Al començament del cinc-cents, a Catalunya la vitalitat del gòtic està fora de qüestió. Les estructures bàsiques de la construcció i les tipologies dels edificis civils i religiosos mantenien l’estil gòtic, però lentament hi va haver una superposició de decoracions noves, «a la romana».
Referint-se a la cronologia de la introducció del classicisme a Catalunya, Marià Carbonell, estudiós de l’arquitectura classicista a Catalunya, estableix les etapes evolutives següents: la primera, entre el 1500 i el 1550, en què, sobre uns costums eminentment gòtics, es van intentar canvis tipològics puntuals, com ara elements decoratius renaixentistes; una segona etapa, establerta entre el 1550 i el 1580, en la qual, si bé encara no van desaparèixer del tot els motius gòtics, hi havia una assimilació més profunda dels canvis estructurals i metodològics –va ser el moment de la gran difusió del tractat de Serlio, encara que no fou l’únic model inspirador–, i la tercera etapa, pròpiament la primera que es pot denominar classicista, situada entre el 1580 i el 1620, que va representar la veritable penetració de la nova cultura renaixentista, especialment en l’àmbit de l’arquitectura religiosa. En aquesta etapa s’utilitzava una simplificació del llenguatge arquitectònic classicista, encara que amb una correcció remarcable. Aquest període va coincidir amb el desenvolupament de l’anomenada Escola del Camp, a les comarques de Tarragona, amb les figures centrals de Jaume Amigo i Pere Blai.
Arquitectura oficial
Les institucions foren uns dels principals promotors de l’activitat constructiva al llarg del segle. La seva preocupació per dotar el Principat de millors equipaments es deixà sentir en el camp de les infraestructures dels serveis públics, com la xarxa viària, les canonades i el clavegueram, la fortificació, etc, però també en la construcció o la reforma dels edificis institucionals, que eren la plasmació del poder que representaven.
Defensa i fortificació
L’arquitectura de defensa que s’aixecà a Catalunya durant aquells anys del segle XVI estava determinada per la urgència, i això deixà poc marge a la introducció d’elements ornamentals o a consideracions de caire estilístic.
Els canvis observats en l’evolució dels armaments per a la guerra provocaren transformacions en els sistemes defensius. Així, a conseqüència de l’ús de la pólvora, se suprimiren els merlets de les muralles del tercer recinte i s’aprofitaren els llenços de muralla, i entre el 1513 i el 1553 va començar la construcció dels baluards. Aquestes transformacions foren afavorides per la monarquia amb la concessió d’impostos, privilegis i ajuts econòmics, ja que hi veia una inversió per a la defensa del territori.
Les muralles van ser objecte d’atenció arreu de Catalunya al llarg de tot el segle. En alguns casos es tractà de senzilles reparacions, i hi ha exemples molt nombrosos d’ampliacions o aixecaments. Joaquim Garriga cita, entre altres casos de fortificació, el castell de Camprodon (1510), el castell d’Amposta (1518), Centelles (1550), Piera (1555, 1559), la Selva del Camp (1559), Granollers (1567), Cadaqués (1527, 1534, 1543, 1582, 1584, 1587, etc), Tarragona (1568-75), Lloret de Mar (1570-91) i Pals (1581).
A la ciutat de Barcelona es treballà a la muralla del Mar, on es van aixecar els baluards de Llevant, Torre Nova, de Sant Ramon i de Migdia. Entre el 1541 i el 1543, mentre Francesc de Borja fou lloctinent de la ciutat, aquestes obres reberen un fort impuls arran de l’amenaça turca, sempre present a Barcelona. Com es pot veure en un gravat d’A. van Wyngaerde (1563), el portal de Mar, probablement obra de l’italià Giambattista Calvi, presentava característiques pròpies del llenguatge clàssic, amb un arc de mig punt, amb un entaulament i un frontó amb estàtues. Fou enderrocat al segle passat (1822).
Igualment clàssic era el portal de Mar de la ciutadella de Roses. Així mateix es realitzaren importants treballs, com l’emmurallament de Mataró i el recinte de Vilanova i la Geltrú.
En la fortificació de Catalunya, a més de les muralles de les principals ciutats, tingueren un paper destacat les torres de guaita, imprescindibles per vigilar les incursions dels pirates turcs i berebers a les costes de l’Empordà, del Maresme i del Tarragonès. També fou corrent la fortificació de les residències rurals, com es veurà en l’apartat dedicat a la construcció edilícia privada.
Els conflictes continuats amb França i els fluxos migratoris des d’aquell país cap a Catalunya determinaren Felip II a promoure la fortificació de ciutats al nord de Catalunya. Dins d’aquest capítol destaquen, entre d’altres, el castell de Sant Elm a Cotlliure, les fortificacions de Perpinyà, amb el castell dels Reis de Mallorca, i de la ciutadella de Roses.
La fortificació de Perpinyà es portà a terme en dues etapes (la primera, del 1540 al 1552, i després la va reformar, durant el regnat de Felip II, l’enginyer italià Giovanni Battista Palia, l’any 1564). Durant el segle següent, l’enginyer francès Sébastien Le Prestre, dit Vauban, la va replantejar seguint el seu Projet pour les fortifications des ville et citadelle de Perpignan (1679).
La ciutadella de Roses, amb les mateixes raons defensives que la de Perpinyà, cobria a més el port de Roses. Se sap que l’any 1543 ja s’hi estava treballant. Es tracta d’un pentàgon irregular d’aproximadament 280 metres, al costat més llarg, i de 205 metres, al més curt. Fou construïda a prop del mar encerclant l’antiga població adossada entorn del monestir de Santa Maria de Rodes. Joaquim Garriga destaca la novetat dels baluards, adoptats per l’italià Palia a Perpinyà, per Luigi Pizano a Roses i per Gianbattista Calvi a les Drassanes de Barcelona, a la muralla d’Eivissa (1554) i al castell de Sant Felip de Maó (1555).
En l’apartat dedicat a infraestructures de ciutat, el port de Barcelona n’és un cas destacat. Treballs duts a terme al moll de Barcelona durant el segle XV, tal com indica J. Alemany, entre el 1439 i el 1477, havien donat ja com a resultat un moll de 103 metres de llargària. Després d’un intent frustrat, l’any 1516, amb un projecte no realitzat d’Antoni Sastre, constructor del moll de Palamós, la fase d’obres següent va tenir lloc entre el 1590 i el 1606, any en el qual el moll tenia 177 metres de llargària i una amplària de 11, 5 metres. Les altres obres importants en aquesta construcció pertanyen ja al segle XVII.
Per la relació amb les obres del port, cal esmentar també les drassanes. La primera drassana de Barcelona, consistent en un gran pati porxat i fortificat, data de l’època del regnat de Pere el Gran, del 1282 al 1348. Pere el Cerimoniós va prosseguir la construcció, el qual, d’acord amb la ciutat, l’any 1378 continuà l’obra sobre la base de grans naus, amb arcs de mig punt suportats per pilars i amb cobertes de fusta. El mestre de cases encarregat de l’obra fou Arnau Ferrer i el mestre fuster, Joan Gener. Les drassanes foren responsabilitat de la ciutat fins a l’any 1470, que van passar a dependre dels cònsols de mar, i des de mitjan segle XVI, de la Diputació del General. Les primeres reformes conegudes que afectaren concretament el cos de la drassana són de 1565-66, i van consistir en la construcció de dues andanes d’arcades noves. Se sap que l’obra fou encarregada per 739 lliures al mestre Pere Ferrer, major. Tres anys més tard, el mateix mestre signava un altre contracte amb la Diputació del General per a la construcció d’una ampliació de quatre naus a la part posterior de l’edifici. Els segles següents s’hi van fer més obres d’ampliació.
Edificis oficials i de representació
Dins el conjunt d’edificacions que les institucions aixecaren o en què van intervenir, ocupen un lloc destacat les construccions que comportaven un grau important de representativitat. En aquestes, els mestres constructors hi aplicaven tot el seu saber, i es veurà que, al costat de pervivències estructurals i estilístiques de segles anteriors, van anar introduint-s’hi elements innovadors.
El Palau de la Generalitat
L’edifici de la Diputació del General, a Barcelona, té com a origen una construcció del segle XV, obra del mestre Marc Safont, entorn de la qual s’anà bastint el palau que avui es coneix. Resumint-ne el creixement, es podria dir que al llarg dels segles XVI i XVII es va estendre cap al sud amb la façana de Sant Jaume i la capella nova de Sant Jordi, i cap al nord amb la construcció d’un pati nou i diverses dependències. El palau va quedar delimitat per l’actual plaça de Sant Jaume i pels carrers de Sant Honorat, Sant Sever i del Bisbe.
La segona fase constructiva es va dur a terme entre el 1526 i el 1547 aproximadament, i consistí en una ampliació cap al nord. Fou el període en què es va construir la Cambra Daurada (1526), el segon pati interior, que actualment és el primer tram del Pati dels Tarongers, terraplenat fins al nivell de la planta noble, la llotja de Ponent i el vestíbul d’accés a la Cambra Daurada (1539-44), la pavimentació del pati amb marbre de Carrara (1545) i la llotja de Llevant (1547). Sembla que l’any 1545 el fuster Antoni Carbonell contractà dues obres més: l’ampliació de la capella (primera capella, reformada novament cap al 1620) i la reforma parcial de la galeria alta del pati quatrecentista.
A partir del 1568, la Generalitat prosseguí la seva expansió comprant cases veïnes per ampliar les dependències. Cap al nord, el mestre Pere Ferrer major, que treballava a l’edifici almenys des de l’any 1558, va construir el Consistori Nou o Sala Nova, amb el campanar (1570-77), i dues estances més cap al carrer de Sant Honorat (1589-1600).
Altres adquisicions d’edificacions annexes permeteren l’ampliació del palau de la Generalitat, si bé aquesta es va fer sense cap pla predeterminat i a mesura que era possible. L’obra nova tenia una aparença gòtica, únicament puntejada per alguns elements mixtos: així en l’alçat de la llotja de ponent recuperava la galeria d’arcs carpanells rebaixats sobre arcuació cega ogival que el mestre Safont havia utilitzat en el primer pati. A la part inferior es combinen els arcs ogivals, de motllures gòtiques, sobre columnes clàssiques amb capitells d’ordre corinti, obra de Gil de Medina (1539-41). Aquestes obres es completaren amb altres intervencions arquitectòniques, com la construcció de la llotja de Llevant, que reproduí la de Ponent, i decoratives, com la decoració de l’enteixinat d’Antoni Carbonell pel pintor Gabriel Alemany.
Les obres del mestre Pere Ferrer, dins la segona meitat del segle, són un exemple de la continuació del treball a la manera gòtica, al contrari de les realitzades pel mestre Pere Blai, destacat representant, amb Jaume Amigo, de l’anomenada Escola del Camp. Aquest mestre projectà la capella de Sant Jordi, obra contractada el 1596 que es va allargar del 1597 al 1619. La capella, de planta rectangular, ocupa la part central de l’edificació i té tres naus, lleugerament més alta i més ampla la central. La coberta, excepte la capçalera i els peus de la nau, és de voltes d’aresta romana, encara que amb arestes molt remarcades. Respecte a l’interior, mentre el daurador Bazí daurava arcs i cúpula amb l’ajut de les bastides que fusters com Josep Guixos, Gabriel Montaner o Jacint Berga havien construït, sembla que els pintors Pere Nunyes, Lluís Pasqual, Gaudí Cartoixà, Jaume Galí i Miquel Martorell estaven fent les pintures. Aquestes informacions fan sospitar que l’aspecte d’aquest interior devia ser més ric del que es podria pensar en un primer moment.
La façana de la Generalitat, obra de Pere Blai, amb aparença de palau italià, no reflecteix la veritable estructura interior, l’ordenació de la qual es fa a partir de la capella. En un alçat de quatre plantes diferenciades pels diversos tractaments donats al parament de paret, presenta un cos central molt ampli i dos de laterals definits per dos parells de pilastres corínties adossades. L’ordenació de la façana és molt regular i està centrada pel portal d’accés, de mig punt entre dos parells de columnes adossades d’ordre dòric. L’ordenació és reforçada per la utilització de la bicromia: pedra clara per als elements de suport i de definició, i fosca per als paraments de paret, a la inversa del que solia ser habitual.
Cal fer una consideració sobre l’espai urbanístic on avui s’insereix l’edifici del palau, que F. P. Verrié va assenyalar en primer lloc. Pere Blai havia projectat una façana per ser contemplada en unes condicions força diferents de les actuals: la gran plaça que hi ha ara no existia. En qualsevol cas, aquesta és la primera gran façana de l’arquitectura renaixentista a Catalunya, una creació que representa la plena assimilació de les noves formes pels mestres locals.
Així, al final de segle XVI es donava la coexistència paradoxal de dues obres d’estil diferent dins el palau: l’una, declaradament gòtica, entorn al Pati dels Tarongers, i l’altra, classicista, que seguint les traces de Pere Blai va ser l’ampliació més important i la que el va dotar de la magnífica façana.
Palau del Lloctinent
La Generalitat va haver d’afrontar la construcció d’una residència per als lloctinents, després de les Corts de Montsó del 1547. El nou edifici va construir-se sobre una part de les dependències de l’antic palau reial major, a més d’altres terrenys adquirits amb aquest objectiu. L’autor del projecte fou Antoni Carbonell. La traça de l’edifici i el seu model en fusta foren aprovats el 31 d’octubre de 1549. Es tracta d’un edifici de planta quadrangular, organitzat entorn d’un pati central, amb una alçada de cinc plantes, incloent-hi la planta baixa. En destaca la regularitat, tant en la distribució com en la disposició de les obertures a les façanes, encara que manté un marcat caràcter gòtic i hi perviuen trets de l’arquitectura tradicional. Entre aquests trets destaquen els portals adovellats de mig punt a través dels quals s’accedeix al pati, la no-articulació dels diferents cossos de l’edifici amb motllures o columnes i la utilització com a únic element diferenciador de les finestres i les seves motllures, que difereixen a cada nivell.
A l’interior, la presència d’elements renaixentistes és més notable que a l’exterior, en especial al pati. La planta baixa presenta amplis arcs carpanells sostinguts per pilastres cantoneres, a sobre de les quals s’aixeca la planta noble, amb una galeria d’arcs de mig punt sobre columnes d’ordre tosca suportades per una balustrada. L’escala, perpendicular al pati, queda amagada dins d’una de les crugies de l’edifici, com es donà també a la desapareguda casa Gralla i al col·legi de Sant Jaume i Sant Maties de Tortosa. Aquesta escala presenta una cúpula amb un enteixinat de fusta, obra també d’Antoni Carbonell. La presència d’algunes decoracions a partir de grotescos reforça el caràcter clàssic de l’edificació. L’anomenat mirador del rei Martí, torre mirador de planta rectangular que s’alça a sobre del Saló del Tinell, s’acabà l’any 1555.
Casa de la Ciutat: el Trentenari
Així mateix a Barcelona l’any 1559 s’iniciaren les obres de remodelació del saló on tenia lloc el Consell dels Trenta o Trentenari. És l’exemple més refinat i clarament estructurat de Renaixement a la ciutat de Barcelona, malgrat les reduïdes dimensions.
La nova façana, que constava de tres arcades de mig punt sostingudes per pilastres, amb columnes adossades de capitells corintis que sostenen un entaulament clàssic, reprodueix un dels exemples donats per Sebastiano Serlio al llibre IV de Regole generali di architettura (1537). Al darrere d’aquesta façana hi ha la que pròpiament tanca les dependències del Trentenari, amb un portal central i dues finestres, una a cada banda, amb una fina i menuda decoració renaixentista. L’any 1580 es realitzà la porta exterior d’accés al Trentenari seguint un disseny encara gòtic, que avui es pot veure a la part interior del Saló de Cent. Contrasta aquest portal amb la que era la cara interior del mateix portal, avui a l’exterior del Saló de Cent, caracteritzat per l’ortodoxa utilització del repertori serlià: arc de mig punt emmarcat per pilastres adossades recobertes d’escuts i trofeus, i un fris amb tríglifs i mètopes. Aquestes dues cares d’un mateix portal exemplifiquen la dualitat, la convivència de dues maneres de fer contraposades però coexistents.
Pels mateixos anys i contrastant amb aquesta intervenció nova, s’iniciaren les obres del pati, que, tot i que incorporaven alguns detalls decoratius propis del Renaixement, eren de caràcter gòtic: s’aixecà una arcuació d’arcs ogivals sobre columnes de secció lobulada, damunt de les quals corria un cos amb finestres, i el conjunt el rematava una cornisa amb pinacles i gàrgoles.
Les reformes dutes a terme a la Casa de la Ciutat durant el segle passat, quan l’arquitecte Josep Mas (1830) rebé l’encàrrec de dotar l’edifici d’una nova façana neoclàssica, representaren la destrucció del Trentenari, que fou reconstruït en part l’any 1929.
Altres edificis oficials de representació aixecats a la resta de Catalunya que cal esmentar són algunes cases del comú aixecades ben avançat el segle, com les cases de la vila de Granollers (1581), d’Arnes (1584), de Valls (1591) o de Reus (1600), que representen exemples notables de la utilització del codi clàssic. Entre elles destaca la de la vila d’Arnes, obra del 1584 deguda al mestre Joan Vilabona, una construcció cúbica, de tres cossos horitzontals separats per motllures, amb arcuacions i porxo a la planta baixa, finestres emmarcades per columnes i frontons i tercer cos amb galeria de solana amb arquets de mig punt. A mesura que hom s’acosta al final de segle, les constants gòtiques que s’havien anat aplicant de manera invariable a les construccions van perdent terreny a favor de les noves maneres que van afermant-se.
Establiments d’assistència pública i d’ensenyament
Els hospitals
Dins l’àmbit de l’arquitectura oficial hi havia la destinada a l’assistència pública, en la qual ocupaven un lloc destacat els hospitals. L’arquitectura hospitalària va ser una de les més desenvolupades durant aquest primer període de l’Edat Moderna, si bé les estructures són les mateixes que les del període gòtic. Institucions sorgides de la iniciativa particular o eclesiàstica gradualment van passar a ser de responsabilitat pública i, moltes vegades, van ser les institucions les que es van encarregar del manteniment i de la construcció de noves instal·lacions. Barcelona, per exemple, disposava des de l’Edat Mitjana de diversos hospitals, que eren conseqüència de fundacions eclesiàstiques o particulars. A partir del segle XIII la major part d’aquests hospitals, petits i amb rendes molt reduïdes, començaren a patir dificultats i hagueren de ser assumits pel municipi. Documentalment hi ha constància de l’existència dels hospitals següents: el de la Ciutat, prop de les portes de la Seu (1045); el d’en Marcús, al carrer de Montcada (1166); el del canonge Colom, al carrer de l’Hospital (1229); el de Sant Llàtzer o dels Messells, al costat del Pedró (segle XI); el del canonge Vilar (1256); el de Pere Desvilar o de l’Almoina (1311), o el de Santa Eulàlia del Camp, dels Pelegrins o de Santa Anna, entre d’altres. A partir del 1401 es decidí reunir tots els hospitals de Barcelona sota una administració única, i també que tots els censos i llegats que rebien aquests establiments passessin a ser administrats per l’Hospital General de la Santa Creu.
Segons Felío Vilarrubias, durant el segle XV es treballà en l’estructura gòtica del nou hospital: tres ales, en forma de U, entorn d’un pati. Cada ala constava de dues plantes, la primera de les quals es cobria amb creueria sobre arcs escarsers i la superior, amb arcs de diafragma ogivals i coberta de fusta de doble vessant. Ja en el segle XVI, entre el 1509 i el 1512, es treballà a l’ala de llevant, on es va construir, a sobre del que era el dormitori o infermeria dels homes, una sala o estança sota l’advocació de Santa Magdalena. L’any 1511, el virrei de Catalunya, Jaime de Luna, posà la primera pedra per a la continuació de les obres de l’ala de ponent, a les infermeries o dormitoris de les dones damunt les sales destinades als infants orfes. En aquests treballs intervingueren els mestres Joan Safont i Antoni i Esteve Porreres. Les dimensions de la nau, que era coneguda amb el nom de quadra de Sant Roc, eren de 59, 5 metres de llargària per 10, 75 metres d’amplada i per 10, 20 metres d’alçada. Quan les obres arribaren al carrer de l’Hospital, que portava aquest nom per la presència de l’antic hospital d’en Colom, es procedí al tancament del pati de l’hospital, i l’entrada principal de l’establiment es va situar en aquest nou mur de tancament. Per fer aquesta porta l’hospital contractà l’any 1518 el mestre de cases Antoni Cuberta, que comptà amb la col·laboració del mestre Antoni Papiol. En aquesta obra s’utilitzaren alguns elements procedents d’un portal preexistent.
L’any 1537 es construí el pou situat a l’esquerra del pati segons s’entra pel portal principal de l’hospital, i l’any 1568 el mestre Joan Safont començà les dues escales monumentals que, a llevant i a ponent, comunicaven els pisos superiors amb el pati. Aquestes escales es van acabar l’any 1575.
Les despeses de l’hospital i les generades per aquestes obres eren, en part, suportades pels ingressos provinents del teatre, la Casa de les Comèdies, que tenia la institució. El contracte entre l’hospital i el mestre Montserrat Santacana se signà el 9 de desembre de 1596 i, després de diverses incidències, el 26 de febrer de 1603 els mestres Jeroni Matxí i Pere Blai signaren la visura de les obres. El fet que tant Montserrat Santacana com els experts designats per fer la visura fossin prestigiosos mestres de cases a la Barcelona del moment, fa pensar que aquest edifici devia tenir una certa categoria arquitectònica.
Un altre hospital en què es treballà intensament al llarg del primer terç del segle XVI és l’Hospital de Santa Maria, a Lleida, obra del mestre Jaume Borrell, documentat a l’obra l’any 1517 i següents. El pati és de planta quadrada, amb una galeria amb volada sobre els quatre costats del pis noble. Inclou la tradicional escala gòtica de dos trams, i el tram llarg queda inclòs dins d’una de les galeries.
Cal esmentar també els hospitals desapareguts d’Olesa de Montserrat i dels Pobres d’Arbeca, la remodelació de Caldes de Montbui, el de l’Hospitalet de l’Infant, o reformes importants efectuades al de Sant Llàtzer, a Girona, o al dels Messells, a Pedret.
Més avançat el segle s’ha de citar l’Hospital de la Santa Creu de Vic (1549-57), edifici d’origen medieval que va substituir l’antiga fàbrica per una del segle XVI, amb dues naus disposades paral·lelament, una per a homes i una per a dones, i coberta de fusta a dues vessants, que determinen entre elles un pati rectangular. La simplicitat dels motlluratges de les obertures no amaga la inspiració clàssica.
S’han de destacar, també, l’hospital d’Olot (1550), que en substituïa un d’anterior, i les reformes de l’Hospital de Clergues, al carrer de la Palla de Barcelona (1562), que incorporà formes renaixentistes derivades de Serlio, com una espècie de finestra que fins al 1937 havia fet funcions de fornícula.
Ja avançat el segle es treballà a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona (1580-88), que integrava dues institucions preexistents. La part més notable arquitectònicament, que encara existeix, és el pati quadrangular amb arcuacions.
Institucions d’ensenyament: col·legis i estudis
La distinció entre arquitectura civil i religiosa quan es parla de col·legis o d’institucions dedicades a l’ensenyament no sempre és senzilla de fer, atesa la vinculació de la Corona amb moltes d’aquestes institucions, algunes de les quals tenien orígens religiosos.
Un dels casos que es poden considerar clarament d’inspiració civil és la Universitat o Estudi General de Barcelona, que havia estat promogut pels consellers de la ciutat i estava situat al capdamunt de la Rambla barcelonina. L’any 1402, Martí I fundà l’Estudi General, que fou reformat per Alfons el Magnànim l’any 1450, el qual, a petició dels consellers de la ciutat, concedí per privilegi la Universitat de Barcelona, la quarta de Catalunya, després de les de Lleida, Perpinyà i Girona. El nou edifici fou iniciat solemnement el 18 d’octubre de 1536 pel Consell de Cent, a la part alta de la Rambla, al costat de les torres de la porta de Santa Anna. L’autor del projecte era el mestre de cases Tomàs Barsa. Si bé l’edifici fou inaugurat el 1539, les obres no es donaren per acabades fins al 1592 i encara continuaren al llarg del segle següent. La construcció fou transformada en caserna militar l’any 1720 i enderrocada el 1843. Només es conserva l’escut que presidia la porta d’entrada, que avui es conserva al Museu d’Història de la Ciutat.
Un altre exemple molt destacat és el conjunt tortosí del col·legi de Sant Jaume i Sant Maties, contigu al convent dels dominics de Sant Jordi i Sant Domènec. Carles V i el regent príncep Felip (1544) foren els fundadors d’aquest col·legi, que de bon començament s’havia pensat ubicar a València. Però els esforços dels dominics, encapçalats pels teòlegs de l’ordre Baltasar Sorio i Juan Izquierdo, que havien fundat al seu convent un important estudi de teologia, motivà que el rei decidís concedir-los la fundació dels Reials Col·legis a la ciutat de Tortosa. Malgrat que no hi hagi documentació que ho confirmi, es creu que el mestre Miquel Joan Anglès va ser l’autor del conjunt o, si més no, partícip. Les vinculacions d’aquesta obra amb el Renaixement que es donà al sud comporten que es parli d’un focus tortosí, diferenciat del de l’Escola del Camp. El pati dels Reials Col·legis està datat de l’any 1564, moment al qual deu pertànyer també la portada. Aquesta, configurada per una superposició de cossos decreixents, consta d’un arc de mig punt entre columnes adossades de fustos estriats que reposen sobre basaments, a la manera d’un arc de triomf. L’arquitrau, amb un fris decorat, serveix de suport a un petit edicle amb les armes de l’emperador, flanquejades per cariàtides. El conjunt, que està rematat per les imatges dels dos sants entre columnes, està decorat totalment amb relleus vegetals i animals.
El claustre s’estructura entorn d’un pati quadrat i té tres nivells d’arcuacions, amb el mateix nombre d’arcs a la planta baixa i al pis principal, i doble en el segon. Però, tot i que ofereixen un conjunt d’aspecte clàssic molt unitari, mostren una realització poc refinada i els principis dels ordres clàssics no hi han estat aplicats amb rigorositat.
Edificis d’abastament i serveis
Al llarg d’aquest període, es van aixecar algunes edificacions destinades a serveis públics o a abastament de la ciutat, però la seva desaparició impedeix d’analitzar quin era el compromís amb les noves formes, si bé es pot suposar que en aquestes construccions devien prevaler les consideracions funcionals per damunt de les estètiques. Entre les més destacades a Barcelona cal esmentar l’edifici de la Taula de Canvi i el de la Sala d’Armes, o arsenal, de la duana.
La Casa de la Taula, o la Taula de Canvi, fou fundada pel Consell de Cent l’any 1401 a la Llotja, però des del 1587 tenia casa pròpia a l’illa de cases delimitada avui pels carrers de la Ciutat, de Jaume I, d’Hèrcules i d’Arlet. La Taula Nummulària de Comuns Dipòsits fou creada pel municipi com a dipòsit públic de joies i diners, un dipòsit garantit per la comunitat amb 200 marcs de reserva. Era també un lloc on els canviadors posaven les monedes i feien el canvi manual d’unes monedes per altres. Se sap que, en un primer moment, la Taula i el Banc de la ciutat compartiren la mateixa seu i que al començament del segle XVII hi van treballar el mestre de cases Pere Donadeu i, una mica més tard, Josep Ferrer. Malauradament no hi ha cap descripció de la seva aparença.
Una edificació que allotjà diversos serveis fou la Duana, situada enfront de la Llotja, amb l’edifici del General o deLDret de la Bollà entre ambdós. Anomenat Pallols, Duana, Duana dels Forments o Pastrim en la documentació municipal de l’època, aquest espai dedicat al subministrament de blat va ocupar sempre la planta baixa de l’edifici. L’edifici, aixecat entre el 1387 i el 1389, era de planta gairebé quadrada, d’un sol pis, tenia una porxada oberta al carrer i el terra estava enllosat. L’any 1441 el Consell decidí construir a sobre un altre nivell dedicat a la venda i l’emmagatzematge de teixits, que s’anomenà Hala dels Draps. Petites reformes fetes l’any 1514 foren seguides d’obres més importants, i l’any 1554 es decidí construir la façana oest, la que dóna al pla de Palau. Segons Ainaud, Gudiol i Verrié, durant aquestes obres l’Hala dels Draps, situada al pis alt, fou convertida en arsenal de la ciutat i es passà a denominar Sala d’Armes, mentre que els baixos continuaven ocupats pel pallol o magatzem de blat. La darrera reforma, de què no hi ha cap descripció, començà el 1597 i s’allargà fins ben entrat el segle XVII.
Arquitectura privada
Residències urbanes
Com en el cas de l’arquitectura oficial, en un primer moment l’arquitectura privada sovint va recollir els nous elements arquitectònics i decoratius «a la romana» d’una manera epidèrmica, superposant-los a les estructures gòtiques ja conegudes i, en alguns casos, preexistents. Les transformacions, lentes però graduals, van anar penetrant sense ruptures.
Això va tenir lloc especialment a les grans residències urbanes de la ciutat de Barcelona. Algunes d’aquestes construccions s’han mantingut, si bé no deuen ser forçosament els millors exemples ni els més espectaculars. Construïdes en pedra, eren construccions organitzades entorn d’un pati interior, amb escala de dos trams descoberta que portava a la planta noble. Les façanes tenien un portal de mig punt amb dovelles i finestres coronelles, pròpies del gòtic. La façana solia completar-se amb torres a les cantonades i una galeria a la part superior del frontispici. Exemplifiquen aquesta tipologia arquitectònica la casa Clariana-Padellàs i la casa de l’Ardiaca Lluís Desplà, a Barcelona.
La casa Clariana-Padellàs, que actualment allotja el Museu d’Història de la Ciutat i està situada a la plaça del Rei, originalment estava emplaçada al carrer de Mercaders, d’on fou desplaçada arran de l’obertura de la Via Laietana, i fou aixecada entre el 1497 i el 1515.
La Casa de l’Ardiaca també va ser reformada radicalment entre el 1490 i el 1514, si bé intervencions posteriors en modificaren molt l’aspecte inicial. La seva estructura en forma de U, amb el pati separat del carrer només per un mur, és poc freqüent i està determinada per la irregularitat del solar. La distribució irregular de les obertures a les façanes, que sovint presenten característiques gòtiques, és un clar tret arcaïtzant. En contrapartida, alguns elements decoratius renaixentistes aplicats a capitells i impostes parlen tímidament de l’arribada del nou estil arquitectònic.
El pas següent en la introducció de noves solucions en els palaus barcelonins l’aportà la casa de Lluís de Centelles, que entorn del 1514 n’havia començat la remodelació. Situada a la baixada de Sant Miquel, prop de l’Ajuntament, l’edifici presentà tres façanes regulars, amb portal de mig punt amb dovelles i finestres, avui balcons, gòtiques. La tradicional galeria de solana va ser substituïda per un tercer pis amb finestres. El pati quadrangular presenta una escala de dos trams, el segon dels quals està ja integrat en una de les crugies, en Uoc de ser totalment al descobert. Les arcades del primer tram són modernes. Els nous corrents s’han de buscar en la forta tendència a la regularitat, especialment pel que fa a la distribució de la planta, i en la presència d’elements decoratius escultòrics que inclouen putti, pilastres amb grotescos i decoracions a candelieri, timpans semicirculars, etc. En paraules de Joaquim Garriga, «l’antic casal dels Centelles és segurament el millor i més ben conservat dels palaus senyorials del segle XVI que han sobreviscut fins als nostres dies. Podria exemplificar l’etapa inicial de transformacions en l’arquitectura catalana del cinc-cents: un moment en què la substancial continuïtat gòtica en l’estructura general i en les tipologies parcials –façanes, pati, escala, finestres, portes, etc. –, així com la majoria dels detalls, es comença a hibridar amb alguns altres detalls de signe genèricament renaixentista».
Entre les construccions barcelonines avui desaparegudes cal esmentar la casa Gralla. L’antiga casa Desplà, que estava situada a la plaça de la Cucurulla –que sembla que fou el millor palau renaixentista barceloní del segle XVI–, va ser enderrocada l’any 1856. Representà l’adaptació de la nova moda a una construcció anterior que s’havia d’ampliar. La gran façana, lleugerament corba per adaptar-se al carrer, estava emmarcada per torres cantoneres quadrangulars i rematada per una galeria de solana. Tot i que l’atapeïda decoració «a la romana», poblada d’elements clàssics, com medallons, garlandes, màscares, etc, unificava l’aparença de les obertures, la distribució d’aquestes sobre el parament de la façana era irregular, com en els palaus d’èpoques anteriors. El portal destacava de manera especial: era un arc de mig punt que, a la manera d’arc de triomf, estava emmarcat dins d’una estructura adovellada formada per columnes i pilastres; sobre aquestes columnes reposava un arquitrau, que sustentava el remat amb l’escut de les famílies Gralla i Desplà sostingut per àngels i envoltat de llaços i garlandes. La decoració consistia en garlandes, corns de l’abundància i medallons als carcanyols amb la representació dels treballs d’Hèrcules. Les reformes d’aquesta casa s’havien iniciat l’any 1504, quan Miquel Joan Gralla contractà el mestre de cases Mateu Capdevila i el fuster Antoni Carbonell. Les transformacions van continuar el 1516, amb una important ampliació i la decoració de la façana, però se’n desconeix l’autor. Joaquim Garriga fa constar la presènéia al palau de l’escultor castellà Pedró Fernàndez el 1520, any de la seva mort, si bé tradicionalment aquesta obra s’havia atribuït a Damià Forment. |r
El pati del palau, actualment desmuntat, havia estat reconstruït durant el segle XIX en una torre a Sant Gervasi de Cassoles, propietat d’Antoni M. Brusi, a Barcelona. Es conserven algunes parts d’aquest palau desmuntades, i algunes llindes de portes i finestres foren utilitzades en la restauració de l’anomenada Torre Pallaresa, de Santa Coloma de Gramenet.
A mesura que avançava el segle continuaven sent freqüents a tot Catalunya les hibridacions d’elements clàssics i solucions estructurals anteriors, que es resistien a deixar el camí lliure a les noves tendències. Entre les construccions de l’època que van optar per solucions més simples destaquen la casa de la div4ia de la Puríssima Sang, a la plaça del Pi, i la casa de Cervantes, al passeig de Colom, ambdues a Barcelona. La casa dels Mora o del gremi dels Calderers, abans al carrer de la Bòria i avui a la plaça de Sant Felip Neri d’aquesta mateixa ciutat, incorpora uns motlluratges més complexos.
L’Escola del Camp, que havia tingut una àmplia repercussió en l’arquitectura religiosa del període, donà alguns exemples d’arquitectura civil privada. De ca l’Hostal de Tivissa (1598), atribuït a Jaume Amigo, se n’ha de destacar l’entrada, mentre que a les cases d’Alcover, can Cosme i l’Abadia, probablement obres de Pere Blai, destaquen les façanes estructurades en tres nivells, amb diferents factures de carreus i abundants elements clàssics, com frontons corbats i triangulars i pilastres d’ordre tosca. Els mestres de l’Escola del Camp van representar l’adopció definitiva a Catalunya del sistema clàssic, que substitueix quasi totalment el gòtic.
Residències rurals i masos
Entre els nombrosos edificis suburbans aixecats o reformats durant aquest període sobresurt la Torre Pallaresa, de Santa Coloma de Gramenet. Anomenada primer mas Carcerenya i després Torre dels Pallarès, fou adquirida l’any 1520 pel bisbe de Barcelona, Joan Cardona, que, els anys trenta, emprengué algunes reformes importants. Es van construir les dues torres laterals que emmarquen la façana preexistent i la galeria de la part central de la façana. Les obertures presenten una distribució irregular i les decoracions alternen els medallons, els bustos i la decoració grotesca amb els bastiments gòtics. Com es pot comprovar, una vegada més els canvis es redueixen a l’aparició d’elements decoratius d’un nou llenguatge i no a canvis estructurals.
Un dels trets comuns a moltes de les construccions de l’època és la presència d’un pati de forma quadrangular dins el qual arrenca una escala en un dels costats.
Cap al segon terç de segle III va haver una important activitat constructora en castells, palaus rurals i masies, tipologies que formen el que s’anomena arquitectura rural. L’aïllament respecte als palaus construïts dins de les ciutats determina un desconeixement més gran de les noves formes i de les modes que s’incorporaven al llenguatge arquitectònic. Per tant, encara hi havia més reticències a la introducció de canvis, en part perquè es depenia molt de tipologies marcades per la utilitat i per la tècnica constructiva arrelada en els mestres de cases.
Juntament amb algunes construccions de nova planta, es van fer moltes ampliacions o intervencions parcials. Com en les residències urbanes, el primer signe de la introducció de les formes renaixentistes es donà en forma de decoració entorn de les obertures, com les finestres i els portals, integrada per elements trets del vocabulari clàssic al qual hom s’ha referit més amunt: grotescos, putti, pilastres amb ordres clàssics, medallons...Estructuralment, només dins el darrer terç de segle va començar a haver-hi exemples de recerca d’ordre i de cohesió basant-se en els nous postulats.
La pacificació del camp català a partir de la sentència arbitral de Guadalupe de l’any 1485, amb la qual es tancà la guerra de Joan II i el’conflicte dels remences, permeté iniciar una època de tranquil·litat i prosperitat al camp català. Es van reprendre les explotacions agràries i va tenir lloc una recuperació demogràfica important, que va possibilitar la construcció o l’engrandiment de residències.
Els problemes d’inseguretat i les constants incursions dels pirates van motivar que el caràcter de fortalesa d’aquestes construccions no desaparegués i que haguessin de combinar l’aparença i el luxe de la vida de palau amb la seguretat del castell: això donà lloc a edificis molt sòlids, amb torres de vigilància i una distribució molt estudiada d’obertures i de murs. Alguns exemples d’aquestes construccions aixecades al llarg del segle XVI a Catalunya foren els desapareguts castells de Rodonyà, a l’Alt Camp, o el de Sitges, al Garraf. Entre d’altres cal destacar el Castellnou de Llinars del Vallès, aixecat entre el 1548 i el 1558: té una planta quadrada de 27 metres per banda entorn d’un pati central, amb baluards i torres als angles. Una altra construcció destacada és el gran castell de Torredembarra, al Tarragonès, començat devers el 1560 per Lluís Icard. Lleida és la zona de Catalunya on hi ha una presència més nombrosa de castells palau. Una de les residències més famoses, malauradament desapareguda, és el castell d’Arbeca dels Cardona. També a l’Urgell hi havia una residència dels Cardona, el castell de Bellpuig.
Les masies o masos, tal com els estudià Josep Danès l’any 1930, tot i la gran varietat tipològica, deriven d’una estructura molt simple formada per tres cossos paral·lels disposats perpendicularment a la façana, dels quals el central era el més ample i el que allotjava la sala. Tenien dos pisos i, eventualment, podien tenir golfes. L’accés principal era el portal d’arc de mig punt adovellat, situat al centre de la façana. La tipologia, la proporció i la distribució de les obertures no estan regides per cap regla ni convenció, i estan lluny de la simetria i la regularitat renaixentistes.
S’han volgut trobar concomitàncies entre les masies catalanes i les vil·les de la Terraferma veneciana. Aquelles, però, eren residències senyorials d’aristòcrates que basaven les seves fortunes en el comerç i les finances, en què els luxes de la ciutat eren exportats al camp i les qüestions de seguretat no preocupaven. Per contra, a Catalunya prevalien els hàbits constructius i la necessitat de construir edificacions que garantissin la seguretat dels habitants, l’economia dels quals era agrària o militar.
Urbanisme
Durant el cinc-cents a Catalunya no es pot parlar pròpiament d’urbanisme però sí de construccions de nous ravals, com el de Vic, o del naixement de poblacions de nova planta, com Vallbona de les Monges (1573). Les pestes que assolaven sovint Catalunya anul·laven el creixement demogràfic del país i això, per tant, no propiciava el desenvolupament de les ciutats. Alguns dels exemples de planificació urbanística de l’època corresponen a Girona, amb el traçat de la plaça dels Apòstols (1527-30), que enllaça amb la pujada de la catedral o escales de la Pera (1530), o a Granollers, amb l’engrandiment de la plaça Gran (1557).
Però, probablement, el treball urbanístic més destacat del període és el dels voltants de la catedral de Barcelona. D’una banda, la placeta de Sant Iu, acabada l’any 1545, que fou possible per l’obtenció d’un espai pertanyent al palau reial major que, ja des del 1487, havia començat a ser desmembrat i acabà sent compartit per la Inquisició i la Reial Audiència. De l’altra, la plaça situada al davant del portal major, per a la construcció de la qual s’expropiaren diversos edificis, que foren enderrocats. Els treballs s’acabaren el 1546. A més d’aquestes dues intervencions centrals es van fer altres reformes al voltant, com canvis a les façanes de la Canonja i de la Pia Almoina, i també a la casa del Degà.
Si bé, com es deia al començament d’aquest apartat dedicat a l’urbanisme, és cert que no es pot parlar d’una intenció d’ordenació urbanística dels espais de les ciutats en el sentit modern del terme, sí que s’ha d’esmentar una certa preocupació per part dels governants de la ciutat envers la bona imatge i la bellesa dels carrers. Així, a la façana de la desapareguda casa Gralla de la placeta de la Cucurulla de Barcelona, sembla que hi havia una inscripció que deia «Publicae Venustati/ Privatae Utilitate».
El segle XVI acabà, arquitectònicament parlant, amb les aportacions de la denominada Escola del Camp, encapçalada pels mestres Pere Blai i Jaume Amigo, que van representar l’acceptació definitiva del nou llenguatge clàssic –el gòtic va quedar relegat a intervencions anacròniques–, que va possibilitar l’arribada del Barroc
Les confraries
Les institucions que del segle XIII al XVIII reberen el nom de confraries són les mateixes que a partir del segle XVIII foren designades com a gremis. De fet, aquesta paraula és una innovació introduïda durant el segle esmentat. La confraria assumia les funcions econòmiques, socials, religioses i polítiques de la corporació de mestres d’un mateix ofici, encara que també hi havia confraries exclusivament religioses, dins les quals podien agrupar-se professionals dels camps més diversos. Les confraries, enteses com a gremis, agrupaven sempre oficis menestrals o arts mecàniques, mentre que els col·legis, més aristocràtics, agrupaven els artistes o cultivadors de les arts lliberals. Les confraries es posaven sota l’advocació d’un sant protector i solien tenir la seu en una església o capella de la ciutat, on feien les reunions. La vida de la confraria era regida per les ordínacíons, una rígida normativa encaminada a la conservació dels privilegis. La competència capitalista, cada vegada més puixant, provocà l’anquílosament i el tancament de les confraries o gremis en elles mateixes per tal de protegir-se i conservar la posició social i econòmica preeminent que detenien: per aquesta raó les taxes d’ingrés o aflorinaments anaren augmentant, els exàmens es convertiren en obstacles més que en proves d’habilitat i, sovint, la mestria passava de pares a fills sense dificultat. Tot això acabà provocant que el gremi es convertís en una mena de casta tancada.
La Confraria dels Mestres de Cases i Molers
La Confraria dels Mestres de Cases i Molers participava de totes les característiques esmentades més amunt. El grau superior dins l’organització gremial era el de mestre de cases, el qual s’obtenia després d’uns quants anys d’aprenentatge i d’oficialia i la superació d’un examen. L’obtenció de la mestria conferia al menestral la plenitud dels seus drets econòmics, com la direcció del taller i de contracta d’obres, i socials, que possibilitaven la participació en el govern de la corporació.
A la fi del segle XVI la confraria estava sota l’advocació dels sants Pere i Pau, per això els dies dedicats a aquests sants celebraven els capítols a la capella de santa Elisabet, situada al claustre de la catedral de Barcelona. Posteriorment, hi ha al·lusions a la flor de lliri entre els seus documents, possible referència al patrocini de sant Josep. Cap al final del segle, hi ha constància que la confraria feia les sessions a la capella de santa Llúcia.
«...considerant que lo offici de mestre de cases no sols consisteix en lo picar pedra, obrar de paleta y treballar manualment, empero consisteix mes y es de maior primor y maior industria lo trassar linias, consertar y ordenar tot lo demes, lo que no poden aprendrers ni entendrer dits jovens sino es practicant y exercitantho ab sos amos y mestres y servint aquells un discurs de temps com a jovens après de haver acabat lo temps de aprentissatge, lo qual exercici, pratica e industria necessaria sempre que dits jovens tingueren una confraria de per si, perço que ab motiu de confraria y de les prerrogatives y libertats que ab ordinations en dites lars sels cediria escut y de creuer se ocuparien en fer las feynas que podrian fer per a poder sustentar a ses cases y familia y dexarien los mestres y lo dit exercici de trassas linies, consertar y ordenar, de hont ne resultarien dos danys notables y manifestos de la Cosas Pública, ço es per moltes imperfections y perills en les obres que farien y laltre no trobarse de aqui a un discurs de temps mestres de habilitat e industria per a emprendrer obres de importància...»
Normes i ordinacions de la Confraria dels Mestres de Cases i Molers
L’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona conserva un volum titulat Llibre de Ordinations de la Confraria dels Mestres de Cases y Molers de la pnt. Ciutat, el qual conté el reglament que regia la vida corporativa de la confraria. Aquest reglament s’havia anat confegint a partir de les ordinacions originals del segle XIV i els afegits successius al llarg dels segles XVI i XVII. Com diu Marià Carbonell, les ordinacions més antigues són les pròpies d’una confraria religiosa, assistencials més que cap altra cosa. La normativa professional es va anar concretant amb afegits posteriors, una mica inconnexos. Les ordinacions toquen temes molt diversos, que s’intentaran abordar per blocs. Algunes vegades, es puntualitzaran algunes informacions utilitzant la citació d’altres documents relacionats amb el gremi.
Funcionament
La confraria tenia quatre prohoms que s’elegien cada any. Tots els confrares s’havien de reunir en capítol, de manera obligatòria, quatre vegades l’any: el dilluns després de Pasqua, el diumenge després de Santa Maria d’agost, el diumenge després de Tots Sants i el dia de la festivitat de sant Esteve, sota càstig de 18 diners per a qui hi faltés (cap.1). Cada un dels quatre prohoms havia de donar compte, al final del període del seu ofici, dels diners que havien rebut (cap.3), així com fer l’inventari de les propietats de la confraria que rebia dels seus antecessors; els confrares havien d’estar en pau i amistat entre ells (cap.4). Durant cada un dels quatre capítols citats al capítol 1, s’havien de llegir les ordinacions i cap confrare no podia ser admès ni expulsat fora d’aquestes quatre sessions o capítols (cap.5). A més, les mullers dels confrares podien ser confraresses pagant la taxa acostumada (cap.13).
Caritat i assistència
Els confrares sans havien d’anar a l’enterrament del confrare mort, sota multa de mitja lliura de cera (cap.2). Quan un confrare estava malalt els altres havien d’anar a visitar-lo (cap.6). En cas de mort d’un confrare, els altres havien d’anar a donar el condol i assistir a l’enterrament (cap.10). Els dia dels Morts, cada confrare havia de posar 22 sous al vas comú per a les ànimes (cap.12). Els confrares havien d’assistir als enterraments de les dones dels mestres de cases, i als dels marits en el cas de les confraresses (cap.14). Les esposes dels confrares havien d’assistir als enterraments dels confrares i de les seves esposes, dir les oracions acostumades i fer un llegat de 10 sous a la confraria (cap.15). Si no es feia aquest llegat, el marit havia de pagar els 10 sous dels seus béns (cap.16). Fer almoines (cap.17). Fer sacrificis pels difunts (cap.18). Els confrares havien d’assistir als enterraments dels pares i mares dels confrares si morien a casa dels seus fills (cap.21). Els confrares havien d’assistir als enterraments dels fills dels altres confrares, encara que fossin bastards (cap.22). Els prohoms podien celebrar misses cada diumenge (cap.23). A més, els confrares que així ho deixaven disposat al testament o a les darreres voluntats, podien ser enterrats al vas que la confraria tenia a la catedral.
Bibliografia
- Abadal, R. d’: «La immigració francesa en el segle XVI i l’aparició de les cases pairals catalanes», dins Nadal Oller, J. ; Giralt Raventós, E.: Història de Catalunya, Mataró, 1965.
- Alarcia, M. À.: El Renaixement a Catalunya (catàleg d’exposició), Barcelona, Fundació Joan Miró, 1983, Ajuntament de Barcelona, 1986.
- Alcolea, S.: «El Renaixement», dins l’art a Catalunya (Dolça Catalunya), Gran Enciclopèdia Temàtica Catalana, Barcelona, 1983.
- Aloguin i Pallach, M. A.: Jaume Amigó y el Renacimiento en el Camp de Tarragona (tesi de llicenciatura), Barcelona, Facultat de Geografia i Història, 1975.
- Alós, R. d’: «Inventaris de castells catalans (segles XIV-XVI)», dins Estudis Universitaris Catalans, IV, Barcelona, 1910, pàg.129-192.
- Badia, L.: «L’Humanisme català: formació i crisi d’un concepte historiogràfic», dins Actes del Cinquè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1979), Abadia de Montserrat, 1980, pàg.41-70.
- Bassegoda Nonell, J.: «Restauración de la logia renacentista del Archivo de la Corona de Aragón, en Barcelona», dins Boletín de la Real Academia de Bellas Artés de San Fernando, 54, Madrid, 1982.
- Bassegoda Nonell, J. ; Carbonell, M. ; Liaño, E. ; Sureda, J.: L’Escola del Camp i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya (catàleg d’exposició), Tarragona, Fundació Caixa de Barcelona, 1990.
- Batllori, M.: Humanisme i erasmisme a Barcelona, 1525-1526 (1956), ara a Vuit segles de cultura catalana a Europa, Barcelona, 1958, pàg.85-100.
- Carbonell i Buades, M.: L’escola del Camp de Tarragona en l’arquitectura del segle XIV a Catalunya, Tarragona, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Excma. Diputació de Tarragona, 1986.
- Carbonell i Buades, M.: L’arquitectura classicista a Catalunya (1545-1659) (tesi doctoral), Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, Departament d’Història de l’Art, 1989.
- Florensa, A.: «Un arquitecto catalán renacentista: Pere Blay», dins Revista Nacional de Arquitectura, núm.92, Madrid, 1949.
- Fuguet i Sans, J.: «Una casa del arquitecto Pere Blai en Alcover», dins Revista del Centre d’Estudis Alcoverencs, 10, 1980.
- Garriga i Riera, J.: L’època del Renaixement, s. XVI, dins Història de l’art català, vol. IV, Barcelona, Edicions 62, 1986.
- Madurell Marimon, J. M.: «Los contratos de obras en los protocolos notariales y su aportación a la historia de la arquitectura (siglos XIV-XVI)», dins Estudios históricos y documentos de los Archivos de Protocolos, I, Barcelona, 1948.
- Martinell, C.: «L’antic hospital de Santa Tecla de Tarragona», dins Butlletí Arqueològic de Tarragona, 49, 1929-34.
- Martinell, C.: «El arquitecto Pere Blay en el Campo de Tarragona», dins Boletín Arqueológico de Tarragona, 1952, pàg.273-279.
- Massip, J. F.: «Els orígens del Renaixement a Catalunya. Joan Anglès, un arquitecte tortosí del segle XVI», dins Informes, núm.164, 26 de febrer de 1981.
- Massip, J. F.: «El conjunt més important de Catalunya. Estudi artístic dels Reials Col·legis», dins Informes, núm.164, 26 de març de 1981.
- Ràfols, J. F.: Pere Blai i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya, Barcelona, Associació d’Arquitectes de Catalunya, 1934.
- Ricomà Vendrell, F. X.: «Notas sobre el castillo de Torredembarra, Siglo XVI», dins Quaderns d’Història Tarraconense, II, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Diputació de Tarragona, 1980.
- Serra i Vilaró, J.: «Pedró Blay», dins Boletín Arqueológico de Tarragona, Tarragona, 1952.