La instal·lació a Barcelona, entre el 1705 i el 1711, de la cort del rei Carles III d’Àustria va significar una primera i breu introducció de l’òpera a les terres catalanes. Així, per uns moments, hi hagué quelcom més que la música sacra que es feia a les escoles catedralícies, i que la produïda al monestir de Montserrat. Després de l’any 1714, ja sense cort reial, l’òpera no va poder continuar. El 1750 es va reprendre, però ho va fer amb tantes dificultats, que molts dels futurs grans compositors de l’àrea catalana hagueren d’emigrar. Sovint, ho feren ben lluny: fins a Sant Petersburg o Santiago de Xile.
Músics emigrats
Músics catalans a Europa (1711-1827)
Pere Rabassa (Barcelona, 1683 – Sevilla, 1767), que havia conegut la música que es feia a la cort de Carles III, marxà com a mestre de capella primer a la catedral de Vic i després a la de València i a la de Sevilla. Compongué sonates, tocates, oratoris, misses i villancets. La seva música religiosa es va difondre, a través de Sevilla, a Mèxic i Guatemala.
Jaume de la Té y Sagau (c. 1680 – Lisboa, 1736) emigrà a la ciutat de Lisboa. Hi compongué des d’una cantata dedicada a la reina fins a un oratori (1719) per a ser interpretat a la catedral. Antoni Lliteres (1673 – 1747) també va compondre i estrenar a la catedral de Lisboa. Uns quants anys més tard, també eren a Lisboa els compositors Antoni Rodell i Joaquim Rodill, de qui hi ha obra publicada a Londres.
Del Barroc al classicisme
Domènec Terradelles (Barcelona, 1713 – Roma, 1751) estudià a Barcelona i a Nàpols. Aquí, Terradelles hi estrenà el seu primer oratori, la primera òpera i la primera òpera còmica. Fou contractat pel cardenal Trojano Acquaviva com a mestre de capella a Roma, i després se n’anà a Londres com a director del King’s Theatre i compositor d’òperes italianes. De tornada, feu estades a Brussel·les i a París, on J.J. Rousseau el va conèixer i elogiar. Estrenà i publicà òperes a Venècia, Torí, Roma, Londres, Nàpols i Florència. Tres anys després de mort (sembla que assassinat per ordre d’un compositor italià gelós del seu èxit), i de la seva primera representació, a Roma, durant les festes de carnaval, s’estrenà a Barcelona la seva obra cabdal: Sesostri, Re d’Egitto. Un altre català, futur compositor d’òperes, Josep Duran, havia anat a Nàpols, però per a estudiar i tornar, després, a Barcelona.
Antoni Soler (Olot, 1729 – El Escorial, 1783) format a l’escolania de Montserrat, fou músic de les catedrals de Lleida i de la Seu d’Urgell, i des del 1752 del monestir i palau reial d’El Escorial. Va escriure sonates, misses, salms, rèquiems i villancets. La seva música va ser interpretada a tot Europa.
Pau Esteve i Grimau (Barcelona, 1734 – Madrid, 1794), instal·lat a Madrid i treballant com a músic al Palau Reial de la Zarzuela, fou un dels iniciadors d’un gènere musical que adoptà justament el nom de sarsuela. Se’n conserven unes 400 partitures.
Antoni Viola (Torroella de Montgrí, 1738 – Montserrat, 1798) estudià música a Montserrat, i a Madrid participà en les feines musicals de la Capella Reial. De tornada a l’abadia de Montserrat, exercí la docència i fou mestre del compositor Ferran Sors. A Madrid, s’hi atansaren altres músics catalans: Francesc Manault, Lluís Misón, els Rosquelles. I, a la catedral de Toledo, Jaume de Casellas, i Francesc Joncar i Querol.
Josep de Campderrós i Pascual (Barcelona, 1742 – Santiago de Xile, 1802) marxà a 30 anys cap al Perú per a establir-s’hi com a comerciant. Tot seguit, però, guanyà la plaça de mestre de capella de la catedral de Santiago de Xile. De la seva producció es conserven seixanta peces de música religiosa i vint de música profana. Un cop oblidat, la seva redescoberta és la del músic més important del Xile d’abans de la independència.
Vicent Martín i Soler (València, 1754 – Sant Petersburg, 1806) començà al cor de la catedral de València i, després de passar per Madrid, anà a la cort de Nàpols. A 25 anys estrenà una òpera seva, Ifigènia, a Nàpols. El 1785 fou convidat a traslladar-se a Viena i a treballar per a la cort imperial. Un any després, estrenà al Burgtheater d’aquesta ciutat la que va tenir més èxit de les seves trenta òperes: Una cosa rara. El 1788 fou cridat a la cort de Sant Petersburg, on dirigí òperes i en compongué de noves, en algun cas, en llengua russa. Només deixà aquesta ciutat per Londres el temps necessari per a escriure i estrenar La capricciosa corretta al King’s Theatre.
Del classicisme al romanticisme
Músics catalans a Amèrica (1772-1859)
Blai Parera i Moret (Múrcia, 1776 – Mataró, 1840), nascut a Múrcia de pares mataronins, emigrà a Amèrica vers el 1793. Primer a Montevideo, després a Buenos Aires i el 1813 a Rio de Janeiro, combinà l’ensenyament, la música d’església amb la música per als escenaris, i la música patriòtica. Fou l’autor de la música de l’himne nacional de les Províncies Unides de Sud-Amèrica (1816), que fou himne oficial de la República Argentina.
Ferran Sors (Barcelona, 1778 – París, 1839) convertí la guitarra en un instrument per a les orquestres de música d’alt nivell. Estudià a Montserrat amb Antoni Viola, i estrenà l’òpera Telemaco a Barcelona, el 1790. El 1813, amb el retorn de la monarquia absoluta, s’exilià a París, i a Londres, on continuà la seva tasca de compositor. El 1826, estrenà un ballet a Moscou.
Francesc Andreví (Sanaüja, 1786 – Barcelona, 1853) fou mestre de capella de les catedrals i basíliques de Tafalla, Tarragona, Sogorb, València i Sevilla. El 1836 s’exilià a França i treballà a la catedral de Bordeus i a l’església de Chaillot, a París, on edità la música de Stabat Mater.
Ramon Carnicer i Batlle (Tàrrega, 1789 – Madrid, 1855) estudià a la Seu d’Urgell, Barcelona i Maó (aquí, amb Karl-Ernest Cook, deixeble de Mozart) i viatjà a Itàlia per a contractar companyies d’òpera per a Barcelona. El 1823 s’exilià a París i a Londres i el 1827 rebé l’encàrrec d’escriure la música de l’himne de la nova República de Xile. A la tornada fou cridat per Reial Ordre a instal·lar-se a la cort de Madrid.
Pau Rosquelles i Carreres (Madrid, 1790 – Sucre, Bolívia, 1859), de família de músics, emigrà a Amèrica. El 1822 era a Rio de Janeiro. Més tard, creà la Societat Filharmònica de Sucre.
Josep Melcior Gomis i Colomer (Ontinyent, 1791 – París, 1836) es formà a Ontinyent i a València. El 1823 es va exiliar a París, on va escriure i va estrenar algunes òperes amb text francès: Le revenant (1833), Le portefaix (1834) i a Londres, on estrenà la cantata L’hivern (1827). Fou l’autor de la música de l’Himne de Riego.