Durant els anys de la Segona República espanyola (1931-39) i de l’establiment de la Generalitat de Catalunya, ambdós governs amb un fort suport popular, es va produir un viu debat sobre la direcció que havia de seguir l’art a Catalunya: progressistes contra reaccionaris, Realisme contra noves avantguardes, funcionalisme universal o pròpiament mediterrani.
Per altra banda, el 26 d’octubre de 1932, Josep Dalmau havia inaugurat una exposició d’Art Francès d’Avantguarda amb pintures de Braque, Picasso, Gris, Léger, Lhote, Marquet, Lipchitz o Miró.
Dels anys 1936 al 1939, malgrat les urgències col·lectives, la radicalització de les posicions i les dificultats de subsistència, portats per l’eufòria republicana, molts artistes de Catalunya –tant de dins com de fora– van posar el seu art al servei de causes que creien justes. No tots van ajudar plàsticament el camp republicà; alguns, menys nombrosos, van integrar-se al moviment franquista. A França governava el Front Popular i els guanys socials es feien irreversibles. A Europa la lluita antifeixista era un nou símbol. A Espanya, la Guerra Civil, iniciada al juliol del 1936, es generalitzava. En aquest context, l’Exposició Internacional d’Arts i Tècniques a la Vida Moderna, celebrada a París del 25 de maig al 25 de novembre de 1937, va tenir una significació especial. Catalunya hi va ser present amb una colla d’obres importants d’artistes com Joan Miró. Aquest pavelló, projectat per l’arquitecte Sert, ha pogut ser reconstruït a Barcelona aquest final del segle XX, com un testimoni dels esforços arquitectònics durant els anys trenta per integrar l’art plàstic i la construcció pròpiament dita.
Esforç republicà enfront del feixisme
El brusc canvi social que va significar la Guerra Civil espanyola va radicalitzar també les postures artístiques. Sens dubte, els fets bèl·lics van afectar o influir els artistes d’una manera diferent i aquests van expressar els seus sentiments seguint camins també diferents.
Cada artista va reaccionar a la seva manera als esdeveniments de la Guerra Civil. El 1936, Salvador Dalí va pintar Presagi de la Guerra Civil, amb una figura femenina mutilada o seccionada que es destrueix ella mateixa, com una autèntica visió de les guerres fraticides. Joan Miró, mentre pintava el 1937 la Natura morta amb sabatot, escrivia a Matisse: «Els esdeveniments actuals han deixat una empremta profunda en el meu esperit i han estat una lliçó dura i viva d’humanisme. »
Alguns van escollir l’altre camp. Eugeni d’Ors era Director Nacional de Belles Arts del règim franquista. El 1938, a la mussoliniana Biennal de Venècia, l’Espanya de Burgos estava representada per alguns artistes, entre els quals sobresortia Pere Pruna (1904-1977) amb obres que començaven a configurar una altra estètica, d’exaltació religiosa (L’expulsió del Paradís) o nacional (La mort del soldat de Franco).
Però els anys anteriors a la Guerra s’havien anat formant diverses tendències artístiques, més o menys evolucionades, que d’una manera o altra afectarien la posterior reacció. Hi havia, d’una banda, els darrers batecs noucentistes que s’havien mesclat amb l’estètica cubista i un cert futurisme i es plasmaven en la publicació Mirador i en els Salons de Barcelona i de Montjuïc. Eren artistes joves i cosmopolites (Pruna, Grau Sala, Clavé) que tant seguien les realitzacions del feixisme italià com les soviètiques i que la classe burgesa veia amb bons ulls. D’altra banda, artistes com Joan Sacs s’inclinaven més per un realisme liberal ja caduc, o per la sumptuositat i el barroquisme del Noucentisme més retrògrad, que estaria representat per les pintures murals de Sert. Altres tendències del moment eren l’arcaisme i el primitivisme i la plàstica constructivista dels artistes simpatitzants amb el marxisme.
Les tendències liberals es van tornar revolucionàries i van dur a terme un art reaccionari i alhora intel·lectual. Els seus referents eren l’elegància i la sumptuositat prerevolucionàries que, dutes al seu màxim extrem, desembocaven pràcticament en el Surrealisme.
La darrera exposició organitzada pels Amics de l’Art Nou va ser l’anomenada Logicofobista, terme ideat per Magí A. Cassanyes per tal de definir una actitud creativa més o menys pròxima al Surrealisme i que partia d’una fòbia a la lògica. La mostra, inaugurada el 5 de maig de 1936 a les Galeries Catalònia, reunia l’obra de trenta-nou artistes catalans, que s’expressaven en un llenguatge aliè a la realitat externa, com Ferrant, Joan Massanet, Remedios Varo, Esteve Francès i Joan Ismael, entre d’altres. És de destacar la participació d’un grup d’avantguarda lleidatà, aglutinat al voltant de la revista Art. Leandre Cristòfol (1908) va presentar quatre obres: Nit de Lluna, L’aurèola astral i impassible està a punt de sortir, Peix damunt la platja i Finestra–, les dues primeres mostren la combinació poètica i lírica d’objectes quotidians, i les segones la creació d’imatges abstractes a través de filferros.
Les tendències marxistes van extremar també les seves postures, respectivament constructivista i monumentalista, seguint les línies i. la plàstica soviètiques. En oposició, va sorgir un art més expressionista, forjat en ambients més populars, que reflectia amb força i energia tota la violència del moment.
En definitiva, l’esclat de la Guerra Civil va propiciar un trencament de la uniformitat noucentista que l’art i la pintura catalans havien viscut des de la primera dècada de segle. Acabada la Guerra, les múltiples línies que s’havien anat produint es tallarien dràsticament i altre cop es tornaria a una situació d’homogeneïtat i de direcció ferma de la creació artística.
Un dels artistes més interessants d’aquest període va ser Helios Gómez (Sevilla, 1905-Barcelona, 1956), avantguardista i progressista, heroi de les posicions d’avantçada, com es deia aleshores; hom espera que els nostres museus li facin justícia.
Immortalitzat per Agustí Centelles, glossat com a revolucionari i nacionalista català de cor per Carles Fontserè, Gómez va ser un andalús-català, més anarquista que comunista, brillant esperit del Sindicat de Dibuixants Professionals dels anys trenta, que tant Romain Rolland com Jean Cassont (després director del parisenc Museu d’Art Modern) consideraven com un renovador dels continguts ideològics i formals de l’art revolucionari.
Cubista per a uns, expressionista per a d’altres, Gómez va crear un estil molt personal, sovint en blanc i negre, conegut també pels seus violents atacs plens d’irada revolta contra el clergat, la burgesia i les armes militars, sobretot les de la Guàrdia Civil. Va exposar a les Galeries Dalmau el 1926, va viatjar i va ser conegut en els ambients progressistes de París, Brussel·les, Viena, Berlín i Moscou. El seu grafisme s’ha conservat en cobertes de llibres, cartells (pocs) i sobretot en les col·laboracions en publicacions com ara L’Opinió, La Protesta, L’Hora i Mundo Obrero. Els reculls de denúncia Días de ira (Berlín, 1930), Revolución española (Moscou, Leningrad, 1933) i Viva octubre (Brussel·les, 1934) són obres essencials.
Helios Gómez va passar molts anys de la seva vida a la presó, a Barcelona, però també a Jaén, Sevilla, Carabanchel, Figueres, Marsella i als camps d’internament i de treball del sud de França i d’Àfrica del Nord. A la Model de Barcelona hi va anar amb freqüència, des d’aquella batuda antimonàrquica de l’octubre del 1930 en què va coincidir amb el futur president Companys, fins als sis anys que hi va viure, del 1948 al 1954, malgrat que l’ordre de llibertat hagués estat donada el 1950. Joan Comorera el va ajudar a sortir, dos anys abans de la seva mort, segons el testimoni de F. P. Verrié (que hi va coincidir el 1953), transcrit per U. Tjaden.
Durant aquesta llarga estada a la Model, va pintar, cedint a les sol·licitacions del capellà de la presó, Bienvenido Lahoz, de l’orde de la Mercè, la cel·la número u del primer pis de la quarta galeria, que va servir també com a capella circumstancial, segons testimoni del seu llavors company de presó Joan Rocabert; són pintures que potser avui ja han desaparegut.
El pavelló de la República a l’Exposició de París
Durant tot el 1937 els ulls de l’art van estar fixats en París, sobretot en l’Exposició d’Arts i Tècniques que s’hi celebrava, que des del punt de vista de l’art i la cultura catalans havia de significar un aparador de cara a Europa i al món. És per aquest motiu que el govern de la República va reunir els artistes més representatius i internacionals del moment en el Pavelló espanyol.
L’edifici per si mateix, construït per Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, ja era una fita arquitectònica que entroncava directament amb el racionalisme més pur de Le Corbusier. Hi tenien un lloc privilegiat algunes obres fonamentals: el Guernica i cinc escultures, entre les quals el Gran cap de dona de Picasso, La Montserrat de Juli González –una excepcional maternitat de mida natural en ferro forjat i soldat que estava situada prop de l’escalinata d’accés al pòrtic del pavelló–, la Font de mercuri d’Alexander Calder (l’únic artista no espanyol) i el gran mural de Miró titulat El segador o Pagès català en revolta. L’obra, sublim, estava situada al replà de l’escala i era un gran mural format per sis plafons de celotex de 5, 50 x 3, 65 metres d’envergadura. Representava un pagès català, amb barretina i la falç al puny, que enmig de la guerra desprenia un crit d’ajut i de revolta. Els colors eren violents i la pintura desprenia una força esfereïdora: «Em sentia humanament solidaritzat amb el que representava [...]; vaig pintar directament dalt d’unes bastides a la mateixa sala de l’edifici [...]; l’execució d’aquesta obra va ser directa i brutal.»
Junt amb el Guernica de Picasso i La Montserrat de Juli González, el Segador de Miró representava clarament la postura republicana davant el conflicte bèl·lic i el sentiment d’impotència i de revolta dels artistes. Miró també va realitzar un cartell de denúncia per encàrrec del govern de la República en què es llegia «ajudeu Espanya» i una llarga frase amb la qual es posicionava obertament com a artista i creador: «Dans la lutte actuelle, je vois du côté fasciste les forces périmées, de l’autre côté le peuple dont les immenses ressources créatices donneront à l’Espagne un élan qui étonnera le monde. » De totes les obres exposades en el Pavelló, la que en aquell moment va provocar un efecte més important va ser el Guernica.
Però en general, i pel que fa a les arts plàstiques, l’art català estava poc representat en el Pavelló espanyol. No hi era Dalí, ja que, segons el testimoni de l’arquitecte Domènec Escorsa, col·laborador de Josep Lluís Sert i membre del comitè català,
«A Dalí el vaig treure jo. Venia d’un festival a Itàlia on havien participat tots els intel·lectuals addictes a Mussolini: Marinetti, D’Annunzio...i venia a protestar perquè donàvem feina a Picasso i Miró, i a ell no. Sert me’l va passar. Juntament amb Jaume Miravitlles, delegat de Propaganda de la Generalitat, li vaig dir que no sabia com tenia la poca vergonya de presentar-s’hi [...]. Li vam dir que se n’anés amb els feixistes i que no tornés a aparèixer. Se’n va anar plorant, dient pestes.»
De les obres exposades, poc es pot destacar de la pobra presència catalana: el Dinamiter, de Josep Cañas; El Madriles, retrat d’un milicià de Josep Viladomat, i l’Heroi de l’Ebre, de M. Viladrich.
Poc abans, havia estat inaugurada a París, al Jeu de Paume, una exposició d’art català medieval, organitzada per la Generalitat, que va impressionar per la presència d’obres mestres com les pintures murals de Boí i Taüll. La mostra pretenia fer front i desmentir la propaganda que el bàndol nacional havia estat fent de la destrucció del patrimoni artístic per part dels republicans. Malgrat tots els problemes que en aquell moment representava treure del país les obres més emblemàtiques de l’art català, l’exposició va tenir tant d’èxit que el mateix govern francès va proposar d’ampliar-la amb més obres i mantenir-la durant tota l’Exposició Internacional.
Alguns artistes, però, van escollir l’altre bàndol. Josep M. Sert, per exemple, havia anat a l’Exposició de París en el pavelló del Vaticà, amb una Intervenció de Santa Teresa de Jesús en la guerra espanyola.