Tot i que en l’actualitat és difícil poder veure a Catalunya algun exemple d’aquest tipus d’arquitectura efímera, sembla que els primers envelats sorgiren cap a la segona meitat del segle passat. Foren construccions que basaven la seva tecnologia en el món mariner de la navegació a vela i en el protagonisme indiscutible del nus. En la seva construcció intervenien materials com la tela, la fusta i la corda. I en la seva creació i instal·lació participaven, a més de l’envelador, el fuster, el decorador, el cadiraire i l’instal·lador del sistema d’enllumenat. Així, sovint la instal·lació d’un envelat comportava la feina de sis a vuit persones al llarg de quatre a sis dies, segons les dimensions que tingués. Era habitual que un envelador de renom muntés al llarg de l’any uns trenta o quaranta envelats. Era freqüent, en el cas dels enveladors catalans, el desplaçament fins a València i l’Aragó.
Les característiques pròpies de l’envelat han afavorit el seu ús dins l’àmbit de l’oci i l’espectacle, i més concretament de les festes majors, com a espai eminentment lúdic.
L’origen mariner de l’envelat rau bàsicament en la tècnica i els materials que s’utilitzaven, és a dir, pals, cordes (sirgues i perigalls), nusos, politges, teles, ancoratges, que són traslladats a l’àmbit de l’envelat, on són complementats amb elements com la bastida de drassana, estructures de fusta lligades amb corda i sense la presència de claus. Aquesta estructura no es recolza, a diferència del tendal, sinó que es penja; així pot prescindir de suports interiors i oferir un gran espai interior amb un sostre horitzontal i lleugerament uniforme.
Quant a l’ornamentació, l’envelat pren molts elements de l’arquitectura no efímera. Així, era freqüent el recurs mimètic i evocador d’espais luxosos de palaus o teatres. Vinyals, creador de nombroses decoracions del Teatre del Liceu, introduí en els envelats de Catalunya, i més concretament en els de Barcelona, les decoracions pròpies dels salons d’estil imperi francesos. Ja al començament del nostre segle, l’envelador Baliarda, des de Granollers, introduí les decoracions que reproduïen el protagonisme de grans cortinatges policromats, alhora que la nissaga d’enveladors Viada des de Mataró, feia també les propostes decoratives més innovadores de l’envelat. Paral·lelament a l’evolució de la decoració de l’envelat al llarg dels segles XIX i XX, també va evolucionar el sistema d’enllumenat, que, partint de les espelmes, evolucionà vers l’ús de l’acetilè, el gas i, finalment, l’electricitat, que desterrà, amb la seva potència, els miralls de l’interior dels envelats. Així mateix, el cadirat evolucionà, havent començat com un element que en un principi aportava el mateix espectador, per ser finalment un element propi de l’envelat, que, a mesura que avancen els segles XIX i XX, ofereix un ampli ventall de solucions. Cercant oferir un major confort i pautant alhora els diferents àmbits que oferia l’envelat, el cadirat podia ser luxós i confortable, destinat a les autoritats polítiques i a la representació de les classes socials més poderoses, ubicat en un lloc generalment enlairat respecte del nivell del terra, com si fossin llotges, o bé senzill, com el cadirat dels músics o bé el destinat al públic en general. D’una manera paral·lela, també evolucionà el cobriment del terra de l’envelat: era cobert inicialment amb catifes i després amb fusta.
L’envelat es va consolidar com a espai aglutinant de la festa on es desenvolupaven tota mena d’actes, des del ball, el concert, la representació teatral, el sopar, la prova esportiva (boxa, ciclisme, gimnàstica...), la celebració religiosa o la cursa de braus. El seu establiment va comportar la delimitació d’actes fonamentals de la festa en espais tancats, actes que fins aleshores s’havien celebrat en carrers i places, en definitiva, en espais oberts. Així, en moltes poblacions de la costa, gràcies al coneixement de la tecnologia del món del mar i a la participació dels mestres d’aixa o calafatadors, començaren a aixecar-se tancaments laterals a les places o els carrers per afegir-hi més tard el sostre, que tancava així l’espai de la festa. Era l’envelat o el palau dels tendals, segons paraules de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.
L’envelat, com a exemple d’arquitectura efímera i, per tant, de vida limitada, fou concebut com una construcció de muntatge i desmuntatge fàcils i alhora de transport fàcil i lleuger, fets que determinaren la seva estètica i funció específiques.
Però després de més d’un segle de protagonisme indiscutible a les festes majors dels nostres pobles, a la dècada dels seixanta s’inicià el declivi de l’envelat, quan va començar a ser substituït pel pavelló de xapa galvanitzada i estructura metàl·lica, que encara avui allotja algunes festes majors, o bé per altres mostres d’arquitectura no efímera, com ara teatres, cinemes i poliesportius, que són utilitzats puntualment com a espais per a la festa i l’espectacle que durant anys havien donat vida a l’envelat. D’aquesta manera desapareixia un important ventall de professionals de l’envelat, molts dels quals havien sabut transmetre el seu ofici de pares a fills al llarg dels anys. Convé destacar només uns pocs dels molts i malauradament oblidats artesans: els Cava de Barcelona, els Cases de Vilafranca, els Baliarda de Molins de Rei, els Ballús de Granollers, els Comas de Girona, els Dalmau de Valls, els Estruch de Granollers, els Font de Manresa, els Obiols de Barcelona, els Ribera d’Agramunt, els Sa Torra de Palamós, els Terrades de Badalona, els Torres de la Bisbal, els Viada de Mataró o els Vinyals de Barcelona.