Lluny de les terres catalanes, algunes destacadíssimes figures dels sectors il·lustrats de la societat catalana del segle XVIII van tenir papers protagonistes en l’urbanisme de la Il·lustració.
Antoni de Sartine fou, durant quinze anys decisius (1759-74), el màxim responsable polític de la modernització de París, la ciutat més gran, aleshores, del continent europeu. Miquel Constançó, també al segle XVIII, va contribuir a definir les grans infraestructures del Mèxic modern. I Josep de Ribas fou el fundador –i el primer alcalde (1794-97)– de la ciutat port russa d’Odessa.
París abans de la Revolució
Divisions en districtes del París d’abans del 1789
Antoni de Sartine pare fou, entre el 1729 i la seva mort el 1744, l’intendent general de Catalunya, és a dir, la segona autoritat, després del capità general, de l’antic Principat. Manifestà una especial dedicació als aspectes econòmics i, segons l’estudiós Enric Moreu Rey, va saber afavorir l’embranzida de l’economia catalana del segle XVIII.
Antoni de Sartine fill (Barcelona, 1729 – Tarragona, 1801), comte d’Albí, estudià a París per indicació del seu pare, on va ser conegut com a Antoine-Raymond de Sartine. El 1759 fou nomenat lloctinent general de París, la màxima autoritat a la ciutat, ja que el rei, els ministres i la cort eren a Versalles.
Els punts forts de Sartine per a la modernització de París foren la construcció del mercat de blat i el de llenya; la instal·lació de 5 694 llanternes o fanals: els primers reverbers, l’enllumenat nocturn fins al gas; la creació d’escoles públiques i gratuïtes de dibuix (1 500 alumnes); la divisió de la ciutat en 48 districtes policials, amb 48 comissaris al davant: l’origen de la policia moderna.
Paral·lelament, Antoni de Sartine seguí autoritzant l’edició dels fascicles de l’Encyclopédie de Denis Diderot, i altres obres dels filòsofs i tècnics de la Il·lustració.
Les colònies abans de la Revolució
Entre el 1774 i el 1780, Antoni de Sartine fou ministre de Marina i de colònies de Lluís XVI, el fill del rei que l’havia nomenat lloctinent general de París. La marina francesa no tenia bons canons, i, el 1777, Sartine decidí crear una foneria de canons prop de Nantes, a la vora del riu Loira: a l’illa d’Indret. Un nom català, o occità. Així mateix, una fragata destinada al comerç construïda el 1775 esdevingué vaixell de guerra amb el nom de Le Sartine.
La gran rival del regne de França era la Gran Bretanya. Sartine, com a ministre d’afers internacionals de França, decidí donar suport logístic i polític a la lluita per la independència de les tretze colònies britàniques de la costa est d’Amèrica del Nord, que esdevingueren els Estats Units d’Amèrica.
Sartine Island
El 24 d’agost de 1786, l’explorador francès Jean-François de Lapérouse va anomenar “Sartine” una illa deshabitada al nord-oest de Vancouver. Des del 1971, la Sartine Island és una reserva ecològica de la Columbia Britànica.
Constanso Street
Algunes ciutats de Califòrnia i de Nevada als Estats Units han dedicat un carrer, o una avinguda, a Miquel Constançó (Barcelona, 1739 – Mèxic, 1814). Format al cos d’enginyers militars, el 1764, Constançó fou destinat al virregnat de Nova Espanya, a Mèxic. Els anys 1768-70 participà en l’exploració de Califòrnia. Els seus diaris de campanya i la seva feina cartogràfica han travessat el temps i l’espai. Dels diaris (publicats el 1770), per exemple, n’hi ha una edició en anglès (1790) i una altra en alemany (1792).
Durant quasi cinquanta anys feu una feina impressionant. Cal esmentar la seva dedicació al dessecament de la vall de Mèxic; a la construcció de camins i carreteres. A més, cal assenyalar nombrosos projectes: el palau governamental a San Luis de Potosí, l’hospital de San Andrés, diverses esglésies, una plaça de braus, etc.
De Petrés a Bogotà
Intervencions urbanístiques a l’Amèrica hispànica
Josep Buix i Lacasa (Petrés, 1759 – Bogotà, 1811), mestre d’obres i caputxí llec amb el nom de Domènec de Petrés, arribà a Colòmbia, que aleshores era Nova Granada, per actuar en el camp de l’urbanisme i l’arquitectura. El terratrèmol del 1775 havia disparat les necessitats que se n’havien plantejat, però per a respondre-hi calgué l’arribada, el 1792, del grup de Buix, després d’una travessia que resseguí els ports d’Alacant, Cadis i Cartagena.
Les obres més interessants que planificà i inicià foren a Bogotà, on, entre d’altres, la catedral existent amenaçava ruïna. La nova fàbrica neoclàssica, segons Josep M. Bernades, fa pensar en les noves catedrals de Vic i Lleida.
De Nàpols a Odessa
Política municipal a París i disseny urbanístic d’Odessa
Odessa, la gran ciutat i port d’Ucraïna, és una ciutat, construïda de nou a partir del tractat de pau de Jassy (1792), pel qual l’imperi Otomà, perdedor de la guerra Russoturca, cedia a l’imperi rus les terres situades al nord de la mar Negra. L’emperadriu Catalina encarregà al noble català Josep de Ribas i Boyons (Nàpols, 1749 – Sant Petersburg, 1800) el planejament i la construcció d’una ciutat geomètrica i funcional que, en honor a un antic establiment de la Grècia clàssica situat en aquell mateix punt, s’havia de dir Odessa.
Josep de Ribas era fill del noble barceloní Miquel de Ribas, que després del 1714 s’exilià a Viena i a Nàpols. El 1772 entrà al servei, com a oficial, de l’exèrcit imperial rus. Des del 1783 participà amb èxit als enfrontaments bèl·lics amb els otomans. L’any 1794 actuà de primer governador i constructor de la nova ciutat d’Odessa. Avui, el carrer principal d’aquesta ciutat es diu Deribasskaia. El 1992, un film coproduït per Rússia i els Estats Units, dirigit per Leonid Gaidai, es titulà There’s Good Weather in Deribasovskaya, It’s Raining Again in Brighton Beach.