L’Europa Lotaríngia, la franja ampla del continent europeu que s’estén des dels Països Baixos fins a la Toscana, ha estat la zona on s’han configurat els temps moderns. El seu gran dinamisme polític, econòmic i intel·lectual es deu al fet que es trobava entre fronteres: entre el Sacre Imperi Romanogermànic, el ducat de Borgonya i els Països Baixos, Lió, el Delfinat, la Confederació Helvètica, la Savoia, el Milanesat i la República de Venècia.
Humanistes catalans a la Lotaríngia
L’eix del creixement econòmic europeu actual, la blue banana Londres-Milà, de fet correspon a aquesta franja multilingüe que històricament utilitzà el llatí com a llengua vehicular de l’escriptura i l’ensenyament.
Una part important de la contribució catalana a la construcció dels temps moderns va tenir aquests escenaris. Des del 1512, data d’arribada de Joan Lluís Vives a Bruges, diversos humanistes i polítics catalans, valencians, mallorquins, etc., van viure (i hi moriren, de vegades tràgicament) a l’Europa Lotaríngia.
Joan Lluís Vives, el primer
Joan Lluís Vives i Marc, estudià, primer, a la Universitat de València i, fugint de la persecució religiosa, a la Sorbona de París i, després, a Bruges i Lovaina. I, també per un temps, a Oxford, on fou professor del Christ College, i a Londres. Interlocutor, en diferents moments, d’Erasme de Rotterdam, Thomas More i Ignasi de Loiola, Vives és autor d’una obra escrita en llatí que inclou una seixantena de volums. El 1555, a Basilea, es feu una primera edició de la seva obra completa, de la qual aviat començaren les noves edicions i les traduccions, que, pràcticament, no han cessat. Especialment, a partir de l’edició de l’Opera omnia a cura de Gregori Maians (València, 1782-90), una edició de la qual es va fer una altra de facsímil nova a Londres el 1964. Joaquim Xirau, el 1944 a Buenos Aires, n’assajà una presentació global.
Tres grans temes
Els grans temes de Lluís Vives foren l’ensenyament, Europa i la guerra, i la pobresa. Els seus editors eren a París, Anvers, Lió, Basilea, Estrasburg i Colònia.
Quant als seus llibres, d’un de dialogat per aprendre la llengua llatina (Exercitatio linguae latinae, 1538), se’n van fer més de noranta edicions i pel que fa al que tracta l’educació femenina, també molt reeditat, és una fita. La lluita que va dur a terme contra l’eixorc ensenyament escolàstic i acadèmic del seu temps és perfectament actual. D’un dels seus textos (Introductio ad sapientiam, 1524), se’n feren unes cinquanta edicions. Per exemple, se’n feu una a la Rússia de la Il·lustració (1768).
Lluís Vives, a Europae dissidiis et bello turcico (1526), proposà una Europa unida i pacífica, que, enfront del perill turc, no utilitzés la violència bèl·lica, sinó les armes del pacte, el compromís i l’intercanvi. Fou, doncs, un dels primers europeistes i un dels primers intel·lectuals que posà en dubte les guerres.
A De subuentione pauperum (Bruges, 1526), Vives analitzava les quatre causes de la pobresa: les guerres i la destrucció, el creixement demogràfic, la injusta distribució de la renda i l’educació insuficient. Proposà, per a la ciutat estat de Bruges, un esbós del que, al segle XX, se’n va dir estat de benestar. D’aquest text, se n’han fet moltes traduccions.
Un altre humanista cristià català, continuador, en certs aspectes, d’aquest vessant de l’obra de Vives, fou Miquel de Giginta i d’Oms. Amb llibres publicats a Coïmbra, Perpinyà, Saragossa i Madrid, entre el 1579 i el 1587, tornà a proposar solucions a la qüestió de la misèria urbana.
Frederic Furió: quatre formes de govern
Frederic Furió i Ceriol, com Lluís Vives, fou un conseller dels prínceps, que escrivia i publicava les seves reflexions. Estudià a València, la seva ciutat natal, París i Lovaina, tot i que s’establí a Lieja i publicà a Basilea, Lovaina i Anvers. Frederic Furió fou més proper a Maquiavel que a Thomas More. Si Lluís Vives actuà, directament, a la cort de Londres, Furió ho feu en l’entorn flamenc de l’emperador Carles V (que era, en primer lloc, duc de Borgonya) i del seu fill, el futur Felip I. El seu llibre Concejo i consejeros del príncipe es publicà, primer, a Anvers el 1559. Després, en italià, a Venècia, i en llatí, a Estrasburg, Cracòvia, Wittenberg, Frankfurt i Rostock.
Segons aquest autor, a Europa hi havia quatre formes de govern: “el govern d’un sol home” (per exemple, “a Espanya, Portugal i Castella”), “el govern dels nobles sols” (a Venècia), “el govern dels plebeus” (a la Confederació Helvètica) i “el govern format pel rei, els nobles i el poble” (a l’imperi Alemany, Polònia “i al regne d’Aragó, a Espanya”). Carles I, doncs, actuà com a rei absolutista a Castella i com a rei que pactava amb la noblesa i la burgesia a Catalunya-Aragó i a Alemanya.
Frederic Furió, d’altra banda, va intentar que el concili de Trento proposés la traducció de la Bíblia a les llengües vernacles, la qual fou rebutjada.
Lluís de Requesens, governador de Milà i dels Països Baixos
Lluís de Requesens i de Zúñiga fou un militar i polític al servei dels Àustria hispànics que començà la seva carrera fulgurant a Flandes i Alemanya, amb Carles I, i a la Mediterrània, on dirigí la lluita contra la pirateria barbaresca, i contra la revolta morisca a Las Alpujarras, tot i que, des del 1568, era ambaixador de Felip I a Roma. Codirigí la flota naval de la Lliga cristiana que derrotà l’armada otomana a la batalla de Lepant i és qui feu dur a la catedral de Barcelona la imatge del Sant Crist de Lepant.
Deturada l’ofensiva otomana, fou requerit per treballar políticament en algun dels estats de l’Europa Lotaríngia. Fou nomenat, successivament, governador de l’Estat de Milà i governador dels Països Baixos, on els resultats negatius de la política repressiva del duc d’Alba, l’anterior governador, faria impossible la solució pactada que Requesens proposava.
Les cartes d’Estefania de Requesens a la seva mare, Hipòlita Roís de Liori, i les cartes, des de Milà, de Lluís de Recasens a Jerònima Gralla, la seva muller, que era a Barcelona, com també el seu testament, donen moltes pistes sobre una societat que canvia i sobre Lluís de Recasens, una persona clau en l’Europa que es trobava en trànsit del món medieval a la modernitat.
Miquel Servet i la sang
El darrer episodi de la vida de Miquel Servet, la seva mort el 1553, cremat en una foguera per la secta religiosa que manava a Ginebra, o la fama que li ha proporcionat la seva idea de la circulació de la sang, no ha de fer oblidar la tasca que desenvolupà com a estudiós, geògraf, filòsof, metge i polític europeu. Fou una personalitat polivalent, perfectament inserida en una Europa delimitada per les ciutats de Saragossa, Barcelona, Bolonya, Tolosa de Llenguadoc, París, Basilea, Estrasburg, Huguenau (Alsàcia), Lió i Viena (Delfinat). A Lió, per exemple, i signant com a Michaele Villanouano (Miquel de Vilanova de Xixena, on havia nascut), publicà una versió corregida de la Geografia de Ptolemeu (1535).
Juliana Morell: la vida espiritual
Filla d’un banquer de Barcelona, poliglota des de la seva infantesa, Juliana Morell estudià a les universitats de Barcelona i Lió, i fou una de les primeres dones d’Europa que es doctorà en una universitat, en concret, el 1608, a la d’Avinyó. Va publicar, a Lió (1617) i París (1619), una traducció francesa amb notes de la Vita Spiritualis de Vicent Ferrer, que va ser traduïda molt més tard a l’anglès (Westminster, Md., 1957). I uns Exercices spirituels sur l’éternité (Avinyó, 1637), que, també molt més tard, es traduïren a l’anglès: Meditations on eternity (Nova York, 1945).
Altres
La llista de personalitats catalanes que estudiaren, ensenyaren, editaren o feren política en l’Europa Lotaríngia del segle XVI és llarga. S’hi poden incloure, entre d’altres, Pere Galès, Segimon Arquer i Miquel de Montserrat, humanistes protestants; Pere-Joan Oliver, que publicà a París i Basilea; Jeroni Nadal, cofundador de la Companyia de Jesús, els continuadors de l’escola cartogràfica mallorquina/catalana, i Lluís de Peguera i Joan Pere Fontanella, juristes.