Alexandre Deulofeu elaborà una minuciosa teoria de la història de les societats humanes que presentà, per primer cop, el 1951. Segons ell, el motor dels canvis històrics és la dialèctica entre un centre dinàmic, creador d’una civilització/imperi, i la transformació d’aquest centre i de l’imperi que ha generat en una cultura codificada rígidament, i, doncs, anquilosada i, amb el temps, decadent. Aquesta cultura serà substituïda per una altra de generada en un altre centre dinàmic, i així successivament i cíclicament. Aquesta teoria de la història es basa en un repàs sistemàtic i polièdric de l’auge, l’esplendor i la caiguda dels successius imperis que han anat sorgint històricament, i que tenen, calcula, un cicle evolutiu de 1.700 anys.
Nuclis creadors dels imperis
Segons A. Deulofeu, es produeix un lent desplaçament dels centres o nuclis creadors dels imperis, seguint una gran línia corba imaginària, amb dues o tres derivacions. Comença per les antigues cultures dels grans rius de Mesopotàmia i de l’Egipte del Nil. “La cultura sumèria fou succeïda cap a Orient, per la cultura persa, la cultura índica i la cultura xinesa..., cap a Occident, la cultura egípcia i la cultura grega”. Així doncs, una corba des del Pròxim Orient cap a l’Índia i la Xina, i una altra corba cap a la Mediterrània. La línia que A. Deulofeu estudia més a fons, però, és la que s’inicia a la Mediterrània oriental: a Jònia. Aquesta línia és la corba que es forma unint els successius centres generadors de noves cultures/imperis. Des de Creta, Jònia i Grècia, fins, al segle XX, a Alemanya-Unió Europea, els Estats Units d’Amèrica, la Xina, Islàndia i l’Argentina.
Nuclis creadors dels imperis a Europa
Imperis, guerres i pau
Utilitzant la terminologia d’A. Deulofeu, els nuclis creadors dels imperis que successivament han estat al centre del món són: en la primera gran onada històrica que s’inicia l’any 650 aC, els imperis “Jònic, Macedònic, Romà, Cartaginès (una derivació al Nord d’Àfrica), Gòtic, Franc, Bizantí (una derivació a l’Àsia Menor i el Nord d’Àfrica), Teutònic, Víking, Danès-Escandinau, Polonès, Lituà, Moscovita”. En la segona gran onada històrica, iniciada el vers l’any 1250, els imperis: “Turc, Austríac, Itàlic, Ibèric, Gàl·lic, Britànic, Germànic, Rus-Soviètic, Xinès”. A partir del 1607, amb una altra corba derivada de l’imperi Britànic fins a la costa de l’altra banda de l’Atlàntic Nord, el centre creador, des del 1783, l’imperi Nord-americà.
Els territoris base dels imperis són diversos, car els centres creadors, o nuclis propulsors, dels grans imperis han anat canviant, movent-se, i ho han fet tot seguint una línia corba que, en alguns moments, té algunes derivades. Deulofeu diu que els nuclis creadors d’imperis segueixen el moviment de les busques d’un rellotge.
Segons A. Deulofeu, totes les cultures són semblants: “No existeixen pobles amb esperit liberal i democràtic i pobles amb esperit despòtic i dominador. Els pobles són una cosa o l’altra, segons que es trobin en una fase o altra del seu procés evolutiu.” Per tant, els enfrontaments bèl·lics històrics són, a més de tràgics per a bona part de la població, perfectament inútils. Per exemple, el 1951, A. Deulofeu vaticinà la lenta decadència dels imperis francès, anglès i rus-soviètic, i la ràpida recuperació de l’imperi Alemany, car aquest es trobava, encara, en la seva fase expansiva. Les guerres, fins i tot les globals com la Segona Guerra Mundial, són, explica, perfectament inútils, ja que no modifiquen gens el curs dels grans cicles dins els quals es mou cada civilització.
Màxima extensió dels imperis i zona d’influència de la segona onada
La capacitat predictiva de la teoria de la història d’A. Deulofeu ha causat un cert impacte. L’endemà de la derrota del Tercer Reich i de la divisió d’Alemanya en quatre zones d’ocupació per les quatre grans potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial, és a dir, vers 1948-50, Deulofeu preveié la ràpida recuperació de l’imperi Alemany (que, el 1957, prengué la forma de Mercat Comú Europeu), i subratllà la indissimulable decadència de tres d’aquestes potències: l’imperi Francès, el Commonwealth britànic i l’imperi Rus. Posà data, a l’inici de la fase final de l’imperi Rus (segons ell, la seva continuació, “l’URSS es desintegraria l’any 2000”). En canvi, donà llarga vida a tres imperis: a la més jove de les quatre potències, l’imperi nord-americà (“constituït el 1783...”), a l’Europa organitzada per Alemanya com a Unió Europea i a la vella/nova Xina.
A. Deulofeu detecta la fase ascendent i, doncs, expansiva, de l’imperi Xinès (que comença “a partir del 1950”, el moment de la creació de la República Popular de la Xina). Així, mentre l’URSS desapareix fins i tot nominalment, per la fase de decadència en què es troba l’imperi Rus, la Xina, que té un règim polític molt semblant (de partit únic que es confon amb l’aparell de l’estat), es troba en plena fase ascendent, imperialista, sense, per ara, l’ús de la força militar.
Dues primaveres: Jònia i Catalunya septentrional
Dins la corba que dibuixa l’itinerari històric de la successió de centres creatius, i d’imperis, Deulofeu descobreix dos grans moments germinals. El primer moment és el de Jònia i Grècia. Els primers temples de l’art jònic són del segle VII aC, i corresponen a l’època creativa de les ciutats gregues. “El temple grec en el seu estil jònic evoluciona lentament cap a l’estil dòric, per a aconseguir la perfecció clàssica a finals de la fase democràtica (350 aC)”. Des d’Atenes, s’expandirà a la Magna Grècia, a l’imperi d’Alexandre el Gran i a Roma i el món de l’imperi Romà.
El segon moment: “a la part occidental del Mediterrani, al nord-est de la Península Ibèrica, en un racó septentrional de Catalunya, a les comarques de l’Empordà, de la Garrotxa i de la Cerdanya”. Un xic abans del 800, és a dir: “disset segles després de la primavera grega, s’iniciava el desvetllament d’una nova primavera...: l’art romànic”. Aquest nou art, el romànic “s’aniria estenent radialment. Com una taca d’oli, primer per tot Catalunya, tot seguit pel Baix Llenguadoc, a l’Alta Garona...”. Després ve “el pas del romànic al gòtic” i l’avenç cap a la Mediterrània de la confederació catalanoaragonesa, cap a Sant Jaume de Compostel·la, i cap a la Gàl·lia, l’Europa central, i, seguint les passes evangelitzadores de l’Església catòlica, l’arquitectura catalana, tal com va descobrir Alexandre Cirici-Pellicer, va fer un salt a Amèrica, prenent com a base la seva influència sobre Roma.