El telègraf elèctric, la innovació que obrí el món de les telecomunicacions amb la transmissió de senyals a llarga distància, fou inventat, al carrer de Petritxol de Barcelona, pel metge Francesc Salvà i Campillo (Barcelona, 1751 – 1828). El 1795 ell mateix el va presentar en una conferència que impartí a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, i un any més tard va preveure la telegrafia per cable submarí.
Línies telegràfiques utilitzades per l’emigració catalana i el telègraf elèctric dels Països Catalans
Aquells mateixos anys, a Ginebra, París i Londres, uns altres científics de la Il·lustració van fer experiments semblants. La primera línia telegràfica del món, Londres-Paddington, és de l’any 1839. La segona, Washington-Baltimore, del 1845.
A banda de Francesc Salvà, és difícil trobar un altre científic de la Il·lustració amb la capacitat de treballar creativament en camps tan diversos. Aconsellat pel seu pare, va estudiar medicina a la Universitat de València (a Barcelona la Universitat havia estat suprimida), i es va doctorar a les universitats d’Osca i Tolosa de Llenguadoc. De retorn a Barcelona, i sempre en contacte amb l’Acadèmia de Medicina de París, exercí com a metge, essent un dels introductors a Espanya del vaccí contra la verola.
Paral·lelament, i al costat d’altres metges com Francesc Santponç i Roca, treballà en el marc de les acadèmies científiques en el camp de la física i, especialment, en meteorologia, aerostàtica i electricitat, aplicades a la navegació i les comunicacions. Fou el primer a realitzar sistemàticament observacions meteorològiques quantificables, que es publicaren cada dia en el “Diario de Barcelona”, des del mes de gener del 1780; fou el primer a realitzar, el 1784, enlairaments de globus, i fou també el primer que va idear un submarí, cinquanta anys abans que Narcís Monturiol construís l’Ictíneo.
Ara bé, potser el més destacable va ser la proposta de construcció d’un sistema de comunicació de telegrafia elèctrica. Un sistema que, segons Salvà, podria travessar els oceans. I això ho va fer en un moment que, a la França revolucionària, s’havien imposat els telègrafs òptics: cars, lents, massa sensibles a les nuvolades i a les pluges. Cridat pel cap del govern espanyol, feu una demostració del funcionament del seu aparell a la cort.
De la radialitat a la xarxa
La construcció de la xarxa telegràfica espanyola, a partir de la llei del 1855, fou una empresa exclusiva dels liberals espanyols en el poder, i va començar, doncs, de forma radial, amb el centre a la capital política de l’Estat espanyol, Madrid. Ara bé, des del 1852, hi havia, seguint els ferrocarrils, les línies Barcelona-Mataró i Barcelona-Granollers (i també Madrid-Aranjuez).
Però, gairebé simultàniament, es construí una xarxa telegràfica a Cuba. El 1867, la xarxa de la telegrafia cubana enllaçà, mitjançant el cable submarí l’Havana-Key, amb la península de Florida i la xarxa dels Estats Units. Una xarxa que, just l’any abans, havia connectat amb la d’Europa gràcies a l’èxit de la instal·lació del cable submarí entre Terranova i Irlanda.
La connexió amb les emigracions
El 1862, segons el World’s Steam and Electric Map, ja s’havia establert, també, connexió entre Cervera i Maó. I, segons la Telegraphen-Karte von Europa, un altre cable unia directament Cervera i l’Alger, i un altre permetia la comunicació entre Barcelona, Maó i l’Alger. L’emigració catalana al nord d’Àfrica iniciada el 1830 ho havia demanat.
Un mapa del 1870 de la Unió Telegràfica de les Antilles donava notícia d’una xarxa relativament densa que connectava pràcticament totes les illes entre si, i amb Veneçuela, Panamà, Mèxic, Florida i els Estats Units.
Des del 1876, la connexió Lisboa-Madeira-Pernambuco havia de permetre l’enllaç amb la xarxa terrestre de la costa de l’Atlàntic Sud, i, doncs, amb els emigrants catalans al Riu de la Plata. De fet, aquells anys, la destinació dels emigrants catalans ja no era predominantment Cuba, sinó que començava a ser la República Argentina i la República Oriental de l’Uruguai. I, finalment, el 1882, un cable submarí directe Barcelona-Marsella faria possible un enllaç amb l’eix Roina-Rin, l’eix central de l’Europa industrial. El telègraf de Salvà i Campillo, noranta anys després, feia la seva feina.
El telègraf elèctric dels Països Catalans
La Carte de la Télégraphie Électrique de l’Europe (1859) informà sobre el fet que la radialitat inicial del govern espanyol s’havia trencat, perquè ja hi havia una línia telegràfica que seguia l’eix mediterrani fins a Oriola, Múrcia i Cartagena, i que Figueres ja estava connectada amb Perpinyà i la xarxa europea. El 1861 hi havia una línia, en bona part submarina, que enllaçava Barcelona amb Maó, Ciutadella, Pollença, Palma, Eivissa, Xàbia i Gandia. Per primera vegada, els Països Catalans estaven plenament connectats per cable. A desgrat del centralisme de l’estat liberal.