L’art paleocristià i pas al món medieval

El pes de la tradició romana fou immens en la creació de l’art de l’alta Edat Mitjana a Catalunya, en tots els seus aspectes, des de l’arquitectura fins a la pintura mural. Hem d’advertir que el volum essencial per a l’estudi d’aquest període, Del romà al romànic, Enciclopèdia Catalana, 1999, ha sortit massa tard per ser tingut en compte per a la present redacció.

La instal·lació d’edificis cristians a la ciutat modificà el paisatge urbà. Les basíliques episcopals foren construïdes prop de les muralles per raons econòmiques i religioses, excepte en casos de substitució de temples pagans al centre de la ciutat. Alhora, els barris suburbans s’anaren desenvolupant fora de les ciutats i anaren esdevenint veritables pobles en alguns casos, i monestirs en d’altres, o centres de culte funerari amb necròpolis. A partir del segle V, es va començar a fer enterraments dins les ciutats, primerament en esglésies, i després en necròpolis, que ocupaven espais urbans anteriors. En aquesta evolució és difícil de saber el paper que va tenir l’especulació en l’espai urbà, i quin era el lloc disponible en un moment determinat. També és difícil d’imaginar com es finançaven els monuments i quina era la part de la comunitat cristiana, que no sabem on habitava ni com era distribuïda dins la ciutat.

Entre els segles VI i VII es va produir la construcció o la reforma d’esglésies d’una o tres naus, amb capçalera tripartida però recta per fora, absis rectangulars o poligonals (els més tardans, ultrapassats de planta a l’interior i poligonals a l’exterior). Moltes d’aquestes esglésies es van utilitzar encara a l’alta Edat Mitjana fins i tot fent-hi reformes per enriquir-ne l’interior. Unes plantes, sobretot les més tardanes, certament van influir en l’estructura de les esglésies anteriors al segle X.

La implantació cristiana a la ciutat

Cada vegada més s’ha anat perdent aquella visió de l’Antiguitat tardana que en feia un moment de decadència i d’abandó de la ciutat en benefici del camp. Si bé el món rural havia tingut una gran importància durant l’Antiguitat tardana, les ciutats continuaven sent els nuclis dinamitzadors de la societat. Fonts anteriors al segle IV, com la correspondència entre Paulí de Noia i Ausoni, confirmen que certes ciutats com Bílbilis, Calagurris o Ilerda eren pobres i desertes, però alhora indiquen que d’altres ciutats com Saragossa, Tarragona o Barcelona gaudien d’un moment de plena prosperitat. La ciutat que va acollir el primer culte cristià, doncs, era una ciutat sens dubte activa, poblada i pròspera.

Fins fa poc, els estudis sobre ciutats de la península Ibèrica es reduïen a algunes síntesis en obres generals, que dedicaven poc espai a l’Antiguitat tardana. Cada vegada més, però, es van multiplicant els estudis monogràfics sobre les ciutats hispàniques.

La investigació sobre les ciutats d’època tardana topa bàsicament amb dues dificultats: la manca d’informació arqueològica i la manca d’informació textual. Fer excavacions en aquelles ciutats que al llarg de la història han tingut una vida activa com a centres neuràlgics és una tasca molt dificultosa, com és el cas, per exemple, de la mateixa Barcelona. És per això que els manuals sobre arqueologia cristiana de la Península fins fa relativament pocs anys no van començar a incloure temes com la cristianització de les ciutats d’Hispània. Els estudis, però, s’han de centrar en aquelles ciutats de les quals tenim més informació, fet que avui per avui provoca certes desigualtats.

A la crisi de les elits municipals i a l’augment de poder de la burgesia, que feia construir cases riques a la ciutat i vil·les al camp, se superposà la cristianització de la societat, i, pel que fa a Catalunya, de la ciutat. En aquest sentit, es fa gairebé imprescindible centrar-se en la implantació dels edificis cristians a la ciutat, i en els canvis que aquesta implantació va produir al paisatge urbà.

Només el fet que durant el Baix Imperi les ciutats aixequessin noves muralles és un símbol inequívoc de riquesa i del fet que les elits municipals tenien una clara intenció d’exhibir el luxe urbà i protegir-lo. És el cas de ciutats com Barcelona o Girona, que van bastir les seves muralles per primer cop a la fi del segle III.

Al llarg del segle IV, certs monuments públics de les ciutats van ser restaurats, aprofitant velles estructures, o es van construir de nou. A mesura que s’anava desenvolupant el cristianisme, es bastien esglésies a les ciutats, i sobretot es construïen catedrals. Un dels espais menys idonis per a la construcció de nous edificis era sens dubte el fòrum, que tot i haver perdut pràcticament les seves funcions continuava exercint el paper social de plaça principal, de lloc de reunió i de concentració d’edificis administratius. Així, els temples romans van servir en alguns casos, pocs però, de fonament per a catedrals.

Un altre factor de continuïtat urbana són els edificis termals, que es van utilitzar sovint fins a dates molt tardanes. Aquest és el cas de les termes centrals de Barcelona, que no van ser substituïdes per l’església de Sant Miquel fins a l’Edat Mitjana. Aquest fenomen també es dóna, per exemple, a Empúries. En algunes viles, d’altra banda, les estructures de l’edifici termal es van utilitzar per construir-hi una església, fenomen que també s’ha pogut documentar sovint en altres llocs, com a les ciutats de l’Àfrica del Nord per exemple.

Però el cristianisme no afectà de la mateixa manera totes les ciutats.

Les primeres catedrals

La construcció d’una catedral dins una ciutat generalment tancada per muralles i totalment construïda significava sens dubte un greu problema urbanístic, sobretot a les ciutats de més densitat de població. En algunes ciutats es van poder aprofitar estructures d’edificis públics que ja no s’utilitzaven, mentre que en d’altres les catedrals es van haver d’edificar en barris destruïts o perifèrics, on el problema del sòl no era tan important.

La substitució d’edificis públics no cristians per esglésies, però, no és tan freqüent com sempre s’ha dit, malgrat que tant a la península Ibèrica com a la mateixa Roma n’hi ha alguns exemples. La terrassa superior de Tarragona havia servit probablement de base a un temple monumental. Al mateix lloc hi ha avui la catedral medieval, que substitueix probablement el principal edifici cristià més antic. En aquest cas, la voluntat de la política religiosa de construir la catedral davant del fòrum és anàloga a la que a Tipasa va fer construir la catedral en una punta rocallosa que també s’aixeca davant del fòrum de la ciutat. A Vic, així mateix, E. Junyent creia que la catedral primitiva es va contruir segurament molt a prop del temple romà.

La ubicació de l’antiga catedral de Barcelona es va fer en un barri urbanitzat, on va caldre destruir una part important de les cases que hi havia. El grup de la catedral de Barcelona es relaciona amb una necròpoli situada immediatament fora de les muralles de la ciutat, darrere l’absis de l’església. Això sembla demostrar palesament que, a més dels condicionaments econòmics i de topografia urbana, algunes esglésies es van construir vora la muralla per poder fer els enterraments darrere l’absis, però fora de la ciutat.

A Terrassa, en un lloc ja ocupat, es va construir en ple segle V una basílica de nau única, amb una exedra lateral i un absis petit i probablement trapezoïdal. El baptisteri és darrere l’absis de l’església, que es pot datar del segle V. Davant l’absis hi havia un presbiteri, sobre dos recintes funeraris. Aquesta localització, comparable a la de certs edificis de l’Àfrica del Nord, és privilegiada i planteja el problema dels enterraments dins les esglésies i dins les ciutats. Com a Barcelona, l’església de Terrassa es va bastir en un barri d’habitació anterior, del qual va destruir com a mínim una casa romana.

La situació geogràfica de la ciutat de Girona és molt singular i, pel que fa a l’hàbitat, construïda en una punta alta. Les muralles del Baix Imperi tanquen un recinte de la topografia cristiana del qual no se sap gairebé res. No és improbable, però tampoc no és segur, que la catedral primitiva ocupés el lloc que ara ocupa la catedral medieval. D’altra banda, no es pot assegurar la primera data de l’existència real d’una església dedicada a sant Feliu, ja que la documentació tan sols esmenta que al segle VII el sepulcre del màrtir era a la ciutat.

Malgrat las hipòtesis d’E. Junyent, no és impossible que el primer edifici cristià d’Ausa (Vic) hagués ocupat el lloc de la catedral posterior, és a dir, a la part baixa, prop de la muralla medieval i del riu.

D’altra banda, sembla que l’església dedicada a la Santa Jerusalem que esmenta la documentació podria haver estat la catedral de Tarragona, situada, com ja s’ha dit, potser a la part alta de la ciutat, al lloc on avui hi ha la catedral medieval, i no a Santa Tecla, com proposava J. Serra i Vilaró. La catedral primitiva es devia haver construït també sobre un temple romà.

D’Empúries tampoc no se sap exactament on es trobava el grup de la catedral, tot i que se suposa que devia estar situat també a la part alta de la ciutat. Les esglésies cristianes d’Ilerda no s’han localitzat amb precisió, tot i que les troballes arqueològiques permeten de situar-ne com a mínim dues, una sota el claustre de la Seu Vella, i l’altra sota l’església de Sant Joan.

Barcelona

Tradicionalment s’ha pensat que les restes descobertes l’any 1945 per Agustí Duran i Sampere corresponien realment a la seu episcopal dedicada a la Santa Creu, coneguda tardanament per Paulí de Noia com a lloc de reunió d’un concili l’any 599. L’espai de tres naus exhumat al subsòl del carrer dels Comtes es va identificar ràpidament amb la primitiva basílica episcopal cristiana de la ciutat de Pacià, i anys més tard, arran de les intervencions de Pere de Palol, es van datar les restes cap al segle V. L’any 1968, encara, Frederic Pau Verrié descobria el baptisteri paleocristià barceloní.

Aquest baptisteri, que va tenir dues fases evolutives, amb una piscina primer de forma cruciforme i després octogonal, és una construcció de planta exterior quadrada, que se situa sota la catedral actual, prop de l’entrada. Al nord de l’edifici baptismal s’adossa la suposada basílica rectangular, dividida en tres naus i decorada amb pintures, de la qual no es coneix la capçalera. La seva disposició és lleugerament obliqua en relació amb la quadrícula de la ciutat romana. L’eventual capçalera no es pot imaginar gaire desenvolupada, atès l’espai que queda fins a la muralla de la ciutat. S’han fet observar diverses coses: que l’orientació d’aquest edifici, en comparació amb la més natural de la catedral actual, és atípica; que les seves dimensions són massa reduïdes en relació amb les proporcions del baptisteri i que els desnivells són forts dins mateix de l’aula rectangular i entre aquesta i el baptisteri.

És probable, doncs, que la basílica paleocristiana de Barcelona, de dimensions prou importants, hagués estat situada al mateix emplaçament que la catedral actual, cap al mig de les naus gòtiques i vers el transsepte, i que constituís, així, el centre d’un veritable barri eclesiàstic. Un altre argument és que tampoc no s’ha trobat cap vestigi del mobiliari litúrgic que hauria permès identificar l’aula de tres naus amb una església; el baptisteri té una porta d’accés a la zona sud-est, que és on se situaria una de les naus laterals de la seu episcopal encara desconeguda. L’edifici que fins ara es creia la catedral podria ser només l’aula tripartida d’un catecumenat o d’un lloc d’ensenyament o de reunió.

Així, l’únic que avui podem afirmar del primitiu grup episcopal de Barcelona és que probablement estava format (com a Terrassa, però amb proporcions més grans) per més d’un edifici religiós de culte. Segons les noves hipòtesis, el baptisteri estaria situat als peus d’una gran basílica, que tindria almenys una entrada exterior lateral i una comunicació directa amb l’edifici baptismal.

Necròpolis i basíliques funeràries

L’arqueologia planteja tres grans problemes pel que fa a l’evolució urbana de les ciutats d’època paleocristiana: la construcció de noves necròpolis suburbanes, la cristianització de necròpolis mésantigues i la introducció de sepultures dins el perímetre urbà.

Sovint, les necròpolis tardanes s’instal·laven prop de les portes d’entrada a la ciutat, o pràcticament l’envoltaven, com a Barcelona. La continuïtat sembla que va ser quasi sempre total, car la major part de les necròpolis cristianes eren ja necròpolis paganes abans. A Sant Feliu de Girona, per exemple, es veu com un edifici de culte neix d’un enterrament important, i esdevé centre d’una necròpoli.

Les excavacions revelen que les necròpolis sovint ocupaven una zona de construccions abandonada, i posseïen, com a mínim al segle V, la seva pròpia església funerària. És el cas de Tarragona, i també d’Empúries. No es pot determinar, però, si aquestes zones ja eren prèviament desocupades ó si es va alienar el terreny expressament per fer la necròpoli.

A Sant Cugat, existia una estança rectangular relacionada amb una necròpoli, que a la fi del segle VI es va ampliar amb tres absis, un de central de planta de ferradura per dins i poligonal per fora, i dos espais laterals a la nau pròpiament dita. Aquesta basüiea funerària sembla que es va utilitzar fins a dates ben tardanes, bé que no es pot precisar la data del seu abandó.

A l’extrem occidental de l’antiga Neàpolis d’Empúries, en un suburbi, hi ha una basílica funerària amb enterraments construïda damunt d’unes antigues termes, de les quals les parets i els paviments es van aprofitar tant com es va poder. El temple es va anar transformant a poc a poc, a mesura que s’anaven afegint més sepultures. Sembla que el conjunt funcionava encara a l’alta Edat Mitjana. Aquesta basílica suburbana obliga a plantejar la qüestió dels barris abandonats o cedits per a cementiri i de la introducció d’enterraments dins les ciutats. D’altra banda, entre la ciutat romana i la ciutat més antiga, com també al voltant de la ciutat, s’han trobat restes d’altres necròpolis.

A Barcelona, les necròpolis també envoltaven la ciutat, com succeïa sovint a les ciutats importants. Una de les més conegudes és la de la plaça d’Antoni Maura, construïda sobre unes edificacions anteriors. A més, tota la zona d’intervallum a tocar de la catedral es va utilitzar com a necròpoli durant els segles VI i VII, i potser fins i tot ja des del final del segle V. Aquesta necròpoli inutilitzava i ocupava part d’un barri de la ciutat, i ens ajuda a precisar el moment en què es va començar a enterrar dins la ciutat.

Els exemples de Terrassa i Sant Cugat del Vallès, ben datats del segle V, semblen confirmar que els enterraments dins el recinte emmurallat al principi eren exclusivament en relació amb una església, i a vegades amb el culte d’un màrtir. Sols més tard, vers el segle VI, es va començar a enterrar en zones urbanes habitades, fet que va implicar una transformació profunda de la concepció de l’espai urbà.

Així, el cas de Tarragona, pel que fa a la presència d’arquitectura funerària paleocristiana és insòlit a casa nostra. A tocar de la basílica descoberta per mossèn Serra i Vilaró entre el 1923 i el 1933 a la necròpoli anomenada de la Fàbrica de Tabacs, l’any 1994 es van detectar les restes d’una altra basílica funerària paleocristiana, que s’ha datat de cap a mitjan segle V, i que es podria identificar perfectament amb l’església de Sant Pere, fins ara desconeguda. Es tracta d’un edifici de tres naus, separades per filades de columnes amb un transsepte inclòs. Tenia un accés lateral i un absis lleugerament rectangular, possiblement sense cambres laterals. El que la fa singular als nostres ulls és la presència d’un atri quadrat per fora, amb un pati de forma més o menys rectangular al mig, i potser habitacions al voltant, que ara com ara és un element excepcional a la Hispània cristiana. Dins la basílica es van descobrir també diverses sepultures, una de les quals estava disposada simètricament en relació amb l’absis principal i era situada en una mena de contraabsis als peus de l’edifici.

L’evolució de l’arquitectura religiosa

Les primeres construccions destinades a un ús religiós cristià adoptaren sens dubte formes ja conegudes d’edificacions romanes, sobretot la basílica, que oferia un espai intern d’adaptació fàcil per a la litúrgia cristiana. El temple, que havia estat l’edifici religiós dels romans, no era apte per al cristianisme, que necessitava un gran espai per congregar els fidels. Van ser precisament les exigències litúrgiques allò que va determinar la configuració dels principals elements de l’estructura arquitectònica dels temples cristians. Era evident, per exemple, que el baptisme per immersió demanava la presència d’un espai destinat a la piscina, situat preferentment a l’exterior del temple, per formar una estructura baptismal pròpia. La solució depenia en bona mesura de la importància del nucli eclesiàstic, i dels seus recursos. Pel que fa als conjunts que van adoptar la solució de l’edifici baptismal exempt, val a dir que a Catalunya tan sols es coneixen, ara com ara, els exemples de Barcelona, Santa Maria de Terrassa i Tarragona.

L’aprofitament i l’adaptació d’unes estructures romanes ja conegudes per a la construcció o instal·lació de temples cristians és un fet que lògicament es donà en tota l’àrea meridional, en aquells territoris que van viure la romanització més intensament. En aquest sentit, però, un element-important que cal considerar és fins a quin punt hi va haver una continuïtat en les estructures romanes, i fins a quin punt es va produir una transformació. La vil·la de Fortunatus, a Fraga (Osca), i el mausoleu de Centcelles (Constantí, Tarragonès), són dos dels exemples que manifesten millor l’element de continuïtat, en tant que estructures que ja existien anteriorment i que es van adaptar o reconstruir per donar-los un ús cristià. A Empúries, com hem vist, es van reaprofitar unes antigues termes, que amb poques transformacions van esdevenir la cel·la d’una necròpoli cristiana de la Neàpolis.

El temple paleocristià acostumava a ser un edifici de planta basilical, normalment amb tres naus, que s’estructurava per satisfer les dues necessitats principals de la litúrgia cristiana: l’eucaristia i el baptisme. El ritu eucarístic se celebrava en aquest espai, però com ja s’ha comentat, el baptisme es podia celebrar en alguns casos en una estructura exempta. L’edifici basilical es dividia en tres parts: la capçalera, el tram central corresponent a les naus, i la zona d’accés a l’edifici. La capçalera feia de santuari i era el lloc on s’ubicava l’altar, que en el cas de les capçaleres tripartides se situava en la part central. Les naus eren l’espai on es reunien els fidels, i el clergat ho feia en un espai reservat i separat per cancells, el cor o presbiteri, pròxim a l’altar i al santuari. S’accedia a l’edifici per una porta lateral, o per una entrada situada normalment als peus de la construcció.

Les restes conegudes que potser exemplifiquen millor aquest model d’edifici i de distribució són les de l’església del Bovalar (Seròs, Segrià), tot i que tant a Mallorca com a Menorca s’han trobat exemples similars d’estructures basilicals de tres naus. L’estructura que es va identificar durant anys com l’antiga catedral paleocristiana de Barcelona també és basilical, amb tres naus, i a Tarragona i Terrassa es repeteixen els mateixos esquemes.

Les variants d’aquest model es poden trobar en edificis amb una capçalera exterior no inclosa, independentment de la forma de l’absis, circular o de planta de ferradura a l’interior i rectangular a l’exterior, o bé rectangular tant a dins com a fora. Pel que fa a la presència o no d’un espai de transsepte, molt discutit, tot fa pensar que en aquest primer moment de l’arquitectura cristiana era excepcional, ja que se’n troben pocs exemples. El temple de la necròpoli del Francolí, a Tarragona, que sí que presenta un transsepte, és l’únic exemple que hem conservat, i encara s’ha d’estudiar amb certa precaució, ja que no se sap si la interpretació que en va fer Serra i Vilaró era correcta, i quin va ser l’abast de la seva intervenció.

Un altre tipus d’estructura era l’edifici de planta central, que generalment era el destinat a baptisteri, com demostren els exemples de Barcelona o Terrassa. Tot l’edifici s’estructurava a partir de la piscina baptismal situada al centre, al voltant de la qual hi havia un espai per a la circulació i la congregació. Aquest tipus d’edifici podia tenir també alguna capella lateral, que prenia la forma d’absis. És també la forma preferida pels mausoleus, com el de Centcelles (Tarragona).

El pas a l’alta Edat Mitjana

Intentar establir una seqüència evolutiva de l’arquitectura religiosa paleocristiana més enllà del segle VIII, i buscar els punts de relació o d’intercanvi amb altres arquitectures foranes és, avui, una tasca de recerca difícil. Es parla dels lligams amb l’arquitectura precedent romana i cristiana, però també amb la tradició carolíngia i el món mossàrab. Tots aquests contactes, difícils de precisar, són encara un element important de discussió.

L’únic element que sembla ser una constant en aquest període, entre el segle VIIi i pràcticament el segle X i començament del segle XI, és la pobresa de l’arquitectura conservada. És una pobresa en tots els aspectes, no sols pel que fa als materials i a les tècniques constructives que s’utilitzaven, sinó també pel que fa a les dimensions dels edificis, o al seu estat de conservació. Els pocs testimonis parlen d’esglésies velles, deixades i petites, que al segle X donaran pas a un inevitable dinamisme constructiu i renovador. Sovint es tractava de les mateixes estructures paleocristianes reaprofitades i ampliades amb els anys, que s’anaven mantenint, fet que fa suposar que arquitectònicament aquest moment de pas entre el món de l’Antiguitat i el món romànic no hagi deixat gaires elements d’innovació o d’originalitat. Alhora, les esglésies conservades són generalment rurals.

Cal puntualitzar, però, que no se sap gaire cosa sobre les característiques dels conjunts episcopals d’aquest moment, és a dir, la manifestació més monumental de l’arquitectura de l’època, i que per tant no es pot generalitzar. Convé no oblidar, tampoc, que al segle X apareixeran punts d’innovació en zones com el Vallespir o el Rosselló, i que es començaran a construir els grans monuments d’inspiració en el primer romànic a Catalunya, com el monestir de Sant Miquel de Cuixà o el de Sant Pere de Rodes.