Una de les característiques que distingeix l’home dels animals és la capacitat per articular un llenguatge complex per comunicar-se. Cada comunitat humana ha desenvolupat al llarg dels segles un codi propi, que sens dubte avui és un dels seus principals distintius respecte d’altres grups. La llengua ha arribat a ser un element simbòlic tan potent que, per als pobles que lluiten per la seva autodeterminació, és el factor de reivindicació més important. Les llengües, doncs, són potser el patrimoni més preuat de la Humanitat. Des d’aquest punt de vista, però, no podem oblidar que gairebé diàriament desapareixen llengües en el planeta, fet que sens dubte significa que desapareixen també cultures i que es malmet la riquesa patrimonial del món. Els països d’Europa s’uniran, però les llengües no.
La paraula, en tant que ens serveix per expressar el pensament en un llenguatge articulat, és l’instrument que utilitzem per transmetre les nostres inquietuds, la nostra cultura, les nostres creences i, en definitiva, tot allò que ens identifica com a persones i com a membres d’un grup social i cultural determinat. Reflectir aquesta paraula d’una manera gràfica significa registrar-la, perpetuar-la per tal que les generacions futures puguin conèixer tots aquests pensaments i totes aquestes vivències. Per tant, qualsevol escrit pot esdevenir símbol d’un passat, a partir del seu contingut i de la seva significació. D’altra banda, els moviments culturals de recuperació, les iniciatives o les institucions que promouen l’ús de la paraula esdevenen elements emblemàtics d’un país.
La llengua catalana
La llengua catalana és una llengua romànica que prové de l’evolució del llatí parlat, com ho són també el castellà, el francès i l’italià. El català ja existia com a llengua des dels segles X i XI, i a partir de mitjan segle XII el seu ús ja era habitual en els documents escrits, malgrat que el llatí conservava, encara, la categoria d’idioma de cultura.
L’inici del segle XX es caracteritza per tres esdeveniments que signifiquen l’establiment de les normes gramaticals de la llengua catalana i així es converteix en una llengua moderna utilitzada ja generalment. Aquests fets són: el Congrés de la Llengua Catalana el 1906, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 i la publicació de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra el 1913, que signifiquen l’establiment de les normes gramaticals de la llengua catalana i la seva modernització. La publicació el 1969 del primer volum de l’Enciclopèdia Catalana també és un fet important dins aquesta normalització de la llengua.
La zona d’influència del català comprèn el Principat de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i una petita franja d’Aragó (la Franja de Ponent). Més enllà dels territoris d’administració espanyola el català és la llengua pròpia d’Andorra (d’on és l’únic idioma oficial), i s’estén per diverses comarques del sud de França situades als Pirineus Orientals, i també a l’Alguer, ciutat de l’illa italiana de Sardenya. Dins de cada territori hom pot trobar modalitats dialectals diferents que, malgrat la seva variada pronúncia, constitueixen un grup idiomàtic únic i coherent. El nombre de persones que parlen la llengua catalana sumen aproximadament uns sis milions, xifra similar a la d’altres llengües europees com el suec, el noruec o el danès.
Després de molts segles de restricció i persecució, el català actualment és, juntament amb el castellà, l’idioma oficial dels Països Catalans. Aquest reconeixement oficial, sorgit a partir de l’adveniment del règim democràtic a Espanya, ha permès la presència del català en tots els àmbits de la vida quotidiana, s’ha implantat en tots aquells cicles formatius del sistema d’ensenyament, en l’Administració i la justícia i en els mitjans de comunicació. L’edició de llibres en català gaudeix avui d’una bona situació, amb més de 45 000 llibres publicats a l’any
La Bíblia de Ripoll
Els monestirs van esdevenir, en època medieval, els nuclis més importants de producció i de consum de cultura. L’elaboració de llibres, sobretot litúrgics, però també relacionats amb totes les branques del saber, era la principal ocupació d’aquests centres culturals. En l’àrea de la Catalunya Vella es van configurar tres zones que, entre els segles IX i xi, van esdevenir els grans focus de producció, atracció i expansió culturals: el Bisbat d’Urgell i la seva zona d’influència a la Cerdanya, el Pallars i la Ribagorça; la línia de Barcelona, Girona i la seu de Vic, i una zona a recer d’Elna i Cuixa.
En aquest marc, la biblioteca del monestir de Santa Maria de Ripoll va convertir-se en una de les més importants del país. Segons l’inventari fet el 1407, tres segles després de la mort de qui en fou el principal promotor, l’abat Òliba, es mencionava un total de 245 còdexs, un nombre significatiu, fins i tot a nivell europeu.
Dues de les principals obres en l’art de la il·luminació de manuscrits a Catalunya, les anomenades bíblies de Rodes i de Ripoll, s’han de relacionar amb l’activitat productora d’aquest escriptori. La Bíblia de Rodes és conservada actualment a la Biblioteca Nacional de París, i la de Ripoll a la Biblioteca Apostòlica Vaticana. Aquesta darrera es coneix també com a Bíblia de Farfa, pel fet que s’ha volgut relacionar el seu origen amb aquest monestir italià; i està incompleta, amb un sol volum i un cicle iconogràfic que culmina amb el Nou Testament. Les dues bíblies es poden situar en una cronologia que se situa en plena època romànica.
L’escriptori de Ripoll sembla que durar t els primers anys del segle XII va influir notablement, a través d’obres com aquestes, en l’escriptori de la Seu de Vic i en el de la Seu de Girona. Amb el canvi de segle, tanmateix, la funció de la miniatura va deixar pas a la pintura mural i a la pintura sobre taula.
La il·luminació de la Bíblia de Ripoll s’ha destacat pel marcat caràcter històric de les escenes que s’hi representen. Aquesta característica és deguda al fet que l’il·luminador demostra un sentit ric i narratiu de les escenes, una capacitat extraordinària de representar els personatges en posicions i actituds variades, i per la concreció i els detalls de l’escenari on es desenvolupa l’acció.
Aquest llenguatge històric i dinàmic, com també la seva tècnica perfecta i neta, han estat conside —ats la culminació de la tradició de la miniatura carolíngia del segle ix, relacionada també, en la contemporaneïtat, amb la rica miniatura anglesa. Sigui com sigui, la Bíblia de Ripoll és sense dubte el testimoni viu de la gran riquesa de la il·luminació de manuscrits palesa als segles XI i XII català, d’un moment en què escriptoris i biblioteques, a recer de nuclis eclesiàstics i prioritàriament monacals, esdevingueren precisament, en l’època de formació d’una identitat política i nacional, puntals clau de l’estructura cultural de la incipient Catalunya.
Els goigs
Durant el segle XII la literatura llatina medieval va conrear unes peces poètiques cantades que lloaven els goigs (gaudia) de la Mare de Déu, tant celestials (atributs derivats de l’Assumpció al cel), com terrenals (l’Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús, l’Adoració dels Mags, la Resurrecció). Més tard aquests goigs van expandir-se per Europa i els Gaudia Beatae Mariae Virginis van ser traduïts i imitats en totes les llengües romàniques i germàniques donant lloc a la propagació de composicions poètiques cantades lloant la Mare de Déu o un sant. Al llarg de l’Edat Mitjana, amb la propagació dels corrents espiritualistes i el naixement de nous ordes religiosos com els mendicants, va créixer progressivament l’admiració a la Mare de Déu; per això els goigs van adquirir tanta importància i foren anomenats de diverses maneres: cobles, pregàries o llaors.
A partir del segle XIV a Catalunya hom pot trobar algunes mostres en vers de goigs terrenals; la més destacada és la Ballada dels goigs de nostra Dona en vulgar català a ball rodó, integrada al Llibre Vermell de Montserrat. Els goigs celestials són els més tardans i procedeixen sobretot d’un himne llatí atribuït a Tomàs de Canterbury, que s’inicia amb els mots Gaude flore virginali; en trobem una traducció exacta al Cançoner de Joan Berenguer de Masdovelles, i una altra de més lliure en un manuscrit de principi del segle XVI que remet a altres textos com les Cobles a la Verge de Montlleó i Los set goigs de la Verge Maria de la Pietat del segle XVI. En aquestes composicions queda clara l’evolució que van patir els goigs, ja que en un principi lloaven la Mare de Déu d’una manera general però posteriorment les advocacions ja foren més concretes. Els Goigs de la Verge Maria del Roser del segle XV són molt valorats i presenten una certa forma de dansa provençal ja ampliada pel que fa al nombre d’estrofes, un fet que fou molt corrent en aquest tipus de composicions a partir d’aleshores. En aquest moment en els goigs, a més de la Mare de Déu, també es lloa Jesucrist i els sants.
A partir del segle XVI es feu una sola edició dels goigs i s’imprimiren en fulls solts, que foren divulgats per les confraries a les esglésies, santuaris i ermites de tots els Països Catalans.
Durant els segles XVI i XVII aquestes obres van ser escrites per grans poetes, com Pere Serafí o Vicenç Garcia. Per mitjà dels goigs volien implantar un sistema de conreu i de manteniment de la llengua catalana, i sovint complien una funció política o burlesca. Durant la Renaixença alguns autors com Marià Aguiló, Jacint Verdaguer, Maragall, Guerau de Liost o Costa i Llobera, van dedicar-se a recollir goigs i a assegurar-ne la conservació. En aquell moment es van crear una sèrie de societats d’amics dels goigs que vetllaven per la preservació i dignificació d’aquest tipus d’escrits, algunes de les quals encara perviuen avui en dia.
Terra Baixa
L’obra teatral més coneguda d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, va ser estrenada al Teatro Español de Madrid el novembre de l’any 1896 i a Catalunya va arribar primer el febrer del 1897 al Teatre Principal de Tortosa, i va ser representada al Romea de Barcelona al cap de tres mesos amb Enric Borràs actuant com a Manelic.
L’obra relata el pas del segle XIX al XX d’una societat en crisi que infravalora i per tant ha perdut els valors tradicionals que ja no funcionen en aquesta societat canviant que representa una degradació del món. Aquesta comunitat que protagonitza l’obra és la societat de l’individu, basada en un egoisme i una individualització que són una conseqüència de la modernització i del ràpid desenvolupament de les grans ciutats. El protagonista és el pastor de la terra alta Manelic, el model de l’home senzill i pur que es casa amb Marta i que després d’enfrontar-se i de matar l’amo, representant de la terra baixa, Sebastià, torna a la terra alta amb la seva dona. Aquesta és una persona desarrelada que «adquireix consciència de la seva personalitat quan aconsegueix una possessió: Manelic.» La terra alta representa el món ideal on no existeix en la mentida, la traïció ni l’odi; això contrasta amb la terra baixa, on conviuen tots els mals i defectes de la societat, on l’honestedat i la innocència han desaparegut i on impera la soledat. Aquesta ha vençut la terra alta i ha aconseguit un món basat en aquests defectes que s’identifica amb l’actual canvi de segle. Terra alta i terra baixa han esdevingut imatges anímiques, i el pas d’una a una altra es dóna quan tenim consciència del nostre aïllament en el món fruit de la nostra evolució i individualització.
Amb la unió d’elements romàntics, realistes i naturalistes, Guimerà creà la seva obra més emblemàtica que representa no sols la societat catalana del moment sinó que pot aplicar-se a qualsevol model de societat. En un principi Guimerà no confiava en l’èxit d’aquest drama, però, malgrat algunes crítiques, va ser ben acollit pel públic i amb el temps ha arribat a considerar-se una de les peces clau de la literatura catalana. Ha estat traduïda a diverses llengües i ha estat adaptada a l’òpera i al cinema també en diversos països, on s’ha adequat a les condicions històriques de cadascun.
Jocs Florals
L’origen dels Jocs Florals es remunta a un certamen literari celebrat per la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors a Tolosa de Llenguadoc a partir del 1324 i fins al 1484. A Barcelona també va iniciar-se la celebració d’uns Jocs Florals l’any 1393 amb la instauració del Consistori de la Gaia Ciència a Barcelona amb l’ajuda de Jaume March i Lluís d’Averçó: Martí I i Ferran I van ser els protectors de la festa. En les diverses edicions van participar-hi Gilabert de Pròixita, Guillem de Masdovelles i Andreu Febrer, Enric de Villena i Felip de Malla. Aquest últim és important pels dos discursos que va pronunciar en els Jocs del 1413. Aquest certamen literari, però, va ser suspès i no va reactivar-se fins ben bé al segle XIX amb els escriptors de la Renaixença.
L’any 1859 els escriptors catalans Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Manuel Victorià Amer i Antoni de Bofarull van reclamar la reinstaurado d’aquells certàmens poètics anomenats Jocs Florals o de la Gaia Ciència fundats l’any 1393. Van rebre l’aprovació de l’Ajuntament i es va crear el Consistori dels Jocs Florals i uns Estatuts, l’objectiu principal dels quals era reactivar el conreu de la literatura catalana, i el seu lema, Patria, Fides i Amor. Uns anys abans l’Acadèmia de les Bones Lletres ja havia fet unes temptatives per dur a terme aquesta restauració. Es van celebrar dos concursos en què va ser premiat Rubió i Ors pel seu poema Lo roudor del Llobregat.
En la cerimònia dels Jocs Florals s’escollia una reina dels jocs i es repartien tres premis ordinaris: englantina, viola i flor natural. La primera edició dels Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana (ja que s’utilitzava exclusivament aquesta llengua) es va celebrar el primer diumenge de maig del 1859 a la Sala del Consell de Cent. Els jutges eren set mantenidors (els set sol·licitants); el consell directiu, de caire permanent, constituïa la junta rectora i de govern i el cos d’adjunts. En un principi van ser rebuts fredament per molts autors, i alguns fins i tot s’hi van oposar titllant el certamen d’anacrònic i elitista, però a poc a poc molts s’hi va anar integrant.
Quan un poeta es proclamava guanyador tres cops era nomenat Mestre en gai saber. Aquest va ser el cas de Joaquim Rubió i Ors, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, etc. Aquests premis van ser uns grans impulsors de la Renaixença, moment en què es volia fer ressorgir la literatura catalana del seu estat d’adormiment; però al final del segle XIX van esdevenir una institució antiquada i immobilista sobretot a causa del seu refús a les normes fabrianes i a l’intent de renovació de Carner i el seu grup.
A València la societat d’intel·lectuals Lo Rat Penat també va impulsar la creació dels Jocs Florals de Lo Rat Penat l’any 1879. En aquest cas eren bilingües, i es podien presentar al concurs tant poemes en llengua catalana com en llengua castellana. Després d’un període d’inactivitat, durant la Guerra Civil van reactivar-se i avui encara se celebren.
L’activitat dels Jocs Florals es va interrompre també a Catalunya durant la Guerra Civil, però entre el 1940 i el 1970 cada primer de maig se’ls va fer una commemoració. Un any més tard, es van iniciar els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, a l’Amèrica del Sud i arreu d’Europa. L’any 1959 Josep M. de Sagarra i Joan Oller van reclamar de nou els certàmens poètics a l’Ajuntament de Barcelona, que es van dur a terme novament el 1971. Encara avui se celebren tant a Barcelona com a l’estranger.
La funció dels Jocs Florals va ser, sobretot en els seus primers anys, la de reactivar la literatura catalana en un punt en què no gaudia d’una bona situació, com també la d’impulsar molts autors joves que posteriorment han esdevingut els mestres de la literatura catalana.
L’Institut d’Estudis Catalans
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va ser fundat l’any 1907 per Enric Prat de la Riba amb la funció d’investigar científicament tots els aspectes de la cultura catalana. En els seus orígens l’integraven vuit persones, especialistes en història, història literària, història de l’art, arqueologia, i història jurídica. Però aviat s’hi van afegir dues àrees més, la que s’encarregava de la llengua catalana i la dedicada a l’estudi de les ciències exactes, fisicoquímiques, filosòfiques, morals i polítiques. Aquestes divisions posteriorment van esdevenir seccions, anomenades Secció Històricoarqueològica, Secció Filològica i Secció de Ciències, a les quals es va afegir la Secció de Filosofia i Ciències Socials, dedicada a l’estudi de la filosofia, el dret, l’economia, i la geografia humana. Amb aquestes reformes l’Institut va passar dels vuit membres inicials a tenir-ne vint-i-vuit l’any 1968.
La Secció Filològica ja en els inicis va instaurar unes Normes ortogràfiques que eren molt necessàries per als Països Catalans. Alhora, també es començava a pensar a fer un diccionari de la llengua catalana i una gramàtica normativa. Algunes publicacions de l’IEC es troben aplegades en col·leccions com l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Les pintures murals catalanes, Estudis de bibliografia lul·liana i Cròniques catalanes.
La presentació pública de l’IEC va tenir lloc l’any 1914, alhora que s’inaugurava la Biblioteca de Catalunya, un fons bibliogràfic a disposició dels investigadors que s’havia anat reunint durant molt temps. També es van organitzar premis adreçats als millors treballs científics, i cursos i intercanvis, i es van nomenar set membres nacionals i catorze d’estrangers per a cada secció. Aquestes celebracions van ser suspeses durant alguns períodes: els anys 1919-20, la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil i la postguerra. L’IEC va anar adquirint un gran prestigi a causa dels seus estudis i les seves col·laboracions amb diversos organismes tant nacionals com internacionals. L’any 1913 es van formar unes filials que funcionaven com a suport de les seccions de l’IEC.
Inicialment la seu de l’IEC es va establir al Palau de la Generalitat, i més endavant es va traslladar a l’Hospital de la Santa Creu i a la Casa de Convalescència, on l’Ajuntament li concedí l’ús a perpetuïtat. Durant la dictadura de Primo de Rivera, l’IEC va continuar les seves investigacions però la Diputació va anul·lar-li les subvencions i li va prendre alguns serveis. Més endavant aquesta institució va llevar-li algunes de les instal·lacions i la biblioteca, que va passar a anomenar-se Biblioteca Central. L’activitat continuava però les ajudes econòmiques eren principalment de caire privat, juntament amb les de l’Agrupació Cultural Minerva, Òmnium Cultural, la Unió Acadèmica Internacional i el Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes. Gràcies a l’ajuda d’Òmnium Cultural, a partir del 1962 la seu va traslladar-se al Palau Dalmases. Malgrat la situació política, entre el 1939 i el 1975, l’IEC va continuar lluitant per la cultura catalana a través de la llengua i la ciència. A la mort de Franco l’Institut va ser reconegut oficialment i va reestablir-se com a primera entitat científica dels Països Catalans. També va retornar a les instal·lacions de la Casa de Convalescència, lloc on continua avui, i va rebre de nou subvencions de les institucions, fins al punt que va ser inclòs en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
Amb la definitiva seu a la Casa de Convalescència, l’IEC inicià una nova etapa, va créixer el nombre de membres i agregats, es crearen noves filials, augmentà la participació amb d’altres entitats i s’establiren noves infraestructures. L’any 1988, amb la intenció d’una major obertura, es van reformar els estatuts, dels quals sobresurt la possibilitat d’establir seus fora de Barcelona, l’increment dels membres numeraris de set a vint-i-un per secció i la creació de membres emèrits. Recolzant-se en aquests arguments, la Secció de Ciències va dividir-se en la de Ciències i Tecnologia i la de Ciències Biològiques, i cada una de les seccions va nomenar membres numeraris per tal que s’ocupessin dels nous àmbits d’investigació.
Els càrrecs de govern de l’IEC són elegits i els mandats duren tres anys, prorrogables una sola vegada. L’any 1989 es va crear el Consell Permanent, que integra el president, el vicepresident, el tresorer, el secretari general i els presidents de les diferents seccions. La Secció Filològica té cura de l’estudi i la normalització de la llengua catalana. Amb aquest objectiu l’any 1995 es va publicar el Diccionari de la llengua catalana.
L’IEC ha assolit una gran importància com a institució científica, i s’encarrega de moltes de les investigacions científiques que es duen a terme en l’àmbit lingüístic català. Es dóna importància també a la relació amb institucions científiques estrangeres, però el paper fonamental de l’Institut és el de la conservació, propagació i normalització de la cultura catalana.
El diccionari de Pompeu Fabra
El Diccionari general de la llengua catalana és un diccionari normatiu constituït per Pompeu Fabra l’any 1932 que actua com a complement del Diccionari ortogràfic del 1917 i que representa la culminació de la seva tasca de depuració i fixació de la llengua catalana moderna que va iniciar amb la Gramàtica catalana del 1918, revisada posteriorment el 1956. L’Institut d’Estudis Catalans en va iniciar la confecció mentre anava empitjorant la situació del català a causa de la dictadura de Primo de Rivera i va deixar per a més endavant un diccionari més complet que s’estava gestant llavors, però que s’anava trobant amb moltes dificultats.
Per a la redacció del Diccionari general, que va durar sis anys, es van tenir presents d’altres diccionaris existents en aquell moment: el de l’Acadèmia espanyola, el de Hatzfeld i Darmesteter, i el de Webster, com també alguns reculls lexicogràfics, el Diccionari Aguiló o el Butlletí de Dialectologia Catalana.
Les definicions són precises, ja que hi ha molts exemples, però no hi són presents mots científics o mots que eren una novetat en aquell moment. Després de la seva gran acceptació no va ser possible fer-ne una segona edició, encara que pòstuma, fins al 1954, que va comptar amb la col·laboració de Carles Riba, que en va fer el pròleg, i de l’Institut d’Estudis Catalans. En les edicions posteriors s’hi han anat afegint entrades.
Aquest va ser el primer diccionari normatiu de la llengua catalana que va sorgir i el precedent, per tant, del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que ha estat molts anys en preparació. El Diccionari general de la llengua catalana recull els termes normatius de la llengua catalana, però no tots els mots utilitzats en aquell moment; per tant, no hi apareixen els mots arcaics en desús ni els mots dialectals ja que apareixerien posteriorment en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. A més es volia evitar el fet de carregar el diccionari de lèxic literari poc conegut que dificultaria més encara la fixació de la llengua. Per tant està clar que hi va haver una selecció, amb un predomini de les formes del català central, ja que era la zona on es produïa més literatura i on la llengua gaudia d’una més gran activitat.
Tant aquest diccionari general com la figura de Pompeu Fabra representen la modernització del català. Va dedicar tota una vida a la seva llengua a través dels seus estudis i de la col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans, del qual va ser president. Fabra va ser un dels intel·lectuals que va ser conscient que calia fer alguna cosa per solucionar la situació precària en què es trobava la llengua catalana, i podríem dir que va crear l’obra clau del català modern. Avui, gràcies a Déu, existeix una altra eina lingüística de primera importància per als catalans, preparada des del 1922 per Joan Corominas: el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, publicat per l’Editorial Curial, amb la col·laboració de Joseph Gulsoy i de Max Cahner, a partir del 1980, en nou volums, més un sobre el parlar de la Val d’Aran.