L’arquitectura religiosa a la prehistòria

Santuaris, temples i sepulcres prehistòrics

A la prehistòria, com avui, els ritus i els cultes de la col·lectivitat requerien un espai, un decorat idoni. El dels grans caçadors del paleolític superior eren sales recòndites, de difícil accés a l’interior de coves profundes, estances que calia il·luminar amb teies i llums de greix i que van convertir en santuaris decorats. Més endavant, els últims caçadors i els primers pagesos triaren abrics a l’aire lliure i espais singulars, enlairats o relacionats amb les aigües, llocs que pel seu dramatisme afavorien una més gran sensibilitat i el contacte amb la divinitat. Alguns d’aquests llocs, cristianitzats, han estat en ús fins avui dia.

Però la relació amb la divinitat pot ser també íntima, particular o familiar. Avui, en la nostra civilització i en moltes altres, els habitatges poden tenir un lloc dedicat a l’oració o a mantenir un llum encès davant d’un sant o una divinitat. També a la prehistòria algunes cabanes o cases, que segurament ja havien estat construïdes seguint uns ritus i sobre sacrificis fundacionals, podien disposar d’espais cultuals on fer sacrificis i on adorar símbols de divinitats. O també de llocs on enterrar els nadons morts abans d’haver pogut formar part de la comunitat.

Entre les comunitats sedentàries del Pròxim Orient van sorgir molt aviat els temples, edificis dedicats enterament a una o diverses divinitats, estructures amb una arquitectura diferent de la de les simples cases. Amb els pobles colonitzadors, els models arquitectònics i les divinitats que servien s’anaren difonent per Catalunya, fins a assimilar i substituir divinitats i cultes indígenes.

La humanitat sense déus

Fa menys d’un milió d’anys, els primer humans van començar a ocupar les terres que avui formen Catalunya. No posseïen ni de bon tros totes les particularitats que considerem més pròpiament humanes. La falta d’elements simbòlics sembla indicar que els mancava la comunicació complexa i el llenguatge elaborat. Tots aquests primers habitants humans es protegien en refugis senzills, fets de branques i brossa, i ocupaven els abrics rocallosos i l’entrada de les coves. Sense poder d’abstracció ni sensibilitat religiosa, tampoc no devien tenir llocs on lliurar-se a pràctiques de culte.

No se sap si en tenien els últims representats a Catalunya de les espècies humanes arcaiques, els homes de Neandertal. Entre Europa i el Pròxim Orient s’han trobat una vintena de sepultures, sovint fosses obertes dins d’una cova, en les quals algunes vegades podien haver deixat ofrenes: flors o banyes de cérvol, símbols del renaixement; aquestes sepultures s’atribueixen a l’home de Neandertal.

Els primers santuaris

Les coses canvien quan les antigues poblacions d’homes arcaics d’Europa són substituïdes per les d’homes moderns, ara fa poc més de 40 000 anys. Des d’un primer moment, l’aixovar de l’home del paleolític superior inclou nombrosos objectes simbòlics, com dents i cargols de mar perforats o eines decorades, objectes que informaven sobre qui els portava o posseïa, com passa avui dia en tots els grups socials, primitius o no. Ben aviat, al costat d’aquest art moble, apareix el concepte d’un espai sagrat.

En els llocs de culte, la concepció de l’espai tenia gran importància. Es triaven determinades cavernes que reunien les condicions apropiades. Es poden reconèixer perquè eren decorades amb gravats i pintures seguint uns programes determinats. Eren profundes, i les parets pintades es troben sovint molt cap a l’interior, en llocs d’un cert dramatisme espacial. Per accedir-hi calia la il·luminació de teies o làmpades de greix, i moltes figuracions no es podien haver fet sense haver construït bastides. Ningú no dubta que aquestes coves, dins de les quals es triaven amb cura llocs i parets per ubicar-hi les figures de determinats animals, eren vertaders santuaris on tenien lloc rituals, segurament de tipus xamànic.

Els llocs on s’han identificat més cavernes són Aquitània, els Pirineus septentrionals i la serralada Cantàbrica. Recentment, s’han fet importants descobriments a l’àrea mediterrània del golf de Lleó. A Catalunya, situada en una àrea extraordinàriament pròxima a les més riques, paradoxalment no s’han trobat fins ara grans santuaris. Es poden esmentar només la cova de la Moleta de Cartagena (Sant Carles de la Ràpita, Montsià) i la cova de la Taverna (Margalef del Montsant, Priorat).

Malgrat tot el que s’ha dit, descobriments recents han fet veure que també van existir santuaris paleolítics a l’aire lliure. Aquí també se seleccionaven llocs, espais i parets per gravar figures d’animals. A Catalunya han estat descoberts uns blocs esquistosos amb gravats paleolítics a les estribacions del Canigó, a Fórnols (Campome, Conflent).

Santuaris en abrics rocallosos i llocs alts

Passada l’època glacial, un canvi en les creences i les seves manifestacions acompanya el que es produeix en el medi ambient i en l’economia. L’expansió dels boscos i la pujada del nivell de les aigües va comportar dificultats en les comunicacions i la fragmentació de les societats de caçadors de grans animals en grups més reduïts que aprofitaven ara molt més tots els recursos disponibles.

Es coneixen els santuaris dels caçadors postglacials. Es tracta d’abrics rocallosos de poca profunditat, ben il·luminats, situats en llocs estratègics per la seva bona visibilitat o a l’entrada i la sortida de congostos on era més fàcil la cacera de cabres, cérvols i senglars. S’hi representen escenes molt dinàmiques, generalment el moment en què els caçadors disparen els seus arcs sobre els animals. És el que es pot veure a la serra de la Pietat (Ulldecona, Montsià) o a Cabrafeixet (el Perelló, Baix Ebre). La hipòtesi més plausible és que es volia deixar memòria de caceres o fets que mereixien ser recordats.

Durant tota la prehistòria, continuaran existint santuaris a l’aire lliure. Durant el neolític, s’hi continuaran pintant, ara amb un art esquemàtic, animals i figures antropomorfes. Al final del neolític, al calcolític i a l’edat del bronze, un art encara més abstracte es gravarà en roques com les de Campmany (Alt Empordà) o Savassona (Tavèrnoles, Osona), o en llocs en relació amb els megàlits. En el món ibèric els santuaris naturals, on es feien ofrenes votives, són ben coneguts. N’hi ha també en coves relacionades amb l’aigua, com a la Font Major (l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà). Alguns santuaris van perviure molt de temps. Un bon exemple n’és la cova dels Moros del Cogul (Garrigues), on al costat de figures d’art naturalista i esquemàtic hi ha inscripcions ibèriques i llatines.

Santuaris domèstics

Ja des del paleolític, certs rituals tenien lloc als hàbitats, on es troben la major part dels objectes de valor simbòlic, i així continuarà sent durant tota la prehistòria. Entre les primeres comunitats neolítiques del Llevant mediterrani, on l’agricultura havia anat sorgint a partir del 9000 aC, les representacions d’animals salvatges havien donat pas a les de dones i braus. En els seus poblats, de cases de pedra, terra, calç o guix, és freqüent poder identificar espais dedicats a cerimònies de culte gràcies a la presència d’estatuetes, cranis arrebossats de guix, pintures, bucranis o banyes de brau i restes d’animals sacrificats. Al de Çatal Hüyüc (Anatòlia), aquests espais representen la meitat dels excavats.

Els cereals, les lleguminoses, les cabres i les ovelles es van escampar des del Pròxim Orient acompanyades dels pagesos que ocupaven, amb cultius i animals, nous territoris gràcies a l’augment demogràfic que comportava una economia més rendible, i amb ells s’escampen les seves creences. Al sisè mil·lenni aC, els primers pagesos arriben a Catalunya. Ja se sap que van usar santuaris en abrics rocallosos, on ens han deixat manifestacions artístiques. La seva màxima divinitat era la deessa mare, senyora dels animals, manifestació de la fecunditat de la terra i de la renovació periòdica dels cultius i les estacions. En tenim una magnífica representació incisa en ceràmica en l’anomenada Venus de Gavà (Baix Llobregat), trobada a les mines neolítiques de variscita —una pedra verda probablement carregada de simbolisme, de la qual es feien denes de collar— d’aquesta localitat.

Pedres dretes o menhirs

Les pedres dretes o menhirs, els monuments megalítics (del grec mega, «gran», i lithos, «pedra») més simples, són una de les manifestacions arquitectòniques més conegudes de la religiositat i el simbolisme prehistòrics. A la Bretanya, les illes Britàniques o Portugal existeixen, ja des del neolític mitjà, al quart mil·lenni aC, enormes menhirs, que es presenten sols o agrupats en alineacions com les de Carnac (Morbihan, Bretanya) o en conjunts monumentals, com a Stonehenge (Avebury, Wiltshire), monuments complexos que tenien una funció cultual i astronòmica. Algunes vegades són decorats amb motius que també es troben en esteles neolítiques, o són de simbologia manifestament fàl·lica.

Els menhirs de Catalunya, de dimensions modestes, es troben quasi sempre aïllats. És difícil saber si una pedra gran i llarga, clavada dreta, és o no un monument prehistòric. En donen garanties el fet que estiguin en zones on hi ha altres monuments megalítics, que apareguin a la documentació antiga, que siguin designats amb paraules que delatin antiguitat —quer, quera, perafita—, que tinguin forma fàl·lica, antropomòrfica o que siguin decorats. Només alguns presenten una decoració molt senzilla, com les cassoletes del menhir del Puig Ses Forques de Calonge (Baix Empordà) o la doble destral i el corniforme del menhir de Palaus (Agullana, Alt Empordà).

Els que són coneguts d’antic solen portar noms que els relacionen amb llegendes que fan referència a dimonis i fades: Pedra Gentil de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), pedra de les Goges de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà), pedra del Diable de Sant Julià de Ramis (Gironès).

Tombes per a l’eternitat

Els ritus que es relacionen amb la mort van anar variant al llarg de la prehistòria, i depenen de la zona, l’època i, en definitiva, dels valors socials que són els que es reflecteixen en el món simbòlic i de les creences. Els primers pagesos de Catalunya enterraven en fosses individuals, excavades en coves, que també solien ser llocs d’habitació. Algunes cavitats, com la cova de l’Avellaner (Cogolls, les Planes, Garrotxa) van ser usades diverses vegades. A la cauna de Bellestar de la Frontera (la Fenolleda), en una petita sala d’accés difícil es van fer, cap al 4500 aC, 32 inhumacions. Més endavant, però, les coves, que s’anaven abandonant com a lloc d’habitatge, també es van deixar progressivament, encara que mai no del tot, com a cambres funeràries, i els enterraments van passar a fer-se normalment en camp obert.

Les necròpolis neolítiques es componen de simples fosses individuals, que podien ser senyalades exteriorment per una estela. Per això, la civilització catalana més característica d’aquest moment del neolític ple ha rebut el nom de civilització dels Sepulcres de Fossa.

La fossa es podia folrar, més o menys completament, de lloses de pedra. En algunes zones es construeixen cistes, caixes rectangulars o quadrades d’l a 2 metres de costat, fetes de grans lloses. Les més antigues, de lloses menudes, es troben ja al final del neolític antic, encara al cinquè mil·lenni aC, en zones pròximes a la desembocadura de l’Ebre. Després, durant el neolític mitjà, les cistes neolítiques, excavades a terra i cobertes o no d’un gran túmul, seran els enterraments neolítics característics d’algunes zones, com el Solsonès, bé que també es troben a Osona, on (com a Tavertet) n’hi ha de cobertes amb grans túmuls de fins a 18 m de diàmetre, a l’Alt Empordà i a les Gavarres. Aquestes cistes eren pensades per a una sola inhumació, màxim dues fetes alhora, i per tant no els calia cap estructura que permetés accedir-hi posteriorment.

Aviat apareixeran sepulcres megalítics més grans i complexos, que s’anomenen genèricament dòlmens, que passaran de ser individuals a col·lectius. A l’Alt Empordà es comencen a construir els sepulcres de corredor. D’acord amb un model arquitectònic estès a gran part de l’Europa occidental, tenen una cambra sepulcral de forma arrodonida o rectangular amb les parets fetes de lloses grans, verticals, posades una al cantó de l’altra, i amb una coberta formada per una o més lloses posades horitzontals. A la cambra s’accedeix per un corredor llarg i estret, més baix. Tenia les parets fetes de lloses verticals més petites o de pedra seca, es cobria també de lloses, i hi podia haver una o més portes. Aquestes portes es podien tancar amb una llosa o una paret seca que es retirava quan calia tornar a accedir al sepulcre. Tot plegat era cobert d’un túmul de pedra o terra. Tot al voltant del túmul, un cercle de pedres dretes o cromlec acabava de protegir el túmul i el sepulcre. En són exemples la Creu d’En Cobertella de Roses (Alt Empordà), el dolmen del Barranc i el de la Font del Roure, a Espolla (Alt Empordà), o el dolmen de Mas Bousarenys, a Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà). A la serra de Roda (Alt Empordà) n’hi ha tants que formen una veritable necròpoli.

A partir del neolític final, al tercer mil·lenni aC, aquest model se simplifica, i la cambra i el corredor formen una sola galeria amb la mateixa amplada, i ja no es distingeixen en planta ni en alçada. És el cas de les galeries cobertes. En les anomenades galeries catalanes només es diferencien per l’alçada, que és major a l’extrem que fa de cambra. En són bons exemples la galeria coberta de Llanera (Solsonès), el Cementiri dels Moros de Torrent (Baix Empordà) i la Cova d’En Daina (Romanyà de la Selva).

Encara més endavant, en els dòlmens simples i les cambres pirinenques, desapareix el corredor i queda només la cambra, a la qual ara s’accedeix des del túmul, per una finestra que deixa una de les lloses laterals, més baixa que les altres, o des d’un pou que fa de vestíbul. Es diferencien de les cistes neolítiques perquè generalment són més grans; sobresurten de la superfície del terra i es poden reutilitzar.

Els dòlmens catalans són petits si es comparen amb els grans monuments de les illes Britàniques, la Bretanya, Portugal o Andalusia, i deuen reflectir una organització social més dispersa que la d’aquests llocs. Així i tot, els més grans, com la Cova d’En Daina, amb una galeria que fa 7, 60 m de llarg i 1, 70 d’ample; la Creu d’En Cobertella, amb una cambra de 3, 90 de llarg, 3, 20 d’ample i 2, 45 m d’alçada i una llosa de coberta que fa 5, 75 m per 4, 15 m (la més gran de Catalunya), o el dolmen de Mas Bousarenys (Santa Cristina d’Aro), impressionen per la magnitud de les seves lloses i de la seva estructura.

Per construir-los se solia excavar el lloc on s’alçaria el monument fins arribar a la roca. Aquesta es rebaixava on s’havia d’encaixar la base de les lloses. D’aquesta manera es dibuixava ja la planta del megàlit, que tenia l’orientació desitjada, orientació que va variar segons zones i èpoques, però que sovint cal relacionar amb la sortida del sol durant els solsticis. Les lloses, escollides d’entre les més apropiades, eren arrossegades fins al lloc sobre corrons. Allí s’alçaven, es falcaven i, si calia per ajustar-les millor, se’n rebaixava un cantó. Les de la cambra se solien posar inclinades cap endins, de tal manera que la coberta no exiigís una llosa gaire gran. Durant la construcció, l’estabilitat es podia assegurar estampint les lloses per dins amb troncs o omplint l’interior de terra. Al mateix temps per fora s’anava construint el túmul, que servia de rampa per apujar les lloses. Es feia de terra o de rocs, i podia ser construït de forma homogènia, esglaonadament o també amb estructures internes, com el Cementiri dels Moros de Torrent, que té línies radials de lloses que surten de la cambra cap al cromlec. Finalment, el túmul ja quasi acabat permetia pujar les lloses de la coberta. Un cop posada aquesta i amb tot assegurat, es podia retirar la terra de l’interior. El sepulcre quedava protegit amb el cromlec i completament cobert pel túmul, a excepció de l’entrada. Calia, doncs, una colla de persones hàbils i coordinades, que durant uns dies treballaven per a la comunitat, que volia disposar d’un lloc fosc, subterrani, on enterrar els seus morts. Costa avui d’imaginar que els dòlmens, que sempre es veuen malmesos i descarnats, eren originàriament estructures subterrànies, cobertes per un túmul.

Els cadàvers es deixaven directament dins de la cambra o la galeria, però també es practicaven reduccions, seleccions d’ossos i cremacions parcials de les restes òssies d’antigues inhumacions, probablement per aconseguir més espai per a les noves. Els dòlmens, a més de complir la seva funció funerària, eren també una arquitectura al servei de la societat i els seus valors. El monument construït era una fita que recordava la possessió del territori, la cohesió social, la pertinença al grup. La ubicació dels dòlmens sol ser dominant, però també poden estar a l’entrada d’una vall o en un pendent, on podien ser vistos de lluny.

En els llocs de naturalesa calcària, càrstica, on abunden les coves, els dòlmens solen ser rars. S’utilitzaven coves naturals tancades amb un mur o una llosa, coves precedides d’un corredor construït amb lloses, com és el cas de la cova del Tossal Gros de Torroella de Montgrí, que imitaven els dòlmens. En llocs on abunden els blocs granítics més o menys aïllats, com a la Serralada Litoral, es podien aprofitar els caus que deixaven entre si per fer-hi enterraments. Per acostar-los als dòlmens es procurava precedir-los d’un corredor, o voltar-los amb pedres verticals a la manera d’un cromlec, que aquí té una funció purament formal.

Un cas de sepulcres molt especial i segurament tardà, del calcolític, devers el 2000 aC, són les coves artificials, excavades a la roca granítica de la Serralada Litoral. Se’n coneixen mitja dotzena. Es tracta de cavitats amb una cambra més o menys arrodonida, a la qual s’accedeix per una entrada circular, estreta, que en els exemplars més sencers té un encaix per a la porta, segurament una llosa arrodonida que es desplaçava. Habituals a les terres litorals de la Mediterrània occidental, són una raresa a Catalunya, on deuen delatar una influència marítima.

Els monuments megalítics es reparteixen per l’Europa occidental de forma desigual, i passa el mateix a Catalunya, on es concentren a la Catalunya Vella. I dins d’aquesta àrea són sobretot abundants a les Alberes, les Gavarres, el Maresme, el Vallès, el pla de Bages, el Solsonès, Osona, l’Alt Urgell i el Pallars. A la Catalunya meridional, es continuava enterrant en coves.

L’època dels monuments megalítics es va anar apagant durant l’edat del bronze, al segon mil·lenni aC, quan les coves naturals van tornar a ser les preferides.

Les necròpolis de cremació

Poc abans de l’any 1000 aC, a l’edat del bronze final, arriben poblacions que van imposant arreu un ritual funerari diferent, basat en la cremació del cadàver. Les restes òssies calcinades eren col·locades dins d’una urna ceràmica, que s’enterrava en necròpolis a l’aire lliure, anomenades camps d’urnes. Les cendres es podien posar també a l’urna, o es podien deixar al costat. S’hi troben també els objectes metàl·lics que portava el difunt i que van resistir a la cremació. És el cas de la necròpoli de Can Missert (Terrassa, Vallès Occidental), Can Bec de Baix (Agullana, Alt Empordà) o la Pedrera (Vallfogona de Balaguer, Noguera). Tot plegat sembla indicar igualtat social, però de vegades les tombes es diferencien per la riquesa dels vasos dipositats, per la magnitud de les lloses que els protegeixen i per la presència d’objectes excepcionals: armes, esteles, carros.

Al sud i a ponent, les tombes del bronze final i de la primera edat del ferro són més complexes, i les urnes poden ser protegides amb cistes i estructures tumulars. És el cas de la necròpoli de Pena (Artesa de Segre, Noguera) o de la de la Colomina (Gerb, Os de Balaguer, Noguera). En aquesta última, el lloc de l’enterrament s’assenyala amb un cercle de pedres elevades, còdols del riu aplanats. A l’interior del cercle s’excavava una fossa, dins la qual es dipositava l’urna. Aquesta contenia les cendres i els ossos mal cremats del difunt, amb objectes metàl·lics també cremats. L’urna es recobria amb una pedra plana i es falcava amb grava. La fossa es farcia amb cendres de la pira, i es cobria amb una llosa i amb terres cremades. Després es construïa l’estructura tumular, que no superava els 20 cm d’alçada. El diàmetre màxim és de 5 m. Podia ser coronat per una estela falcada amb pedres.

A les necròpolis preibèriques del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta), dels segles VII i VI aC, amb una forta influència colonial, es poden distingir diferents tipus d’enterraments, túmuls circulars amb cista excèntrica i estructures quadrades de tipus tumular.

Les tombes de les necròpolis ibèriques eren senzilles. Els cadàvers es cremaven en el ustrinium i les restes es col·locaven en una urna que anava acompanyada de l’aixovar i tapada amb una llosa. Es podia posar en un forat excavat a la roca, com a la necròpoli de Serra de Daró del poblat d’Ullastret (Baix Empordà). De vegades s’acompanyaven d’ofrenes d’aliments o restes del banquet fúnebre, com a la de Cabrera (Cabrera de Mar, Maresme) o a la de les Corts (Empúries, Alt Empordà). En algunes tombes es conserven encara estructures tumulars, i a alguns personatges els dedicaven esteles com les de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell) o monuments esculpits, com el de Sant Vicenç de Malla (Osona).

Santuaris domèstics ibèrics

La religiositat impregnava el món antic, i les cases dels poblats ibèrics sovint s’aixecaven sobre ofrenes fundacionals i sacrificis d’animals. En l’interior de les cases o sota els ràfecs es feien enterraments de criatures de poca edat, que havien mort sense haver pogut ser reconegudes membres de la comunitat i, per tant, sense dret a ser enterrades a la necròpoli. En capelles domèstiques es feien sacrificis i ofrenes. Un cas extraordinari és el d’una cambra de l’habitatge 1 de Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). En una gran sala de 75, 5 m2 s’han trobat cinc llars. Al costat d’una d’elles hi havia una extraordinària ara de marbre àtic del Pentèlic, esculpida en estil jònic. Les proves arqueològiques semblen indicar que en aquesta sala es cremaven productes aromàtics, s’hi sacrificaven gossos i es prenien productes al·lucinògens. Al puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà) es practicava, com entre els gals, un culte al crani. N’han estat trobats dos d’enclavats.

Temples

A partir del neolític, en els poblats, al costat dels santuaris domèstics destaquen edificis singulars que trenquen la regularitat urbanística que se suposa pròpia d’un igualitarisme social. N’hi ha de ben explícits a la primera civilització de Mesopotàmia, la cultura de l’Obeid (6300-4600 aC), i actualment ja se’n coneixen del vuitè mil·lenni a Çayönü i Nevali, al Kurdistan turc. És difícil saber si es trata de temples, espais dedicats al culte d’una o diverses divinitats, o del primers palaus, expressió del poder polític centralitzat. O d’ambdues coses alhora.

Aquests edificis construïts expressament per a una funció cultual ens arriben amb les influències colonials. No se sap pas a quines divinitats podien ser dedicats, perquè no se sap quasi res de les divinitats indígenes, que aviat degueren ser assimilades a les fenícies i gregues, com Tànit o Àrtemis. En molts llocs, s’han trobat cremadors de perfums amb la imatge de Demèter, datats d’entre els segles IV i II aC. Una imatge d’aquesta deessa també acompanya una representació de Triptòlem en un vas ceràmic dels segles IV-III aC trobat en una sitja del Camp del Congost de Sant Julià de Ramis (Gironès). Tots dos personatges es relacionen amb el mite d’Eleusis, i són divinitats agrícoles. A Ullastret s’ha trobat una imatge del déu egipci Bes.

Al poblats ibèrics d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès) i de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) hi ha edificis que, sense ser singulars, pel tipus de troballes que s’hi han fet, semblen enterament destinats al culte, i sobrepassen el que seria un santuari domèstic.

A Ullastret, a la part més alta del puig de Sant Andreu, les excavacions van posar al descobert la planta de dos temples. El més ben conservat corresponia a l’última etapa del poblat. Lleugerament rectangular, de planta irregular, tenia l’entrada a l’est, en un dels seus costats curts, i mesura entre 6, 90 i 6, 80 m d’est a oest i entre 6, 15 i 6, 20 m de nord a sud. Els fonaments son de carreus ben tallats i encaixats amb tascons de pedra en una reguera feta a la roca, i el que s’ha conservat dels mur és fet de carreus quadrangulars de pedra sorrenca molt ben escairats, especialment els cantoners. El temple tenia pilars exteriors, a manera de contraforts, en tots els murs a excepció del de l’entrada, que podia haver estat precedit d’un pòrtic. Al nord d’aquest edifici, i al seu costat mateix, n’hi havia un altre de similar, també de planta in antis i orientat a l’est, més gran, que avui queda per sota de les edificacions modernes d’aquest lloc. Entre els materials arqueològics recuperats en aquesta zona hi havia fragments de terracotes que representaven cares femenines, probables eXVots que indiquen el caràcter sagrat del lloc. Al vessant de tramuntana del mateix puig de Sant Andreu hi ha un edifici allargat, amb una estança d’11 per 5 m, precedida d’un porxo al qual s’accedia entre columnes, que també ha estat considerat un temple, El temple del poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mataró, Maresme) era semblant, atès que posseeix una sala rectangular amb un afegit posterior.

Bibliografia

• Batista i Noguera, R.: Sepulcros megalíticos de la Comarca del Moyanés, «Corpus de Sepulcros Megalíticos», 1, Instituto de Prehistòria y Arqueología de la Diputación Provincial de Barcelona, Barcelona, 1961.
• Batista i Noguera, R.: Sepulcros megalíticos de la comarca de Vic, «Corpus de Sepulcros Megalíticos», 2, Instituto de Prehistoria y Arqueología de la Diputación Provincial de Barcelona, Barcelona, 1963.
• Bosch, J. ; Estrada, A.: «Els miners neolítics de Gavà i les seves creences», Cultura, 64, Generalitat de Catalunya, Barcelona, febrer 1995, pàg.50-52.
• Buxó, R. ; Pons, E. ; Vargas, A.: El graner de l’Empordà. Mas Castellar de Pontós a l’edat del ferro, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Girona, 1998.
• Clottes, J. ; Lewis-Williams, D.: Les chamanes de la Préhistoire: transe et magie dans les grottes ornés, Éditions du Seuil, París, 1996.
• Cura Morera, M. ; Ferran Ramis, A. M.: Sepulcros megalíticos de la Sierra de Roda (Alto Ampurdán, Gerona), «Corpus de Sepulcros Megalíticos», 7, Instituto de Arqueología y Prehistoria de la Universidad de Barcelona, Barcelona, 1970.
• Cura Morera, M. ; Ferran Ramis, A. M.: Sepulcros megalíticos de la Vall de Saló (Alto Urgel, Lérida), «Corpus de Sepulcros Megalíticos», 3, Instituto de Arqueología y Prehistoria de la Universidad de Barcelona, Barcelona, 1971.
• DDAA: Història de Catalunya, vol. I, Salvat, Barcelona, 1978.
• DDAA: Megalitisme: Arquitectura i Societat, «Cota Zero», 3, Eumo, Vic, 1987.
• DDAA: Hàbitat i habitació a la protohistòria de la Mediterrània Nord-occidental, «Cota Zero», 10, Eumo, Vic, 1994.
• Esteva Cruanas, L.: Sepulcros megalíticos de las Gabarras (Gerona), III vol. , «Corpus de Sepulcros Megalíticos», 4-6, Instituto de Arqueología y Prehistoria de la Universidad de Barcelona, Servicio de Investigaciones Arqueológicas de Gerona, Girona, 1964, 1965, 1970.
• Esteva Cruañas, L.: Sepulcros megalíticos del Alto Ampurdán (Gerona), «Corpus de Sepulcros Megalíticos», 9, Instituto de Arqueología y Prehistoria de la Universidad de Barcelona, Servicio de Investigaciones Arqueológicas de Gerona, Girona, 1979.
• Gracia Alonso, F. ; Munilla Cabrillana, G.: Protohistòria. Pobles i cultures a la Mediterrània entre els segles XIV i III aC, Biblioteca Universitària, Edicions Universitat de Barcelona, 1997.
• Leroi-Gourhan, A: Les religions de la Préhistoire. Paléolithique, Presses Universitaires de France, París (3a ed. ), 1976.
• Leroi-Gourhan, A: Símbolos, artes y creencias de la Prehistoria, Colegio Universitario, Itsmo, Madrid, 1984.
• López i Mullor, A. ; Caixal i Mata, A. ; Fierro i Macià, X.: Monument funerari ibèric de Malla. Restes descobertes prop de l’església de Sant Vicens de Malla (Osona), Diputació de Barcelona, 1986.
• Martín Ortega, M. A.: Ullastret, Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Girona, 1997.
• Padró, J. ; Cura, M. ; Abélanet, J.: Sepulcros megalíticos de la Cerdanya y del Capcir, «Corpus de Sepulcros Megalíticos», 8, Instituto de Arqueología y Prehistoria de la Universidad de Barcelona, Barcelona, 1975.
• Palol Salellas, P.: La necrópolis hallstáttica de Agullana (Gerona), «Bibliotheca Praehistorica Hispana», I, CSIC i Diputación de Barcelona, Madrid, 1958.
• Pericot García, L.: Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica, «Monografías del Instituto de Estudios Pirenaicos», 31, CSIC, Instituto de Estudiós Pirenaicos, Barcelona (2a ed. ), 1950.
• Pons Brun, E.: L’Empordà, de l’Edat del Bronze a l’Edat del Ferro, Sèrie Monogràfica, 4, Centre d’Investigacions Arqueològiques, Girona, 1984.
• Rafel i Fontanals, N.: Necròpoli del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta). Campanyes del 1984 al 1987, Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 12, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1993.
• Sacchi, D. ; Abelanet, J. ; Brule J. -L.: «Un temoin de l’art paléolithique de plein air en Roussillon: le rocher de Fornols-Haut», dins Prehistòria i Arqueologia de la conca del Segre. Homenatge al Prof. Dr. Joan Maluquer de Motes. Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, 7, Institut d’Estudis Ceretans, 1988, pàg.37-42.
• Tarrús, J. ; Chinchilla, J.: Els monuments megalítics, «Quaderns de la Revista de Girona», 37, Diputació de Girona, 1992.
• Viñas, R. ; Sarrià, E. ; Alonso, A.: La pintura rupestre en Catalunya, Barcelona, 1983.