Al segle XX van tenir lloc una sèrie de fets que van canviar el vestit i les formes de producció. Un dels canvis més importants de la historia del vestit de dona va ocórrer a la dècada del 1920, quan la dona es va treure, sembla que definitivament, la cotilla, es va escurçar les faldilles i es va tallar els cabells, amb què trencà els tabús del vestit mantinguts durant segles. En la dècada del 1960, la dona va arribar a mostrar no només les cames sinó també les cuixes, i va eliminar encara més tots els tabús sexuals relacionats amb el fet de mostrar les cames. L’home va tornar a esdevenir un subjecte de la moda i va tornar a introduir el color, les exageracions i la fantasia en la seva indumentària, després de cent-setanta anys d’haver-los abandonat. La moda abandonà molt el caràcter artesanal per esdevenir una moda industrial amb el prêt-à-porter, disseny industrial aplicat al vestit amb el qual es fa confecció seriada de qualitat. A partir de les dècades del 1980 i 1990 la moda ha esdevingut una autèntica indústria, tot i que es reconeix com mai el seu caràcter de disseny i la importància de l’autor d’aquest disseny.
Noucentisme i art déco. Canvis fonamentals en la indumentària femenina
Durant el segon i el tercer decennis del segle XX, la moda va ser deutora de la francesa arreu, com havia passat al segle anterior. El 1919 es va obrir a Barcelona la primera casa d’alta costura pròpiament dita, la de Pedro Rodríguez, que va iniciar la carrera amb l’obertura d’una casa taller on passava la col·lecció amb una model al natural, com les cases de costura de París.
La indumentària d’home dels primers deu anys de segle va ser la consagració definitiva del vestit amb jaqueta, anomenada americana, que es podia dur encreuada. Aparegué el plec del pantaló, que va permetre que fos més ajustat i va guanyar en comoditat. La corbata va adoptar la forma actual. Com a abrigall, a part de l’abric, s’usà la gavardina, més lleugera i còmoda. El cap es cobria amb el capell de feltre. Les classes menestrals i treballadores van abandonar de mica en mica la brusa a favor de l’americana, per la seva comoditat i també com a signe d’igualtat. El 1910, Joan Rabat fundà la Sastreria Rabat, una de les sastreries de Barcelona de més renom. En una fotografia d’Eugeni d’Ors, vers el 1914, a la Fosca es veu un tipus d’indumentària d’home constant durant una part del segle: americana, pantaló i corbata foscos i capell de feltre.
La indumentària de dona va fer, durant els deu primers anys del segle, un pas vers la comoditat. La cotilla no era tan ajustada, el vestit es va tornar recte i la cintura va pujar del seu lloc natural. La faldilla es va escurçar i permetia de veure el peu. La cua només es va conservar en alguns vestits de nit i en els de núvia. La màniga japonesa, sense sisa, es va adoptar per al vestit femení, així com la forma oberta amb un tall al davant de la faldilla, inspirada en el quimono, per facilitar de caminar. El vestit sastre es portava amb jaquetes llargues que recorden les americanes masculines i cada vegada amb menys adornaments, amb què se cercava la màxima simplicitat. Els capells, grans en començar la dècada, es van fent cada vegada més simples i petits. La indumentària presentava a Catalunya encara fortes diferències entre classes socials, i no totes van seguir la moda, com era comú a les classes burgeses europees. El Retrat de Dolors Vidal, de Ramon Casas, del 1911 (Museu Nacional d’Art de Catalunya-Museu d’Art Modern), mostra el vestit sastre amb jaqueta de forma d’americana d’home i els capells grans del començament de la dècada.
Als anys vint el vestit masculí va evolucionar cap a formes més còmodes. L’americana es va escurçar i es va cenyir als malucs, i l’armilla fou substituïda pel pul·lòver de punt. La corbata i el llacet s’usaven indistintament. Va aparèixer la trinxera, una mena de gavardina amb canesú i botons de bola. Els teixits de xeviot s’utilitzaven per fer vestits d’home. Pel que fa a la roba interior, els calçotets es van escurçar i la samarreta imperi amb tirants va substituir la de cos sencer. En una fotografia de Josep Carner i Jaume Bofill i Mates, feta cap al 1920, es veu un vestit masculí que ha canviat poc, i cal remarcar l’ús del coll dur separat de la camisa.
La dècada del 1920 és un dels moments més importants en la història del vestit de dona. La dona va trencar molts tabús de la seva indumentària. Es va treure novament la cotilla, com havia fet cent vint anys abans, però a més va trencar altres tabús, com és el fet d’escurçar les faldilles i ensenyar les cames per primera vegada en el vestit occidental i, finalment, tallar-se els cabells curts. La dona va adquirir una forma recta, andrógina, va substituir la cotilla per una faixa elàstica i va aguantar els pits amb sostenidors plans. Va aparèixer la combinació, que és la unió del tapacotilla i l’enago, i la roba interior es feia de crep de Xina, que tenia molt més caient que el cotó. El vestit era una camisa tirada o amb la cintura als malucs; tant els vestits de carrer com els de nit tenien la mateixa forma, només variaven els teixits: els vestits de nit eren brodats amb pedreria amb temes decoratius art déco. Els abrics eren tirats i van agafar la forma dels masculins. El capell era de campana. Les mitges de seda eren de color carn per simular que no se’n portava i les sabates eren de taló.
Entre les modistes barcelonines cal esmentar Anita Monrós, Maria Molist, que continuà la seva trajectòria, i Asunción Bastida, que el 1926 obrí la seva casa d’alta costura. L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 serví per donar a conèixer la moda feta a Catalunya. Hi participaren els sastres afiliats a La Confianza, entre els quals Joan Rabat tingué un primer premi amb un frac i diverses mencions per altres peces. Pedro Rodríguez presentà la seva col·lecció al Palau Nacional.
Els anys trenta, quaranta i cinquanta. La consolidació de l’alta costura a Catalunya
L’alta costura va ocupar un lloc important en la moda a Catalunya durant aquestes tres dècades amb creacions pròpies, però fou sempre deutora dels dictats i canvis de la costura parisenca. El 1935, Cristóbal Balenciaga, queja tenia cases de costura a Sant Sebastià i Madrid, amb el nom d’EISA, n’obrí una a Barcelona amb el mateix nom. Durant la Guerra Civil totes les cases d’alta costura barcelonines van tancar, i es van tornar a obrir un cop acabada la guerra, el 1939. En el món de la confecció hi havia diversos nivells. Primer de tot, l’alta costura, que llançava els canvis de la moda i treballava a mida per a una clientela elitista; un altre client de l’alta costura eren els professionals de la moda —creadors de costura, modistes o magatzems de confecció—, que anaven a veure les col·leccions i compraven les glassetes dels models per reinterpretar-los. En segon lloc, les modistes, que adaptaven la moda a mida per a la clientela, a partir de glassetes, patrons o revistes. En últim lloc, la confecció seriada industrialitzada amb tractament manual, de teixits, tall i confecció d’escassa qualitat. La indumentària masculina es basava en el mateix sistema, amb l’excepció que els sastres de prestigi no feien les presentacions de col·leccions que feien els modistes —cal assenyalar que els figurins de La Confianza contribuïren a la difusió de l’alta sastreria.
La crisi econòmica mundial dels anys trenta menà a un tipus d’indumentària, especialment la de dona, menys innovadora que la de la dècada anterior. D’altra banda, els canvis polítics i l’arribada al poder dels feixistes a Itàlia, Alemanya i Espanya portaren a una militarització del vestit d’ambdós sexes —d’espatlles amples aconseguides amb muscleres interiors. El vestit d’home va prendre un caire més esportiu per influència del cinema nord-americà. L’americana s’allargà, els abrics eren amples i gruixuts i els capells eren de feltre amb ala flexible.
Quant a la indumentària de dona, la cintura va retornar al seu lloc natural, la faldilla es va allargar i es marcava el bust. El gènere de punt va començar a utilitzar-se en el vestit femení per influència de Coco Chanel. El vestit sastre portava grans muscleres i es va militaritzar. Va començar a portar-se el pantaló. Els abrics es van fer amples i sovint eren tres quarts, i també s’usava molt la gavardina. Els capells eren petits, però durant la Guerra Civil espanyola el capell gairebé es va deixar de portar. També es portaven boines. Els vestits de nit, de gasa, eren llargs i fets al biaix per influència de l’obra de la coutourier francesa Madeleine Vionnet, amb grans escots a l’esquena. La diferenciació entre el vestit proposat per l’alta costura i el vestit que portava la majoria de les dones al carrer era molt evident.
Als anys quaranta, la Segona Guerra Mundial va fer recular l’alta costura francesa fins al 1945. A Catalunya, a part de les antigues cases que reobrien, se’n van obrir de noves: Carmen Mir (1940), Manuel Pertegaz (1942), Rosser (1947) i Pedro Rovira (1948). També va treballar a Esparreguera el modista Joan Llongueras. El 1942 la firma de complements de marroquineria Loewe va obrir casa a Barcelona. El 1940 es va crear a Barcelona la Cooperativa de Alta Costura, sota la presidència de Pedro Rodríguez, que unia diferents creadors i que presentaven semestralment una selecció de les seves col·leccions al Salón de la Moda Española, a un públic professional de modistes; el primer saló tingué lloc a la cúpula del cinema Coliseum de Barcelona, i després es traslladà a l’Hotel Ritz. Dels primers vint socis fundadors en restaren els que es van anomenar «els cinc grans»: Rodríguez, Bastida, El Dique Flotante, Santa Eulàlia i Pertegaz, durant els anys quaranta i cinquanta. Malgrat l’estat en què va quedar el país després de la Guerra Civil, l’alta costura tingué una important clientela formada per la societat enriquida amb la nova situació. El bloqueig imposat a Espanya pels vencedors de la Segona Guerra Mundial contribuí a la importància de l’alta costura espanyola.
Durant la dècada dels quaranta la indumentària d’home rebé una forta influència americana i es va fer més esportiva: les americanes continuaren portant les espatlles amples, els pantalons eren rectes i la camisa es podia substituir per un polo de punt. L’abric anomenat montgomery fou molt usat, així com la gavardina, i el capell va anar desapareixent gradualment. En el vestit de dona s’observen dues etapes diferenciades. La primera arribà fins al 1946 i es caracteritzava per l’ús de muscleres a les espatlles, la faldilla llarga just tapant els genolls i l’ús de capells alts, anomenats, com els pentinats, arriba España. Els vestits de rüt cercaren d’imitar formes del segle XIX, que recorden els polissons o els colls del segle XVII. La segona, a partir del 1947, començà amb la influència del nevo look de Christian Dior: la cintura era estreta i el bust quedava molt marcat; les faldilles eren llargues i estretes o amples sostingudes per uns enagos anomenats can-can, i les sabates duien taló d’agulla. Quant al teixit, s’adoptà la poliamida 66, o niló, descoberta el 1938-39 en la confecció de mitges.
Durant els anys cinquanta el niló es va estendre en la fabricació de peces d’indumentària, tant d’home (camises) com de dona (vestits, vestits de nit de tul il·lusió, enagos, roba interior, mitges, etc. ). El vestit d’home continuà sent molt convencional, i es van introduir els shorts o pantalons curts en la indumentària esportiva. També va començar a aparèixer una moda jove, amb l’ús de les caçadores de pell. L’estructura del vestit de dona era la dels darrers anys de la dècada anterior. La moda volia ser elegant, sofisticada i convencional. A la segona meitat de la dècada, la moda va tendir cap a formes geomètriques (línies trapezi i sac) o cap a una idea de moda jovenívola, amb l’ús de shorts, pantalons i jerseis ajustats. La moda va assimilar ràpidament l’ús de les fibres elastòmeres, especialment la licra, per a la confecció de pantalons i vestits de bany de dona i d’home.
Vers la fi de la dècada del 1950 va aparèixer un nou concepte de fabricació de moda que no seguia les normes de l’alta costura: es tracta de peces fetes en petites seriacions, i hi van destacar, a Barcelona, Antonio Meneses, que va obrir casa el 1958, i Josep Ferrer, el 1959.
Els anys seixanta i setanta. Un nou concepte de moda. El prêt-à-porter
Els anys seixanta van ser un període d’expansió econòmica, en què hom es va allunyar dels fonaments culturals i es va crear la contracultura —la qual va portar al Maig del 68 i a tot el moviment juvenil. La joventut es va convertir en protagonista dels esdeveniments. Va ser el moment de la contracultura, que en el vestit es va traduir en la contramoda. La indumentària va esdevenir totalment informal; el moviment hippie va apostar per la llibertat total en la manera de vestir, amb elements del vestit oriental, mentre recuperava arrels populars pròpies amb l’estètica folk. Les experiències artístiques com l’op-art es van reflectir en el vestit cap al 1965, quan es buscaven noves experimentacions en la indumentària mitjançant la utilització del plàstic i del metall; la forma del vestit va esdevenir geomètrica i gairebé futurista a partir dels viatges espacials; el pop-art hi va aportar els colors llampants. La Revolució Cultural xinesa del 1966 va inspirar la «línia Mao», amb el vestit de coll alt i sense solapes per a ambdós sexes. El moviment beatnick va introduir l’ús del pantaló texà per a tots dos sexes, ja que aquest va ser el gran moment de l’ús del pantaló per la dona. A partir del 1969 la moda oficial va adoptar els elements del vestit contestan, i d’aquesta manera va perdre la càrrega corrosiva.
El vestit d’home va trencar totes les normes de serietat i discreció. El vestit informal fou adoptat i comportà el desús de l’americana i de la corbata, i la utilització dels mocadors de coll i dels moneders penjats. L’home va tornar al color i a la vistositat que havia perdut des de feia un segle i mig i, a més, adquirí una llibertat de vestir que no havia tingut mai. Quant al vestit femení, a París, André Courrèges va crear la minifaldilla el 1964, una autèntica revolució en la forma de vestir, que el 1967 fou presentada al Boccacio de Barcelona, centre de la gauche divine. El pantaló va ser un altre element del vestit femení que ja no s’abandonà. Josep Ferrer va ser un dels grans difusors d’aquesta peça per a la dona, tant en vestit informal, sastre o de nit. La utilització de la roba interior femenina va disminuir, com a conseqüència dels moviments feministes, i els sostenidors deixaren de ser utilitzats per les noies més joves. El 1969 va aparèixer la maxifaldilla, que tenia també una càrrega contestaria, ja que era la utilització per al dia d’una faldilla reservada al vestit de nit. Antonio Meneses va ser un dels difusors més importants d’aquesta peça.
Durant la primera part dels anys seixanta l’alta costura a Catalunya visqué un bon moment. La Cooperativa d’Alta Costura amplià el nombre dels membres amb l’entrada de Carmen Mir i Pedro Rovira. A més, gràcies a l’ajut estatal l’alta costura es presentà a l’Àsia i Amèrica, d’on arribaven moltes comandes, però la manca d’infraestructura industrial i comercial que aquestes cases patien va fer que les comandes no es complissin. El 1960 els sastres van organitzar el I Certamen de la Moda Masculina, on es va presentar l’alta sastreria, a Barcelona; les presentacions es van fer alternativament a Barcelona i Madrid. Destaquen sastres com Tous, Deulofeu i Ignasi Ribes, establert a Sabadell. La dècada del 1960 va aportar un fet cabdal en la història del vestit: la moda industrial. L’alta costura rebé un cop mortal per bé que continuà existint arreu. El nou sistema de producció de la moda va ser el prêt-à-porter, és a dir, la confecció seriada a partir d’un disseny i amb teixit i confecció de qualitat. El modista fou substituït per l’estilista, que feia el disseny. El disseny italià, emparat per una forta indústria tèxtil, es va posar al davant d’aquest sistema de producció. L’alta costura francesa la va adoptar per sobreviure, però l’alta costura espanyola no tenia infraestructura industrial i per bé que intentà d’adaptar-s’hi no sempre va obtenir bons resultats. Seguint aquestes noves tècniques de producció el 1964 es va presentar al Teatre del Liceu la primera col·lecció de Moda del Sol, que agrupava diferents fabricants tèxtils que es van associar per crear col·leccions en sèrie de qualitat —amb Josep Maria Fillol com a estilista. El centre de disseny de la marca durant els anys següents va ser sempre Barcelona. En aquesta ciutat, durant aquesta dècada, es van establir diverses firmes de prêt-à-porter: Margarita Nuez, el 1965; Andrés Andreu, el 1966, i Toni Miró, el 1967, amb la botiga Groc. En la confecció en sèrie, tant de qualitat —com el prêt-à-porter—com de grans seriacions, s’usaven fibres sintètiques com els poliesters, el polipropilè, etc.
El 1970 va sorgir la moda unisex, de durada curta. Els primers anys setanta van ser continuadors de les modes introduïdes durant la dècada anterior, especialment a l’estat Espanyol, on van fer eclosió el 1972. L’economia mundial va entrar en recessió amb la crisi del petroli, i la moda va tendir cap a formes més convencionals que les de la dècada anterior, encara que molts dels avenços de la moda van continuar, com ara la màxima comoditat del vestit d’home i la igualtat de l’home i la dona com a objectes de la moda. Toni Miró va fer col·leccions per a home i dona alhora. La moda va tendir cap a formes més clàssiques mitjançant les línies retros o inspiracions en èpoques passades, com els anys vint i trenta. El vestit de dona va passar de la maxifaldilla a la minifaldilla fins a mitja cama amb formes clàssiques i convencionals. El 1977 aparegué la moda punk, que reflectia una forta agressivitat, amb la difusió de caçadores i pantalons de cuir. El 1979 la moda new wave s’inspirà en els anys cinquanta. El teixit texà fou utilitzat no solament per fer pantalons sinó vestits sencers, amb una gran difusió. Un altre teixit molt usat va ser el gènere de punt, amb el qual es fabricaven vestits sencers, que feien més còmodes les formes convencionals del vestit de dona. Joaquim Verdú va començar en aquest temps les seves magnífiques creacions de punt.
Durant la dècada del 1970 moltes cases d’alta costura, com Bastida i Rodríguez, hagueren de tancar; d’altres es van haver de transformar en cases de prêt-à-porter, com Pertegaz i Carmen Mir. Alguns estilistes de petites sèries esdevingueren membres convidats de la Cooperativa d’Alta Costura, com Ferrer, Meneses, Andreu i Margarita Nuez. El prêt-à-porter de firma va ser el disseny industrial aplicat a la moda, en el qual la influència del disseny italià va ser molt important. Durant els anys setanta s’obriren firmes de confecció seriada de qualitat, com Roser Mareé (1971) i José Tomàs (1977). Algunes d’aquestes firmes van fer vestit d’home i de dona. D’altra banda, es tendí a passar les col·leccions en passarel·les col·lectives, i a la creació de salons de moda més o menys regulars.
Els anys vuitanta i noranta. La gran difusió dels salons de moda i l’extensió del disseny aplicat al vestit
La dècada dels vuitanta va ser una època de crisis econòmiques, que va començar amb una etapa armamentista que es va reflectir en les amples espatlles dels vestits d’home i de dona. Pel que fa al vestit d’home, retornaren formes més convencionals al costat de formes totalment agosarades, com l’intent de retorn a l’ús de la faldilla. El vestit de dona tornà a introduir la minifaldilla des del 1981, encara que coexistiren diferents llargades durant tota la dècada. Les fibres elastòmeres s’adaptaren al vestit exterior, en vestits que marcaven i accentuaven les formes del cos. Al costat d’aquestes fibres es revaloren les fibres naturals, com el lli, el cotó o la seda. La moda japonesa influí en les formes soltes i les peces sobreposades. Les formes clàssiques, especialment per als vestits de nit, retornaren als millors moments de l’alta costura. El color negre esdevingué el més utilitzat per totes les edats i per a tota mena de vestits. El Ministeri d’Indústria i Energia, a través del Pla d’intangibles, creà el Centre de Promoció de Disseny i Moda, per ajudar la indústria tèxtil i el disseny de moda i per difondre la moda arreu amb la marca Moda de España. Obriren casa a Barcelona Eduard Bosch, Teresa Ramallal, Purificación García (1981), Pedro Morago (1982), Jordi Cuesta (1983), i Tocut, una marca que ha tingut una gran difusió. A la fi de la dècada Josep Ferrer va tancar l’empresa. Un altre fenomen important de la dècada dels vuitanta fou el període «del disseny de moda», i la gran quantitat d’escoles de moda que s’obriren per tot Catalunya.
Durant els anys vuitanta la moda es difongué mitjançant els salons, presentats amb freqüència semestral. Els primers anys el saló de més renom va ser el de Moda del Mediterráneo, que posteriorment es transformà en Saló Gaudí, que, amb alguns canvis, es continua celebrant.
Durant la dècada dels noranta es manté el color negre; en el vestit de dona la minifaldilla continua convivint amb faldilles de llargades diferents i les formes dels vestits es fan molt ajustades. En el vestit masculí conviuen les tendències clàssiques amb les esportives. Es forma el grup MODA-FAD dins del FAD, que és una forma de reconeixement de la moda dins del disseny. Algunes de les firmes que havien obert durant els anys setanta i vuitanta han tancat, mentre altres s’han mantingut amb gran renom, com és el cas de Toni Miró. Noms de la dècada del 1990 són Lydia Delgado i la marca Armand Bassi. Cal esmentar un fenomen de la moda en sèrie de la dècada dels noranta: l’aparició de marques de qualitat mitjana que canvien les col·leccions cada dos mesos i venen a preus força assequibles dissenys mitjans amb gran èxit de públic. Aquestes marques arriben a ser multinacionals amb botigues en diferents ciutats europees, com és el cas de la marca catalana Mango.
La moda dels anys vuitanta i noranta és molt diversa i presenta moltes tendències diferents, amb la qual cosa es té la sensació que tothom pot vestir com vol, però en realitat és totalment dirigida. Amb dos anys d’antelació es decideixen els fils que s’utilitzaran, així com els colors; amb un any, els teixits, i amb mig any es presenten les peces ja fetes segons unes tendències donades. Allò que fa que sembli que la moda és molt diferent és que les propostes són molt diverses i cobreixen tot el ventall d’opcions que desitja el client, des de les més atrevides fins a les més clàssiques —i això és el que fa que sembli que tothom es vesteix com vol El disseny es pot fer avui per ordinador, així com el tall industrial de les peces, però això no implica que la moda no pugui ser a més d’indústria una forma d’aplicació del disseny a la vida quotidiana, com a art efímer que es posa i desapareix a causa de la velocitat amb què canvien les formes i els dissenys.