Els estats de la corona de Catalunya-Aragó, incorporats, des dels anys 1479, 1519 i 1580, a imperis confederats cada cop més grans, van mantenir els propis sistemes polítics (les generalitats o, per exemple, el Consell de Cent de Barcelona) fins al període de 1713-14. Seguint la llarga tradició d’unions matrimonials que podien significar federacions o unions de territoris (com ara el casament, el 1137, del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, l’hereva del regne d’Aragó), l’opció matrimonial del 1469 va tenir conseqüències polítiques deu anys més tard.
Mediterrània occidental vers el 1530
Dues corones, la de Catalunya-Aragó i la de Castella-Lleó, s’unien, doncs, l’any 1479 com a resultat del casament, deu anys abans, del rei Ferran II de Catalunya-Aragó (que el 1468 era rei de Sicília) i d’Isabel I de Castella-Lleó (que el 1469 era princesa de Castella).
El resultat fou, tècnicament, una monarquia composta. L’estructura política dels dos regnes seguia essent la mateixa. A Catalunya-Aragó, pactisme entre la corona i les generalitats, parlamentarisme i confederalisme. A Castella-Lleó, tendència a l’absolutisme, parlaments en regressió i unitarisme centralisme. Les dues grans opcions estratègiques també es van mantenir: d’un costat, l’opció mediterrània i atlàntica d’un imperi comercial en xarxa i, de l’altre, l’opció territorial, que es concretava en la conquesta del regne de Granada. La idea de fons era la de construir un regne confederal a tota la Península Ibèrica que pogués competir amb els altres reialmes europeus.
Després de la mort de la reina Isabel (1504), però, el nou matrimoni de Ferran II amb una princesa occitana, Germana de Foix, va estar a punt de desfer la unió dinàstica hispànica, perquè el rei de Catalunya-Aragó no era acceptat per la noblesa castellana: aquell Trastàmara d’origen castellà era considerat un rei foraster.
Dues corones i un imperi
Les corones que heretà Carles V
Finalment, el 1516, Carles d’Habsburg, net del rei Ferran II i duc de Borgonya, heretà les dues corones, amb les Índies incloses, i, a més, per part de pare, els Països Baixos i la Borgonya, i, per part de l’avi patern, l’arxiducat d’Àustria. De manera que estava molt ben situat per ser escollit emperador del Sacre Imperi Romanogermànic pels grans electors alemanys.
L’elecció es feu el 1519, justament quan el rei Carles I estava instal·lat en una de les capitals dels seus múltiples regnes: Barcelona. En aquesta ciutat catalana, el rei Carles I de Catalunya-Aragó (i, també, Carles I de Castella), esdevingué l’emperador Carles V d’Alemanya. Barcelona fou per uns mesos la capital d’un dels imperis més grans de la història. Quaranta anys abans, era “només” capital d’un regne europeu, el de Catalunya-Aragó, amb territoris a “només” dues penínsules mediterrànies. Carles V, però, fou coronat emperador on corresponia: a Aquisgrà (i, anys més tard, a Roma).
La idea del nou emperador Carles V per a organitzar el seu imperi era la que havia conegut a la Borgonya, molt semblant a la catalana. L’imperi Romanogermànic va ser una àmplia articulació d’entitats polítiques autònomes (regnes, ducats, comtats, ciutats), cadascuna amb el seu virrei (o similar) i el seu govern propi, unides per la figura de l’emperador i coordinades per alguns consells regionals: el consell de Castella, el consell d’Aragó, el consell d’Índies o el consell d’Itàlia. I, més tard, amb Felip I i la unió dinàstica amb Portugal, el consell de Portugal. En el cas de la corona de Catalunya-Aragó, el Parlament (on Carles I intervingué en llengua catalana) és qui l’acceptà, no com a rei o emperador, sinó com a comte de Barcelona. A Amèrica, l’opció d’organització territorial escollida fou la creació de virregnats, amb uns virreis amb amplis poders, una opció que seguiria el model polític i administratiu de la confederació de Catalunya-Aragó.
La pólvora i els canons
La tecnologia militar, mentrestant, evolucionava ràpidament. La incorporació de la pólvora i els canons demanava grans recursos econòmics: els senyors feudals medievals, amb les seves guerres “privades”, estaven destinats a desaparèixer per manca de finançament. Només els grans estats, és a dir, les grans monarquies compostes, havien de tenir recursos suficients per a instal·lar foneries de canons, fabricar pólvora i, a més, construir les naus i les ciutadelles i fortaleses militars capaces de resistir els nous projectils.
El rei Carles I es posà a la feina. Va ampliar i reforçar el castell de Salses que el seu avi Ferran havia refet. El 1537 va ordenar la creació de la foneria reial de canons a la ciutat de Barcelona, aleshores ja amb una llarga tradició metal·lúrgica. El 1543, Carles I projectà, amb l’ajut d’enginyers italians, una construcció militar pentagonal de grans dimensions: la ciutadella de Roses. El 1555 començaven les obres de fortificació de Dalt Sa Vila, a Eivissa: un conjunt arquitectònic de gran qualitat que la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat el 1999. El 1575, amb Felip I, a les Drassanes ampliades de Barcelona començà a funcionar una nova Acadèmia Reial d’Artilleria, semblant a la que Carles I havia creat a Milà el 1543. I, aquest mateix any, a la ciutat de Mallorca es començaren a ampliar i modernitzar les muralles, per tal de fer-ne una plaça inexpugnable.
Divisió de l’imperi universal
El projecte i la realitat d’imperi universal de Carles V, el net del rei Ferran II, fou, pel que fa a la tecnologia militar, modern i avançat. Però també ho eren els seus competidors i rivals: l’imperi Otomà, que arribà a les portes de Viena i donava suport als pirates que assolaven les costes catalanes; la França del rei Francesc I, que tenia, com Carles V, l’objectiu de conquerir Itàlia; els prínceps protestants alemanys, danesos, suecs i francesos que assajaven d’exportar la Reforma; Anglaterra, que disposava d’una bona armada, i els estats pontificis, aliats o enemics, segons els temps. A més, Carles V no tenia banca pròpia. Els banquers alemanys i italians que el servien tenien els seus propis objectius.
El 1555-56, Carles V va dividir l’imperi i es va retirar. El Sacre Imperi i Àustria van passar al seu germà Ferran I, i els Països Baixos i el regne de les Espanyes (inclosa la Itàlia catalanoaragonesa i les places que havia conquerit al nord d’Àfrica), com també les Índies, al seu fill, que esdevindria Felip I de Catalunya-Aragó i Felip II de Castella.
Del 1556 al 1640
La divisió no afectà l’estructura interna de les noves monarquies compostes. Ara bé, així com Carles I va convocar, en quaranta anys de regnat (1516-1556), sis vegades el Parlament de Catalunya, Felip I, en quaranta-dos anys (1556-98) només ho feu dues vegades. De fet, la diputació permanent del parlament, és a dir, la Generalitat de Catalunya, va tenir una força política i econòmica considerable. Així, quan era virrei de Catalunya el futur Felip I havia donat suport a l’ampliació del palau de la Generalitat de Catalunya de Barcelona. I l’ampliació del palau de la Generalitat Valenciana és dels anys 1518-85. D’altra banda, l’establiment, el 1578, de la nova ruta Sevilla-Barcelona-Gènova, com a enllaç entre Amèrica i l’Europa central (forçat per la pèrdua d’Anvers i els Països Baixos) va afavorir el comerç i l’economia catalana.
Felip I va assajar amb Portugal, el 1580, una altra unió dinàstica que amplià la confederació i l’imperi, però que finalment fracassà el 1640. Va implicar la Generalitat de Catalunya, i la valenciana, en la gran expedició naval que es traduí en l’èxit de la batalla de Lepant. Però va convocar molt poques vegades els parlaments de la corona de Catalunya-Aragó, i va optar per viure en un monestir i per una capital única allunyada alhora de la Mediterrània i de l’Atlàntic.
Durant els vint-i-tres anys de regnat de Felip II (Felip III de Castella), els parlaments foren convocats una sola vegada i fou decretada l’expulsió d’un sector de la població valenciana i catalana molt dinàmic, la petita burgesia agrària i artesanal morisca. El seu successor, Felip III (Felip IV de Castella), tardà cinc anys, fins el 1626, a convocar els parlaments de la corona de Catalunya-Aragó. I no aconseguí que el Parlament català li financés les caríssimes guerres europees. El 1640, la Generalitat de Catalunya s’hi oposà frontalment en el que fou la guerra dels Segadors, que es transformà en una guerra de separació de la corona de les Espanyes.
Les revoltes dels territoris dinàmics
El “pensament únic” dels successors de Carles I va dur a les revoltes dels territoris més dinàmics del seu imperi universal: els Països Baixos, Portugal, Catalunya i Nàpols. Els dos primers es deslliuraren del jou, el nord de Catalunya fou incorporat al regne de França el 1659, i només Nàpols seguí dins l’imperi. Ara bé, després del 1659, la Catalunya dels Àustria hispànics i la resta dels territoris de la corona d’Aragó van mantenir el seu govern, la Generalitat, fins els anys 1709-14.