Ex-Libris i exlibrisme a Catalunya

Notes per a una història singular

Tot i que els ex-libris –aquestes marques de propietat que s’adhereixen a les guardes d’un llibre per indicar-ne la pertinença-nasqueren, pròpiament, just després de la invenció de la impremta dins, ja, la segona meitat del segle XV, és fàcilment presumible que, funcionalment considerats com a simples inscripcions manuscrites, hagin acompanyat els llibres en la gairebé tres vegades mil·lenària història de la seva existència.

Tanmateix, no manquen documents en l’etapa preexlibrística anterior a la impremta, com la plaqueta de terra cuita esmaltada en blau cel, amb inscripcions jeroglífiques en blau fosc, que fou utilitzada pel faraó Amenofis III (1405-1372 aC) en les caixes que contenien els rotlles de papir de la seva biblioteca. Els ex-libris funcionals més abundosos coneguts, però, anteriors a la impremta foren les inscripcions manuscrites orlades, realitzades per monjos cal·lígrafs i miniaturistes de codis, tant en l’alta com la baixa Edat Mitjana.

L’etapa pròpiament exlibrística comprèn dos grans períodes clarament diferenciats de concepte i de temps: el període clàssic que, dominat per l’heràldica, s’estén des del final del segle XV fins a la darreria del XIX, i el període modern, que comprèn des de les acaballes del segle XIX, amb l’eclosió del Modernisme, fins a l’actualitat. Durant aquesta llarga trajectòria, les marques de biblioteca s’han donat a conèixer o bé com a ex-libris fixos i formant part integrant del llibre, o bé com a ex-libris mòbils, sobretot a partir del segle XVII, equivalents a ex-libris impresos o estampats per qualsevol procediment tradicional o modern.

Poc o molt, la història de l’exlibrisme català ha corregut paral·lela a la història de l’exlibrisme europeu.

Període clàssic

Tot i que la documentació exlibrística coneguda referida a aquesta etapa és escassa, ben segur que una investigació en profunditat, que encara està per fer, ens podria aportar noves dades. El que es fa palès en aquests segles és que l’ús de l’ex-libris, per bé que d’una manera lenta, es va anar introduint progressivament, sobretot en institucions religioses i entre nobles i personalitats cultes, civils i eclesiàstiques. Les tècniques que s’utilitzaren foren la xilografia i la calcografia i el nivell de realització fou inicialment rudimentari.

Segle XVI

El primer ex-libris català datat del qual es té coneixement és del 1553. Pertangué al canonge historiador Francesc Tarafa, arxiVer de la catedral de Barcelona (Granollers cap al 1495-Roma 1556). Es tracta d’una xilografia d’autor desconegut, de forma ovoide (76 x 62 mm), amb un escut central constituït per la lletra capital T, de Tarafa, amb un sintètic dibuix d’onades a sobre i a sota de la lletra, i la data 1553, partida, a banda i banda de l’escut. Tot plegat, envoltat per la inscripció Bibliotheca Francisci Tarapha Cananici Barchi [nonensis]. En el frontispici d’un dels llibres escrits pel mateix Tarafa –De origine ac rebus gestis Regum Hispaniae–, editat a Anvers per Johan Steel l’any 1553, també hi figura la reproducció d’una variant del seu ex-libris, amb la seva efígie representada dins una forma ovalada i amb un escut a la part inferior, i la inscripció Franciscus Tarapha Canonicus Barchinonensis al voltant.

El segon ex-libris conegut és el pertanyent a Monsenyor Francesc de la Penya (1540-1612), auditor inquisitorial de la Rota, enviat a Roma per Felip II representant la Corona d’Aragó, i que està datat cap al 1568, any del seu nomenament. Es tracta d’una talla dolça de petit format (67 x 57 mm) que representa un escut heràldic amb cinc pins sota capell eclesiàstic amb borles.

Més endavant, es coneix un ex-libris datat del 1588 gravat amb les inicials P. B. (122 x 78 mm), pertanyent a la Biblioteca Conventual de l’orde religiós de la Mercè, fundat el 1213 per Pere Nolasc a Barcelona, dedicat a la redempció de captius en poder dels musulmans.

Segle XVII

El segle XVII és més pròdig en ex-libris i manté un caràcter heràldic més evolucionat. Pel coneixement que es té de l’heràldica, els ex-libris són innominats i és per això que s’omet, sovint, la identificació del titular. Fou també dins aquest segle que començaren a aparèixer els primers ex-libris tipogràfics, un nou gènere consistent en simples vinyetes mòbils orlades en l’interior de les quals figurava el nom del propietari.

D’entre els ex-libris gravats de la primera meitat de segle cal destacar el que Domingo Gordox gravà per a Isidor Maga (1560-1648) –un dominic saragossà que fou nomenat bisbe de Tortosa i, més tard, arquebisbe de València– amb un escut heràldic amb atributs eclesiàstics, de 98 x 85 mm. També destaquem el primer ex-libris de Casa Reial que es coneix a la Península i que segueix, ortodoxament, la representació heràldica de la ciència del blasó. Es tracta de l’ex-libris de l’Infant Ferran d’Àustria (1609-1641), tercer fill de Felip III i Arquebisbe-Cardenal de Toledo. És un gravat de 95 x 70 mm realitzat pel flamenc Jan Schorquens, aleshores resident a Espanya. Es tracta d’un ex-libris amb un escut coronat amb una creu de braços dobles i capell eclesiàstic amb cordons i borles cardenalícies.

Dins, ja, la segona meitat del segle XVII cal destacar l’ex-libris xilografiat pertanyent a la biblioteca dels Pares Caputxins de la Paciència. És un medalló circular, de 57 mm de diàmetre, en el qual figura una crucifixió i, al peu, un anagrama marià i una amenaçadora inscripció repartida a banda i banda que diu així: Qui me tollit, aut tenet, excommunicatus & privatus manet, du Papa non absolvit: Concio ve fit i, al seu voltant, Ex bibliotheca Capuccinorum Patientiae: XPi Matrit.

Cal ressenyar també l’ex-libris de Marianna de Vallgornera i Cardona, segon ex-libris català datat més antic que es coneix, del 1656. Es tracta d’un rudimentari escut heràldic gravat, de forma ròmbica, amb una corona marquesal i amb cintes ornamentals al seu voltant. Cal fer esment, també, de l’ex-libris dels senyors de Montcada, gravat per Pascual Cucó dins la segona meitat del segle XVII, i de l’ex-libris tipogràfic de Juan Francisco de Andrés, cronista del Regne d’Aragó.

Segle XVIII

En termes generals es pot dir que durant el segle XVIII l’ús de l’ex-libris s’anà fent extensiu progressivament pel fet que la cultura ja no era patrimoni només de la noblesa aristocràtica sinó també d’una classe burgesa emergent i en vies d’ascensió al poder. La seva utilització estigué afavorida, també, per l’aparició d’un nombre més gran de publicacions i per un incipient i progressiu desenvolupament de la bibliofília.

Generalment més ben gravats, hi predominen els ex-libris heràldics, encara que els seus titulars no tinguin cap blasó. També abunden els ex-libris tipogràfics i comencen a aparèixer els ex-libris al·legòrics, de ressonàncies filosòfiques i literàries, amb una gran profusió de motius iconogràfics simbòlics referits als seus posseïdors: lleons i castells, llibres i interiors de biblioteques, escenes amb angelotti i putti, paisatges, etc, que donaren origen als ex-libris anomenats pictorialistes.

Pel que fa a Catalunya, sobresurt l’ex-libris xilografiat parlant pertanyent al cerverí Anton Corts i Cerveró, de principi de segle. S’hi representa, a més de la identificació del titular, un escut coronat en el qual figura un cérvol sobre quatre barres de fons i motius vegetals als costats. Són de meitat de segle els quatre ex-libris heràldics del mallorquí Antonio José Alvarez de Abreu, gravats per Pau Minguet, i el de l’Acadèmia Barcelonesa, de 77 x 94 mm, gravat per Valls, de tema mitològic en el qual es representa Minerva asseguda sobre un lleó, envoltada d’instruments d’estudi. Darrere seu, el castell de Montjuïc i, a la part superior, la llegenda llatina Nunc Minerva, postea Palas. Fem esment també de l’ex-libris heràldic, del final de segle, del reusenc Francesc de Bofarull, de 83 x 70 mm, amb casc i la llegenda llatina Victori fidelitas, sanguine obsignata.

Josep M. de Riquer registra una gran quantitat d’ex-libris d’aquest segle, en els quals es llegeix el nom de personalitats il·lustres, com també el de destacats gravadors, si bé titlla de decadent el segle XVIII per l’abús dels ex-libris tipogràfics, que ell no considera veritables ex-libris.

Segle XIX

Tot i que no se supera la tradició, al segle XIX es continua cultivant l’ex-libris heràldic de segles anteriors ben bé fins al darrer quart de la centúria. Malgrat tot, es va perdent progressivament, a excepció d’Anglaterra, Alemanya i Suïssa, i ben segur que, d’haver perviscut aquest gènere, l’ex-libris hauria tingut poc futur. A més dels heràldics, són molt abundosos els ex-libris tipogràfics, senzillament orlats i sovint litografiats, per a institucions, personalitats o, simplement, per a la burgesia industrialitzada. Per tenir una visió més documentada del tema, remetem a la ja esmentada obra de Francisco Vindel, de la qual deriven Ex-libris y exlibristas, de Francisco Esteve Botey, i Els ex-libris i l’ex-librisme. Assaig històric raonat, de Josep M. de Riquer i Palau.

Dins el darrer quart de segle, però, un conjunt de factors confluïren en el que han estat els orígens de l’exlibrisme català contemporani i del peninsular. D’una banda, l’aparició dels primers escrits que reclamaven la importància del tema. En segon lloc, el contacte dels precursors –bibliòfils i artistes– amb l’estranger, i en darrer terme i com a més important, la mateixa creació d’ex-libris de factura moderna, dins el context del Modernisme paneuropeu de fi de segle.

Pel que fa al primer aspecte, fou el bibliòfil i polifacètic col·leccionista Don Mariano Pardo de Figueroa (1828-1918), conegut pel pseudònim de Dr. Thebussem qui, l’any 1875, publicava el primer article conegut sobre ex-libris a la revista Ilustración Española y Americana («Exlibris». Vol. XIX, núm.8. Madrid, 8 d’octubre de 1875), després que només un any abans ho hagués fet el francès Poulet Malassis (Les Ex-libris français depuis leur origine jusqu’à nos jours, París, Rouquette, 1874). De fet, no fou fins a l’any 1895, vint anys després, que aparegué un segon article sobre ex-libris escrit per Francesc Vinas i Serra a la Revista de Gerona parlant sobre col·leccionisme, fet que ens fa pensar que aquest art ja s’havia introduït a Catalunya i hi era objecte de cultiu.

La primera publicació barcelonina a fer-se’n ressò fou el setmanari Luz que, en els mesos de novembre i desembre del 1898, publicava algunes mostres d’ex-libris moderns anglesos. A partir del 1900, un bon nombre de les revistes de l’època –Revista de Bibliografia Catalana, Pluma y Lápiz, Hojas Selectas, La Lectura, Pèl i Ploma, La Ilustración Artística, Revista Gráfica, Hispania, Boletin de la Biblioteca-Museo Balaguer, Boletín de la Tarjeta Postal Ilustrada, Baluart de Sitges, El Autonomista...– acolliren el tema potenciant el que havia de ser el naixement d’un moviment autòcton d’ex-libris catalans, des de llavors anomenats artístics per distingir-los dels heràldics.

Un segon factor determinant del naixement de l’exlibrisme català modern foren els viatges que Alexandre de Riquer (1856-1920) realitzà a Anglaterra abans del 1900, on, en contacte amb els prerafaelites anglesos, descobrí, entre altres coses, aquell exlibrisme que tan magistralment conreà després del seu retorn a Barcelona. I si Alexandre de Riquer rebia la influència anglesa, els reusencs Pau Font de Rubinat (1860-1948) i Ramon Casals i Vernís (1860-1920) rebien l’impacte de la important col·lecció, de gairebé 10 000 ex-libris antics, de la Biblioteca Nacional, exposats a París amb motiu de l’Exposició Universal del 1889. Aquest mateix any, Ramon Casals dissenyava el seu primer ex-libris –una escena romàntica de caire bucòlic– per a Pau Font de Rubinat, de qui també es coneixen alguns ex-libris.

Heus aquí, doncs, com sorgien per camins diferents els primers ex-libris catalans moderns, gràcies a Alexandre de Riquer, pare de l’exlibrisme català –al qual ben aviat s’unirien els joves Josep Triadó (1870-1929) i Joaquim Renart (1879-1961)– des de Barcelona, i Ramon Casals i el mateix Pau Font de Rubinat, des de Reus, dos nuclis que inicialment es desconeixien entre si. Ells foren els veritables protagonistes del moviment de renovació de l’exlibrisme català, i impulsors d’un canvi sense precedents. Tanmateix, es coneixen algunes mostres aïllades d’ex-libris anteriors a les d’aquests, de les quals deixem constància: la que el dibuixant J. Serra i Gibert (1834-1877) dissenyà, el 1872, per a Marià Aguiló, gravada per Josep Roca i Alemany (1865-1937); l’ex-libris circular que Eudald Canivell (1858-1928) dibuixà el 1888 per a Rossend Arús i Arderiu; i els que el pintor i muralista Josep M. Sert (1874-1945) dibuixà el 1892 per a M. Bultó (que en realitat és un superlibris), per al Comte de Sert, per al Marquès de Lamadrid i per a Jaime de Borbón en l’exili a París.

Període modern

Segle XX

Quan el segle XX obrí les seves portes, l’exlibrisme català modern, gràcies a l’impuls del col·leccionisme, ja havia quallat amb força, tal com havia passat en el panorama general de l’art d’aquest període, contextualitzat en el si del Modernisme. Així, doncs, es crearen les primeres associacions d’exlibristes, aparegueren les primeres publicacions de revistes especialitzades i de monografies, feren exposicions d’ex-libris. . tot plegat, seguint un camí paral·lel al de l’exlibrisme europeu.

Amb perspectiva històrica, quatre han estat les etapes que marquen el naixement, evolució i desenvolupament de l’exlibrisme modern a Catalunya. Cadascuna d’aquestes etapes ha girat al voltant d’un moviment associacionista, potenciat sobretot per artistes, bibliòfils i col·leccionistes d’ex-libris, i d’una publicació que ha estat el vehicle canalitzador de totes les activitats relacionades amb el tema. Vertebrem la darrera part d’aquesta investigació atenent, d’una manera concreta, cadascuna d’aquestes quatre etapes en els seus aspectes més destacats, suficients per descobrir què és i què ha representat, al llarg del segle XX, la riquesa i varietat del patrimoni exlibrístic català.

Primera època

La primera etapa, la més rica i esplendorosa, correspon a la creació, a Reus, l’any 1902, de l’associació Amics dels Llibres i dels Ex-libris, sense gaire incidència. El mateix any també es fundava, a Barcelona, el primer col·lectiu d’exlibristes del segle, Asociación de Exlibristas Ibéricos, gràcies a l’impuls del bibliòfil Ramon Miquel i Planas. Del 1903 al 1906, aquesta associació publicà la modèlica Revista Ibérica de Exlibris, veritable joia del Modernisme gràfic català i important document històric dels ex-libris i exlibristes de l’època.

Impresa per les cases Oliva, de Vilanova, i Fidel Giró, de Barcelona, en les seves planes figuren, admirablement reproduïts, gravats i policromies d’una bona part d’ex-libris realitzats durant aquests anys, com també notícies i referències exhaustives de diferents exposicions d’ex-libris. Al final dels tres primers volums figura una «Bibliografia y Catalogo descriptivo formados por la redacción de la Revista Ibérica de Exlibris», de molt interès per als estudiosos.

A més d’aquesta publicació periòdica, cal fer esment dels tres llibres publicats sobre els ex-libris realitzats fins aleshores per Riquer (1903), Triadó (1906) i Renart (1907), com també l’opuscle de Ramon Miquel i Planas, de 32 pàgines profusament il·lustrades, Los Ex-libris y su actual florecimiento en España (1905), que bé pot considerar-se el primer minitractat sobre el tema. Gairebé totes les revistes modernistes de l’època donaren cabuda a articles sobre ex-libris i els reproduïren en quantitat, amb la qual cosa es convertiren en canals idonis difusors del moviment.

A més dels noms dels pioners esmentats –Riquer, Triadó, Renart, Casals i Font de Rubinat– tota una munió d’artistes secundaren el moviment de renovació exlibrística: Alexandre Cardunets, Modest de Casademunt, Francesc de Cidón, Domènec Corominas, Joaquim Diéguez, Jaume Llongueras, Enric Moya i Víctor Oliva, que, amb més o menys dedicació, crearen ex-libris. D’altres artistes, i fins i tot entre ells algun col·leccionista, foren Eudald Canivell, Adrià Gual, Joan Jutglar, Francesc Labarta, Lluís Martorell, Apel·les Mestres, Francesc de Moragas, Josep Pasco, Josep Passos..., només per citar els més significatius. També cal fer esment de Llorenç Brunet i de Gaietà Cornet, que cultivaren el gènere humorístic i caricaturesc, un fet nou dins el panorama de l’ex-libris modern. De l’Estat espanyol cal recordar Eulogio Varela Sartorius, màxim representant del Modernisme gràfic madrileny

Aquest brillant període es pot considerar l’època d’or de l’exlibrisme català, en què tot un conjunt d’artistes, a redossa d’Alexandre de Riquer, potenciaren aquest art des de Catalunya, bressol de l’exlibrisme peninsular. Ara com ara, a més dels tres estudis monogràfics realitzats pels professors Yebra i Orenes sobre l’obra de Riquer, Triadó i Renart, cal fer esment de l’estudi global sobre l’exlibrisme d’aquesta època fet per Eliseu Trenc i Ballester dins la seva obra Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona.

Durant la primera dècada del segle XX, un altre factor important de projecció de l’exlibrisme foren les exposicions, celebrades sobretot en l’àmbit català, a més d’algun concurs d’ex-libris. Així, l’any 1901, Josep Triadó exposava els originals d’alguns dels seus ex-libris, i Pau Font de Rubinat presentava una selecció d’ex-libris de la seva col·lecció en l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Madrid. L’any 1902, el Dr. Thebussem cedia un conjunt d’ex-libris antics per ser exposats a la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú. L’any 1903, el col·leccionista Marc Jesús Bertran n’exposava al Cercle Artístic. Josep Triadó i Gaietà Cornet ho feien a la Sala Parés, l’any 1904. També Alexandre de Riquer n’exposava a la Sala Parés l’any 1905. Un any més tard, Casademunt i Cardunets ho feien al Cercle Artístic i, Renart, al Foment de les Arts Decoratives. El mateix any 1906, l’Exposició Internacional de Barcelona dedicava una important secció als ex-libris, i Alexandre de Riquer aconseguia la primera medalla per un conjunt de gravats presentats a l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Madrid.

D’entre totes les exposicions, la més sonada fou la que se celebrà als locals de 1’«Associació de Lectura Catalana», de Barcelona, pel desembre del 1907 i gener del 1908, amb motiu de la qual Ramon Miquel i Planas pronuncià una conferència sobre la «Significació patriòtica del moviment exlibrístic català.»

Segona època

La crisi del Modernisme, primer, i les dificultats inherents a la Primera Guerra Mundial (1914-18) pertorbaren i frenaren el moviment exlibrístic català, igual que l’europeu, si bé és cert que continuaren creant-se marques, sense gaires ruptures estilístiques respecte de l’etapa anterior. Però amb l’esclat del Noucentisme, barreja d’Art Déco i classicisme mediterrani, Catalunya veié néixer, en una segona etapa, l’any 1918, el col·lectiu Unió d’Exlibristes Ibèrics, constituït en l’associació Pro Ex-libris l’any 1919.

Segons Eliseu Trenc, entre el 1916 i el 1920, tres joves artistes «salvaren l’art de l’ex-libris a Catalunya gràcies a l’assimilació de l’estètica noucentista: Ismael Smith, Joaquim Figuerola i Joan Vila.» A aquests, però, cal afegir els noms de Fidel Aguilar, Lluís Bracons, Francesc Cañellas, Feliu Elias, Emili Ferrer, Francesc Galí, Mezquita Almer, Josep Obiols, Josep Pey, Emili Tersol i Darius Vilàs, si bé amb una producció no tan copiosa d’ex-libris com la dels tres artistes esmentats per Trenc.

L’obra d’Ismael Smith, com també part de l’obra de Joan Vila «D’Ivori», encara que diferenciada, s’inspira en la de l’anglès Aubrey Beardsley i gaudeix d’un grafisme net i elegant i d’una notable estilització. Per contra, Joaquim Figuerola participà més aviat del caràcter neogoticitzant, tot i que més tard evolucionà cap al Noucentisme, no sense una simbologia i una càrrega d’ornamentació barroca pròxima a Triadó. La resta d’artistes d’aquest període anaren imprimint en els seus ex-libris, amb més o menys contundència, el segell peculiar i autòcton del Noucentisme català.

En aquesta segona hora, la torxa de l’exlibrisme català modern estava en les mans dels col·leccionistes Miquel Gras, Jacint Viola, Antoni Pach, Joan Baucis, Ricard Bosch i de l’artista gravador Lluís García Falgàs, eufòricament encoratjats per col·leccionistes de primera hora, com Frederic J. Miracle, Santiago Rosal, Jordi i Josep Monsalvatge i d’altres, com Bartomeu Sigalés, Antoni Dalmau, Joan B. Batlle i Hug Sanner, com també dels artistes Ramon Borrell i el ja esmentat Josep Triadó.

Durant els anys 1921 i 1922, aquesta segona associació publicà la revista Pro Ex-libris, de petit format, impresa per Francesc Borràs amb un tiratge de 150 exemplars. Hereva de l’esperit dels pioners, vingué a entroncar de manera real amb els seus predecessors de la Revista Ibérica de Exlibris, encara que per poc temps, amb el clar objectiu de refer aquella germanor que havia anorreat la Primera Guerra Mundial.

Articles sobre l’obra dels gravadors Lluís Garcia i Falgàs, Ramon Borrell i Antoni Bulbena –una jove promesa, traspassat ben prematurament–, com també del dibuixant documentalista Alexandre Cardunets, i mostres de Joan G. Junceda, Lluís Àlvarez, Anton Assens, Joaquim Julibert, Josep Lisbona, Antoni Saló, Joan Gols, Jaume Sabaté i Joan Vila, ens fan adonar d’una important segona fornada d’artistes exlibristes catalans que s’havien sumat al cultiu d’aquest art.

Aquest segon i curt període de vida exlibrística només fou un avenç del que podia haver estat si les circumstàncies haguessin afavorit els objectius proposats.

Tercera època

La llavor plantada durant el Modernisme i rebrotada en el Noucentisme tornà a florir a mitjan segle XX quan, després d’un llarg període de letargia de quasi vint-i-cinc anys, Catalunya veié néixer, l’any 1951, el tercer col·lectiu, l’Asociación de Exlibristas de Barcelona. Sis anys abans, el 1946, s’havia fundat a Madrid l’Asociación de Exlibristas Ibéricos que, per espai de cinc anys publicà, entre el 1952 i el 1956, sis números de la revista Ex libris.

Durant tot aquest període sovintejaren les exposicions i els concursos per tota la geografia catalana, mostra evident de l’interès pel tema tant per part d’artistes com de col·leccionistes. La primera d’aquestes exposicions és la que l’any 1947 realitzaren al Centre Excursionista de Catalunya, de Barcelona, els artistes Romà Bonet, Joan Estiarte, Maria Figuerola i Josep M. de Riquer.

L’any 1949, l’artista gravador Francesc Esteve i Botey publicava el llibre Ex libris y exlibristas, i és per aquest mateix període que la llibreria barcelonina «L’Arxiu», de Josep Batlle, es convertia en el centre neuràlgic impulsor, altra volta, de l’exlibrisme català.

L’eclosió d’aquesta tercera etapa s’inicià amb la creació de la ja esmentada Asociación de Exlibristas de Barcelona (A. E. B.) el dia 11 de febrer de 1951 que, pel juny del mateix any, editava una Circular, publicada ininterrompudament per espai de quasi vint anys, amb un conjunt de quaranta números (1951-70). Artífexs d’aquesta tercera hora de l’exlibrisme català foren Joaquim M. Casas, Joan Estiarte, Enric Peiró, Ernest March, Josep Batlle, Àngels Ruaix, Pau Wunderling, Joan Artur Sedó i Agustí Arrojo, tots ells membres de la primera Junta Directiva de l’associació. La col·leccionista Pepita Pallé i Vachier, que l’any 1992 llegà en vida la seva col·lecció de 30 000 ex-libris a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, hi tingué una molt important i particular incidència.

L’aparició de la Circular de la Asociación de Exlibristas de Barcelona, a trenta anys de la revista Pro Ex-libris (1921-22) i quasi cinquanta anys de la Revista Ibérica de Exlibris (1903-06) i que recollí els fruits de la llavor plantada per aquelles, cercava «l’enaltiment i difusió de l’ex-libris» a través de la germanor desfeta a causa de la Segona Guerra Mundial.

La Circular de la Asociación de Exlibristas de Barcelona, de format 29 x 21 cm impresa sobre paper cuixé als tallers de Gràfiques Minerva, de Barcelona, és important no solament pels seus quasi vint anys d’existència, sinó perquè constitueix un bon compendi històric, teòric i tècnic de l’exlibrisme català des del 1900 ençà. També, perquè és un important noticiari gràfic i documental dels ex-libris de Catalunya i de l’estranger i perquè afavorí l’estudi monogràfic de l’exlibrisme en tots els seus vessants i el promocionà a tots nivells.

Passen de la cinquantena els artistes que vingueren a engruixir les files de primera i segona hora. El gravat xilogràfic rebé un gran i important impuls per mitjà d’artistes com Antoni Ollé i Pinell, Enric C. Ricart Nin, Ricard Marlet Saret, Joaquim Pla Dalmau, Antoni Gelabert Casas, Pere Quetglas «Xam» i Carles Puntís, i el gravat calcogràfic el rebé de Francesc Esteve i Botey, Teodoro-Nicolás Miciano, Lluís Alegre, Jaume Pla, Raimon Rossell, Luis Enríquez de Navarra, Julio Fernández Sáez, Ernest Furió, Alexandre Coll, Frank Alpresa, Maria J. Colom, Elfi Osiander, Enriqueta Calsina, només per citar alguns dels més importants.

A més d’aquests, hem de recordar el nom d’artistes i dibuixants tan notables com Mateu Avellaneda, Antoni Batllori, Ermengol Alsina, Lluís Algué, Joan Anglada Villà, Josep Benseny, Maria Cirici, Lluís Mallol, Ricard Opisso, P. Sanz Lafita, Bartomeu Trias, Ignasi Vidal...els quals, amb més o menys dedicació, feren incursió en el camp dels ex-libris.

L’Asociación de Exlibristas de Barcelona tingué una vida molt activa que progressà a ritme creixent: exposicions periòdiques d’ex-libris d’artistes nacionals i estrangers, conferències, visites...Institucionalitzà el premi «Sedó Peris-Mencheta», gràcies al mecenatge del seu president d’honor Juan Sedó Peris-Mencheta, a fi d’estimular la creació d’ex-libris entre els artistes.

Una de les activitats més significatives de l’associació fou la celebració a Barcelona, del 3 al 6 de juliol de 1958, del VI Congrés Europeu d’Ex-libris, en què el gravador Jaume Pla presentà les «Sigles Barcelona», un sistema de classificació dels ex-libris segons les tècniques de realització, avui reconegut internacionalment. Aquesta tercera etapa clogué cap al 1970, any en què deixà de publicar-se la Circular de la Asociación de Exlibristas de Barcelona, i l’interès per l’exlibrisme minvà considerablement.

Quarta època

Al final de la dècada dels anys seixanta, després de la progressiva extinció de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, l’exlibrisme català pervisqué un llarg període letàrgic de quasi vint-i-cinc anys fins que, l’any 1989, un bon grup d’entusiastes crearen l’actual Associació Catalana d’Exlibristes. En aquella refundació, acollits i agombolats per Pepita Pallé, hi eren presents Teresa Costa, Víctor Oliva, Francesc Orenes i Joan Lluís de Yebra, amb el suport espiritual d’Oriol M. Diví. Ell ha estat el veritable nexe d’unió entre la tercera i quarta associació ja que, en el llarg període que les separa, ha mantingut indefallentment encesa la flama de l’exlibrisme català, gràcies a una creació prolífica i ininterrompuda d’ex-libris projectats en l’àmbit nacional i internacional que supera el mig miler de fustes tallades.

Hereva de les seves predecessores, l’actual Associació Catalana d’Exlibristes, integrada en la FISAE (Fédération Internationale des Sociétés d’Amateurs d’Ex-libris) des de l’estiu del 1990, durant la celebració del XXIIIè Congrés Internacional d’Exlibristes de Monchengladbach (Alemanya), ha impulsat l’exlibrisme en totes direccions i ha intentat recuperar l’important patrimoni exlibrístic del passat per projectar-lo amb una visió de futur. D’entre totes les seves activitats, en destaquem dues: la primera és la celebració periòdica d’exposicions de la més diversa temàtica en tot l’àmbit de la geografia catalana i en algunes capitals de l’Estat, acompanyades sovint de conferències i debats. Des de la seva fundació, l’any 1989, n’ha fet vint-i-sis, tres de les quals han estat itinerants i dues lligades a la celebració d’un concurs internacional l’any 1992, amb el tema de «L’Esport en l’Ex-libris», amb motiu dels Jocs Olímpics celebrats a Barcelona.

L’altra activitat notable duta a terme per aquesta associació és la publicació semestral de la revista dita Ex-libris, Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes que, en els seus deu anys d’existència, ha tret vint-i-un números. De la revista Ex-libris, de format 287 x 210 mm, impresa sobre paper Conqueror en la impremta Guinart, del barri de Gràcia de Barcelona, es fa un tiratge d’uns 400 exemplars. La línia seguida fins a l’actualitat ha estat la de donar a conèixer, globalment, l’exlibrisme contemporani dels diferents països que el cultiven, com també informar de la tasca dels artistes i col·leccionistes en favor de la causa. A més, donar notícia d’aquelles qüestions referides al tema ex-libris, esdevingudes tant en l’àmbit nacional com en l’internacional, com també informar de la copiosa bibliografia que es va publicant en l’actualitat.

Els artistes que s’estan dedicant al tema no són gaires. Al davant de tots figura l’esmentat Oriol M. Diví. Al seu voltant, un grupet reduït d’entusiastes, com ara Plàcid Boqué, Marc Boix, Marià Casas, Enric Clusellas, Teresa Costa, Santiago Estrany, Luisa García-Muro, Hani Marco, Sergi Mas, Víctor Oliva, Miquel Plana, Josep Vila Closes, Joan Vilanova i el qui escriu aquestes línies. Darrerament, se n’hi van sumant d’altres, com ara Key di Bugalla, M. Mercè Insenser, Ariadna Morera, Jesús Pinel i Montserrat Schmid. L’obra de tots aquests artistes, ben diferent de concepte i de tècnica, està lluny de l’antiga esplendor –rica en qualitat i quantitat– que tingué Catalunya en el cultiu de l’ex-libris. Ara com ara, la flama de l’exlibrisme està encesa, si bé cal reconèixer que la seva tradició està costant de continuar, a causa, sobretot, d’una manca de cultiu per part de col·leccionistes. El col·leccionisme, de fet, ha estat la raó de ser de la conservació d’aquest art a tot Europa des de la darreria del segle XIX, en què va començar.

Bibliografia

• Angulo Fernández, C; Molina Guerra, M. L.: Catálogo de Ex libris de Bibliotecas Españolas en la Biblioteca Nacional, Madrid, Ministerio de Cultura y Dirección General del Libro y Bibliotecas, 1989.
• Bouza, A. L.: El Ex libris. Tratado general. Su historia en la Corona Española. Madrid, Patrimonio Nacional, 1990.
• Butler, W. E.: The Golden Era of American Bookplate Desing 1890-1940. Frederikshavn, The Bookplate Society and Forlaget Exlibristen, 1986.
• Catasús, J.: «Estudio histórico sobre los ex libris españoles», dins Biblioteca del Exlibrista, 2, Barcelona, Juan Catasús/Luis Bardón López, 1955.
• Catasús, J.: «Don Mariano Pardo de Figueroa (Doctor Thebussem) y el exlibrismo», dins Biblioteca del Exlibrista, 3, Barcelona, Luis Bardón López, 1955.
• Catasús, J.: «Coleccionismo y simbolismo», dins Biblioteca del Exlibrista, 1, Barcelona, Gràfiques Aymaní, 1999. Cent anys d’exlibris del Modernisme a l’actualitat: una visió des de les tècniques (catàleg), Sabadell, Fundació Caixa de Sabadell, 1997.
• Da Mota Miranda, A. M. (coordinador): Exlibris. Encyclopaedia bio-bibliographical of the art of the contemporary exlibris, 25 vol. Braga-Codex (Portugal), Editorial Franciscana, 1989 i seg.
• De la marca manuscrita a l’actual ex-libris (catàleg): València, Tip. Artística Puertes S. L. , desembre del 1990.
• Domínguez Bordona, J.: «Exlibris mozàrabes», dins Archivo español de arte y arqueología, núm. XXXII, Madrid, 1935, pàg.153-163.
• Esteve Botey, F.: Ex-libris y Ex-libristas, Madrid, Aguilar, 1949.
• Ex-libris o el arte de identificar sus libros.1470-1988 (catàleg): Bogotà (Colòmbia), Banco de la República-Embajada de Suiza. Biblioteca Luís Ángel Arango, 1988.
• Ex-libristes catalans. Una selecció d’obra original dels més significatius ex-libristes catalans (catàleg). Sala Municipal d’Exposicions, Antic Hospital de la Santa Creu, Barcelona, Caixa de Barcelona, 1980.
• Johnson, F.: A treasury of bookplates, Nova York, Dover Press, 1977.
• Lee, B. N.: British Bookplates. A pictorial History, Londres, David and Charles, 1979.
• Litvak, L.: «Exlibris modernistas españoles de principios de siglo», dins Revista de Ideas Estéticas, Madrid, vol.34, núm.136, 1976, pàg.31-49.
• Meyer-Noirel, G.: L’Exlibris. París, Editorial Picard, 1989.
• Miquel i Planas, R.: Los ex-libris y su actual florecimiento en España, Barcelona, Salvat, 1905.
• Monsalvatje, J.: «Ex libris espanyols», dins El Autonomista, Girona, abril del 1905.
• Orenes, F.: «D’on venim, on som i cap a on volem anar o una visió panoràmica de l’exlibrisme modern català», dins Ex-libris, núm.1, juny-desembre del 1989, pàg.3-16.
• Orenes, F.: «El col·leccionisme d’ex-libris a Catalunya (I)», dins Ex-libris, núm.3, gener-juny del 1991, pàg.3-11.
• Orenes, F.: «Sobre els ex-libris i les seves tècniques de realització», dins Ex-libris, núm.8, gener-juny 1993, pàg.21-23.
• Orenes, F.: Exlibris: marques de propietat, símbols d’identitat, Barcelona, Ajuntament de Barcelona – Impremta Guinart, 1994.
• Orenes, F.: «Notes per una revisió crítica de l’exlibrisme contemporani», dins Ex-libris, núm.16, gener-juny del 1997, pàg.15-18.
• Orenes, F.: «Ex-libris i exlibrisme: anàlisi a fi de segle», dins Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, XI, 1997, pàg.47-58.
• Pach, A.: «Exlibrisme. Inici del col·leccionisme a Catalunya», dins Revista de Llibreria Antiquària, núm.2, Barcelona, octubre del 1981, pàg.26-29.
• Palmirani, R.: Ex libris Art Nouveau, Florència, Cantini Editore, 1991.
• Quaderns d’investigació exlibrística, 5 vol, Barcelona, 1989-1993.
• Renart, J.: Els Ex-libris. . . Vilanova i la Geltrú, Oliva, 1907.
• Revista Circular de la Asociación de Exlibristas de Barcelona, Barcelona, Gràfiques Minerva, 1951-1968.
• Revista Ex-Libris, portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes, Barcelona, Impremta Guinart, 1989 i seg.
• Revista Ibérica de Exlibris, 4 vol, Barcelona, F. Giró, 1903-1906.
• Revista Pro-Exlibris, Barcelona, Impremta Borràs, 1921-1922.
• Riquer i Palau, J. M. De: Els ex-libris i l’ex-librisme. Assaig històric raonat per..., dins «Col·lecció l’ocell de paper, III», 2 vol. , Barcelona, Edicions Millà, 1952.
• Riquer i Inglada, A. De: Ex-Libris 1903. Barcelona/Leipzig, J. Thomas i J. Furnó et Gieseche & Devrient, 1903.
• Severin, M. ; Reid, A.: Engraved bookplates: European exlibris 1950-1970. Pinner, Private Librairies Association, 1972.
• Studio, The: «Modern Book Plates and their Designers», Special Winter-Number, Londres, 1898-99.
• The world of ex-libris. A historical retrospective (Benoit Junod, curator), 2 vol, Ekslibris drustvo, Belgrad, 1995.
• Thebussem, Dr. (pseudònim): «Ex libris», dins Ilustración Española y Americana, núm.8, Madrid, octubre del 1875.
• Trenc Ballester, E.: Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques, 1977.
• Triadó i Mayol, J.: Primer llibre d’exlibris d’en. . . Barcelona, R. I. E. , 1906.
• Vindel, F.: Catálogo descriptivo de Exlibris Hispano-Americanos (1588-1900), Madrid, Tip. Góngora, 1929.
• Vindel, F.: Ensayo de un catálogo de Exlibris ibero-americanos (siglos XVI-XIX), 2 vol, Madrid, Tip. Góngora, 1952.
• Yebra, J. -L. De: Alexandre de Riquer i l’exlibrisme, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1983.