Les diverses formes de vida religiosa configuren l’arquitectura durant els segles del gòtic: els ordes religiosos, masculins o femenins, i els seus habitatges —monestirs o convents—; el món de les catedrals, considerades la màxima expressió de l’arquitectura gòtica; les parròquies urbanes i també les capelles o les petites esglésies rurals.
Les necessitats i les particularitats pròpies de les diverses formes de vida religiosa donen lloc a la diferenciació de diverses tipologies d’esglésies i també generen a l’entorn d’aquestes i dels espais dedicats al culte moltes altres construccions que d’una manera o altra representen la interacció entre el món civil i l’autoritat religiosa que caracteritza la societat medieval.
Són per exemple els palaus reials construïts en recintes monàstics, les institucions benèfiques que s’erigeixen a la vora de les catedrals o els campanars de les parròquies que marquen el ritme de vida de tota la ciutadania.
Igualment, no cal concentrar exclusivament l’estudi de l’arquitectura religiosa del gòtic català en les esglésies —que en són tanmateix la principal manifestació— sinó que també es fa referència a tot allò que les envolta, els seus àmbits. S’inclou així mateix una referència testimonial a l’altra arquitectura religiosa: les sinagogues i les mesquites.
Monestirs, convents, catedrals, esglésies
Els esdeveniments històrics i les nombroses transformacions socials que es donen a la baixa Edat Mitjana repercuteixen en el major o menor protagonisme d’unes determinades formes de vida religiosa i, consegüentment, en el paper de les estructures arquitectòniques que les acullen, que s’adapten a les seves necessitats funcionals i simbòliques.
Així, la conquesta de les terres de la Catalunya Nova comporta la necessitat de repoblar-les, cosa que es fa mitjançant importants concessions als ordes militars, templers i hospitalers (que dominen gran part de les terres de l’Ebre), a l’orde del Císter (hegemònic a les terres del Gaià i el Francolí) o a la Cartoixa (que mitjançant Escaladei estén el seu domini per tot el Priorat).
Sota el patrocini de la monarquia, els grans monestirs cistercencs —com ara Poblet, Santes Creus, Vallbona— esdevenen conjunts arquitectònics de primera magnitud. En canvi, els monestirs benedictins —grans protagonistes del període romànic i concentrats a la Catalunya Vella— viuen un període d’estancament.
Però malgrat la importància de les abadies del Císter, el pas d’una societat feudal amb una economia basada en la terra i impregnada de valors militars a una nova societat en què el comerç representa una força creixent que estimula el desenvolupament de ciutats i viles, trasllada a l’àmbit urbà el centre de gravetat de l’arquitectura religiosa.
Als ravals de les ciutats s’estableixen els convents dels ordes mendicants que, tot i que encara s’organitzen a partir del principi monàstic d’aïllament, tenen una incidència determinant en el creixement de les ciutats i en la definició de la forma urbana.
Alhora, les esglésies dels franciscans, els dominics i els altres ordes mendicants acaben obrint-se a la ciutat i a la ciutadania, posant a disposició de gremis i confraries les seves capelles o bé acollint institucions de govern com ara les corts o els consells municipals. D’això sorgeix una arquitectura que valora l’amplitud dels espais —i assimila els àmbits religiosos als espais cívics— i que acaba tenint una influència determinant en la configuració estilística de l’arquitectura gòtica catalana.
Sens dubte, la influència de l’arquitectura mendicant en el gòtic català constitueix una de les manifestacions més rellevants del gran paper que van tenir en diversos ordres de la cultura aquests ordes religiosos, als quals pertanyien personalitats tan destacades com Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Francesc Eiximenis o sant Ramon de Penyafort.
El nucli antic de les ciutats és dominat per les catedrals que fan el paper d’acròpolis urbanes, com és ben evident, per exemple, a Lleida o a Girona, on la silueta de les respectives seus domina completament el perfil urbà.
Considerades la màxima expressió de l’arquitectura gòtica, les catedrals amb el seu desplegament monumental concentren una suma important de funcions simbòliques; alhora, l’envergadura de les obres de construcció té grans repercussions en la dinamització de la creació artística.
Des del punt de vista de l’urbanisme, la construcció de les catedrals gòtiques causa un impacte molt considerable en el teixit urbà, ja que comporta l’ocupació de molt més espai a l’interior de les ciutats i al cap i a la fi la configuració al seu entorn de tot un barri vinculat d’una manera o altra a l’autoritat episcopal: el mateix palau episcopal, la pia almoina, les cases dels canonges, la cúria, etc.
A les ciutats importants on no hi havia catedral perquè no eren seus episcopals, les parròquies complien la mateixa funció d’elements d’identificació col·lectiva (Manresa, Cervera, Balaguer...), com també passava als barris de las grans ciutats —Barcelona, sobretot— amb construccions de tanta envergadura com Santa Maria del Mar o el Pi.
El protagonisme de les parròquies havia rebut un impuls considerable arran de la reforma gregoriana, de manera que tingueren una importància decisiva com a aglutinants de nuclis de població i com a centres de la vida quotidiana d’aquests, des del naixement de les persones, amb la celebració del baptisme, fins a la seva mort (ja que eren enterrades al fossar).
La monumentalització de les esglésies parroquials durant els segles del gòtic expressa la puixança dels barris i de les poblacions i dóna lloc al que sens dubte és el tipus arquitectònic més representatiu de l’arquitectura religiosa del gòtic català: l’església d’una sola nau amb capçalera poligonal i capelles laterals entre contraforts.
Al marge de les tipologies arquitectòniques eminentment urbanes, en els àmbits rurals o a les petites poblacions es donen altres tipologies que representen la continuïtat de la tradició romànica. En parlarem en un apartat en què també es farà referència a les petites esglésies d’una sola nau amb coberta suportada per arcs de diafragma. Malgrat la seva senzillesa es tracta d’una de les grans invencions de l’arquitectura gòtica catalana.
Aquest mateix apartat inclourà una al·lusió a les capelles palatines, una altra manifestació d’arquitectura religiosa bé que inscrita en un context civil.
Per acabar, hem volgut cloure aquest capítol fent una referència testimonial a l’arquitectura religiosa de les aljames jueves i sarraïnes que també existia a les ciutats catalanes del gòtic però que massa sovint és passada per alt.
Avançant una possible conclusió, es constata que en l’arquitectura religiosa del gòtic català el model catedralici no té la mateixa preeminència que en altres llocs: a Catalunya hi ha una clara resistència davant del model arquitectònic de les catedrals franceses. Aquí la introducció i el desenvolupament inicial dels sistemes gòtics són protagonitzats per les canòniques i sobretot els monestirs cistercencs o els convents mendicants. La influència del tipus de nau pròpia dels ordes mendicants és patent a la catedral de Barcelona gràcies a la intervenció de Jaume Fabre, l’arquitecte que provenia dels dominics de Ciutat de Mallorca. Així mateix, el model d’església parroquial de nau única acaba influint en l’arquitectura catedralícia i adoptant-se en la gran obra de la Seu de Girona i a la seva rèplica de Perpinyà.
Les catedrals catalanes en una cosa coincideixen amb les franceses: l’escàs protagonisme de la iniciativa reial. L’associació entre la catedral i el poder reial només es pot observar en tota la seva intensitat a la catedral de Mallorca, i encara durant les primeres etapes de la seva construcció, abans del canvi de pla.