Arquitectura gòtica civil catalana

Tradicionalment, la història de l’art ha classificat l’arquitectura en religiosa i en civil, d’acord amb la seva funció específica. Però dins de l’etapa gòtica, amb un art sorgit de les mateixes ciutats i de les seves característiques religioses i socials, quan es tracta d’aclarir els conceptes d’espai aplicats a un altre terme, hom troba que –sempre amb referència a les tècniques constructives– és pràcticament impossible diferenciar-los. La ciutat gòtica, nascuda de la pròpia dinàmica quotidiana –que alhora és real i alhora és ideal–, plasma, cerca, busca i origina una forma d’hàbitat comunitari. En aquest sentit, la religió forma part d’un aspecte de cabdal importància en la configuració de l’època, i, lògicament, en la plasmació arquitectònica de les seves necessitats, ja sigui en formes més monumentals o bé en formes més quotidianes (encara que, per això, no exemptes de valor artístic). Les catedrals, les parròquies, els convents, els palaus, les cases, els hospitals, les llotges, els portals, les muralles, les places, tot, en conjunt, forma part de la dinàmica dels burgs, on les activitats comercials, industrials i d’administració no poden separar-se dels factors religiosos i polítics que els originen o els matisen i condicionen.

Les novetats constructives de l’arquitectura gòtica es van introduir a Catalunya a la segona meitat del segle XIII, a partir de l’establiment dels ordes de predicadors i menorets als nuclis de població més importants. Ja cap al final de segle els antics temples catedralicis romànics es van substituir per uns nous espais, de formes amples, adients a la realitat del moment. Barcelona i Girona van ser, en aquest cas, les ciutats Capdavanteres. A la primera meitat del segle XIV s’edificaren els grans conjunts religiosos i es configurà l’espai gòtic català, el qual es va manifestar vinculat a l’evolució general de l’art europeu de característiques meridionals, sense estar mancat de signes propis que el defineixen i que el diferencien respecte al dels altres països. Les seves fàbriques, inscrites en un model tipològic ad quadratum, distribueixen les plantes i els alçats d’acord amb les configuracions d’aquesta forma geomètrica. És una arquitectura de volums regulars en què predomina un sentit d’horitzontalitat. Els contraforts se situen a l’interior dels murs i, quan sobresurten en alçària, no són profunds i poques vegades acaben en pinacles. Les catedrals de Barcelona, Girona, Tortosa i Ciutat de Mallorca mostren amb els seus perfils i volums exteriors aquestes solucions. A l’interior es concedeix un gran valor a la integració del conjunt dins d’un concepte unitari, en estreta col·laboració amb el factor lumínic. Per exemple, a l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona (un dels edificis més reeixits), s’imposà un concepte d’espai no fragmentat, caracteritzat, a la vegada, per una gran simplicitat decorativa.

Aquest impuls constructiu es localitzà a les principals ciutats, en algunes capitals de les actuals comarques de l’àrea catalana i, a més, va anar lligat a l’expansió geogràfica vers les terres peninsulars i de l’àrea mediterrània, expansió que es va produir com a resultat de la política de conquesta dels reis de Catalunya i Aragó. Després de la primera etapa d’expansió territorial envers tots els territoris de la Catalunya Nova, des del Gaià fins més enllà de l’Ebre (1140-50), i a partir de la desfeta de Muret (1213) i la pèrdua d’Occitània, va començar un segon moment d’expansió (1230-40), durant el qual es vincularen a Catalunya les illes de Mallorca (1229), Eivissa (1235) i el Regne de València (1233-48). Fora del Principat, la projecció catalana per la Mediterrània la inaugurà Pere el Gran. Les seves campanyes africanes i l’ocupació de Sicília (1282) van ser una fita important continuada pels seus successors. Aquesta trajectòria culminà en temps d’Alfons el Magnànim, amb la instauració de la Corona Catalanoaragonesa a Nàpols el 1443.

Els segles del gòtic constitueixen, doncs, l’època d’expansió de la cultura catalana; i, així, a Sardenya, Nàpols i Sicília, als ducats d’Atenes i Neopàtria o a Rodes, s’hi poden trobar referents propis de les característiques i formulacions de l’arquitectura gòtica catalana. Barcelona, Girona, Perpinyà, Ciutat de Mallorca, València i Nàpols són les ciutats que ofereixen les millors mostres. A Lleida i a Tarragona –on la tradició romànica havia proporcionat els millors exemples–, tot i l’existència d’un nombre notable d’obres gòtiques, cal indicar que aquestes són concebudes, majoritàriament, com a complement d’edificis romànics.

Si en els primers temps l’arquitectura de l’espai gòtic català és de referència predominantment religiosa, un cop consolidada i, davant de les noves necessitats de la vida ciutadana, a partir del darrer quart del segle XIV aquesta es decantà cap a l’adaptació de les seves tècniques i formes als edificis de caràcter civil. Així, al final de la catorzena centúria i durant la quinzena, les noves empreses constructives es concentraren en la definició d’unes tipologies urbanes al servei del govern i de l’administració pública, de la indústria i del comerç, de les necessitats assistencials de la població, i en la configuració de la casa palau, que va adquirir unes constants constructives que es perllongaren durant els segles XVI i XVII. En definitiva, una arquitectura que estava al servei dels nous factors socials que formaren, dia a dia, el concepte de les ciutats catalanes de la baixa Edat Mitjana.

La ciutat

La recuperació i el desenvolupament de la vida urbana en el decurs de la baixa Edat Mitjana va conduir cap a la definició d’un nou concepte de ciutat. Aquest concepte es va desenvolupar en el marc de la dinàmica dels diversos components socials, culturals, econòmics i polítics del món urbà, i es va concretar en la dotació d’infraestructures i serveis, la monumentalització dels edificis i una incipient ordenació dels espais a les ciutats. Als territoris de la Corona Catalanoaragonesa aquest procés també es pot considerar una expressió de la complexiitat de la societat del moment, marcada pel desenvolupament dels diversos estaments (especialment el braç reial) i pel paper de la monarquia, i on no s’ha d’oblidar la influència del pensament cristià, fornit per les aportacions dels ordes mendicants i dels àmbits catedralicis. Tot plegat va conduir cap a l’establiment d’elements innovadors, els quals, tanmateix, s’enllaçaren amb d’altres que procedien de la persistència d’una tradició històrica. La societat d’aquell moment va ser conscient d’aquest nou concepte i, en funció d’això, es pot entendre que va articular un pensament sobre aquest fet. No obstant això, rarament fou capaç d’expressar-lo en textos teòrics, tot i que s’en coneixen alguns exemples. Aquest és el cas de Francesc Eiximenis i el seu model de ciutat exposat al Dotzè del Crestià, al final del segle XIV. La ciutat apareix, doncs, com el principal escenari de desenvolupament de l’arquitectura de l’època gòtica.

La ciutat: concepte, estructura i condicionaments

Quan es parla estrictament d’arquitectura de caràcter urbà dins del període gòtic, tal com es mencionava a la introducció, cal situar-se de ple en els segles XIII i XIV, moment en el qual ja hauran pres força les noves institucions públiques instaurades a la tretzena centúria. L’arrelament del parlamentarisme a la Corona d’Aragó i l’enfortiment de les llibertats municipals –manifestades en cartes de població, ordinacions, tractats i privilegis– originaren un nou creixement i desenvolupament de les ciutats, les quals van assolir un nivell polític igual al que, anteriorment, havia adquirit el privilegiat estament militar. La població de les ciutats augmentava i les seves autoritats emprengueren dispendioses obres públiques, per obtenir un màxim enfortiment material.

Així, doncs, en arribar el segle XIV, una vegada els centres urbans van tenir una organització politicoadministrativa ben definida, començaren a organitzar-se les magistratures municipals secundàries, especialitzades en diferents tasques. A Barcelona, per exemple, com a conseqüència d’un privilegi de Jaume II, de l’any 1301, s’inicià l’actuació dels obrers. El rei va concedir aquest privilegi a petició dels prohoms del Consell de Cent, els quals necessitaven organitzar un servei de vigilància de les obres i, per això, segons consta al document, cada any podien escollir dos prohoms que actuaven en equip i que tenien cura de les obres públiques, de les places, de les clavegueres i de qualsevol altra obra que es fes a la ciutat. Uns quants anys després, cap al 1330, hi ha constància d’un dels primers testimonis de la preocupació del govern i de l’administració dels sobirans catalans per millorar i embellir les ciutats. Alfons el Benigne, una vegada conquerida la ciutat sarda de Sàsser, en un dels capítols secundaris del repartiment de la ciutat entre els nous repobladors catalans, expressa: «Reconeguen les places e les carreres, e si y ha menester adob per embellir la ciutat, fagen-li abans que pertesquen los alberchgs de aquella e, especialment si algunes cases tenen ...que les façen derrocar. » En aquestes mateixes dates, el Consell de Cent, assessorat pels obrers, va intentar iniciar l’eixample de la barcelonina plaça del Blat, que havia estat el gran mercat de la Barcelona altmedieval. En aquesta plaça s’havia fet impossible la realització d’una activitat normal de compravenda de cereals, a causa de la progressiva compressió urbanística d’aquella àrea, i s’havia hagut de traslladar una part del mercat a la platja del barri de la Ribera.

Dins l’àrea cultural catalana, tal com succeeix als altres regnes hispànics i a diferència d’alguns llocs europeus, no hi ha un model arquetípic d’agrupament urbà que pugui ser anomenat baixmedieval. Però si es parteix de l’espai urbà precedent, podem observar canvis importants que doten aquests nuclis de diferents perspectives i característiques. En veritat, les ciutats canvien d’extensió a partir dels primers nuclis –ibèrics o romans–, i cap al final del segle XIII o el segle XIV, o més endavant fins i tot, es produeix la consolidació d’apreciables àrees d’edificació fora dels primers recintes emmurallats (les viles noves), les quals, per diversos motius, es tornen a emmurallar. En alguns casos, però sempre en poblacions importants (com Barcelona, Girona o Tarragona), s’arribà fins a tres recintes de muralles consecutius en cronologia, a mesura que l’habitatge ultrapassava el nucli original. Això no vol dir que, dins de l’espai de les muralles del segle XIV o del XV no es trobin àrees extenses d’hortes particulars o pertanyents als convents que quedaren inclosos dins dels nous recintes. L’estancament de la població a causa de les epidèmies (en particular les pestes del XIV) o la fortificació per motius bèl·lics (com la guerra entre Pere I de Castella i Pere III de Catalunya) va generar, tanmateix, amplis espais on les hortes s’alternaven amb les edificacions dels ravals originats a partir dels primers nuclis del segle XIII, i la consegüent habitació a prop dels camins, relacionats amb els primers portals i les diferents àrees de mercadal. En d’altres localitats de l’Europa occidental, com ara Lovaina, Brussel·les, Yprés, Ausburg, Gènova o París, es produïen condicions similars.

La ciutat gòtica es manifesta com un organisme viu i, dins d’ella, tots els edificis públics estan íntimament lligats en funció d’una concepció diversa de les relacions humanes que converteixen la ciutat en un símbol col·lectiu, sovint referit a la ciutat de Déu. Aquestes ciutats, emmurallades, amb torres i portals, mostraven un teixit urbà format freqüentment com una estructura concèntrica, total o parcial, al voltant del castell palau, església o nucli catedralici, que constitueix el nucli original. Les cases s’arrengleraven i s’obrien als carrers i, aquests, juntament amb les placetes, es vertebraven en direcció als punts comunitaris focals: els grans edificis religiosos i civils, els quals, adreçats al fons o als flancs d’aquestes places, constituïen el centre de l’aristocràcia edilícia de les ciutats dels segles XIV i XV.

Les poblacions gòtiques catalanes no repetien mai esquemes geomètrics abstractes ni seguien cap planimetria determinada en el seu conjunt. El seu límit era l’adaptació al medi físic, amb la combinació d’elements i d’espai, i s’articulaven en una unitat morfològica sempre única i irrepetible, malgrat que entre elles hi pugui haver semblances, si les circumstàncies condicionadores són les mateixes. Només són una excepció d’aquesta característica aquelles viles de fundació artificial, com Castelló de la Plana, Vila-real o Nules (a les terres valencianes), o Sa Pobla, Felanitx i Llucmajor (a les mallorquines), les quals, a partir de mitjan segle XIII i a la manera de les bastides llenguadocianes, solien obeir al sistema de quadrícula mediterrània, d’arrels hel·lenístiques i romanes.

Hi ha pocs estudis sobre les estructures, formes i condicionaments de les ciutats gòtiques catalanes; i més encara quan aquests temes es tracten des de la perspectiva de la història de l’art, centrada majoritàriament en l’estudi dels principals edificis i monuments urbans. Amb tot, se’n poden considerar alguns elements específics, els quals, durant els segles XIV i XV, amb la seva construcció, permanència o desaparició, van contribuir al disseny de la trama urbana. El primer, i més important, per intentar tancar i defensar la ciutat va ser la construcció de muralles. El segon, l’aixecament d’edificis eclesiàstics –catedrals o parròquies–, els quals, amb el pas de la tecnologia romànica a la gòtica, representen una autèntica revolució urbanística, similar a l’establiment dels convents de dominics i de franciscans a la segona meitat del segle XIII. El tercer, l’aparició dels barris o espais ocupats per les comunitats marginades (concretament els calls i les moreries). Les vies urbanes, carrers i places, es podrien considerar en quart lloc i, a partir d’aquí –sense . cap voluntat d’establir prioritats–, les obres d’interès artesanal, industrial i mercantil; els ponts; les fonts i els aqüeductes, i els camins que comunicaven les poblacions, per tot allò que representen: equipament d’infraestructures i mitjans per a les relacions externes i internes de les ciutats. Com a element final cal esmentar el paper específic que van tenir els edificis construïts als segles XIV i XV, amb voluntat de servei a la ciutat i, alhora, com a mostra d’esplendor, bellesa i poder: els palaus de la Generalitat, les cases de la Ciutat, els palaus de la monarquia, de l’estament eclesiàstic i de la burgesia; les llotges i els hospitals. La presència i la necessitat de tots aquests elements, testimonis dels canvis que es van produir en la dinàmica de les ciutats, degueren contribuir, simultàniament, a variar el concepte de la ciutat tradicional fins a fer-lo arribar al d’una ciutat nova, en la qual, l’articulació i la disposició dels elements nuclears es degué sumar, també, a la voluntat d’embelliment i d’ordenació més racional.

Encara s’està lluny de poder plantejar-se si a les ciutats dels territoris catalans va existir una teoria urbanística a priori, o bé, si a partir de pràctiques diferents es va arribar a una concepció de ciutat ideal. Però sí que és cert que els monarques catalans dels segles XIV i XV, cultes, amants de la vida grata i sumptuosa, i afeccionats als jardins, van ser intèrprets eficaços de la nova concepció de l’escenari urbà. En aquests temps hi hagué una incipient preocupació per l’estètica urbana, l’ennobliment de la ciutat i l’interès per l’augment de la seva bellesa, ordenació i bona i regular traça. Tot això va formar part de les intencions dels medis cortesans, i va arribar fins als populars. Cap a la meitat del segle XIV, fomentat pel caliu de la riquesa produïda per les activitats industrials i mercantils, sorgí a les terres mediterrànies catalanes un nou esperit ciutadà i una nova sensibilitat, ben segur relacionada amb la de les veïnes ciutats italianes. Així, al mateix temps que es va difondre per tot el territori hispànic l’afecció per les desfilades sumptuoses, les justes, els tornejos, els jocs de canyes i anells i els correbous, creixia el gust per l’ordenació i la simetria dels edificis i dels conjunts urbans.

Es propugnava que al voltant de les construccions monumentals hi hagués amplis espais lliures: carrers de més amplada i traçat rectilini, o places grans amb formes regulars. En uns i altres, s’hi van construir edificis excel·lents i uniformes, sense que hi faltessin jardins, passejos i fonts. La idea de l’embelliment de la ciutat a partir de construccions monumentals està explícita en el document pel qual Pere III el Cerimoniós autoritzà el 1339 el pagament d’impostos per construir una Lotge a Barcelona. Aquesta s’aixecaria segons la disposició reial «ad honorem nostrum et nobilitatem dictae civitatis», i, també, l’any 1403, Martí I l’Humà va voler enderrocar unes cases de la plaça situada davant del Palau Major, per tal d’engrandir-ne l’espai i poder-hi celebrar justes i tornejos, alhora que contribuiria a embellir la ciutat. Així mateix, el 1409, els mercaders de Mallorca projectaren construir un llotja per ennoblir la seva professió i la ciutat, i a l’esplèndida ciutat de València dels últims temps medievals, per emmarcar dignament el portal de Serrans (aixecat entre el 1392 i el 1398 a la muralla construïda el 1356 per Pere III), es va comprar i s’enderrocà una gran casa, el 1388, per obrir una plaça immediata, la qual es va ampliar de nou l’any 1406.

Simultàniament, i dins del mateix ambient, a la segona meitat del segle XIV, Francesc Eiximenis, un gironí de naixement i un home i escriptor molt lligat a la vida pública de Barcelona i de València, pare franciscà, teòleg popular i professor d’ascetisme i moral política, coneixedor de diverses ciutats estrangeres, va propugnar la ciutat de traçat geomètric regular. I no ho va fer només perquè aquesta era més pràctica i còmoda per viure-hi i, fins i tot, de més fàcil defensa que les irregulars, sinó perquè era més bella. En el llibre XII del Crestià, escrit entre el 1381 i el 1386, en el capítol CX tracta de «Quina forma deu haver ciutat bella e bé edificada», i el text diu així:

«De la forma de la ciutat són estades diverses opinions; car dixeren los grec filòsofos, jatsia que après hi hagen ajustat queucom los savis crestians, e han dit, sumàriament, en esta matèria: que tota bella ciutat devia ésser quadrada, car ret-se’n pus bella e pus ordenada; car llavors, al mig de cada costat, de ésser un portal principal que sia lluny de cascun angle de mur seu per cinc-centes passes, en guisa que tot lo mur haja entorn quatre milia passes; e del portal d’orient fins al portal de ponent pas carrers gran e ample travessant tota la ciutat de part en part; semblant sia del portal principal qui guarda mig jorn fins a l’altre principal qui guarda tramuntana. Posarem, encara, que de cascun d’aquests portals principals fins als dos angles qui li estan a dos costats, hagués dos altres portals menys principals, la un fos a la part dreta, l’altre a l’esquerra: e que així com dit és, que vinguessen carrers drets del portal d’orient al portal de ponent, e d’aquell de ponent fins aquell de tramuntana, així vinguessen carrers drets e bells de cascun dels portals menys principals fins als altres portals contraris. E, per consegüent la ciutat aquella hauria quatre quartons principals, ço és, quatre parts: e cascuna part poria haver plaça gran e bella, e en cascuna part poria estar qualque notable gent especial: car, si la ciutat era sobre mar, en la part sobre mar deurien estar los mercaders, canviadors, corredors d’orella, drapers; e en lo costat de la ciutat deu estar lo palau del príncep, ben fort e alt, qui haja eixida defora lo mur, així que tota vegada puixa metre dins la ciutat companyia o la’n puixa traer.

»En lo mig de la ciutat deu ésser la Seu; e après deu ésser gran plaça e bella, ab graons de cada part, així que si vols alcun que no te calga cercar, sinó que te’n puges alt en los graons e que veges lla jus. En aital plaça, per honor de la Seu e dels sacraris divinals qui aquí són, no es deu fer negun solaç deshonest, ne li deven estar coses venals, ne s’hi deu sostenir neguna immundícia, ne forca de ésser aquí ne costell, ne s’hi deu negun punir ne sentenciar. Aquí deu, après la Seu, estar lo bisbe, e après d’ell los sacerdots; e per tal, en la dita plaça no es deu sostenir brogit, per no torbar l’ofici divinal en aquells qui són dats al servei de Déu. Per cascuns dels quatre quarters de la ciutat deu ésser posat un orde dels mendicants, e parròquies certes, e oficis certs e mesclats, per tal que en cascuna de les quatre porcions de la dita ciutat se tròpien de tots oficis. Envers lo portal qui va vers la terra o l’horta o los camps, deuen estar los llauradors; e en cascuna part de les dites quatre deu haver carnesseria, pescateria, almodí, e tot recapte per los habitants aquí, hoc encara, si hi ha aigües copioses, deuen-se partir pertot egualment.

»Lo mur deu haver en cascun angle principal e bell castell. E cascun portal principal deu estar entre dues torres, e les torres deuen ésser plus altes e majors en los quatre portals principals, que en los altres menys principals. Deu ésser lo mur bo e alt, e gros, e fort, per tal que la ciutat no solament se puixa defendre per virtut de sos hòmens, ans encara per virtut de sos murs; no-res-menys que aquells qui estan sots murs, si són pocs, mills se poden defendre a molts que si eren sens murs. Requer, encara, que lo mur haja dalt eixides, en les quals puixen estar amagats los combatents, e puixen d’aquí trametre pedres e altres coses invasòries e defenents. Deu, encara, lo mur ésser tan alt, que no es puixa escalar per res. Deuen, encara, les torres del mur ésser així altes, que per gran torre de fust que fos feta de fora per esvair o per entrar dins, que no els puixa sobreguejar. E deuen aquí tenir bombardes poderoses que trenquen tot aquell aital bastiment. E deuen tenir aparellat foc e pega e alquitrà, ab què hi meten foc si s’acosten al mur, e ganxos aferrats en cadenes lligades al mur ab què aferren lo dit bastiment, en guisa que per força haja a romandre aquí; e ells així romanent poden-los esvair aquells qui són en les torres del mur ab pedres, e ab ballestes, e ab bombardes, e ab oli bullit, e ab alquitrà; e aquells qui són en lo mur, entre les torres, poden dejús la bastida aquella, quan s’acosta, posar foc e fer-los molt de mal, segons que ensenya Armelius, mestre de la cavalleria de Carles manyes, en lo tractat que féu qui s’apella lo “Defensor de les forces”. Deu encara, haver lo mur davant si barbacana, e après, valls o vall pregon, empedrat, ample en la boca e baix estret, a quantitat d’un peu, e deu ésser ple d’aigua. E açò basta per guardar la ciutat, segons aquells qui parlen d’aquesta matèria.

»Hospitals, llocs de llebrosos, bordells e tafureries, e escorriments de clavegueres, deuen estar a la part contrària d’aquell vent qui més s’usa en la ciutat, per tal que lo vent aquell no tir les infeccions del dit lloc, ans les lluny e no les li hi lleix acostar. »

La descripció d’Eiximenis va ser traduïda gràficament per Josep Puig i Cadafalch al seu article «Idees teòriques sobre urbanisme en el segle XIV: un fragment d’Eiximenis» (Estudis universitaris catalans, 1936). Es tracta d’un pla reticular, de clara ascendència mediterrània, hipodàmica, que no devia correspondre, de ben cert, a les ciutats que degué haver vist Eiximenis. Aquestes ciutats, tal com s’ha comentat anteriorment, no tenien per norma una forma simple i geomètrica. Tanmateix, és indubtable que a la meitat del 1300, el sentir i el fer de la comunitat ciutadana i dels seus rectors van proporcionar l’existència d’un text teòric que, basat en pràctiques reals, apuntava vers el concepte d’una ciutat ideal.

Els equipaments i els serveis urbans

En plantejar-se l’anàlisi dels motius que van conduir a la realització de les obres d’arquitectura-enginyeria degudes a la iniciativa de les ciutats, es fa evident la manca d’un programa preestablert, ja que aquestes van ser, més aviat, fruit de les necessitats més urgents de la dinàmica política, social i econòmica de la baixa Edat Mitjana. Als territoris catalans, els conflictes militars entre Catalunya i Castella van imposar una política de defensa, materialitzada en l’emmurallament de viles i ciutats. Aquestes obres representaren unes despeses importants, en detriment d’altres necessitats urbanes. Alhora, la revitalització de les relacions mercantils portà a la necessitat d’una bona infraestructura viària que els poders civils van propiciar i facilitar tenint cura de les vies de comunicació. Aquests poders centraren la seva actuació en les vies d’entrada i de sortida de les poblacions importants, i van coincidir, en aquest aspecte, amb les necessitats militars de mantenir les xarxes de camins en bon estat. Davant d’aquesta situació, durant l’etapa gòtica es van reaprofitar les vies, els camins i els ponts alçats per les legions romanes assentades a la península Ibèrica, o bé, se’n feren de nous. Un altre condicionament, fins i tot tan important com els anteriors, van ser els problemes sanitaris de la població, sovint originats per la insalubritat de l’aigua destinada al consum domèstic. El problema era greu i es mirà de solucionar-lo, segons les diferents possibilitats, amb la canalització de l’aigua, l’obertura de fonts públiques arreu de les ciutats i, al mateix temps, amb l’aprofitament o la construcció de bell nou d’aqüeductes. Dins dels recintes de les ciutats també es van fer sínies i canals –per regar els horts i moure els molins hidràulics que s’utilitzaven a les indústries–, però totes aquestes darreres obres no originaren formes artístiques.

El gran moment de les fortificacions urbanes correspon a l’època del rei Pere III el Cerimoniós (1336-1387). Aquest monarca va pronunciar a les corts catalanes del 1370 un discurs en què digué: «Us pregam [...] que vullats fer tres coses: la primera que vosaltres, ciutats e viles nostres, vos vullats be enfortir de murs e valls. » Ciutats grans i petites, viles i residències rurals van construir els seus murs, o elements de fortificació, concebuts segons les pautes ja establertes anteriorment als murs de defensa que envoltaven els castells. Així, doncs, els elements constructius de les muralles urbanes van ser els llenços, o panys, coronats per merlets amb verdesques, que servien de parapets, on s’obrien regularment espitlleres (a través de les quals els defensors disparaven amb arc i ballesta). Un camí de ronda, al nivell superior del mur, circumval·lava la ciutat. Sobresortint del mur, en alçària, hi havia torres de planta circular, quadrada o poligonal, sovint en els angles o flanquejant les portes. Les barbacanes, els bastions i els baluards constituïen els punts més avançats de la fortificació i, des dels elements sortints –corseres, lladroneres i matacans– es podien llançar pedres, aigua o oli bullent contra els assaltants.

Els portals eren els punts obligats de pas per entrar al clos de la ciutat o sortir-ne, i solien estar formats per una porta flanquejada per dues torres. Normalment, s’hi accedia per un pont llevadís, que salvava el vall o fossat. Aquests portals acostumaven a estar permanentment guardats, i eren aprofitats per cobrar impostos sobre el trànsit de mercaderies. De nit, es tancaven i es vetllava pel descans urbà, i s’evitava l’entrada de desconeguts. Dins de les poblacions hi havia altres fortificacions menors, incloses en el recinte murat, que s’anomenaven castell, com el Castellvell i el Castell Nou a Barcelona, el Castellet a Perpinyà, o l’Almudaina a Ciutat de Mallorca.

Les viles defensades amb muralles es van configurar, sovint, en funció d’aquestes i van arribar a tenir la imatge d’un castell. Aquesta és la lectura visual que encara es pot fer, o recuperar en part, a Vilafranca de Conflent, Peratallada, Pals, la vila vella de Tossa de Mar, Hostalric, Montblanc, Benassal, Peníscola, Alcúdia i d’alt de la vila d’Eivissa. D’altres poblacions que van tenir cercles de muralles les han perdudes al llarg del temps, però n’han conservat dins de la trama urbana actual notables restes, més o menys monumentals. Aquest és el cas de les torres o llenços dels nuclis empordanesos de Verges i Ullastret; del portal del Carme (del segle XV) i d’un extens pany fins a la torre Gironella a la ciutat de Girona; del llenç del Paral·lel, que arribava a les Drassanes i que inclou el portal de Santa Madrona, a Barcelona; del vall de Sitges; del clos del monestir de Poblet, i de les portes monumentals de Serrans i de Quart (aquestes del segle XV) a la ciutat de València. A Tarragona, la Torre de l’Arquebisbe, construïda sobre el mur romà, és el tram més significatiu de les fortificacions del segle XIV, i, a Perpinyà, el Castellet, bastit a la segona meitat del XIV per l’infant Joan, és una bella i original mostra de l’arquitectura militar.

Encara que el gran moment de les fortificacions de les ciutats va ser, tal com ja s’ha dit, l’època de Pere III, durant el segle XV es construïren encara moltes fortificacions de tipus medieval, en espera de la gran revolució de les defenses modernes del cinc-cents, realitzades per arquitectes internacionals al servei de Felip II. A diferència del predomini de les torres prismàtiques del tres-cents, com les de Sant Vicenç de Morella, les de la Porta Reial de Poblet o les de Serrans a València, els nous temps van afavorir la recuperació de les torres cilíndriques o semicilíndriques, amb talús i coronament amb barbacana voladissa. Els exemples més monumentals d’aquest tipus de fortificació al segle XV són les grans torres del Castell Nou de Nàpols, bastides per Guillem Sagrera, i les de la Porta de Quart, a València, construïdes per Pere Bofill en el període comprès entre el 1441 i el 1460. Altres exemples dels últims temps del segle XV són la Porta Daurada de Poblet, de característiques flamígeres, i la d’entrada als murs de la vila de Prades; ambdues són molt similars. Entre aquestes últimes fortificacions també són dignes d’esment la mola quadrangular amb matacans d’angle de la Torre del Rei, a Orpesa, i la Torre del Consell d’Elx.

Dins del conjunt de les xarxes viàries de comunicació entre les poblacions, els ponts han ocupat sempre un lloc destacat com a solució òptima per salvar els cursos fluvials i els desnivells orogràfics. Malgrat que a l’època gòtica es conservaven i s’utilitzaven els ponts romans i romànics, se sap que se’n van construir de nous –de fusta o de pedra–, i encara, actualment, se’n conserven exemples destacats de fàbrica gòtica (alguns contribueixen a configurar l’aspecte medieval d’algunes de les viles i ciutats catalanes). Aquests ponts conservats, de caràcter monumental i, igual que els precedents del món romà i romànic, són obres de fàbrica de pedra amb arcs o arcades, on el pes i les càrregues són transmesos als pilars obliquament, a través de l’estructura corba de cada arc, en forma de forces de compressió. Aquest tipus, i també la variant que forma part d’una canalització d’aigua (l’aqüeducte), tot i ser obres d’enginyeria, van incorporar en la seva dinàmica constructiva les noves relacions que s’establiren en l’arquitectura gòtica entre els materials i la canalització de les forces i les tensions cap a un punt determinat, i van oferir un nou llenguatge de percepció visual. Així, els ponts gòtics de pedra es caracteritzen pels seus arcs apuntats, de mig punt o rebaixats. En alguns casos aquests arcs són de llum i alçària diferents, si bé el central és el més alt i el de més llum.

El pont del Diable de Martorell, el pont Vell de Manresa i el del Francolí a Tarragona són exemples de nous aprofitaments de la construcció romana en època gòtica. El pont Nou de Manresa (1323), el del Diable de Cardona (iniciat al segle XV), el del Bruguer a Vic (situat a l’antic camí de Folgueroles), el de Camprodon i el de Sant Joan de les Abadesses, així com el de Besalú (amb torres de defensa, merlets i portals ogivals), són obres gòtiques destacades. Els ponts urbans més importants són els de la ciutat de València, on abans del segle XV, si el Túria baixava ple, calia travessar-lo en barca. El primer pont va ser el de la Trinitat, del 1402, amb nou arcs apuntats, i no va haver-n’hi d’altres fins entrat el segle XVI, moment en què es van construir el de Serrans (1518), el de Mar (1596) i el del Reial, amb templets (acabat el 1598), tots ells basats en l’ús d’arcs rebaixats. Els ponts de la població d’Alzira també van ser mostres destacades, però s’enderrocaren al segle XX.

Pel que fa als aqüeductes, el de la vila de Morella es pot considerar com una construcció molt particular entre les utilitàries. Es va començar l’any 1320, per un privilegi que Jaume II va concedir als Jurats de la vila. La major part del seu trajecte és un mur, alleugerit a la part superior per dos registres d’arcades de mig punt de ritmes no coincidents. A la part inferior hi ha, en indrets separats, tres grans arcades apuntades que deixen pas als camins.

El proveïment d’aigües potables a les ciutats i la seva distribució mitjançant fonts van ser unes altres obres públiques importants per la seva funció, les quals, en alguns casos, conjuminaren els valors funcionals amb els artístics. Les epidèmies, força freqüents a les poblacions medievals, sovint motivades per aigües en mal estat, van provocar un problema d’higiene i salut pública, i, de mica en mica, els pous contaminats foren abandonats i substituïts per fonts públiques. L’estructura unificadora i compaginadora de dos elements de diferent origen, un de natural (l’aigua) i un altre de construït (el dipòsit, el broc, el receptacle), creà, en casos concrets, uns models de valor artístic notable, els quals també es pogueren convertir en formes incloses i estructurades dins d’un determinat entorn urbanístic. A Barcelona, després que el Consell de Cent aprovés la portada d’aigua procedent de la mina de Collserola, es va originar tombant el 1350 un pla d’abastament general del qual resultà la construcció de fonts a diferents indrets de la ciutat. Actualment es conserven les de la plaça de Sant Just, del 1367 (construïda per Bernat Roca), i la de la plaça de Santa Maria del Mar, de l’any 1403 (obra d’Arnau Bargués). Totes dues tenen forma d’edicle. La primera dóna a tres espais diferents: al davant, a la plaça, i als laterals, al carrer de Lladó i al de la Palma de Sant Just. Al frontis l’aigua brolla per boca de tres mascarons i va a parar a una pica; al centre hi ha la imatge de sant Just. Pel carrer de la Palma, dos escuts nobiliaris emmarquen un falcó, el qual té una perdiu entre les urpes, i per la cara del carrer de Lledó, un òcul de traçat gòtic acaba el conjunt. La part superior es va modificar posteriorment amb una balustrada. La font de la plaça de Santa Maria del Mar està situada al centre del barri de la Ribera. Se la coneixia també com la font dels senyors perquè era la que proveïa la classe senyorívola que residia al carrer de Montcada. És una construcció cúbica que fa cantonada. Cap al carrer d’Abaixadors mostra dues gàrgoles i dos blasons, mentre que, pel costat de la plaça, hi ha tres brolladors. Dalt de tot, al bell mig de l’eix longitudinal, hi ha un petit rosetó calat. Originalment, sobre la font hi havia una torre d’aigua i un jardí penjat. A altres indrets de les terres catalanes encara es conserven, parcialment o total, fonts gòtiques importants. Cal recordar la de Blanes, que té la forma d’un edicle octogonal coronat per unes gàrgoles, una cresteria calada amb pinacles i una agulla terminal; la dels Nou Raigs, a Ceret, que és del segle XIV, i la de Xàtiva, del XV, tot i que reformada posteriorment.

Les formes de l’arquitectura civil

Les tipologies arquitectòniques de la baixa Edat Mitjana pròpies de les ciutats, és a dir, les cases enteses com a habitacle, les cases palau de tipus senyorial, els palaus dels monarques i els palaus de les institucions de govern, al costat dels edificis vinculats a l’assistència, a l’element mercantil i als usos industrials, sense oblidar les construccions pròpiament religioses, mostren, en conjunt, la riquesa i la complexiitat de la vida urbana d’aquells temps. Dins de l’àmbit catalanoaragonès, aquests diferents tipus, els quals es van difondre des de les ciutats principals cap als diversos nuclis secundaris, presenten una integració de solucions arquitectòniques característica, que es poden situar en l’aplicació indistinta de conceptes d’espai, d’elements estructurals i d’articulació intercanviables en els diversos edificis –fossin de funcionalitat religiosa o civil–, i, per exemple, el dormidor d’un convent pot presentar una construcció i un espai força semblant al d’una sala d’hospital o el d’una nau d’unes drassanes. Dins d’una lectura sincrònica aquest fenomen també es detecta en l’àmbit de les formes i dels repertoris ornamentals. En conjunt, ens trobem davant d’un panorama ric, del qual s’han conservat nombrosos edificis, obra d’arquitectes com Ponç Descoll, Pere Llobet, Arnau Bargués, Marc Safont i Guillem Sagrera, entre d’altres.

Les tipologies arquitectòniques

Un cop introduïts dins del recinte de la vila o ciutat baixmedieval per un dels portals corresponents, els habitatges particulars i els edificis propis dels serveis comunitaris i de govern, situats en carrers més o menys amples, en places o placetes, seran els components urbans d’ús civil que permetran copsar la dinàmica i les característiques pròpies dels diferents nuclis de població i la seva plasmació en edificis destacats.

Ieronimus Monetarius, un doctor en medicina que va exercir la seva professió a Nüremberg, va fer, entre el 1494 i el 1495, un llarg recorregut pels diferents territoris d’Alemanya, França i Espanya, que després explicà al llibre titulat Itinerarium sive peregrinatio per Hispaniam, Franciam et Alemaniam. La narració d’aquest viatge, a part d’impressions i de valoracions particulars de cert interès, referència les característiques, els costums i els edificis de les ciutats i poblacions més destacades de l’Espanya del final del segle XV. Centrant-se exclusivament en els comentaris aplicats a les ciutats pertanyents a l’àrea cultural catalana, els temples i els convents sempre mereixen elogis i comentaris per les riqueses i les singularitats arquitectòniques que posseeixen; però també, i al mateix nivell, les cases de govern, els palaus, les cases de mercaders i, particularment, les llotges i els jardins de les ciutats de Barcelona i de València li van causar una gran admiració. La narració d’aquest distingit viatger constitueix un testimoni únic que ofereix l’opinió d’un home culte davant dels monuments arquitectònics de les ciutats per on ell va passar, tot just en acabar el segle XV, quan els supòsits de l’arquitectura gòtica ja estaven totalment afermats i consolidats. Les seves referències als edificis civils de Barcelona i de València demostren l’esplendor medieval d’ambdues ciutats, corroborada encara avui per les magnífiques fàbriques dels edificis conservats. De Barcelona en destaca, per exemple, la Llotja, que qualifica de superba, com a edifici que s’assembla al mateix temps a una església i a un gran palau, i la casa del Consell, de la qual diu que és formosa. Referint-se a València comenta la bellesa de la Llotja que en aquells moments es construïa i la magnificència dels seus nombrosos palaus.

Així, doncs, algunes de les cases i palaus, hospitals, llotges i drassanes que Ieronimus Monetarius va visitar ens proporcionen uns exemples importants i propis de les tipologies més destacades de l’arquitectura civil de l’etapa gòtica.

Les cases i els palaus urbans

Si bé és cert que l’estudi de la casa particular desborda el tema concret i tradicional dels corrents establerts a la història de l’art, i entra en relació amb els temes propis de la geografia humana i de l’antropologia, no és menys cert que la permanència d’unes formes d’habitatge –lligades a les tradicions tècniques i a les condicions materials i històriques– pot condicionar el concepte d’espai d’unes altres cases concebudes amb voluntat de riquesa, poder i confort. Aquestes, per mitjà de la incorporació de les noves tecnologies constructives i dels temes i tècniques ornamentals, es poden integrar dins de l’estilística pròpia de l’art gòtic, però sempre conservaran el punt característic de la tradició de l’espai anterior, el qual li donarà, dins del moviment general, la seva pròpia identitat. Aquesta estarà completament lligada a les constants de l’arquitectura mediterrània d’arrels clàssiques tardoromanes transmeses per l’alta Edat Mitjana.

Els elements bàsics d’aquesta tradició són els mòduls quadrangulars o en rectangle, disposats orgànicament –en alçària i en amplada– al voltant d’un pati interior (que serveix de centre distribuïdor), amb una escala que uneix la planta i el pis. La incorporació d’arcs apuntats, traceries calades, enteixinats policromats i daurats, voltes de creueria i llindes amb escuts, a més de mobles, pintures i escultures de formes i temes nous, aconseguirà, juntament amb els elements bàsics esmentats, uns conjunts residencials més rics i confortables que definiran un nou espai, vigent fins ben avançat el segle XVI. La casa dels marquesos de la Floresta a Tàrrega i l’edifici de la Paeria –casa dels Sanaüja– a Lleida (ambdós de l’últim quart del segle XIII) tenen, en planta i en alçat, la majoria dels elements que es repetiran als habitatges senyorials a partir del segle XIV, encara que l’articulació i l’ornamentació de les façanes es mantenen dins de les pautes del romànic. El mateix degué succeir amb els palaus fortificats del rei Jaume I (la Suda de Lleida, els palaus de Barcelona, Perpinyà i Montpeller, l’Almudaina de Mallorca); però les alteracions de les seves estructures a partir del segle XIV no permeten establir cap anàlisi comparativa. En els segles XIV i XV, les cases palau conservades a les ciutats i a les viles més destacades ofereixen exemples importants de les cases gòtiques, tant si es tracta de les seus del govern i de l’administració, com si són palaus de la monarquia, de bisbes i canonges, o cases senyorials de la noblesa i dels burgesos enriquits.

Els testimonis directes de les cases corrents dels ciutadans, anomenades albergs i de vegades hostals, estan força alterats; però, gràcies a les referències documentals dels arxius, es pot deduir que aquestes solien ser d’una sola crugia i més aviat estretes. Estaven construïdes amb tàpia, maons o aparell en combinació amb estructures de fusta, i es distribuïen en una o en dues plantes. A la planta baixa o «botiga», s’hi acostumava a disposar el lloc de treball i magatzem, arran de carrer. A la part posterior, una «rebotiga» donava a un pati, sovint convertit en hortet. A les plantes altes era freqüent la doble «cambra», una davant i l’altra darrere, les quals eren utilitzades com a menjador i dormitoris, i per a cuina i altres serveis.

Les cases senyorials o palaus, tal com s’ha dit anteriorment, s’organitzaven entorn d’un pati, amb accés des del carrer, on era freqüent trobar-hi un pou. Una escala recta i descoberta conduïa a la planta primera o noble, no sense aturar-se abans en un petit replà, on hi havia la porta de l’estudi o despatx. Al primer pis s’hi feia la vida, i s’hi disposaven les cambres diferenciades per funcions i, també, en alguns casos, s’hi trobava la capella particular. Una altra escala, sovint de cargol, conduïa a les golfes de la part alta. A la planta baixa hi havia els cellers, les quadres de cavalleries i altres dependències. Els paraments exteriors d’aquestes cases gòtiques mantenen molt marcats els esquemes de les cases romàniques, però els nous temps es manifesten en l’abundància de façanes amb belles portes adovellades amb arc de mig punt i de finestres coronelles, bífores o trífores a la planta noble, caracteritzades per falsos arquets que descansen sobre impostes als brancals i a les columnetes de subdivisió. Aquestes mostren una secció quadrilobulada i estan esculpides en pedra nummulítica de Girona, ben polida, amb capitells de derivació coríntia (molt estilitzats i de relleu molt baix) i bases amb volutes als angles. Les impostes s’enriqueixen amb frisos de rosetes. Les columnes i els capitells, molt uniformes, es fabricaven en sèrie i van ser exportats per tota la Mediterrània. A la part alta de la façana, sota el sortint dels ràfecs de fusta, a la solana, és freqüent trobar-hi la presència d’una galeria oberta, sostinguda per columnes prismàtiques que tenen la llinda de fusta. A més a més, en les cases més destacades hi havia una torre mirador en un dels angles, la qual, sense tenir una gran alçària, trencava l’horitzontalitat predominant del conjunt.

Malgrat que en avançar el temps les ciutats van evolucionar i que molts dels seus habitatges d’època gòtica desaparegueren, encara es conserven de tant en tant força cases i palaus a moltes poblacions catalanes. Així, a les places i als carrers porticats de Balaguer, Banyoles, Monells, Santa Pau, Girona, Sant Joan de les Abadesses, Prades, la plaça de l’almodí d’Onda, el Forcall, la Seu d’Urgell, Besalú, Vic, Cervera, Vilafranca del Maestrat, Morella i d’altres, s’hi poden observar diferents tipus d’arcades i d’albergs dels segles XIII i XIV. Als carrers específicament senyorials de les viles i de les ciutats, s’hi aixecaren construccions noves, gòtiques, dels segles XIV, XV i XVI. Formen conjunts força rics els carrers de Ciutadans, d’Albareda, dels Alemanys i de la Força a Girona; els de Montcada i de la Pietat a Barcelona; juntament amb els barris catedralicis de Tarragona, València i Ciutat de Mallorca. A tots es poden observar part de les constants constructives i d’ornament expressades anteriorment.

Per esmentar alguns exemples concrets entre els palaus particulars del tres-cents cal destacar: el Palau dels Bisbes de Tortosa, amb un pati monumental d’escala descoberta, una galeria d’arcades sobre voltes i permòdols, i una capella (edificada pel bisbe Prats entre el 1316 i el 1340) que fa pensar en les dels palaus reials de Perpinyà i de Mallorca, ja que la planta rectangular es converteix en una estructura semioctogonal al nivell de les voltes, mitjançant trompes d’angle; el Palau dels Abats de Santa Maria de Vilabertran, a l’Empordà, que destaca per la noblesa de la seva façana, llarga, apaïsada, ritmada per finestres coronelles, la qual contrasta amb la verticalitat de la torre que té a la dreta, i, també, la majestuosa casa de la Pia Almoina de Girona, construïda amb excel·lents carreus de pedra en un solar que fou propietat del famós jueu gironí Bonastruc de Porta. Corresponents ja al segle XV, sobresurten els palaus de Berenguer d’Aguilar i dels Cervelló, al carrer Montcada de Barcelona, i la residència dels Almiralls d’Aragó al carrer del Palau de València. Aquest últim presenta un pati que, a la planta baixa, forma pòrtics d’amples voltes apuntades i rebaixades, i a la planta noble té una galeria circumdant amb arquets sostinguts per columnetes hexagonals, els quals també cobreixen l’escala principal. Com una conseqüència de l’expansió per la Mediterrània, a Sicília i a Nàpols també és possible trobar exemples de cases palau dins de les pautes del gòtic català. A Sicília destaquen el Palau Steri a Palerm, del segle XIV, on es combinen certs elements catalans amb d’altres de marcadament normands, i, ja al segle XV, el Palau Bellomo, i a Siracusa, els palaus de les famílies Aiutamicristo (1490) i Abbatellis. En l’àmbit napolità hi ha exemples com la casa de Mariano Marzano (Casa Martullo), príncep de Rossano, a Carinola, i l’edifici del Museu Campano, a Càpua, tot i que aquest darrer està molt alterat.

A l’època gòtica també es van utilitzar a les ciutats cases de banys públics, dins de la tradició de les termes romanes. Aquesta tradició, però, fou vehiculada a partir de l’adaptació que va fer el món musulmà dels models provincians de l’etapa tardoromana. A més a més, aquestes cases de banys es mantingueren dins d’una tradició romànica amb accents ornamentals musulmans, com els banys àrabs de Girona, dels segles XII-XIII, per la qual cosa no es poden integrar dins del període gòtic de la història de l’art.

Els palaus dels monarques

Un estudi a part dins de les tipologies urbanes de caire civil, tot i correspondre en gran manera a les mateixes pautes d’època i construcció de les cases palau, el mereixen els edificis i les residències relacionats amb la monarquia per la seva varietat d’usos i funcions. En aquests conjunts hi participen el concepte de castell, com una persistència tipològica del feudalisme de l’alta Edat Mitjana, i el de la casa palau, de característiques senyorials pròpies de la vida ciutadana. Si es troben dins d’una ciutat i són remodelacions d’altres construccions (els palaus Major i Menor de Barcelona), acostumen a incloure dins de l’anterior espai, ja fortificat, els nous mòduls constructius de la casa palau. Però si, contràriament, s’aixequen de bell nou als afores, sobre un turó que domini la ciutat (el castell palau de Perpinyà o el de Bellver, a Mallorca) o en un lloc estratègic per a la defensa (el castell Nou de Nàpols), un recinte emmurallat propi el tancarà i obrirà les portes d’accés al palau com si, dins de l’òptica gòtica, es tractés d’una petita ciutat. El mateix succeeix quan s’aprofita, després de la conquesta, l’edifici i la situació d’un castell musulmà (la Suda de Tortosa, la de Lleida i l’Almudaina de Mallorca).

A l’interior, les ales que constitueixen pròpiament el palau són veritables cases senyorials, refinades, que segueixen les pautes delmoment, però amb unes dimensions més grans i una decoració més fastuosa, a part d’un nombre molt més elevat de cambres, diferenciades segons les seves funcions específiques. Tanmateix, els recursos arquitectònics són els mateixos que s’empren en els grans espais comunitaris dels monestirs, cases corporatives i edificis comercials i hospitalaris: sostres de fusta sostinguts per arcs diafragma (apuntats o de mig punt), i voltes d’ogives encreuades i paraments d’estereotomia molt acurada.

Les cases palau que no eren seu permanent del poder monàrquic, situades en viles i en monestirs, no acostumen a tenir aquestes característiques de fortificació, ja que es tracta de residències temporals similars a les cases senyorials de les ciutats (palaus de Jaume II al monestir de Santes Creus, de Pere III a Vilafranca del Penedès, de Martí l’Humà al monestir de Poblet, a Montblanc i a Torroella de Montgrí), les quals estan incloses dins dels recintes generals de defensa.

Dels palaus reials del segle XIII, pertanyents a Jaume I, es tenen notícies dels de Barcelona, Perpinyà, Montpeller, i els de l’Almudaina, Sineu i Valldemossa a Mallorca, a part dels castells que li pertanyien. Alguns han desaparegut amb el pas del temps i els altres han sobreviscut gràcies a les variacions i a les ampliacions posteriors que han sofert per adaptar-se a les noves exiigències i necessitats de la monarquia catalanoaragonesa. De ben cert, l’inici de l’època gloriosa de la construcció dels palaus reials es correspon als primers temps del segle XIV, a partir de Jaume II el Just i de Jaume II i Sanç de Mallorca, i culmina cap a la segona meitat del segle amb les intervencions monumentals de Pere III, que després de tornar a unificar la Corona es destacà per la magnificència de les seves obres i per la voluntat d’expressar la grandesa de l’Estat en els palaus reials, i té com a cloenda la gran empresa d’Alfons el Magnànim, en el castell Nou de Nàpols, ja a mitjan segle XV.

A l’època de Jaume II es va edificar el nou Palau Reial de Barcelona, anomenat de Santa Eulàlia, i es continuà l’iniciat per Pere II al monestir cistercenc de Santes Creus, amb la incorporació d’un pati amb una escala i una galeria de característiques urbanes. També es tenen notícies d’un palau bastit al monestir de Pedralbes per manament de la seva vídua, Elisenda de Montcada; i també degué pertànyer a aquests temps el Palau Reial de València, ubicat al lloc del jardí que conserva el seu nom. El Palau de Barcelona rebé un gran impuls quan, després d’adquirir les cases del carrer dels Comtes, aquest monarca va fer construir el Palau de Santa Eulàlia, del qual encara sobreviuen dues ales molt modificades al voltant del verger del Rei, i, també, quan en un sentit oposat es van iniciar sobre un camp obert, el 1302, les obres de construcció de la capella palatina, sota l’advocació de santa Àgata, en la qual van treballar Bertran Riquer (1294-1316), Jaume del Rei (1316-30) i Pere d’Olivera (a partir del 1330). Aquesta capella, tal com també succeeix amb una de les ales del Palau, reposa sobre tres baluards de la muralla romana, units entre ells per voltes, i consta d’una nau amb embigat policrom, sostingut per arcs diafragma apuntats; d’un absis de cinc panys que es cobreix amb una volta ogival, i d’una torre campanar, octogonal, situada arran de l’absis.

Dins del mateix període cronològic es van continuar les obres dels palaus dels efímers reis de Mallorca al castell de l’Almudaina i al de Perpinyà, i es bastí, de bell nou, el de Bellver. El vell palau dels valís musulmans de Ciutat de Mallorca (l’Almudaina) deu al segle XIV el plantejament monumental del conjunt organitzat al voltant del gran pati rectangular, al fons del qual s’aixeca la capella de Santa Anna, refeta al segle XV. El seu volum exterior té un ritme de torres de planta rectangular, encastades a les façanes, entre les quals hi ha algunes galeries d’arcades, a migdia i a ponent. A la part alta del bloc primitiu mostra un tipus de finestra bífora d’arquets de mig punt i de motllures gruixudes que es repeteixen al castell palau de Perpinyà i al de Bellver, la qual cosa ha fet pensar en la possibilitat que un mateix arquitecte, Ponç Descoll (monjo cistercenc de la Real de Perpinyà), i el seu ajudant, Pere Salvat, en el cas de Bellver, treballessin als tres conjunts. No s’ha de descartar, però, la producció seriada d’alguns tallers de picapedrers. Respecte al Palau de Perpinyà, que ja tenia una base dels temps de Jaume I –probablement tota la planta baixa i la capella palatina (1295-1309), de dos pisos, com la Saint-Chapelle de París, construïda ja dins de les pautes de l’arquitectura gòtica–, amb un plantejament de conjunt basat en una organització quadrangular, es va veure reforçat per unes torres quadrades a les cantonades i una més encara al centre de cada costat. L’accés principal travessa la torre d’entrada (oposada a la torre major o de la capella) que centra la façana d’ingrés, en la qual s’obren finestres bífores, del tipus que s’ha comentat anteriorment. Aquestes també apareixen a les estances de la planta noble, i que donen a l’ample pati, on dues escales condueixen cap a les cambres del rei i de la reina. El gran interès del castell de Bellver (1300-30) es fonamenta en la forma circular de la seva construcció, amb tres torres semicilíndriques encastades i una de circular –la de l’homenatge–, separada del conjunt però unida a la part alta per un pontet. A l’exterior s’observen les finestres comunes amb els altres palaus. El pati circular té una galeria d’arcs de mig punt a la planta baixa, com a Perpinyà i d’arcs apuntats que s’entrellacen al pis. Als dos castells té una gran importància l’aparició del talús o pla inclinat a la base de les muralles, solució que posteriorment també utilitzaria Guillem Sagrera al Castell Nou de Nàpols, i que molt aviat seria adoptada per tota l’arquitectura militar d’Europa. La concepció dels volums geomètrics totals d’aquests palaus mallorquins, quadrats, en rectangle o en cercle, evidencia una idea compositiva de perfecció formal molt innovadora, que canvia totalment el concepte orgànic i topogràfic dels castells anteriors.

En arribar els temps de Pere III es van començar a construir les parts més monumentals dels palaus ja existents. A Barcelona es modificà el Palau Reial Major i es bastí el Menor o de la Reina, i al castell palau de Perpinyà, tot just recuperada la ciutat el 1344, s’hi va construir la zona més majestuosa. A Tarragona es modificà la part alta de l’antic castell de Pilat, construcció bàsicament d’època romana, amb sales d’embigats sobre arcs diafragma i finestres coronelles a la façana. De la reforma feta al castell de la Suda de Lleida, entre el 1336 i el 1341, resten una nau coberta de voltes de creueria i una ala del pati. Al Palau Major de Barcelona es va enderrocar gairebé tot l’interior del nucli més antic, si bé s’hi van mantenir les façanes, per ubicar-hi el gran saló de banquets i recepcions, el qual es va anomenar Cambra Major, també conegut com a sala de Parlaments i Tinell (pels mobles d’aparador que hi solia haver). Guillem Carbonell va dirigir-ne les obres, que s’iniciaren el 1359. L’any 1370, Pere el Cerimoniós hi feia posar la làpida commemorativa a nom de «lo molt alt Senyor En Pere Terç Rey d’Aragó». Aquesta sala és un espai rectangular, de 33, 50 m de longitud i 17 m de llum, amb sis grans arcs diafragma de mig punt que descansen sobre capitells i petits pilars d’aspecte columnari; els arcs sostenen un embigat de fusta i, als extrems, uns segments de volta d’eix transversal serveixen per donar solidesa als carcanyols i per impedir-ne el moviment. Per contrarestar l’empenta lateral dels arcs, s’estintolà contra la façana del segle XIII una nova estructura de potents contraforts, lligats entre ells a la part alta per dos pisos de ponts, d’arcs rebaixats. El sentit monumental que aquesta estructura pren a la façana del Palau fa pensar en el Palau dels Papes d’Avinyó, que també s’organitza així les façanes, coronant-les amb les arcades que uneixen els contraforts. A l’interior, el sostre de fusta policromat, segons consta a la documentació, va ser un element destacat de l’esplendor de la Cambra Major. Al nivell superior el sostre fou pla per poder sostenir la gran terrassa (torre), elogiada per Martí l’Humà. El mateix Guillem Carbonell, els anys 1367 i 1368, reparà el Palau Menor de Barcelona, aprofitant algunes dependències del vell castell dels Templers i afegint-hi nous elements monumentals, com l’esplèndida sala dels Cavalls, amb sostre embigat sobre arcs diafragma (com una reducció de la Cambra Major), i una cambra per al rei, que, com a Perpinyà, s’anomenà Cambra Blanca, potser per la decoració de les parets. Aquest Palau, com el Major, reposava en bona part sobre les voltes que hi havia entre les torres de la muralla romana; per sota d’aquest mur s’estenia l’hort o jardí, abundant en tarongers, llimoners, XIprers, llorers, rosers, murtres, lliris i gessamins, amb glorietes cobertes de plantes enfiladisses i una col·lecció zoològica en la qual no mancaven els lleons i els lleopards. Arnau Artagil va succeir el mestre Carbonell en la direcció de les obres des del 1373 i el 1374, i, entre altres ampliacions, hi va fer una cuina. Després d’ell hi treballà Bernat Roca, mestre d’obres de la Seu, i també Pere Llobet. Al mestre Bernat, se li atribueix la Gran Sala, una altra imitació del Tinell, que fou pavimentada amb rajoles policromes portades de València. A Perpinyà, després de la victòria militar que va desfer la dissidència de la Casa Mallorquina, Pere III realitzà, també, l’obra d’una gran sala de cerimònies. Per això es destruí gairebé tota l’ala meridional de la part alta del castell, incloses les torres de defensa, per situar-hi una gran sala que s’anomenà Palau. Com a la Cambra Major de Barcelona, hi ha una estructura de pedra destinada a evitar el moviment entre els arcs. També bastí una peça notable, la Cambra Blanca, on posà l’anomenat Paradís, que, segons sembla, devien ser unes construccions lleugeres de fusta i de vidre, a la galeria, destinades a resguardar del fred i a protegir abundants plantes i ocells.

Després de la magnificència de les cambres de Pere III, és cert que als afores de Barcelona Martí l’Humà va fer construir les residències de Valldaura i de Bellesguard, i que el mateix monarca va encarregar a Arnau Bargués la construcció del Palau Reial al monestir de Poblet, situat damunt d’una de les ales del claustre per darrere de la Porta Daurada. De les primeres no en resta res més que el record, i del de Poblet el mestre Bargués només va poder-ne fer l’escala d’accés i la façana, molt relacionada amb la de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Cal esperar, doncs, fins a la meitat del segle XV per trobar, en la construcció del Castell Nou de Nàpols (emprès per iniciativa d’Alfons el Magnànim), una altra mostra de l’esplendor artística dels monarques de la Corona Catalanoaragonesa. Aquest edifici havia de ser, d’una banda, un palau magnífic, digne de ser el centre del gran imperi marítim aplegat sota la bandera catalana, i d’una altra, s’havia de mostrar sòlid i resistent a les noves possibilitats de la incipient artilleria. El conjunt del castell palau de Nàpols és considerat com l’obra mestra de l’arquitecte mallorquí Guillem Sagrera, el qual ja era conegut pels seus treballs, com ara la Llotja de Ciutat de Mallorca; però abans altres catalans ja hi havien intervingut amb obres parcials. Des del 1446, Bartomeu Prats i Bartomeu Vilasclar van construir el vestíbul d’accés al pati, amb una volta igual a la que Marc Safont havia bastit a la capella de Sant Jordi de la Generalitat, el 1432, i les finestres conopials i trebolades van ser fetes per Pere Joan, que treballà a Nàpols fins al 1458. Guillem Sagrera va començar a treballar-hi el 1448 i, dins del pati, l’escala recta i descoberta que porta cap a la planta noble; la façana de la capella, amb la rosassa flamígera tallada per Mateu Forsimanya; la balconada de la gran sala, aguantada per una piràmide còncava invertida, esculpida per Pere Joan en forma d’un gran ram de lliris, són elements indiscutiblement catalans. La planta noble del palau contenia una sèrie de sales (la del Mill, del Nus i de l’Ermini; l’oratori; els banys; les cambres de dormir, i els guarda-robes, que eren al damunt), les quals van ser luxosament parades i es decoraren amb paviments de taulellets de Manises, al·lusius a les divises reials. Però la millor i més àmplia estança de la planta noble va ser, sens dubte, la gran sala anomenada sala dels Barons. Sagrera va disposar-la com un gran espai quadrat de 26 m de costat, cobert amb una volta ogival estrellada i coronada, al centre, per un òcul circular en lloc de la clau de volta tradicional. El disseny d’aquesta sala pot derivar del de la capella de la Sang de València o del de la sala Capitular de la Seu de Barcelona, aquesta darrera d’Arnau Bargués, les quals també tenen al centre de l’estrella un espai circular, i passen del quadrangle a l’octògon mitjançant arcs raconers i trompes ogivals de planta triangular. A l’exterior, on les grans torres cilíndriques recorden les valencianes de quart, o les de Tossa i d’Hostalric, Sagrera hi aporta les bases escarpades de murs i de torres, que es projecten des dels fossats, a la manera de les dels castells de Perpinyà i de Bellver, però decorades amb textures d’estries còncaves i helicoïdals, i la presència del relleví, passeig de ronda en barbacana, a la part de dalt de les parets escarpades, que servia per situar-hi peces d’artilleria per defensar el castell amb foc rasant. A la mort de Sagrera, el 1454, van continuar l’obra el seu fill Jaume, el seu cosí Joan, l’ajudant Joan Trescoll, Antoni Gerra i Cotó Casamari.

Els palaus de la Generalitat i les cases de la ciutat

En arribar el final del segle XIV i durant tot el segle XV, la corporació municipal de Barcelona i l’organització parlamentària de Catalunya, o Corts Catalanes, van tenir interès a mostrar el seu valor públic i polític amb l’edificació d’unes cases palau pròpies, dignes de la seva riquesa, ja que anteriorment, durant el segle XIII i una bona part del XIV, els consellers es reunien a les estances del convent de Santa Caterina i els diputats, a les del convent de Sant Francesc. Així, els nous edificis bastits, la Casa de la Ciutat i el Palau de la Generalitat, van marcar l’entrada triomfal de l’arquitectura gòtica catalana, ja fixada al tres-cents en les seves estructures espacials, dins del fastuós món ornamental de caràcter flamíger, en què el moviment continu i ascensional de formes contraposades, similars a l’efecte de les flames, i la participació de la figuració escultòrica dins de l’estètica del quatre-cents atorgaren als seus conjunts una nova i sensitiva qualitat plàstica. Els elements arquitectònics, destinats a manifestar el prestigi i l’afirmació del poder ciutadà, se centraren en la realització de façanes monumentals, patis d’accés amb escales descobertes i esveltes galeries que rivalitzaven amb els claustres dels conjunts religiosos, i en les grans sales de reunions, rèpliques destacades de les cambres dels palaus reials.

L’exemple més antic de casa comunal a Catalunya és el que ofereix l’edifici de la Paeria a Lleida, una construcció romànica del segle XII, ja esmentada anteriorment. Però no és fins a la realització de la Casa de la Ciutat de Barcelona quan es va superar el concepte d’espai destinat exclusivament a una funció determinada, per integrar-se de ple dins de la seqüència monumental dels edificis civils. El desenvolupament de la corporació municipal barcelonina havia exiigit, durant el segle XIV, l’inici d’un palau corporatiu amb la sala del Consell de Cent Jurats, obra de Pere Llobet, inaugurada el 1373, a la qual van seguir la del Consell de Vint-i-cinc (més endavant Trentenari) i el Pati dels Tarongers. La novetat que inaugurà el nou segle va ser la idea de donar al palau una façana monumental, ricament obrada, la qual es va encarregar l’any 1399 a l’arquitecte Arnau Bargués, mestre d’obres de la Seu en aquell moment. La nova façana fou bastida entre el 1400 i el 1402, i Arnau Bargués va alternar aquests treballs amb els del Palau Reial de Poblet.

Amb la reforma neoclàssica del segle XIX, el conjunt de la Casa de la Ciutat va ser alterat parcialment, de manera que només han perviscut de l’edifici pròpiament gòtic el Saló de Cent i la façana, escurçada en el seu costat esquerre. El pati central va ser molt transformat i tan sols en són testimoni alguns arcs del nivell baix, la galeria i els finestrals, ja que l’escala monumental descoberta que pujava pel mur de la dreta per accedir a la planta principal va ser suprimida. Les altres construccions secundàries del segle XV han desaparegut gairebé totalment. Queden les escrivanies a la part baixa, i l’espai de la sala de les eleccions a l’alta, darrere de la façana gòtica, molt transformat; i del Saló del Trentenari es conserva un sostre de fusta policromat.

Malgrat totes aquestes alteracions, el Saló de Cent és encara una de les parts més destacades. Inicialment tenia tres trams d’arcades de mig punt (al segle XIX se n’hi afegiren dos més) que suportaven un sostre teginat, pintat i esculpit. La sala s’il·luminava amb una rosassa situada damunt de la porta d’ingrés, amb unes altres tres de més petites, i tres finestres coronelles que donaven al Pati dels Tarongers, el qual estava situat a la dreta de l’entrada. La façana, construïda amb pedra de Montjuïc, és una estructura asimètrica de desplegament apaïsat –que és accentuat i subratllat per les impostes horitzontals–, però dominada per l’eix vertical de la portalada, situada a la dreta i emfasitzada pels finestrals, que augmenten de mida a mesura que se li apropen. Totes les obertures tenen un guardapols a l’extradós de les dovelles, decorat amb fulles de roure, que a les finestres està coronat per un ram. Les claraboies dels finestrals alts són traceries que juguen amb triangles i amb quadrangles lobulats. Tres escuts quadrats, posats per puntes i emmarcats per motllures esculpides, coronen la portalada. El del mig porta la cimera reial i les quatre barres sostingudes per àngels, i els altres dos, l’escut de la ciutat, on les barres reials s’alternen amb la Santa Creu catedralícia. Corona aquest conjunt una estàtua de sant Rafael, sota dosser. La part principal de la decoració escultòrica va ser encarregada a Jordi de Déu, esclau grec sortit del taller del mestre Jaume Cascalls; però la imatge de sant Rafael, de la qual sabem que les ales de bronze foren fetes per Pere ça Anglada, no és de la seva mà. Aquesta estàtua era donació d’un particular que la va oferir perquè la posessin al Saló de Cent, però els consellers van preferir que fos la figura de sant Andreu, encarregada a Pere ça Anglada, la que presidís aquesta sala. Llavors, d’acord amb el donant, van passar-la al cim de la portalada de la façana principal, on custodia, com si es tractés d’un portal, l’entrada de la casa gran dels barcelonins. Immediatament després, entre el 1409 i el 1410, es va construir la capella, que es trobava al fons del pati d’entrada, i d’ella solament en resta la peça principal del retaule: la Mare de Déu dels consellers, pintura d’ascendència flamenca obra del pintor valencià Lluís Dalmau.

De la mateixa manera que la corporació municipal de Barcelona, l’organització parlamentària de Catalunya, les Corts Catalanes, que l’any 1228 ja tenia els tres braços –militar, eclesiàstic i comunal–, i la seva representació permanent o Diputació del General, anomenada també Generalitat, van tenir al començament uns edificis modestos. Gairebé mig segle després de la construcció d’una casa pròpia per part dels consellers, els diputats van adquirir una casa particular al call jueu, aprofitant la seva desaparició com a tal, ordenada l’any 1401 pel rei Martí, després dels fets violents del 1391. Aquest habitatge, que es manté pràcticament igual als baixos i al primer pis de l’edifici actual del carrer de Sant Honorat, té les característiques habituals de les cases burgeses, senyorials, del segle XIV, comentades anteriorment. La disposició d’aquesta primera casa palau de la Diputació va ser senzilla, i es limità a adaptar l’espai ja construït a les seves necessitats administratives i de reunió. Constava de dos cossos: l’un donava al carrer de Sant Honorat, el de l’entrada principal, i l’altre donava a un hort amb sortida al carrer del Bisbe; entre tots dos hi havia un pati amb la gran escala descoberta. Al primer pis de l’edifici principal, s’hi adaptaren la sala del Consell (la més gran) i la de les auditories, mentre que el cos posterior era ocupat pels arxius i per les oficines. A l’emplaçament actual de la capella de Sant Jordi hi havia una torre, probablement. Quan la corporació va voler donar èmfasi al seu edifici, per fer-ne un palau, tingué la idea d’obrir una porta d’accés monumental a la part del darrere, amb la finalitat de canviar l’orientació del conjunt i apropar-se a la Seu i al Palau Reial Major. S’hi entraria des de l’actual carrer del Bisbe i travessaria un jardí per arribar al pati de l’escala que conduïa a la planta noble.

Aquesta porta va ser encomanada, amb tot el mur de tancament de l’hort, a Marc Safont, el qual hi va treballar del 1416 al 1418, amb la col·laboració d’excel·lents escultors, com Pere Joan i Mot de la Font. L’obra d’aquests mestres fou realment sumptuosa. La façana, feta amb pedra de Montjuïc, es va disposar com un mur en sentit rectangular, centrat per l’àmplia porta d’arc escarser coronada per arcuacions i per una barana calada, abundant en gàrgoles i pinacles, i centrada, a la part alta, per un gran i ric medalló circular (obra de Pere Joan), enquadrat per motllures i fulles bigarrades, que mostra la imatge en alt relleu de sant Jordi a cavall combatent el drac. El caràcter flamíger d’aquesta façana es veu expressat per la forma escarsera del portal, però encara més per les arcuacions i la claraboia final. El punt culminant d’aquesta nova sensibilitat artística s’expressa per mitjà dels modelats dels treballs de Pere Joan, els quals entren de ple en una magnífica adaptació personal de les característiques de l’escultura flamenca borgonyona, i que es poden considerar l’obra mestra de l’escultura gòtica catalana de caràcter monumental.

Posteriorment, cap al 1425, Marc Safont emprengué a l’interior la tasca d’ennoblir el pati, amb la realització de l’escala actual i la galeria d’arcades adjacent. L’escala i el pati mostren una decoració flamígera de qualitat als òculs calats de l’ampit de les galeries, i als òculs cecs de la barana de l’escala. La part alta està resolta amb una successió de finestres amb arc escarser, que fan de solana sota el ràfec, amb ampits d’arquets orbs, on s’intercalen gàrgoles i un coronament amb pinacles. Pocs anys després de la realització del pati, el mestre Safont va emprendre el 1432 l’obra de la capella de Sant Jordi, que la Generalitat va decidir construir allà on abans hi havia una torre, i que fou acabada el 1434. És força notòria l’evolució que es produí en l’art de Safont en els anys que separen la construcció de l’escala i la capella. Les petites rosasses de l’escala i del pati evidencien el seu coneixement del gòtic francès de tendència flamígera, però va mantenir sòlidament la decoració en la línia general de l’estructura arquitectònica. Contràriament, a la capella l’ornament cobreix tot el rectangle exterior del mur, tal com si es tractés d’una tapisseria de pedra que omple d’obra orba tot l’espai. La capella presenta, com si fos una sala capitular, una porta d’entrada flanquejada per dues finestres. Totes tres obertures són apuntades, abrigades sota uns guardapols conopials molt aguts coronats per grans carxofes al damunt de les lligades, i emmarcades i separades per quatre alts pinacles posats en aresta. L’interior era en principi un petit espai, cobert amb una volta de creueria complicada amb nervis suplementaris i claus de volta penjants, que va arribar a ser posteriorment ampliat amb una capella renaixentista. Fins aquí els treballs fets per la Generalitat no havien sortit del marc de la primera casa que havien comprat, però cap al final del segle XV va ser necessari engrandir-ne els espais, i els diputats van adquirir les cases veïnes a la dreta i a l’esquerra del seu palau. La situació de Catalunya, complexa en aquells moments, permeté que només s’hi fessin petits treballs, i no va ser fins un segle després de l’acabament de la capella que es van començar projectes més amplis, els quals ja corresponen a una altra etapa de la història de l’art.

El mateix Marc Safont va ser el constructor d’una casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, edificada entre el 1448 i el 1458 i feta amb pedra de Montjuïc transportada des de Barcelona, la qual avui forma part del conjunt de la Casa de la Vila. Aquesta obra es manté dins de les constants de la casa burgesa, senyorial, del segle XIV. La Generalitat també va fer construir els edificis per instal·lar-hi les seves delegacions a Puigcerdà, Lleida, Tortosa, Tarragona i Cervera.

A València, la Generalitat va ser construïda l’any 1418, amb una estructura i uns poders iguals als de Catalunya. Fins a l’any 1422 celebrà les seves sessions al convent de Sant Jaume. Després va comprar la casa del notari Desplà i altres propietats per tenir una seu pròpia, que, igual que la de Barcelona, es convertí, posteriorment, en un palau sumptuós. El nucli d’aquesta edificació, iniciada l’any 1481, se situa al voltant d’un pati amb la típica escala catalana, descoberta, precedit per un vestíbul. La planta noble té, a la dreta, les dues sales daurades de reunió, la gran i la petita, i a l’esquerra, la sala vella, l’arxiu i l’escrivania. Al pati principal, uns arcs conopials trencats i unes motllures encreuades ornamenten el conjunt. A l’exterior, l’edifici mostra la típica porta adovellada catalana, nua, i una ordenació de finestres quadrangulars amb guardapols a la planta baixa, coronelles trífores a la planta noble i una renglera d’arquets monòfors, de solana, sota el ràfec. No se sap qui en va començar la construcció, però la part final fou dirigida per Francesc Martines de Viulaigua, Joan Giveno i Pere Compte, l’autor de l’edifici de la Llotja de la ciutat. Dins del segle XVI, entre el 1510 i el 1549, es va aixecar la gran torre on s’allotja la fastuosa Sala de Corts, la qual, malgrat el nou estil manierista, conserva una sorprenent fidelitat a les finestres coronelles trífores. L’altra torre bessona, al costat oposat, es construí ja al segle XX per engrandir l’edifici.

Els hospitals

En el món de la baixa Edat Mitjana, la difusió del sentiment de pietat cristiana per la doctrina eclesiàstica, coincident amb les tasques pastorals desenvolupades pels ordes mendicants, a més de l’actuació pública i municipal, centrada en obres de beneficència, va donar lloc a la proliferació de construccions, fruit tant de la iniciativa pública com privada, destinades a centres hospitalaris i d’assistència social, els quals estaven especialitzats en una determinada malaltia o anaven adreçats a uns usuaris determinats. El tema dels hospitals augmentà en importància a mesura que creixia el desenvolupament de la vida urbana. Cal tenir present que les ciutats emmurallades donaven a l’hospital una doble destinació, no solament la que correspon al concepte mèdic de lloc d’atenció per als malalts, sinó també la d’alberg general per als viatgers i, sobretot, per als pobres i vagabunds.

La fundació d’un hospital, fora de la tradició monàstica, consistia, en principi, en la donació d’una casa, en el sentit més general de la paraula, proveïda d’unes rendes a perpetuïtat i administrades per religiosos seglars, capítols catedralicis i parròquies, o, a partir del segle XIII, sota l’autoritat municipal. Efectivament, una ràpida ullada per tota la terra catalana, mallorquina i valenciana, demostra que els hospitals van passar de ser gairebé un monopoli exclusiu de l’Església a estar sotmesos a un procés de secularització, amb les fundacions fruit de la intervenció dels monarques, dels municipis i de les obres pietoses dels rics burgesos i nobles senyors. Així, es fa evident l’augment d’edificis que, en els segles XIII, XIV i XV, sota la denominació d’hospitals, oferien una diversitat i una heterogeneïtat de serveis assistencials. Hi va haver cases de leprosos, o de malalts, cases per a la malaltia del foc de sant Antoni, per als folls, els cecs, per a gent malaltissa en general; cabanes dels pobres, per a refugi dels empestats en èpoques d’epidèmia, a la vegada que, segons la situació dels malalts, hi hagué hospitals de pelegrins (l’Hospital de Sant Bartomeu de Vic), d’eclesiàstics (els hospitals de Sant Sever a Barcelona o de Santa Tecla a Tarragona), d’estudiants i de pecadors (a la ciutat de València) i de jueus, els quals tenien els seus propis hospitals.

Els primers hospitals eren com les cases particulars, però concretaven el seu espai interior en sales de malalts (les més amples), en la infermeria i altres dependències domèstiques i administratives. A mesura que la vida urbana i les relacions entre viles i ciutats es van anar desenvolupant, la institució hospitalària, paral·lelament, va anar adquirint més importància, la qual es reflecteix en la construcció de naus amb embigats sobre arcs diafragma, com en els dormitoris monàstics i les sales de reunions dels monarques i dels consellers, i en l’agrupament de les dependències al voltant d’un pati. Les distribucions van ser variades, però sempre d’acord amb les constants edilícies que tenien en aquella època les cases palau de la burgesia i els castells palau de la monarquia.

Probablement el més antic entre els hospitals catalans és a Tarragona, al costat de la Seu, ja que fou fundat al segle XII per l’arquebisbe Cervelló, i subsistí independent fins que un altre arquebisbe, Pere Urrea, va ordenar-ne la fusió amb un hospital nou que, cap al segle XIV, havia fundat la municipalitat; va ser aleshores quan prengué el nom de Santa Tecla. D’aquest conjunt pràcticament no en queda res més enllà de la façana, on hi ha un pòrtic de cinc arcs dels quals, el central, és més gran. Aquest pòrtic té un caràcter marcadament romànic, i potser va ser construït al segle XIII. La resta de la façana mostra característiques gòtiques, i ja deuen correspondre a la reforma del segle XV la imatge del casalici al centre, sota un dosser, i la superposició de dues i tres finestres rectangulars, amb guardapols.

Corresponent ja a l’època del tres-cents, el primer hospital conegut que distribueix les naus al voltant d’un pati va ser el dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, a l’Espluga de Francolí. La façana mostra una porta de mig punt adovellada, amb els escuts dels mestres de l’orde, i una finestra bífora, mentre que al pati, quadrat, hi ha una escala d’angle. A l’interior hi havia naus per als pelegrins, un porxo orientat a migdia per als convalescents i, també, segons sembla, una capella. Més important que aquest va ser el gran Hospital de l’Infant, dit també del Call de Balaguer, situat prop de Tarragona i construït a partir del 1310 per iniciativa de la reina Blanca, però que deu el nom a l’infant Pere, comte de Prades i fill de Jaume II, el qual va proporcionar l’any 1343 la suma necessària per a l’acabament i el manteniment d’aquest hospital. La seva administració va ser gestionada primer pels monjos de Santes Creus, després per l’orde de l’Hospital de Sant Joan, una direcció seglar i, l’any 1442, la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, el va posar de nou a les mans del monestir de Santes Creus. Fou una gran construcció fortificada, de forma quadrada, amb sis torres de defensa, on les dependències estaven disposades al voltant d’un pati central, al qual s’obrien les finestres i les portes de les sales. Aquestes estaven cobertes per embigats sostinguts per arcs diafragma. L’Hospital de Montblanc, anomenat de la Magdalena, ja hi era el 1342, i en resten actualment els claustres, amb arcs apuntats a la part baixa i arcs flamígers escarsers a l’alta (afegits al segle XV o al XVI). Del de Sant Bartomeu de Vic, fundat per un comerciant, que l’any 1348 (el de la pesta negra) va donar sis-centes lliures, sabem que constava de dos locals, un per a homes i un altre per a dones, amb dotze llits cadascun, els quals eren sales dividides per tres arcs diafragma. Al segle XVI va ser considerablement engrandit fins a l’estructura actual, espaiosa, al voltant d’un pati rectangular. A Sitges hi ha restes de l’antic Hospital de Sant Miquel, com la torre emmerletada que forma part de l’edifici museu de Maricel.

En arribar el segle XV i a les poblacions més importants, els diversos petits hospitals van tendir a fusionar-se, potser per subsistir econòmicament i poder oferir una millor atenció. Aquesta situació va motivar al llarg del segle una sensible tendència, ja albirada al segle XIV, cap a la concentració de funcions i de serveis en grans centres unitaris, creats de bell nou, amb una infraestructura arquitectònica adequada a la funció que calia desenvolupar. Aquests centres unitaris van ser considerats els hospitals generals de la ciutat. Si des d’un primer moment la seva missió preeminent era l’acollida de pelegrins, malalts, rodamóns, necessitats, alienats, orfes i tota mena de desvalguts, en els grans centres, lentament, la missió terapèutica i medicinal va anar adquirint més rellevància. Malgrat tot, els usuaris d’aquests hospitals generals formaven part de l’últim graó social. De fet, dins de l’ètica del món medieval urbà i cristià, s’admetia l’existència d’una medicina pauperum, i els hospitals continuaren dins de la línia caritativa i benèfica assistencial fins al segle XVIII.

L’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, fruit de la suma dels d’en Guitard, d’en Colom, la sala dels Bressols, la Casa de Maternitat de Sant Macià, l’Hospital dels Mesells, i altres, va ser l’hospital més gran del quatre-cents. Es va planificar en uns terrenys propietat de l’Hospital d’en Colom, al raval de la ciutat, i la primera pedra s’hi va posar en presència del rei Martí el 17 d’abril de l’any 1401. Es va projectar un edifici en quatre cossos, dos de nou trams i dos de set, disposats en rectangle al voltant d’un pati. La planta baixa està coberta amb voltes de creueria molt rebaixades, i la planta alta, amb una teulada a dues vessants sostinguda per bigues que reposen sobre arcs diafragma, com als dormitoris dels novicis dels monestirs de Santes Creus o de Poblet. A la confluència dels quatre cossos, a les cantonades, s’hi van preveure grans voltes quadrades als baixos i arcs diafragma en diagonal a la planta. Tot el sistema comportava un ritme de contraforts a ambdós costats (corresponents als llocs de resistència dels arcs torals de baix i dels arcs diafragma de dalt). Als murs d’aquest conjunt marcat per la senzillesa s’obrien finestres d’arc escarser a la planta baixa i de llancetes monòfores al nivell alt. Els dos primers cossos, que es van iniciar el 1401, sembla que es van enllestir en deu anys. El tercer es va començar el 26 d’octubre de 1511 i el quart no es va arribar a construir. El pati interior és enriquit per una galeria amb arcades, disposada al voltant d’un jardí com si fos el claustre d’un monestir. Aquesta galeria, obra del mestre de cases Guillem Abiell i que degué formar part de la segona campanya constructiva, és coberta amb voltes de creueria que sostenen un terrat al nivell de les sales altes.

Concebut d’aquesta manera, l’Hospital de la Santa Creu es va allunyar del concepte arquitectònic de la casa o de la casa palau, per representar un punt destacat dins de la història de l’arquitectura gòtica aplicada als grans espais, com el dels monestirs i convents, esglésies i catedrals, castells palau, i llotges i drassanes. El conjunt, amb les sales de malalts, el claustre, l’església, el cementiri, la farmàcia, els serveis sanitaris, les cuines, els forns i els magatzems, els tallers, els estables, constitueix un sistema hospitalari molt complet, del qual encara avui es poden estudiar els elements més importants.

Igual que el de Barcelona, l’Hospital de Santa Maria de Lleida va ser un establiment que concentrà els set hospitals existents en una construcció planificada segons un mòdul quadrat. Les obres van durar des de l’any 1454 fins al primer quart del segle XVI. La distribució de l’edifici de tres plantes es definí al voltant d’un pati central en el qual una escala a la catalana donava accés a la planta principal, i on una galeria d’arcades en voladís, que reposa sobre grans permòdols, també protegia una part de l’escala. La façana, d’una gran harmonia, té a l’eix central una porta adovellada de mig punt, molt tradicional, la qual es distingeix pel gran radi que assoleixen les dovelles. Presideix aquesta porta d’entrada al recinte una imatge de la Mare de Déu sobre una mènsula i sota un dosser, flanquejada per dos escuts de la ciutat. Aquest hospital, de gran bellesa, es manté dins dels esquemes tradicionals de la casa palau, i com era habitual, l’allotjament es donava a la planta alta mentre que la planta baixa era dedicada als serveis.

Altres ciutats i poblacions del Principat també van tenir centres hospitalaris, els quals es mantingueren dins de l’adequació de l’estructura de les cases a les seves necessitats particulars. D’aquesta extensa llista d’hospitals, se’n conserven algunes restes més o menys importants, com són els casos de Tortosa, Altafulla, Tossa de Mar, Girona, Manresa, Camprodon, Besalú i Calaf. A Mallorca, després de la conquesta de l’illa, es van fundar els hospitals de Sant Antoni, de Sant Andreu, de Santa Caterina i, ja al segle XV, el de Sant Pere i Sant Bernat, que és el més important de tots. A València ja hi havia l’Hospital de Sant Llàtzer al segle XIII, i posteriorment s’hi van fundar, entre altres, els de la Reina, d’en Bou, de Santa Magdalena i el primer Hospital dels Folls d’Europa, aquest darrer el 1409.

Les llotges

Les llotges, o edificis públics on es reunien els mercaders i els comerciants per fer-hi els tractes, són monuments propis de l’arquitectura medieval catalana, relacionats amb el desenvolupament del comerç a la baixa Edat Mitjana. També acollien dins del seu conjunt orgànic la seu del consell de mercaderia, l’òrgan de govern de les corporacions de mercaders, i tenien, com a edifici annex o molt proper, el consolat de mar. Directament vinculats a la Llotja de Contractació i al consolat de mar, amb els seus codis de lleis marítimes, hi havia les taules de canvi i de comuns dipòsits, precedents dels actuals serveis bancaris, i els magatzems per a les mercaderies. Barcelona, Tortosa, Castelló d’Empúries, Perpinyà, Mallorca i València són les poblacions on actualment es poden observar encara les particularitats d’aquestes construccions gòtiques.

Els antecedents de les llotges cal cercar-los en les zones dedicades a mercat de les ciutats i de les viles importants de l’àrea cultural catalana, com ara Barcelona, Girona, Tarragona, Mallorca, Lleida, Perpinyà, la Seu d’Urgell, Manresa, Besalú, Castelló d’Empúries, Montblanc, Morella; allà on en les àrees porxades de les places del mercadal, a mesura que avançaven els temps i augmentaven les produccions, s’iniciaren els contractes mercantils més enllà de l’habitual compravenda de productes. Tanmateix, un cop constituïdes en una tipologia arquitectònica, les llotges poden tenir un cert paral·lelisme constructiu i funcional amb alguns edificis de les zones de més potencial econòmic i mercantil del moment, com els halles dels Països Baixos o les loggie italianes. També, dins de la mateixa Corona Catalanoaragonesa, poden mostrar elements de relació amb els edificis comercials de l’almudí i l’alfòndec, propis del món musulmà, els quals van continuar funcionant en alguns llocs després de la conquesta. Respecte a la seva configuració arquitectònica, les llotges presenten una modulació de l’espai basada en l’articulació de rectangles i quadrats, en conjunts predominantment horitzontals, coberts per embigats i arcs diafragma o bé amb voltes de creueria, totes a la mateixa alçària, sobre suports molt reduïts per tal de no provocar divisions en el concepte unitari de l’espai, tan característic de l’arquitectura gòtica catalana. Dins de la seva estructuració general, a mesura que avança el temps, s’observen algunes variants que van des de llotges obertes o tancades, passant per models intermedis, a llotges més sumptuoses o més senzilles.

Les llotges de Tortosa i de Castelló d’Empúries són exemples de construccions obertes. La primera, obra de Guillem Macip, construïda entre el 1368 i el 1373 a càrrec de la ciutat, té una estructura rectangular porticada, i, de les dues que hi ha a Castelló, una, propera a l’església, és una esvelta estructura de dues files d’arcs de mig punt sobre pilars i l’altra, no conservada íntegrament, forma part de la planta baixa d’un edifici públic que mostra un senzill espai comunicat a l’exterior per porxos que s’alternen amb finestres. La Llotja de Perpinyà és una variant intermèdia entre el model obert i el tancat. Es va començar l’any 1397 en forma de sala quadrada, amb dues arcades apuntades exteriors a dos dels costats amb un sostre embigat. L’aspecte actual de l’edifici és el que correspon a la reforma del segle XVI, quan cap a l’any 1540 es va duplicar l’estructura original per allotjar-hi el Consolat de Mar, i s’hi afegí un pis alt amb finestres de traceries fiamígeres.

A Barcelona, els porxos de l’església de Sant Jaume i els del convent de Sant Antoni havien fet de llotja; però el 1339 el Consell de Cent decidí construir un primer edifici que ja s’havia bastit a partir del 1357, ’ sota la direcció de Pere Llobet. S’especula si es tractava d’un model obert, el qual es va ampliar posteriorment per convertir-lo en un projecte més ambiciós sota la direcció de Pere Arvei. Segons sembla, les parts principals d’aquesta obra ja s’havien enllestit l’any 1387, i es degué finalitzar cap al 1404. L’edifici va adquirir una notable monumentalitat, fins al punt de convertir-se en l’espai civil més important de Barcelona. Ieronimus Monetarius, en l’Itinerarium (1494-95), el defineix com un edifici de pedra, igual que una gran església o palau, on hi havia un hort molt agradable amb deu fileres de tarongers i llimoners i, al centre, una font de pedra i bancs de rajola. Aquest edifici, monument representatiu de l’alta burgesia barcelonina, es va anar deteriorant a conseqüència dels danys rebuts en els episodis de la guerra de Successió, i l’any 1764 la Junta de Comerç va encarregar un estudi total per a la seva reforma. Aquesta, la va fer Juan Soler Faneca, el qual va convertir la Llotja de Barcelona en un edifici neoclàssic però respectant la sala de Contractació a l’interior, i emmascarant el Saló dels Cònsols, de la planta superior, que es va redescobrir l’any 1971. Pere Arvei projectà la Sala de Contractació en forma d’un rectangle, de 33 m per 21 m, que dues files d’arcades de mig punt reparteixen en tres naus de sostre pla, embigades a 16 m d’alçària. Les proporcions i la distribució de la sala fan que cada un dels conjunts de tres arcs sigui gairebé idèntic a la famosa Loggia del Lanzi de Florència. Els pilars són de secció romboïdal amb els feixos de vuit bordons, molt semblants als de la nau de la Seu de Barcelona. Als carcanyols hi ha els escuts de la ciutat i de la monarquia. Els alçats dels murs de tancament, substituïts per la reforma del segle XVIII, són coneguts documentalment. Hi havia tres finestrals bífors als costats llargs, un per tram, i a la part alta, tres ulls de bou, com a la cambra del Tinell del Palau Reial. Els costats curts feien de contraforts per l’empenta dels arcs diafragma. En ells s’obria una porta central molt alta, apuntada, flanquejada per dos finestrals. Les façanes es coronaven amb gàrgoles i merlets, i la coberta era amb teulada a quatre vessants.

La intenció de monumentalitat iniciada a Perpinyà i accentuada a Barcelona es va portar molt més enllà en l’edificació de la Llotja de Mallorca, i trobà el punt culminant en la de la ciutat de València. L’estructura fonamental de la de Mallorca, iniciada per Guillem Sagrera el 1426, sota el regnat d’Alfons el Magnànim, és la d’una sala rectangular coberta amb trams quadrats de creueria, els quals descansen sobre sis columnes centrals. Dins de la tradició arquitectònica catalana, aquesta solució comporta una evolució de les aules capitulars cistercenques dels monestirs de Santes Creus i de Poblet, de final del segle XII a mitjan del segle XIII, i un coneixement de l’aula del convent de Sant Domènec de València, construïda cap a l’any 1321. Fins i tot les portalades, flanquejades per finestres, tenen una relació amb les de les sales del capítol dels monestirs esmentats. La gran originalitat de l’edifici es troba en la disposició de les columnes helicoïdals de l’interior, les quals tenen un clar caràcter flamíger, en una solució que Sagrera ja havia aplicat a la sala Capitular de Sant Joan el Nou a Perpinyà, on les superfícies tradicionalment convexes es converteixen en còncaves. A l’exterior, la porta principal, amb dos arcs escarsers molt rebaixats dins d’una gran arcada lanceolada, és presidida per un àngel custodi que Sagrera va esculpir amb la sensibilitat del patetisme plàstic importat de Borgonya. A les finestres, corbes i contracorbes flamígeres donen al conjunt unes originals composicions dinàmiques i molt variades.

La més gran i sumptuosa de les llotges catalanes és, sens dubte, la de València, construïda durant el regnat de Ferran II per l’arquitecte Pere Compte entre els anys 1482 i 1498, el qual també treballava en l’obra del Palau de la Generalitat valenciana. La seva inspiració fonamental va ser la Llotja de Mallorca, tal com demostra el paral·lelisme del programa bàsic d’ambdós edificis. La de València, però, en lloc de tres naus de quatre trams en presenta tres de cinc, i modifica, augmentant-lo, el moviment de les columnes helicoïdals, així com allibera l’exterior de les façanes de la necessitat de contraforts. Adossada a un angle del seu volum rectangular, presenta una robusta torre de planta quadrada, on s’allotjava la capella. Cal pensar que la part alta d’aquesta torre es va bastir al segle XX, i que l’edifici annex de l’esquerra és el del Consolat de Mar, una construcció del segle XVI que seguí les pautes estructurals de la Llotja.

Aquests models de llotges catalanes influirien, més tard, fins i tot en la modesta Llotja de Granada (1518-22) i, dins dels límits de la Corona Catalanoaragonesa, en la important obra renaixentista de la Llotja de Saragossa (1541-51), la gran sala de la qual es basa en l’esquema de la llotja mallorquina, però amb columnes jòniques que sostenen voltes estrellades i amb l’exterior de maó, típicament aragonès. També de l’època renaixentista en resta algun exemple català, que, com la Porxada de Granollers, de l’any 1586, segueix la simple estructura primitiva.

Les drassanes

De les construccions industrials que es feien a les ciutats baixmedievals de l’àrea catalana, no totes, malgrat la importància de les seves indústries, van arribar a tenir uns edificis de característiques arquitectòniques destacades. Quan, a partir del segle XIII, a Catalunya es va produir un gran desenvolupament dels intercanvis comercials a través de la Mediterrània, que es va acompanyar d’un desplegament militar, van augmentar les necessitats navilieres destinades a ambdues intencions. L’ofici dels treballadors de la fusta en aquest àmbit, els mestres d’aixa, va adquirir aleshores un gran impuls i, lògicament, els llocs on es construïen els vaixells, les drassanes, es van engrandir i protegir amb noves construccions. Aquestes són un exemple de l’espai unitari aplicat a grans superfícies mitjançant la repetició de grans naus, a la manera dels dormitoris monàstics i de les sales dels hospitals, amb coberta de fusta d’embigats a dues vessants, sostinguda per arcs diafragmes. Igual que les llotges, l’existència de nombrosos suports, reduïts a la mínima expressió, no altera el sentit de l’espai que funciona en correspondència amb el tractament homogeni de les diferents parts que integren l’edifici.

Anteriorment, les notícies històriques ens indiquen que, en un principi, les embarcacions es bastien a les platges, on hi havia de vegades alguns edificis construïts, com els obradors que a partir del segle X hi havia a les costes de l’Empordà, propietat del comte d’Empúries, o les drassanes de Tortosa, que l’any 1149 el comte Ramon Berenguer IV va donar als jueus d’aquella ciutat perquè poguessin construir cases dins del recinte d’aquestes drassanes, que estava tancat per un mur amb disset torres de defensa. A Barcelona, mentre la ciutat va romandre dins dels límits de les muralles romanes, els vaixells es construïen en un indret proper al portal del Regomir, conegut documentalment com les drassanes velles. Més tard, sota el regnat de Jaume I, s’utilitzà la platja situada entre la desembocadura de la Rambla i el peu de la muntanya de Montjuïc. La primera part de l’edifici, que es conserva actualment, va ser bastida per manament de Pere el Gran, del qual se sap que, per preparar l’expedició a Sicília l’any 1281, utilitzà les drassanes de Barcelona, Tarragona i València. Aquesta part degué consistir en un gran pati rectangular per treballar a l’aire lliure, voltat de pòrtics i fortificat amb murs i torres de defensa. Quan el 1378 Pere III el Cerimoniós, que ja el 1373 havia volgut construir una drassana prop de la porta del convent de Sant Daniel, va decidir d’acord amb els consellers de la ciutat continuar l’obra antiga, aquesta avançà per etapes fins al final de segle. La nova obra consistí a ampliar els porxos i a cobrir totalment el pati amb una estructura semblant a la part primera. El mestre d’obres Arnau Ferrer i el mestre fuster Joan Janer en van bastir una part de vuit naus prop del mar i, deixant un espai descobert, una segona, també de vuit naus, al darrere. Pocs anys després, per un acord entre Joan I i la ciutat, es va decidir engrandir novament l’edifici, per tal que pogués atendre la construcció de trenta galeres amb tot el seu aparell, i, a més a més, s’hi va construir un palauet per a la família reial. Així, doncs, al final del segle XVI, l’arsenal naval de Barcelona s’havia acabat, vorejat d’un mur, un fossat i fortificat. L’anomenada Porta de Santa Madrona i els murs adjunts a les drassanes són restes testimonials d’aquesta fortificació. Al segle XV les Drassanes van passar a ser totalment una possessió municipal, tal com indiquen els escrits del rei i de la ciutat.

Les Drassanes de València es van construir al Grau d’aquesta població. El Consell de la Ciutat decidí començar-ne les obres l’any 1338 i, actualment, se’n conserven cinc naus de set trams, on arcs diafragma apuntats, de rajola, sostenen la coberta amb estructura de fusta a dues vessants.

Bibliografia

Obres generals

• Ainaud, J. ; Gudiol, J. ; Verrié, F. P.: Catálogo monumental de España. La ciudad de Barcelona, Madrid, 1947.
• Anònim: Guia de la ciutat de Vic, 1924.
• Azcárate, J. M.: Arte gótico en España, Madrid, 1990.
• Badia i Homs, J.: L’arquitectura medieval a l’Empordà, Diputació de Girona, 1976.
• Barral, X. ; Liaño, E. ; Sureda, J.: La España gòtica, 13 vol. , Madrid, 1987.
• Bassegoda Musté, B.: «Racionalismo a ultranza en la arquitectura ojival», dins Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes, època 3a, núm.564, vol. XXVII, núm.4, Barcelona, 1944.
• Batlle i Gallart, C.: «Urbanisme i societat a la Catalunya medieval», dins Història de Catalunya, vol. III, Barcelona, 1989.
• Capmany i Montpalau, A. de: Memorias históricas de Barcelona. Sobre la marina, el comercio y el arte de la ciudad de Barcelona, 3 vol. , reedició anotada, Barcelona, 1961.
• Carreras Candi, F.: Geografia general de Catalunya. La ciutat de Barcelona, vol. V, Barcelona, 1916.
• Chueca Goitia, F.: Historia de la arquitectura española. Edad antigua y Edad Media, Madrid, 1965.
• Cirici, A.: Arquitectura gòtica catalana, Barcelona, 1968.
• Cirici, A.: L’art gòtic català. L’arquitectura als segles XIII i XIV, Barcelona, 1974.
• Cirici, A.: L’art gòtic català. L’arquitectura als segles XV i XVI, Barcelona, 1979.
• Cirici i Pellicer, A.: El arte catalán, Barcelona, 1988.
• Claramunt, S. ; Riu, M. ; Torres, C. ; Trepar, C. A.: Atlas de historia medieval, Barcelona, 1980.
• Company, X.: L’art i els artistes al País Valencià modern (1440-1600): comportaments socials, Barcelona, 1991.
• Dalmases, N. de; José Pitarch, A.: «L’època del Cister, s. XIII», dins Història de l’art català, vol. II, Barcelona, 1985.
• Dalmases N. de; José Pitarch, A.: «L’art gòtic, segles XIV-XV», dins Història de l’art català, vol. III, Barcelona, 2a ed. , 1988.
• Delogu, R.: L’architettura del Medioevo in Sardegna, Roma, 1953.
• Delogu, R.: «Studi e memorie sulla storia dell’architecttura gotica in Sardegna», dins Studi Sardi, 1950.
• DDAA: Mallorca artística, arqueológica, monumental, M. Parera (dir. ), reproducció facsímil, 2a ed. , Barcelona, 1904; Palma de Mallorca, 1991.
• DDAA: Els castells catalans, R. Dalmau (edit. ), 6 vol. , Barcelona, 1967-79.
• DDAA: Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, 3 vol. , Barcelona, 1996.
• DDAA: Història de Barcelona, 3 vol. , Barcelona, 1992.
• DDAA: Evolució urbana a Catalunya, Barcelona, 1983.
• DDAA: Barcelona, divulgación histórica, 13 vol. , Barcelona, 1948-70.
• di Candida Gonzaga, F. ; Florensa, A. ; Forteza, G. ; Martinell, C. ; Puig i Cadafalch, J. ; Rubio, J.: L’Architecture Gothique Civile en Catalogne, París, 1935.
• d’Olwer, N.: L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental, Barcelona, 1926.
• Duran i Sanpere, A.: Barcelona i la seva història, 3 vol. Barcelona, 1963-75.
• Durliat, M.: L’art dans le royaume de Majorque. Les débuts de l’art gothique en Roussillon, Cerdagne et aux Baléares, Tolosa, 1962.
• Durliat, M.: Art Catalan, col. Art et Paysages, París-Grenoble, 1963.
• Eiximenis, F.: Regiment de la cosa pública, col. Els Nostres Clàssics, Barcelona, 1980.
• Eiximenis, F.: Dotzè llibre del Crestià, Girona, 1986.
• Enlart, C.: «L’architecture gothique au XIV siècle», André Michel (dir. ), Histoire de l’art depuis les premiers temps chrétiens jusqu’à nos jours, volum II, 1a part, Formation, expansión et évolutión de l’Art Gothique, París, 1906.
• Florensa, A.: «L’arquitectura civil», dins l’art català, vol. I, Folch i Torres (dir. ), Barcelona, 1955.
• Forteza, G.: Estudis sobre arquitectura i urbanisme, 2 vol. , Montserrat, 1984.
• Freixas i Camps, P.: L’art gòtic a Girona, segles XIII-XV, Barcelona, 1983.
• Garín Ortiz, F. M.: Historia del arte de Valencia, València, 1978.
• Gudiol i Ricart, J.: Arte antiguo y medieval, «Tierras de España», Barcelona, 1974.
• Laborde A. de: Viatge pintoresc i històric. El País Valencià i les illes Balears, Barcelona, 1975.
• Ladinde Abadía, J.: La Corona d’Aragó, Barcelona-Saragossa, 1988.
• Laín Entralgo, P.: Historia de la medicina, Barcelona, 1990.
• Lampérez y Romea, V.: Historia de la arquitectura cristiana en la Edad Media según un estudio de los elementos y los monumentos, vol. II-III, Madrid, 1930.
• Lavedan, P.: L’Architecture gothique religieuse en Catalogne, Valence et Baléares, París, 1934.
• Lavedan, P.: Palma de Majorque et les iles Baléares, París, 1936.
• Liaño Martínez, E.: La arquitectura gótica en la provincia de Tarragona, resum de la tesi doctoral, 1980.
• Lladonosa i Pujol, J.: Història de Lleida, Lleida, 1970.
• Llobregat, E. A. ; Yvars, J. F.: Història de l’art del País Valencià, vol. I, València, 1986.
• Mayer, A. L.: El estilo gótico en España, Madrid, 1960 (1a ed.1928).
• Morera i Llauradó, E.: Tarragona antigua y moderna. Descripción histórico-arqueológica de todos los monumentos y edificios públicos y civiles, eclesiásticos y militares y guía para su fácil visita, examen e inspección, Tarragona, 1984.
• Münzer, J.: «Itinerarium Hispanicum Hieroymi Monetarii (1494-1495)», Herausgegeben von Ludwig Pfandl, dins Revue Hispanique, t. XLVIII, 1920, pàg.4-31.
• Palol, P. de: Gerona monumental, Madrid, 1955.
• Pella i Forgas, J.: Historia del Ampurdán, Barcelona, 1983.
• Pi de Cabanyes, O.: Cases senyorials de Catalunya, Barcelona, 1990.
• Piferrer, P.: Recuerdos y belleza de España, II, Mallorca, Barcelona, 1842.
• Piferrer, P. ; Pi i Margall, F.: España, sus monumentos y artes. Cataluña, vol. I, Barcelona, 1884.
• Piferrer, P. ; Quadrado, J. M.: España: sus monumentos y artes. Islas Baleares, Barcelona, 1888.
• Pla Cargol, J.: Gerona arqueológica monumental, Gerona, 1943.
• Reglà Campistol, J.: «La Corona de Aragón, 1336-1410», dins Historia de España, vol. XIV, Madrid, 1981.
• Ramon de Vidal, J.: Excursions per l’art gòtic català, Barcelona, 1990.
• Rubió i Lluch, A.: Documents per a la història de la cultura catalana medieval, 2 vol. , Barcelona, 1908-21.
• Salrach, J. M. ; Duran, E.: Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714, 2 vol. , Barcelona, 1981.
• Sánchez Regueira, M.: La arquitectura gótica civil del Levante de España en Sicilia, Madrid, 1959.
• Sanchis Guarner, M.: La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana, València, 2a ed. , 1976.
• Sobrequés i Callicó, J.: Història de Barcelona, Barcelona, 1992.
• Tasis i Marca, R.: Barcelona, imatge i història d’una ciutat, Barcelona, 1961.
• Torres Balbas, L.: «Arquitectura gótica», dins Ars Hispaniae, vol. VII, Madrid, 1952.
• Traver Tomas, V.: Antigüedades de Castellón de la Plana. Estudios histórico-monográficos de la villa y su vecindario, riqueza y monumentos, Castelló, 1958.
• Udina, F. ; Garrut, J. M.: Barcelona, vint segles d’història, Barcelona, 1963.
• Varela Botella, S.: Arquitectura en la provincia de Alicante, Alacant, 1986.
• Vilar, P. (dir. ): Història de Catalunya, 3 vol. , Barcelona, 1988.
• Webster, J.: Francesc Eiximenis. La societat catalana al segle XIV, Barcelona, 1984.
• Yarza Luaces, J.: «La Edad Media», dins Historia del arte hispánico, Madrid, 1980.
• Yarza Luaces, J.: «Baja Edad Media. Los siglos del gótico», dins Introducción al arte español, Madrid, 1992.

Bibliografia específica

• Adroer i Tasis, A. M.: «Jardines reales en la Barcelona medieval», dins Revista de Parques y Jardines, núm.20. Barcelona, abril del 1977.
• Adroer i Tasis, A. M.: El Palau Reial Major de Barcelona, Barcelona, 1979.
• Adroer i Tasis, A. M.: «Un palau reial frustrat», dins Història urbana del Pla de Barcelona, vol. II, Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona, desembre del 1985, Barcelona, 1990, pàg.135-143.
• Agnello, G.: «L’Architettura aragonese-catalana in Siracusa», Collezione Meridionale, V Zanotti-Bianco (dir. ), sèrie III: Il Mezzogiorno Artistico, Roma, 1942.
• Aladana Fernández, S.: «La Lonja de Valencia», dins Archivo de Arte Valenciano, any LXIII, 1982, pàg.3-19.
• Alejos, A.: «Palacio del Marqués de L’Scala», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983, pàg.126-127.
• Almela, F.: La Lonja de Valencia, València, 1935.
• Alomar, G.: «Los discípulos de Guillermo Sagrera en Mallorca, Nápoles y Sicilia», dins Napoli Nobilissima, vol. III, 1963-1964, pàg.85-135.
• Alomar, G.: Guillem Sagrera y la arquitectura gótica del siglo XV, Barcelona, 1970.
• Altisent, A.: Història de Poblet, Abadia de Poblet, 1974, pàg.331-336.
• Amador de los Ríos, J.: «La Casa Lonja de Valencia del Cid», dins Monumentos arquitectónicos de España, Madrid, 1886.
• Anguere, P.: Hospital de Sant Joan de Reus, Reus, 1990.
• Anònim: «El pont nou», dins Revista Ilustrada Jorba, núm.5, Manresa, novembre del 1909.
• Bach, A.: Cardona, villa ducal, Ajuntament de Cardona, Tàrrega, 1977 i Cardona, 1980.
• Balasch Torell, A.: «El Palacio Real de Barcelona», dins Divulgación Histórica de Barcelona, vol. XIII, Barcelona, 1970, pàg.83-85.
• Balasch Torell, A.: «Las Reales Atarazanas barcelonesas en la Edad Media y en la actualidad», dins Divulgación Histórica de Barcelona, vol. XIII, Barcelona, 1970, pàg.95-98.
• Barral i Altet, X.: «E1 marc monumental de celebració de les Corts a l’Edat Mitjana», dins Les Corts a Catalunya. Actes del Congrès d’Història institucional, 28-30 d’abril de 1988, Barcelona, 1991, pàg.407-411.
• Bassegoda, B.: La Real Capilla de Santa Águeda del Palacio de los Reyes de Aragón en Barcelona. Notas histórico-críticas por Buenaventura Bassegoda, leídas en la excursión verificada a la capilla en 21 de octubre de 1894, Barcelona, 1985.
• Bassegoda Nonell, J.: Casa llotja de Mar de Barcelona. Estudi històric, crític i descripció de l’edifici i de les seves col·leccions d’escultura i pintura, Barcelona, 1986.
• Bassegoda Nonell, J.: «Construcción de bóvedas góticas catalanas», dins Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana, any 50, núm.843, vol. XLV. Mallorca, pàg.136 i 142.
• Batlle Gallart, C.: «La casa i la família de Burget de Banyeres, draper de Barcelona», dins Acta-Mediaevalia, II, 1981, pàg.69-81.
• Benito Goerlich, D.: «Baños del Almirante y Casa del Almirante», dins CMCV, I, València, 1983.
• Benito Goerlich, D.: «Puerta de Serranos», dins Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana, II, València, 1983.
• Benito Goerlich, D.: «Puerta de Quart», dins Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana, II, València, 1983.
• Birba, Ll.: La Vall de Camprodon, Barcelona, 1972.
• Byne, A.: Majorcan Houses and Gardens, Nova York, 1923.
• Cabestany i Fort J. F.: «Privilegi fundacional dels obrers de Barcelona (1301)», dins Anuario de Estudios Medievales, Barcelona, 1964.
• Cabestany i Fort J. F. ; Sobrequés i Callicó, J.: «La construcció del port de Barcelona al segle XV», dins Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, VII, Barcelona, juny del 1972.
• Cabestany Fort, J. F.: «L’urbanisme català a la Baixa Edat Mitjana», dins Evolució Urbana a Catalunya, J. Sobrequés i Callicó (dir. ), Barcelona, 1983.
• Cabestany Fort, J. F.: «Vias de comunicación medievales en la cuenca del río Francolí (Tarragona)», dins Separata del XIV Congreso Nacional de Arqueología, pàg.1203-10.
• Cabot Llompar, J.: Palacios y casas señoriales de Mallorca, Palma de Mallorca, 1963.
• Carreras Artau, T.: «Fray Francisco Eiximenis, su significación religiosa, filosófico-moral, política y social», dins Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, vol. I, 1946, pàg.270-293.
• Carreras i Candi, F.: La Via Laietana, substituint els carrers de la Barcelona medieval, Barcelona, 1913.
• Carreras i Candi, F.: «Lo Palau Reyal i la Obra de la Seu, regnant Martí I», dins Homenatge a la memòria del rei Martí (Vè Centenari de la seva mort), Bulletí del Centre Excursionista de Catalunya, vol. XXIII, 1913, pàg.137-152.
• Català, M. A.: «La Lonja de los mercaderes de la seda», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983, II, pàg.646-658.
• Català, M. A.: «Almundin», Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983.
• Català, M. A.: «Palacio de la Generalitat», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983, pàg.225-235.
• Català, M. A.: «Palacio Escrivá y Boil y Palacio de Catalá de Valeriola», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983.
• Català, M. A.: «Baños árabes del Almirante y Palacio de los Almirantes de Aragón», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983.
• Causa, G.: «Sagrera, Laurana e l’arco di Castelnuovo», dins Paragone, núm.55, juliol del 1954, pàg.2-23.
• Claramunt, S.: «Los ingresos del Baci o plat dels pobres de la Parroquia de Santa Maria del Pi de Barcelona, de 1434 a 1456», dins La pobreza y asistencia a los pobres en la Cataluña medieval, vol. Miscelánea de Estudios y Documentos, Barcelona, 1980.
• Claramunt, S.: Formació del Raval de la Rambla, I Congrés d’Història del Pla de Barcelona, Barcelona, 1984.
• Cesáreo, P.: Barcelona art i aigua. Fonts públiques i ornamentals. Barcelona, 1986.
• Constante Lluch, J. L.: «San Mateo en el corazón del Maestrazgo», Publicaciones del Centro de Estudios del Maestrazgo, núm.3, agost del 1983.
• Dalmases, N. de; José Pitarch, A.: «La ciudad de Morella. Murallas y castillo», dins Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad de Valencia, vol. I, València, 1983.
• DDAA: L’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. L’hospital de Barcelona. Barcelona, 1971.
• Dorda, J.: «Las Torres de Serranos. Documentos académicos (1392-1871)», Archivo de Arte Valenciano, any I, 31-111-1915, núm.1, pàg.3-14.
• Duran i Sanpere, A.: «Els sostres gòtics de la Casa de la Ciutat», dins Estudis Universitaris Catalans, XIV, 1929, pàg.76-94.
• Duran i Sanpere, A.: «Arnau Bargués», dins Barcelona i la seva història. L’art i la cultura, Barcelona, 1975.
• Durliat, M.: «Le château de Bellver à Majorque», dins Etudes Roussillonnaises, V, 1956, pàg.197-212.
• Durliat, M.: «La arquitectura gótica mallorquina en la primera mitat del siglo XIV», dins Goya, Revista de Arte, núm.41, març-abril, 1961.
• Esteban, J.: «Palacio-Casa de los Escrivá y Palacio del Marqués de la Scala», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983.
• Ferrer Marset, P.: «Castillos en Cocentaina», dins Arte, historia y monumentos, Cocentaina, 1988.
• Ferreres Soler, L.: «La Lonja», dins Archivo de Arte Valenciano, VII, València, 1921, pàg.51-71.
• Filangieri di Candida, R.: «Architettura e scultura catalana in Campania nel secolo XV», dins Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. XI, maig-juny del 1930, pàg.121-136.
• Filangieri di Candida, R.: Rasegna critica delle fonti per la storia di Castel Nuovo, II, Nàpols, 1939.
• Florensa Ferrer, A.: «La rue Montcada a Barcelona», dins Session CXVII, Congrès Archeologique de France. París, 1959, pàg.70-74, i La calle de Montcada, Barcelona, 1959 (2a ed. ).
• Florensa Ferrer, A.: «L’Hospital Sante-Croix de Barcelone», dins Session CXVII, Congrès Archeologique de France, París, 1959, pàg.60-63.
• Florensa Ferrer, A.: «La drassana ou chantier de constructions navales a Barcelona», dins Session CXVII, Congrès Archeologique de France, París, 1959, pàg.64-69.
• Florensa Ferrer, A.: La antigua Casa de la Ciudad [de Barcelona], Barcelona, 1960 (2a ed. ).
• Florensa Ferrer, A.: «La arquitectura gótica catalana en Cerdeña», dins Revista San Jorge, 1962, núm.46, pàg.40-47.
• Florensa Ferrer, A.: «Evolución de la ciudad (Barcelona) en la Baja Edad Media», dins Cuadernos de Historia de la Ciudad, Barcelona, núm. III, 1962, pàg.113-121.
• Fort i Cogul, E.: Santes Creus. Notes històriques i descriptives, Barcelona, 1936.
• Forteza, G.: Les loges de Commerce, à l’architecture gothique civile en Catalogne, París, 1935, pàg.37-50.
• Galera, A. ; Fuentes, A. ; Guitart, X.: Mil anys d’assistència hospitalària a Cardona, Cardona, 1995.
• Galiana, J.: Guía descriptiva de la Lonja de Valencia, València, 1922.
• Gallent Marco, M.: «Sanidad y urbanismo en la Valencia del siglo XV», dins La ciudad hispánica. Siglos XIV al XVI, Madrid, 1985.
• Grabolosa, R.: Besalú, un país aspre i antic, Barcelona, 1986.
• Garín Ortiz, F.: «Una posible escuela hispano-levantina de crucerías anervadas», dins Homenaje al profesor Cayetano de Margelina, Múrcia, 1961-62, pàg.432-439.
• Garín, F. ; Montoliu, V.: «La Lonja», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983, pàg.18-21.
• Garín Ortiz, F.: «Atarazanas del Grao», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983.
• Garrut, J. M.: «Cómo era la Plaza Nueva», dins Divulgación Histórica de Barcelona, vol. XII, Barcelona, 1970, pàg.107-109.
• Girona i Llagostera, D.: «Referencias en la construcció dels Palaus Major i Menor», dins Revista Arqueológica de Barcelona, 1909-10.
• Guitert i Fontseré, J.: Real Monasterio de Poblet, Barcelona, 1929 (3a ed. ).
• Jofre, A.: «La restauration du Palais de Rois de Majorque», dins Reflets du Roussillon, núm.2, juny del 1954, pàg.12-14.
• Jovellanos, G. M. de: Memorias históricas sobre el castillo de Bellver en la isla de Mallorca, Palma de Mallorca, 1813.
• Jovellanos, G. M. de: Carta histórico-artística sobre el edificio de la Lonja de Mallorca que escribió en 1907, Palma de Mallorca, 1835.
• Junyent, E.: Guia turística de Vic i comarca, Barcelona, 1965.
• Llorens, M.: «Tres casas señoriales del gótico valenciano: el palacio de los Almirantes de Aragón, la casa de los Escrivá y Boil, la casa dels Catalá Valeriola», dins Cimal, núm.5, València, 1979, pàg.34-40.
• Madurell i Marimón, J. M.: «El Palacio Real Mayor de Barcelona. Nuevas notas para su historia», dins Analecta Sacra Tarraconensia, vol. XIII, 1940, pàg.89-113.
• Madurell i Marimón, J. M.: «Las antiguas dependencias del Palacio Real Mayor de Barcelona», dins Analecta Sacra Tarraconensia, vol. XIV, 41. Barcelona, 1941, pàg.129-154.
• Madurell i Marimón, J. M.: «El arte en la comarca alta de Urgell», dins Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. III-IV, 1945, pàg.259-340.
• Madurell i Marimón, J. M.: «La mansión real de Bellesguard», dins Divulgación Histórica, vol. II, 1946, pàg.284-287.
• Mallofré, C.: «Calles de origen gremial», dins Divulgación Histórica de Barcelona, vol. XIII, Barcelona, 1970, pàg.11-112.
• Marqués i Casanovas, J.: Girona vella, Girona, 1982.
• Marqués de Cruïlles: Guia urbana de Valencia antigua y moderna, dedicada a la Sociedad Económica de Amigos del País en el centenario de su instalación, vol. I, València, 1876.
• Marsiñach i Tirvio, M.: «Urbanisme i societat a Barcelona a mitjan segle XIV, la plaça del Blat», dins Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona, Barcelona, desembre del 1989, pàg.119-131.
• Martinell, C.: El monestir de Santes Creus, Barcelona, 1929.
• Martinell, C.: Les Hôpitaux, à l’architecture gothique civile en Catalogne, París, 1935, pàg.37-50.
• Martinell, C: «L’antic Hospital de Santa Tecla, de Tarragona», dins Buletí Arqueològic, tercera època (1929-34), juliol-setembre, núm.49, pàg.388-396.
• Martínez Aloy, J.: La Casa de la Diputación. Monografía, València, 1909-10.
• Martorell, J.: Interiors. Estructures autèntiques d’habitacions del segle XIII al XIX, Exposició de Barcelona. Publicacions de repertori iconogràfic, Barcelona, 1923.
• Masach, J. M. ; Vallès, J.: «Introducció històrica als hospitals de Vilafranca: beneficència, caritat i assistència», dins Quaderns d’Aportació Cultural, Vilafranca del Penedès, 1896.
• Millan Boix, M.: Morella y su comarca. Turismo, historia, arte, Morella, 1952.
• Negre i Pastell, P.: «Antigues cases senyorials gironines», dins A. I. E. G. , vol. XXIV, 1978.
• Pingarrón, F.: «Palacio de los Catalá de Valeriola», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983.
• Peñin, A. ; Torrent, E.: Una visita al Palau de la Generalitat, València, 1985.
• Pons i Homar, G. ; Porcel Gomila, G.: «L’Almudaina 88: estudi preliminar de les restes constructives», dins Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana, any 50, núm.843, vol. XLV, pàg.56-68.
• Puig, J.: Historia breve y documentada de la Real villa de Cati, Comarca de Morella, Reino de Valencia, Castelló, 1970.
• Puig i Cadafalch, J. ; Miret i Sans, J.: «El Palau de la Diputació General de Catalunya», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, any III, 1909-1910, pàg.85-135.
• Ràfols Serra, J. F.: Techumbres y artesanados españoles, Barcelona, 1953 (4a ed. revisada i augmentada).
• Redón, J.: «Itinerario turístico de las casas de Valencia de valor histórico o arquitectónico», dins Propiedad y Construcción, núm.19, 1957, pàg.63-89.
• Richart Carbonell, J. M.: «Palacio y museos en Cocentaina», dins Arte, Historia y Monumentos, Cocentaina, 1988.
• Riera i Sans, J.: «La sinagoga Major dels jueus de Barcelona. Proposta de localització», dins Butlletí del Col·legi de Doctors i Llicenciats, març del 1997, pàg.60-71.
• Roca, J. M.: Ordinacions de l’Hospital General de la Santa Creu de Barcelona, Barcelona, 1920.
• Ros, J. C.: «El Almudín-Museo Paleontológico», dins Catálogo monumental de la ciudad de Valencia, València, 1983, pàg.363-369.
• Ros, J. L.: «Atarazanas del Grao», dins Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana, II, València 1983.
• Rubió i Lluch, A.: «Atenes en temps dels catalans», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1907.
• Rubió i Lluch, A.: «Els castells catalans de la Grècia continental», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1911, 1915, 1920.
• Rubio Vela, A.: «Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalaria en la Valencia del siglo XIV», dins Institució Alfons el Magnànim, València, 1984.
• Salvador, Archiduc Ll.: Die Balearen, V, Die Stadt Palma, Leipzig, 1882.
• Sànchez, M.: La Lonja de Valencia, València, 1983.
• Sanchis Sivera, J.: «Arquitectura urbana de Valencia durante la época foral», dins A. A. V. , València, 1932, pàg.3-32.
• Sanpere i Miquel, S.: Topografia antigua de Barcelona. La rodalia de Corbera, Barcelona, 1890.
• Sastre Moll, J.: «La remodelación de la Almudaina de Madina Mayurga en Palau Reial por Jaime II y Sancho I (1305-1314)», dins Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana, any 50, núm.843, pàg.105-121.
• Scano: Storia dell’arte in Sardegna del XI al XIV secolo (s.1), 1907.
• Segura Barreda, J.: Morella y sus aldeas, corografía, estadística, historia, tradiciones, costumbres, indústria, varones ilustres, etc. , de esta antigua población y de las que fueron sus aldeas, vol. I, Morella, 1869 (reed.1981).
• Sendra Olaso, V.: «L’Hospital de Sant Marc de Gandia; una institució per a pobres i malalts (segles XII-XX)», dins Alfons el Vell, Gandia, 1988.
• Serra Ràfols, E.: «Urbanisme a les ciutats catalanes del segle XIV», dins VIII Congreso de la Corona de Aragón.
• Serra i Vilaró, J.: «Pont del Diable i Sant Joan de la vila de Cardona», dins Butlletí C. E. C. , vol. XV-338, 1905.
• Solera, L.: La Lonja, València, 1897.
• Stym-Popper, S.: «Le palais des Rois de Majorque», a Boulletin de la Société Nationale des Antiquaries de France, 1948-49, París, 1952, pàg.65-66.
• Stym-Popper, S.: «Le château de Collioure», dins C. A. Le Roussillon, 1954, pàg.161-168.
• Terés Tomàs, M. R.: «Arnau Bargués, arquitecto de la ciudad de Barcelona: nuevas aportaciones documentales», dins Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar, Saragossa, IX, 1982, pàg.72-86.
• Terés Tomàs, M. R.: «El Palau del Rei Martí a Poblet: una obra inacabada d’Arnau Bargués i Françoi Salau», dins D’Art, Barcelona, 16, 1990, pàg.19-39.
• Tramoyeres Blasco, L.: «Los artesanados de la antigua casa municipal de Valencia. Notas para la historia de la escultura decorativa en España», dins Archivo de Arte Valenciano, any III, gener-juny del 1917, núm.1, pàg.31-71.
• Torres, J. F.: «Las viejas plazas de Barcelona», dins Divulgación Histórica de Barcelona, vol. XIII, ed. Ajuntament de Barcelona i Institut Municipal d’Història, Barcelona, 1970.
• Udina Martorell, F.: «Orígenes de la Casa Padellás, sede central del Museo y sucesivos poseedores», dins Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, Barcelona, núm. I, 1960, pàg.107-133.
• Verdaguer: El castillo de Bellver, Palma, 1951.
• Verrié, F. P.: «Un arquitecto de la Barcelona medieval: Arnau Bargués y sus obras», dins Barcelona Divulgación Histórica, IV, 1947, pàg.146.
• Verrié, F. P. ; Stym-Popper, S.: «Le Palais du Rois de Majorque», dins C. A. Le Roussillon, 1954, pàg.9-30.
• Vidal, P.: La citadelle de Perpignan, Perpinyà, 1911.
• Vila, M. A.: La casa rural a Catalunya. Cases aïllades i cases de poble, Barcelona, 1980.
• Vilaseca, S.: «Hospitals medievals a Reus», dins Asociación de Estudiós Reuenses, Reus, 1958.
• Vinyoles i Vidal, T. M.: «Els sons, els colors i les olors de Barcelona pels volts de 1400», dins Actes del II Congrés del Pla de Barcelona, ed. Ajuntament de Barcelona i Institut Municipal d’Història, Barcelona, 1989, pàg.113-144.
• Voltes Vou, P.: «Las fuentes antiguas de Barcelona», dins Divulgación Histórica de Barcelona, vol. XIII, Barcelona, 1970, pàg.79-81.
• Voltes Vou, R: «La plaza del Ángel», dins Divulgación Histórica de Barcelona, vol. XIII, Barcelona, 1970, pàg.113-115.
• Wethey E. H.: «Guillermo Sagrera», dins The Art Bulletin, XXI, 1939, pàg.44-60.