Els sectors més dinàmics de la societat catalana iniciaren algunes de les grans revolucions liberals del segle XIX, o bé s’hi implicaren directament. El començament d’aquestes revolucions se situa en el conjunt de processos contradictoris generats al final del segle XVIII per la Revolució Americana del 1776 i la Revolució Francesa del 1789.
Una revolució liberal és una revolució política: el seu marc són els estats. Els sectors de la societat catalana implicats en les revolucions liberals es localitzaren inicialment en dos regnes: el de França i el de les Espanyes. Però també a la Itàlia en construcció, als virregnats hispànics, a les colònies franceses i al Brasil. De fet, molts catalans de banda i banda de la frontera dels Pirineus havien emigrat a les colònies dels regnes europeus: a l’Amèrica hispànica, a la francesa, a la britànica o a la portuguesa, i a les colònies de l’Índic (l’illa de la Reunió, per exemple) o del Pacífic (com ara les Filipines).
A la Revolució Americana
Presència dins el liberalisme americà
Jordi Ferragut i Mesquida (Ciutadella, 1755 – Point Plaguet, EUA, 1817), que havia estudiat a l’Escola Nàutica de Barcelona, va col·laborar, com Jaume de Ribas, amb l’exèrcit rus en la guerra entre l’imperi dels tsars i l’imperi Otomà. El 1773, però, marxà a treballar com a marí mercant a Amèrica i el 1776 s’uní a les forces de la revolució independentista de les colònies britàniques. Va lluitar en la batalla naval de Savannah, i en terra a Wilmington i Cowpens. La llegenda diu que fins i tot salvà d’una mort segura George Washington. El 1783 retornà a les activitats civils i s’instal·là a Knoxville, Tennessee. El seu fill David participà en la guerra de Secessió, amb les files l’exèrcit del Nord, contrari a l’esclavisme, i esdevingué el primer almirall de l’armada dels Estats Units.
El primer govern “burgès”
El 1808, per a coordinar les tasques de la resistència armada als exèrcits napoleònics de l’imperi Francès, que estaven ocupant el regne d’Espanya (d’acord amb el rei Carles IV), es formà la Junta Superior de Catalunya. Fou el primer govern català des del 1714, amb una forta presència del tercer estat i en certa forma “burgès”. Alhora, fou un govern extremament mòbil des del punt de vista estrictament geogràfic. En quatre anys i escaig canvià vint-i-dues vegades de seu: s’establí a Lleida i en vint-i-un punts més de la terra catalana.
Dins l’imperi Francès
Presència dins el liberalisme europeu
Ara bé, el rebuig a la invasió francesa no fou un rebuig complet de moltes de les idees liberals que els soldats de Napoleó duien a la motxilla. Els ideals de la Revolució Francesa començaven a estendre’s entre diferents sectors de la població catalana.
Tomàs Puig. Diversos polítics liberals catalans, com ara Tomàs Puig, tingueren un paper rellevant quan, el 1812, Catalunya –dividida en cinc Départements– fou íntegrament inclosa dins l’imperi Francès, amb capital a París. Catalunya esdevingué, per un temps, un fragment de l’immens imperi creat per la França revolucionària.
Dins el regne d’Espanya
El 1808, amb la formació de la Junta Superior de Catalunya, la revolució liberal havia començat a les Espanyes. Els episodis més destacats foren els dels anys 1812, 1820, 1833, 1854 i 1868.
Dou, Capmany, Puigblanc, Aner, Prat. El 1812, a Cadis, unes corts amb una representativitat considerable pel seu temps, i presidides per Ramon Llàtzer de Dou, professor de la Universitat de Cervera, aprovaren la primera constitució liberal de la història de les Espanyes –i una de les primeres d’Europa–, amb un protagonisme dels diputats catalans gens negligible. En especial, gràcies a les aportacions de tres grans personalitats: Antoni de Capmany i de Montpalau, militar colonitzador de Sierra Morena i intel·lectual (historiador, economista i filòleg) de primera fila; Antoni Puigblanc, professor d’hebreu de la universitat d’Alcalá de Henares, que s’exilià via Gibraltar a Londres i publicà un estudi sobre la inquisició a Cadis, Londres (The Inquisition Unmasked) i Weimar (Die Antlarute Inquisition), i Felip Aner d’Esteve, secretari de la Junta Superior de Catalunya, sorgida en 1808–09, al començament de la invasió dels exèrcits napoleònics, el primer govern català des del 1714. A Cadis, el secretari del “Diario de las Sesiones de Cortes” fou Josep Melcior Prat i Solà, metge format a Cervera que, exiliat a Londres, participà en la traducció catalana del Nou Testament (primera edició, Londres, 1832).
Prim. La Revolució de Setembre del 1868, amb el general Joan Prim i Prats al capdavant, significà l’exili de la reina Isabel II de Borbó a París. Prim va aconseguir la implantació d’una nova monarquia liberal, de la casa de Savoia, representada pel rei Amadeu I. L’assassinat de Prim i la dimissió d’Amadeu van significar la proclamació, el 1873, de la Primera República. El 1874, un cop d’estat protagonitzat per l’exèrcit espanyol reintroduí els Borbó. El 1890, però, es reimplantà el sufragi universal adult i masculí, que havia establert la Revolució del 1868.
La Revolució de Maig
Els catalans del virregnat del Riu de la Plata participaren, enquadrats en els cossos militars de nova creació, amb els Voluntaris Urbans de Catalunya, en la defensa reeixida del virregnat davant la invasió britànica del 1806. Al capdavant dels Voluntaris Urbans hi havia Rafael Bofarull, Jaume Ferrer, Josep Grau, Cristòfol Salvanyac. El 1810, però, les mateixes forces rebutjaren la dependència de la monarquia espanyola amb el triomf en la Revolución de Mayo, data de naixement de la República Argentina.
Matheu i Larrea. La Junta Revolucionària –de fet, el primer govern de la revolució liberal argentina– era integrada per nou membres: set criolls i dos catalans. Aquests dos foren Domènec Matheu (Mataró, 1765 – Buenos Aires, 1831), que durant un temps fou president de la Junta (el 1811), i Joan Larrea (Balaguer, 1782 – Buenos Aires, 1847), que el 1813 esdevingué president de l’Assemblea Constituent de la nova república.
A París
Entre els protagonistes de les revolucions liberals passada la ratlla fronterera entre França i Espanya hi hagué nombrosos rossellonesos, és a dir, catalans del Nord. Per exemple, els germans Aragó. Un d’ells, Francesc Aragó (Estagell, 1786 – París, 1853), astrònom, director de l’Observatori de París, fou membre del govern revolucionari francès del 1848. Fins i tot, bé que per poc temps, fou president de la República Francesa. L’únic català que, en temps moderns, ha exercit les funcions de cap d’estat a França.
De fet, Francesc Aragó va salvar la pell quan fou detingut mentre treballava a Mallorca, entre el 1806 i el 1809, en la medició del meridià terrestre, gràcies al seu coneixement de la llengua catalana. Acusat de ser un espia del govern de Napoleó, va poder demostrar que no era francès perquè parlava català, com els mateixos mallorquins que l’havien empresonat.
A Itàlia
Escanó. Entre el 1858 i el 1868, el militar i polític liberal federal Rafael Escanó (Tortosa, 1841 – Barcelona, 1902) participà en les lluites per la construcció d’un estat liberal a Itàlia, per la unificació de la Península Itàlica, sota l’hegemonia del Piemont industrial i liberal, i contra l’esquarterament, perquè les terres de la Península pertanyien, de manera fragmentària, a l’imperi austríac, als Estats Pontificis i a diverses cases nobiliàries locals emparentades amb l’aristocràcia europea.
Garrido. Un altre polític teoricopràctic liberal fou Ferran Garrido, que, a més, realitzà una gran tasca d’anàlisi socioeconòmica, publicada a Barcelona, Brussel·les (L’Espagne Contemporaine), Leipzig (Das Heituge Spanien), Londres (The History of Political and Religious Persecutions). A Barcelona, organitzà la Legió Ibèrica per a donar suport a la revolució liberal italiana. El nucli més important d’aquest petit exèrcit era a Barcelona, però hi havia grups a Lisboa, Madrid i Saragossa. Garrido havia conegut els líders liberals nacionalistes italians durant els seus exilis a París i Londres.
Balaguer. El 1859 Víctor Balaguer, polític liberal i poeta romàntic, fou corresponsal de premsa de la guerra amb l’imperi austríac. En 1865-67 va viure exiliat a Occitània, on va establir lligams amb la renaixença provençal. El 1869, per encàrrec de Joan Prim i Prats, cap del govern revolucionari que expulsà el rei d’Espanya (que era Isabel II, dels Borbó), anà a cercar un membre d’una de les cases reials italianes més partidàries d’un cert constitucionalisme (la casa de Savoia), per convertir-lo en rei d’Espanya, amb el nom d’Amadeu I. Víctor Balaguer va narrar l’episodi (Esaltazione del Duca d’Aosta al trono di Spagna, Calàbria, 1898) i dedicà atenció al procés de la revolució liberal italiana (Ricordi d’Italia. Guerra dell’indipendenza italiana Mortara-Vigevano, 1899).
A l’illa de la Reunió
El 1848 el govern revolucionari de París nomenà comissari general de la Reunió Josep Sebastià Sardà i Garriga, amb un encàrrec molt concret: l’abolició de l’esclavatge en aquesta colònia francesa de l’oceà Índic. Sardà aconseguí ràpidament el que volia sense enfrontaments violents, en part perquè els grans propietaris ja estaven mentalitzats. I, a més, va legalitzar els matrimonis mixtos entre persones lliures i esclaus, i va pressionar perquè els exesclaus tinguessin un contracte de treball (sovint, amb l’antic amo).
A la Revolució Mexicana
Un dels germans Aragó, Joan Aragó (Estagell, 1778 – Mèxic, 1836) marxà, de jove, a Nova Orleans, a Louisiana, i d’allà anà a Mèxic, on s’integrà en les lluites per la independència del país. Arribà a formar part del nucli de dirigents de la Revolució Mexicana, i després esdevingué governador d’alguns dels nous estats de la nova federació.
Els catalans i, sobretot, els fills, néts i besnéts dels catalans de Mèxic –que ja havien deixat una certa petja al Mèxic de la Il·lustració–, han estat presents en la vida política i cívica de la república. Especialment, en el món de l’educació i l’economia, i en els àmbits de l’edició, la premsa i les arts.
Al Carib i la gran Colòmbia
Alguns catalans contribuïren de manera destacada, i per camins diversos, a la difusió dels ideals de llibertat de la Revolució Francesa a les illes i a les costes del Carib.
Picornell. Joan B. Picornell (Palma, Mallorca, 1759 – San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825) estudià medicina a París. Com a conspirador revolucionari liberal es va moure entre París, Madrid, La Guaira, Nova York, Caracas, Nova Orleans i Cuba. És autor de la primera traducció castellana –i el 1797 de l’edició, a l’illa de Guadeloupe i amb un fals peu d’impremta– del text de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 1793. A Caracas, fou un dels membres de la conspiració de La Guaira (1796), que tenia com a objectiu l’alliberament de Veneçuela. A la Conspiració hi havia, també, Manuel Gual, fill de militar espanyol, i Josep Rusiñol, militar català.
Gener. Tomàs Gener (Calella, Maresme, 1787 – Ma-tanzas, Cuba, 1835), pilot, fou elegit el 1820 diputat per Cuba a les corts espanyoles formades a partir de l’aplicació de la Constitució del 1812, en què es preveien eleccions a banda i banda de l’Atlàntic. Com que el 1823 votà contra el retorn a l’absolutisme, fou condemnat a mort, però pogué escapar a Texas i hi romangué fins que, amnistiat, tornà a Cuba.
Sardà. El militar i general liberal Josep Sardà (Barcelona, 1783 – Bogotà, 1834) lluità amb l’exèrcit imperial de Napoleó en la campanya de Rússia (1812). Però després canvià de rumb polític i, via Londres, lluità en les guerres per la independència de Mèxic (com Joan d’Aragó) i la de la Gran Colòmbia (amb una participació decisiva en la batalla de Garabuya, el 1822, al capdavant d’un miler de combatents).
Al cim de la funció pública
A més de l’Argentina, altres repúbliques de l’Amèrica Llatina van tenir catalans de naixença, o fills de catalans, com a presidents del país.
Batlle. En alguns casos, aquest fet és molt marcat. Per exemple, en el discurs de presa de possessió de l’any 2000 el cinquè president de l’Uruguai, de la família dels Batlle, explicà que els seus avantpassats havien arribat a l’Uruguai procedents de les costes catalanes feia just 200 anys (el 1800, doncs).
Montt. En canvi, en altres casos, no és tan sabut. Per exemple, amb relació al primer president civil de Xile (1851), Manuel Montt i Torres, fill de catalans, que s’havia casat amb una cosina, Josefina Montt. Un fill d’ambdós, Pere Montt i Montt, fou també president de la república xilena. Manuel Montt assajà, amb èxit, desmilitaritzar la societat xilena, tot impulsant-hi el desenvolupament econòmic.
Alsina. Adolf Alsina, fill i nét de polítics catalans a l’Argentina (la labor del qual donà nom a un corrent polític, l’alsinisme), va resoldre en 1860-66 l’encaix de Buenos Aires dins la nova república, separant el nucli urbà de la ciutat de la seva extensíssima àrea metropolitana, que esdevindria Província de Buenos Aires, amb capital a La Plata.
Lleras. Els Lleras de Colòmbia podrien ser gairebé tan coneguts com els Batlle de l’Uruguai. Josep M. Lleras i Almà combinà el comerç i la política, i el 1833 fou elegit alcalde de Bogotà.
Al Brasil
El cas de les activitats conspiratives de Josep Preses i Marull (Sant Feliu de Guíxols, ~ 1770 – Madrid, 1842) és interessant, ja que el liberal Josep Preses, format a Buenos Aires, va intentar fer política des de dins de la monarquia portuguesa. La part més important de la seva activitat política començà el 1808 i va tenir com a escenari el Brasil, on, d’acord amb les instruccions de la corona britànica, tingué accés a la cort de l’imperi brasiler, ja que esdevingué secretari polític de la infanta Carlota Joaquima de Borbó. Després d’una ruptura política, marxà a Zacatecas (Mèxic) i més tard a Bordeus, on va donar a conèixer els seus escrits: Los males que ha causado el gobierno absoluto y necesidad del restablecimiento de las antiguas cortes (1827), Las causas de la revolución en América española, y las razones que tiene la metrópoli para reconocer su independencia (1828) i Filosofía del trono y del altar (1829).
A Cuba
Els catalans, o fills o néts de catalans, de Cuba participaren activament en les tres guerres de l’illa. Iniciades el 1868, van dur, el 1898, a la independència del territori més ric de la corona espanyola. Molts, per convenciment o per força, o bé com a soldats professionals, lluitaren a favor del manteniment de l’estatus colonial de Cuba. Alguns, a favor de l’autonomia; d’altres, encara a favor de la incorporació de l’illa, com un estat més, als EUA (hi havia el precedent de Florida i Louisiana), i d’altres, a favor de la independència sense tuteles.
Pintó. El primer home símbol de la lluita per la llibertat de Cuba és Ramon Pintó i Lliràs (Barcelona, 1805 – l’Havana, 1855). Combatent liberal, el 1823, contra l’exèrcit reialista francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que retornà el regne d’Espanya a l’absolutisme monàrquic, s’exilià a Cuba. A l’Havana desenvolupà una tasca important com a periodista, promotor cultural (de la Societat Filharmònica, per exemple) i conspirador contra el domini espanyol. El govern cubà a l’exili als Estats Units el nomenà president del govern clandestí interior: la Junta Revolucionària de l’Havana. Descobert, fou detingut i executat a l’Havana, el 1855.
Martí. Josep Martí (l’Havana, 1853 – Dos Ríos, 1895) ha esdevingut un clàssic de la independència i el progrés de l’Amèrica contemporània. Els seus llibres, com també els aplecs d’articles i de poemes, van ser publicats i traduïts sense interrupció durant tot el segle XX.
El 1853 va néixer, a l’Havana, Josep Martí i Pérez, fill del valencià Marià Martí i Navarro i de la canària Leonor Pérez. Quatre anys més tard, van tornar a la ciutat de València, on va anar a escola. De nou a Cuba, Martí seguí estudiant i, a 16 anys, s’inicià en la lluita política. El Partit Revolucionari Cubà, creat per ell, serví de model (bandera inclosa) a l’independentisme català.
Dins de l’interès universal que ha desvetllat l’obra de Martí, cal esmentar la traducció de la seva poesia al francès realitzada per Josep Carner, el recull dels articles veneçolans fet per Pere Grasses, la música que Joaquim M. Nin-Culmell posaria a alguna de les seves cançons, i les edicions i glosses de Joan Marinel·lo.
Masó i Estrada. El primer president de la república de Cuba, elegit el 1897, un any abans de la fi de la tercera guerra, fou Bartomeu Masó, nascut a Catalunya, l’únic civil del govern revolucionari dirigit per Antonio Maceo (amb Josep de Miró i Argenter com a cap de l’estat major). S’oposà, però, a la idea nord-americana de limitar el vot als propietaris. El 1902 fou elegit president Tomàs Estrada Palma, d’ascendència catalana. Fins el 1959, van ser elegits cinc presidents més d’ascendència catalana. El 1959 el primer cap de govern de Fidel Castro fou Josep Miró Cardona, fill de J. Miró i Argenter.
Les Filipines, des de Barcelona
El grup filipí de Barcelona va publicar en aquesta ciutat, a partir del 1889, el primer òrgan periodístic de debat de l’independentisme de les illes Filipines: la revista quinzenal “La Solidaridad”. Abans i després de la seva profitosa estada a Barcelona hi col·laborà José Rizal, l’heroi de la independència de les Filipines, el Crist tagal. Rizal s’havia format intel·lectualment al seu país nadiu, amb els jesuïtes catalans. De fet, les semblances i els paral·lelismes que alguns autors han establert entre Martí i Rizal tenen també com a base la “connexió catalana” de tots dos.