Catedrals gòtiques

Les catedrals (o, més ben dit, la catedral com a idea) constitueixen la màxima expressió de l’art i de l’arquitectura gòtica, fins al punt que sovint es parla dels segles del gòtic com dels segles de les catedrals.

La seva riquesa de significats, les seves dimensions simbòliques, el considerable impacte econòmic de la seva construcció, el desenvolupament tecnològic que requereixen i estimulen alhora, tot el paisatge humà que es mou al seu entorn i sobretot la seva destacada presència monumental en el perfil de les ciutats, fan de les catedrals gòtiques (la catedral gòtica) una de les grans creacions de la història de l’art i de la cultura del món occidental.

Tal com ha assenyalat Xavier Barral a propòsit de les catedrals catalanes medievals, el seu estudi requereix apropaments des de punts de vista diferents, metodologies i enfocaments diversos que, de manera tant monogràfica com global, serveixin per restituir o facilitar la comprensió de la complexa realitat del món de les catedrals.

Un aspecte important és, per exemple, el de la funcionalitat dels diversos elements que componen una catedral i el de la catedral com a conjunt. Més enllà d’usos i funcions, la catedral representa també la projecció d’un univers imaginari i com a tal esdevé un referent simbòlic de primer ordre. En aquest sentit es parla de la seva significació com a element identificador i de prestigi de la ciutat, sense oblidar, naturalment, la seva condició de temple episcopal.

A banda d’aquests i d’altres aspectes ideals, les catedrals són també realitats que no es poden sostreure a les dinàmiques de la societat i per això l’estudi de les seves relacions amb el poder civil o religiós i de la seva economia són aspectes importants. També ho són els que fan referència a la construcció: la planificació, la gestió, la tecnologia, l’utillatge, la mà d’obra...

Des del punt de vista estrictament artístic o arquitectònic, interessa també analitzar-ne les estructures, les opcions estètiques (continuïtat o innovació?), la influència de la catedral en el seu entorn, l’evolució de les formes i dels gustos que acompanya l’evolució del procés constructiu, els canvis del plantejament original, etc.

El coneixement historicoartístic de les catedrals requereix, doncs, un apropament multidisciplinari i que en aquest text podem apuntar sense aprofundir-hi. Des de la perspectiva de l’art català es requereix igualment una certa prevenció davant dels tòpics derivats de la primacia del model catedralici francès.

Cal sotmetre a revisió, per exemple, la vella idea romàntica que considerava les catedrals com a obra col·lectiva de les ciutats, crescudes de forma gairebé natural, sense conflictes ni tensions.

Certament, és innegable que una catedral gòtica s’identifica directament amb la seva ciutat. Però la catedral és abans que res l’església on tenen la seu el bisbe i el capítol, i naturalment cal tenir en compte que els interessos d’aquests estaments havien de ser prioritaris en la definició dels projectes catedralicis.

L’estudi de les fonts de finançament de l’obra d’algunes catedrals catalanes sembla demostrar que les rendes del capítol o el mecenatge personal dels bisbes eren els factors decisius, enfront del caràcter més variable de les aportacions reials o de les donacions dels estaments burgesos, que s’adreçaven amb preferència als convents dels mendicants o a les parròquies.

Hi ha així mateix una llarga sèrie d’indicis que permeten relacionar aspectes de l’obra de les catedrals gòtiques catalanes amb la voluntat d’afirmar l’autoritat episcopal o religiosa. Per exemple, l’elecció de la Seu de Narbona com a model de les capçaleres gòtiques de Barcelona o de Girona podria no ser una decisió tècnicament neutra, justificable per vincles històrics tradicionals, sinó que podria entendre’s com una certa reivindicació de l’antiga dependència dels bisbats catalans respecte de Narbona, en un context de tensions entre el poder religiós i el civil que es posen de manifest, a Barcelona, amb el conflicte del laudemi, la paralització de les obres de la catedral per manament reial o l’exili de Ponç de Gualba, i a Girona pels freqüents enfrontaments entre els bisbes i el rei.

Atesa la vinculació de la majoria de bisbes i canonges gironins a la petita noblesa local, sembla perfectament justificada l’afirmació de Pella i Forgas que la catedral gironina a l’Edat Mitjana era el palau i el castell del feudalisme més poderós de Catalunya.

Així doncs, si la catedral gòtica és abans que res l’església del bisbe i del capítol, la seva implantació urbana comporta l’extensió del domini episcopal per tot el barri que l’envolta, i consolida així l’hegemonia eclesiàstica en una part important del nucli de la ciutat: la catedral esdevé el centre de tot un barri al mateix temps que esdevé el nou centre i l’acròpoli de tota la ciutat, una ciutat que ja s’estenia més enllà dels vells recintes fortificats i que veia créixer burgs i ravals fora muralla.

Tal com punta Alain Erlande-Brandenburg en La cathédrale, que suposa un dels apropaments més lúcids al coneixement del món catedralici, la construcció de les catedrals gòtiques té grans repercussions per a les ciutats, pel que fa tant a l’urbanisme (en modificar radicalment el teixit urbà) com a les relacions socials que això suposa.

Novament, el cas de Girona serveix d’exemple paradigmàtic per explicar aquest impacte de la catedral gòtica en el teixit urbà i l’ocupació del nucli antic de la ciutat pels estaments eclesiàstics.

La catedral gironina es troba al nucli de la Força vella, el sector de la ciutat superposat a l’antiga ciutat romana i delimitat per un triangle que defineixen el carrer de la Força, la torre Gironella i el portal de Sobreportes. Des del segle XIII, quan encara no s’havia posat en marxa la construcció de la nova seu gòtica, ja s’observa una creixent concentració en aquesta zona de serveis i de personal eclesiàstic, que cerca la proximitat del palau episcopal. Aquesta tendència continua al segle XIV amb l’adquisició de cases i de terrenys, alguns d’ells destinats a fer possible el creixement de la catedral gòtica, la construcció de la qual es va iniciar el 1312. Al mateix temps es documenten obres de renovació al palau episcopal, la cúria, les cases dels canonges i la Pia Almoina que comporten una transformació radical de la imatge monumental de tot el sector catedralici.

A Tortosa, segons V. Almuni, el recinte catedralici —que incloïa la canònica i altres propietats del capítol— comprenia una àrea aproximadament delimitada pels actuals carrers de Creuera, Taules Velles, Plaça de la Cinta, la Suda i Costa Capellans, i s’allargava cap al nord fins a la plaça de Santa Anna i el carrer Garidells.

L’exemple de Lleida és igualment representatiu: el barri de la catedral era la Suda, un barri de casals nobles completament arrasat a causa de la construcció de fortificacions als segles XVII i XVIII però que va ser urbanitzat a partir del segle XII sota el control dels canonges. Al segle XIV, la major part dels habitants de la plaça de la Suda eren clergues.

Fent referència a Girona acabem d’esmentar alguns dels edificis que configuren el barri al voltant de la catedral. El palau episcopal, la residència del bisbe, és sens dubte el més destacat.

El de Girona constitueix un gran casal caracteritzat per la complexiitat de l’estructura, que és el resultat d’afegits diversos i de nous elements i la reforma dels ja existents. Els més antics es remunten als segles XII i XIII (capelles de Sant Salvador i Santa Maria). Aquest palau episcopal (ara seu del Museu d’Art de Girona) és de fet un magnífic exemple d’organicisme arquitectònic (medieval i postmedieval) perfectament reflectit en la composició de la façana de la plaça dels Apòstols, alhora irregular però molt ben harmonitzada amb el conjunt.

El palau episcopal de Tortosa té un caràcter molt diferent, per l’aparent unitat de les seves estructures, que daten del segle XIV tot i que els bisbes no s’hi van instal·lar fins al segle següent. És sens dubte un dels grans exponents de l’arquitectura palatina del gòtic català, tant pel protagonisme de les seves dues façanes (la principal mirant a la catedral i la posterior al riu) com pel paper que fa a l’interior el pati, nucli ordenador del conjunt. Hi destaquen l’escala volada i la galeria del primer pis, on es troba la capella del palau, sens dubte l’element més remarcable: cal destacar la importància de la porta d’accés, acuradament treballada com una façana, i també la composició de la volta, suportada per trompes angulars.

A Barcelona, el palau episcopal es va canviar d’emplaçament a començament del segle XIII, arran de la construcció d’un nou circuit de muralles. Aleshores, el bisbe va obtenir del rei Jaume I la cessió d’un espai situat sobre una de les portes de la ciutat i va fer-hi el seu palau, que és el nucli de l’actual, profundament remodelat al segle XVIII. Del temps del bisbe Arnau de Gurb (1253-84) són les arcades que es veuen al pati actual i també la capella de Santa Llúcia, actualment integrada a l’estructura del claustre de la catedral però originalment construïda per servir de capella del palau episcopal.

Al costat del palau episcopal de Barcelona es troben les cases de l’ardiaca i del degà, dos càrrecs destacats del capítol de la catedral. Tot i que les actuals són principalment edificacions del segle XVI, ja existien en època medieval.

A tocar de l’absis de la catedral de Barcelona es troben així mateix les cases dels canonges, avui dia molt conegudes pel fet que són la residència oficial del president de la Generalitat. Des d’aquestes cases on vivien, els canonges anaven a la catedral per al rés de matines, quan encara era fosc, i per això van ser autoritzats a portar armes durant el recorregut, l’any 1355.

Com a Barcelona, les cases dels canonges (i a vegades altres dependències de la canongia, generalment més antigues) són presents en l’entorn de totes les catedrals.

També hi són les institucions de beneficència, els hospitals i principalment la Pia Almoina (o l’almoina), que donava menjar i ajut a pobres, malalts i marginats (entre els quals es trobaven sovint els estudiants!).

La de Barcelona es va constituir el 1275 després de la reordenació i el rellançament de les diverses institucions del bisbat dedicades a la beneficència. Inicialment tenia la seva seu al claustre de la catedral, però a mitjan segle XV es va construir l’edifici actual, situat al pla de la Seu i ampliat un segle més tard amb un segon cos. Actualment, aquests edificis de la Pia Almoina són ocupats pel Museu Diocesà de Barcelona.

La Pia Almoina de Girona existia des del començament del segle XIII al costat de les escales de la Seu, però va ser al segle XV que es va construir un gran casal a partir de la integració i la unificació orgànica d’una sèrie de cases preexistents: la seva façana, amb portal adovellat i finestres coronelles organitzades en «V», constitueix un exemple arquetípic d’almoina.

L’aspecte artístic més conegut de la Pia Almoina de Lleida són les pintures murals del refetor, que es trobava al claustre de la catedral.

A Ciutat de Mallorca, l’edifici de la Pia Almoina, més coneguda com la «casa de l’almoina», es troba al peu del campanar de la catedral. Destaca per la seva bonica façana, acuradament composta, en la qual es fa ús d’elements de tradició gòtica de línia sagreriana. Data del 1529.

Juntament amb tots aquells edificis i dependències que configuren el barri al voltant de les catedrals, cal tenir en compte els que configuren les mateixes catedrals, que han de ser vistes com a organismes complexos integrats per parts diverses que compleixen funcions diverses.

A banda del temple catedralici pròpiament dit, les capelles funcionen com a espais autònoms on els seus titulars —gremis, confraries, bisbes, famílies principals...— fan ostentació del seu rang.

El cor, que a mesura que avança l’època gòtica tendeix a desplaçar-se des del presbiteri fins al centre de la nau, és un altre d’aquests espais autònoms que es configuren al si de les catedrals.

Però els més importants per la seva projecció arquitectònica són sens dubte els claustres i les sales capitulars.

Aquestes darreres es renoven majoritàriament entre la segona meitat del segle XIV i el segle XV. Les primeres són les de les catedrals de Vic i de València, i les segueix la de Barcelona. En elles destaquen les voltes estrellades amb què són cobertes i que dominen completament l’espai interior.

A la sala capitular de Perpinyà, Guillem Sagrera, el seu arquitecte, no va fer ús de la volta estrelladaperò en canvi va crear-hi, amb la seva mestria, un espai d’una acusada plasticitat. El mateix Sagrera vaintervenir en la construcció de la sala capitular de la catedral de Mallorca, que havia estat iniciada a la fidel segle XIV amb la intervenció de Pere Morey i es va acabar abans del 1429.

Com la sala capitular, el claustre és un element més propi de l’arquitectura monàstica però fou adoptat des d’antic en l’arquitectura catedralícia a causa de l’organització dels canonges en comunitat. A més de contenir capelles i dependències canonicals, una de les principals funcions dels claustres era servir com a llocs d’enterrament.

La concessió de drets de sepultura, principalment a eclesiàstics o a gremis i corporacions professionals, representava una font d’ingressos considerable per al capítol.

L’exemple més representatiu de claustre cementiri fet en un entorn catedralici és sens dubte el de Perpinyà, un gran recinte quadrat de més de 50 metres de costat, tot el perímetre del qual era resseguit per sepultures sota arcades. Va ser creat a final del segle XIII, quan l’església de Sant Joan encara no era catedral. Una de les galeries va ser enderrocada al segle XIX. Des del punt de vista arquitectònic, la història de les catedrals gòtiques catalanes (o, més ben dit, del gòtic català) s’ha d’iniciar amb referències a les seus de Tarragona i de Lleida, plantejades segons la tradició romànica però que van evolucionar cap al gòtic mitjançant l’aprofitament de les possibilitats de la volta de creueria i foren acabades en la plenitud d’aquest estil: la façana de la catedral de Tarragona ja és plenament gòtica, com també el claustre i el campanar de Lleida.

Per adonar-se del contrast entre l’arquitectura de la Catalunya Nova i la de la Catalunya Vella vers el 1200, al temps que es començaven les catedrals de Tarragona i Lleida, val la pena recordar que cap a aquella mateixa data encara es devia treballar en obres molt representatives de la plenitud del romànic com la catedral de la Seu d’Urgell o el claustre de Sant Cugat.

A Tortosa també s’havia construït una primera catedral entre el 1158 i el 1178, que va ser enderrocada per deixar pas a l’obra gòtica del segle XIV.

Sota la influència de la catedral de Lleida, a partir del 1262 es va iniciar la construcció de la catedral de València, continuada al segle XIV amb elements d’un gòtic més avançat.

La introducció del model catedralici francès es produeix a la fi del segle XIII amb l’inici de la catedral de Barcelona. S’hi segueix el model de la capçalera de Narbona, el mateix model que es va adoptar a partir de 1312 a la catedral de Girona.

Tanmateix, les naus d’ambdues catedrals van ser continuades segons models completament diferents. A la de Barcelona es poden trobar elements de la tradició dels ordes mendicants.

També a començament del segle XIV s’inicia la catedral de Mallorca, l’única de les catedrals del gòtic català que respon explícitament a la iniciativa reial.

La reforma gòtica de la catedral d’Elna iniciada en aquell mateix moment no va arribar a prosperar.

La de Tortosa, començada el 1347 és la més tardana de les catedrals gòtiques catalanes. Sintetitza les experiències anteriors i recapitula algunes de les característiques que defineixen l’arquitectura religiosa del gòtic català.

Durant el segle XV no es comencen noves catedrals però es produeix el replantejament de projectes anteriors amb la clara intenció de potenciar-ne la singularitat, al mateix temps que es reforça la tendència a construir espais autònoms al si de les catedrals, com ara cors o sales capitulars.

El cas més evident de l’opció quatrecentista per la singularitat és el de la catedral de Girona, que després d’un llarg període de vacil·lacions i de consultes, a partir del 1416 es va tirar endavant amb una sola nau, de proporcions colossals.

La influència del model gironí va determinar un canvi de plantejament a Perpinyà, i que també va adoptar la nau única. Era una manera de confirmar les aspiracions de l’església perpinyanesa d’esdevenir catedral, la qual cosa aconseguí segles després.

Amb la construcció de les naus úniques de Girona i Perpinyà es produeix la consagració catedralícia d’una de les grans invencions de l’arquitectura gòtica catalana, desenvolupada inicialment en l’àmbit de l’arquitectura conventual i parroquial.

La catedral de Tarragona

Pels volts del 1170 es comencen a documentar donacions en benefici de la construcció d’una nova catedral, que es va iniciar obeint un pla d’origen romànic: tres naus amb creuer sortint i capçalera amb absis escalonats.

D’acord amb aquest pla romànic era previst cobrir-la amb volta de canó, però ben aviat es va adoptar la volta de creueria, la qual cosa va permetre millorar sensiblement les condicions d’il·luminació de l’interior.

La capçalera es va obrir al culte en temps del bisbe Aspàreg de la Barca (1215-34) i la construcció de les nau va avançar considerablement durant el període 1246-66. El 1277, un segle després del començament de l’obra, s’encomanava al mestre Bartomeu la realització del portal major i de la rosassa de la façana.

Malgrat algunes contradiccions de les fonts documentals que han servit per sembrar dubtes sobre els límits de la intervenció del mestre Bartomeu, és clar que cal considerar obra seva el disseny del portal i també algunes de les escultures. En canvi, els relleus del timpà, que representen el Judici Final i la resta d’escultures de profetes i apòstols de la façana es deuen a la intervenció de Jaume —Cascalls i el seu deixeble Jordi de Déu, cap al 1375.

La façana de la catedral de Tarragona és la primera de les portades catalanes que respon a una tipologia plenament gòtica, i que es pot relacionar amb diverses fonts. El coronament en forma de frontó i l’absència de torres laterals són elements que es troben a les catedrals italianes. En canvi, la disposició de la portada pròpiament dita és comparable a models francesos com Amiens, Bourges i sobretot Reims, on també se substitueix el timpà per un vitrall.

La progressió de la catedral de Tarragona cap al gòtic no s’atura amb la construcció de la façana sinó que continua amb l’acabament del campanar i l’afegit de capelles al voltant del seu perímetre, entre les quals destaca la que es coneix com a «capella dels Sastres», construïda en lloc d’un dels absis semicirculars de pla original.

La Seu Vella de Lleida

Segons recorda una inscripció commemorativa, la construcció de la catedral de Lleida va començar l’any 1203, poc més de mig segle després de la conquesta de la ciutat.

Mentrestant, la vella mesquita islàmica, cristianitzada, havia servit de catedral i, de fet, es diu que l’ordenació del conjunt catedralici sembla influïda per la tipologia de la mesquita, sobretot per la manera de disposar el claustre com a atri i pel lloc que ocupa el campanar, equivalent al d’un minaret.

La planta de la Seu Vella és d’origen romànic: tres naus amb creuer sortint i capçalera de cinc absis escalonats. En alçat es van introduir solucions que representaven un apropament al gòtic, principalment la volta de creueria.

La catedral va ser consagrada el 1278, però l’obra va continuar durant el segle XIV amb la contrucció del claustre, acabat el 1405; i del campanar, de planta octogonal, rematat el 1414. Així mateix, durant el segle XIV es van afegir capelles al voltant de la capçalera i, durant la segona meitat del segle, també es va fer la porta dels Apòstols.

A partir del segle XV l’activitat constructora decaigué sensiblement i després de l’ocupació de Lleida per Felip V (1707) la Seu Vella va ser transformada en caserna, mentre es promovia la construcció d’una Seu Nova, d’estil neoclàssic.

Durant el segle XX, després d’uns segles de destrucció i d’abandonament, la rehabilitació i la dignificació del conjunt monumental de la Seu Vella s’ha anat duent a terme.

Catedral de València

La construcció de la nova catedral, després de la conquesta de la ciutat per Jaume I, va començar l’any 1262, tal com recordava una inscripció ara desapareguda. El plantejament inicial derivava de les catedrals de Tarragona i particularment de la de Lleida: una de les portes laterals del creuer, la de l’Almoina o del Palau, pertany al tipus de l’anomenada «Escola de Lleida».

L’estructura arquitectònica del segle XIII ha estat objecte de nombroses transformacions que ja van començar al segle XIV: durant la primera meitat es van introduir certs canvis importants al creuer, que van donar lloc a la construcció del cimbori i a la porta dels apòstols, anterior a 1354.

A la segona meitat del segle XIV es van afegir als peus d’aquesta catedral dues construccions inicialment exemptes però que van acabar integrant-se al cos de l’edifici mitjançant l’afegit (a la segona meitat del segle XV) d’un quart tram de la nau. Són la sala capitular, actualment capella del Sant Calze —coberta amb una magnífica volta estrellada— i el campanar, el popular Miquelet.

La construcció d’aquesta torre vuitavada, que cal relacionar amb la tipologia sempre constant dels campanars gòtics catalans (Lleida, Cervera, Balaguer, el Pi...) va començar l’any 1381 sota la direcció d’Andreu Julià, que també treballava a la catedral de Tortosa. Es va acabar l’any 1429.

La catedral de Barcelona

La construcció de l’actual catedral gòtica, que substituïa la catedral romànica consagrada l’any 1058, va començar l’any 1298 tal com diuen les làpides que es troben a banda i banda del portal de Sant Iu.

No es coneix l’autor del projecte inicial, que a la capçalera segueix clarament el model de la catedral de Narbona. Des del 1317 en dirigí les obres Jaume Fabre, que procedia del convent dels dominicans de Mallorca i que va completar la capçalera, va edificar la cripta de Santa Eulàlia (acabada el 1339) i va plantejar les naus en termes derivats de l’arquitectura mendicant.

Al mestre d’obres Bernat Roca, actiu fins al 1388, es deu l’acabament definitiu del creuer i dels campanars que es troben als seus extrems, així com el tancament de les voltes de les naus, fins a l’alçada del rerecor. D’aquesta manera va ser possible iniciar l’obra del cor, a partir del 1390.

Gràcies al mecenatge personal del bisbe Francesc Climent, dit «Sapera» es va completar la construcció de les naus a començament del segle XV: des del 1405 es treballava en la construcció de la sala capitular, projectada per l’arquitecte Arnau Bargués i coberta amb una magnífica volta estrellada, i el 1408 el mestre Carlí ja va fer un projecte de façana que va quedar sense realitzar.

De fet, tant la façana com el cimbori (que també era inacabat) ja no es van construir fins a final del segle XIX i començament del xx, dintre del moviment neogòtic.

La construcció del claustre s’havia iniciat a mitjan segle XIV per l’ala que toca a l’església. Es va seguir per la del carrer de la Pietat durant l’últim quart del segle XIV i abans del 1448 es completaven la galeria del carrer del Bisbe i la de tramuntana, l’única que no té capelles, ja que inclou les dependències canonicals.

La planta de la catedral de Barcelona és de tres naus coronades per una capçalera amb deambulatori i capelles radials. Les capelles també es distribueixen sense solució de continuïtat per tot el perímetre interior del temple.

En alçat, la distribució de l’espai es caracteritza per la igualació de l’alçada de la nau central amb les laterals i per la tribuna, situada damunt de les capelles laterals.

La disposició del cimbori als peus de la nau és bastant inusual però obeeix a la voluntat de compensar la il·luminació indirecta de l’interior.

La catedral de Mallorca

Tot i que la ciutat de Mallorca va ser conquerida l’any 1229, la construcció d’una nova catedral no va començar fins a la primeria del segle XIV. Mentrestant, servia al culte cristià la mesquita islàmica, convenientment adaptada.

La iniciativa reial caracteritza la configuració de la capçalera de la catedral: la capella de la Trinitat va ser concebuda com a panteó dels reis de Mallorca integrat en un presbiteri, la capella reial o capella major, que ja era molt avançada l’any 1327. En aquestes parts les formes arquitectòniques responen a la mateixa tipologia que es troba en d’altres obres impulsades pels reis de Mallorca, com ara el palau de Perpinyà, la qual cosa fa molt versemblant la seva atribució al mateix arquitecte, Ponç Descoll.

La concepció arquitectònica de les naus té un caràcter diferent. La seva construcció va ser planejada després de la reabsorció del regne de Mallorca per Pere el Cerimoniós i es caracteritza pel desig de monumentalitat i per l’ús de pilars vuitavats, com a Santa Maria del Mar.

A l’exterior, el perfil de la catedral fa molt visible el canvi de pla, que comporta un augment molt considerable de l’alçada de les naus. Així, els volums de la capella de la Trinitat, la capella reial i les naus s’escalonen de forma creixent.

Destaca així mateix el protagonisme exterior dels contraforts, que creen un ritme vertical molt insistent i un joc de clarobscurs molt marcat.

La construcció de les naus d’acord amb el nou pla correspon bàsicament a la segona meitat del segle XIV i engloba l’obra del portal del Mirador, una de les grans empreses escultòriques devers el 1400 en la qual van intervenir escultors com Pere Morey o Morell, Pere de Sant Joan, Antoni Canet o Guillem Sagrera. Els últims trams de la nau corresponen als segles XV i XVI.

La catedral de Girona

La catedral gòtica de Girona va ser construïda en lloc d’un edifici romànic consagrat l’any 1038, del qual es van respectar dos elements molt representatius: el claustre i el campanar, la dita torre de Carlemany.

El conjunt catedralici està situat en un lloc elevat de la ciutat, que coincideix amb l’antic nucli romà de Girona. Algunes de les seves parts confronten directament amb la muralla.

L’obra gòtica es va iniciar l’any 1312 sota la direcció del mestre Enric, seguint un pla inspirat directament en la catedral de Narbona, que consistia en una església de tres naus amb deambulatori i capelles radials.

La capçalera ja era pràcticament acabada el 1346 quan es va consagrar el nou altar major. A continuació es va obrir un llarg període d’aturades i vacil·lacions sobre la forma com calia continuar la catedral: si amb el pla de tres naus original o amb un nou pla d’una sola nau.

Per resoldre-ho, el capítol va convocar dues consultes amb els principals arquitectes actius a Catalunya en aquell temps. La primera d’aquestes consultes es va fer l’any 1386 i hi van ser cridats els arquitectes Pere Arvei, Bartomeu Sisbert, Arnau Bargués, Guillem Mieres, Guillem Morell o Morey, Pere Sacoma, Pere Bosch i Bernat Roca.

La qüestió principal que se’ls va plantejar era relativa a l’estabilitat de l’obra d’una nau, ateses les seves grans dimensions. Després d’escoltar les opinions d’uns i altres el capítol va acordar retornar al pla inicial de tres naus, però la decisió no va ser unànime. Els defensors de la nau única van expressar-se amb vehemència i van defensar la seva postura aferrissadament.

De la nova consulta celebrada l’any 1416 —de la qual es tracta extensament en una altra part—, en van acabar sortint guanyadors els partidaris de la nau única.

Era una opció molt atrevida, ja que va comportar la construcció d’una nau molt ampla —la més ampla de tot el món medieval: 22, 8 metres—, cosa que lògicament revestia una gran complexiitat.

La construcció de la nau única va continuar durant tot el segle XV però la façana de la catedral, com també les escales i el campanar, ja foren resolts d’acord amb el gust barroc.

La catedral de Tortosa

Tortosa va tenir una primera catedral construïda durant el tercer quart del segle XII, després de la conquesta de la ciutat.

Des de començament del segle XIV trobem plantejada la idea de construir una nova catedral, seguint el model gòtic d’altres ciutats. El nomenament de Bernat d’Alguaire com a mestre d’obres l’any 1346 anunciava el començament immediat de l’obra, que es va produir l’any següent amb la col·locació de la primera pedra.

L’avenç de la construcció va ser lent: cap al 1400 s’havien completat les capelles radials de la capçalera, però la volta del presbiteri no es va tancar fins al 1439 i l’altar major va ser consagrat dos anys després, el 1441.

Seguidament es va iniciar la construcció de les naus, de cinc trams, que es van anar fent entre els segles XV i XVIII però mantenint a grans trets la unitat estilística de l’edifici gòtic.

La seva planta és de tres naus amb deambulatori i capelles radials que connecten entre si mitjançant un passadís, per augmentar la sensació d’amplitud.

Obres a Elna i a Vic

A Elna, com a Barcelona o a Girona, es va iniciar a començament del segle XIV el procés de transformació de la catedral romànica en un edifici gòtic, però l’intent no va arribar a prosperar segurament perquè es va preferir concentrar tots els esforços en la construcció de la nova església de Sant Joan de Perpinyà, on es pretenia traslladar la seu catedralícia amb el suport dels reis de Mallorca.

Resta un testimoni d’aquest intent fallit de construcció d’una catedral gòtica a Elna: les primeres filades d’una capçalera amb capelles radials que encercla exteriorment la capçalera romànica.

És un testimoni molt interessant perquè l’obra interrompuda permet visualitzar i entendre els procediments constructius que es devien seguir en casos similars.

A Elna, l’opció gòtica arribava immediatament després d’una sèrie d’obres encara fidels a la tradidició romànica dutes a terme al claustre. Com és sabut, només la galeria del sud del claustre pertany al segle XII. Les galeries de ponent i del nord es van fer al segle XIII reproduint literalment l’escultura romànica però introduint certes novetats en l’estructura arquitectònica. Faltava, doncs, la galeria de llevant, que es data entre el 1285 i el 1311, aproximadament, i en la qual es constata una intervenció molt respectuosa amb la tradició romànica.

Després d’aquests projectes d’acabament i d’engrandiment de la catedral d’Elna, la història arquitectònica de l’edifici es limita a algunes intervencions puntuals i al manteniment d’allò existent. Són conegudes, per exemple, les obres que hi va fer Guillem Sagrera per consolidar una de les torres a començament del segle XV.

A Vic no es va arribar a plantejar, com a Elna, la renovació total del temple romànic però s’hi van introduir novetats gòtiques, la més significativa de les quals és el claustre.

L’any 1318 el capítol va acordar que es construís un nou claustre perquè l’antic, deien, era fosc i humit i no resultava digne de la Seu vigatana. Després d’aconseguir-ne el finançament, l’obra es va iniciar l’any 1323 sota la direcció de Ramon Despuig, ei mateix mestre que el 1329 apareix a Barcelona associat amb Berenguer de Montagut en l’obra de Santa Maria del Mar.

Despuig va dur a terme la construcció d’una de les ales del claustre i va ser substituït pel seu ajudant Bartomeu Ladernosa, que va treballar en aquesta obra fins a la seva mort, el 1359, i que a més de realitzar la resta de galeries també va fer la nova sala capitular de la catedral.

Després d’uns anys d’interrupció, l’obra del claustre es va acabar a la fi del segle XIV sota la direcció del mestre Antoni Valls.

L’aspecte més remarcable del claustre de la catedral de Vic són sens dubte les traceries que omplen i decoren les arcades i que ofereixen un extens repertori de les traceries geomètriques pròpies del gòtic radiant. Les columnetes que les suporten van ser realitzades pels tallers especialitzats de Girona.

Durant les primeres dècades del segle XV les obres van continuar amb la reforma del creuer de la catedral romànica, al qual es van afegir noves capelles alhora que es va reformar el presbiteri de la catedral, ensorrant la cripta, traslladant el cor i emprenent la construcció del nou retaule major, obra de Pere Oller.