Les revolucions liberals europees foren, també, les revolucions del segle del Romanticisme. La llibertat política i econòmica que duia els pobles de les tres Europes (i a altres) cap al progrés individual i col·lectiu era, també, la llibertat de les llengües parlades, i escrites. Ara bé, les llengües i les escriptures són elements molt dinàmics de la vida social i es troben subjectes, com tot fenomen col·lectiu, a múltiples influències.
El català i les llengües llatines amb les seves principals modalitats
Napoleó i el Diari de Barcelona
El cas de la llengua catalana és semblant a d’altres. Dos exemples: quan l’emperador Napoleó Bonaparte, que havia fet tot el possible per a fer desaparèixer la llengua d’oc i el català del sud de França com a llengües de cultura, envaí el Regne d’Espanya el 1808, i annexà Catalunya al seu imperi, va decidir que la nova premsa governamental catalana es publiqués al Diari de Barcelona en francès i en català, a dues columnes i no només en castellà com es feia aleshores.
Nou Testament
Aquest n’és el segon exemple. Quan alguns liberals –i, alhora, cristians– van veure arribar la fi de l’absolutisme, el 1832 editaren, a Londres, on ja hi havia llibertat de premsa, una versió del Nou Testament en llengua catalana. Pensaren que podien tenir un públic potencial més ampli, atès que el Rosselló, Catalunya, les Balears i València sumaven una mica més de 2 milions. Els de Londres apuntaven la possibilitat que el seu Nou Testament en català fos comprat i llegit pels francesos del sud que utilitzaven, habitualment, la llengua occitana –i que eren majoria el 1832, és a dir: abans de l’educació massiva en francès iniciada vers el 1880: tot plegat, prop de 4 milions de persones.
Jocs Florals
El 1859 es convocaren els Jocs Florals de Barcelona. El seu precedent medieval són les festes de la Companyia de la Gaia Ciència de Tolosa (des del 1323) i els Jocs Florals convocats pel Consistori de la Gaia Ciència de Barcelona (des del 1393).
Als Jocs restaurats el 1859, s’hi poden presentar les composicions poètiques “escrites en pur català, ja sia lo antic o ja lo literari modern”, i, també, “les que es presenten en los dialectes del Migjorn de la França, amb tal que llurs autors procuren donar-los una forma aproximada al provençal o al català literari”. Aquesta fórmula –la quasi identitat entre el català i l’occità literaris– es mantindrà intacta fins el 1899.
El primer mapa
Llengua occitana i catalana segons Joan Bardina (1909)
El primer mapa científic del territori lingüístic del català, elaborat per al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906, no inclou les diferents variants de la llengua d’oc. Per primera vegada, els savis positivistes amb formació en lingüística alemanya, fixen els límits territorials de la llengua catalana. Al nord, la precisió no és absoluta. Al sud, sí: l’hort de palmeres d’Elx, l’horta d’Oriola, el port d’Alacant. A l’oest, el treball de camp s’ha fet bé, i els límits de la llengua catalana estan ben definits. A l’est, les Balears i les Pitiüses, la “Catalunya insular”, sense problemes fronterers. Aquest treball cartogràfic, resultat parcial de la feina de les quaranta universitats alemanyes on s’estudia el català, el provençal i la llengua d’oc, és un bon treball, quasi definitiu. Només hi mancaria el català de Menorca que es parlava, encara, a la península de Florida, i el català de diverses procedències d’Orà, i d’Alger.
En canvi, el 1907, a la primera gramàtica escolar impresa de la llengua catalana –del pedagog Joan Bardina, director de l’Escola de Mestres– se’n defineixen nou variants: el gascó, el llemosí, el llenguadocià, el provençal, el rossellonès, el català, el valencià, el mallorquí, i l’alguerès. Les cinc primeres variants, dins de l’estat francès, les tres següents, dins de l’estat espanyol, i la darrera, dins de l’estat italià. La pedagogia és, també, política.
I, el segell commemoratiu del primer aniversari del Primer Congrés Internacional adopta, curiosament, el mapa de Bardina que identifica el català, que ja és en procés de normativització, i l’occità, amb diverses variants.
Mistral i Balaguer
Víctor Balaguer, historiador, home de lletres de la Renaixença i polític liberal –futur governador civil de Barcelona i futur ministre espanyol– s’exilià, el 1866, a la Provença, on connectà amb Frederic Mistral, el gran poeta de la Reneissènço provençal-occitana i futur premi Nobel de literatura.
El 1868, Balaguer convidà Frederic Mistral a visitar Catalunya i a recitar-hi els seus versos provençals davant d’auditoris de fans. En aquells moments, es formula el somni –d’uns quants poetes i polítics– de la construcció d’un estat catalanooccità, que havia d’adoptar la fórmula en voga de república confederal. Tanmateix, la guerra francoprussiana del 1870 reforçà el sentiment estatal nacional francès dels seguidors de F. Mistral, i la Commune de París posà en un primer pla la seva por de la revolució social. A Catalunya, en canvi, la llengua catalana, no era, únicament, una llengua literària, sinó que formava part de la lluita política quotidiana. A més de revistes i de teatre, aviat hi havia d’haver diaris i assemblees polítiques en català. Els usos públics del català i de les diverses variants de l’occità tendiren a divergir: el català es veia com a eina política –i també administrativa i científica–, a més de literària, i l’occità, sobretot, com a instrument de creació poètica.
Llatinisme
Si la república federal catalanooccitana era impossible i perillosa sempre els quedava, a F. Mistral i companyia, l’opció de la llatinitat: l’Emperi dou Solèu, o ‘Imperi del Sol’. L’important no és una o dues llengües llatines, diuen, sinó la defensa del conjunt –amenaçat des del nord i el centre d’Europa– de les llengües sorgides del llatí.
Els Jocs Florals es dedicaren, un any, al tema llatí. Hi foren convocats els escriptors de totes les llengües neollatines, de la portuguesa a la romanesa, de l’Atlàntic al Mar Negre. Se celebraren al Peiró, el gran parc públic de Montpeller, i el guanyador del primer premi va ser un escriptor procedent de Romania: Vasile Alecsandri. Un accèssit fou per al poeta jocfloralesc català Francesc Matheu.
Però la gran il·lusió neollatina no serví ni a la causa de la llengua catalana ni a la de la llengua occitana. Ni es mostrà connectada amb un ressorgiment econòmic i polític de la Mediterrània.