Arquitectura civil i urbanisme a l’època imperial

Al final del segle I aC, la fundació de Barcino (Barcelona), portada a terme per August en el marc de la reorganització administrativa de les províncies d’Hispania, culminava pràcticament tota l’estructuració urbana del territori de Catalunya.

D’altres ciutats romanes ben documentades per les fonts d’època imperial, com és per exemple el cas d’Ilerda (Lleida) Gerunda (Girona), Dertosa (Tortosa), Auso (Vic) o Iulia Lybica (Llívia), hi ha menys informació sobre els orígens. Ilerda degué ser fruit de l’evolució de l’antic assentament preromà d’Iltirta probablement amb una transformació urbanística important a principi del segle I aC. Gerunda és segurament una fundació de la primera meitat del segle I aC, ja que el seu notable recinte emmurallat es remunta a aquells anys. En qualsevol cas, sembla que en el moment de la fundació de Barcino totes elles ja devien existir.

La fundació de Barcino

La Barcino inicial, nascuda amb els privilegis propis de les colònies de dret romà i que com a tal va prendre la titulació oficial de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, va ser una ciutat de nova planta de dimensions bastant reduïdes.

L’element d’arquitectura civil més destacat del moment inicial és sens dubte la muralla, que tenia un perímetre rectangular amb els angles aixamfranats, i que delimitava així la planta i la superfície de la colònia: els eixos màxims feien 407, 5 m x 208, 5 m, i la superfície total era de 10, 4 ha.

Tècnicament, la muralla –que ha pogut ser ben analitzada gràcies als esforços de l’arqueologia barcelonina– presenta una fonamentació feta amb grans pedres irregulars sense desbastar, sobre la qual s’aixeca el mur d’opus caementicium amb paraments d’opus vittatum, és a dir, de petits carreus no totalment regulars però disposats en filades horitzontals. A les portes i a les arestes dels angles de la muralla, aquests paraments prenen la forma de l’opus quadratum, o sigui, carreus grossos i perfectament escairats. L’alçària d’aquesta primera muralla s’ha calculat que devia estar entre els 8 i els 9 m.

De gran interès és també la restitució que s’ha pogut fer de dues de les quatre portes originàries d’aquest recinte. La porta nord-oest corresponent al decumanus màxim era una porta triforada, amb tres arcs, amb un pas central més ampli que es correspon amb l’actual carrer del Bisbe, i dos passos més estrets a cada costat. A l’altre extrem del decumanus la porta sud-est que donava al mar era, en canvi, una porta geminada de caràcter monumental –que es va mantenir gairebé intacta– englobada en les fortificacions posteriors, fins al 1862, moment en què va ser enderrocada per eixamplar el carrer del Regomir. El dibuix fet aleshores per Puiggarí permet de veure les dues arcades motllurades de la porta, emmarcades lateralment per pilastres adossades amb capitells corintis i, la part superior, per un fris també motUurat coronat amb una representació plàstica, segurament d’un cap de lleó.

La disposició urbanística de la nova colònia era sens dubte regular, amb carrers i illes marcats per la rigorosa ortogonalitat de la planificació. Els eixos viaris principals s’han mantingut fossilitzats en la trama actual: el decumanus màxim es correspon amb els carrers del Bisbe, Ciutat i Regomir, i el cardo màxim, amb els de la Llibreteria i del Call. L’encreuament dels dos eixos no es produeix al centre de la ciutat, ja que el cardo està força desplaçat cap al nord-oest, detall que es veu també en altres fundacions de l’època, com per exemple Augusta Taurinorum (Torí) o Augusta Praetoria Salassorum (Aosta), al nord d’Itàlia, i que mostra que l’urbanisme de Barcino va seguir de prop el model de les colònies augustianes. El fòrum segurament s’estenia des del cardo màxim cap al nord-oest i devia ser presidit per un temple monumental del qual s’han conservat també restes notables.

Malgrat tot, Barcino és una colònia augustiana molt peculiar, ja que la seva extensió està molt per sota del que era normal a la majoria, i això contrasta, a més, amb la grandària i amb la magnificència dels seus edificis públics. Sembla que cal interpretar que la nova fundació responia a la finalitat de regular administrativament, en el marc jurídic colonial, els nombrosos ciutadans romans ja establerts des de feia anys en aquelles fundacions més antigues de la Laietània –més que no pas a la voluntat d’establir un grup considerable de colons. Barcino es devia concebre, doncs, per desenvolupar-hi les funcions de centre religiós, polític i administratiu d’una colònia, el territori de la qual englobaria probablement aquells nuclis urbans preexistents.

La monumentalització urbana

La instauració de l’Imperi i la pacificació de la península Ibèrica, aconseguida per August al final de les guerres càntabres, van afavorir l’inici d’una llarga fase de prosperitat, que, unida a la voluntat política de prestigiar els nuclis urbans, aviat es va reflectir en la tendència de les ciutats a monumentalitzar els seus espais i els edificis públics.

Un dels exemples més espectaculars de les noves tendències monumentalitzadores és a la vella ciutat de Tarraco, que a partir de l’època d’August va assumir el paper de capital de la renovada Provincia Hispania Tarraconensis, i es convertí en una de les ciutats més importants de l’occident romà. Tarraco havia assolit la categoria jurídica de colònia en una data indeterminada entre els anys 45 i 27 aC, i va prendre el nom oficial de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, tal com documenta l’epigrafia d’època imperial. Aquest nom la relaciona amb Juli Cèsar, però no se sap si va ser fundada com a colònia pel mateix Cèsar després de la batalla de Munda el 45 aC o si ho va ser després de la seva mort, ja fos seguint els seus plans o bé en memòria seva.

En el transcurs d’un segle, entre l’època augustiana i la darreria del segle I dC, Tarraco es va transformar considerablement amb l’aplicació de successius programes constructius de gran envergadura. Aquesta va ser una transformació promoguda sens dubte des de Roma amb la clara voluntat de convertir la ciutat en un element d’elevat prestigi i en un símbol de la mateixa autoritat imperial.

El primer d’aquests programes –del qual tenim bona constància arqueològica– va comportar la monumentalització de la part baixa de la ciutat, aprofitant el fort desnivell topogràfic entre aquesta i la zona del port, per aconseguir un efecte escenogràfic considerable. D’aquest programa constructiu, en formaria part la remodelació del fòrum colonial i l’aixecament de la basílica judicial i del teatre.

El fòrum colonial i el teatre a Tarraco

El fòrum de la colònia el documenten diverses restes arquitectòniques, epigràfiques i escultòriques. L’element arquitectònic més ben conegut d’aquest complex és la basílica judicial que s’alçava al costat nord-est del fòrum. Les restes monumentals de bona part d’aquest edifici van ser descobertes en les excavacions fetes per J. Serra i Vilaró entre el 1925 i el 1930, i són avui un dels punts del circuit arqueològic que es pot visitar,

Era una basílica de planta rectangular de dimensions considerables: uns 75 m x 28 m. Al centre del costat nord-est hi havia un cos sortint que correspon a una sala axial, també rectangular de 13 m x 11 m, que presidia de fet l’espai interior de la basílica, el qual quedava dividit en tres naus per una monumental columnata perimetral format per 32 columnes. Aquesta sala axial degué fer les funcions de tribunal i d’Aedes Augusti, és a dir, de petit santuari dedicat a l’emperador, i no es pot descartar que també hagués tingut la funció de cúria. A la nau lateral del costat nord-est s’obre, a més, una sèrie de petites dependències d’uns 4 m x 3 m de planta, excepte l’última, que és més ampla. El coneixement parcial de la planta de l’edifici i del seu entorn explica que s’hagin formulat diverses propostes de restitució: des de la que la interpreta com una basílica tancada amb la nau central més elevada que les laterals, fins a la que hi veu una basílica oberta i amb les naus laterals de dos pisos.

L’espai central del fòrum s’estendria segurament des de la basílica cap al sud-oest, fins al punt on s’inicia el sobtat desnivell topogràfic que dóna al port. Hi ha molt poca informació sobre les característiques d’aquesta plaça i dels altres elements arquitectònics que la formarien. És possible, encara que aquesta sigui una hipòtesi molt discutida, que aquest fos el lloc on estigués ubicat el temple que la colònia va dedicar a August, després de la sol·licitud prèvia a Tiberi l’any 15 dC. S’ha considerat també la possible presència d’un arc honorari, idea fonamentada en la troballa de diversos fragments de relleus que sembla que caldria relacionar amb una construcció d’aquest tipus. Finalment, estan documentades a partir d’estudis arqueològics les restes d’una àmplia zona pavimentada, al sud-est de la basílica, que segurament servia d’espai articulador entre aquest edifici, la plaça del fòrum i el carrer excavat per Serra i Vilaró que, des d’aquest punt, es dirigia cap al sud-est.

Cal valorar, a més de la riquesa decorativa que denoten les restes d’elements arquitectònics, la importància que devia tenir en aquest complex l’estatuària, tal com posa de manifest el conjunt escultòric recuperat per l’arqueologia, que és molt significatiu per la quantitat i la qualitat. Remarquem el grup de peces trobades a l’espai situat al sud-est de la basílica, que segurament formaven part d’una galeria d’estàtues icòniques que representaven membres de la família imperial julioclàudia.

Un altre element important d’aquest programa constructiu devia ser el teatre, la càvea del qual es va disposar aprofitant el desnivell topogràfic natural. D’aquest edifici, en queden molt poques restes, i val a dir que el seu procés de recuperació ha estat molt accidentat i poc exemplar. Ja Hernàndez Sanahuja va deixar constància de tretze grades aparegudes el 1884. Després, el 1919, s’hi va construir al damunt un magatzem industrial, malgrat l’excavació d’urgència portada a terme aleshores per l’Institut d’Estudis Catalans, que va documentar, a més d’aquelles grades, restes del pulpitum, del proscaenium i del frons scaene, i que recuperà diversos fragments de decoració arquitectònica, d’estàtues i una ara dedicada al numen d’August. Els anys setanta, davant de la imminent amenaça de destrucció definitiva de les restes, s’iniciaren noves excavacions que, a més de tornar a proporcionar troballes escultòriques espectaculars, van permetre aprofundir en la documentació de les restes arquitectòniques del teatre i del seu entorn, a la vegada que es plantejaven noves qüestions encara ara no resoltes completament, com és per exemple la cronologia del monument. Actualment, després d’un llarg contenciós, les parcel·les on s’ubiquen aquestes restes són ja de propietat pública, però esperen encara una adequació que en completi l’estudi, les posi en valor i les salvaguardi definitivament. .

El teatre seguia, en l’estructura bàsica, el model de teatre llatí teoritzat i descrit per Vitrubi, encara que la càvea devia tenir aquí cinc escales radials en lloc de les set de l’esquema vitrubià. Al costat del teatre, a la mateixa cota de l’orchestra, l’arqueologia ha documentat un ampli ambient obert construït en el mateix moment que el teatre com a dependència annexa. L’aspecte d’aquest ambient devia ser probablement el d’una plaça porticada, excepte pel costat que dóna al desnivell del terreny on hi havia un nimfeu, l’aigua del qual anava a parar a un gran estany central.

Pel que fa a les estàtues obtingudes a les excavacions del teatre, cal remarcar que la majoria representen membres de la família imperial. Aquestes escultures, que assoleixen una elevada qualitat artística, es poden agrupar en tres conjunts iconogràfics: un d’època de Tiberi, un altre de mitjan segle I dC i el darrer del segle II. És a dir, es tracta d’una estatuària oficial que presidia i, a la vegada, decorava el teatre, i que s’actualitzava periòdicament afegint-hi la imatge dels nous governants, de manera que la família imperial es feia present en els actes politicosocials que s’hi desenvolupaven.

Amb aquests dos complexos monumentals del fòrum colonial i del teatre estretament vinculats urbanísticament, Tarraco proporciona un bon exemple de com teatre i fòrum –que, a més de les seves funcions específiques, compartien la tasca de representar el nou ordre imperial instaurat per August– van esdevenir els edificis més significatius a les principals ciutats romanes dels primers anys de l’Imperi.

Fora del centre urbà, en el territori de la colònia, hi ha també algunes mostres del dinamisme edilici d’aquell moment. D’època d’August sembla que deu ser la construcció de l’espectacular aqüeducte de les Ferreres, també anomenat Pont del diable, que formava part d’una obra pública utilitària que captava aigua del riu Francolí a una cota de 92 m sobre el nivell del mar per portar-la a la ciutat de Tarraco. El tram aeri d’aquest aqüeducte, situat 4 km al nord del nucli urbà, fa gairebé 200 m de llargada, té una alçària màxima de 25 m i està compost per dues sèries d’arcades sobreposades de 5, 95 m de llum (la superior consta de 25 arcs i la inferior, d’11).

Un altre monument singular aixecat en el territori de Tarraco és l’arc de Berà. Situat 20 km al nord-est de la ciutat sobre el traçat de l’antiga Via Augusta, a l’actual terme de Roda de Berà, és una construcció en opus quadratum, molt sòbria, de planta rectangular de 12 m x 3, 80 m. L’arc recolza sobre dos podis i està remarcat per una arquivolta motllurada i emmarcat a cada banda per dues lesenes amb bases àtiques, fustos acanalats i capitells corintis. Està coronat per un arquitrau amb motllura a la part superior, un fris amb una inscripció i una cornisa amb denticulats. L’estudi de la modulació ha permès deduir que l’edifici es devia acabar originàriament amb un àtic que no s’ha conservat. La inscripció del fris oriental indica que l’arc va ser construït per disposició testamentària de Lucius Licinius Sura, fill de Lucius, de la tribu Sergia, que tradicionalment s’havia identificat amb el cònsol Luci Licini Sura, contemporani de l’emperador Trajà. Però l’estudi comparatiu de l’arc, fet recentment, sembla que obliga a datar-lo cap al darrer quart del segle I aC, i el personatge que va disposar la construcció de l’arc, probablement en honor del mateix August, podria ser un avantpassat homònim d’aquell cònsol, potser originari de la colònia Lepida a la vall de l’Ebre però que, establert a Tarraco, hauria assolit una posició social i econòmica que li va permetre consagrar un arc honorari a August en el territori de la ciutat.

Empúries: la monumentalització del fòrum

A Empúries, la nova situació va tenir també la corresponent traducció arquitectònica monumental. Entre l’època de Cèsar i l’època d’August –tampoc aquí no és possible precisar-ne el moment exacte– la ciutat va assolir la categoria jurídica de municipium, fet que va comportar, mitjançant un estatut comú, la unificació política dels diversos col·lectius que històricament havien constituït l’aglomeració: romans, grecs, hispans, ara tots admesos, en paraules de Tit Livi, a la «ciutadania romana».

El fòrum de la ciutat romana, que tal com s’ha vist havia estat concebut a l’època fundacional com un espai obert simplement presidit pel temple, ara es convertia en el centre religiós, polític i administratiu del nou municipi. I ben aviat, també en el darrer quart del segle I aC, segons que sembla demostrar l’arqueologia, va ser profundament remodelat, fins al punt de convertir-lo en una plaça tancada envoltada per un pòrtic amb columnes d’ordre jònic, excepte pel nord, on es continuava obrint cap al temple. Al costat oriental de la plaça, s’hi va construir una basílica judicial d’una sola nau, al fons de la qual es disposava la cúria –local de reunió del consell municipal–, que era una sala rectangular (9, 10 m x 7, 66 m) amb un petit vestíbul que comunicava directament amb la basílica. Per situar basílica i cúria amb la suficient amplada sense haver de trencar la simetria interna de la plaça, la construcció va envair 5, 5 m el cardo, que delimitava a llevant l’espai del fòrum. Malgrat això, la nau de la basílica resultava molt estreta en relació amb la llargada (25 m x 7, 66 m), i segurament per aquest motiu quedava oberta mitjançant una columnata a Yambulacrum del pòrtic. Aquesta situació lateral de la basílica i el seu encaix forçat en l’esquema s’explica per la voluntat de mantenir l’accés axial al fòrum des del cardo màxim i també per la preexistència de les tabernae del costat sud. A l’oest i al sud el pòrtic era cec, ja que les tabernae que hi havia no s’obrien cap a la plaça sinó cap a l’exterior, excepte la situada més al nord del costat de ponent, que quedava oberta en tota la seva amplada a l’ambulacrum i, per tant, incorporada, potser com a dependència administrativa, al fòrum.

Quan el 1984 es va publicar l’estudi interpretatiu general del monument, es va definir la presència al voltant del temple d’un gran pòrtic aixecat damunt d’un soterrani o5 criptopòrtic, que emmarcava el temple per tres costats, amb què es creava un conjunt arquitectònic de considerable efecte escenogràfic. Per a aquest pòrtic es va proposar aleshores una datació en el moment fundacional de la ciutat, però l’excavació portada a terme recentment en el criptopòrtic sembla que qüestiona aquella cronologia tan alta, alhora que mostra per al conjunt una evolució arquitectònica més complexa del que s’havia cregut inicialment. Caldrà, doncs, esperar les conclusions definitives de l’equip responsable d’aquests darrers treballs, però sembla bastant versemblant considerar, tant des d’un punt de vista funcional com des d’una òptica cultural, que aquesta construcció degué ser concebuda i feta en època d’August, en el mateix moment en què es portava a terme la monumentalització general del fòrum.

Les grans domus urbanes

Coincidint amb aquesta transformació de l’espai públic central de la ciutat, també l’evolució de l’arquitectura domèstica era notable en el mateix sentit: determinades cases van créixer i es van enriquir considerablement. A Empúries, cal citar com a exemple l’anomenada casa número 1, que, a partir d’una d’aquelles antigues cases itàliques d’atri, va anar unint cases veïnes en successives ampliacions: primer cap al sud, amb la construcció d’un ampli peristil amb criptopòrtic; després cap al nord, ocupant la resta de l’insula i adequant diverses habitacions pavimentades amb esplèndids mosaics d’opus tessellatum i opus sectile i decorades amb pintures murals de gran interès, i, finalment, encara més al sud, segurament ja al final del segle I dC, ocupant part d’una altra illa i construint una gran sala triclinar oberta al peristil. Aquesta gran domus senyorial, situada al costat de la muralla oriental de la ciutat romana, en el seu desenvolupament final va assolir una superfície total construïda de 3500 m².

Aquesta tendència a desenvolupar grans domus en les zones perifèriques de les ciutats està també representada en altres ciutats romanes de Catalunya. És, per exemple, el cas de Iesso, on les excavacions en curs estan posant al descobert una casa senyorial de dimensions també considerables construïda en època d’August al costat de la muralla nord de la ciutat, sobre un barri de casetes que havia estat bastit a la primera meitat del segle I aC.

El fenomen de la «marmolització»

Aquesta transformació de la imatge de les ciutats a partir de l’època d’August augmentaria encara més en un segon moment amb la generalització del marbre com a material de construcció, especialment en els elements de decoració arquitectònica. S’utilitzaria marbre del país, però també d’importació, de les pedreres de Carrara –el famós marbre lunensi– i de molts altres punts del Mediterrani. És el fenomen que s’ha anomenat «marmolització», i que es pot detectar en el transcurs del segle I dC a gairebé totes les ciutats romanes de Catalunya, encara que amb més intensitat a les situades a la costa. Aquest fenomen es manifesta no solament en els centres monumentals, sinó també en els edificis utilitaris. Un exemple molt expressiu és el de Baetulo, on la remodelació de les antigues i austeres termes públiques d’època republicana no només n’amplia les instal·lacions, sinó que enriqueix considerablement les sales dels banys aplacant amb marbre les parets i repavimentant, també amb marbre, el frigidarium.

El fòrum provincial de Tarraco

A Catalunya, la culminació d’aquell procés de monumentalització urbana va tenir lloc a Tarraco a la segona meitat del segle I aC. És aleshores quan es porta a terme l’espectacular programa urbanístic i arquitectònic que va transformar tota la part alta de la ciutat en el gran complex arquitectònic del fòrum provincial: la seu del Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris. Aquest complex, un dels més ambiciosos del seu gènere, s’estenia en una superfície molt considerable, 7, 5 ha, i ocupava precisament el que havia estat tres segles abans la primera fortalesa romana. Comprenia tres elements diferenciats que es disposaven en terrasses successives situades a nivells diferents: a la superior, un recinte dedicat al culte imperial; a la del mig, una gran plaça de representació, i a la inferior, un circ destinat a les carreres de carros. Es té axí una bona mostra de com l’arquitectura civil i la religiosa es confonen en un mateix programa, que constitueix de fet un santuari provincial de culte imperial que englobava les activitats que s’hi desenvolupaven i hi donava sentit, ja fossin socials, polítiques, administratives, esportives o simplement dedicades al culte.

Encara que alguns aspectes del conjunt seran tractats amb més detalls en el volum dedicat a l’arquitectura religiosa, cal referir-se aquí també a l’estructura global d’aquest complex, que, sens dubte, constituïa l’element urbanístic més impactant de la Tarraco romana.

El recinte de culte era una plaça porticada rectangular de 153 m x 136 m, presidida per un temple ubicat en posició axial, ja fos exempt al centre de la plaça coincidint amb la situació actual de la catedral, o bé unit amb el pòrtic nord i ocupant l’àmplia sala que s’obria al centre de la paret nord-est del recinte.

La plaça de representació ocupava una vasta àrea –també rectangular– de 318 m x 175 m, disposada transversalment respecte a la terrassa superior i envoltada per tot de pòrtics de 14 m d’amplada, i amb el paviment aixecat més de 2 m respecte al de la plaça. El mur de fons del porticat intern estava decorat amb pilastres adossades de 4, 47 m d’alçària que es correspondrien amb les columnes del porticat a les quals s’han atribuït capitells d’ordre corinti i compost. Darrere dels pòrtics, excepte en el costat que donava al circ, hi havia uns criptopòrtics que devien sostenir encara una estructura més elevada, potser un altre pòrtic.

Aquest fòrum comunicava amb la terrassa del temple mitjançant una àmplia escalinata axial, i segurament també per dues escales més que devien donar als pòrtics laterals del recinte de culte. Així mateix, dues grans torres situades als angles sud i est del fòrum donaven accés, des dels laterals del circ, als nivells de la plaça i del seu pòrtic.

De l’espai central de la plaça, que devia estar segurament enjardinat, procedeixen nombrosos pedestals amb inscripcions dedicades a personatges notables de la província, la majoria dels quals eren flamines provincials, és a dir, personatges que havien exercit aquest càrrec sacerdotal. Altres inscripcions ens documenten l’existència d’un praetorium consulare o palau del governador; d’un tabularium, arxiu de la província, i d’una arca o tresoreria, edificis que podrien haver estat relacionats amb aquest fòrum però dels quals no es té cap més documentació.

El circ ocupava la terrassa inferior del complex i quedava així situat al cor mateix de la ciutat, com un espai de transició entre aquesta i el fòrum provincial. La façana sud-oest, oberta cap al centre urbà, estava composta per una sèrie contínua d’arcs de 7 m d’alçària separats per pilastres adossades, que donaven entrada al circ.

Les mides de l’edifici són relativament reduïdes si es comparen amb altres circs: feia uns 325 m de longitud total i entre 100 i 115 m d’amplada. Les grades estaven construïdes sobre una successió de voltes, perpendiculars al podi que envoltava Yarena. La graderia del costat nord-est –que s’adossava al mur del fòrum provincial– s’ha conservat gairebé completament, i s’ha pogut localitzar també l’accés monumental que comunicava la tribuna del circ on seien els magistrats i el fòrum: una escala en dos trams, el primer recte i el segon més ampli i amb els graons curvilinis. Al costat sud-oest, les voltes de la façana del circ que sostenien les grades també es conserven, reaprofitades per les edificacions actuals. L’extrem nord-oest, on hi devia haver les carceres –és a dir, els compartiments des d’on sortien els carros en començar les carreres–, és la part menys coneguda ja que queda sota l’actual ajuntament i, per tant, la d’interpretació més hipotètica. Eh canvi, l’extrem sud-est ha estat àmpliament excavat durant els darrers anys, i avui en dia les seves espectaculars estructures, amb la característica corba de les grades, estan en procés de recuperació i d’adequació perquè es puguin visitar. Les dimensions de l’arena del circ eren de 290 m de longitud, i la seva amplada oscil·lava entre els 77 m al costat de les carceres i els 67 m de l’altre extrem.

Quant a la precisió cronològica d’aquest complex, tant les estratigrafies arqueològiques estudiades com l’anàlisi dels diferents elements que el componien sembla que apunten a una datació de la seva construcció al voltant de l’any 70 dC, o sigui, al començament del regnat de Vespasià, el primer emperador de la dinastia Flàvia, a qui probablement caldria atribuir aquest programa desenvolupat a Tarraco, que s’inseriria en el marc de l’impuls que Vespasià va donar al culte imperial a les províncies occidentals de l’Imperi. El circ, en canvi, sembla que no va ser construït fins al darrer decenni del segle, ja en temps de l’emperador Domicià, malgrat que formés part del mateix projecte i que fos planificat ja des del primer moment: al capdavall, el circ és un tipus d’edifici que s’acostuma a trobar estretament vinculat al culte oficial.

Amfiteatres i palestra

A la primera meitat del segle II dC, la construcció d’un altre edifici ben emblemàtic de Tarraco –l’amfiteatre– va complementar funcionalment el complex provincial. Ben segur que aquest edifici no formava part del programa inicial del fòrum provincial, però, sens dubte, quan es va decidir construir-lo, es va concebre funcionalment gairebé com una extensió d’aquell i estretament vinculat al cerimonial del culte imperial, encara que s’hagués de situar fora de la muralla.

Probablement, a més, un flamen provincial devia haver estat el promotor de la construcció, segons que es desprèn de la interpretació recent d’un fragment d’inscripció monumental que devia haver estat col·locat sobre la porta principal de l’amfiteatre.

El recent estudi monogràfic de les restes ha permès una interpretació global i molt acurada d’aquest monument, malgrat l’estat de conservació que no ha deixat, per exemple, cap vestigi de la part alta de les graderies. L’amfiteatre terüa un planta el·líptica de 109, 5 m per a l’eix major i de 86, 5 m per al menor. La cavea va ser construïda amb murs i amb voltes d’opus caementicium, si bé va aprofitar la topografia de l’emplaçament per tallar part de les grades en el pendent de la roca. Se ü ha calculat una capacitat per a 14000 espectadors. l’arena –separada de la cavea per un podi de 3, 25 m d’alçària– feia 61, 5 m x 38, 5 m i estava travessada per dues grans fosses axials, que anaven cobertes amb un sostre embigat de fusta i devien contenir una sèrie de construccions subterrànies on s’ubicava la infraestructura necessària per als espectacles que es desenvolupaven a l’amfiteatre: bàsicament gladiatorum munera –combats de gladiadors– i venationes –caceres i lluites d’animals salvatges.

A Catalunya tenim documentat encara un altre exemplar d’amfiteatre a la ciutat romana d’Empúries. En aquest cas es tracta d’un edifici modest, del qual queden només el basament del podi que delimitava l’arena, i 44 murs radials que suportaven l’estructura de les grades, que devien ser de fusta. L’arena és de planta oval i té unes mides màximes de 93 m x 44 m. La ubicació topogràfica d’aquest amfiteatre, que estava situat fora de la ciutat però gairebé adossat a la muralla sud, al costat del cardo màxim, indica clarament que va ser un equipament projectat en un moment avançat de l’evolució de la vella ciutat republicana. S’ha datat a la primera meitat del segle I dC, però en realitat són poques les dades per precisar-ne la cronologia, i no es pot descartar que sigui una mica més tardà.

Del mateix moment deu ser la construcció situada davant de l’amfiteatre, a l’altre costat del cardo, també tocant a la muralla, que s’ha interpretat com una palaestra, lloc on es practicaven la lluita i els exercicis físics. L’edifici, del qual només queden els fonaments, era un gran recinte rectangular de 111 m x 68 m, que quedava configurat com una gran plaça porticada pels quatre costats en què, segurament, a més de les activitats pròpies d’una palaestra se’n devien fer també d’altres de cíviques i lúdiques.

Termes

Uns edificis molt característics de les ciutats romanes dels primers segles de l’era són les termes públiques, les quals, a més, van tendir també a un desenvolupament arquitectònic monumental. A Catalunya, on ja se n’ha vist la introducció en època republicana, estan molt poc documentades les termes urbanes d’època imperial, malgrat que s’ha de creure que devien ser nombroses i importants, tal com es pot entreveure, d’altra banda, a partir dels indicis arqueològics i epigràfics conservats. Per exemple, de Tarraco –on n’hi devia haver diverses i segur que algunes de molt luxoses–, hi ha notícies del segle passat sobre les restes trobades al carrer de Méndez Núnez, que deuen correspondre a un complex termal molt important, i que s’espera que algun dia pugui ser excavat i estudiat adequadament. Al centre de Barcino, a l’actual plaça de Sant Miquel, hi degué haver també un gran edifici termal, sobre les restes del frigidarium del qual es devia bastir a l’Edat Mitjana l’església de Sant Miquel que, fins al seu enderroc el 1868, va conservar in situ un gran mosaic amb representacions de tritons i d’altres motius marins molt propis de la decoració d’aquestes sales. La datació d’aquestes termes –de la primera meitat del segle II dC– va ser corroborada per les excavacions fetes a la plaça de Sant Miquel al final dels anys seixanta. També de Baetulo es tenen notícies de la troballa de restes d’unes termes d’època imperial que devien estar ubicades molt a prop de les termes republicanes, a l’altre costat de la Via Augusta, i que segurament convé relacionar amb els balinei novi esmentats en una inscripció procedent de Badalona.

No es farà esment de les termes privades, ben representades tant a les cases urbanes com a les vil·les, però sí que cal centrar un moment l’atenció en una altra variant, molt notable també a Catalunya: les instal·lacions termals en estacions balneàries. En són un bon exemple les de Caldes de Montbui, situades al costat de les deus d’aigua calenta que brollen a una temperatura aproximada de 70 °C a la zona de l’actual plaça de la Font del Lleó. El nucli central d’aquestes instal·lacions, que devien ser força grans, està molt ben conservat i era conegut des d’antic: consta d’una piscina rectangular d’l 1, 60 m x 6, 60 m, voltada d’arcs i ubicada al centre d’una sala coberta amb voltes. Les diverses excavacions d’urgència fetes durant aquests darrers anys a la zona del voltant han permès comptabilitzar fins a un total de 10 piscines de diverses formes i mides; és a dir, una varietat pròpia d’unes termes medicinals com aquestes. A més, sembla que al costat de la sala conservada se’n pot restituir una altra de més gran, sota la plaça de la Font del Lleó, també amb una gran piscina al mig, segurament quadrada i de 12 m de costat.

No gaire diferents devien ser les instal·lacions termals que han deixat també interessants vestigis a Caldes de Malavella: el més notable és el conjunt termal del turó de Sant Grau, construït per aprofitar una font d’aigua calenta, d’excel·lents propietats terapèutiques, que brolla a 60 °C. L’edifici, tal com permet restituir-lo l’estudi arqueològic, devia tenir també al centre una gran piscina de forma gairebé quadrada, de poc més de 9 m de costat, envoltada per un corredor porticat, el qual a la vegada es devia obrir per tres de les seves bandes a una sèrie de dependències annexes que completaven la planta quadrangular del conjunt. L’anàlisi arqueològica sembla que ha permès datar aquest edifici a mitjan segle I dC.

Les muralles baiximperials de Barcino

La darrera gran obra d’arquitectura civil romana a Catalunya, i amb la qual es tanca aquest capítol, va ser la fortificació baiximperial de Barcino. De fet, es va tractar d’una refortificació, ja que es va mantenir la muralla inicial de la colonia augustiana –que segons que sembla es conservava pràcticament íntegra–, però es va optar per reforçar-la considerablement: se’n doblà el gruix fins a una amplada de gairebé 4 m, i es dotà amb més de setanta torres, seguint el model establert a les muralles d’Aurelià a Roma. La nova muralla seguia, doncs, el mateix perímetre que la d’època íundaeional, excepte en el costat sud-est, on se li va afegir un cos avançat quadrangular, que devia estar relacionat amb el port.

Els llenços de muralla entre torres tenien una longitud entre 6 i 8 m i una alçària de més de 9 m. Les torres eren de planta quadrada, d’uns 6 m d’amplada, excepte les que flanquejaven les portes i algunes de les situades als angles de la muralla, que eren semicirculars, circulars o poligonals.

De les quatre portes de la muralla, la més ben coneguda és la que s’obria al centre del costat nord-est, cap a l’actual plaça Nova, ja que s’ha conservat gairebé amb l’aspecte originari. Estava flanquejada per una torre semicircular i una altra de quart de cercle que es devia articular amb un aqüeducte que entrava a la ciutat per aquest mateix punt.

Les muralles i les torres estan construïdes amb un parament d’opus quadratum que revesteix el farciment d’opus caementicium, de l’interior del qual s’han recuperat valuoses restes d’escultures i d’elements arquitectònics que es van utilitzar com a pedra de construcció. Sens dubte, procedien dels nombrosos monuments funeraris altimperials que hi havia a prop de les muralles, que devien ser enderrocats en el moment de construir les muralles.

Barcino, que continuava sent una ciutat molt petita, com en els seus moments inicials, es convertia amb aquestes extraordinàries muralles en el nucli més ben fortificat del país, fet que tindria gran importància per al paper que la ciutat assumiria durant els segles següents.

Arquitectura al territori: les villae

En un capítol dedicat a l’arquitectura romana a Catalunya cal fer també una referència a les villae, vil·les o cases de pagès que aquí –igual que a molts altres indrets del món romà– van tenir un paper molt destacat en l’estructuració del territori i en l’economia de l’època, i a més van desenvolupar una arquitectura d’írnportàncía notable. Els llatins denominaven amb la paraula villa tant els establiments rurals només dedicats a l’explotació d’üha propietat agrària (villae rusticae), com aquells que, a més, eren concebuts com a luxoses residències dels seus propietaris. A Catalunya hi ha nombrosíssímes villae escampades per tot el territori, i aquesta abundància i dispersió és sens dubte un. dels trets més característics de les formes d’explotació rural de l’època, malgrat que hi hagi zones, com els Pirineus i els Prepírineus, on gairebé no se’n documenten. Va ser sobretot a partir del final del segle I dC quan es generalitzà la tendència de les famílies benestants de les ciutats a traslladar la seva residència a les vil·les, situades normalment en el territori de la mateixa ciutat. Algunes d’aquestes vil·les van assolir durant el segle II i els primers anys del segle II un desenvolupament i un enriquiment considerables. No n’hi ha gaires on s’hagin fet excavacions en extensió, o gairebé cap; i això és sens dubte una mancança de la nostra arqueologia: no tenir la planta de cap villa completa per documentar-ne’ totes les parts i totes les instal·lacions.

D’entre les més significatives, se’n poden esmentar aquí algunes com a exemple, encara que més d’una estiguí encara en fase d’excavació o d’estudi. Al Maresme: la villa de Torre Llauder (Mataró), les restes més importants de la qual han estat condicionades per a la visita després de la urbanització de tot el seu entorn. Es tracta d’un establiment que va ser aixecat cap al canvi d’era i que al principi del segle III dC va assolir el moment de màxima esplendor, del qual són una bona mostra els mosaics. I la villa de can Sentromà (Tiana), on s’han excavat bona part de les instal·lacions pròpies d’una explotació agrària. Al Pla de l’Estany: l’excavació de Vílauba (Camós) documenta en extensió una villa residencial organitzada al voltant d’un patí interior, que té el seu inici al final del segle I dC i que va ser destruïda per un incendi a la darreria del segle II; la reconstrucció posterior s’interpreta més aviat com una factoria oleícola que hauria funcionat durant tota l’època baíxímperial.

Al Vallès Oriental: la villa de Can Terrés (la Garriga), que ha estat declarada recentment bé cultural d’interès nacional, té excavada només una part molt reduïda corresponent a la zona de termes privades; però els sondejos fets han permès delimitar-ne el jaciment, que s’estén en una superfície de 3.500 m², i comprovar que la planta de la villa deu estar encara completa, A l’Alt Empordà: la villa dels Tolegassos (Vilademat), situada en el territori d’Empúries, s’estructura a partir d’un gran patí al voltant del qual hi ha un habitatge relativament senzill i diverses dependències agrícoles: un magatzem de dolia, dipòsits i coberts. L’estratigrafia ha documentat diverses fases d’ocupació des del final del segle I aC fins a mitjan segle IV. A la Selva: la villa dels Ametllers (Tossa) era un important establiment, construït en terrasses esglaonades al vessant d’un petit turó, que tingué els seus orígens en època republicana i que va desenvolupar a partir del segle II dC una luxosa part residencial que en època baiximperial s’embelliria amb valuosos mosaics policroms.

A la Noguera: la villa del Romeral (Albesa) –datada entre els segles I i VI dC– ha proporcionat també diversos mosaics policroms. Al Tarragonès: la villa dels Munts (Altafulla) –segurament residència en el segle II dC d’un alt funcionari imperial– és sens dubte la més sumptuosa de Catalunya, amb les seves dues grans termes i una luxosa zona residencial amb nombrosos elements ornamentals d’elevada qualitat artística (escultures, mosaics, pintures murals...). Les excavacions que s’hi fan en el moment d’escriure aquestes línies continuen proporcionant encara noves i espectaculars troballes.

Encara es podria completar aquesta ràpida panoràmica fent referència a alguna factoria especialitzada, com per exemple la terrisseria d’àmfores del final del segle I aC documentada a Platja Fenals (Lloret de Mar), que presenta unes grans naus situades al voltant d’un patí. O també la gran factoria dedicada a l’elaboració de vi excavada recentment al Moré (Sant Pol), que és una interessant construcció disposada en quatre terrasses successives.

Bibliografia

Obres generals

• Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Barcelona, 1993.
• Balty, J. Ch.: Curia Ordinis. Recherches d’architecture et d’urbanisme antiques sur les curies provinciales du monde romain, Brussel·les, 1991.
• Barral, X.: Les mosaiques romaines et médievales de la Regio Laietana, Barcelone et ses environs, Barcelona, 1978.
• Ciancio Rossetto, P. ; Pisani Sartorio, G.: Teatri greci e romani. Alle origini del linguaggio rappresentato, 3 vol. , Torí, 1994-96.
• El anfiteatro en la Hispania Romana, Actes del Col·loqui Internacional de Mérida, 1992, Mérida, 1994.
• Étienne, R.: Le culte impérial dans la Péninsule Ibérique d’Auguste a Diocletien, París, 1958.
• Fabre, G. ; Mayer, M. ; Rodà, I.: Inscriptions romaines de Catalogne, 4 vol. , París, 1984-97.
• Gimeno, J.: Estudios de arquitectura y urbanismo en las ciudades romanas del nordeste de Hispania, Universidad Complutense, Madrid, 1991.
• Golvin, J. Cl.: L’amphithéâtre romain. Essai sur la théorisation de sa forme et de ses fonctions, 2 vol. , París, 1988.
• Gros, P.: L’architecture romaine du début du IIIe siècle av. J. C. à la fin du Haut Empire.1. Les monuments publics, París, 1996.
• Gros, P. ; Torelli, M.: Storia dell’urbanistica. II mondo romano, Bari, 1988.
• Guitart, J.: «Un programa de fundacions urbanes a la Hispania Citerior del principi del segle I aC», dins La ciutat en el món romà, Tarragona, 1994.
• Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I: Els temps prehistòrics i antics fins al segle V, Barcelona, 1996.
• Jiménez Salvador, J. L.: Arquitectura forense en la Hispania romana. Bases para su estudio, Saragossa, 1987.
• La casa urbana hispanoromana, Actes del Congrés de Saragossa, 1988, Saragossa, 1991.
• La ciutat en el món romà, Actes de XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 1993, 2 vol. , Tarragona, 1994.
• La ciutat hispanoromana, Tarragona, 1993.
• Los foros romanos en las provincias occidentales. Actes de la Taula Rodona de València, 1986, Madrid, 1988.
• Mar, R. ; López, J. ; Piñol, L. (ed. ): Utilització de l’aigua a les ciutats romanes, Tarragona, 1993.
• Nielsen, I.: Thermae and Balnea. The Architecture and Cultural History of Roman Public Baths, 2 vol. , Aarhus, 1990.
• Puig i Cadafalch, J.: L’arquitectura romana a Catalunya, Barcelona, 1934.
• Roma a Catalunya (catàleg de l’exposició), Barcelona, 1992.
• Sommella, P.: Italia antica. L’urbanistica romana, Roma, 1988.
• Ramallo, S. ; Santiuste, F. (ed. ): Teatros romanos de Hispania, Múrcia, 1993.
• Tarradell, M.: Les ciutats romanes als Països Catalans, Barcelona, 1978.
• Trrillmich, W. ; Zanker, R: Stadtbild und Ideologie Die Monumentalisierung hispanicher Satädte zwischen Republik und Kaiserzeit, Actes del Col·loqui de Madrid, 1987, Munic, 1990.

Tarraco

• Adseries, M. et alii: «L’assentament pre-romà i el seu paper dins l’evolució de la ciutat de Tarraco», dins La ciutat en el món romà, Tarragona, 1994.
• Alföldy, G.: Tarraco, dins Forum, 8, Tarragona, 1991.
• Aquilué, X.: La seu del Col·legi d’Arquitectes. Una intervenció arqueològica en el centre històric de Tarragona, Tarragona, 1993.
• Aquilué, X. ; Dupré, X.: Reflexions entorn de Tarraco en època tardo-republicana, dins Fòrum, 1, Tarragona, 1986.
• Aquilué, X. ; Dupré, X. ; Massó, J. ; Ruiz de Arbulo, J.: «La cronología de las murallas de Tarraco», dins Revista d’Arqueologia de Ponent, 1, Lleida, 1991, pàg.271-303.
• Aquilué, X. ; Dupré, X. ; Massó, J. ; Ruiz de Arbulo, J.: Tarraco. Guía arqueológica, Tarragona, 1991.
• Bergés, P. M. ; Koppel, E. M.: «Teatro romano de Tarragona. Antecedentes y situación», dins El teatro en la Hispania romana, Badajoz, 1982.
• Dupré, X. ; Massó, M. J. ; Palanques, M. L. ; Verduchi, P. A.: «El circ romà de Tarragona. I. Les voltes de Sant Ermenegild», dins Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 8, Barcelona, 1988.
• Dupré, X. ; Carreté, J. M.: La «Antiga Audiència»: un acceso al foro provincial de Tarraco, Madrid, 1993.
• Dupré, X.: L’arc romà de Berà (Hispania Citerior), Barcelona, 1994.
• Hauschild, Th.: Arquitectura romana de Tarragona, Tarragona, 1983.
• Hauschild, Th.: «Excavaciones en la muralla romana de Tarragona», dins Butlletí Arqueològic de Tarragona, època V, núm.6-7 (1984-85), Tarragona, 1988, pàg.11-38.
• Koppel, E.: Die römischen Skulpturen von Tarraco, Berlín, 1985.
• Lamboglia, N.: «II problema delle mura e delle origini di Tarragona», dins Miscelania Arqueológica Conmemorativa de los Cursos de Ampurias, Barcelona, 1974.
• Mar, R. (ed. ): Els monuments provincials de Tarraco. Noves aportacions al seu coneixement, Tarragona, 1993.
• Mar, R. ; Roca, M. ; Ruiz de Arbulo, J.: «El teatro romano de Tarragona. Un problema pendiente», dins Teatros romanos de Hispania, Múrcia, 1993.
• Puig i Cadafalch, J.: «Teatre romà de Tarragona», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VI (1915-20), Barcelona, 1923, pàg.712-717.
• Ruiz de Arbulo, J.: «El foro de Tarraco», dins Cypsela, VIII, 1990, Girona, pàg.119-138.
• Serra Vilaró, J.: «La muralla de Tarragona», dins Archivo Español de Arqueología, 22, 1949.
• Ted’a. «El foro provincial de Tarraco, un complejo arquitectónico de época Flavia», dins Archivo Español de Arqueología, 62, Madrid, 1989, pàg.141-191.
• Ted’a. «L’amfiteatre romà de Tarragona, la basílica visigoda i l’església romànica», dins Memòries d’Excavació, 3, 2 vol. , Tarragona, 1990.

Barcino

• Balil, A.: Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, Madrid, 1964.
• Balil, A.: «Las murallas romanas de Barcelona», dins Anejos de Archivo Español de Arqueología, 2, Madrid, 1961.
• Bonneville, J. M.: «Aux origines de Barcino romaine (Barcelona)», dins Revue d’Études Anciennes, LXXX, 1-2, Bordeus, 1978, pàg.37-68.
• Duran i Sanpere, A.: Barcelona i la seva història. La formació d’una gran ciutat, Barcelona, 1972.
• Granados, J. O.: «La colònia Barcino, origen i estructura d’una colònia augusta», dins Història urbana del pla de Barcelona, vol.2, Barcelona, 1990.
• Granados, J. O.: «La primera fortificación de la Colonia Barcino», dins Papers in Iberian Archaeology, British Archaeological Reports. International Series, 193, Oxford, 1984, pàg.267-319.
• Granados, J. O.: «Notas sobre el estudio del foro de la Colonia Barcino», dins Los foros romanos de las Provincias Occidentales, Madrid, 1987.
• Guitart, J.: «Quelques réflexions sur les caractéristiques de l’Enceinte Augustéenne de Barcino (Barcelone)», dins Les Enceintes Augustéennes dans l’Occident Romain, Nimes, 1987.
• Pallarés Salvador, F.: «Las excavaciones de la Plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino», dins Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 13, Barcelona, 1969, pàg.5-42.
• Pallarés Salvador, F.: «La topografia e le origini di Barcellona romana», dins Rivista di Studi Liguri, XXXVI (1970), Bordighera, 1973, pàg.63-102.
• Serra Ràfols, J. de C.: «Balanç i estat actual de l’estudi de la muralla romana de Barcelona», dins Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 10, Barcelona, 1967.
• Sobrequés i Callicó, J. (ed. ): Història de Barcelona. La ciutat antiga, vol. I, Barcelona, 1991.

Vil·les

• Berges, P. M.: «Nuevo informe sobre Els Munts», dins Estudis Altafullencs, 1, Altafulla, 1977, pàg.27-47.
• Casas, J.: L’Olivet d’en Pujol i els Tolegassos. Dos establiments agrícoles d’època romana a Viladamat (Campanyes de 1982 a 1988), Girona, 1989.
• Casas, J. et alii: El món rural d’època romana a Catalunya. L’exemple del nord-est, Girona, 1995.
• Guitart Duran, J.: «Excavación de la zona sureste de la villa romana de Sentromà (Tiana)», dins Pyrenae, VI, 1970, pàg.111 i s.
• López, A.: «Les primeres estratigrafies a la vil·la romana dels. Ametllers, Tossa (Selva)», dins Tribuna d’Arqueologia (1990-1991), Barcelona, 1992, pàg.73-95.
• Nolla, J. M. ; Casas, J.: Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al NE de Catalunya, Girona, 1984:
• Pardo, J.: «La vil·la romana de Can Terrés (la Garriga)», dins Jornades Internacionals d’Arqueologia Romana de Granollers, Granollers, 1987.
• Ribas Bertrán, M.: «La vil·la romana de la Torre Llauder de Mataró», dins Excavaciones Arqueológicas en España, 47, Madrid, 1966.
• Roure, A. et alii: La vil·la romana de Vilauba (Camós). Estudi d’un assentament rural. Campanyes de 1979-85, Girona, 1988.
• Tremoleda, J.: «Anàlisi de l’organització dels tallers locals de ceràmica a les comarques gironines», dins Ceràmica comuna romana d’època alto-imperial a la península Ibèrica. Estat de la qüestió, Empúries, 1995, pàg.75-94.