», dins Revista de Arqueología, 93, Madrid: Zugarto Ediciones, 1989, pàg.38-49.
• Gracia, F. ; Munilla, G. ; Pallarès, R.: La Moleta del Remei. Alcanar-Montsià. Campañas 1985-1986, Publicacions de la Diputació de Tarragona, 1988.
• Lumley, H. (dir. ): L’homme de Tautavel. Le premier homme en Europe. Dossiers, histoire et archéologie, 36, Dijon: Ed. Archeologia S. A. , 1979.
• Maluquer de Motes, J. ; Huntingford, E. ; Martin, R. ; Rauret, A. M. ; Pallarès, R. ; Vilà, M. V.: Arquitectura i urbanisme ibèrics a Catalunya. Programa d’investigacions protohistòriques, Institut d’Arqueologia i Prehistòria, Institut d’Arqueologia i Prehistòria, Universitat de Barcelona, 1986.
• Marcet, R. ; Petit i Mendizábal, M. A.: «Assentaments d’habitació a l’aire lliure de la comarca del Vallès del Neolític al Bronze Final», dins Estudios de la Antigüedad, 2, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 1985, pàg.93-133.
• Martín i Ortega, M. A.: Ullastret, Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 1997.
• Pons, E. i l’equip de Pontós: «El jaciment protohistòric de Mas Castellar, Pontós (campanyes 1990-1994)», dins Tribuna d’Arqueologia 1994-1995, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1996, pàg.81-92.
• Pons, E. ; Molist, M. ; Buxó, R.: «Les estructures de combustion et d’usages domestiques dans la Préhistoire Récente de la Catalogne Mediterranée», dins Actes du XIIe Congrès International des Sciences Préhistòriques et Protohistoriques, 3, Bratislava, 1993, pàg.395-404.
• Pons, E. ; Toledo, A. ; Llorens, J. M.: El recinte fortificat de Puig Castellet. Lloret de Mar (Excavacions 1975-1980), Diputació de Girona, 1981.
• Pou, J. ; Sanmartí, J. ; Santacana, J.: «La reconstrucció del poblat ibèric d’Alorda Park o. de les Toixoneres (Calafell, Baix Penedès)», dins Tribuna d’Arqueologia 1993-1994, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1995, pàg.51-62.
• Rovira, J. ; Santacana, J.: El yacimiento de La Mussara (Tarragona). Un modelo de asentamiento pastoril en el Bronce Final de Cataluña. Monografías Arqueológicas, 2, Barcelona: Diputació de Barcelona, Institut de Prehistòria i Arqueologia, 1983.
• Ruiz, A. ; Molinos, M.: Los íberos. Análisis arqueológico de un proceso histórico. Col. Crítica/Arqueología, Barcelona: Ed. Crítica, 1993.
• Sanmartí, J. ; Santacana, J.: El poblat ibèric d’Alorda Park. Calafell, Baix Penedès, Excavacions Arqueològiques de Catalunya, 11, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, pàg.7-14.
• Tarrús J. ; Chinchilla, J. ; Agustí B. ; Bosch, A. ; Buxó, R. ; Clop, X. ; Faura, J. M. ; Navarro, C. , Saña, M.: «Avanç sobre l’assentament lacustre del neolític antic de la Draga (Banyoles, Pla de l’Estany)», dins Tribuna d’Arqueologia, 1991-1992, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1993, pàg.13-26.
• Tarrús, J. ; Chinchilla, J. ; Aliaga, S. ; Mercadal, O.: «Ca n’Isach (Palau-saverdera): un assentament a l’aire lliure del neolític mitjà», Tribuna d’Arqueologia 1990-1991, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992, pàg.27-39.