A partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, el 1945, alguns dels sectors més sensibilitzats de la societat catalana van assajar d’intervenir en el tipus de participació que l’estat espanyol havia de tenir en les noves organitzacions econòmiques i polítiques internacionals. El mateix 1945 van contribuir a fer que la dictadura espanyola no fos admesa a l’ONU. El 1959 van intervenir en el sentit que l’estat espanyol s’integrés a l’OECE, creada el 1948. El 1986 van aconseguir que el “no” guanyés a Catalunya en el referèndum sobre l’entrada de l’estat espanyol a l’OTAN.
Organitzacions polítiques i econòmiques
De San Francisco a Nova York
El Consell Nacional Català –amb seu a Londres i 38 organitzacions a Amèrica– s’adreçà, per mitjà de la seva delegació a Nova York, a la Conferència de San Francisco, de la qual sortí la creació de l’ONU. La proposta catalana era doble: rebuig de la dictadura militar espanyola del 1939, i transformació de l’estat espanyol en una confederació de les quatre nacions ibèriques. La primera proposta fou acceptada: Manuel Serra i Moret, conseller del Govern de la Generalitat, ho presencià a Nova York el 1946, en la primera assemblea general de l’ONU. La segona proposta quedà en suspens.
Deu anys després, el 1955, l’estat espanyol hi fou admès. Però, a l’ONU, l’autoritat moral la va tenir un dels màxims representants dels catalans a l’exili, el músic Pau Casals, que hi intervingué per a commemorar, el 1958, el 10è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. El 1963, hi dirigí la interpretació del seu oratori per a la pau, El pessebre. El 1970, U Thant, secretari general de l’ONU, li encarregà l’himne de l’organització, amb motiu de la celebració del seu XXV aniversari. Quan l’interpretà davant el ple de l’assemblea general, el 24 d’octubre de 1971, a Nova York, s’adreçà com a català (I am a Catalan) als representants de tots els estats del món demanant la pau.
De Caracas a Washington: l’OECE
El 1947 es posà en marxa el Pla Marshall, l’European Recovery Program, ideat pel govern nord-americà per a contribuir, durant quatre anys, a reconstruir les economies europees. Els estats de l’est d’Europa, amb l’URSS al davant, declinaren la invitació a integrar-s’hi. Els estats del Pla Marshall foren setze. Espanya no va poder gaudir dels avantatges del Pla pel seu caràcter no democràtic. Des de Nova York, Jaume Miravitlles l’analitzà a The Marshall Plan and Franco (1948).
El 1948, els estats del Pla Marshall i els Estats Units constituïren un organisme supraestatal de tutela de les economies dels disset estats: l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), que a partir del 1960 fou succeïda, amb altres paràmetres, per l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE).
Mentre les economies dels estats membres de l’OECE anaven avançant, l’economia espanyola era incapaç de sortir del pou de la política autàrquica iniciada el 1939. El 1957, el Govern decidí cridar l’economista republicà i catalanista Joan Sardà i Dexeus, format a Londres i Munic, que treballava al Banc Central de Veneçuela i que havia treballat per a l’Institut d’Investigacions Econòmiques de la Generalitat, el qual acceptà l’encàrrec de dirigir el servei d’estudis a Madrid del Banc d’Espanya. Des de Caracas, aquest especialista havia viatjat sovint a Washington, on mantenia relacions amb economistes de l’OECE, del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial, entre d’altres. El 1959, ell mateix i Gabriel Ferras, un alt responsable de les organitzacions econòmiques internacionals amb seu a Washington, van escriure el document que havia de vehicular l’entrada de l’estat espanyol a l’OECE com a 18è membre. Les relacions comercials i financeres internacionals de l’economia espanyola i la catalana deixaren, a poc a poc, de dependre de les decisions d’una burocràcia inepta i hipercentralitzada.
D’altra banda, J. Sardà descobrí –i ho publicà en un llibre editat pel Banc d’Espanya– que els soviètics no havien robat l’or del Banc d’Espanya, sinó que havien cobrat, això sí, fins a l’últim cèntim, l’import de les vendes d’armament al Govern de Madrid. L’or de Moscou era al seu lloc. Altres economistes, com ara Fabià Estapé, treballaren en la mateixa direcció.
De Barcelona a Brussel·les: l’OTAN
El 1949, es firmà a Washington la constitució d’una organització militar també supraestatal: l’OTAN, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. En formaven part dotze estats.
El 1981, el Govern centrista dirigit per L. Calvo Sotelo incorporà Espanya a l’OTAN. Les eleccions del 1982, però, van ser guanyades pel partit socialista de Felipe González amb un programa en què ocupava un lloc no marginal la sortida d’Espanya de l’OTAN. En el nou Govern socialista, el ministeri de defensa (una peça clau de les relacions amb l’OTAN) fou ocupat per Narcís Serra, alcalde de Barcelona des del 1979. Aquest Govern convocà un referèndum sobre la permanència o no de l’estat espanyol dins l’OTAN amb un cert retard, el 12 de març de 1986. Però canvià de posicionament i demanà el vot afirmatiu.
A Catalunya, guanyà el “no”. En el conjunt de l’estat (amb una participació del 58%) va guanyar el “sí” que demanaven socialistes i conservadors. A Catalunya, el “no” el demanava el partit republicà d’esquerres i el partit comunista. El partit liberal de Jordi Pujol, que era al govern de la Generalitat, deixà la porta oberta als seus votants. Al País Basc i a les Canàries també guanyà el “no”.
A partir del 1986, el ministre de defensa, el socialista Narcís Serra, començà a participar en les reunions de més alt nivell de l’organització. També a partir d’aleshores, diputats catalans van participar a l’Assemblea Parlamentària de l’OTAN, creada el 1955.
De la Haia a Estrasburg: el Consell d’Europa
El Consell d’Europa és una organització internacional nascuda de la Conferència de la Haia del 1948, que té com a objectius promoure la democràcia i la identitat política i cultural europea. A la Conferència de la Haia es reuniren unes 800 personalitats de 21 estats europeus per a pensar en el futur del continent. Entre aquestes personalitats hi havia Josep Trueta, Antoni Xirau, Enric Adroher ‘Gironella’ o Rodolf Llopis.
L’estat espanyol no va poder entrar al Consell d’Europa fins que va desaparèixer la dictadura del 1939, és a dir, fins després de les eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977.
El 1981, l’Assemblea va aprovar un informe i un paquet de recomanacions sobre política lingüística dirigit als 21 estats membres que tenia com a objecte fer oficials les 51 llengües parlades en els estats europeus que formaven part del Consell d’Europa. L’informe fou presentat per Alexandre Cirici Pellicer, senador del grup Entesa dels Catalans.