Al segle XVI hi hagué catalans que participaren, des de l’Església Catòlica, en la construcció de nous instruments pedagògics que encara al segle XXI continuen demostrant eficàcia. En són exemples espectaculars la creació de les dues primeres universitats gestionades per la Companyia de Jesús i l’inici de l’ensenyament primari gratuït que posà en marxa l’orde dels Escolapis.
Universitats jesuïtes
Ignasi de Loiola –el noble basc format a Montserrat, Manresa, Barcelona, Alcalá de Henares, París, Venècia, Jerusalem i Roma–, fundà a París el 1540 la Companyia de Jesús, un orde catòlic destinat a esdevenir una organització cultural i política internacional de primera fila. Loiola no pensava, inicialment, dedicar els esforços de la companyia a l’ensenyament, però molt aviat es fixà en dues iniciatives de dos membres del seu cercle inicial de seguidors: Francesc de Borja i Jeroni Nadal.
La primera iniciativa fou la creació a la ciutat de Gandia, el 1545, del que va ser la primera universitat dels jesuïtes al món. La idea i els mitjans per dur-la a terme foren de Francesc de Borja, duc de Gandia, marquès de Lombai, exvirrei del Principat de Catalunya i destacat membre de la important família dels Borja. Un cop vidu, estudià per a ser ordenat sacerdot i esdevenir membre de la Companyia de Jesús, i més endavant ocupà el càrrec de tercer general de la història de la companyia.
La Universitat de Gandia i el col·legi de Messina
La Universitat de Gandia fou un centre d’ensenyament superior de llarga duració que obrí el camí a la creació d’altres universitats inspirades i gestionades pels jesuïtes. Quatre segles i escaig més tard, a l’inici del segle XXI, més de dues-centes universitats de tots els continents són encara testimoni de la fecunditat del duet Borja-Gandia.
Des del 1996, el màxim responsable –ministre en llenguatge polític, secretari general d’educació en la terminologia de l’orde– d’aquestes universitats és Gabriel Codina i Mir (Barcelona, 1933), que, així, és el català al món amb més responsabilitat educativa. La secretaria de Codina és a Roma. Una segona iniciativa, paral·lela en el temps, fou la de Jeroni Nadal: la creació d’un col·legi catòlic innovador, a Messina, el 1548. Jeroni Nadal i Morey (Mallorca, 1507 – Roma, 1580), de família noble mallorquina, havia estudiat a Alcalá de Henares, París, Avinyó (on es doctorà) i Roma. Des de Sicília realitzà quatre viatges, durant dotze anys, per tota l’Europa catòlica: des de Portugal fins a Polònia. En aquest període va participar en la fundació de trenta cases i/o col·legis de jesuïtes, i en visità, en total, una vuitantena. El 1558, Nadal publicà el que havia de ser el text bàsic de la pedagogia dels jesuïtes, la Ratio Studiorum Societas Iesu.
Des d’aquest primer col·legi de Messina al virregnat de Sicília –que, com a part de la confederació catalanoaragonesa, era una peça de l’imperi universal de Carles I–, els col·legis de la Companyia de Jesús s’han anat estenent arreu del món.
Pere Claver
Als trenta anys d’edat, Pere Claver i Corberó (Verdú, 1580 – Cartagena de Indias 1654), que havia estudiat a les universitats de Barcelona i Girona i al Col·legi de Montsió Ciutat de Mallorca, i havia esdevingut membre de la Companyia de Jesús el 1602, embarcà a Sevilla en direcció a Cartagena de Indias. Seguint el riu Magdalena anà fins a Santa Fe de Bogotà. De tornada a Cartagena, s’instal·là a la casa dels jesuïtes, a prop del port, i dedicà la resta de la seva vida a donar consol personal als gambians, senegalesos i guineans que havien estat comprats per traficants d’esclaus a les costes occidentals del continent africà i venuts com a mà d’obra de molt baix cost. Dos segles i escaig després de la seva mort, el papa Lleó XIII el feu sant de l’Església Catòlica.
La primera escola gratuïta
Els escolapis al món
Durant la primera etapa de la seva vida, Josep de Calassanç (Peralta de la Sal, 1557 – Roma, 1648), que havia estudiat a les universitats de Lleida, València i Alcalá, fou home de confiança del bisbe de Lleida i després del bisbe de la Seu d’Urgell. La seva anada a Roma, una de les capitals del món modern del segle XVI, li canvià la vida, ja que en aquesta gran ciutat descobrí que una part important dels infants vivien en la misèria.
El 1597, Josep de Calassanç (en italià: Giuseppe Calasanzio; en anglès, avui: Joseph Calasantius) obrí una escola graduada per als fills dels sectors socials sense recursos econòmics. Es tracta de la primera escola gratuïta de la història: els aprenentatges se seguien amb un cert caràcter pràctic (no s’hi feia la preparació per a l’ensenyament universitari), i la llengua era el llatí, però també la llengua del país. L’escola s’ocupava del menjar, del vestit, dels alumnes i d’ensenyar la doctrina cristiana. L’orde de Le Sciole Pie fou reconeguda pel Sant Pare de Roma el 1621. A desgrat de les incomprensions i les pors d’alguns sectors a perdre privilegis, les escoles pies van iniciar el seu recorregut. Amb sotracs tan importants com la dissolució de l’orde el 1646 i una breu detenció del seu fundador per la Inquisició. De fet, els contactes de Calassanç amb Galileo Galilei i amb Tomàs Campanella no van ser ben vistos per les autoritats eclesiàstiques de Roma.
L’entrada de l’Escola Pia a la Península Ibèrica va tenir lloc el 1638 per Guissona, al bisbat d’Urgell, d’on provenia Calassanç. Però la guerra dels Segadors posposà la vinguda d’escolapis sards i napolitans fins el 1683, aleshores a Moià.
El salt dels escolapis a Amèrica fou vehiculat pels escolapis catalans a través de diversos camins, per exemple la fundació del Colegio Escolapio a l’Uruguai (1836) i la creació d’una escola normal de mestres a Guanabacoa, a Cuba (1857).
L’Ensenyança
El 1645, en plena guerra dels Segadors, quan el Principat de Catalunya era una república del regne de França, el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona va proposar a la Companyia de Maria obrir una escola. Aquest orde religiós femení dedicat també a l’ensenyament, en aquest cas de nenes i noies, havia estat creat a Bordeus el 1607 per Joana de Lestonnac, una deixebla de Michel de Montaigne.
El Col·legi Lestonnac de Barcelona, el primer al sud dels Pirineus, va començar a funcionar el 1650 amb l’impuls del jesuïta Guillem de Josa, i s’anomenà l’Ensenyança. Quan Barcelona, i la major part del Principat, després de la pau dels Pirineus del 1659, tornà a estar integrat al regne de les Espanyes, l’escola Lestonnac continuà fins al segle XXI. En quatre-cents anys (1607-2007) el mètode Lestonnac s’ha difós una mica a tot el món, i hi ha escoles Lestonnac a vint-i-sis estats d’Amèrica, Àsia i Àfrica.