El 9 de novembre de 1799 (el 18 de Brumari), Napoleó Bonaparte va aconseguir la direcció politicomilitar de la República Francesa. L’èxit de la campanya d’Itàlia del període 1796-97 li va permetre fer aquest pas.
De la Convenció als Alps
El 1804 va esdevenir emperador d’un territori que anava creixent: el Grand Empire. Gràcies als estats satèl·lits que s’anaven configurant (amb els noms de regne de Westfàlia, regne d’Itàlia, regne de Nàpols, confederació del Rin, gran ducat de Varsòvia), Bonaparte podia decidir (Berlín, 1806) el bloqueig continental als productes britànics.
El febrer del 1808, l’entrada de l’exèrcit francès al regne d’Espanya, pactada el 1807 a Fontainebleau, inicialment tenia com a objectiu intervenir a Portugal, aliat de la potència rival: la Gran Bretanya. Però, de fet, formava part d’un projecte internacional molt ampli: l’eixamplament de les fronteres de França, la creació de nous estats vassalls i la unificació duanera de l’Europa continental havien de permetre a França crear un gran espai civil i comercial propi. El 1808, l’exèrcit francès, que al regne d’Espanya actuava com a exèrcit d’ocupació, va originar un conjunt de respostes populars violentes que esdevingueren una guerra internacional i civil d’uns vuit anys de durada.
Els noms d’una guerra
Les diverses denominacions utilitzades per a designar el conjunt d’enfrontaments bèl·lics dels anys 1808-14 als dos regnes de la Península Ibèrica reflecteixen diferents visions del significat del conjunt de la guerra. Per als francesos, fou la guerre de l’Espagne; per als alemanys, la Napoleonische Kriege auf der Iberischen Halb; per als britànics, la Peninsular War; per als portuguesos, la guerra Peninsular; per als espanyols, la guerra de la Independencia, i per als catalans, la guerra del Francès.
De fet, s’hi barrejaren, de forma sovint confusa, el rebuig al pacte entre la desacreditada monarquia espanyola i Napoleó i el seu modern exèrcit compacte, amb les accions motivades per la por i, alhora, l’esperança dels nous temps.
Els bàndols
L’exèrcit francès tingué a favor seu: 1. la cúpula de la Monarquia espanyola; 2. el nou rei d’Espanya (pactat a Baiona l’abril del 1808) Josep Bonaparte, un dels germans de l’emperador cors francès, i 3. contradictòriament, els minoritaris però, a la llarga, importants sectors afrancesats de la societat catalana.
En contra d’aquesta ocupació van lluitar grups molt diversos: els nobles, clergues i sectors populars fanatitzats, que identificaven Napoleó amb el diable; els fabricants que estaven en contra de l’entrada de productes francesos, i els britànics, que des del punt de vista militar hi intervingueren d’una forma decisiva: aconseguiren que el bloqueig continental fos de curta durada.
La Junta Superior de Catalunya
Per primer cop des del 1714, noranta-quatre anys després, el 1808, el Principat de Catalunya va tenir un govern propi: la Junta Superior de Catalunya. La Junta fou molt eficaç: coordinà i finançà les operacions militars en territori català, organitzà la distribució de subministraments, recaptà impostos, emeté moneda legal. La primera seu de la Junta fou a Lleida, però fins el 1812, per a evitar l’exèrcit francès, va canviar de lloc vint-i-dues vegades. El 1812, la Junta Central Espanyola va decidir unilateralment la supressió de l’autonomia d’acció de la Junta Superior de Catalunya.
París, capital
Divisió departamental d’un imperi efímer (1812)
El 1812, la França de Napoleó estava estructurada en 130 departaments. Els departaments eren la unitat d’administració pública creada el 1790 per la Revolució: tenien una extensió i una població semblants, no es basaven en la història i el dret, sinó en la geografia, ignoraven la llengua i l’economia, i estaven dirigits des de la capital de l’Imperi: París.
Cinc d’aquests 130 departaments francesos foren catalans, i la capital d’un d’ells, Barcelona, esdevingué la segona ciutat en població de l’Imperi napoleònic. El 1790, la República Francesa creà, entre d’altres, un departament amb el nom de Département des Pyrénées-Orientales que corresponia, a grans trets, al territori català incorporat el 1659 al regne de França. El 1812 es crearen quatre departaments més, que l’Imperi segregava de l’Espanya de Josep Bonaparte: el Département du Ter, amb capital administrativa a Girona; el Département du Segre, amb capital a Puigcerdà (que incorporava Andorra i cedia l’Aran al departament de l’Haute-Garonne); el Département de Montserrat, amb capital a Barcelona, i el Département des Bouches de l’Ebre, amb capital a Lleida (que incorporava la Franja de Ponent).
L’enfrontament entre la Junta Superior de Catalunya, que dominava al camp, i les autoritats departamentals i centrals franceses, mestresses de les ciutats, fou total. Les guerrilles de la Junta actuaven mentre l’exèrcit de l’imperi de Napoleó iniciava la impossible campanya de Rússia.
El 1814 Napoleó abdicà, i l’exèrcit francès inicià una retirada ordenada de les terres catalanes, mentre el nou rei d’Espanya, Ferran VII el Desitjat, sortia de Valençay, on vivia, per tornar, entrant per Catalunya, sense haver entès res del doble rebuig popular expressat amb la guerra del Francès. El seu retorn a l’absolutisme aturà les revolucions liberals hispàniques i americanes, però no les va col·lapsar.