En aquest apartat es fa referència a la considerable diversitat de tipologies que es troben al marge dels tipus més característics i més representatius de l’arquitectura gòtica catalana que s’han estudiat als apartats anteriors.
Cal tenir en compte, en primer lloc, una realitat probablement subestimada: la llarga continuïtat de les fórmules romàniques.
L’església parroquial de Sant Joan de Vinaixa n’és un dels exemples més clars. Es tracta d’un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó d’un perfil lleugerament apuntat i rematada per un absis semicircular. La portada respon a un tipus afí al de l’anomenada «Escola de Lleida», amb arquivoltes molt pronunciades i profusament motllurades.
Considerant tots aquests elements formals es podria pensar que data del segle XIII. Tanmateix, les proves documentals són concloents: es tracta d’una obra del segle XIV, del mateix moment en què s’estaven començant a bastir les catedrals de Barcelona i Girona.
Els terrenys per edificar-la van ser adquirits l’any 1301, mentre es confiava la realització de l’obra al picapedrer Arnau Colomera. Aquest va renunciar-hi poc temps després i el va substituir R. Piquer, que va treballar intermitentment en aquesta obra almenys fins al 1316, poc abans de ser acabada. La capella de Sant Valentí de les Cabanyes, al Penedès, és un cas semblant al de Vinaixa. Es tracta d’un edifici de nau única amb capçalera semicircular i transsepte, que malgrat la seva aparença acusadament romànica pot datar-se amb molta seguretat de la fi del segle XIII, ateses les proves aportades per la investigació arqueològica.
L’església de Santa Maria de Rubió, a la comarca d’Anoia, també entronca obertament amb la tradició romànica, no tant per les seves formes arquitectòniques en què el gòtic és evident, sinó perquè actualitza una de les tipologies més característiques del primer romànic: la de l’església associada al castell.
Es tracta efectivament d’una església construïda a la vora d’un castell i esdevinguda el centre d’un petit nucli de població. L’actual construcció gòtica es va fer pels volts del 1300 per substituir un temple romànic del segle XI.
El seu aspecte exterior és sòlid i massís, com si l’església hagués assumit la funció defensiva del castell: les obertures són mínimes —destaca la portada relacionable amb l’Escola de Lleida— i els contraforts són rematats per merlets. La torre completa l’aspecte fortificat de l’edifici, que internament és com una sala de planta rectangular (sense absis, per tant), coberta amb volta de creueria i dominada per la presència del tan conegut retaule de l’anomenat «Mestre de Rubió», un dels pocs retaules gòtics de les seves característiques que s’han conservat in situ.
A la vora de Rubió es troba una altra església que reflecteix la llarga continuïtat del tipus de capella romànica rural. Es tracta de Santa Càndia d’Orpi, que es va començar a construir al segle XIII segons aquesta tipologia, la qual, malgrat la discontinuïtat i la llarga durada de la construcció, es va mantenir fins al final: si els fonaments de l’església són del segle XIII, la capçalera i el primer tram de la nau pertanyen al tres-cents. Del segle XV és un altre tram i la bonica portada lateral, mentre que l’acabament del conjunt ja és del segle XVI.
La mateixa associació d’església i castell que a Rubió es dóna a Guimerà, on l’església de Santa Maria (posteriorment dedicada a Sant Sebastià) s’erigeix a la part alta del nucli de la vila, prop del castell i parcialment adossada a les muralles. Va ser construïda al primer quart del segle XIV per iniciativa de Guerau Alemany i la seva muller Gueraua de Rocabertí, i com és evident hi havia una clara voluntat de mantenir la continuïtat de les estructures romàniques, feudals.
Originalment era una església d’una sola nau amb capçalera pentagonal; coberta amb voltes de creueria, segurament reproduïa la mateixa tipologia de l’església romànica que l’havia precedit. Tanmateix, s’hi van afegir capelles que donaren lloc a una planta de creu llatina. A l’exterior destaca per la sòlida torre campanar, a la qual també s’atribueixen funcions defensives.
L’església de Guimerà ha estat relacionada estilísticament amb les esglésies de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí, Santa Maria de Castelló de Farfanya i Sant Francesc de Montblanc perquè totes quatre adopten una mateixa estructura (pla inicial de nau única amb capçalera pentagonal) i per la semblança dels perfils dels nervis i de les motllures respectives, que pot ser molt més reveladora d’una afinitat real.
Santa Maria de Castelló de Farfanya és un altre exemple d’actualització en època gòtica d’un antiga capella d’un castell. Sembla que la iniciativa es deu al comte Pere d’Urgell i a la seva mare, la comtessa Cecília de Comenge, els escuts de la qual es troben a les claus de volta de la nau. Així, doncs, caldria datar-la pels volts del 1350.
A més de les esglésies de Rubió, Guimerà i Castelló de Farfanya, podrien esmentar-se encara més casos de persistència de l’associació entre l’església i el castell, com per exemple Santa Maria de Cubells, a la comarca de la Noguera. L’església és petita i coberta amb volta de canó apuntat, molt probablement del segle XIII. Tanmateix, destaca per la gran portada lateral, desproporcionada en relació amb el conjunt però sens dubte un dels millors exponents de l’anomenada «Escola de Lleida».
L’església de Vall-de-roures també està estretament relacionada amb el castell, pertanyent als arquebisbes de Saragossa. Es tracta d’una construcció de la primera meitat del segle Xrv, que consta d’una sola nau però amb nombroses capelles. Entre el 1390 i el 1415 s’hi van afegir els elements que la caracteritzen millor a l’exterior: la portada, coronada per una rosassa; i el campanar annex, de planta octogonal.
Esglésies sala
Una tipologia arquitectònica a la qual sempre s’ha concedit molta atenció en els estudis sobre l’arquitectura gòtica catalana és la de les esglésies sala, de planta rectangular, amb coberta de fusta de dos vessants suportada per arcs diafragma.
Es tracta d’una tipologia molt elemental, simple, representada també per esglésies de gran senzillesa, la majoria petites capelles construïdes en l’àmbit rural i només algunes, de dimensions mitjanes, en l’àmbit urbà.
Quina és la raó del seu gran interès? Doncs sobretot el fet que representen la continuïtat d’un sistema constructiu tradicional (i probablement molt antic), que acabarà sent incorporat al repertori de l’arquitectura gòtica catalana, tant en les construccions religioses com en les de caràcter civil.
Als apartats anteriors s’ha vist ja com l’ús de les cobertes suportades per arcs diafragma era habitual en determinats espais dels monestirs cistercencs (els dormitoris, sobretot) i molt més encara a les esglésies dels convents mendicants, que van adoptar aquesta tipologia per a les seves construccions més primitives i que posteriorment la van desenvolupar, associant-la a capçaleres cobertes amb volta i introduint-hi capelles laterals, igualment voltades.
En l’àmbit de l’arquitectura civil, que no ens correspon analitzar aquí, l’ús dels arcs diafragma també esdevé habitual a les sales nobles de castells i palaus, amb exemples tan representatius com els del Tinell del Palau Reial Major de Barcelona o el Saló de Cent de la Casa de la Ciutat, així com en edificis «industrials» com les drassanes.
Però a més de constituir l’expressió més elemental d’una tecnologia constructiva que els arquitectes del gòtic desenvoluparan i elevaran, aquestes petites esglésies sala també són la prefiguració remota del concepte espacial que predominarà en l’arquitectura gòtica catalana, amb tendència a la unitat i a l’amplitud.
Sovint es parla d’aquestes esglésies com d’arquitectura de repoblació, i es considera que moltes d’elles van ser construïdes al mateix temps que es repoblava el medi rural després de la conquesta i que tenien un caràcter més o menys provisional.
Bé que això és cert a grans trets, ja que la majoria de testimonis d’aquesta tipologia es concentren precisament als territoris conquerits entre els segles XII i XIII (la Catalunya Nova, Mallorca, el País Valencià), s’ha de tenir en compte que la tècnica es va mantenir viva durant molt temps i que hi ha exemples datables dos o tres segles després que mantenen exactament les mateixes característiques que els que daten del segle XIII.
La llista d’esglésies i capelles representatives d’aquesta tipologia seria pràcticament interminable, de manera que n’esmentarem tan sols alguns exemples representatius, dels molts que podrien posar-se.
El santuari de la Mare de Déu de Paretdelgada, a la Selva del Camp, resulta especialment interessant perquè a desgrat de les moltes destruccions i restauracions que aquesta ha patit, és un exponent clar de la versatilitat de la construcció amb arcs diafragma, que tolera amb molta facilitat els afegits i les transformacions funcionals. És a dir que sense que els trets originals de la construcció se n’hagin ressentit s’hi han fet contínues reformes i ampliacions.
Paretdelgada és un lloc de culte marià que probablement ja existia pels volts del 1200 i que es va desenvolupar intensament a partir de mitjan segle XIII, de manera que la construcció inicial de la capella s’ha de situar entre la segona meitat d’aquest segle I el començament del XIV. De fet, la decoració del sostre de fusta enteixinat cap al 1313 i la pintura d’un arc el 1317 (que coneixem bé per documents) ens diuen clarament que l’obra ja era acabada en aquelles dates, segurament de feia poc.
Segons aquesta cronologia és prou evident que no es tracta d’una obra «de repoblació» (és a dir, d’una construcció feta immediatament després de la conquesta del lloc) sinó de l’expressió de l’arrelament tradicional de la construcció amb arcs diafragma en aquella zona de Catalunya i particularment al medi rural.
A Mallorca podem posar l’exemple d’un altre santuari marià, el de la Mare de Déu de Lluc, que es va fer al segle XIII utilitzant aquest procediment. L’església, desapareguda arran de la construcció de l’actual edifici barroc, era una sala rectangular amb la coberta de fusta suportada per arcs diafragma.
Dels testimonis conservats a Mallorca, deixant de banda l’església de Santa Margalida de Palma, ja esmentada a propòsit de l’arquitectura franciscana, es poden destacar la capella de la Mare de Déu de la Pau de Castellitx i l’església de Sant Miquel de Campanet, que són de les més antigues.
Al País Valencià, els tres principals exemples d’esglésies sala amb coberta d’arcs diafragma són l’església de la Sang de Llíria (que data del tercer quart del segle XIII), el Salvador de Sagunt i Sant Feliu de Xàtiva, aquesta última datable cap al 1265.
Capelles i programes arquitectònics
Les capelles són un dels grans temes de l’arquitectura gòtica i un dels principals condicionaments dels programes arquitectònics de les esglésies gòtiques catalanes, a més de motors potentíssims de la creació artística. Els ordes mendicants són els primers a concedir-los un protagonisme destacat, en arrengleraries als flancs de les naus. A raó de dues (una a cada banda) per tram, a Santa Caterina de Barcelona n’hi havia 14. Seguidament, les catedrals adopten el model de capçalera amb capelles radials, que passen a ser 9 en comptes de les 7 habituals a les catedrals franceses i tendeixen a expandir el circuit de capelles al voltant de les naus a raó (generalment) de quatre (dues a cada banda) per tram. A la catedral de Barcelona, l’oferta de capelles encara augmenta més amb la construcció del claustre, de manera que en total se n’hi poden arribar a comptar 48 (28 a l’interior i 20 al claustre).
En esglésies parroquials importants com Santa Maria del Mar també s’envolta tot el perímetre interior amb capelles. Aquí són sis (tres a cada banda) per tram, que fan un total de 35.
L’experiència arquitectònica de Santa Maria de Cervera és molt interessant perquè l’església sembla dissenyada expressament per augmentar el nombre de capelles. La forma de la capçalera permet incloure’n dues per costat i es dóna forma als extrems del transsepte per mirar d’incloure-n’hi tres.
En esglésies de concepció romànica o del romànic tardà que no van ser substituïdes per noves construccions gòtiques també s’introdueixen reformes per fer possible l’afegit de capelles. Això és prou evident a les catedrals de Lleida i Tarragona i també a l’església de Poblet. Així mateix, resulta molt eloqüent la manera com va ser ampliada l’església de Sant Llorenç de Lleida.
La principal font de finançament de l’obra de moltes esglésies gòtiques catalanes sembla ser la cessió de capelles a particulars. Un exemple explícit d’això pot ser el testament de Jaume Ferrer, prevere, que va deixar 2000 sous per a l’obra de l’església de Santa Coloma de Queralt per tal que s’hi fes en memòria seva
«una capela bona e bella de volta ab croer [volta de creuería] e ben complida de pedra picada de dins i de fora, ab sitis de pedra e grases de pedra tantes com menester ni hagi, ab finestra de canadelles [credença] e armari de pedra a vestiments a tenir, e ab capitells de pedra fermats a la paret, en que sigui una tombeta amb son cobertor per als ossos del cos, dins la capella, allà on serà vist faedor...i encara lo pedro o peu de l’altar ab la pedra del altar bona e bella, llarga e ampla, de bona forma e prim picada, e finestra o finestres en la paret per rebre claror a dins...»
Una part dels diners donats per Jaume Ferrer també havia de servir per adquirir el mobiliari i el parament litúrgic de la capella: «joies e aparellaments de la dita capella, així com un calze d’argent, vestiments sacerdotals, misal, breviari, canadelles, draps, llibres, histories de pintures i altres coses.»
Són igualment significatius de l’estreta relació que hi ha entre la cessió de capelles a particulars i el progrés de l’arquitectura gòtica els casos documentats a Cervera.
L’any 1379, Ramon Serra havia iniciat certes obres a la capella que ell mateix havia fundat, però el consell de la vila va fer que les aturés. El problema es va solucionar quan Serra es va oferir a donar diners per a l’obra de l’església. Aleshores li va ser concedit el permís i fins i tot va rebre autorització per tenír-hí pròpia sepultura.
Seguint l’exemple de Ramon Serra, el mercader Berenguer de Castelltort va deixar diners en testament (1389) per a la reparació d’una altra capella i per a la realització de la reixa, el retaule i els vitralls corresponents, així com per al seu propi sepulcre. A la catedral de Tarragona hi ha magnífics exemples de capelles afegides al cos de la catedral durant el segle XIV i també posteriorment. De les capelles gòtiques destaquen la de les onze mil verges i la de Sant Miquel, tocant a la façana, però sobretot la de Santa Maria, més coneguda com la capella dels Sastres —perquè hi estava vinculada la confraria d’aquest gremi—, que es troba en un dels braços del creuer, tocant a la porta del claustre.
Té planta hexagonal, en substitució de la semicircular de l’absis romànic i és presidida per un retaule de pedra del mestre Aloí. També hi són ben visibles els escuts de . les famílies Anglesola i Saportella, així com el del bisbe Pere de Clasquerí (1358-80), durant el bisbat del qual va fer-se aquesta obra.
A mitja altura recorre el mur un petit trifori i la part alta és bellament decorada amb parelles d’escultures, vitralls i pintures murals. La volta és també una magnífica composició estrellada.
El millor exemple del que són les capelles del segle XV, en què el component funerari i l’exaltació del donant tenen molta més importància, és sens dubte la capella del bisbe Bernat de Pau, a la catedral de Girona.
És una de les últimes capelles de la nau de la catedral gironina, tocant a la façana, que va ser construïda cap al 1450 amb el mecenatge personal del bisbe. Posteríoment, ell mateix va tenir cura de dotar-la d’ornaments i de tresors (reixa, vitrall, retaule, aixovar litúrgic, missal...) i de fer-hi construir el seu sepulcre, un complex funerari de gran envergadura que destaca per la seva gran riquesa escultòrica, amb abundància de figures que porten llibre i mediten, signes d’una evident inclinació per la cultura humanística.
Capelles palatines
Les capelles palatines no constitueixen una tipologia arquitectònica pròpiament dita, sinó una modalitat de l’arquitectura religiosa a la qual volem fer referència per cloure aquest apartat.
El primer exemple que cal adduir és el de la capella del Palau dels Reis de Mallorca, a Perpinyà, que ja era acabada cap al 1309.
És situada de manera que presideix i centra l’estructura arquitectònica del palau, i expressa amb aquesta posició destacada els vincles de l’autoritat reial amb l’Església.
En realitat, no es tracta d’una capella sinó de dues, superposades. La inferior és dedicada a Santa Maria Magdalena i la superior a la Santa Creu. Des del punt de vista arquitectònic, l’element més destacat és l’ús de trompes angulars a les capçaleres (la inferior i la superior), atès que defineix una manera de fer que es retroba a la capella del palau de l’Almudaina i a la catedral de Mallorca i que és un dels trets més característics de l’arquitectura dels reis de Mallorca o almenys del seu principal arquitecte, Ponç Descoll.
La capella del Palau Reial Major de Barcelona, posteriorment dita de Santa Àgata, va ser la primera de les grans obres gòtiques que es van fer per transformar l’antic castell comtal en un palau reial pròpiament dit. La iniciativa correspon al rei Jaume II i s’inscriu dintre de la seva política de prestigiar la institució reial amb empreses artístiques, d’acord amb l’esperit del gòtic cortesà.
Les obres van començar l’any 1302 sota la direcció de l’arquitecte Bertran Riquer i cap al 1310 la capella ja era apta per al culte. És un edifici d’una sola nau, molt esvelta, amb sostre de fusta de dos vessants suportat per arcs diafragma i la capçalera voltada. Posteriorment s’hi van afegir dues capelletes laterals, una en temps del rei Pere el Cerimoniós i l’altra sota el regnat de Martí l’Humà, que, vistes des de l’exterior, queden com suspeses en el buit ja que tota la capella cavalca damunt de la muralla romana.
El programa arquitectònic dels grans palaus corporatius del segle XV, el de la Generalitat i la Casa de la Ciutat de Barcelona, també incloïa la presència de capelles.
La dels Consellers de Barcelona es va fer l’any 1409, tal com es diu a les Rúbriques de Bruniquer, i va desaparèixer amb les reformes del segle XIX. Arquitectònicament devia tractar-se d’un espai relativament reduït i sense cap particularitat remarcable, que els Consellers van tenir cura d’enriquir amb objectes artístics refinats, el més preuat dels quals va ser el retaule: la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau.
La construcció de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat forma part de les intervencions que es van fer durant la primera meitat del segle XV amb la finalitat d’unificar i d’articular com un palau la seu d’aquesta institució. L’acord per construir-la data del 1432 i es va dur a terme en dos anys, sota la direcció de l’arquitecte Marc Safont.
La seva estructura arquitectònica és molt simple i a més ha patit modificacions. Tanmateix, l’element més destacat és la façana, per la decoració superficial de traceries flamígeres que en fan un dels grans exponents d’aquest corrent.