Teoria i pràctica del disseny
El disseny industrial deu molt a André Ricard. No solament per la seva valuosíssima obra, sinó també per la seva actuació personal, per la seva inquietud que va fer possible, en gran mesura, la creació d’una consciència favorable al disseny a Catalunya. La seva formació va ser autodidàctica, igual que els altres dissenyadors de la primera generació, que després es van convertir en els primers mestres. Els estudis que va cursar en una acadèmia artística i el seu treball, de molt jove, a l’empresa familiar, on una mica més tard va fer els assaigs de disseny, van anar preparant la seva vocació, d’una manera que ara ens sembla natural.
Ricard va néixer l’any 1929 a Barcelona. Quan només tenia disset anys va iniciar una llarga estança, de quatre anys, a l’estranger: França, Suïssa, Anglaterra...Als vint anys, a Anglaterra, es va assabentar de l’existència del disseny, quan acabava de crear-se a Londres el Desígn Center i s’obria el Design Council. L’any 1954, probablement, va realitzar el que es pot considerar el seu primer disseny, una cullereta infantil per a xarop que no es podia tombar, destinat a l’empresa familiar. El seu interès pel disseny va anar creixent i va decidir escriure a Raymond Loewy. Després de rebre una amable resposta, en la qual el famós dissenyador li recomanava alguns llibres, va anar a visitar-lo, amb motiu d’un viatge a Nova York, i Loewy el va posar en contacte amb altres dissenyadors importants, que van constituir el nucli de l’ICSID. Més tard, a través d’Antoni de Moragas, a Barcelona, va conèixer altres persones interessades pel disseny, i va formar part del grup fundador de l’ADI-FAD.
Va ser vicepresident de l’ICSID (1963-67 i 1977-79), president de l’ADI-FAD (1972-74), president fundador de l’ADP (1979-80), coordinador del projecte de l’exposició Diseño España per a Europalia 85 i vicepresident del BCD (1990-93). El 1993 va ser nomenat assessor de disseny del Comitè Olímpic Internacional, i actualment és professor de l’Art Center Europe de Vevey, Suïssa. Al costat de la tasca com a dissenyador és rellevant la de teòric del disseny, i és autor dels llibres Diseño ¿por qué? (1982), Diseño y calidad de vida (1985), Hablando de diseño (1987) i André Ricard, diseñador. Conversaciones con José Corredor-Matheos (1994).
La seva obra de dissenyador ha merescut nombroses distincions, l’enumeració de les quals seria llarga. Li han concedit onze premis Delta, el Premi Internazionale Vicenza, el primer premi de la Bienal de Punta del Este (Uruguai), el premi «FF» de la Fragance Foundation New-York, un dels premis especials concedits amb motiu dels vint-i-cinc anys de l’ADI-FAD i el Premio Nacional (primera edició).
En el seu treball prefereix —va declarar en el llibre Hablando de diseño— els objectes senzills, on el dissenyador pot fer-ho tot, resoldre-ho tot i compondre-ho tot. El seu món, també confessa, és el quotidià, relacionat amb la intimitat, món d’una individualitat compartida, a la qual sembla relegar la crisi de valors universal. En aquest terreny, però, la seva tasca va ser molt diversificada. Cal destacar els llums, des de la sèrie realitzada el 1967 fins a la destinada al Centre Reina Sofia de Madrid en la seva primera instal·lació; els objectes de cuina i taula, com la vaixella Compact (1962) i l’ampolla per a llet Rania (1967); envasos de perfums, un camp al qual ha dedicat una gran atenció —per la seva col·laboració amb la casa Puig—, dels quals són especialment remarcables el flascó per a Agua-brava (1968) i el de la línia Quorum (1981), i dissenys per a Paco Rabanne; i petits objectes que l’han portat a formar part de la història del millor disseny, com l’obridor del 1963, el cendrer Copenhagen (1965), els flascons de tocador Moana (1966) i la capsa de peladilles (1967). Ha dissenyat també cafeteres, sanitaris, una catifa (Ferro, de 1991), un saler (1992) i diversos dissenys per als Jocs Olímpics de Barcelona: la torxa (1990), el pebeter (1990), la cadira Drac —per a l’Olimpíada Cultural— (1991), així com el pebeter per al Museu Olímpic Internacional (1992), i la torxa i la columna de senyalització (amb disseny gràfic d’Yves Zimmermann) per al Comitè Olímpic Internacional (1993).