L’espai domèstic

El concepte d’espai domèstic és un instrument d’anàlisi desenvolupat per sociòlegs i antropòlegs que han descrit el treball realitzat en la unitat familiar que inclou la producció de béns i serveis, així com la reproducció i l’educació dels infants. Això inclou, per dir-ho de manera resumida, a més de les tasques estrictament productives pròpies de l’activitat agrícola, ramadera o artesanal del grup familiar, les associades a la preparació i conservació d’aliments i, en altres moments històrics, també a la confecció del vestit i el calçat per a tots els elements humans que formen part de la família extensa, així com a la cria i l’educació dels infants del mateix nucli familiar. Convé tenir present que la majoria de les tasques relacionades amb l’espai domèstic han estat assumides, en la nostra cultura i en les del nostre entorn, per les dones, tant les feines relatives a la planificació i la decisió com les auxiliars, executades per elements associats a l’estructura familiar (criats, mossos, mainaderes, preceptors, dides, etc.).

L’espai domèstic és el clos de la casa, el qual, si bé ja ha estat considerat pel que fa als aspectes constructius i externs, serà considerat aquí pel que fa als organitzatius i de funcionament intern i de decoració. La distribució interna d’una casa respon a les necessitats del grup familiar de menjar, de descansar i de comunicar-se, així com de transmetre als més petits les pautes culturals pròpies del grup. En el cas de la casa catalana, cal assenyalar els següents espais principals: la cuina, la sala/menjador i les cambres o dormitoris. També a la casa hi ha espais relacionats amb l’alimentació o amb el rentat i planxat de la roba; els espais de contacte entre zones i els espais dedicats a les activitats productives, com les agrícoles, les ramaderes i les artesanals.

La cuina i el rebost

La cuina i el rebost són el nucli bàsic on es desenvolupa tota la tasca alimentària. La cuina ha estat l’espai central, en el conjunt d’una casa, per al desenvolupament de gran part de les tasques dels membres d’una família. En el medi rural, la cuina sempre ha estat el centre de l’activitat domèstica; a més, moltes vegades era l’únic lloc escalfat de manera correcta. A la cuina s’ha fet el pa, s’hi han cuinat els aliments i també s’hi ha banyat la família i s’hi han curat les nafres derivades dels accidents inherents a l’activitat productiva (dels adults) o als jocs més o menys violents o imprudents (dels infants). La cuina també (i sobretot) ha estat el lloc privilegiat de confidències i, és clar, de transmissió de coneixements. Les cuines urbanes, segurament a petita escala, han acomplert un paper semblant.

El mobiliari d’aquest espai tan principal gira al voltant del foc i de l’aigua. Llar de foc, cuina econòmica, de gas o elèctrica, en el cas del primer, i cantirers, aigüeres, pous, bombes d’aigua, aixetes, màquines de rentar plats i roba en el de la segona. Tot plegat, adaptat i seguint els moments històrics o les circumstàncies econòmiques i socials. El foc a terra ha estat, i se’n conserven exemples, en cases rurals i en algunes d’urbanes, un element nuclear de la cuina tradicional. Un foc que de vegades era central i al qual es podia donar una volta i en d’altres estava recolzat a la paret, sempre amb una gran xemeneia que emparava tots els estadants. La lluita contra el fred va fer que, per vestir la llar de foc, es creés un conjunt d’objectes. Per exemple, el contracor, peça de ferro que servia per protegir el mur de l’escalfor i al mateix temps ajudar a projectar-la cap al davant de la llar, on de fet hi havia els usuaris. Aquestes plaques de ferro, de 4 o 5 mil·límetres de gruix, eren treballades en relleu, amb representacions del santoral o amb escenes mitològiques o simbòliques. Penjant de la llar de foc, els cremalls de ferro, treballats a la forja o fets de ferro colat, han estat i són objectes d’una gran bellesa plàstica. De vegades aquests cremalls eren simples cadenes de ferro. També els capfoguers o murets que aguanten els tions de la llar de foc eren fets de forja, així com els asters, on es podien fer coure, amb els asts, les grans peces de cacera o de corral. També hi havia lleves per penjar les olles als cremalls. Quasi totes aquestes són peces artesanes fetes per serrallers locals amb detalls geomètrics o figures d’animals molt interessants i de gran bellesa. Al costat de la llar de foc se situava la porta de ferro del forn, que, encastat a la paret, sobresortia de les parets de la casa. Al costat de la llar de foc es van fer primerament els fogons, que aprofitaven les brases de la llar de foc, i més endavant, ja des del final del segle passat, s’hi van instal·lar les anomenades cuines econòmiques, de xapa metàl·lica, alimentades amb carbó i llenya i que des de fa uns quants anys han estat substituïdes majoritàriament per les cuines de gas o electricitat.

La pica de pedra i de marbre servia per escurar els plats i netejar verdures i viandes. L’aigua de càntir, de pou i més recentment l’aigua corrent, servia per a aquests menesters domèstics. Recobrint la paret al voltant de l’aigüera o pica hi solia haver rajoles blanques o bé policromades amb motius florals i geomètrics, normalment d’origen valencià, que moltes vegades també representaven escenes camperoles, d’oficis, de baladrers de carrer, etc.

A la cuina rural, una gran taula, uns bancs i unes cadires amb seient de boga permetien que tota la família i persones del servei poguessin menjar plegades i de vegades per torns. Aquests mobles, de factura molt senzilla, eren generalment de noguera o pi i estaven fets per fusters i ebenistes locals. De vegades també hi havia algun caminador o trona per als menuts de la casa, que igualment eren mobles fets per artesans locals. Molt sovint un armari senzill, de vegades raconer, integrat a la paret, servia per guardar part de la vaixella bona o de festa. La pastera i el cantirer, quan encara no hi havia aigua corrent a les cases, completaven el moblament d’aquest espai.

Aquesta descripció correspon més o menys a un model de cuina propi de comunitats agrícoles. A ciutat només les cuines senyorials i burgeses tenien unes dimensions prou grans per desenvolupar-hi totes les funcions descrites. A les cases modestes la cuina era un espai petit que bàsicament només servia per cuinar i escurar els plats. Els atuells del servei de taula es guardaven tots al menjador o, si n’hi havia, en una cambra fosca annexa a la cuina que acomplia igualment el paper de rebost.

Actualment es dóna més importància a la cuina i, fins i tot, aquesta ha recuperat, en alguns casos, la funció que tenia en el passat de relació i de menjador. De fet, alguns factors de la vida quotidiana actual han afavorit els canvis en el ventall de funcions de la cuina. Per exemple, la concentració a la cuina de totes les tasques domèstiques, incloent-hi la neteja de la roba i també el planxat. Així, la cuina ha recuperat el paper principal en el conjunt dels espais de la casa. Aquest fet respon també a la diferència dels horaris de menjar dels membres de la família, cosa que obliga a una utilització constant d’aquest espai i al fet que moltes vegades es fan a casa àpats molt lleugers. Tot això ha fet naturalment que l’espai culinari hagi hagut de cercar una nova formalització, molt important en el conjunt de la casa. En aquest sentit, no es pot menystenir el fet que actualment, com que es fa necessari separar les deixalles (plàstic, paper, vidre, etc.) per a un millor reciclatge, cal preveure a la cuina nous espais per contenir-les.

Prestatges a sota i a sobre de la pica servien per emmagatzemar els atuells de cuina i de vegades també de servei. Ocasionalment aquests prestatges adquirien naturalesa de moble escudeller, on el geni dels fusters es feia art. Tant aquests mobles com els armaris raconers abans esmentats eren, moltes vegades, embellits amb draps amb puntes o amb paper de lleixa de colors brillants. Hi havia estris de ferro colat i aram, de terrissa i pisa, de fusta, de filferro, de vidre, de ferro amb bany de porcellana, d’alumini i d’alpaca. Les cassoles de ferro colat, molt apreciades, servien per fer rostits i estofats a la llar de foc o al forn de la cuina econòmica. Moltes d’aquestes peces tenien factura francesa. Els calders i calderons eren, quasi tots, d’aram i de factura catalana. A Olot hi havia una empresa molt prestigiosa, Barbieri, que assortia d’aquest material molts indrets de Catalunya. Les paelles de totes mides eren fetes per artesans locals. També hi havia artesans ambulants estanyapaelles que les reparaven quan es foradaven del cul. Vora la llar de foc també es podien trobar el trespeus, trípode de ferro per sostenir els pots o les olles damunt del foc; la mossa, un trespeus amb mànec alt per aguantar la paella; el torrapà, espècie de forqueta per acostar el pa a la llar de foc; la torradora, per torrar castanyes i ametlles; les graelles, etc.

Els atuells de terrissa són molt nombrosos a les cuines catalanes. Hi ha encara avui un bon grapat d’artesans terrissers que fan estris que s’utilitzen en moltes cases. En el segle XIX i fins ben avançats els anys seixanta del segle XX, hi havia terrissers en quasi totes les comarques catalanes. Segons la qualitat de l’argila de cada lloc es feien objectes de més o menys qualitat, és a dir, més o menys resistents al foc i també, d’altres vegades, més fins i de millor factura. Depenia també, és clar, de l’habilitat del terrisser i del seu gust a l’hora de barrejar terres i colorants per fer uns objectes que havien de servir per adornar una taula. Per exemple, es poden destacar els càntirs amb vernissos de color verd o avellana que es feien à Figueres o a Torredembarra; els càntirs sense envernissar que es feien a Tivenys o a Lleida per tenir l’aigua més fresca a la cuina o al tros; els càntirs negres fets amb reducció, com els de Verdú o Quart i els càntirs blancs, com els d’Agost. Les peces per cuinar (cassoles, olles, perolins i ansats diversos) requerien terres roges resistents al foc i eren molt apreciades, per exemple, les de Quart, Breda, Vall d’Uxó i la Selva del Camp.

Les peces de servei de taula, plats, soperes i plates de terrissa més comunes procedien de centres de producció catalana. Són molt boniques i apreciades, per exemple, les de la Bisbal d’Empordà, dibuixades amb trepa, i les de Sant Julià de Vilatorta. Les peces més refinades de pisa venien d’artesans valencians. Les vaixelles de Paterna, Manises i, sobretot, les d’Alcora, d’un estil més internacionalitzat, eren molt valorades a Catalunya. Les classes benestants catalanes apreciaven sobretot la pisa valenciana del comte d’Aranda i d’Alcora. Aquesta darrera empresa va establir, l’any 1814, una fàbrica al carrer Escudellers Blancs de Barcelona. La porcellana xinesa també era molt apreciada, sobretot en jocs de cafè.

De fet, però, la producció de porcellana i pisa anglesa és la que va monopolitzar el mercat català durant el segle XIX. La porcellana anglesa no era tan transparent com la xinesa, però era més resistent i resultava molt vistosa per la seva ornamentació de flors i ocells d’or i els seus colors delicats. De la pisa anglesa, molt fina i brillant, en deien pipa. Eren peces blanques o d’un blanc trencat. El més característic d’aquesta era la decoració pintada a la trepa amb escenes camperoles i ciutadanes, temes mitològics, vistes de pobles, ruïnes, etc. , estampats en color negre, marró, rosa, blau i verd. Per competir amb aquestes vaixelles, una empresa catalana, Ferrer, Monfort i Cia. , va instal·lar a Barcelona, al carrer de l’Om, l’any 1828, una fàbrica de pisa de pedra anomenada pedernal, segurament designada així per la seva duresa. Aquesta pisa era una ceràmica porosa recoberta d’un vernís vitrificat transparent, feta d’una pasta que portava terra de quars i sosa o potasa. Per a la decoració es feien servir òxids i sals metàl·liques, com els de coure, per obtenir verds, blaus turquesa i roigs; els de manganès, per als morats i els violeta; els de crom, per als verds i els rosa; els d’antimoni, per als grocs; els de ferro, per als marrons i els siena, i els d’estany, per als blancs. Aquest intent de competir amb la pisa anglesa fou, però, de poca durada. La creació a Sevilla, de la mà de Carles Pickman, d’una indústria dedicada a fer objectes de pisa coneguda amb el nom de La Cartuja de Sevilla va envair tot el mercat des del 1839. Els productes de la fàbrica Pickman es van introduir en el mercat espanyol molt fàcilment, amb unes decoracions a la manera anglesa però amb vistes de Barcelona, Madrid, Sevilla, Cadis i altres indrets. A Barcelona, aquesta empresa va obrir al públic una botiga/dipòsit a la plaça de Sant Jaume, cantonada amb el carrer Ferran, que va estar oberta fins als anys cinquanta del segle XX. També hi havia famílies catalanes benestants que compraven les vaixelles de Llemotges o d’altres centres productors europeus prestigiosos.

L’altre espai molt relacionat amb l’alimentació és el rebost. Normalment és un espai sense llum natural, o amb una petita finestra orientada al nord, on es guarden els queviures de tot l’any: les conserves de tomàquet, fruita i verdura, l’oli guardat en alfàbies de terrissa, les patates i la fruita seca per a l’any, guardades en sacs de cànem o en cistelles de vímet, els embotits penjats o emmagatzemats a la carnera i el peix salat o en escabetx guardat en recipients de terrissa. En general, al rebost es guarden tots aquells productes que en època de collita són abundants i que és necessari arreplegar per tenir-ne després, quan van escassos. En aquest espai trobem, per exemple, les grans gerres o alfàbies per a oli fetes a Tivenys, les garranxes o carneres per guardar embotits i carns fresques, els sacs de cànem per guardar patates i llegums, les gerres de totes mides i colors per guardar les olives, les gerres envernissades per a la mel i tot tipus de cistells de vímet, de vímet i canya, de castanyer, etc. , i una quantitat de recipients de vidre (bocals, garrafes i ampolles) per guardar tot tipus de conserves (hortalisses, bolets, fruits, carns confitades, peixos en escabetx, etc.).

Les primeres neveres domèstiques de gel tenien la forma d’un moble auxiliar que se situava al menjador. Eren de fusta de roure i per dins estaven folrades amb plaques de zinc. Tenien una porta o dues. L’aigua que es fonia del gel es recollia en un petit calaix situat a la part baixa del moble. Alguns models també tenien una petita aixeta per on hom podia disposar d’aigua fresca. Cada dia calia carregar la nevera de gel. Aquest gel havia de tenir totes les garanties i per això, per exemple, l’any 1916 una empresa comercial, Hielo Sano Joaquina, va encomanar al dibuixant Junceda uns dibuixos per fer una campanya de publicitat d’aquest producte. A Catalunya, de manera general, les neveres de gel no foren substituïdes per les elèctriques fins ben entrats els anys seixanta del segle XX.

Les neveres elèctriques aparegueren als Estats Units l’any 1922 amb el nom de Frigidaire. A l’exposició del 1929 de Barcelona se n’exposaren alguns models. De totes maneres, a Europa no se’n fabricaren fins al 1935. A Catalunya tardaren bastant més a ser populars. Un fet important que cal destacar és la influència que aquests aparells van tenir en la nova fesomia de la cuina. Aquelles noves neveres, que eren blanques i la publicitat situava en espais també blancs i diàfans, van abandonar el menjador per instal·lar-se a la cuina, mentre el mobiliari de cuina anava canviant de color i armaris i prestatges, ja fets de fórmica, també van esdevenir blancs o de color cru.

Des del punt de vista tecnològic, recentment els arcons congeladors han modificat molts costums culinaris. Ara, per exemple, és possible menjar bolets tot l’any i guardar la cacera abatuda a la tardor per a una festa posterior.

Al celler, espai ombrívol situat en el soterrani de la casa, es guardaven les bótes i els bots per al vi, necessari per acompanyar els menjars, per cuinar i per dir missa quan el mossèn passava per les masies allunyades.

Els objectes de vidre eren fets, entre d’altres, en els forns i tallers manufacturers de Cervelló, Vimbodí i Mataró, que obraven peces finíssimes o senzilles, bufades i en motlle. Les taules es vestien amb les confiteras, les garrafes, les copes, els gots, els gerros, les fruiteres, les setrilleres, les licoreres, decorats amb ondulacions, arrissats, cargols i fulles estilitzades, també de vidre i amb dibuixos fets amb esmalt, daurats i gravats amb esmeril o amb punta de diamant. Entre els motius ornamentals figuraven, a més dels simplement decoratius, escuts, llegendes, inicials, flora i fauna, imatges del santoral, etc.

Els càntirs i porrons, de confecció delicada, eren objectes protegidíssims pels vidriers catalans, que els decoraven amb aplics i en lacticini, amb dibuixos característics de línies blanques o combinades amb altres colors que omplien la superfície transparent amb un teixit de filets i traços delicats. També el vidre mallorquí, sobretot el de Manacor, tenia un gran èxit per la seva bellesa.

De totes maneres, des de la segona meitat del segle XIX la influència del grup internacional Saint-Gobain provocà la renovació de les tècniques i de l’organització comercial arreu. Una nova etapa començava a Badalona el 1878 i s’estenia aviat per les regions proveïdores de Barcelona i València. Algunes d’aquestes fàbriques plegaren després de la Guerra Civil; d’altres, en canvi, seguiren amb un gran impuls fins al final dels anys vuitanta. Les fàbriques del Baix Llobregat (l’Hospitalet, Esplugues, Cornellà, Sant Feliu, el Prat, etc.), les del Maresme (Mataró, el Masnou, Arenys, etc.) i altres de barcelonines, com les de Sants, assortiren moltes cases catalanes. Actualment es consumeix molt vidre emmotllat procedent de fàbriques franceses.

El descobriment d’un vidre resistent al foc va introduir a les taules un element nou: el pyrex. Aquest vidre, descobert pel novaiorquès Jesse Littelton, que el va comercialitzar per mitjà de l’empresa Corning Glass Works a partir del 1916, es va popularitzar molt ràpidament als Estats Units. A Catalunya es va estendre a partir del mercat andorrà. Plates per al forn i sobretot plats i gots amb el nom de duralex, amb un gust si més no discutible, envaïren moltes cases catalanes a partir dels anys seixanta. Actualment aquests vidres han aconseguit unes textures més semblants a les porcellanes.

Tot i que l’alumini es començà a fabricar pels volts del 1854, a les cuines catalanes no es van fer servir estris d’aquest metall fins al començament del segle XX. De fet, el seu elevat preu i el seu escalfament sobtat en va fer retardar la introducció en el medi rural, on el foc a terra i la cuina econòmica eren vigents. A ciutat s’introduí en moltes cuines per la seva netedat i resistència i, sobretot, es va fer quasi imprescindible quan s’instal·laren les cuines de gas. Normalment es fan servir pots petits i mitjans per escalfar líquids de manera ràpida. Els grans cuiners, com per exemple Josep Rondissoni, professor de l’Institut de Cultura de la Dona, valoraven aquests atuells i apreciaven cuinar amb pots, olles i cassoles d’alumini, per tal com no guardaven el gust ni el greix dels plats cuinats anteriorment. Deien, per recomanar-ne l’ús, que cada plat cuinat tenia el gust de la cocció realitzada, sense guardar cap regust anterior.

A més de l’alumini es feien servir atuells de ferro esmaltat en blanc, amb viuets blaus o vermells, o en marró. Possiblement aquestes peces provenien de fàbriques d’Astúries, de Gijón concretament, on l’any 1850 s’instal·là la primera fàbrica espanyola –la Begoñesa–, que va tenir la patent per fer aquestes peces.

L’acer inoxidable arribà a les cuines al mateix temps que el pyrex i, de fet, amb dissenys nòrdics, italians o locals, són les peces de cuina de més prestigi en les cuines actuals.

Els coberts corrents a les cases burgeses eren d’argent. Les classes modestes se servien de coberts d’estany, de metall i de llautó, anomenats de Vic. Ja al final del segle XIX van aparèixer els coberts d’alpaca, que es van estendre arreu. En el medi rural se seguien fent servir culleres i forquilles de fusta. A ciutat els coberts de fusta s’utilitzen només a la cuina. Actualment els coberts d’acer inoxidable han substituït, en quasi totes les taules, tots els altres.

Des dels anys setanta, a Catalunya hi ha hagut una revolució pel que fa al mobiliari de la cuina. La fórmica (làmines impregnades de réína), bàsicament de color blanc, ha canviat la fesomia de les cuines rurals i urbanes tradicionals. De fet, decoradors i venedors de mobles han modificat aquest espai i hi han imposat la seva llei estètica. Revistes del cor i altres publicacions adreçades a un públic femení parlen i ensenyen cuines de famosos i, de fet, inciten nombroses famílies al canvi.

El menjador/sala

El fet que la cuina fos un espai tan central no pressuposava que no hi hagués un altre espai a la casa més dedicat a la vida social. Es tracta de la sala o menjador, espai que generalment es dedicava a les celebracions familiars i a l’acollida dels membres externs a la família. En aquest espai hi havia una taula llarga de fusta amb cadires o bancs i un o dos armaris raconers on es guardava la vaixella i la cristalleria de festa i de vegades, també les eines per a la cacera i els retrats dels’parents. De fet, aquest espai era utilitzat quan es rebia algú de fora de la família, per signar pactes o acords polítics i econòmics i, és clar, en festes familiars, com un bateig, una comunió, un casament, un, àpat de difunts, etc. També era l’espai per celebrar-hi, per exemple, els àpats de la Festa Major. A pagès, en cases fortes, aquesta sala servia, hivern i estiu, en dies de pluja, de sala de ball. De vegades, en aquesta sala hi havia també una petita capelleta amb una imatge religiosa.

En el medi urbà el menjador solia estar separat de la cuina i a les cases urbanes més modestes se solia situar a la mateixa entrada de la casa. El menjador era, en aquest marc, el centre de tota l’activitat domèstica i familiar. Per exemple, era el lloc on es planxava la roba i, alhora, on a la tarda, en tornar de l’escola, els infants berenaven i hi feien els deures més tard. És a dir, substituïa una part del paper tradicional de la cuina a les cases rurals.

La reducció de l’espai en els pisos de les ciutats va fer que aquella primitiva sala/menjador esdevingués un sol espai anomenat living, on es combinen els usos de menjar i estar. De vegades la taula és plegable i hi apareixen altres mobles contenidors de llibres, aparells de ràdio, tocadiscs i, més recentment, televisors i vídeos. També hi ha algunes butaques d’una, dues o més places i tauletes per prendre el cafè, el te o les begudes alcohòliques. Cendrers, gerros i figures de porcellana complementen la decoració.

Les cadires de fusta tornejada i seient de balea o de palla fina de final del segle XVIII semblen seguir models holandesos, si bé l’assimilació del cadiratge holandès, més en la part constructiva que en l’estil, fou tan reeixida i millorada que podríem estimar com a cosa pròpia. Són, en general, cadires amb capçals abarrocats, en forma de cistelles i gerros de flors, sols radiants, etc. , tot decorat amb purpurina i pintat de color blau mar, verd o vermell xinès. Hi havia cadires senzilles, cadires de braços i canapès, tots amb un alt respatller, i, com a auxiliars, s’hi afegiren les gandules, de respatller inclinat i amb les potes posteriors més curtes, anomenades cadires de sis potes o de jardí, que convidaven a la becaina encara que no tinguessin el moviment de vaivé dels gronxadors d’origen colonial. Aquestes cadires de balca i aquests seients amb respatller inclinat s’han mantingut com a genuïns al llarg dels anys amb fustes més senzilles, com el pi sense pintar, i amb els seients de boga. A partir d’un cert moment i en el període entre les dues guerres mundials, als anys vint, apareix el disseny i la producció en sèrie, de manera que la majoria dels mobles que es consumeixen a les ciutats es produeixen segons aquest sistema. L’exposició del 1929 va reunir, en un pavelló anomenat «dels artistes reunits», un conjunt de mobles que representaven aquesta tendència més pròxima a l’art decó. Ebenistes com els de l’establiment Viuda de Josep Ribas, que habitualment feien un moble que reproduïa els estils anglesos Chipperidale i Reina Anna, o com Antoni Badrinas (Terrassa, 1882-Barcelona, 1969), pioner del moble modern que va reaccionar vers el Modernisme i el moble d’estil, són un bon exemple d’aquest canvií aquesta actualització del moble de les classes mitjanes catalanes.

També, i com a exemple de la introducció d’un estil de mobles fets en sèrie i de gran qualitat, podem esmentar els anomenats mobles de Viena, és a dir, els del catàleg de la casa Thonet, en particular la cadira plegable de seient de reixeta, que va tenir un gran èxit entre la gent barcelonina al començament del segle XX i era venuda per la firma Grifé & Escoda, del carrer Pelai de Barcelona. Els mobles Thonet tingueren ben aviat imitadors entre nosaltres i han mantingut la seva vigència fins al present.

Un exemple més actual del seguiment d’algunes formes tradicionals aplicat a cadires actuals és la cadira feta per Joaquim Belsa i Aldea i produïda l’any 1959, fabricada amb fusta de pi i seient de boga seguint una inspiració popular i produïda per la casa Aresta. Aquesta cadira és una reinterpretació estilitzada i geomètrica de la popular i tradicional cadira de boga.

A les cases benestants, a més del menjador, hi havia la sala on es rebien les visites de compromís. És en aquest espai on les famílies tenien els mobles més valuosos i on s’exhibien els objectes més preuats, com ara rellotges, bibelots i quadres. L’estil dels mobles d’aquests espais al final del segle passat era l’anomenat Restauració. Francesc Curet els descriu com «mobles matussers de xicranda envernissada de negre, greus i aparatosos, cantelluts i pròdigs en ressalts i adomaments laboriosos, sense estil, entre els quals no falten els hipogrifs fabulosos i l’enorme testa de lleó, amb la gola oberta, al capçal del llit». Algunes fotografies d’interiors de l’època no desmenteixen aquestes afirmacions i ens presenten ambients molt carregats de mobles foscos plens de gerros, figures de bronze, jardineres, etc.

Més tard el moble industrial va portar noves taules i mobles, com el bufet, successor del tinell, per guardar les vaixelles, i la vitrina, per guardar-hi i exhibir-hi la cristalleria. També hauríem d’esmentar com a mobles que modifiquen l’espai estètic de la sala o menjador el tresillo, acompanyat o no de dues butaques per llegir, la ràdio i el televisor, que moltes vegades requereixen mobles auxiliars, i altres andròmines.

Les cambres

Les cambres o dormitoris són, en general, espais moblats molt senzillament. A les cases benestants habitualment hi havia una habitació principal (sala i alcova) que en el segle passat, era una cambra (alcova) on hi havia el llit de matrimoni, fet de fusta de noguera o caoba amb el capçal pintat, i una sala al costat, separada per una cortina, on hi havia l’armari, una calaixera i unes cadires o petites butaques de braços. Els llits eren molt estrets; les mides més corrents oscil·laven entre metre vint i metre trenta-cinc centímetres. La tradició de llits amb els capçals pintats, anomenats genèricament llits d’Olot, prové de la mateixa influència holandesa importada al començament del segle XVIII, evocada en les cadires del mateix estil.

Un dels mobles més emblemàtics de les llars catalanes era la calaixera. Molt comuna en el medi rural, també n’hi havia a les cases urbanes. Habitualment eren mobles fets per encàrrec i el comprador una decidia l’estil i la forma. Eren fetes de caoba, anacard, xicranda, palissandre, i l’artesà –seguint les preferències dels encàrrecs– hi afegia dibuixos en relleu i marquetería. De vegades, al taulell del moble s’exhibien objectes preciosos, fets amb petxines i altres materials, i fotografies de familiars. També d’altres vegades s’hi exhibien escaparates, molt adornades, amb imatges religioses.

A les habitacions hi havia també un rentamans, separat per un biombo o un envà, i un moble, el tocador, per a l’agençament de les senyores. Les altres habitacions de la casa eren més petites i solien tenir llits metàl·lics. Quan eren de fusta solia tractar-se de llits vells, reaprofitats després d’una renovació de mobiliari de l’alcova principal. Aquests llits metàl·lics habitualment tenien detalls de guarniment pintats en el capçal i els peus, i en d’altres, guarniments fets amb peces de llautó. Aquest model de moblament es repeteix arreu i la qualitat dels mobles només varia en relació amb el poder adquisitiu de la família.

Molt a prop de les cambres se situava, de vegades, un moble auxiliar que contenia alguns dels preparats més necessaris per a petits ensurts de salut (árnica, alcohol, benes, herbes medicinals, etc.).

Estores i catifes complementaven el confort a la casa. Les estores d’espart i jonc provinents del sud del País Valencià (Elx, Elda, localitat de Camp del Túria, Crevillent, etc.) ajudaven a mantenir les cases netes i a l’esguard de la pols del carrer. A les sales senyorials, les catifes de llana provinents de França i dels mercats internacionals embellien els terres.

Cambres complementàries

L’entrada és un espai principal propi de la casa agrícola i de les grans cases urbanes, lloc de càrrega i descàrrega que distribueix les persones cap a les parts altes de la casa i els animals i carruatges vers les quadres i les cotxeres, respectivament. Amb la generalització de l’ús de l’automòbil, les grans entrades cotxeres han perdut en part el seu sentit, però a les cases rurals són encara el lloc comú d’acollida dels nouvinguts i de fresc recer a l’estiu.

A la casa urbana, el rebedor comunica l’exterior amb l’interior de la casa. Aquest espai, moblat habitualment amb unes cadires, un mirall i un penja-robes, és una reducció a la mínima expressió d’un espai amb tanta entitat com és l’entrada.

En algunes cases senyorials rurals i urbanes hi havia una petita cambra dedicada, per exemple, a portar la comptabilitat de la casa. A pagès era habitualment el lloc on es rebien els parcers. A ciutat els propietaris hi rebien els administradors, i els professionals liberals, que tenien el despatx professional a casa seva, hi rebien els clients. Eren cambres petites amb una taula i unes cadires t, en el cas dels professionals, uns prestatges amb llibres de la seva especialitat.

Els serveis auxiliars

L’enllumenat

Quan avui se’n va el corrent elèctric, ens ocasiona un trasbals que ens hauria de fer pensar com era de difícil tenir a pagès i a les cases modestes urbanes una bona claror quan el sol es ponia.

Fins ben avançat el segon terç del segle XIX, l’única llum era produïda per espelmes de sèu i llums d’oli. També hi havia espelmes fetes de cera, però estaven reservades per als altars i les escaparates de les cases, on s’exhibien imatges religioses. Les candeles de sèu ordinari feien poca llum i, a més, tufejaven. També n’hi havia de fetes amb espermaceti, anomenat popularment esperma de balena, amb el qual es feien candeles més fines. Des de la seva aparició tingueren molta acceptació les candeles fetes amb estearina, producte obtingut per la saponificació de greixos i que s’aplicava als teixits per donar-los un toc de brillantor i duresa. Aquestes candeles feien una llum més blanca, no feien pudor i, a més, podien resultar més econòmiques.

La riquesa i la profusió dels diversos aparells d’enllumenat donaven to a les cases senyorials. Si a pagès i a les cases modestes urbanes unes palmatòries i alguns canelobres feien de llums, a les cases benestants les aranyes de cristall, amb garlandes, rosaris i penjolls, eren l’admiració de tothom. De fet, els prismes que decoraven aquestes aranyes ajudaven a reflectir la llum. També els miralls feien aquesta funció. Aquestes làmpades requerien un servei constant de manteniment i el simple acte d’encendre-les i apagar-les representava tota una aventura només assumible per aquelles famílies amb servei domèstic suficient.

L’oli era d’ús més general en l’enllumenat de les cases i cremava per mitjà de blens en aparells de formes diverses. Hi havia llums de ganxo i de peu –de terrissa, llauna o metall–, que es feien servir en cuines, rebosts i llocs de treball. Les llumeneres, en canvi, ocupaven les cambres de prestigi i de dormir. Eren gairebé totes de llautó –algunes es feien en argent– i n’hi havia de totes mides. Tenien dos

o quatre brocs i l’aparell complet comprenia unes tisores especials per mocar el ble i unes pinces o agulles per estirar-lo. Per protegir la flama moltes vegades es feien servir boles de vidre o fanals. Una evolució i un millor aprofitament de l’oli com a combustible fou el llum anomenat quinqué, que més endavant va fer servir el petroli com a combustible. Aquests llums eren petites mostres d’art popular, amb el seu dipòsit en forma de globus fet de vidre translúcid, amb dibuixos, pintures, incrustacions, etc. De vegades eren de bronze. El pàmpol, la part més artística, era de vidre tallat o decorat. Moltes mestresses de casa, a més, els adornaven amb labors de paper, roba o puntes. En moltes cases els quinqués de petroli es mantingueren fins a l’aparició de l’electricitat, sense passar per l’enllumenat amb gas.

L’enllumenat amb gas va ser una revolució molt important. Ales cases es va passar d’uns llums puntuals que s’apagaven amb una bufada de vent a una llum blanca i general qiíe permetia, entre d’altres coses, allargar les jornades de treball. La utilització del gas per a l’enllumenat públic començà a Londres entre el 1812 i el 1814. De fet, però, fins a les aportacions de l’austríac Cari Auer, el 1895, amb la introducció del que s’anomenava la camisa, l’enllumenat amb gas no assolí la màxima difusió. Aquesta camisa era feta d’òxid de tori, que, reduït a cendra, es tornava incandescent i feia una llum molt blanca. Els llums de gas, però, no variaren gaire respecte de les formes dels anteriors amb espelmes. L’empresa Catalana de Gas fou fundada a Barcelona l’any 1843 i, a partir del 1912, en absorbir la companyia Central Catalana d’Electricitat, va prendre el nom de Catalana de Gas i Electricitat, empresa que reeixí a controlar bona part de la distribució d’energia per a l’escalfor i l’enllumenat. El 1990, amb l’absorció de Gas Madrid i dels actius de Repsol Butano, va esdevenir Gas Natural. Un any abans de la fundació de Catalana de Gas, el 1842, s’havia iniciat l’enllumenat amb gas als carrers de Barcelona. A les llars barcelonines el gas es va popularitzar a partir del 1850.

La indústria elèctrica s’inicià a Barcelona amb la central tèrmica instal·lada al Paral·lel de Barcelona el 1873. A la primeria només alguns establiments i entitats empraven l’electricitat per a la il·luminació. Per exemple, l’Ateneu Barcelonès va inaugurar una il·luminació amb electricitat l’any 1893. Les làmpades emprades per aquesta nova energia imitaven les formes de les que havien estat usades per les espelmes i pel gas. Podríem dir que el disseny dels llums no s’ha alliberat dels models anteriors d’il·luminació per gas o per petroli fins a la generalització de l’ús de les bombetes halògenes.

La popularització i la introducció de l’enllumenat amb electricitat ha estat a Catalunya un fet lent. Moltes famílies, al principi, contractaven tan pocs watts que es preferia seguir fent servir el gas per il·luminar; en segon lloc, les companyies elèctriques no han arribat fins fa ben poc a subministrar energia a tot arreu, i, finalment, la Guerra Civil va destruir moltes centrals elèctriques i durant molts anys (entre els anys quaranta i cinquanta del segle XX) les restriccions elèctriques van obligar moltes famílies a fer servir energies alternatives.

La calefacció

Per escalfar les cases, els nostres avis s’havien de refiar, a més de la llar de foc que ja hem descrit, de les estufes de ferro colat que cremaven troncs, clovella d’ametlla i pinyol d’oliva. De totes maneres, el rei de la calefacció urbana era el braser, el qual, situat sota una llitera amb faldilles de cretona, escalfava una família asseguda a l’entorn seu. Els brasers cremaven també clovella d’ametlla i pinyol d’oliva, i, perquè no fessin pudor, s’hi posava unes peles de llimona o taronja. Eren de bronze, amb un suport de fusta que moltes vegades era treballada i, a més, sovint tenien una espècie de tapadora reixada per evitar que la gent es cremés les cames. Les pales per atiar la muntanya de pinyola també eren de bronze amb treballs figuratius i geomètrics. De fet, eren petites escultures de bronze i fusta situades enmig de les habitacions. Tot i que la calefacció de gas data del 1884 i que el seu ús es va difondre ràpidament per Europa, a Catalunya es va introduir més tardanament, vers la dècada del 1920. Les estufes de gas eren fetes de ferro colat, de vegades acolorit. De fet, a Catalunya, fins a l’aparició de la calefacció d’aigua calenta, alimentada per gas, olis pesants o carbó, de la qual es va fer la primera presentado a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929, la majoria de cases barcelonines eren un autèntic glaç, fet molt recordat en nombroses planes dels cronistes de l’època. Després de la Guerra Civil, la manca d’energia elèctrica va fer reviure les estufes de ferro, els brasers i tota classe d’artilugis per escalfar les cases.

El bany

El bany ha estat a Catalunya un espai d’implantació molt lenta. Fabre i Huertas (1993) deien que encara l’any 1990 un 14 % dels pisos de Barcelona no tenien ni bany ni lavabo. De fet, fins ben avançat el segle XX hi havia unes empreses que llogaven banyeres que es feien servir a les cases urbanes. L’aigua d’aquestes banyeres s’escalfava a les cuines econòmiques i, un cop fetes servir, es tornaven als empresaris. En el medi rural són moltes les anècdotes que s’expliquen de pagesos rics i acomodáis que, tot i tenir un bany a casa, només el feien servir quan el metge hi anava i s’hi havia de rentar les mans després de la visita. La comuna que desguassava al femer a prop de l’hort, era molt habitual arreu.

La introducció del gas va fer que a Barcelona es produís una certa revolució en aquest aspecte i en algunes cases de l’Eixample s’instal·laren banys que escalfaven l’aigua amb gas ciutat.

També a ciutat hi havia banys públics que servien per banyar-se tot sencer un o dos cops a la setmana. De manera general, a la gran majoria de les cases, petits i grans es rentaven ajudats per algun familiar; a l’hivern, en un cossi gran a la cuina, i a l’estiu, al safareig de la casa.