Durant els primers segles de l’Edat Mitjana es va continuar portant el vestit en forma de túnica tradicional del Baix Imperi Romà, amb aportacions del vestit ajustat al cos dels pobles del nord que havien envaït Roma. Les formes de la indumentària eren comunes per a tots els territoris romanitzats. El vestit de l’època romànica correspon als segles XI i XII. El vestit llarg va ser adoptat pels homes dels estaments superiors; la túnica curta era usada pels camperols i els menestrals, i el vestit femení cobria i anul·lava les formes del cos sota amples vestidures i mantells. El segle XIII va ser una època de transició cap a noves formes de luxe en el camp del teixit i de la indumentària. El cos humà va començar a tenir més importància, fet que es va reflectir en els nous tipus de vestits, tant masculí com femení. El vestit llarg va deixar de ser el distintiu de la indumentària aristocràtica masculina. Al segle XIV va aparèixer el vestit gòtic pròpiament dit: el cos humà va esdevenir més important i més visible. El vestit masculí era definitivament curt, i es caracteritzava pel fet d’ensenyar les cames; el vestit femení, per l’escot i les línies molt ajustades. Al segle XV es va instaurar el concepte de moda, és a dir, el canvi en el vestir, però es tractava de moda únicament cortesana. El vestit masculí posava de manifest el cos molt per damunt del vestit femení. Quant al vestit femení, va començar la deformació del cos causat per les exigències de la moda.
A Catalunya fins ara no s’han conservat peces d’indumentària civil medievals, a diferència del que ha passat amb els vestits de la cort de Castella, trobats als sepulcres del monestir de Santa Maria de Huelgas, a Burgos. Només la indumentària litúrgica es coneix directament, gràcies a les peces conservades o les que s’han trobat en sepulcres.
Els primers segles medievals fins al segle X
Tot el territori de Catalunya va patir una intensa romanització; per tant, l’art, els costums i la indumentària romana hi van penetrar amb força, com en tots els territoris sotmesos a l’Imperi. Com a la resta d’aquests territoris, la invasió dels pobles del nord va influir en els canvis d’indumentària, ja que es van adoptar peces del vestit dels invasors. Però la influència del vestit del Baix Imperi Romà era molt forta.
Encara que no es tinguin documents visuals dels vestits d’aquesta època, es parteix de la suposició que el vestit usat a la zona que posteriorment seria Catalunya era molt semblant a la de la resta del món mediterrani postromà. La túnica curta romana de línies rectes i màniga llarga, generalment teixida en forma directament en el teler d’alt lliç —com s’ha pogut comprovar en les túniques coptes coetànies—, era la peça de vestir portada per l’home. La dona portava el mateix tipus de túnica però llarga. La túnica llarga masculina, que a Roma portaven només les persones d’edat i importants políticament, es va estendre molt i, com diu François Boucher, va acabar sent el vestit dels personatges més importants i destacats, en part per la influència del cerimonial de l’Imperi Bizantí. El mantell, que era la peça d’abrigall, seguia la forma del mantell romà, tant per a l’home com per a la dona; el mantell rodó amb un forat central per passar-hi el cap s’anomenava paenula —del qual deriva la casulla de la indumentària litúrgica. Les peces que cobrien les cames, per contra, eren les que portaven els pobles del nord. Sant Isidor, a les Etimologiae, esmenta les bracae, o bragues, que cobrien de la cintura a l’engonal; les femoralia, o femorals, que cobrien les cuixes, que ja havia adoptat l’exèrcit romà al centre i al nord d’Europa; els tubrucos o tubrucs, que cobrien de la cintura al turmell, i els pedules o peduls, una mena de sabates de pell o de teixit, que s’utilitzaven com a calçat. En els documents no s’esmenta la roba interior femenina, però se suposa que s’utilitzaven les bragues i algun element semblant a les calces per cobrir les cames. Després de la invasió musulmana aparegué un nou nom per designar la túnica, aljuba, nom primitiu d’una túnica sarraïna i que fou adaptat per anomenar la túnica portada tant per homes com per dones. Aquest nom continua apareixent en documents posteriors, així com el d’almeixia, nom d’una altra túnica d’origen àrab i que va adoptar la indumentària cristiana.
Els teixits utilitzats per al vestit civil als primers segles medievals eren el lli o el cànem per a la roba interior, i el lli o la llana per a la de sobre. Els teixits rics, com la seda, només els utilitzaven les classes elevades, encara que en aquest període no s’usaven excessivament. Alguns d’aquests teixits arribaven de Bizanci i altres eren de fabricació àrab —després de la invasió de la península Ibèrica. Els teixits s’ornamentaven amb decoracions teixides a part de la tela base i posteriorment aplicades sobre el vestit; també s’adornaven amb brodats, que solien ser policroms i de temes geomètrics. Els mantells es folraven de pells de conill o de be, per suportar millor el fred.
Les imatges més antigues on es pot veure com era el vestit portat a Catalunya són del segle X. Són les pintures murals de les esglésies de Sant Miquel i Santa Maria d’Egara de Terrassa. A les pintures de l’església de Sant Miquel es veuen personatges masculins, segurament els apòstols, vestits amb túnica llarga i mantell al damunt. Són elements que s’inclouen plenament dins la tradició romana; d’altra banda, la decoració de les cortines que tenen darrere, amb rectangles aplicats, mostra el tipus d’ornamentació que s’utilitzava tant per als teixits destinats a la decoració com per al vestit. A les pintures de l’església de Santa Maria es veuen uns personatges masculins amb túnica curta i a sobre un mantell curt agafat amb una fíbula, amb cames cobertes pels tubrucs, que s’ajusten als turmells. L’orant, de l’església de Sant Quirze de Pedret (Solsona, Museu Diocesà i Comarcal), és representat amb túnica curta de màniga llarga cosida sense forma, a la manera de les túniques coptes, de la mateixa manera que sant Joan Evangelista de l’Ara portàtil de Sant Pere de Rodes (Museu d’Art de Girona), que porta també els tubrucs a les cames.
La indumentària militar, a part d’algun element defensiu com el casc, constava de les mateixes peces que la civil masculina. Durant aquests primers segles es va conformar la indumentària litúrgica, a partir d’elements del vestit civil. La tunicel·la o túnica llarga deriva de la túnica romana; l’alba és una túnica llarga de lli blanc amb màniga ajustada, i porta decoracions teixides, aplicades o brodades; la dalmática, amb amples mànigues, també amb decoracions teixides o brodades —que primer portaven els emperadors romans i després fou d’ús corrent a Roma per a homes i dones—, la portaven els diaques; la casulla, que deriva de la paenula, com ja s’ha dit abans, la portava l’oficiant; la capa, anomenada capa pluvial perquè originàriament es portava només en els oficis litúrgics fets a l’aire lliure, era rodona i oberta en forma de mitja circumferència i la portaven els bisbes —el caputxó, que primitivament era útil, esdevingué un pur adornament anomenat capelló—; l’estola, derivada del loros o doble franja vertical del vestit femení romà anomenat estola, la portava l’oficiant; el maniple, que derivava d’un mocador que portava l’oficiant al braç; el pal·li, que derivava del pallium romà, però de gran capa es transformà en una banda estreta que portaven els bisbes sobre l’espatlla. Aquestes peces van quedar fixades únicament per al vestit litúrgic entre els segles V i IX, totalment uniformitzades per a tot el món cristià, i només per al món catòlic a partir del Cisma d’Occident. Els teixits utilitzats per a la indumentària litúrgica —lli, llana, cotó o seda—, per bé que en un primer moment eren simples, cada vegada van ser més rics i ornamentats, especialment amb teixits llavorats aplicats i amb brodats —els brodats litúrgics solien ser més de tema figuratiu, trets de la Bíblia, més que no pas geomètric. Al claustre del monestir de Sant Benet de Bages es conserva un capitell en una de les cares del qual hi ha esculpit un orant vestit amb l’alba, l’estola i la casulla d’oficiant. És una de les imatges més antigues que il·lustra l’ús del vestit litúrgic a Catalunya.
La indumentària a l’època romànica. Segles XI-XII
La documentació gràfica que es conserva sobre el vestit a Catalunya és molt més abundant durant el període romànic, i això permet de conèixer molt millor la indumentària que es portava i d’identificar-ne els diferents elements. El vestit constava de dues peces, la de sota i la de sobre, tant per a homes com per a dones, que rebien els noms de brial, la de sota, i pellís, la de sobre; en la major part de documents, però, aquests també s’anomenaven saia i aljuba, respectivament. El brial segurament era una túnica talar, o llarga; el talar masculí podia tenir un o dos talls per anar a cavall amb comoditat; la màniga era llarga i ajustada, i acabava amb petits adornaments brodats o amb el teixit encanonat, com si fos una mena de prisat, amb el puny estret i ajustat. El brial femení no tenia obertures, era recte i arribava fins als turmells, i en els més luxosos tapava els peus. El pellís era una vestidura, també llarga, que es portava al damunt del brial, tancat amb costures; els més luxosos portaven una franja decorativa, generalment brodada, al voltant de l’escot i de les mànigues —que solien ser molt amples—, i al baix de la faldilla; a vegades estava folrat de pells (de conill, be, vaire i ermini). Al damunt es portava el mantell, que en el vestit masculí era semicircular o rectangular, que potser també derivava de l’antiga paenula, de forma circular i amb un forat per passar-hi el cap. Aquest darrer mantell va ser el més usat per les dones; els més luxosos i amplis arribaven a tapar completament les mans, però no arribaven fins a terra. Al segle XII es va estendre l’ús del capell per protegir-se el cap, utilitzat especialment pels viatgers i els camperols.
La lligadura femenina per excel·lència era un vel que cobria cap, coll i espatlles i que només deixava veure la cara; solia ser un vel molt fi, i a vegades presentava un gran bombament circular, no se sap si per efecte de la gran trossa que les dones portaven a sota. Tant homes com dones portaven calces fins al damunt del genoll per cobrir-se les cames, que subjectaven amb lligacames. Els teixits per a la roba interior utilitzats per la noblesa eren el lli llis, que per a les peces externes s’adornaven amb brodats. El cotó era poc utilitzat, però és esmentat en algun document. La llana era un teixit molt usat, tant la fabricada a Catalunya com la importada dels països del nord d’Europa, que n’eren fabricants importants, com Flandes i Anglaterra. La seda era el teixit preferit per al vestit de la noblesa, importada generalment d’al-Andalus, ja que existien relacions entre el Comtat de Barcelona i els Regnes de Taifes, però també de Sicília i de l’Orient a través d’Itàlia. En els documents s’esmenten el sendal, teixit molt fi llis de lligament tafetà amb què generalment es fabricaven vels com els de les lligadures femenines; el ciclató, teixit llavorat de seda i or, i el nom de samit. Per les restes tèxtils que s’han conservat d’aquest període es pot dir que els teixits de seda més utilitzats per al vestit —denominats tècnicament— van ser el samit amb base de sarja, el lampàs amb base de tafetà i espolinat amb or, i la tapisseria de seda i or destinada a ornamentar induments. Els teixits llisos podien adornar-se amb brodats policroms fets amb sedes i or.
A l’absis de l’església de Sant Pere del Burgal (Museu Nacional d’Art de Catalunya), de la fi del segle XI, apareix en el baix d’un lateral la comtessa Llúcia de Pallars vestida amb un brial blanc, del qual només es veuen els punys, i al damunt un pellís de mànigues amples amb el coll i el davant del pit, així com el baix de les mànigues, adornáis amb una franja de brodat policrom. Del començament del segle següent són Les verges fàtues de l’absis de Sant Quirze de Pedret (Museu Nacional d’Art de Catalunya), les quals porten brial amb mànigues amb punys encanonats i pellís també d’amples mànigues. El brodat del voltant del coll és molt gran i arriba a cobrir les espatlles, fet que demostra la influència bizantina en la indumentària femenina d’aquest període, ja que la forma d’aquest brodat decoratiu del coll s’inspira en el maniakis bizantí, un gran coll fet de brodat de pedreria. La Mare de Déu de l’absis de l’església de Santa Maria de Taüll (Museu Nacional d’Art de Catalunya) porta el pellís amb una franja decorativa brodada al baix de la faldilla i al damunt el mantell només obert per passar-hi el cap. Per la manera de seure de la Mare de Déu —sostenint l’Infant a la falda— sembla que dugui una casulla, fet que demostra l’origen comú amb la paenula d’aquest tipus de mantell i de la casulla litúrgica. El mantell és de teixit llavorat amb or i porta una franja decorativa aplicada d’un altre teixit d’or. El vel és del mateix teixit que el mantell. La Mare de Déu de l’absis de l’església de Sant Climent de Taüll (Museu Nacional d’Art de Catalunya) porta un brial blanc amb mànigues encanonades en el puny, un pellís blau amb el vol de les amples mànigues adornat amb franja brodada, un mantell que de tan ample arriba a tapar-li una mà —tal com es portava en aquest període—, i un vel que li cobreix cap i espatlles, que forma un ampli volum rodó al cap. Això mateix es veu en imatges de la Mare de Déu contemporànies —Davallament de l’església d’Erill la Vall (Museu Nacional d’Art de Catalunya)—, que fa pensar que s’utilitzava un tipus de trossa molt ampla que produïa aquest efecte en posar-hi el vel al damunt, o que sota aquest es portava una lligadura rodona en forma de turbant, com sembla endevinar-se en la Mare de Déu de l’absis de Santa Maria de Taüll. En una miniatura del Liber feodorum maior (Arxiu de la Corona d’Aragó), que representa el rei Alfons el Cast i la reina Sança amb cortesans, del 1192-96, s’hi pot observar com la indumentària femenina va canviar a les acaballes del segle. La reina Sanca porta un brial vermell de seda, al damunt un pellís de seda llavorada de mànigues molt més estretes que els exemples esmentats fins ara, amb una faldilla molt menys llarga. El mantell és del mateix tipus que el masculí i no tapa el cos al davant ni els braços; com que la faldilla del brial és més curta i com que la reina està asseguda, es veu que les calces de dona eren molt semblants a les d’home, i també el calçat, tancat sobre l’empenya com el d’home.
La miniatura del Liber feodorum maior permet d’observar que els teixits de seda llavorada eren utilitzats especialment per la reialesa. El rei Alfons el Cast porta pellís i mantell de seda llavorada, mentre que els cortesans que l’envolten, a ell i la reina Sança, porten brial i mantells llisos, malgrat ser personatges de l’entorn reial. Els Reis d’Orient de l’absis de Santa Maria de Taüll porten túnica curta oberta, que era el vestit de viatge dels cavallers. Un d’ells porta túnica adornada amb franja brodada, el mantell de tots tres és curt i ornamentat amb franja brodada, porten calces i un calçat punxegut que anuncia les exageracions dels segles posteriors. Aquesta imatge prova que els cavallers portaven el vestit curt en determinades ocasions, i el fet que els tres reis es representessin sovint d’aquesta manera testifica que aquest vestit es reservava més per al viatge. Els mateixos personatges estan representats amb el mateix tipus d’indumentària al frontal d’Espinelves (Museu Episcopal de Vic), amb túnica curta oberta i mantell curt, en aquest cas portat de costat; duen calces que se subjecten mitjançant una lligacama, d’un tipus que va ser molt utilitzat en èpoques posteriors, les anomenades calces solades, perquè portaven una mena de sola incorporada i, per tant, no calia portar sabates. Les pintures de l’absidiola de l’església de Santa Maria d’Egara (Terrassa), que representen l’assassinat de sant Thomas Becket, mostren la túnica curta portada pels assassins; un d’ells porta una faldilla llarga al darrere i feta de diferents tires de roba —segons Carmen Bernis, és l’anunci d’un tipus de faldilla de tires que es veu en algunes representacions pictòriques del segle XIII—; els personatges porten calces ajustades que s’aguanten amb lligacames i vetes al voltant de la cama, i un calçat punxegut.
El vestit dels camperols i de les classes no adinerades era també format per dues peces, la de sota i la de sobre, com el de la noblesa, però el masculí era curt. La noblesa cada vegada va anar portant menys els tubrucs, mentre que les classes populars els van continuar portant fins a la fi del període romànic. El vestit femení tenia també dues peces, com el de les dames nobles; el mantell, quan es portava, era més reduït per treballar millor, i el vel el portaven les dones casades. Els teixits utilitzats per les classes populars eren el lli i, especialment, el cànem i la llana, un tipus de llana d’escassa qualitat, anomenada llana burell. En una de les cares d’un capitell del claustre del monestir de Santa Maria de l’Estany hi ha esculpits dos pagesos amb túnica curta, amb mànigues llargues i ajustades i cinturó. Porten tubrucs i un calçat tapat i ample, d’un tipus molt més rudimentari que el de la noblesa.
La indumentària militar variava poc de la civil, el casc protegia el cap i els cavallers sota el casc hi portaven una petita còfia per recollir-hi els cabells. Només els caps guerrers anaven protegits per una mena de cota de malla. Durant el segle xi es va preferir el vestit curt, fins i tot els cavallers, perquè era més còmode per muntar a cavall i lluitar.
La indumentària litúrgica va tenir poques variacions, ja en el període anterior havia quedat fixada. Les casulles romàniques són, com els mantells civils, d’una gran amplitud i de forma rodona, amb un forat per passar-hi el cap. Les ornamentaven amb l’escapulari, sovint d’un altre teixit, o es decoraven amb brodats. La capa pluvial tenia el capelló molt petit, i tan sols era un testimoni de la seva utilitat original. Els teixits usats en la indumentària litúrgica, especialment els destinats a l’alt clero, eren de gran qualitat. Sovint eren sedes importades d’al-Andalus, llavorades amb decoracions d’animals afrontáis, a vegades dins de cercles, com en el cas de la capa de sant Ermengol, bisbe de la Seu d’Urgell (Museu Diocesà d’Urgell), feta amb un teixit hispanoàrab del segle XII, amb tècnica de samit llavorat. A les pintures murals de l’absidiola del creuer de Santa Maria d’Egara (Terrassa), que representen la mort de sant Thomas Becket, es veuen a la figura del sant diferents elements del vestit litúrgic: l’alba, la dalmática, anomenada també tunicel·la quan es porta sota la casulla, i la casulla.
El pas cap a noves formes de luxe. El segle XIII
Al segle XIII la influència del luxe oriental arribà als estaments de poder d’arreu d’Europa, sia per la via de les croades, sia, a la península Ibèrica, pels avanços de la reconquesta sobre al-Andalus, tant del Regne de Castella i Lleó com de la Corona d’Aragó. Després de la conquesta de València, el 1238, que era un important centre de fabricació de sedes, el rei Jaume I va assegurar la continuïtat de la indústria sedera protegint els teixidors d’origen musulmà; així, València esdevingué el lloc més important de fabricació de sedes del reialme. D’altra banda, el rei Jaume va repartir entre els seus principals cavallers teixits de seda musulmans trobats a València. El fet que se’ls emportessin de retorn a casa i els utilitzessin per als seus vestits, va permetre de fer-los conèixer a Catalunya molt més del que fins aleshores es coneixien. Però la influència del refinament oriental no va arribar solament al teixit, sinó també a la forma de la indumentària. Aquesta influència es fa palesa en el fet que van donar més importància al cos humà mitjançant el vestit, quan fins aleshores s’intentava de fer-lo desaparèixer sota les vestidures, especialment el cos femení. La importància que van anar adquirint els gremis en aquest moment tingué com a conseqüència una millor producció tèxtil a Catalunya i més cura en la confecció dels vestits.
Les peces del vestit de les classes poderoses eren, tant per a l’home com per a la dona, la camisa interior, la gonella, la peça de damunt —que rebia diferents noms segons la forma—, el mantell i un element per cobrir el cap. Una característica del vestit masculí de la noblesa era la llargada: les peces de vestir podien arribar fins als genolls o fins a mitja cama, però no eren llargues fins als peus, a diferència del vestit de l’etapa romànica —que donava preferència al vestit llarg. El vestit masculí es componia d’una camisa, que arribava fins als genolls; la gonella, al damunt, que podia arribar fins a mitja cama, i era tancada o bé tenia un tall a la faldilla; l’aljuba o la cota, que es portaven damunt de la gonella i podien tenir mànigues —si no en duien deixaven veure les de la gonella—, i la faldilla, llarga com la de la peça de sota, que podia ser oberta. Una altra peça que es portava sobre la gonella era el pellot, indumentària característica del segle XIII, el qual tenia dos grans talls laterals que arribaven fins al pit i permetien de veure la gonella. El cinyell va ser un element usat a partir d’aleshores per ajustar les vestidures, molt menys amples que en segles anteriors. Els documents parlen d’un element del vestit anomenat garnatxa —esmentada a l’inventari del rei Jaume I—, que per alguns autors podria ser una peça del damunt de la gonella i per altres és una peça amb mànigues que es portava damunt de la cota o del vestit superior com a peça d’abrigar —segurament la deducció més encertada. El tabard era una altra peça d’abrigar amb mànigues, generalment usada per viatjar. Eren també peces d’abrigrar els mantells semicirculars o rectangulars. En aquell moment apareix la capa curta cordada mitjançant cordons o un fermall al centre de l’escot, que podia estar folrada de pells o simplement d’un altre teixit, una peça que va tenir continuïtat als segles posteriors. El cap es podia cobrir amb capells d’ales —Muntaner esmenta el «capell catalanesc» com una peça especial, però no el descriu. La còfia que s’utilitzava sota el casc guerrer passà al vestit civil i la portaven els nobles cobrint els cabells; al damunt de la còfia es podia portar el bonet, de forma cònica. El capero, derivat de la caputxa de l’antiga capa, es va convertir en un element independent, i va guanyar importància en els dos segles següents. Les calces eren de vegades del mateix teixit que el vestit. El calçat cobria tota l’empenya, i el més corrent era de pell de moltó, i el més luxós, de pell llavorada, o sigui de cordovà. Els guants esmentats en els documents generalment eren de pell adobada.
La roba interior de dona tenia un element nou, el drap de pits, utilitzat per realçar-los, una part del cos que el vestit femení havia tractat de dissimular fins aleshores. La camisa era llarga fins als turmells —la masculina era curta—, i podia anar brodada amb sedes policromes. Al damunt es portava la gonella, que també s’anomenava saia i brial —en els documents catalans apareix el nom de gonella, generalment. La gonella era ajustada al cos i molt llarga, ja que s’arrossegava per terra; les gonelles molt ajustades s’anomenaven encordades quan el cos feia una sèrie d’ajustaments paral·lels que el cenyien fins a arribar als malucs. Algunes gonelles eren sense mànigues i tenien obertures laterals que descobrien les espatlles i, lateralment, part del cos fins més avall de la cintura, que deixava veure la camisa de sota, per això la camisa sovint era brodada. Aquestes obertures laterals s’anomenaven «finestres del diable», perquè es consideraven motiu de provocació. Aquest tipus de gonella es portava amb cinyell. Damunt la gonella es portava la cota o l’aljuba, més curta que la peça de sota, que deixava veure el baix de la faldilla d’aquella, i s’ajustava al cos amb un cinyell. Al segle XIII, una vestidura exterior nova era el pellot, bastant més curt que la gonella i molt escotat lateralment —deixava veure cos i malucs—, amb uns eixamplaments laterals més avall dels malucs; les grans obertures laterals del pellot s’anomenaven també «finestres del diable». Damunt es portaven mantells, garnatxes i tabards, semblants als d’home però més llargs. Les lligadures de dona eren fetes amb vels que cobrien els cabells i solien passar per sota la barbeta per subjectar-se a la part superior del cap; els vels formaven, a vegades, una mena d’embenat sobre el cap, un tipus de lligadura que es veu en algunes imatges de la fi del segle XII. Original del segle XIII, va ser una lligadura força més complicada formada per un ret o una bena d’or o teixit molt fi, anomenat crespina, que recollia els cabells en una mena de trossa baixa, i per un bonet que es portava damunt del cap subjectat per un vel que passava per sota la barbeta. Per acabar, les dones també van portar capero.
Els teixits utilitzats per la noblesa eren les llanes fines i les sedes, especialment les importades d’al-Andalus. Els documents esmenten entre les sedes els draps d’or —teixits de seda i or, els samits i els sendals, esmentats en l’etapa anterior—; els bagadells, que es poden identificar amb els baldaquins —teixit amb tècnica de lampàs amb or espolinat—, i els draps d’aresta, poc esmentats en els documents catalans, però dels quals s’han trobat restes a Catalunya. Les sedes hispanoàrabs pròpies del segle XIII són els draps d’aresta i els taquetés i lampàs entreteixits amb or i amb base de tafetà. Les decoracions d’aquests teixits són abstractes i geomètriques, i l’estrella és un dels temes decoratius més corrents. A al-Andalús també es feien teixits de seda decorats amb escuts nobiliaris per encàrrec dels reis i nobles cristians de la Península, alguns exemples dels quals es poden veure a les pintures —i també n’han restat fragments. S’utilitzaren les semisedes, teixits de seda amb un ordit de lli —lampàs amb base de tafetà— fabricats per teixidors d’origen musulmà establerts als territoris conquerits pels cristians, ja que, com que s’havia d’importar la seda en fil, s’utilitzava també el lli, més a l’abast a la zona cristiana de la Península. La pell adobada era usada per als guants, el calçat i els cinyells, per bé que alguns cinyells eren coberts d’or. El pellot, la capa i el mantell podien estar folrats de pell a l’interior, com el be o el conill i també pells molt valuoses, com el vaire, l’ermini i la marta gibel·lina, segons expliquen els documents de l’època.
En una de les miniatures del Liber feodorum ceritanae (Arxiu de la Corona d’Aragó), les esposalles del comte del Rosselló amb la filla del vescomte de Besiers, els dos cavallers —esmentats abans— porten gonella curta, aljuba llarga fins a mitja cama amb un gran tall i cinyell; el mantell també és curt i folrat de vaire; el calçat és ajustat sobre l’empenya com a l’etapa anterior. La filla del vescomte de Besiers porta camisa blanca amb mànigues ajustades i al damunt gonella de teixit ratllat i llavorat amb estels d’or, ajustada al cos i amb dues grans obertures laterals que deixen veure les espatlles i els costats de la camisa.
Un cinyell ajusta encara més la gonella, que té una llarga faldilla que s’arrossega per terra. Al damunt porta un mantell folrat de vaire, i al cap una lligadura de sendal semblant a un embenat a la part superior, subjectada amb una tira sota la barbeta. La miniatura és datada entre el 1206 i el 1212, i evidencia que els primers anys del segle XIII les formes del vestit cortesà havien canviat molt respecte a les del segle anterior.
Un capitell del claustre del monestir de Santa Maria de l’Estany, de mitjan segle, mostra una dona pentinant-se vestida amb gonella encordada amb el cos molt ajustat fins als malucs, i amb faldilla molt llarga. Al costat, el mateix personatge s’abraça amb un home que porta gonella i al damunt un pellot molt escotat i obert lateralment, llarg fins a mitja cama. D’altra banda, una part de l’enteixinat d’una casa del carrer de Lladó de Barcelona (Museu Nacional d’Art de Catalunya) té pintades dues dames jugant a jaquet. Totes dues porten gonella de mànigues ajustades amb els punys brodats, i al damunt duen pellots amb amples obertures laterals —«les finestres del diable». La lligadura consta de crespina, per guardar-hi els cabells, i bonet amb vel, que passa per sota la barbeta per subjectar-lo. Ambdues dames són la imatge de l’elegància més refinada del vestit femení del segle XIII. Un document material de les vestidures femenines formades per gonella o saia de llarga faldilla i pellot de teixits llavorats de seda i or hispanoàrabs, són les vestidures d’Elionor de Castella, primera esposa de Jaume I i reina de Catalunya-Aragó, trobades al seu sepulcre del monestir de Las Huelgas, a Burgos, on va morir el 1244. Aquestes vestidures mostren la riquesa i refinament del vestit cortesà de l’època. Encara que la seva mortalla no és un exemple de la indumentària de la cort catalana, és igualment vàlida com a únic document trobat del vestit cortesà del segle XIII a la Península, molt semblant al de les corts de Castella i Aragó.
El vestit de les classes populars constava de les mateixes peces: camisa, gonella, aljuba i mantell. L’home portava la camisa i el vestit curt i calces per cobrir-se les cames. La camisa era l’única peça de vestir de la gent més pobra; podia formar una sola peça amb les bragues i tenir lligacames per subjectar les calces. El caputxó era la peça més usada per cobrir el cap, i també es podia portar el capell d’ales per protegir-se del sol. La dona portava el vestit llarg, però sense l’exagerada llargada del vestit de les grans senyores, i la faldilla no s’arrossegava. El cap es cobria amb un vel curt i també amb el capell. Els teixits utilitzats eren les llanes, el lli, el cànem i el fustany, teixit amb ordit de lli i trama de cotó de poca qualitat. En el fragment d’enteixinat pintat d’una casa del carrer de Lladó, ja esmentat, hi ha representats els treballs del camp dels mesos de maig i juny. S’hi poden veure dos camperols treballant que van vestits amb una camisa curta que forma una sola peça amb les bragues i amb calces, una mostra de la roba interior poc usual en les representacions artístiques de l’època. A les pintures murals d’una casa de l’Urgellet (Museu Nacional d’Art de Catalunya) hi està representat el vestit d’un altre estament social. Són dos músics vestits l’un amb aljuba curta i oberta lateralment i l’altre amb aljuba fins als turmells. Ambdós porten mantell d’una forma semblant al semicercle, similar a la de la capa dels cavallers.
La indumentària militar tenia les mateixes peces, però els guerrers portaven la cota de malla, que els cobria cap, coll, cos, braços, mans, cames i peus per protegir-los; al damunt portaven la gonella i, a sobre, la cota d’armes amb uns grans talls laterals per facilitar de muntar a cavall i els moviments de la lluita. Era decorada amb les armes pròpies del rei o d’un noble i el cap es cobria amb un casc metàl·lic. A les pintures murals del Palau Berenguer d’Aguilar de Barcelona, que representen la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I (Museu Nacional d’Art de Catalunya), es veu el rei i els seus cavallers vestits amb la cota de malla que els cobreix tot el cos i al damunt la gonella i la cota d’armes amb grans talls laterals. Les cotes d’armes del rei i dels cavallers són de seda llavorada decorada amb escuts, un dels exemples de teixit llavorat amb escuts fet per encàrrec.
La indumentària litúrgica seguia el mateix model que als segles anteriors. Els bisbes es cobrien el cap amb la mitra, de forma triangular, de la qual penjaven a la part baixa les ínfules, que s’adornaven amb brodats. Entre les mitres conservades cal esmentar la de sant Bernat Calbó, bisbe de Vic (Museu Episcopal de Vic). D’aquest període es conserven alguns conjunts litúrgics importants, com el dels induments d’un dels dos bisbes de la Seu d’Urgell, Pere d’Urg o Abril, format per tunicel·la, dalmática i casulla de teixit de seda —drap d’aresta— hispanoàrab (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona), o el tern de sant Valeri, format per casulla, dues dalmàtiques i capa pluvial de teixits de seda i or —taqueté i lampàs— hispanoàrabs (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona).
El vestit gòtic. El segle XIV
La societat del 1300, més urbana que rural, després del que s’ha anomenat revolució industrial del segle XIII —el perfeccionament del filat de la seda—, va millorar les indústries relacionades amb el vestit, sota la vigilància d’uns gremis forts. El món gòtic, més humanista, va donar molta més importància al cos humà, tal com es pot apreciar en les representacions artístiques —les marededéus amb el cos inclinat. Aquest fet va comportar que la indumentària donés també més importància al cos i el posés més en relleu, procés que ja havia començat al segle anterior.
El vestit de les classes poderoses va experimentar un canvi important, especialment el d’home, en rebre una forta influència del vestit militar. Aquest abandonà la cota de malles per l’armadura curta de plaques metàl·liques, que facilitava més els moviments; al damunt de l’armadura es portaven vestidures curtes, que poc després de mitjan segle van passar al vestit civil. La indumentària d’home constava de camisa, gonella i aljuba. A partir de mitjan segle la camisa es va escurçar i al damunt es va deixar de portar la gonella, substituïda pel gipó, l’equivalent de la peça de roba que es portava damunt de l’armadura. El gipó anava ajustat al cos, amb mànigues llargues també ajustades. Era llarg fins a la part alta de les cuixes, per bé que n’hi havia que arribaven només fins a l’engonal, i d’altres, fins a mitja cuixa. El gipó tenia les espatlles amples, una cintura molt estreta i un pit bombat, imitant l’efecte de la cuirassa; aquest efecte s’aconseguia embuatant l’interior de les espatlles i del cos del gipó amb cotó; es cordava amb un gran nombre de botons damunt del pit i als punys —criticat per alguns autors, com Bernat Metge a Lo somni—, i s’ajustava a la cintura amb un cinyell. A la darreria del segle, el coll del gipó es va fer més alt i les mànigues es van allargar fins a cobrir part de les mans, i el puny tenia forma d’embut. L’aljuba es va portar com a peça de sobre mentre no es va adoptar el gipó. La cota era una altra peça de sobre, del mateix tipus que l’aljuba. El pellot es va portar molt menys que al segle anterior, fins que, amb l’extensió del vestit curt, se’n va abandonar l’ús. La peça de vestir de sobre pròpia per anar sobre el gipó és el jubó —nom que, segons Moll, deriva d’aljuba, que correspon a una vestimenta que va substituir l’aljuba. No duia mànigues, i deixava veure les del gipó; posteriorment s’hi van incorporar mànigues llargues i amples, que també deixaven veure les mànigues estretes del gipó. El jubó podia ser més llarg que el gipó; en aquest cas no s’ajustava a la cintura, sinó a l’alçada dels malucs, on es portava el cinyell. La cotardia era un indument de sobre que es portava recta, sense cinyell —el nom és d’origen francès, la cotte hardie. Una altra peça que apareix aquest segle és la fopa, també anomenada hopa i hopalanda, que era un indument llarg fins a mitja cama o fins als peus, amb mànigues molt amples. Es podia portar obert o cordat per un rengle de botons damunt del pit. Deriva de la paraula houpelande, de la cort de Borgonya, d’on va passar a França i a la resta d’Europa. Per alguns autors, és una peça portada directament sobre la gonella o sobre el gipó —Moll, Marangues—; per d’altres —von Bohen, Bernis—, és una peça portada sobre el jubó o sobre la cota, és a dir, una peça d’abrigar. Més aviat es pot pensar que es podia portar de totes dues maneres, i que era essencialment un indument de luxe i no d’abrigar —encara que es portés folrat de pells. Es va introduir a Catalunya el darrer terç del segle i va ser molt portada al segle següent. Els darrers anys del segle tant el jubó com la fopa portaven entretalláis a les mànigues i al baix de la faldilla com un element de fantasia. Un cas semblant al de la fopa és el de la gramalla, que podia servir de peça d’abrigar o de peça de sobre; era llarga i amb mànigues, i podia portar caputxa en ser utilitzada per al dol. Posteriorment va tenir un ús propi en ser utilitzada per uns estaments o càrrecs públics determinats. La dalmática, a part de l’ús litúrgic, era utilitzada pels reis —com s’esmenta a la Crònica de Pere el Cerimoniós. Com a induments d’abrigar portats damunt de l’aljuba o la cota, i més tard del jubó, es continuà utilitzant el mantell, la capa cordada amb fermall o amb cordons, amb caputxó o sense, la garnatxa, el tabard i el manto —esmentat en documents de l’època, que tenia una forma semblant a la del mantell. La clotxa era una capa en forma de campana amb obertura per passar-hi el cap; és d’origen francès, del nom cloche, com s’anomenava aquesta capa a França. Per cobrir el cap es portava el capero, amb una punxa que es va anar allargant a mesura que avançava el segle. També es portaven capells de copa alta i punxeguda amb ala aixecada, d’influència italiana, sota dels quals es continuà portant la còfia. Al darrer terç del segle es va començar a utilitzar un bonet rodó amb una ploma vertical al davant, sobre el front. Com que la faldilla del gipó es va escurçar tant, les calces van pujar fins a la cintura i eren de teixit diferent del teixit del vestit. El calçat mantenia la forma tancada de damunt l’empenya, però la punta es va anar allargant. De totes maneres, a Catalunya aquesta estilització no va arribar a les exageracions de la cort borgonyona, on aquesta forma allargassada dificultava de caminar. Aquest tipus de sabates s’anomenaven calçat amb polaines. Altres tipus de calçat eren les calces solades, o sigui amb sola, que van adquirir també la forma llarga de les polaines; els hoses, que eren una mena de calçat resistent que s’utilitzava especialment per viatjar, i els estivals, usats exclusivament pels cavallers. Aquestes sabates arribaven gairebé fins al genoll amb una gira a la part alta, i també tenien la forma del peu molt llarga i amb punta; solien ser molt ornamentades i de pell de qualitat, com la camussa, o de teixits fins com la seda —tots dos tipus esmentats a l’inventari del rei Jaume II. La bossa es penjava al cinyell, i podia ser de seda, brodada, i de pell.
Pel que fa al vestit de dona, en la roba interior es va utilitzar encara més que al segle anterior el drap de pits, ja que les formes del cos s’insinuaven més en la indumentària d’aquest període. La camisa de dona també s’anomenava alcandora. Al damunt es portava la gonella, ajustada al cos i amb màniga llarga; cap a mitjan segle la gonella tenia un escot rodó i s’ajustava molt al cos, marcant els pits, mentre que a la cintura i als malucs anava més solta; a la segona meitat del segle es va ajustar cada vegada més, i fins i tot es folrava de cotó, com el gipó masculí, per aconseguir una forma bombada. Al mateix temps, les faldilles eren més amples. A la fi del segle, les mànigues eren estretes i acabaven en forma d’embut. Les gonelles es cordaven amb un rengle de botons petits, de la mateixa manera que els gipons. Durant la primera meitat del segle al damunt es portava el pellot o la cota oberta lateralment, que deixava veure la gonella. A la segona meitat del segle el vestit de damunt era molt obert i sovint portava mànigues molt amples per les quals sortien les mànigues estretes de la gonella —les mànigues eren tan amples que les boques penjaven fins a terra. La cotardia, que es portava com a vestit de sobre, i la fopa, gairebé arrossegant-se per terra, també eren usades per les dones. El mantell, la garnatxa, el tabard, la clotxa i el manto s’usaven com a elements d’abrigar, igual que els homes. El mantonet, que arribava fins a la cintura, era exclusivament una peça de dona d’abrigar. El cap es cobria amb vels que tapaven part de l’escot, però també es portaren lligadures més complicades a base de lligats diferents dels vels, d’aquí el nom de lligadures i lligats dels ornaments del cap. El calçat de dona no arribà a les formes exagerades del d’home; es va mantenir pla i seguia cobrint l’empenya.
Els teixits utilitzats per la noblesa eren les llanes de qualitat, com el camellot o xamellot, originàriament fet amb pèl de camell; la grana o drap de grana era un teixit de llana de gran qualitat tenyit amb grana per obtenir el color vermell; l’aixalò, teixit de llana originari de Chalons, que després es va fabricar a Catalunya «a la manera del drap de Chalons», i va conservar el mateix nom; el bristó, que era una llana feta a Catalunya que imitava la que es feia a Bristol; l’estam, que era una llana de qualitat, tant la fabricada a Catalunya com la importada; el drap de la terra, que era la denominació genèrica d’un teixit de llana fet a Catalunya, i el presset, que era un altre tipus de llana local esmentada en els documents de l’època. El feltre de llana s’utilitzava per fer capells. El lli filat molt fi era utilitzat per fer la roba interior i vels de dona. L’orlanda era una roba de lli molt fina d’origen holandès. El cotó va ser utilitzat per enconxar gipons i gonelles de dona. La seda va continuar sent el teixit més usat per la reialesa i la noblesa. Era fabricada a València, únic centre productor del reialme, però també s’utilitzava seda d’importació hispanoàrab, generalment amb decoració d’inscripcions de lloança a la divinitat —que totes les religions permetien— combinades amb decoració geomètrica. Tècnicament, pels teixits que s’han conservat, se sap que era lampàs amb base de tafetà, que no se solien entreteixir amb tant d’or com en els segles anteriors, i que provenien del regne nassarita de Granada. La seda italiana, que arribava especialment de la regió de Lucca i els seus voltants, principal zona productora de seda a Itàlia durant el segle xiv, es va importar amb abundància; els diaspres —tècnicament lampàs amb base de tafetà i or de Xipre espolinat— són esmentats en l’inventari de Jaume II. També eren de diaspre luquès les vestidures que amortallaven santa Coloma de Cervelló, enterrada en el sepulcre de la Basílica de la Mercè de Barcelona (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona). Altres teixits italians que van arribar al llarg del segle eren també fets amb tècnica de lampàs i decorats amb temes d’inspiració xinesa, amb enfiladisses de formes vegetals, inspirades a voltes en la flor de lotus i el crisantem xinesos, i amb animals en diagonal. També es van importar teixits de seda fabricats al centre d’Àsia, amb decoracions d’animals fantàstics amb tècnica de lampàs. Els documents parlen de teixits de seda com l’escarlata, que malgrat el nom no vol dir que fos sempre de color vermell; la porpra, que era un teixit de seda de gran valor, i que no sempre era vermella —hi ha documents que esmenten porpra de color blanc; l’atzeituní, teixit fi que per Florence L. May és un equivalent al ras; el setí, que se suposa que es tractava també d’un ras, ja que actualment els dos noms són equivalents; el brocat, que era un teixit de seda molt sumptuós, que s’entreteixia amb or —de totes maneres aquest nom, molt esmentat en els documents, fins i tot els posteriors, des del punt de vista tècnic no vol dir res, i es prefereix dir teixit llavorat amb or—, i el vellut, que era un teixit de seda amb una cara peluda. L’aparició del vellut no es coneix amb exactitud, però durant el segle xiv ja va tenir una gran difusió el vellut llis de base tafetà. L’única decoració que es permetia era el jaspiat per efecte de l’ordit fet amb sedes de diferents colors ordenades en degradació, com el del coixí trobat en el sepulcre de Ramon Berenguer II Cap d’Estopa (Museu de la Catedral de Girona), col·locat arran del trasllat del sepulcre en els temps de Pere III. El sastre i encarregat del guarda-roba d’aquest rei, Pere Toralles, va fer-li diferents vestits d’hivern de vellut, teixit importat d’Itàlia i també fabricat a València —com moltes sedes llavorades amb decoracions d’ocells i flors a la manera italiana que es veuen en les pintures de l’època. Les pells utilitzades per folrar les vestidures eren les mateixes que al segle anterior.
L’escena del tribut del cèsar del Retaule de Sant Marc (Col·legiata de Santa Maria, Manresa), de Ferrer i Arnau Bassa, mostra personatges de les classes benestants vestits a la manera de mitjan segle, amb gonella i gramalla llarga —senyal que eren personatges amb càrrecs públics—, i capell de copa alta i punxeguda adornat amb brodats, sota del qual porten la còfia. La gonella i l’aljuba curtes es porten amb cinyell cenyit als malucs, del qual penja un punyal en un altre personatge. A la mateixa taula hi ha el taller d’un sabater on es veuen les sabates amb polaines de punta, pròpies del calçat masculí.
El banquet d’Herodes, del retaule del castell de Santa Coloma de Queralt (Museu Nacional d’Art de Catalunya), de Joan de Tarragona, al voltant del 1360, mostra el rei Herodes amb la dalmática reial i sabates amb puntes llargues. En un lateral hi ha un músic amb gipó curt fins a mitja cuixa i la cintura cenyida més avall del maluc, demostració de la introducció del gipó en el vestit d’home a partir de mitjan segle. La taula de l’epifania del Retaule de la Mare de Déu del Mestre de Rubió (església parroquial de Rubió), del darrer quart del segle, permet de veure diferents elements del vestit d’home de la noblesa. El rei Melcior porta una aljuba ajustada a la cintura amb màniga ampla i grans talls laterals; un altre rei vesteix un jubó curt i de màniga ampla sobre un gipó del qual només es veuen les mànigues, i al damunt una capa de coll alt; el tercer rei porta una fopa de coll alt cenyida amb cinyell a la cintura, del qual penja un punyal, i amb mànigues fins al colze molt amples i acabades amb penjants entretalláis. Té la faldilla oberta i és folrada de vaire o ermini, i a sota porta un gipó del qual només es veuen les mànigues amb el puny en forma d’embut que cobreix la mà.
La figura femenina de l’escena del tribut del cèsar del Retaule de Sant Marc porta la gonella llarga amb màniga llarga i ajustada; la cota és més curta, i la màniga és curta i deixa veure les mànigues de la gonella. Les obertures laterals permeten de veure el folre de vaire. Es cobreix el cap amb un vel blanc que li tapa coll i espatlles i només deixa veure la cara per una obertura rodona, amb el front i la barbeta tapats. El personatge d’Herodíades de la taula del banquet d’Herodes del retaule del castell de Santa Coloma de Queralt porta una gonella escotada i al damunt un pellot que no té l’exagerada amplitud als malucs que tenia al segle anterior. Salomé va vestida amb una gonella escotada, i a sobre porta una cota de seda llavorada, llarga i amb cua, que deixa veure l’escot de la gonella i també les mànigues llargues que sobresurten per les amples mànigues amb caients a l’alçada del colze de la cota. Ambdues figures femenines porten el cap cobert per una lligadura que els recull els cabells al començament del clatell. El Retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi (Vilafranca del Penedès, església del convent de Sant Francesc), de Lluís Borrassà, del final del segle XIV i el començament del segle XV, té una taula que representa la Mare de Déu nena brodant el vel del temple amb les seves companyes. Les figures femenines van vestides amb gonelles escotades, ajustades al cos i amb cua, i algunes porten cotes llargues amb cua, entre les quals n’hi ha de teixit llavorat; altres figures femenines porten cotes curtes i obertes lateralment i la Mare de Déu du un mantonet. Aquesta taula dóna molta informació sobre la transformació que el vestit de dona va tenir al darrer terç del segle XIV.
Les classes populars van portar el mateix tipus de peces de vestir que la noblesa. Primer van ser la camisa, la gonella i l’aljuba els elements utilitzats pels homes, i en introduir-se el gipó a la noblesa tothom el va adoptar. El jubó no es va adoptar tan fàcilment, i el van utilitzar més aviat els menestrals que els camperols. Com a abric es portava la capa, el mantell, el manto, el tabard, la garnatxa i la clotxa. El calçat popular tenia la mateixa forma que el de la noblesa: els hoses els portaven els pelegrins i els viatgers; els capells d’ales amples es portaven per protegir-se del sol. Els menestrals duien també la bossa penjada del cinyell, generalment de pell o teixit i sense adornaments. La dona portava la camisa, la gonella i la cota o algun element de vestir del damunt obert lateralment. A partir de mitjan segle la gonella va ser ajustada i escotada, i la faldilla, amb vol; al damunt es portava el mantell, el manto, el tabard, la garnatxa, la clotxa i el mantonet. La lligadura era un vel que cobria el cap i el coll. Els teixits utilitzats eren les llanes de poca qualitat, com la burell o la bifa, el lli, el cànem, el fustany i també el cotó per folrar els gipons; la cotonina va ser un teixit de cotó aparegut cap al darrer terç del segle, de poca qualitat. Les pintures murals del refectori de la Seu Vella de Lleida (Museu Diocesà de Lleida), datat vers el 1310, mostren els pelegrins i els pobres en el refectori; els primers van amb clotxa i capell o clotxa i bonet; les dones porten mantell sobre la gonella, vel al cap i al damunt el capell d’ales amples; i els pobres vesteixen un simple mantell, o bé camisa i mantell. Aquestes pintures permeten de comprovar les enormes diferències socials en el vestit a l’Edat Mitjana, fins i tot entre classes que no eren privilegiades. El taller de sabater del Retaule de Sant Marc ensenya el vestit de les classes menestrals, que tracta d’imitar el de la noblesa, ja que porten les mateixes peces de vestir que aquella i fins i tot segueixen les variacions formals.
El vestit militar va sofrir una forta transformació, ja esmentada, en canviar la cota de malla per l’armadura de plaques metàl·liques unides entre elles, que permetia més els moviments i protegia millor. El bombament del cos, a causa de les plaques de ferro de l’armadura —que permetia que la peça de damunt, de teixit, no tingués cap rebrec—, va propiciar que els gipons del vestit civils es folressin i s’embuatessin per aconseguir el mateix efecte. El casc, en canviar de forma, cobria molt millor el cap i el coll del guerrer, i per tant els protegia millor. La taula central amb sant Jordi del Retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi representa un cavaller vestit amb la cuirassa amb els elements de plaques metàl·liques. Al damunt porta el gipó ajustat i cordat de teixit de seda llavorada amb decoracions vegetals i contornejat d’ermini, i al cap porta una lligadura que és una diadema amb una ploma sobre el front, molt utilitzada al segle posterior.
La indumentària litúrgica va canviar molt poc, els elements van continuar sent els fixats des de feia segles. La casulla va deixar de ser circular i es va escurçar una mica lateralment per donar més facilitat de moviment als braços. Les mitres eren més altes que les romàniques, com la provinent del monestir de Santa Maria de l’Estany (Museu Episcopal de Vic). Els induments de l’alt clergat continuaven fent-se amb teixits d’importació, hispanoàrabs i italians, com la casulla trobada al sepulcre del bisbe de Barcelona Ramon d’Escales (Museu de la Catedral de Barcelona), o pro vinents del centre d’Àsia, com el tern de sant Vicenç (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona), que també utilitza el vellut.
L’aparició del concepte de moda cortesana. El segle XV
El segle XV va ser un moment molt important per a la història de la indumentària occidental. Es pot dir que va ser realment quan aparegué la moda, amb tots els conceptes de canvi i variacions que implica. Les vestidures variaven sovint i cada canvi tenia poca durada, fet implícit a la moda. Però la moda que va aparèixer en aquell temps era únicament cortesana, marcada per les elits que la difonien i la canviaven, i així fins al final del segle XVIII. Un altre fet important que va marcar el vestit occidental a partir d’aquest segle va ser la forta diferenciació sexual dels vestits, que s’havia iniciat al segle XIII i que va eclosionar al xiv. Aquesta diferenciació va consistir en una exaltació i una manifestació més accentuades del cos masculí per damunt del femení, que va durar fins al final del segle XVIII. D’altra banda, el vestit femení va comportar una sèrie de deformacions del cos de la dona que variaven segons els canvis de la moda, els quals van durar fins al segle XX —amb una breu interrupció a la fi del XVIII.
El vestit de la reialesa i la noblesa del 1400 és essencialment una explosió de luxe i rebuscament. Va ser influït per la moda de la cort de Borgonya, que influencià la de totes les corts europees fins al darrer terç del segle, en què el vestit italià va penetrar a Catalunya alhora que també ho va fer l’art del primer Renaixement italià. La roba interior del vestit masculí constava de bragues i camisa, que també rebia el nom d’alcandora com la femenina, i les més luxoses podien ser brodades. Al damunt es portava el gipó, que en començar el segle era ajustat a la cintura i bombat, amb coll alt i màniga amb puny en forma d’embut. A partir del 1410 el coll alt fou substituït per un escot rodó envoltat de pell; també els punys ajustats a la mà en forma d’embut van deixar pas als punys més curts i rodejats de pell. Els gipons ajustats, a partir de la dècada del 1420, van conviure amb altres amb la cintura descentrada cap als malucs per influència borgonyona; en la dècada del 1430 el bombament del cos va ser substituït per plecs regulars que continuaven tot al llarg de gipó. Al mateix període el coll es va transformar en un collar rodó i alt, que podia continuar portant un rivet de pell. A partir de mitjan segle l’estructura del gipó va canviar i va esdevenir molt estret a la cintura, amb el cos pla, les espatlles amples marcades per muscleres i frunzits a la part superior de la sisa de la màniga, a fi de donar un efecte d’esveltesa a la figura masculina. La cintura va baixar lleugerament a la dècada del 1460 i les espatlles es van eixamplar, però els plecs es van mantenir. Les mànigues presentaven obertures als punys, al colze o tot al llarg, a fi de deixar sortir la camisa en bollats —les anomenades mànigues bollades. La dècada del 1480 va ser el moment de l’inici de les influències italianes en el vestit. Es va deixar l’esveltesa rebuscada i es portava un gipó més adaptat a les formes naturals del cos, el qual també podia tenir plecs. Quant a les peces de sobre es continuà portant el jubó, que en un primer moment era ajustat al cos i amb amples mànigues que deixaven veure les del gipó. La roba era una peça del damunt que podia ser llarga fins als peus o curta, que generalment es folrava amb pells. Les mànigues eren amples per deixar sortir les del gipó, i podia tenir mànigues penjants de l’espatlla amb una obertura central o tall per on sortia el braç. El baix de la faldilla podia acabar amb entretalláis com a decoració. A la fi del segle, sota la influència italiana, es van portar robes amb voltes, és a dir, amb una mena de solapes. Una altra peça de sobre era la gramalla, utilitzada per al dol com al segle anterior, però també usada per alguns estaments —els consellers de la ciutat de Barcelona van adoptar la gramalla de color vermell folrada amb ermini com a símbol del seu estatus i poder. La fopa es continuà portant, amb coll alt, folrada de pells i amb amples mànigues. La lloba era una peça llarga que podia dur mànigues penjants, i la portaven els metges, els magistrats i les persones amb responsabilitats culturals. Lhuca derivava del vestit militar, en el qual servia per cobrir la cuirassa. Era una mena de dalmática curta sense mànigues que va passar al vestit civil i es portava sobre el gipó. La jornea era com una dalmática curta i la portaven els cavallers sobre la cuirassa. Dels nobles va passar als heralds i als portadors de les armes reials. La saia era un indument utilitzat per al dol. Per abrigar-se es va continuar duent la capa, el mantell, la clotxa i el tabard amb mànigues llargues i obertes que penjaven de l’espatlla. Per cobrir-se el cap es portava el capero, que durant tot el segle va tenir un ús continuat. Va anar adquirint diverses formes: amb la punta creuant per damunt del pit i penjant per l’esquena, amb cresta i punxa, o subjectat al voltant del coll. Fou la lligadura masculina per excel·lència del segle XV. Els bonets tenien forma de bossa en començar el segle, mentre que cap a la meitat tenien forma troncocònica. Es portava també la gorra de volta sencera, és a dir, d’ala sencera, i al final del segle, en l’etapa d’influència italiana, de mitja volta només amb ala al davant. La carmanyola, de forma rodona, va ser un altre capell utilitzat. La toca, teixit que s’embolcallava al cap, era una lligadura d’influència àrab, derivada de l’alharem. La tovallola, també d’influència àrab, era una peça de teixit rectangular que servia per embolcallar-se el cap. La diadema era una lligadura confeccionada amb seda entreteixida o de metall. Les calces eren dels mateixos teixits que els vestits: n’hi havia que duien una cama de cada color i d’altres eren ratllades, i especialment els darrers anys del segle es van continuar portant les solades. El calçat era amb polaines, és a dir, de puntes molt llargues. Es van portar els estivals, amb llargues puntes, i els borseguins, de pell molt fina o de teixit, adaptats totalment a la forma del peu i de puntes llarguíssimes. Aquests últims es podien portar sols o amb galotxes, una mena d’esclops sense puntera de sola de fusta subjectats amb una tira de pell o teixit sobre l’empenya.
Quant al vestit de dona, s’usava la camisa o alcandora brodada amb sedes policromes i el drap de pits com a roba interior. Entre la camisa i la gonella va començar en aquest segle l’ús d’uns elements complementaris de la roba interior: el cos, que se suposa per la forma dels vestits de damunt que devia ser un inici d’allò que posteriorment va ser la cotilla, i les faldetes o faldilles interiors, que es podien veure en aixecar les dels vestits exteriors. La gonella es portava al damunt. Durant la primera part del segle tenia l’escot rodó, que deixava veure el coll i part de les espatlles, la cintura ajustada, els malucs marcats i les mànigues estretes. A partir del 1420 l’escot sovint estava rodejat d’una tira de pell per influència de la moda de la cort de Borgonya. Vers mitjan segle podia portar plecs i mànigues frunzides a la part alta de la sisa per influència de la indumentària masculina, i l’escot era en punta per influència de Borgonya. Al darrer terç del segle la cintura de les gonelles va pujar del seu lloc natural. A partir de la dècada del 1470 va aparèixer, sembla que a la cort de Castella, un tipus d’indumentària femenina que va passar aviat a la cort catalanoaragonesa i que va tenir una forta influència en el vestit femení del segle posterior. Es tractava del verdugat, un substitut de la gonella que es portava sobre la camisa. Consistia en una faldilla o faldeta de forma cònica que es mantenia així perquè tenia cosits una sèrie de cèrcols, la circumferència dels quals augmentava a mesura que baixaven de la cintura als peus. Aquests cèrcols es feien amb les branques d’un arbust anomenat verduc, es cosien al damunt de la faldilla per donar-li la forma cònica i es cobrien amb un teixit diferent del de la resta, d’on ve el nom de verdugat. Aquesta faldilla es completava amb un cos escotat, molt cenyit i ajustat mitjançant barnilles interiors a fi de mantenir-lo recte i aixafar els pits. Aquest tipus de vestit es va mantenir fins al final del segle i fou una primera manifestació de la deformació del cos femení mitjançant la cotilla a causa de les formes imposades per la moda. Al darrer terç del segle XV es van portar gonelles i verdugats paral·lelament. Tant les gonelles com els cossos dels verdugats tenien, a partir del 1560, les mànigues bollades amb obertures per on sortia la camisa brodada en forma de bollat, i fins i tot sortia pel puny formant un puny complementari triangular. Quant a les vestidures del damunt, l’aljuba i el pellot es van portar poc, fins que es van deixar d’utilitzar a la segona part del segle. La cota i especialment la fopa, que a partir del 1450 aproximadament s’anomenà roba, podien ser llargues i formar cua, amb colls molt alts que arribaven a depassar l’alçada del cap, i amb mànigues amples les boques de les quals s’arrossegaven per terra a la primera meitat del segle; es cordaven sota el pit o a la cintura, van seguir la forma triangular de l’escot i tenien un tall a partir de la cintura per deixar veure la faldilla de la gonella. Es podien dur sobre la gonella i sobre el verdugat, per bé que aquest es portava sovint a cos. A partir del 1450-60 es van portar al damunt de la gonella els hàbits, indument curt i ample que esborrava les formes del cos. Tant el baix de la gonella com el de la roba podien tenir una franja de teixit diferent brodat, anomenada cortapisa. Les peces d’abrigall eren la capa, el mantell, la clotxa, el mantonet i el mantonet de tres panyos, format per una peça a l’esquena i dues al davant, unides pel coll. Les lligadures eren les toques fetes amb teixits de lli, com l’orlanda, i amb sedes molt fines. Podien ser llargues al darrere i tapaven part dels cabells. Les anomenades toques catalanes es portaven molt enrere, i també es duien embolcallant els cabells i sense penjar. Les còfies o albaneques cobrien part del cap i eren de teles fines. Unit a la còfia, generalment es portava el trenat, que era una funda de roba, a voltes recoberta de cintes trenades, que cobria els cabells recollits en una trena llarga que penjava. A sobre de la còfia i del trenat es podia dur també la toca. Sobre el cap també es portaren les garlandes, molt gruixudes, farcides de llana o joncs, i també els rotlles, d’estructura semblant. Una variant d’aquests tipus d’ornaments de cap són les lligadures de corns. Aquestes tres lligadures es cobrien amb vel, i eren molt exagerades durant els primers anys de la segona meitat del segle. Una altra lligadura era el bonet alt de forma troncocònica, del qual penjava un vel. Per portar aquests adornaments les dones es recollien els cabells en crespines i gandalles, semblants a les anteriors però més llargues. Es portaven també les diademes, en realitat tires de cap fetes amb flors, cintes o brodades, i també n’hi havia de metalls nobles. Les calces no eren llargues com les d’home, però no se sap si eren de dos colors com aquelles, ja que en els documents no s’esmenta. Els borseguins eren utilitzats també per les dones, s’ajustaven molt als peus i es portaven amb tapins. Aquest era un tipus de calçat extern amb sola alta de suro, format, a la part superior, per dues pales lligades per un cordonet o una cinta sobre l’empenya; les pales i el recobriment lateral a l’altura de la sola eren de cuir, sovint llavorat, o de teixit, generalment vellut, i la part de la sola que tocava el terra era sempre de cuir. L’escarpí era un calçat ajustat i confeccionat amb teixit que també es portava amb els tapins per sortir al carrer.
Els teixits usats per la noblesa eren els mateixos del segle anterior: llanes fines importades o fabricades en el mateix reialme. El teixit de lli molt fi era utilitzat per a la roba interior, i les toques i tovalloles, per al cap. Les sedes que més s’usaven eren les fabricades a València, les importades de Sicília, que formava part de la Corona d’Aragó, i d’altres llocs d’Itàlia, com Gènova, Florència i Venècia, i les procedents del regne nassarita de Granada. D’aquest darrer venien els teixits amb decoracions de llaceries i estrelles, anomenats «d’estil de l’Alhambra», tècnicament lampàs amb fons de ras. D’Itàlia arribava el domàs —esmentat per primera vegada en la literatura i documents escrits catalans d’aquest segle—, que tècnicament era la combinació d’un ras positiu i un ras negatiu i podia ser ornamentat amb una trama decorativa d’or. Un altre teixit arribat d’Itàlia va ser el vellut llavorat, és a dir, amb decoracions. Aquestes decoracions podien anar a la part no peluda del vellut en el vellut ferronnerie, o anar a la part peluda i fins i tot tenir trames de decoració d’or i d’argent en forma d’anelles, com en el vellut anellat. El motiu decoratiu per excel·lència dels teixits italians del segle XV, i especialment dels velluts llavorats, era el tema de la magrana, que es representava de dues maneres: una magrana o carxofa encerclada pel contorn d’una magrana més gran, o el mateix dibuix però amb una tija corba pròpia de les línies de l’estil gòtic. El tema de la magrana es va estendre a tots els centres fabricants de seda i de vellut, i per això també es troben sedes valencianes amb aquesta decoració. Els colors dels teixits, especialment els llavorats, eren els foscos, sobretot vermells, granats, marrons i les seves variacions —com el color lleonat dels inventaris—, verds, blaus i negres. Aquest darrer color es va obtenir en aquest segle amb una intensitat especial per primera vegada, gràcies a l’aplicació de dos banys superposats de tint a la tela acabada de teixir: un de vermell de quermes (Kermes vermilia) i un de blau pastel (Isatis tinctoria L. ), dos dels tints més cars de l’Edat Mitjana. Tant les llanes de gran qualitat com les sedes van poder tenir un negre d’una lluentor i bellesa com no havien tingut fins llavors. Això va comportar que el color negre no fos només reservat per al dol, i que a la cort de Borgonya comencés a portar-se com a color de luxe i elegància, d’on va passar a altres llocs. El brodat, que podia ser de sedes policromes, or i argent, ornamentava les camises i també les cortapises del baix dels vestits, les bosses que es duien a la cintura, els cinyells, els guants i les lligadures. Un altre tipus d’ornamentació eren les randes, antecedent de les actuals puntes de coixí —les randes són esmentades en un dels vestits de la princesa Carmesina al Tirant lo Blanc. Les feien els randers, passamaners que treballaven el fil d’or i d’argent enrotllat en grans boixets metàl·lics sobre un coixí. Els vestits de sobre es continuaven folrant amb pells i també es rivetejaven deixant a l’exterior una part d’aquesta pell, a causa de la millora tècnica a què s’arribà en el tractament de pells peludes en aquest període.
A la taula que representa el guariment del rei Abgar del Retaule de Santa Clara (Museu Episcopal de Vic), de Lluís Borrassà, de 1414-15, es pot veure el rei Abgar amb una fopa ampla i llarga de teixit de seda llavorat amb decoracions de tipus vegetal del darrer estil de Lucca. Porta el coll alt i rodó de pell, i les boques de les mànigues llargues fins al colze també són rivetejades amb pell. Un dels cortesans del rei porta fopa amb coll alt de pell i amples mànigues amb boques que cauen. Les mànigues del gipó són llargues i cobreixen la mà, i al cap porta una diadema. Un altre cortesà du una clotxa de teixit llavorat sobre una ampla roba llisa; sobre l’espatlla, una mena de capero amb la caputxa caiguda i al cap, un bonet alt amb plomes al davant. Dels altres dos cortesans només es pot veure la lligadura; l’un porta capero de cresta i l’altre, capero amb la punta que creua per damunt del coll. Sant Sebastià, de la taula central del Retaule de Sant Sebastià (Museu Nacional d’Art de Catalunya), de Joan Mates, és representat com un cavaller del primer terç del segle: porta gipó de collar alt i ajustat i al damunt jubó de coll alt de seda llavorada amb la boca de les mànigues ampla. Es mig cobreix amb un mantell de seda llavorada folrat de tafetà de seda, el cap s’adorna amb diadema de pedreria, i calça sabates de polaines i esperons, com a cavaller. La Verge dels consellers (Museu Nacional d’Art de Catalunya), de Lluís Dalmau, ens mostra la gramalla distintiva dels consellers de Barcelona, de vellut llis folrada d’ermini, que es va mantenir fins a l’abolició del Consell de Cent. La taula de l’epifania del Retaule de l’epifania (Museu Episcopal de Vic), de Jaume Huguet, és un magnífic document sobre la moda masculina de mitjan segle —cal no oblidar que Huguet fou un dels pintors catalans que millor va reflectir les modes i els teixits del seu temps. El rei Melcior porta, com a home d’edat, gonella llarga i al damunt fopa de vellut llavorat amb el tema de la magrana, folrada i rivetejada amb pells, i amb cinyell del qual penja una bossa brodada. Un altre rei du sobre el gipó una roba de teixit llavorat prisada, folrada i rivetejada d’ermini, ajustada a la cintura per un cinyell, amb mànigues que s’obren a la sisa i pengen lateralment; es cobreix el cap amb un bonet cònic amb toca a la base embolcallada a la manera d’un turbant, i calça estivals i galotxes. El tercer rei porta gipó ajustat de teixit llis negre —que no és color de dol— amb mànigues de sisa frunzida a la moda borgonyona; el cap es cobreix amb capero del mateix teixit lligat al voltant de la cara, i calça borseguins de punta llarga i galotxes. Els acompanyants dels reis porten gipons semblants. Dos duen huca curta i prisada al damunt, es cobreixen amb bonet troncocònic amb toca a la manera de turbant, amb còfia i amb bonet troncocònic i roda. Tots porten calçat amb llargues puntes. La taula central del Retaule de Sant Abdó i Sant Senén (Terrassa, església de Santa Maria), del mateix pintor, presenta els dos sants vestits a la moda al voltant del 1460. Sant Abdó porta camisa frunzida a l’escot, gipó negre amb mànigues amb obertures que deixen veure la camisa i roba amb mànigues penjants des de la sisa i amb tall en el centre per deixar passar el braç; al damunt, capa curta de seda llavorada amb la magrana cordada sobre l’espatlla dreta i, cobrint l’espatlla i el braç esquerre, capero molt ampli amb punta travessant el pit i calces solades amb esclops baixos. Sant Senén també vesteix camisa, gipó amb el mateix tipus de mànigues amb obertures, roba de vellut llavorat amb la magrana amb mànigues penjant des de la sisa i tallades en el centre; al cap, gorra de volta sencera, i calça borseguins. Ambdós personatges presenten unes espatlles exagerades aconseguides mitjançant muscleres interiors. La taula que representa sant Agustí escoltant la predicació de sant Ambrós del Retaule de Sant Agustí (Museu Nacional d’Art de Catalunya), del mateix pintor, ens mostra sant Agustí i els seus companys amb vestidures llargues, com correspon a la seva condició de persones doctes. Porten llobes llargues, de les quals surten el coll i les mànigues del gipó, i van amb bonets, gorres de volta sencera i capero de cresta i carmanyola. A la taula del festí d’Herodes, del Retaule de l’Església de Sant Joan Baptiste de Lleida (Museu Nacional d’Art de Catalunya), de Pere Garcia de Benavarri, vers el 1475, es pot comprovar l’arribada de modes d’influència italiana en el vestit masculí. EI rei Herodes porta gipó amb mànigues bollades que permeten que la camisa surti formant bollats. La roba és de vellut llavorat i la fopa, de plecs regulars, té la cintura baixa. El cap és cobert amb gorra de volta sencera. Els músics també porten gipons amb mànigues bollades, es cobreixen amb bonets i també amb la carmanyola rodona i ajustada a la part superior del cap. La taula que representa santa Isabel visitant els malalts del Retaule de Sant Bartomeu i Santa Isabel (catedral de Barcelona), de Guerau Gener, vers el 1401, mostra el vestit de dona del començament del segle. Santa Isabel porta una fopa llarga i ampla de seda llavorada amb dibuixos encara trescentistes; els cabells són recollits amb un trenat i la toca cau damunt l’espatlla. Les seves dames també van amb fopes d’amples mànigues i coll alt, i s’adornen el cap amb diadema de flors. Una de les dames que és darrere el rei Abgar del Retaule de Santa Clara, de Borrassà, ja esmentat, porta mantonet i al cap lligadura de corns amb els cabells recollits en dues crespines damunt de les orelles. Un altre personatge femení porta una toca que cobreix totalment el cap i l’escot, una forma de lligadura que havia variat molt poc d’ençà de l’època romànica. La Mare de Déu de la Verge dels consellers du el mantell rivetejat amb una tira brodada, que a la part baixa forma una cortapisa. Santa Eulàlia va amb gonella, sobre la qual du una roba llarga i ampla de vellut llavorat folrada i rivetejada d’ermini, amb mànigues que pengen des de l’espatlla i amb tall al centre, per on surt el braç. En el festí d’Herodes del retaule de l’església de Sant Joan Baptista de Lleida, ja esmentat, Salomé porta una camisa escotada amb punta i al damunt cos i verdugat de vellut llavorat amb el tema de la magrana amb tija corbada. Les mànigues del cos són bollades i lligades amb una cinta per ajustar-les entre bollat i bollat de la camisa, de la qual penja el puny en forma triangular. L’escot té un collar trenat tot al voltant; els cèrcols del verdugat són coberts per un teixit de seda llisa, cobreix el cap amb una còfia i recull els cabells amb un trenat. La reina Herodíades porta un vestit molt semblant. Les dames de la cort vesteixen també cos i verdugat de teixit de vellut llis; el cos té escot quadrat i forma pitrera, i fins i tot una du cordonet per ajustar-la, cosa que permet de veure millor que a la figura de Salomé com s’ajustava el cos. Tant pel que fa al vestit masculí com al femení aquesta taula és il·lustrativa de les diferències dels personatges de la cort quant al luxe: només els personatges reials porten vellut llavorat amb or, teixit de preu molt elevat; els altres —dames, músics— vesteixen amb teixits rics, però llisos. El Retaule de Sant Esteve (Museu Nacional d’Art de Catalunya), dels Vergós, vers el 1493, permet de veure la indumentària de dona de la fi del segle en dues de les seves taules: la que representa la princesa Eudòxia davant la tomba de sant Esteve i la del naixement de sant Esteve. A la primera taula, la princesa porta una roba de vellut llavorat anellat amb or i amb una enorme magrana amb tija corba com a decoració. L’escot és decorat amb randes aplicades, i la lligadura és un bonet alt troncocònic amb un vel al damunt. La taula del naixement de sant Esteve mostra les dones de la noblesa en un interior: porten camisa blanca, sobre la qual vesteixen la gonella de màniga llarga i ajustada; al damunt, la roba amb escot amb punta, mànigues curtes que deixen veure les de la gonella i cintura alta i cenyida amb un cinyell. Les dones de més edat porten al cap toques que els cobreixen fins i tot el coll, i les més joves duen els cabells solts o coberts amb còfia i trenat.
La indumentària de les classes populars era semblant a la de la noblesa. L’home portava la camisa i les bragues com a roba interior, el gipó, i al damunt el jubo o la roba, la qual es podia dur oberta i amb els laterals plegats cap amunt per facilitar els moviments. Els induments d’abrigall eren la capa, el mantell, la clotxa i el tabard. El cap es cobria amb toques que l’embolcallaven, inspirades en les àrabs, i amb capells. Les calces eren sovint solades i encara es portaven els antics tubrucs. El calçat tenia la mateixa forma que el de la noblesa, però sense puntes exagerades. El vestit femení constava de camisa i gonella a sobre ajustada amb un cinyell de teixit a la cintura, que deixava sortir les mànigues de la camisa; podia ser plegada i amb escot en punta. A sobre es portava la roba, sovint amb màniga curta per deixar veure les mànigues de la gonella. Les peces d’abrigar eren la capa, el mantell, el tabard, la clotxa, el mantonet i el mantonet de tres panyos. El cap es cobria amb toques penjant o de forma rodona tot embolcallant-lo, i el trenat recollia els cabells al darrere. El calçat era pla i cobria l’empenya. Els teixits eren els mateixos que s’havien utilitzat al segle anterior. Quant a les llanes es van usar la burell, la bifa i també la bruneta, de color fosc o negre que no aconseguia els negres brillants i intensos de les llanes de qualitat. Altres teixits eren de lli i de cotó, com la cotonina. Entre la societat que no pertanyia a la noblesa també hi havia diferents maneres de vestir, per bé que certes formes podien ser semblants. Així, els menestrals no vestien de la mateixa manera que els camperols, sinó millor, i la burgesia que formava els gremis i també els mercaders vestien molt millor, semblant a la noblesa. Les normatives que hi havia sobre l’ús de certes peces de vestir i sobretot sobre els teixits emprats per confeccionar-les, permetia de distingir molt bé els diversos estaments i marcar clarament les diferències amb la noblesa —la qual, com més es va estendre el luxe, més va refermar. El pelegrí de la tomba de sant Esteve de la visita de la princesa Eudòxia a la tomba del sant, del Retaule de Sant Esteve, de la família Vergós, del final del segle, mostra la manera de vestir de les persones més humils: porta gipó, capa curta, bonet, calces i estivals molt simples i senzills. La taula de Jesús i la Samaritana del Retaule de la transfiguració (catedral de Barcelona), de Bernat Martorell, vers el 1445, permet de veure el vestit de dona de la menestralia. La samaritana porta una camisa i a sobre una gonella de teixit llis, plegada i amb escot en lleugera punta; les mànigues s’obren a l’alçada del colze i permeten de veure les de la camisa. Un cinturó d’un teixit semblant al de la camisa cenyeix la gonella a la cintura. El cap es cobreix amb una toca embolcallada a la manera dels alharems àrabs, porta calces vermelles, dels mateixos colors que les d’home, i als peus borseguins.
La indumentària militar va continuar utilitzant damunt la camisa la cuirassa, que recobria totalment el cos de plaques metàl·liques. Per bé que al començament del segle el cos es cobria amb Thuca, a mitjan segle la cuirassa es portava sense cap vestit al damunt, tal com es pot veure al sant Jordi de la taula de Sant Jordi i la princesa (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Al cap es portava una mena de gorra o còfia per protegir-lo del contacte directe amb el casc de metall.
La indumentària litúrgica tenia les mateixes peces, fixades en segles anteriors. Els laterals de la casulla es van escurçar més, la capa pluvial formava un capero ample i la mitra es va fer molt alta. Encara que s’utilitzessin teixits hispanoàrabs per fer els ornaments litúrgics, el teixit preferit va ser el vellut llavorat amb el tema de la magrana. Els induments litúrgics es decoraven amb brodats de pintura a l’agulla, és a dir, brodats figurats amb sants i escenes de la vida de sants o de Jesús i la Mare de Déu, amb sedes policromes i or sobre una base de lli. La tècnica del brodat pictòric, en aquest temps, va aconseguir una gran perfecció i un gran realisme. La taula abans esmentada del Retaule de Sant Agustí, de Jaume Huguet, mostra la indumentària d’un bisbe —sant Ambrós— amb capa pluvial de vellut llavorat amb or amb el dibuix de la magrana i escapulari brodat, i mitra alta brodada amb llargues ínfules. La taula del Retaule de Sant Esteve, de la família Vergós, mostra l’escultura jacent del sant damunt del seu sepulcre. Va vestit amb l’alba i al damunt porta la dalmática de diaca de vellut llavorat, amb els ornaments dels punys i el baix dels faldons d’un altre teixit de vellut llavorat de dibuix diferent, encara que ambdós amb el mateix tema de la magrana. El tern de la Germandat de Sant Jordi (Barcelona, capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat), del tercer quart del segle, és un dels conjunts litúrgics més importants d’aquest temps fet de vellut italià llavorat amb or. És decorat amb el tema de la magrana i adornat amb brodats pictòrics, atribuïts al brodador barceloní Antoni Sadurní.