Monestirs gòtics

Dins el gòtic català existeix una correlació directíssima entre la projecció artística de determinats centres monàstics —les grans abadies cistercenques— i la seva vinculació a la monarquia, indubtablement superior a les implicacions entre la monarquia i les grans obres catedralícies.

Gràcies a la protecció reial, Poblet esdevé un dels recintes monàstics més grans d’Europa. El segueixen en ordre d’importància Santes Creus i Vallbona, mentre que la significació artística de la resta de monestirs cistercencs catalans és sensiblement menor.

El protagonisme cada vegada més creixent dels monestirs cistercencs entre els segles XIII i XIV, fins als regnats de Pere el Cerimoniós i Martí l’Humà, contrasta amb la minva del protagonisme —per a l’història de l’arquitectura si més no— de les cases benedictines i de les canòniques, la construcció de les quals correspon bàsicament a l’època del romànic.

Al segle XV els Trastàmara van afavorir molt especialment els ordes cartoixà i de Sant Jeroni però a Catalunya aquests favors van tenir una incidència considerablement menor que a l’àrea castellana.

La vinculació a la noblesa també dóna una significació artística puntual a determinats centres monàstics com Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, lloc d’enterrament dels comtes d’Urgell.

Monestirs benedictins

En el gòtic, els monestirs benedictins no tenen gaire protagonisme arquitectònic. Les grans cases ja havien estat bastides durant els segles del romànic i des del segle XIII pràcticament ja no hi ha noves fundacions. Així, doncs, les construccions d’època gòtica que es fan en monestirs benedictins són en realitat intervencions en un context predominantment romànic, tal com és ben palès a Sant Cugat del Vallès i com devia succeir a Montserrat. El claustre del monestir de Ripoll representa un cas extrem d’integració d’una obra gòtica en un context romànic, perquè les galeries que s’hi van construir a partir del segle XIV van fer-se mantenint una unitat formal i estilística amb les del segle XII.

Al monestir de Sant Cugat, la fase constructiva de la segona meitat del segle XII, que va comportar l’inici de l’església (devers el 1145) i del claustre (devers el 1190) es va interrompre a començament del segle XIII. Les obres no es van reprendre fins a la segona meitat del dos-cents —molt probablement en temps de l’abat Castlarí (1275-94)— i la represa va comportar si més no per a l’església la introducció d’un canvi lingüístic molt marcat, que significa el pas del romànic al gòtic.

Amb la intenció de millorar-ne la il·luminació interior es va obrir un gran finestral a l’absis major i es va construir el cimbori, que recorda els de Lleida o Tarragona. Així mateix, es va adoptar la volta de creueria per cobrir les naus, i tot i que no es va modificar el pla basilical establert des del començament, va ampliar-se amb la construcció de tres capelles laterals entre els contraforts. Hi ha notícies confirmades per la contractació dels vitralls de la rosassa, el 1343, que parlen de l’acabament de la façana devers el 1337.

La façana de ponent és la part on es fa més visible l’ús de les formulacions gòtiques, amb la portada d’arcs apuntats en degradació d’un linialisme molt acusat i sobretot per la gran rosassa, un magnífic exemple del gòtic radiant, comparable a les de Santa Caterina, el Pi o la catedral de Tarragona.

Les construccions d’època gòtica a Sant Cugat es completen amb dues obres de la segona meitat del segle XIV: la fortificació del monestir ordenada per Pere el Cerimoniós i el palau abacial, que responia a la iniciativa de Pere Busquets (1351-85).

A Montserrat es van anar succeint els afegits a l’antiga església romànica abans de la construcció de la nova església de tradició gòtica entre els anys 1560-92. A final del segle XIII el prior Bernat Salvador en va posar en marxa la reparació i el 1341 es va celebrar la consagració del nou altar major. Paral·lelament, consta la realització de noves capelles afegides al cos de l’església, sovint com a capelles funeràries dels priors. És coneguda la intervenció de Pere Moragues, que l’any 1373 va contractar la realització del sepulcre de Jaume de Vivers.

A aquest destacat prior es deu igualment la construcció d’un petit claustre. Tanmateix, el que actualment es conserva parcialment, després d’haver estat objecte de diverses destruccions i restauracions, és el que es va construir a partir del 1476 amb la intervenció del mestre Jaume Alfonso, el mateix que va intervenir en l’obra dels claustres de Sant Jeroni de la Murtra o la Vall d’Hebron.

També van ser reformades en època gòtica les esglésies dels monestirs de Sant Salvador de Breda i de Sant Feliu de Guíxols. Aquest últim va patir les conseqüències del setge i de l’incendi del 1285. Immediatament, l’abat Gelabert va iniciar la reconstrucció del monestir i de la vila. La renovació de l’església es va completar al segle XIV.

L’església de Breda va assolir una envergadura notable de tal manera que se la coneix com la «catedral de la Selva». És d’una sola nau coberta amb volta de creueria i es va iniciar en temps de l’abat Gispert de Jàfer, a la mort del qual, l’any 1337, ja s’havien completat la capçalera i les capelles laterals corresponents. Tanmateix, l’obra devia patir una llarga interrupció ja que la façana data de mitjan segle XV.

El claustre romànic de Ripoll romania incomplet des del segle XII ja que només se n’havia acabat la galeria a tocar de l’església. Les obres es reprengueren a partir dels anys vuitanta del tres-cents i començaren amb la construcció d’un segon pis a sobre d’aquella galeria. Les tres restants es van fer en temps de l’abat Ramon Descatllar (1384-1408) i amb la intervenció d’escultors com Jordi de Déu o el mestre Colí de Marville. Tanmateix, el conjunt no es va acabar completament fins a començament del segle XVI, amb el tancament del claustre superior. Malgrat la considerable durada en el temps de les obres del claustre de Ripoll, tot ell guarda l’aparença d’unitat amb el nucli romànic original

L’església ripollesa va patir els efectes del terratrèmol del 1428, que en va malmetre un dels campanars i la coberta d’època romànica, refeta seguidament amb voltes de creueria.

També va patir el terratrèmol el monestir de benedictines de Sant Daniel de Girona, la qual cosa va comportar l’inici d’un pla de reformes que incloïa la remodelació del claustre (contractada pels mestres d’obres Arnau Sans, Bernat Pericas i Bernat Escuder), del dormitori (Pere Ciprés, 1443) i la realització d’una nova portalada (Bernat Vicens, 1453).

Les obres més importants que es van fer a Sant Benet de Bages en època gòtica van ser la fortificació del recinte monàstic, l’any 1369, i la construcció del palau abacial, probablement duta a terme a començament del segle XV.

Canòniques

Fent excepció de les catedrals, on també se seguia el model de vida canonical, l’arquitectura gòtica en el món de les canòniques s’expressa majoritàriament en la intervenció en un nucli romànic, com als monestirs benedictins.

La intervenció de Sant Feliu de Girona podia haver estat motivada per la necessitat de reparar les destruccions causades pel setge i el saqueig del 1285, arran del qual —i de la profanació de la relíquia de sant Narcís— s’hi va produir el cèlebre miracle de les mosques.

La canònica de Sant Feliu està lligada estretament a la catedral gironina, de tal manera que la decisió de reconstruir-la és paral·lela a l’impuls inicial de la seu gòtica. L’any 1313 es treballava a la zona del presbiteri, que cinc anys després ja era cobert. Seguidament es van començar a fer les voltes de les naus, que no es van arribar a concloure fins a les últimes dècades del segle XV.

Les estructures gòtiques de Sant Feliu s’alcen a sobre d’una base romànica. Com al monestir de Sant Cugat del Vallès, un dels elements que fan visible a l’exterior aquesta intervenció són els grans finestrals apuntats de l’absis central.

Però l’element arquitectònic més representatiu de Sant Feliu i un dels motius més característics del paisatge urbà gironí és el campanar. Com ha quedat prou ben documentat, el seu acabament data ja del segle XVI avançat (a partir del 1532), tot i que va ser iniciat l’any 1368 sota la direcció d’un mestre d’obres de la catedral, Pere Sacoma.

Sant Feliu va tenir un claustre, construït entre el 1357 i el 1361 sota la direcció d’un altre mestre d’obres de la catedral, Pere Capmagre. Però l’existència d’aquest claustre va ser efímera, ja que les necessitats defensives de la ciutat expliquen que fos desfet poc temps després, l’any 1374.

A Sant Joan de les Abadesses, l’impacte del terratrèmol del 1428 va ser tan considerable com a Ripoll. Es van haver de reconstruir les voltes de l’església romànica (cosa que es va fer amb volta de canó però amb un sentit diferent de l’original) i sobretot es va fer el claustre actual, contractat l’any 1442 pels mestres Joan de Bar i Joan Girart. Les galeries són d’arcs apuntats amb les característiques columnes i capitells de l’estil que els picapedrers gironins produïen de forma seriada.

A Vilabertran, la celebració del casament de Jaume II amb Blanca d’Anjou l’any 1295 no va tenir una repercussió directa en l’arquitectura del conjunt, que en època gòtica va anar incorporant alguns elements nous tals com el dormitori dels canonges, amb coberta d’arcs diafragma; les fortificacions o la capella funerària de la família Rocabertí, senyors de Peralada. Tanmateix, l’obra més important és indubtablement el palau abacial, construït a la primera meitat del segle XV per iniciativa dels abats Girgós i Nadal. Destaca per la seva imponent façana, amb finestres coronelles i un portal adovellat d’arc de mig punt.

L’església gòtica de Santa Maria de Solsona —que no va esdevenir catedral fins l’any 1593— és una construcció empresa a final del segle XIII amb la finalitat d’ampliar el temple romànic. De fet, la capçalera romànica i la nau gòtica van coexistir fins al segle XVII i no va ser fins l’any 1623, després d’haver esdevingut seu episcopal, que es va començar a realitzar l’actual capçalera mantenint les línies gòtiques del conjunt.

Els comtes d’Urgell van afavorir l’obra de Solsona, la de l’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya i molt especialment la de la canònica premonstratesa de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a Os de Balaguer, que va esdevenir panteó de la dinastia comtal.

De les estructures medievals d’aquesta, molt afectades per les guerres dels segles XVII i XVIII i les exclaustracions del XIx, resten l’església, el claustre i la sala capitular. Les dues darreres parts pertanyen al cicle constructiu del segles XII-XIII, mentre que l’església deu pertànyer a les obres impulsades pel comte Ermengol X a partir del 1303. Té la capçalera poligonal amb grans finestrals i creuer pronunciat. Li falta la nau, inacabada.

La construcció de l’església s’ha d’associar amb la renovació del panteó comtal impulsada pel mateix comte Ermengol X, quan pressentia el final de la seva dinastia. Com és prou sabut, els sepulcres es troben actualment al Metropolitan Museum de Nova York.

Santa Anna de Barcelona va ser el més important dels monestirs que els canonges del Sant Sepulcre van tenir a Catalunya. Fundat a mitjan segle XII, el monestir va començar la construcció de l’església en aquell moment, i constitueix un bon exemple de l’arquitectura de transició al gòtic, tot i les nombroses reformes, afegits i destruccions que ha patit. És un edifici d’una sola nau, amb planta de creu llatina i capçalera rectangular. Destaca per la insuficient il·luminació de l’interior, que en un moment donat, entre els segles XIV i XV, es va voler corregir mitjançant la construcció d’un cimbori sobre el creuer.

L’any 1423, Santa Anna es va fusionar amb la comunitat de Santa Eulàlia del Camp i això va requerir una reforma important de les edificacions monàstiques, impulsada pel prior Mateu Fernàndez (mort el 1465): daten d’aquest moment el claustre i la sala capitular, que destaca per la seva volta estrellada. El claustre és de dos pisos, i l’inferior constitueix una altra bonica mostra del treball en sèrie dels tallers gironins: galeries d’arcs apuntats amb columnes de secció quadrilobulada i els típics capitells gòtics amb decoració de fulles i rosetes. La galeria superior del claustre data dels volts del 1500.

Monestirs cistercencs

L’orde del Cister va ser fundat a la fi del segle XI i va ser impulsat per sant Bernat, abat de Claravall. Algunes característiques de l’esperit cistercenc que tenen una incidència especial en l’art són l’austeritat de les formes de vida dels monjos, palesa en el despullament ornamental i la sòbria monumentalitat dels edificis de l’orde, així com el foment del culte a la Mare de Déu.

A Catalunya, la primera fundació dels monjos cistercencs es va establir al Vallès (Valldaura, 1150), prop dels dominis dels Montcada, que l’havien afavorida. Tanmateix, la intervenció del comte Ramon Berenguer IV va determinar la concentració immediata de comunitats cistercenques en territoris de la Catalunya Nova recentment conquerits amb la finalitat d’afavorir-ne la repoblació i el desenvolupament. Van néixer així els monestirs masculins de Poblet (1150-51) i Santes Creus (1168).

Ressalta igualment el protagonisme d’una sèrie de monestirs femenins encapçalats per Vallbona de les Monges (1176) i entre els quals s’inclouen la Bovera, a Guimerà; el Pedregal, prop de Tàrrega; Santa Maria de les Franqueses, a Balaguer o Sant Hilari, a Lleida.

Començava així, a la segona meitat del segle XII, un temps d’hegemonia dels monestirs cistercencs que deixava enrere l’antic protagonisme dels grans monestirs benedictins, més arrelats a la Catalunya Vella i a les formes romàniques.

Els monestirs cistercencs, que basaven la seva economia en les explotacions agropecuàries, van tenir un pes molt important en l’ordenació i la colonització del territori de la Catalunya Nova en escales variables que van des de les unitats més petites fins als grans conjunts. Les granges cistercenques són una realitat històrica força ben coneguda.

Santes Creus en tenia a Fontscaldetes (Cabra del Camp), Valldossera (Querol), Ancosa (la Llacuna), la Pobla de Montornès, Valldaura (Cerdanyola del Vallès) o el Morell, entre d’altres llocs. Encara eren més nombroses les granges de Poblet, repartides entre la Conca de Barberà i d’altres comarques com l’Alt Camp, les Garrigues, la Noguera, la Llitera, el Segrià o l’Urgell.

Per a la història de les formes artístiques i de l’arquitectura en particular, la construcció dels monestirs cistercencs entre el segles XII i XIII té una gran importància en la mesura que està lligada estretament a la introducció i l’experimentació amb la volta de creueria —la volta gòtica—, així com a la implantació d’una nova sensibilitat que comporta la superació de la tradició romànica (més que no pas l’adopció del gòtic ple).

El màxim interès es concentra en les tres grans abadies de Poblet, Santes Creus i Vallbona, la significació artística de les quals, molt per sobre de la que posseeixen les altres fundacions catalanes de l’orde, és del tot inseparable de la seva vinculació amb la monarquia.

Aquesta vinculació també s’expressa en els enterraments o la construcció de palaus reials a l’interior dels recintes monàstics, i té la màxima expressió en la relació que Pere el Cerimoniós estableix amb Poblet, que declara solemnement panteó reial; a més, n’enriqueix la biblioteca, el fortifica i el converteix en un lloc de culte a la memòria històrica del Casal de Barcelona.

Poblet, Santes Creus i Vallbona esdevenen, així, conjunts monumentals de gran envergadura, la provisionalitat inicial dels quals deixa pas a construccions sòlides i amb voluntat de perdurar. L’ús de la fusta s’hi redueix al mínim i, en canvi, es dóna el màxim protagonisme a la construcció amb pedra. La majoria de dependències són cobertes amb volta, principalment de creueria.

És cert que a les esglésies monàstiques encara la trobem usada amb certa timidesa —d’una manera conservadora, diríem— però en d’altres dependències, com les sales capitulars, la volta de creueria es fa servir d’una manera molt més atrevida, que permet assolir resultats d’una gran bellesa plàstica.

Els monestirs cistercencs són grans camps d’experimentació amb la volta de creueria, fins al punt que la regularitat i el sentit de l’ordre que en caracteritza l’organització tenen una estreta relació amb l’aprofitament de les seves possibilitats, perquè permet els traçats rectilinis i les quadratures.

Hi ha una altra aportació fonamental dels monestirs cistercencs a l’arquitectura gòtica catalana, que és l’ús de les cobertes de fusta suportades per arcs diafragma. No es tracta ni molt menys d’un sistema inventat a les cases de l’orde de sant Bernat sinó d’una tècnica tradicional adoptada prèviament pels templers, tal com ha remarcat Joan Fuguet en els seus estudis. De tota manera, als monestirs cistercencs i particularment als dormitoris, se’n comença a fer un ús que va molt més enllà d’allò purament funcional i que posa en relleu, en canvi, determinats valors formals i estètics. A partir d’aquí, els arcs diafragma esdevindran una constant de l’arquitectura gòtica catalana, tant en l’àmbit religiós com en el civil.

Altres característiques de l’arquitectura cistercenca que també tenen una repercussió molt directa en l’arquitectura gòtica catalana són la regularitat en les proporcions (amb tendència a un ritme monòdic i insistent, marcat per la repetició dels trams de les naus de les esglésies o la successió d’arcs diafragma als dormitoris), la tendència a l’horitzontalitat en detriment de la verticalitat o el predomini d’una concepció racionalista i abstracta de l’arquitectura, en la qual es minimitza la presència d’elements figuratius.

En definitiva, les experiències arquitectòniques que es donen als grans monestirs cistercencs són fonamentals per a la definició de l’arquitectura gòtica catalana.

En relació amb això hi ha un aspecte que ajudaria a explicar els mecanismes de transmissió de la influència cistercenca i de la seva perpetuació com un dels elements que constitueixen la base «tradicional» de l’arquitectura gòtica catalana. Es tracta d’un factor que no sempre ha estat valorat i que aquí voldríem posar en relleu: el possible paper dels monjos cistercencs com a arquitectes o operarius i de les obres cistercenques com a escoles d’arquitectura en tant que tallers permanentment oberts.

La considerable extensió en l’espai i en el temps de les obres dels monestirs cistercencs és del tot comparable a la de les catedrals gòtiques, i tot i que no disposem de la documentació que ens ho expliqui, és bastant lògic pressuposar que l’organització i la planificació de les obres cistercenques havia de ser semblant a les de les catedrals.

Hi ha alguns indicis que apunten en aquesta direcció i que revelen la concentració d’artesans al voltant dels grans monestirs, com la carta de franquícies atorgada l’any 1171 per Ramon de Cervera a tots els menestrals que es volguessin establir a l’Espluga de Francolí —al costat de Poblet—, entre els quals s’esmenten en primer lloc els picapedrers i els carpentoris, és a dir, especialistes de la construcció amb fusta.

Així mateix, l’any 1189 consta la concessió d’unes terres de propietat del monestir de Poblet a un vidrier, a canvi del seu lliurament personal i de dos quintars de vidre anuals «operato en taules...et si forte vellemus operari de nostro vitro usque ad IIII quintars quod tu operaberis cum cibis quos dabimus tibi...et concedimus tibi sepulturam iuxtaformam ordinis.»

Encara és més significativa la possible existència de monjos arquitectes o si més no especialitzats en la planificació d’obres, que sembla lògic intuir quan es diu que les instruccions per a la construcció de l’església de Vinaixa —lloc dependent de Poblet— havien de ser donades per fra R. de Lebossa: «sicut frater R de Lebossa vobis et mihi dictavit in uno folio de papiro.»

Era aquest frater un monjo de Poblet? Podem sospitar-ho, tot i que no ho sabem del cert. Sí que sabem, en canvi, que a començament del segle XIV Jaume II de Mallorca tenia confiat el control i l’administració de l’obra del palau de l’Almudaina als obrers majors P. Julià i Pere des Coll (o Descoll), que eren frares cistercencs.

Aquesta és una dada que malgrat la seva rellevància no ha estat gaire utilitzada, i que caldria tenir molt en compte per tractar d’explicar les característiques estilístiques del Palau dels Reis de Mallorca o de la capella de la Trinitat, a la catedral de Mallorca (cas en el qual caldria valorar també la possible familiaritat de Pere i Ponç Descoll, l’arquitecte), així com per posar de manifest la més que probable existència, als monestirs cistercencs, de monjos especialitzats a planificar i dirigir les tasques de construcció.

Quan les tradicions cistercenques diuen que els monjos acostumaven a construir-se ells mateixos els seus monestirs, el que probablement volen dir és això.

Des d’aquesta perspectiva, la qüestió tantes vegades plantejada de l’existència o la inexistència d’un estil arquitectònic cistercenc s’enriquiria amb nous elements, i alhora es posaria de manifest la confluència de les tradicions arquitectòniques cistercenques amb les de l’arquitectura gòtica urbana, reial o catedralícia, devers el 1300. D’aquest procés de confluències neix l’estil arquitectònic del gòtic català.

Monestir de Santa Maria de Poblet

El monestir de Santa Maria de Poblet va ser fundat els anys 1150-51 per iniciativa del comte Ramon Berenguer IV, mitjançant la cessió de terres als monjos de l’abadia cistercenca de Fontfreda, pròxima a Narbona. La construcció del recinte monàstic va començar immediatament: l’any 1163 ja es documenta un donatiu a favor de la construcció d’una casa de pedra (domum petrinam) a Poblet, la qual cosa significa que es donava per acabada l’etapa inicial de provisionalitat.

L’església va ser acabada a l’última dècada del segle XII, cap al 1190-1200. Té planta de creu llatina i consta de tres naus. La central és coberta amb volta de canó apuntat, reforçada per arcs torals, mentre que les naus laterals són cobertes amb volta de creueria. La del costat de l’epístola va ser modificada al segle XIV amb l’afegit de set capelles laterals.

La part més remarcable de l’església de Poblet és indubtablement la capçalera, ja que no obeeix a cap de les tipologies cistercenques habituals i constitueix, per tant, una aportació original. Consta d’un deambulatori amb cinc capelles radials i s’hi fa ús de la volta de creueria.

Del perfil exterior de l’església sobresurt el cimbori-campanar que s’alça per sobre del creuer. Va ser construït al segle XIV, en temps de l’abat Ponç de Copons i s’assembla molt al de Vallbona. La profusió de traceries gòtiques que mostra després de l’acabament de la seva restauració constrasta vivament amb la sobrietat de les construccions dels segles XII-XIII i posa de manifest com en un moment donat, a partir del 1300, la norma cistercenca de sobrietat en l’arquitectura i de refús de l’ornamentació figurativa sembla pràcticament oblidada. És el moment de la introducció del gòtic ple a les cases del Cister, palès als cimboris o als vitralls policroms de les esglésies, a les traceries dels claustres, a les tombes reials i també als grans retaules pintats (Santes Creus).

L’ala més antiga del claustre de Poblet sembla ser la del sud, és a dir, la que flanqueja la nau de l’església, on es fa ús dels arcs de mig punt. A les galeries més recents ja hi ha arcs apuntats i traceries gòtiques. El repertori decoratiu dels capitells és marcadament anicònic i consisteix principalment en elements vegetals o en entrellaços que sovint evoquen treballs de cistelleria, al·lusió explícita a l’orde del Cistell, com també era conegut el Cister.

Des del punt de vista estructural, tant el claustre com l’església de Poblet estan relacionats directament amb els de la seva casa mare, Fontfreda.

Inicialment, quan els reis sojornaven a Poblet —cosa que no era infreqüent— s’allotjaven a les cambres de l’abat. La construcció d’un palau reial pròpiament dit es va emprendre tardanament i ja no es correspon al regnat de Pere el Cerimoniós —el rei que va deixar més empremta a Poblet— sinó al del seu fill Martí. L’obra es va iniciar l’any 1397 i es va interrompre el 1406, sense que el nou edifici hagués arribat a entrar en servei.

És situat a la banda de ponent del claustre, en un nivell elevat i tocant a l’església, però a la zona reservada als conversos i, per tant, fora de la clausura monàstica pròpiament dita. L’arquitecte va ser Arnau Bargués, entre altres aportacions del qual destaca la importància que concedia a les façanes, és a dir, a la projecció exterior dels edificis. La del palau del rei Martí a Poblet es relaciona directament amb la de la Casa de la Ciutat de Barcelona.

Monestir de Santes Creus

El primer antecedent del monestir de Santes Creus és la iniciativa de la família Montcada de cedir unes terres als monjos de l’abadia cistercenca de la Grand Selva, situada prop de Tolosa de Llenguadoc. Inicialment (1150), els monjos es van establir a Valldaura del Vallès, molt a prop de Montcada, i després d’una breu estada a Ancosa, a la comarca de l’Anoia, van instal·larse definitivament a Santes Creus, a la vora del riu Gaià, en un indret no gaire allunyat de Poblet.

Els terrenys van ser cedits l’any 1158, però una sèrie de problemes sobre la jurisdicció del monestir van endarrerir la construcció de l’assentament definitiu. A partir del 1168 (quan l’abat Pere de Puigverd va aconseguir la protecció papal), les edificacions es van fer amb rapidesa, i en poc més de mig segle es va acabar la part més important del conjunt, incloent-hi l’església, la sala capitular, el primer claustre i la capella de la Trinitat, que es troba a la part posterior del recinte monàstic.

L’església s’havia iniciat l’any 1174. El 1211 va ser oberta al culte i vers el 1225 ja s’havien completat els tres primers trams de la nau. Posteriorment s’hi van introduir reformes i afegits que van afectar, per exemple, una part important de la façana que s’intervenia vers el 1280.

La seva estructura és de tres naus cobertes amb voltes de creueria i suportades per un robust sistema de pilars. A diferència de Poblet, la capçalera té la típica forma rectangular cistercenca i inclou dues capelles a cada un dels braços del creuer.

Una de les dependències de Santes Creus de datació més controvertida és el dormitori dels monjos: sovint es data vers el 1191, però la informació del cronista Ladernosa que aporta aquesta data diu que el 1191 es va posar la primera pedra als fonaments del dormitori. Per tant, sembla que la notícia faria referència a la sagristia, la sala capitular i el locutori, que són a sota, i no al dormitori pròpiament dit, que és construït amb un aparell diferent i que per la semblança amb el de Poblet correspondria aleshores al segle XIII avançat.

Allò important d’aquesta qüestió és la datació de les estructures diafragmàtiques amb què es cobert el dormitori de Santes Creus, ja que podria tractar-se d’un dels primers exponents de l’ús d’aquesta tècnica a gran escala.

Com Poblet i molts altres monestirs cistercencs, Santes Creus té diversos claustres o galeries. El principal es va començar a construir al mateix temps que l’església però molt probablement no va acabar-se mai. En resta com a testimoni més visible el templet del lavabo, que es va mantenir tot i que l’obra del claustre actual ja correspon al segle XIV.

L’inici de la seva construcció se situa l’any 1313, al mateix temps que l’obra del cimbori, i es dóna per acabada l’any 1341. A partir del 1325 hi va treballar com a mestre principal el lapidari Bernat de Pallars i des del 1331 el mateix càrrec requeia en el mestre anglès Reinard Fonoll.

Del conjunt claustral criden l’atenció dues particularitats. En primer lloc la considerable presència de decoració escultòrica figurada, en una altra manifestació de la substitució de l’estètica cistercenca per la del gòtic ple a partir del 1300. En segon lloc, les traceries flamígeres de l’ala de ponent, que tradicionalment es vinculaven a la intervenció de Reinard Fonoll però que podrien ser, fins i tot, dels volts del 1500. Segons Emma Liano seria més factible presumir la intervenció del mestre Fonoll en les traceries de l’ala sud, on es fa servir l’arc conopial.

El palau reial de Santes Creus, integrat en les antigues dependències abacials, és una de les obres més rellevants de l’arquitectura civil del gòtic català. La primera iniciativa es deu a Pere el Gran però la major part de l’obra correspon al regnat de Jaume II i Blanca d’Anjou, que són enterrats a l’església monàstica.

Monestir de Vallbona de les Monges

La trilogia dels grans monestirs cistercencs catalans es completa amb Vallbona de les Monges, que abans de l’arribada de la comunitat del Cister ja existia com a nucli monàstic. Les monges vingudes del monestir navarrès de Tulebras s’hi establiren el 1176 i l’any següent el rei Alfons els va concedir la seva protecció, seguida de moltes altres donacions i favors de la reialesa i de la noblesa.

L’inici de la construcció de l’església monàstica data del mateix moment de la fundació o de poc temps després. Durant el segle XIII es van completar la capçalera i el creuer, mentre que l’acabament de la nau correspon al segle XIV.

Es tracta d’una església de planta de creu llatina amb una sola nau i la característica capçalera rectangular cistercenca. A sobre del creuer s’alça un cimbori de planta octogonal que per la seva forma és comparable als de la catedral de Tarragona i el monestir de Sant Cugat. Un segon cimbori (en realitat, un campanar) va afegir-se a sobre de les voltes de l’església en temps de l’abadessa Elisenda de Copons (1340-48), segurament germana de l’abat de Poblet Ponç de Copons. Això explicaria la semblança entre els cimboris d’ambdós monestirs.

Com a Poblet i a Santes Creus, a Vallbona també hi són entrerrats membres de la família reial, concretament la reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, i la seva filla Sança. Els sepulcres respectius es troben a la capella major i correponen a la fi del segle XIII; encara no assoleixen el desplegament monumental que ja es dóna als sepulcres reials del XIV.

La construcció del claustre de Vallbona avançà en diverses etapes, que donen lloc a una estructura irregular. Les més antigues són les galeries de migdia i de llevant. A la de tramuntana ja es fa ús de traceries gòtiques, que assoleixen el màxim desenvolupament a l’entrada de la sala capitular. La galeria de ponent fou construïda al segle XV, en temps de les abadesses de la família Caldes —l’escut de les quals hi és ben visible—, tot i que va fer-se d’acord amb l’estil de les parts més antigues.

Cartoixes

L’orde dels cartoixans, fundat per sant Bru al lloc de la Chartreuse, prop de Grenoble, a la fi del segle XI (1084), es caracteritza per un esperit rigorós que combina formes de vida comunitària (cenobítica) i formes de vida eremítica.

A partir d’aquest fet, els monestirs cartoixans (les cartoixes) comencen a organitzar-se d’una forma sensiblement diferent de la dels monestirs que segueixen la regla benedictina, ja que els monjos viuen, resen i treballen en cel·les individuals i només es reuneixen en comunitat per pregar a l’església i ocasionalment per deliberar a la sala capitular o bé per menjar junts al refetor del monestir.

La primera de les cartoixes que es van fundar a Catalunya va ser la de Santa Maria d’Escaladei, fet que s’esdevingué l’any 1194. Situada al peu de la serra del Montsant —un lloc d’antiga tradició eremítica—, va gaudir de la protecció reial. Gràcies a les concessions dels reis Alfons I, Pere el Catòlic i Jaume I, va estendre els seus dominis per tota la comarca del Priorat —nom que fa referència al prior d’Escaladei— i va assolir una gran importància.

Tanmateix, va patir les conseqüències de les exclaustracions del segle XIX i, del conjunt d’edificacions, ara no en resten sinó ruïnes.

Allò que queda de l’església reflecteix una estructura característica del segle XIII: una sola nau, capçalera semicircular i voltes de canó de perfil apuntat. De tota manera, consta que en temps de Joan d’Aragó, arquebisbe de Tarragona, va haver-hi una nova consagració (1333) la qual cosa pressuposa reformes. Pel mateix temps s’amplià la cartoixa amb un nou claustre, de manera que es va poder doblar el nombre inicial de cel·les de 12 a 24. Un tercer claustre, més petit, va ser contruït a començament del segle XV.

A Escaladei van seguir noves fundacions cartoixanes, Sant Pol de Mar i Vallparadís, a Terrassa, ambdues de vida relativament curta. Finalment van acabar incorporant-se la de Montalegre, situada prop de Tiana, al Maresme, l’única de les cartoixes catalanes on actualment encara es manté la vida monàstica.

Al País Valencià destaca la cartoixa de Portaceli, de la qual fou prior Bonifaci Ferrer i que gaudí de la protecció reial, especialment de Pere el Cerimoniós i de Martí l’Humà. Aquest darrer també va ser l’impulsor de les cartoixes de Valldecrist, prop de Sogorb, i de Valldemossa, a Mallorca.

La història de la cartoixa de Montalegre comença l’any 1415, data a partir de la qual també s’inicia la construcció del conjunt monàstic duta a terme sota la direcció administrativa de Joan de Nea o d’Enea, germà convers procedent de la ja esmentada cartoixa de Portaceli.

Gràcies a les vendes de Sant Pol i de Vallparadís i a les adquisicions que es van fer seguidament, es van obtenir rendes suficients per consolidar la vida de la cartoixa i accelerar les obres de construcció: si fins al 1448, data en què es va acabar el claustre, la progressió va ser lenta, entre el 1448 i el 1464 (en setze anys) es van acabar l’església, el claustre menor, la sala capitular, el refetor i les capelles.

Això dóna al conjunt una unitat molt remarcable, que no trenca el segon gran claustre construït a partir del 1636 i que per la seva regularitat permet considerar la cartoixa de Montalegre un dels exemples més típics de l’ordenació que adopten les cases de l’orde de sant Bru.

Inscrita en un rectangle, s’hi distingeixen amb molta claredat els tres grans nuclis que configuren l’estructura d’una cartoixa: el gran claustre envoltat per les cel·les, que serveix també com a cementiri (duplicat al segle XVII); el nucli de la vida comunitària, centrat per l’església (d’una sola nau) i que inclou així mateix el claustre menor, la sala capitular i el refetor; per fi, l’àrea on té lloc el contacte de la cartoixa amb l’exterior, a cura dels germans conversos i en la qual també es troba l’hospital.

Monestirs jerònims

L’orde de Sant Jeroni va ser creat l’any 1373 i va tenir el seu centre al monestir de San Bartolomé de Lupiana, a Guadalajara. Amb la fundació del monestir de Guadalupe, a Càceres, l’any 1389, l’orde va començar a rebre protecció dels reis de Castella, confirmada i ampliada amb noves fundacions durant el segle XV, algunes de tanta significació com Santa Maria del Parral (Segòvia) o San Jerónimo el Real (Madrid). Tanmateix, és amb la fundació del monestir d’El Escorial, l’any 1563, que culmina la vinculació de l’orde amb la monarquia.

A Catalunya la primera fundació jerònima va ser el monestir de la Vall d’Hebron (1393) que es trobava prop de l’actual carretera de l’Arrabassada i que va desaparèixer l’any 1835. En la seva construcció, impulsada per la reina Violant, intervingué l’arquitecte Arnau Bargués.

Seguí Sant Jeroni de Mont-Olivet (1413), que va tenir una existència efímera ja que tres anys després de la seva fundació es va traslladar prop de Badalona i va donar origen a Sant Jeroni de la Murtra (1416).

D’aquest monestir (que es va extingir com a tal l’any 1835) resten algunes parts significatives, principalment el claustre i el refetor (acabat el 1486).

La construcció del claustre es va allargar durant tota la segona meitat del segle XV i hi intervingueren els mestres de cases Pere Bassets i Jaume Alfonso, que ja hem esmentat anteriorment. Consta de dos pisos, l’inferior d’arcs apuntats i el superior d’arcs de perfil rebaixat. Destaca l’ús de maons en comptes de la pedra tallada en alguns punts, així com la presència significativa de claus de volta amb escuts de donadors.

La protecció reial és particularment evident al claustre i al refetor mitjançant les claus de volta que porten els escuts dels Reis Catòlics (al claustre) i de Joan II (al refetor), aquest darrer acompanyat de la inscripció «Rex Ioannes me fecit».

Com és sabut, sembla que fou en aquest monestir on els Reis Catòlics es trobaven quan, entre la primavera i l’estiu del 1493, van rebre Cristòfor Colom, que acabava de tornar del seu primer viatge a les índies, el del descobriment d’Amèrica.