Arquitectura civil i urbanisme a Catalunya a l’època romana

Arquitectura civil i urbanisme als inicis de la romanització

Aquesta llarga fase de la història de Catalunya que s’anomena època romana és un període especialment creatiu en els camps de l’urbanisme i de l’arquitectura. Va ser aleshores quan Catalunya entrà de ple en la societat urbana i quan molts dels nuclis urbans actuals iniciaren la seva història. De fet, quan s’analitza l’urbanisme d’aquest període s’historien els orígens de les ciutats més importants que havien d’assumir durant els segles següents el màxim protagonisme en la vertebració del país. I en aquestes ciutats, l’arquitectura hi tindrà molt aviat un paper cabdal.

En aquest capítol caldrà tenir ben present que l’arquitectura ja és per ella mateixa una activitat humana especialment lligada als factors socials i polítics a més dels econòmics, i que l’arquitectura d’època romana només es fa comprensible si s’estudia en relació amb el seu corresponent context històric. Per això hem optat per una presentació ordenada cronològicament que posi en relleu l’ambient historicocultural en el qual es van desenvolupar les ciutats i la seva arquitectura. D’entrada, cal remarcar també que en la societat d’època romana la separació entre arquitectura civil i religiosa és un problema més complex del que pot semblar a priori. Aquests dos conceptes es confonen, i de vegades arriben a ser, tal com es veurà, gairebé indestriables, ja que la religiositat impregnava una bona part de l’arquitectura oficial. Malgrat tot, però, aquí es manté la separació formal adoptada en l’ordenació d’aquesta obra, i només s’hi incorporaran les referències indispensables.

La guerra púnica i el segle II aC

En els darrers decennis del segle III aC, l’esclat de la segona guerra púnica, que va enfrontar Roma i Cartago durant un llarg període (219-202 aC), va involucrar des del primer moment el territori de l’actual Catalunya. El general romà Cneu Corneli Escipió, al capdavant de dues legions, va desembarcar a Empúries al final de l’estiu del 218 aC, i després d’haver-se imposat als púnics en una primera batalla, va deixar ja una petita guarnició a Tarraco (Tarragona). L’any següent, el 217 aC, segons Tit Livi, el seu germà Publi Corneli Escipió va desembarcar a Tarraco amb un contingent de tropes de reforç: trenta naus llargues i força provisions. Així, doncs, els romans establerts a Tarraco van anar convertint aquest emplaçament en una fortalesa i en una important base d’operacions, de la qual no perdrien el control durant durant el conflicte, i acabat aquest es constituiria en el que s’ha considerat per molts el primer assentament urbà pròpiament romà de la zona.

Plini el Vell al segle I dC, fent-se ressò dels orígens de Tarraco, aleshores ja molt desenvolupada i pròspera, la qualificava de Scipionum opus (obra dels Escipions), i avui aquella afirmació pren força versemblança. No es tenen gaires dades concretes sobre les característiques d’aquell primer establiment, però l’arqueologia mostra que la primera muralla de Tarraco, amb la seva imponent aparença ciclòpia, es devia començar a construir en aquell moment.

Cal reconèixer que, a part de la muralla, l’arquitectura de la qual es tracta amplament al final d’aquest capítol, hi ha molt poca informació sobre les característiques arquitectòniques de la Tarraco preimperial. Cal remarcar, però, que l’arqueologia –des del final dels anys setanta– ha anat aportant dades que proven la presència a la part baixa de Tarragona d’un assentament preromà, situat sobre una petita elevació prop del mar i de la desembocadura del riu Francolí. Els orígens d’aquest poblat es remunten a la primera meitat del segle V aC, i les seves restes dels segles V i IV aC són ben eloqüents. Per al segle III les dades són més desiguals, però sembla que cal deduir-ne la continuïtat i, per tant, que el primer establiment romà s’hauria situat al costat d’aquest hàbitat preexistent. És més problemàtic en canvi, amb les dades arqueològiques disponibles, esbrinar el paper que va tenir aquest nucli indígena en el desenvolupament de la part baixa de la ciutat romana i la seva relació amb les successives ampliacions de les fortificacions romanes.

Emporion: evolució urbanística de la ciutat grega

Un altre exponent important de l’arquitectura civil del segle II aC a Catalunya és el d’Empúries. La vella colònia grega fundada pels foceus en el segle VI aC va ser en el decurs de la guerra púnica fidel aliada de Roma i cap de pont del desembarcament de les primeres tropes romanes a la Península. Acabada la guerra, va viure un dels moments més brillants i pròspers de la seva història, i és aleshores quan va desenvolupar els aspectes més monumentals que avui ofereix l’arqueologia.

La Neàpolis d’Empúries és un exemple de ciutat grega amb una notable evolució des de l’època arcaica. L’excavació en extensió feta entre el 1908 i el 1932 va posar bàsicament al descobert les restes corresponents a les últimes fases d’aquesta evolució, i, en canvi, a falta de més excavacions en profunditat, són molt poques les dades sobre la topografia arqueològica de les fases anteriors, que haurien de permetre seguir l’evolució de la configuració urbana des de l’època arcaica. Així, doncs, l’urbanisme de la Neàpolis que actualment es pot veure en la visita al jaciment dóna, de fet, la imatge que tindria la ciutat després de les transformacions urbanístiques del segle II aC: es configura com un petit nucli urbà de tres hectàrees de superfície, protegit per una sòlida fortificació i situat al costat d’un port, que va ser sens dubte la raó de ser inicial de l’establiment i que continuà sent-ne el motiu principal. La disposició urbanística era irregular, pròpia d’un nucli que s’havia anat fent per incorporacions successives, sense una planificació prèvia de conjunt que n’hagués previst el desenvolupament. No presenta, doncs, les característiques pròpies de l’urbanisme hipodàmic, que tan bona fortuna va tenir en les fundacions gregues d’època clàssica i hel·lenística. Això és ben lògic i explicable no solament per l’antiguitat de la data inicial d’Empúries, sinó també per les característiques del seu nucli originari com a petita factoria comercial i no com una fundació pròpiament colonial.

Els elements bàsics que estructuraven la ciutat eren el port al nord, l’àgora al centre i l’àrea de santuaris –de notable envergadura– al sud. La circulació bàsica anava de sud a nord per l’artèria principal, que des de la porta de la muralla conduïa fins al port, però que s’articulava en tres trams discontinus: el que anava des de la porta fins a la placeta, també irregular, situada davant dels santuaris; el del carrer que des de l’esmentada plaça portava fins a l’àgora, que tenia una amplada entre 4 i 6 m i que constituïa l’eix comercial de la Neàpolis, i el que des de l’angle nord-oest de l’àgora arribava fins al port.

L’àgora era una plaça porticada de planta rectangular de 52 m x 40 m, presidida pel gran edifici de l’stoà que ocupava tot el costat nord. A l’oest s’obrien a la plaça tres ambients rectangulars allargats que J. Puig i Cadafalch va interpretar com a possibles edificis públics, davant dels quals es veuen encara les restes de diversos pedestals. És molt significativa la dada que proporciona l’arqueologia que documenta la presència, sota la plaça, de nombroses restes constructives anteriors: l’àgora va ser el resultat de l’aplicació –a mitjan segle II aC– d’un ambiciós programa de remodelació urbana que va haver d’enderrocar les construccions preexistents per poder crear aquest espai al mig de la Neàpolis.

També de mitjan segle II aC és la construcció de la monumental muralla meridional de la Neàpolis, amb les seves tres torres rectangulars que fortificaven, l’una l’angle sud-occidental del recinte i les altres dues la porta d’entrada a la ciutat.

El que es conserva de la fortificació correspon al seu basament ciclopi, amb paraments construïts amb tècnica poligonal a base de blocs megalítics que recorden els de la muralla de Tarraco, encara que no assoleixin unes dimensions tan grans.

La construcció d’aquesta muralla va ser també una remodelació de molta envergadura, ja que va comportar que s’ampliés la Neàpolis 25 metres cap al sud i que s’amortitzessin les torres i la muralla que des del segle IV aC fortificaven i marcaven el límit meridional La nova muralla, a més de monumentalitzar l’entrada de la ciutat amb una extraordinària construcció de prestigi, va permetre l’ampliació dels santuaris que des del segle V aC presidien el costat sud-oest de la Neàpolis.

Un element també notable de l’arquitectura pública d’aquesta fase de la Neàpolis és l’stoà de l’àgora, dedicada a activitats comercials i cíviques. Malgrat que està molt destruïda, ja que de fet només en queden els fonaments, es poden deduir els trets bàsics de la disposició: era un edifici obert a l’àgora mitjançant una llarga columnata que cobria els 52 m de la façana. L’interior s’organitzava en una doble nau de 52 x 8 m, al fons de la qual es disposaven les entrades d’una sèrie de locals rectangulars de gairebé 16 m2 cadascun. Dues grans cisternes sota el paviment asseguraven el subministrament d’aigua necessari per a les activitats que s’hi desenvolupaven. És probable que aquest edifici tingués també un pis superior amb una estructura similar a la de la planta baixa, que en doblava la superfície útil, de la mateixa manera que a la majoria de les stoà de les ciutats gregues en aquells anys, entre les quals destaca la de l’àgora d’Atenes, feta construir per Àtal II, rei de Pèrgam.

Aquest conjunt de decidides actuacions urbanístiques portades a terme a mitjan segle II aC va contribuir considerablement a modernitzar la vella Neàpolis, i és la prova més palpable de la prosperitat que la ciutat grega va viure durant aquells anys. Això va propiciar també, a partir d’aleshores, la renovació de l’arquitectura domèstica i la construcció de diverses cases d’una certa amplitud i d’un cert luxe. A la Neàpolis del principi de l’època imperial, s’hi han comptabilitzat 34 cases, d’una tipologia força variada, i més de 50 tabernae, el moment de construcció de les quals és difícil de precisar però que, en conjunt, són fruit de l’impuls de renovació que van promoure aquelles reformes urbanes.

La continuïtat i el desenvolupament de l’establiment grec d’Empúries, tal com el mostra l’arqueologia, és el millor exponent per exemplificar l’ambient marcat pel tarannà de deixar fer, que a Catalunya degué presidir les relacions de l’autoritat romana amb els centres preexistents durant el primer segle d’incorporació de fet a la República romana.

Roma va assegurar el seu domini militar, polític i fiscal des de la plaça forta de Tarraco i segurament també mitjançant l’establiment de guarnicions en praesidia i castellà convenientment situats en posicions estratègiques; però no consta, a part de Tarraco, cap altra iniciativa de colonització urbana romana durant aquest segle. A grans trets, molts dels poblats indígenes preromans, una vegada superat el trauma que va comportar la guerra púnica i la revolta indígena de principi del segle II aC sufocada per Cató, degueren tenir continuïtat en la nova situació política evolucionant influenciats també per aquesta.

Dels establiments militars romans que es degueren bastir durant aquells anys poden servir de mostra les robustes restes d’una construcció, que s’ha interpretat com un praesidium, situada a poca distància cap a ponent de la Neàpolis d’Empúries, sota l’emplaçament del futur oppidum romà. I potser també algunes de les torres, tan espectaculars, de diversos punts del territori, com la de Tentellatge a Navès (Solsonès), la Torrassa del moro de Llinars del Vallès o la de Castellnou d’Ossó (Urgell), encara que sigui molt difícil precisar-ne les datacions.

Bibliografia

Obres generals

• Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Barcelona, 1993.
• Balty, J. Ch.: Curia Ordinis. Recherches d’architecture et d’urbanisme antiques sur les curies provinciales du monde romain, Brussel·les, 1991.
• Barral, X.: Les mosaiques romaines et médievales de la Regio Laietana, Barcelone et ses environs, Barcelona, 1978.
• Ciancio Rossetto, P. ; Pisani Sartorio, G.: Teatri greci e romani. Alle origini del linguaggio rappresentato, 3 vol. , Torí, 1994-96.
• El anfiteatro en la Hispania Romana, Actes del Col·loqui Internacional de Mérida, 1992, Mérida, 1994.
• Étienne, R.: Le culte impérial dans la Péninsule Ibérique d’Auguste a Diocletien, París, 1958.
• Fabre, G. ; Mayer, M. ; Rodà, I.: Inscriptions romaines de Catalogne, 4 vol. , París, 1984-97.
• Gimeno, J.: Estudios de arquitectura y urbanismo en las ciudades romanas del nordeste de Hispania, Universidad Complutense, Madrid, 1991.
• Golvin, J. Cl.: L’amphithéâtre romain. Essai sur la théorisation de sa forme et de ses fonctions, 2 vol. , París, 1988.
• Gros, P.: L’architecture romaine du début du IIIe siècle av. J. C. à la fin du Haut Empire.1. Les monuments publics, París, 1996.
• Gros, P. ; Torelli, M.: Storia dell’urbanistica. II mondo romano, Bari, 1988.
• Guitart, J.: «Un programa de fundacions urbanes a la Hispania Citerior del principi del segle I aC», dins La ciutat en el món romà, Tarragona, 1994.
• Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I: Els temps prehistòrics i antics fins al segle V, Barcelona, 1996.
• Jiménez Salvador, J. L.: Arquitectura forense en la Hispania romana. Bases para su estudio, Saragossa, 1987.
• La casa urbana hispanoromana, Actes del Congrés de Saragossa, 1988, Saragossa, 1991.
• La ciutat en el món romà, Actes de XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 1993, 2 vol. , Tarragona, 1994.
• La ciutat hispanoromana, Tarragona, 1993.
• Los foros romanos en las provincias occidentales. Actes de la Taula Rodona de València, 1986, Madrid, 1988.
• Mar, R. ; López, J. ; Piñol, L. (ed. ): Utilització de l’aigua a les ciutats romanes, Tarragona, 1993.
• Nielsen, I.: Thermae and Balnea. The Architecture and Cultural History of Roman Public Baths, 2 vol. , Aarhus, 1990.
• Puig i Cadafalch, J.: L’arquitectura romana a Catalunya, Barcelona, 1934.
• Roma a Catalunya (catàleg de l’exposició), Barcelona, 1992.
• Sommella, P.: Italia antica. L’urbanistica romana, Roma, 1988.
• Ramallo, S. ; Santiuste, F. (ed. ): Teatros romanos de Hispania, Múrcia, 1993.
• Tarradell, M.: Les ciutats romanes als Països Catalans, Barcelona, 1978.
• Trrillmich, W. ; Zanker, R: Stadtbild und Ideologie Die Monumentalisierung hispanicher Satädte zwischen Republik und Kaiserzeit, Actes del Col·loqui de Madrid, 1987, Munic, 1990.

Empúries

• Almagro, M.: «El anfiteatro y la palestra de Ampurias», dins Ampurias, 17-18, 1955-56.
• Mar, R. ; Ruiz de Arbulo, J.: «El foro de Ampurias y las transformaciones augusteas de los foros de la Tarraconense», dins Stadtbild und Ideologie. Die Monumentalisierung Hispanischer Städte zwischen Republik und Kaiserzeit, Munic, 1990.
• Mar, R. ; Ruiz de Arbulo, J.: Ampurias romana. Historia, arquitectura y arqueología, Sabadell, 1993.
• Marcet, R. ; Sanmartí, E.: Empúries, Barcelona, 1989.
• Pena Jimeno, M. J.: «Hipòtesis noves sobre Empúries a partir de l’anàlisi de les fonts literàries», dins Fonaments, 7, 1988.
• Ripoll Perelló, E.: «Orígenes de la ciudad romana de Ampurias», dins Gerion, 8, 1990.
• Sanmartí, E. ; Nolla, J. M.: Empúries. Guia itinerària, Barcelona, 1988.
• Sanmartí, E. ; Castanyer, P. ; Tremoleda, J.: «Emporion: un ejemplo de monumentalización precoz en la Hispania republicana (Los santuarios helenísticos de su sector meridional)», dins Stadtbild und Ideologie. Die Monumentalisierung hispanischer Städte zwischen Republik und Kaiserzeit, Munic, 1990.
• Sanmartí, E. (ed. ): El fòrum romà d’Empúries, Barcelona, 1984.
• Sanmartí, E.: La cerámica campaniense de Emporion y Rhode, Barcelona, 1978.
• Santos Retolaza, M.: «Distribución y evolución de la vivienda urbana tardorrepublicana y altoimperial en Ampurias», dins La casa urbana hispanorromana, Saragossa, 1991.